Padrinàs, 5 habitants ( 2024 ) . Es troba més amunt de Montargull, a 1127 metres d’altitud, seguint el curs del riu Fred, camí d’Ossera

Al poble hi trobem una esglesiola dedicada a Santa Creu, amb teulada nova i arrebossada.

Església de petites dimensions amb coberta de teula de dues vessants.

Porta en arc de mig punt rebaixat.

Al damunt de la porta hi ha un petit ull de bou circular.

La façana principal és coronada per un petit campanar d’espadanya d’un sol ull.

De cronologia incerta, fou construïda en algun moment indeterminat de l’edat moderna.

L’havia retratat A. Moras l’any 1987

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/15860

Hem demanat a Patrimoni Gencat – que no fa constar A. Moras, en la llista d’autors – , a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , al Bisbat d’Urgell,.., dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà; no en sabem res, i necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs – si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

Em deixaven un comentari; l’Antonio Moras Navarro, q.e.p.d,

Agrairem infinitament la tramesa a l’email castellardiari@gmail.com de qualsevol dada biogràfica de l’Antonio Moras Navarro, al que li deu la comarca de l’Urgell sobirà un reconeixement explícit per la gran tasca que desenvolupava en l’àmbit del Patrimoni històric.

Demanava informació a l’Associació de Mestres Rosa Sensat

Quan al topònim Padrinàs:

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=29960

Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva(Salitja, la Selva, Girona. 10-03-1966 ) fa una tasca extraordinària recuperant els Goigs que es canten / cantaven a Catalunya .

https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/03/goigs-la-santa-creu-titular-de.html

https://municipiscatalans.com/inici/Alt.Pirineu.i.Aran/Alt.Urgell/La_Vansa_i_Fornols/attachments/225_La%20Vansa%20i%20F%C3%B3rnols_Que%20fer.pdf

Padrinàs, la Vansa i Fórnols, l’Urgell sobirà, la Vegueria dels Pirineus, Lleida , Catalunya, disposen – encara – d’un interessant Patrimoni Històric, que cal documentar amb rigor, i que és sens dubte el nostre MILLOR actiu .

Hi ha un públic per aquest turisme de “ cultura” que espera amb ànsia poder gaudir de les “ ciutats humanes “ de Catalunya.

Antonio Mora Verges

 

El Miquel Pujol Mur, i la Rosa Planell Grau, la ” parella romànica ” ens envien una nova crònica de la seva sortida amb el Grup de Recerca de la Cerdanya; en aquesta ocasió visitaven Saga, al terme de Ger, a la Cerdanya jussana. situada a 1.100 metres d’alçada, pervingué de la família dels cavallers de Saga, amb possessions a gran part de la Cerdanya. Cuixà hi tingué un alou i el lloc fou propietat de Canigó segles després. En l’ACCU surt com a Sagane. La parròquia de Saga és esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell des de l’any 819, document que es considera del segle X. L’any 958 el rei Lotari atorgà el precepte a Sant Miquel de Cuixà confirmant la possessió del monestir a precs de la reina Geberga.

L’església de Santa Eugènia, romànica, del segle XI o XII, és d’una nau amb absis semicircular tota ella arrebossada amb morter de cal. No hi ha més obertures que la finestra de l’absis i una de moderna al frontispici. Era coberta amb una volta apuntada de pedra que es va substituir per una encavallada de fusta. És un dels exemples més notables del romànic cerdà. El temple té una gran portalada d’arquivoltes profusament esculturada de marbre d’Isòvol. Segurament és incorporada posteriorment i és la part més notable de l’edifici.

Encarada a migjorn consta de tres arquivoltes rectangulars i dues d’arc toroïdal. Aquestes darreres descansen sobre columnes, els capitells de les quals estan decorats amb figures d’ocells i fullatges. L’arquivolta exterior presenta diverses figuretes en estranyes posicions i certa ingenuïtat compositiva.

La clau de la dovella de l’arc exterior té esculpida la figura de Crist que beneeix amb la mà dreta mentre en l’esquerra aguanta el llibre. Corona la façana un petit campanar de cadireta força esquifit. El fossar davant de l’església i marcant el lloc dels enterraments més antics una simple fita de pedra. En el Musée d’Arts Decoratifs de París, s’exhibeix un magnífic frontal d’altar que conta la vida de Santa Eugènia, i que procedeix d’aquesta església.

El vergonyós Tractat dels Pirineus on Catalunya farà de moneda de canvi, va facilitar l’espoli patrimonial d’aquestes terres, ja pels espanyols, ja pels francesos; Madrid, Paris i més tard Barcelona, seran el destí de l’art creat en aquestes terres

Quantes obres del nostre Romànic són escampades pel món ?.

El Jordi Vila Juncà en publicava fotografies.

 

Antonio Mora Verges.

Llegia a la pàgina :http://www.santfeliudecodines.cat/adreces-i-telefons/parcs-i-zones-verdes/parc-usart

El Parc Usart està situat a 1 quilòmetre de Sant Feliu de Codines, a la carretera de Sant Miquel del Fai, en direcció a l’Espai Natural. El Parc va ser inaugurat a principis de segle, rep el nom del seu fundador, Nicolau Usart Furriol (Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 29 de març de 1854 – Barcelona, 1928).

Em sorprenia l’afirmació, té dues construccions ideades per Antoni Gaudí Cornet (Riudoms, el Camp jussà de Tarragona , 25 de juny del 1852 – Barcelona, 10 de juny del 1926). No en trobava cap referencia documentada, i no se’n fa esment a :
http://www.gaudiclub.com/esp/e_vida/lista.html

On curiosament apareix : Mesa del comedor propio en Sant Feliu de Codines

L’època en que s’inaugurava el parc coincideix amb el període en que l’Antoni Gaudí Cornet (Riudoms, el Camp jussà de Tarragona , 25 de juny del 1852 – Barcelona, 10 de juny del 1926) es va dedicarà exclusivament a l’obra de la Sagrada Família de Barcelona (1914 – 1926)

El Parc Usart fou inaugurat el dia 1 d’abril del 1918 sota l’impuls i el finançament de Nicolau Usart, industrial del poble establert a la capital de Catalunya.

Va ser durant la celebració de la festa de la “Llar, de l’Arbre i de la Flor“.

A les primeries del segle XX, molta gent de Barcelona i altres zones urbanes venien a Sant Feliu de Codines a estiuejar o a fer salut, en ser el nostre clima més sec i menys calorós a l’estiu que la majoria de viles dels voltants de la ciutat, i com no, del Vallès. Aquí molta gent es va guarir de les seves afeccions pulmonars, i degut a la proximitat amb la ciutat, afegit als nostres meravellosos paratges naturals, fonts i parcs, moltes famílies benestants de Barcelona van anar establir-s’hi, formant una gran “colònia” de persones desitjoses de gaudir d’una sèrie de serveis associats a l’estiueig, com el passeig, els esports, el lleure i la cultura. Anar a berenar o a gaudir de la natura al Parc Usart era un plaer indefugible.

Llavors s’arribava al Parc Usart pel camí de Sant Miquel del Fai, que no estava asfaltat com ara la carretera, i el trànsit de vehicles pràcticament no existia.

Durant molts anys tot es va mantenir igual, a mitjans del segle XX però , es va pavimentar el camí de Sant Miquel del Fai, fet que va popularitzar les excursions a aquest monestir benedictí del segle segle X.

A partir de llavors la nova carretera ja va començar a ser un pas obert pels vehicles cap als Cingles de Bertí, i tota aquesta zona natural tant feréstega i original.

El 1983, i amb l’esclat dels nous temps democràtics, el parc Usart es va reformar i es van consolidar les antigues edificacions.

Ja a la dècada dels 90, els nois i noies d’un camp internacional de treball del SCI van millorar l’entrada, amb noves jardineres de planta autòctona, i als primers anys d’aquest segle s’ha millorat el pas central i més cap aquí s’hi han posat jocs infantils.

El 9 de febrer de 2011 es va inaugurar el nou Camí de vianants fins al Parc Usart. Cada dia hi ha més gent gran al municipi o parelles joves amb nens petits que fan del seu passeig per una de les poques zones planes del municipi el seu gaudi favorit.

Ens agradarà tenir confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.co de l’autor del parc Nicolau Usart Furriol, i de la casa per la que dissenyava l’Antoni Gaudí Cornet, la Mesa del comedor propio.

Antonio Mora Vergés

Rebia un email del Pere Pladevall Vallcorba, Alcalde de Sant Feliu de Codines en el que em diu ;

Si que és cert, i moltes persones ho han explicat als seus fills, nets i/o besnéts , que l‘Antoni Gaudí passava temporades a la Masia de Can Ullar, de Sant Feliu de Codines.

Sembla que en una època en que hi va haver una epidèmia de tifus a Barcelona, Gaudi va estar a Sant Feliu de Codines, i fruit d’això, cert o no, també es diu que va basar-se en els Cingles de Bertí i Sant Sadurní per la façana de La Pedrera ( diuen ) i que va fer el “bocet” en unes estovalles de la Fàbrica “ Roca Umbert” i potser, potser, també els de la font i la torre del Parc Usart.

La resposta – com acostuma a succeir – en genera més i més preguntes, una però, fora senzilla de contestar, la Mesa del comedor propio en Sant Feliu de Codines, que s’esmenta a : http://www.gaudiclub.com/esp/e_vida/lista.html és a la Masia de Can Ullar

Antonio Mora Verges

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926), i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, Camp jussà de Tarragona, 01-01.1951 ) ens aturàvem davant del mas el Castell de Muntanyola , a poc a poc, sempre presa ni pausa, anem completant el que anomeno : MEMÒRIA DELS LLOCS DE CULTE CATÒLIC DE MUNTANYOLA. OSONA
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/10/memoria-dels-llocs-de-culte-catolic-de_15.html

El Mapa de Patrimoni explica que el mas va reemplaçar l’antic Castell de Muntanyola, ubicat orogràficament en una posició dominant.
Al costat – avui sense culte – s’hi erigí una capella advocada a Sant Pere, que apareix documentada des del segle XI, i que possiblement era en aquelles dates l’església del castell, i àdhuc del terme.

El topònim Muntanyola ‘ muntanya petita ‘ s’esmenta l’any 1023 en un empenyorament de diversos castells que signa Guilemus de Montagnola (dit també Guillem de Vacarisses i Guillem de Montcada, el tronc de la dinastia Montcada). El 22 octubre de 1013, en l’acta de consagració de Sant Feliu de Vacarisses, signa ” Guilielmo, vicario de Montannola”. Entre els anys 1.029 i 1033 Guillem de Muntanyola començà a adoptar el cognom de Montcada. En morí Guillem, es reparteix el domini del castell entre els seus tres fills, Ramon Guillem de Montcada, Bernat Guillem (ardiaca de Barcelona) i Reinard o Renard Guillem de la Roca. El primer dels germans mor vers el 1075, comportant discussions entre el fill Berenguer Ramon de Montcada i els seus tiets. El 1084, els dos oncles donaren al nebot la tercera part del castell, amb la condició que si moria sense fills, un cop morta l’esposa, aquesta part passaria als fills de Renard Guillem.

El 1089, l’ardiaca Bernat Guillem de Montcada va cedir als canonges i a l’església de Barcelona la seva tercera part del castell de Muntanyola, amb el pacte que ell la tindria en vida i un cop mort passaria al seu nebot el clergue Renard i mort aquest, seria lliurada a Barcelona. Entre 1101 i 1136 apareix Berenguer Ramon de Montcada amb la possessió d’un terç del castell, i les altres dues parts en poder de Ramon Renard i Guillem Renard. Al segon quart del segle XII, el castell passa a ser domini del monestir de Santa Maria de l’Estany. L’any 1137 Ramon Renard fa donació de les dues terceres parts del castell a l’Estany i al seu prior Guillem. El 1166 Guillem Ramon de Montcada, amb els seus fills Guillem i Ramon i el seu germà Ot empenyoren al monestir la part que els correspon del castell. Una part de la família es continua cognominant Muntanyola; el 1177 Pere de Muntanyola signa l’acta de consagració de Sant Quirze i Santa Julita.

L’any 1191, els Montcada van recuperar el castell, ja que en aquest any consta que Guillem Montcada i Guillelma, i el seu fill Guillem tornaren a fer-ne penyora al mateix monestir. El 14 de juny de 1190 Guillem Ramon de Montcada ven definitivament tots els drets i dominis que posseïa sobre el castell i terme de Muntanyola al monestir de l’Estany. Pel què fa a la castlania, apareix la família Castell o Castelló, documentada al 1260 en els capítols matrimonials entre Berenguer de Castell i Elissendis d’Oló. Al 1288 l’infeudat de la castlania és Galceran de Rosanes, fill de Bernat de Rosanes i Elissendis, que fa una permuta i la batllia de la castlania passa a Guillem de Vilardell, ciutadà de Barcelona. Al segle XIV Jaume II ven la jurisdicció de Muntanyola a l’abat Berenguer de Riudeperes i a l’Estany, de nou. I al 1324 consta com a batlle del castell Jaume de Postius. Aquest mateix any fou dirimida per arbitratge entre l’Estany i Guillem de Castell i el seu fill Oliver una qüestió sobre els drets del castell on es deia que des de temps immemorials la família Castell exercia en feu del monestir unes atribucions que no els eren reconegudes. Un dels drets al·legats era el de nomenar el batlle, pel que resulta que els Castell tenien subinfeudada la castlania, en aquell moment a Alamanda de Muntanyola. I al 1346 hi ha Guillem Castell com a castlà, mentre que al 1353 és Blanca Castell casada amb Felip de Dosrius la que ven la castlania un altre cop al monestir de l’Estany.

El terratrèmol del 24 de maig del 1448 destrueix de forma important el castell i la capella de Sant Pere.

Al 1458, el procurador de l’Estany arrenda a Bernat Grau el castell de Muntanyola, detallant que ha de refer el castell i la vida del paratge. El castell passarà a ser un mas, com consta en el fogatge de 1553.

En el capbreu de 1645, s’esmenta el mas Castell.

El mas, segurament ampliat i reformat el segle XVIII, esdevindrà un dels més importants de la zona fins ben entrat el segle XX.

La pagesia se sent, i està abandonada a la seva dissort per part d’una administració estulta, que gestiona la ‘res publica’ amb els criteris de benefici ‘immediat’ del sistema capitalista. Els resultats en forma d’incendis, sequeres, riuades,.., els viu i pateix alhora que la pagesia – en primer lloc – , la ciutadania que viu de forma més precària i humil, de moment – això s’acabarà per a tothom – les classes benestants, i els que anomeno ‘ rics del cagar’, poso d’exemple a Donald John Trump (Queens, Nova York, 14 de juny de 1946), perquè l’ombra de l’article 155 és allargada, malgasten els recursos de TOTS com si no s’haguessin de morir mai.

Muntanyola és un indret proper i desconegut per una bona part de catalans, això lògicament s’ha d’esmenar a partir d’aquest proper any 2018, que us desitgem venturós i ple de joia, malgrat el que ‘esta caient’.

Antonio Mora Vergés

El Raul Pastó Ceballos, amb el que constituíem una ‘joint venture’ per donar a conèixer el patrimoni històric de Catalunya , em feia arribar fotografies de l’antiga Església parroquial de Sant Andreu de Biscarri , al terme d’Isona i Conca Della, a la comarca del Pallars jussà, l’edifici religiós que sens dubte ha estat objecte de reconstruccions i reformes, es localitza al costat del clos del cementiri en l’espai que ocupava la població antiga de Biscarri, avui abandonada, situada al nord del nucli actual.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTM i DEMOCRÀTIC de la II República, a la que TOTS ELLS havien jurat LLEIALTAT, el poble vell quedà pràcticament del tot destruït, pel fet que es trobava just al límit de les defenses de l’exèrcit republicà, en un front que quedà estabilitzat, amb sovintejats bombardeigs des del bàndol franquista, durant gairebé un any.

Les ruïnes del poble vell són encara visibles, a redós de l’església romànica de Sant Andreu.

El poble de Biscarri ja havia sofert un procés d’abandonament progressiu al llarg del primer terç del segle XX, de manera que l’any 1936 ja no hi vivia pràcticament ningú.

Patrimoni Gencat ens diu que és una construcció romànica força modificada d’una nau capçada per un absis de semicircular precedit per un ampli arc presbiteral que presenta una fornícula a banda i banda també semicircular. La nau és coberta amb volta de canó amb un arc toral central que separa el tram de perfil apuntat del costat de ponent, del de mig punt, del costat de llevant. En una modificació posterior, als dos costats de la nau es van obrir dos absis formant una mena transsepte irregular. El braç de migdia és de planta semicircular i el de tramuntana rectangular.

Manté l’accés per una portalada oberta al mur de migdia. A l’exterior destaca l’absis principal amb una ornamentació llombarda, formada per grups de dues arcades cegues separades per lesenes, i una finestra central de doble esqueixada. L’antic campanar d’espadanya de la façana de ponent ha estat transformat en una torre en època molt recent.

Quan al topònim Biscarri , Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa la seva procedència de la llengua dels ibers, així bisc tindria el significat de llom, carena o cresta (de muntanya), i el sufix arri el de població, com trabereu en molts altres noms de pobles pirinencs o propers: Benavarri, Ginestarre, Lasquarri, Unarre…

Biscarri , topònim descriptiu – com sol succeir arreu – voldria dir “el poble de la carena”

Així doncs, Biscarri seria el poble de la carena.

El Miquel Pujol Mur i la Maria Rosa Planell Grau, amb qui he tingut el goig de caminar , retrataven i documentaven aquesta antiga església, i la ‘nova’ que entrava en funcionament el 12 d’abril de 1957 :

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2019/03/sant-andreu-de-biscarri-isona-i-conca.html
http://indretsescbergueda.blogspot.com/2019/03/sant-andreu-nou-de-biscarri-isona-i.html

Fotografia. Germans Gabriel i Joan Roig i Fonts (ANC1-1360-N-4779).

Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la ‘nova església de Sant Andreu de Biscarri’ a l’email castellardiari@gmail.com coneixercatalunya@gmail.com

Per als catalans, el patrimoni històric i la seva correcta documentació, son un imperatiu ètic. Ens temem però, que al mateix nivell que ho son per als anticatalans, la seva destrucció i/o anorreament.
Si existeixen en agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

Que sant Andreu , elevi a l’Altíssim la pregaria dels isonencs , calderins, moianesos, encampcadans . gosolans, berguedans , noguerencs , Prioratins , aranesos, bascos, gallecs, catalans, palestins, sudanesos, iemenites , sud americans,.., pagesos, ramaders, pescadors ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans, els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes, continuen en llibertat

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA

inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern

Antonio Mora Vergés

Ens envoltaven els gossos de la casa veïna, quan retratàvem l’església de Sant Andreu, avui terme de Cornellà del Terri, patrimoni Gencat ens diu, edifici romànic d’una sola nau i absis semicircular amb accés lateral i porta amb arc de mig punt decreixent. Les parets són construïdes amb carreus de diferents mides i les dues laterals són acabades a la part superior amb una senzilla cornisa de pedra, on s’inicia la coberta.

El campanar es troba descentrat respecte l’eix de la nau i fou construït amb maçoneria a començaments del segle XV. S’hi accedeix per una escala lateral exterior.

Al centre de l’absis, per la part interior, hi ha un baix relleu amb la figura d’un àngel en posició horitzontal. La ferramenta de la porta d’accés és d’origen romànic. Es conserven restes d’un rellotge de sol pintat a la part superior de la façana de migdia.

L’església és esmentada el 1092 en el testament del noble Bernat Joan. Presenta moltes restes del romànic del segle XII.

Segons consta en un pergamí que es conserva íntegre al Museu Diocesà de Girona el 1407 fou consagrat novament aquest temple després d’ haver-se construït el nou campanar.

No ens era possible accedir al temple, tampoc trobàvem cap ésser humà per a preguntar-li si abans de la dictadura franquista hi havia escola a Sant Andreu, i ens cas afirmatiu on es feien les classes. Els gossos ens vigilaven constantment sense però, limitar-nos els moviments. Tenia la sensació de que ‘sabien’ que volíem fer una tasca ‘bona’ per aquest edifici monumental.

És bo recordar que ; A Catalunya els sacerdots parroquials – especialment als disseminats Agrícolas – s’ocupaven d’impartir les primeres lletres als infants, aquesta tasca els facilitava alhora la formació catequètica. Fins a dades molt recents – avui la practica religiosa està sota mínims – es designava com ‘escola’ a la persona – habitualment jove – que ajudava a l’altar, al sacerdot en les celebracions litúrgiques. En sentit primer del mot segons el diccionari és : Deixeble, alumne.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , posar ‘ en valor’ en patrimoni històric i/o artístic que Catalunya conserva – encara – és de feina de TOTS.

Hi ha una pregunta que em corseca; com és possible que en una Catalunya amb poca població, amb obvies dificultats tècniques, i àdhuc econòmiques, es fessin edificis monumentals com aquest, i que en l’actual Catalunya, pletòrica de població, amb totes les facilitats tècniques que el progrés permet, i sense problemes econòmics ‘reals’, tothom estigui resignat a veure’ls ensorrats?.

Als que han permès i/o propiciat el lamentable estat en que es troba el patrimoni històric de Catalunya, felicitats, a ells, als seus fills, nets i família tota. Esperem i desitgem que la seva ‘tasca’ no quedi en l’oblit.

Antonio Mora Vergués

Anàvem a dinar al Gran Blau un bon nombre de membres del grup 100Menat de Country, havíem fet en el nostre camí, una visita al Santuari de l’Ajuda de Balenyà, i un tomb per Vic, la Plaça Major, el temple romà, la Catedral, i a la Plaça del Pes número,5 , ens aturàvem a Queviures Capdevila ‘ Cal Ramón’, email roda.1.m@hotmail.com, on el millor venedor del món ens venia unes excel•lents llonganisses.

Quan aturava davant del malmès edifici del Moli d’en LLobet, advertia la inconfusible silueta d’un campanar d’espadanya, i ja a casa, el dilluns 30-11-2015, llegia a patrimoni Gencat en relació a la Capella del Moli d’en Llobet; construcció de planta quadrada coberta a dues vessants i amb el carener paral•lel a la façana, orientada a migdia. A l’extrem del capcer del mur de llevant hi ha un campanaret d’espadanya i un penell. El portal d’entrada és rectangular. A l’interior i a nivell del primer pis hi ha el cor, amb la barana de ferro, i el portal que dóna accés a l’església des de la casa i mitjançant un pont voladís. Al mur nord és on se situa l’altar i hi ha una arcada d’arc de mig punt.

És de pedra i arrebossada al damunt. L’interior és de guix. L’estat de conservació és dolent ja que està en desús i serveix de magatzem agrícola.

L’església va ser erigida pels propietaris de la casa, però mai es va arribar a consagrar. La seva història va unida a la del molí del Llobet

Pel que fa al moli la descripció ens diu ; construcció de planta rectangular, situada sobre un talús de la riba dreta del Gurri i orientada de Nord a Sud. Consta de soterranis, on hi ha les moles, el primer pis, on hi ha el portal d’accés, i uns porxos a la part superior que serveixen de graner. En aquest pis hi ha diverses obertures rectangulars als murs laterals.

És construït amb pedra blavosa unida amb morter de calç fins al primer pis, la resta és de tàpia arrebossada.

L’estat de conservació és regular, ja que ha perdut les seves funcions i serveis com a magatzem.

El molí de Llobet, la història del qual va unida a la del mas homònim, i com aquest es degué construir a les darreries del segle XIX o principis del XX.

La història del Llobet prové però, de més antic i es troba documentat des del segle XVI, al fogatge de la parròquia i fora murs de la ciutat de Vic de l’any 1553 es troba registrat el Mas Llobet.

Les dades relatives a la Masia ens diuen que presenta dos cossos de planta rectangular que consten de planta baixa, dos pisos i golfes. Tots dos estan orientats a llevant i amb el carener perpendicular a la façana.

Uneix els dos cossos una torre, quadrada, coberta a quatre vessants, amb un terradet a nivell del quart pis. A ponent hi ha tres portals a la planta, tres finestres al primer pis, tres finestres a cada cos lateral i un òcul al tram que uneix les dues edificacions. En aquest lloc hi ha un pont penjat que comunica amb l’ermita i el molí.

És construïda amb maó cuit, els escaires i obertures són de pedra blavosa, picada i unida amb morter de calç i arrebossada al damunt.

L’estat de conservació és regular, donat que es troba mig abandonat.

Les dades del Catàleg de béns protegits del terme municipal de Vic_ VOLUM 1, no aporten cap informació d’interès :
https://www.vic.cat/viure-a-vic/urbanisme/planejament/planejament-aprovat/pla-dordenacio-urbanistica-municipal-poum/documentacio-escrita/cataleg-de-bens-protegits/CATALEG-BENS-PROTEGITS_VOLUM-01_TEXT-REFOS_VIC.pdf

M’adreçaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) per demanar dades de l’advocació de la Capella, i si les tenen imatges del seu interior.

Rebia un parell de fotografies des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu ) de la Capella del Moli del Llobet, de Vic, comarca d’Osona, datades el 8-XII-1982, em diuen que la capella estava sense culte l’any 1982, i que havia tingut com advocació la Mare de Déu del Roser.

Faig extensiva aquesta petició a tots els vigatans, i ‘ urbi et orbe’ a qualsevol persona i/o entitat, pregant-los que ens facin arribar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us en deurà una.

Antonio Mora Vergés

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Lladurs al Solsonès, la nostra destinació en aquesta ocasió era l’església parroquial de Santa Eulàlia de Timoneda; en un context rural esperava – sóc un ingenu – veure almenys una oca; s’explica de la Santa que mentre era a casa seva, tenia cura de les oques que s’hi criaven; per aquest motiu, al claustre de la Catedral de Barcelona hi ha de forma permanent tretze oques, tantes com els anys que tenia en morir, de color blanc, com a símbol de la seva puresa. El topònim clarament descriptiu, em retornava de la meva petita decepció, i en el camí fins a Santa Eulalia trepitjàvem una munió de plantes de farigola, coneguda també com a timó. Així, Timoneda, ‘lloc on hi ha gran quantitat de plantes de timó’.

L’església de Santa Eulàlia de Timoneda és un edifici d’origen romànic, esmentada l’any 839, fou donada el 1131 pel bisbe d’Urgell a l’església de Solsona; des dels inicis del segle XX, i com a conseqüència del despoblament té agregada la de Terrassola.

Consta d’una sola nau amb volta de canó i diversos cossos afegits. La porta, adovellada i datada el 1623, s’obre al mur sud.

L’edifici presenta un notable campanar de torre de planta quadrangular d’estil romànic que presenta tres nivells d’obertures – el campanar s’estreny progressivament a cada nivell – i coberta de quatre vessants. El tercer pis és posterior i tot el conjunt va ser restaurat el 1993.

El campanar tenia a les esglésies romàniques, una funció simbòlica, més enllà de la utilitària, que habitualment consistia en exercir com lloc de guaita i bada ; representava alhora l’eix ascensional que s’adreça a Déu, i per la seva estructura robusta i compacta, conferia seguretat i fortalesa als creients.

El fossar situat al davant del conjunt d’edificis a manera de pantalla, li atorga una pàtina de solemnitat.

Antonio Mora Verges

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per les terres del Ripollès sobirà, en aquesta ocasió volia visitar la dita capella de Sant Antoni de Ribes de Freser , tant perquè aquest és el meu nom – no m’he volgut treure la O de l’acabament perquè com els números que portaven els presoners dels camps de concentració nazis, vull que em recordi sempre, que en aquest país, això de posar-se el nom en llengua catalana, no sempre ha estat possible, i perilla que si badem, ens ho tornin a prohibir -, com pel fet de trobar-se en un indret excepcional que el converteix en un bon mirador de la Vall de Ribes, dels Pirineus i fins i tot de la Plana de Vic, que es veu de lluny, amb el Montseny fent-li d’espona.

Hi accedim des de la carretera de Campelles, amb més temps hauríem fet el camí antic i clàssic, que s’inicia darrere l’Hotel de Sant Antoni i que amb múltiples marrades guanya el fort desnivell d’uns 360 metres, que hi ha des de la Vila de Ribes de Freser. El lloc està avui habilitat per permetre realitzar tota mena d’activitats a l’aire lliure, i de fet pels veïns de la Vall a banda de la connotació religiosa, l’indret està considerat com un parc d’esbarjo.

La capella es va erigir al segle XVIII, amb aquell estil impersonal, que fa difícil distingir els edificis religiosos de la resta, llevat que conservin les campanes –com aquí succeeix – i/o trobis rètols senyalitzadors.

Comparteix l’espai amb un seguit d’antenes – imaginem que de tots els serveis actuals, televisió, ràdio, telefonia mòbil,…. això ens complica un xic la tasca de recollir-ne imatges.

Advertim un escut sobre el timpà de la porta que no sabem identificar; l’edifici presenta un bon estat de conservació i comparteix alguna de les parets amb la que fou casa dels ermitans.

A l’interior que segons llegim és abarrocat, hi ha un retaule.

Saludem un grup de persones que tot just acaben de pujar; salvant les distàncies – sobretot pel que fa a la demografia – aquest petit santuari de Sant Antoni de Pàdua de la Vall de Ribes, exerceix una fascinació similar en aquestes terres, a la de l’antic monestir de Sant Llorenç del Munt, en les ciutats, viles i pobles que l’envolten.

Ens agradarà rebre informació sobre la història d’aquest santuari, i la vinculació d’aquest portuguès universal, amb la Vall de Ribes.

Antonio Mora Verges

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme d’ Odèn al Solsonès; la doctrina pel que fa al topònim es limita a adjudicar-li un origen preromà, anant un xic més enllà, com Manuel Bofarull Terrades recull, por derivar del germànic adenus ‘ el vell, el noble, el sobirà’, superàvem les restes del Castell de Cambrils ,la primera referència és de l’any 1039, on Eribau, bisbe d’Urgell, en una donació que feia a Ricard Altemir, aquest darrer devia prestar serveis feudals al seu senyor, el castlà de Cambrils.

L’any 1135, Dolça donà un alou que tenia el seu marit en el terme del castell de “Chabrils” a Santa Maria de Solsona.

L’any 1145, Babot, fill de Guillem i Godlèn, llegà el feu de “Chabrils” al seu fill.

L’any 1212, hi hagué un acord econòmic entre Pere de Josa i el noble de Peramola, ja que el primer havia causat danys en els castells de Cambrils i de Montpolt, propietats del senyor de Peramola.

Quan es va crear el comtat de Cardona el 1375, aquest castell hi formava part.

Al segle XVII, Odèn era un batlliu de la batllia de Solsona.

Ens aturàvem sota l’absis de la nova església, segle XVII, de Sant Martí de Cambrils. El Miquel ens donaria a tastar les pomes que han madurat sota la seva protecció.

S’esmenta l’any 839, en la falsa acta de la Consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, hom pensa que l’acta és va redactar realment al segle Xl, ja que fou presentada com a prova en un judici celebrat I’any 1024 en el castell de Ponts.

Això dona versemblança a la consagració l’any 1.051 de l’església parroquial de Sant Martí.

L’aprofitament del salí, al segle XVII i XVIII, comportaria un cert creixement econòmic i demogràfic, que explica l’aixecament de l’actual església.

A Cambrils coexisteixen el cementiri vell, atalussat al costat dret de l’església, i el nou fossar situat a poc més de 100 metres.

Martí, que prové del nom Martinus en honor a Mart, el déu de la guerra, és una advocació que està molt present en aquestes terres, i que devem sens dubte a Sant Martí, bisbe de la ciutat de Tours, al nord de Poitiers.

La devoció a Sant Martí va ser molt important a Occitània, regió de la que procedien una bona part dels soldats, que integraven les que anomenen ‘ tropes franques’: s’explica que els soldats francs erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit al sarrains , així s’esmenta per exemple Sant Martí del Canigó, i una llarga llista de capelles, i àdhuc de temples parroquials en els pobles i viles que com Cambrils el tenen per patró.

Antonio MoraVerges