ESGLÉSIA DE BRICS, ADVOCADA A SANT SALVADOR. OLIUS. SOLSONÈS

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-salvador-de-brics-olius

De l’antiga església de Sant Salvador de Brics no resta cap vestigi arquitectònic. Coneixem per la documentació que al poble de Brics, antigament Trevixs, situat a l’extrem meridional del municipi d’Olius, hi havia una capella primitiva sota la mateixa advocació de l’actual església parroquial. En el testament de Guillem Isarn, del 20 de desembre de 1092, consta que donà un quintar d’oli a “Sanctum Salvatorem de Trevigs”, i també que li deixà l’alou que tenia a Llobera.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/17478

Església de planta rectangular d’una sola nau i sense absis. Orientada a l’est i amb teulada a doble vessant. Façana senzilla amb porta d’arc de mig punt i una petita finestra al damunt. Al costat de la façana principal, hi ha un esvelt campanar de dos cossos cobert amb teulada a quatre vessants. Està construïda damunt de la primitiva església de la que ja no en queden restes. Parament de pedres irregulars.

https://bd.centrelectura.cat/items/show/29360

https://losfolloneros.blogspot.com/2012/05/xix-caminada-popular-de-solsona-2012.html

Ens agradarà rebre imatges de la capella advocada a Sant Candi de la masia Viladot, a l’email castellardiari@gmail.com

https://algunsgoigs.blogspot.com/2022/07/goigs-sant-candi-mas-viladot-brics.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2023/11/masia-viladot-brics-olius-el-solsones.html

Antonio Mora Verges.

 

SANT MIQUEL DE SELMA, DIT ARA DEL PLA DE MANLLEU. AL CAMP SOBIRÀ DE TARRAGONA

L’any 1247 Elisenda de Fonollar, de la familia dels castlans de Selma, cedia en testament l’ ermita de sant Miquel al mas d’Ollomar o Alomar, amb reserva del dret de patronat, i d’elecció del capellà beneficiat a favor dels castlans de Selma.

Al segle XIV les visites pastorals deixen constància de la desatenció que pateix Sant Miquel, que al començament del segle XV estava desmantellada i sense servei.

L’any 1443 s’obre el portal actual i es guarneix amb un retaule de dos peces, un calze d’argent, dos canelobres de ferro i roba litúrgica.

El 1508 consta ‘preocupació per l’estat de la teulada’

El 1708 s’endega una millora que cinc anys desprès es concreta en : un retaule, llàntia, roba i altres complements, a més de la campana , que no llueix actualment a l’espadanya que corona la façana, perquè encara som España.

La capella va ser abandonada el 1931.

Quan la visitàvem el Marcel Morató Tort i l’Antonio Mora Vergés, advertíem que l’edifici ha estat objecte de rehabilitació, sobrealçant el sostre i reforçant-se l’estructura exterior, llueix esplèndida més enllà de l’anècdota de la manca de campana, perfectament comprensible en aquest país.

El rètol – que reprodueixo – explicita clarament ‘ ESPAI CEDIT PER LA FAMILIA GODÓ’ , sou pregats d’explicar-nos la vinculació d’aquesta família amb el Pla de Manlleu, i fins amb Aiguamúrcia, i quina implicació han tingut en l’arranjament de l’ermita de Sant Miquel.

Antonio Mora Verges

SANT SALVADOR DE SERRADELLOPS. ORISTÀ. EL LLUCANÈS.


L’antiga parròquia rural de Sant Salvador de Serradellops (800 m), documentada entre el 977 i el 1045 , està situada a l’extrem de llevant del municipi d’Oristà (Osona), prop del mas del mateix nom, a la capçalera de la riera de Segalers. Actuava com a parròquia independent des del 1047. Fins al s XIV tingué una dotzena de masos. Després del despoblament s’uní com a sufragània a Olost, fins que el 1878 passà a la nova parròquia de Sant Jaume i Sant Cugat d’Alboquers. És un petit edifici romànic, davant el mas Santsalvador, i conserva dels seus antics elements una vella pila del segle XII i el petit cementiri.

L’accés cal fer-lo des de la nova carretera que comunica aquesta zona del Lluçanès amb la C25, l’única referència us la donarà el campanar d’espadanya que sobresurt del conjunt d’edificis del mas Santsalvador.

Tenim pendent Sant Nazari de la Garriga, aquesta capella de Sant Nazari, depenent de la parròquia de Sant Andreu d’Oristà, apareix documentada des del 1284 amb motiu d’una compra realitzada per una de les membres de la comunitat de donades que hi havia en aquest lloc.

Accessible des del carrer de la Ruixeda, a l’extrem S del terme, a la vall de Segalers, és un edifici romànic de la fi del segle XII, amb esvelt campanar d’espadanya

https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-salvador-de-serradellops

L’accés en aquest cas el farem des de la carretera que uneix Oristà amb el Moianès.

La Josefina Casadesús Bascompte publica fotografies del interior.

 

Ens agradarà, si existeixen rebre els Goigs d’aquesta església a l’email castellardiari@gmail.com

Encomanava a Sant Salvador, a la Marededéu i a tot l’estol celestial, als meus amics malalts i a la seves famílies, i demanava la gràcia de poder veure i viure en una Nació lliure i sobirana.

Antonio Mora Verges

SANT PERE DE RUBÍ. VALLÈS OCCIDENTAL. CATALUNYA

No trobava cap imatge de l’església de Sant Pere de Rubí del període immediatament posterior al darrer genocidi contra Catalunya 1936-39, únicament una relació breu de les destrosses produïdes. Ens agradaria poder veure les imatges – que sens dubte existeixen – ; Rubí queia el dia 26 de gener de 1939, i el dia 29 de febrer – haurem de començar a creure en la malastrugança dels anys de traspàs – s’hi duia a terme la primera celebració litúrgica.

Sortosament el Josep Salvany Blanch [ Fons Salvany de la Biblioteca de Catalunya – va retratar aquest edifici almenys en dues ocasions l’any 1912 i l’any 1918.

Les imatges del Fons Cuyàs de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, malgrat son també en blanc i negre, son fetes en el període del primer feixisme, en una data inespecífica. . Els fils que pengen per arreu, son una de les manifestacions ‘habituals’ de l’ànim de ‘dessolar la terra’ que s’imposava a Catalunya amb el màxim rigor,

De la descripció tècnica, reproduïm : L’església té una planta complexa resultat de la seva llarga història constructiva. Va existir una fase pre-romànica al temple de la que només resten alguns elements solts, com el capitell – mènsula de la finestra de la façana de ponent, datable cap el segle X, (CASTELL, s.d; JORBA, 1989) i amb paral•lels a tots els temples pre-romànics de la rodalia (JORBA, 1989; MARGENAT, 1985d). Es tracta d’una mostra d’art provincial no enquadrable a cap gran taller artístic del moment (JORBA, 1989) així com també el capitell i mensula figurada encastats al campanar i les tombes antropomòrfiques aparegudes al subsòl del temple, l’any 1927.

Encara que el primer document que parla de l’església és de l’any 986, sembla que alguns elements poden retardar en el temps aquesta cronologia. Margenat i Bel són de l’opinió (BEL, 1981) de que la columna del finestral de dues obertures que es troba damunt del portal de la façana Oest, va ser una reutilització d’una construcció romana, i que segons aquests autors es trobava al mateix emplaçament. La mateixa morfologia de la finestra (amb l’arc de la dreta més estret que el de la esquerra), pot adduir-se com base a la teoria de l’adaptació d’aquesta finestra a un element anterior (BEL, 1981). Es comprova que existeixen uns carreus a la base del campanar que semblen tenir una cronologia més antiga que la resta del parament.

La construcció romànica sembla que corresponia a un temple orientat d’oest a est amb planta de creu llatina amb transepte i absis i volta de canó. D’aquesta construcció resta la portalada, el vestíbul i la volta fins el transepte. De tota manera hi ha dues fases romàniques: la primera (de finals del segle XI o inicis del XII) és la que configura la façana amb una decoració d’arquacions cegues sobre mènsules decorades (CASTELL, s.d) i bandes llombardes als laterals, detectades per Serra i Roselló el 1947 (MARGENAT, 1985d; 1995). Al centre hi ha una finestra amb l’element prerromànic i una columneta de marbre blanc amb decoració d’estries helicoides de datació romana. El segon moment romànic (de mitjan segle XIII) està format per l’accés al temple amb una arquivolta decorada, com els capitells amb decoració floral.

Fou continuada el segle XV amb la desaparició de l’absis i afegint capelles laterals, de tal manera que es van transformar els murs exteriors en pilars, configurant una planta de tres naus. A l’interior es conserva l’antiga escultura de Sant Pere, restaurada i els retaules dels Rubió.

L’any 1571 el bisbe de Barcelona, concedí llicència a Joaquim Canals i la seva muller per a construir una sepultura a l’església de Sant Pere de Rubí, a la nau, enfront de la capella de Sant Roc. Aquesta sepultura fou identificada i descoberta a l’enrajolar l’església l’any 1927. Els trossos de làpida que la cobrien portaven la inscripció de la família Canals i per damunt d’aquesta, la de la família Rosés, amb un roser esculpit com a símbol parlant. Totes aquestes restes van desaparèixer l’any 1936. (RUFÉ, 1984a; 1997a)

A la Guerra del Francès, concretament el 1809, el temple fou saquejat per les tropes napoleòniques, que s’emportaren nombrosos objectes de valor.

Al segle XIX s’eixamplà el temple construint el creuer amb cúpula, l’absis actual, la galeria de circumval•lació, la sagristia i una nova façana lateral. Aquesta amb parament d’obra vista i maó manté els trets neorromànics típics dels corrents historicistes de finals del segle XIX i inicis del XX (CASTELL, s.d.).

El 1927 s’hi fan obres d’embelliment i reparació: bancs nous, enrajolat nou, reparació de les teulades, vitralls nous…, gràcies al cel del Rector Mossèn Josep Guardiet i Pujol, al que hom fa referencial com Dr. Guardiet.

El Dr. Josep Guardiet i Pujol nasqué l’any 1879 a Manlleu. Cursà estudis eclesiàstics al seminari de Vic i es doctorà en Teologia a la Universitat Pontifícia de Tarragona. Abans de ser rector de Sant Pere de Rubí exercí aquest càrrec a diverses parròquies.
El 1917 va ser nomenat rector de la parròquia de Sant Pere de Rubí.

La seva forta personalitat i esperit de treball el varen portar a crear moltes associacions culturals a la vila: el Concurs de Pessebres, el Casal Popular, l’Escola Montserrat, la Schola Cantorum, el diari Endavant, Cultura Femenina, l’Esbart Dansaire de Rubí, famós arreu del món, i el Museu de Rubí, malauradament tancat des de fa vint anys, i que havia estat un dels primers de Catalunya en quant a temàtica local.

El 20 de juliol de 1936 un escamot d’incontrolats va cremar l’església i molts objectes religiosos van ser destruïts pel foc. En aquell acció infame es van endur com a presoner al Dr. Guardiet, que seria assassinat el 3 d’agost a la carretera de l’Arrabassada, a l’alçada del Pi Bessó.

El Dr. Guardiet ha deixat a Rubí una inesborrable petjada en el terreny de la cultura popular. La Plaça de l’església porta el seu nom.

Durant la guerra civil, les campanes foren foses per fer material bèl•lic i el temple fou utilitzat com a magatzem del sindicat agrícola.

El 29 de febrer del 1939 s’hi fa la primera missa després de romandre tancada al culte 30 mesos. L’edifici va sent reconstruït de mica en mica després de la guerra. També es restableixen les festes i cerimònies religioses. Es restauraren els altars.
Rafael Solanic i Balius (Barcelona 1895 – 1990), va esculpir la imatge i el retaule de Sant Pere que podem veure en l’actualitat, a més d’altres elements artístics de les diferents capelles.

 

Els altars són: del Santíssim Sacrament, de la Verge Maria, del Sant Crist (ROVIRA, 1981c). S’han de destacar els vitralls que son obra de Rafael Solanic i Balius (Barcelona 1895 – 1990 , així com també ho son altres escultures i retaules d’interès, com les que es poden veure a l’altar de la Verge de Fàtima o al de Sant Pere, per exemple (RUFÉ, 1987).

L’última intervenció arquitectònica ha estat, als anys 90, hi es dugué a terme l’escapçament dels merlets del campanar.

Antonio Mora Vergés

CASTELL I ESGLÉSIA D’ARBUL, ADVOCADA A LA MAREDEDÉU. EROLES. TREMP. EL PALLARS JUSSÀ


L’Ester Gonzalez Vidal, pública fotografies del Castell i l’Església de la Mare de Déu de l’Arbul estan situats sobre el cingle de l’Arbul, a la Serra de Montllobar, a l’antic terme d’Eroles , ara de Tremp al Pallars jussà. . Molt probablement, originàriament formaven un conjunt, essent l’actual església la capella castellera de la mateixa fortificació. Al sud de tot el conjunt està situat un jaciment que conté restes d’una sèrie d’habitacions.

El castell, que es troba en estat de ruïna, presenta sols l’estructura de la torre que és de planta allargada i oblonga. La paret més ben conservada és aquella meridional on es diferencia una espitllera. Interiorment, la finestra espitllera és acabada amb un arc de mig punt. El paredat combina carreus rectangulars i regulars amb morter de calç; a la base es nota la diferència de carreus, que presenten una forma més gran.

L’Església de la Mare de Déu de l’Arbul , situada a 100 metres al sud del castell de l’Arbul, consta d’una sola nau amb volta de canó i absis semicircular. Les façanes no presenten ornamentació, excepte a l’absis, on apareix un fris continu d’arcuacions cegues sota el ràfec, típica decoració llombarda. També es diferencia una finestra de doble esqueixada paredada. En la façana occidental s’ubica la porta d’accés en forma d’arc de mig punt adovellat. A sobre, un ull de bou de factura més tardana i una espadanya de dos ulls que culmina la façana. A les façanes nord i sud s’identifiquen dues obertures més, dues portes paredades.

L’aparell és de carreu més o menys regular distribuït en filades.

Interiorment, es poden diferenciar dos arcs torals que sustenten la volta i destaca, sobretot, la decoració barroca, de caràcter popular, que s’ha conservat en bastant bon estat. Tot l’absis és cobert per decoració pictòrica caracteritzada per la utilització d’uns colors molt vius i plans.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/mare-de-deu-de-larbull-tremp

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/42679

https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/05/goigs-la-mare-de-deu-darbul-eroles.html

https://www.viasona.cat/goigs/goigs-a-la-mare-de-deu-darbul-tremp

Quan al topònim Arbul:

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=3399

Tenim un rerepaís que cal conèixer.

El nostre condol als valencians i als d’altres indrets que han patit pèrdues humanes i/o materials.

El nostre rebuig a les polítiques especulatives que han donat lloc a aquests fets tràgics.

Antonio Mora Verges

SANT SERNI DE TERRERS. CAPOLAT. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

La Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, agafàvem el trencall el trencall que surt a mà dreta – en el sentit de la marxa – de Berga a Sant Llorenç de Morunys, per la carretera que uneix ambdós poblacions, i que ens menys de mig quilòmetre per una pista de terra en deixarà just sota les runes de l’esglésiola que va estar dedicada a Sant Serni, al costat de la masia de Terrers.
Ens rep el gos de la casa que ens farà companyia en la nostra tasca de recollir imatges; tindrem ocasió de saludar també a la senyora de la casa, que ens explica que fa més de seixanta anys que hi viu, i que del seu record ja estava malmès el petit edifici religiós.

L’església és documentada des del segle IX, això fa pensar en una primera edificació preromànica ; reformada posteriorment en estil romànic, la trobem esmentada com a parròquia el segle XI.

Al segle XVIII fou modificada: s’anul•là l’absis i s’obrí, al mur de migjorn, una capella de planta rectangular.

Al segle XVIII era sufragània de la parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars de l’Aiguadora , que pertany actualment al municipi de Castellar del Riu. .

En aquest edifici era venerada una imatge de fusta policromada de la Mare de Déu, de factura molt rústega (43 cm d’alçada), possiblement de finals del segle XIII. Actualment la imatge de Nostra Senyora de Terrers està guardada en una casa particular.

Al Inventari de Patrimoni de la Generalitat de ‘ Barcelona’ trobem :

ESGLÉSIA DE SANT SERNI DE TERRERS
Altres noms ; de la Torre o de Torrers
Adreça. Ctra. Berga-St. Llorenç de Morunys, km 17 a la dreta
Terrers. Capolat (Berguedà)
Estil Romànic
Època segle XII

MASIA DE TERRERS
Adreça ; Passada la Mina en direcció a l’Aiguadora, pista Terrers-la Mina. Capolat (Berguedà)
Estil : Obra popular
Època segle XVII

Ens agradaria incorporar una imatge fotogràfica de la Mare de Déu de Terrers, i de tenir-los els seus goigs. Això, i qualsevol informació addicional en relació a Sant Serni de Terrers, ens ho podeu enviar a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

ESGLESIA DE SANTA MARIA ASSUMPTA DE LA COLONIA MARÇAL


M’aturava a retratar l’església d’aquesta Colònia, que trobava excepcionalment oberta, perquè coincidia que hi havia gent feinejant per dins. No em sorprenia que l’advocació no tingues res a veure amb el nom de la Colònia, i ara us explicaré la raó.

Existia una masia d’aquest nom, que fou comprada juntament amb els seus terrenys que arribaven fins al riu Llobregat l’any 1.880, amb l’objectiu de construir una fàbrica i una colònia tèxtil.

L ‘any 1886 tenim referència de la concessió de l’ús de l’aigua del riu Llobregat, com a font d’energia, per a una fàbrica de filats i teixits de cotó. Aquesta concessió va ser atorgada a la raó social “Antonio Fernández. Fills i Companyia”, de Manresa.

L’Any 1915 els Torra (fabricants manresans i cosins dels Pons) van vendre la Colònia – que conservarà per sempre més el nom de la masia – a la societat “Lluís Pons i nebots”, propietaris de la colònia veïna de Cal Pons i més endavant, el 1929, els Pons van vendre la fàbrica de Cal Marçal a Josep Viladomiu i Santmartí, Propietari de Viladomiu Vell.

El mateix any 1929 es va començar a ampliar la fàbrica i el 1932 es van instal•lar unes noves turbines que van permetre obtenir més energia i millorar la producció.
No hi ha dades ‘objectives’ del període 1.936-1.939. Si dissortadament, de la misèria i les dificultats de tota mena, que va comportar la victòria dels feixistes.

La colònia va tornar a créixer a la dècada dels cinquanta, llavors que es van construir nous habitatges, més serveis i l’església dedicada a la Mare de Déu Assumpta.

Malgrat que la fàbrica es modernitzà constantment i s’especialitzà en la producció de llençols i tovalloles, la forta crisi del tèxtil va acabar provocant el tancament de la fàbrica el 1989.

M’expliquen – no he tingut ocasió de comprovar-ho personalment, però m’encantaria que fos cert – que avui, dins dels murs centenaris d’una de les fàbriques més ben conservades de les antigues colònies del Berguedà, torna a bullir l’activitat industrial adaptada als nostres temps.

La meva salutació en entrar a l’església provocava un petit ensurt a la persona que s’ocupava de fer les tasques de neteja, i que no comptava pas que entres ningú.

Antonio Mora Verges

L’ESGLÉSIA MONUMENTAL DE LA COLÒNIA DE CAL PONS A PUIG-REIG


Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés a Puig-reig, volia recollir imatges de l’església de la Colònia Pons, dedicada a Sant Josep, en el timpà es llegeix : ‘Construida por Jose Pons .. y sus hijos…’ , més enllà que a darreries del XIX, fins Déu havia d’enraonar en llengua castellana; des la perspectiva d’un creient – aleshores i ara – , aquesta llegenda té – per dir-ho de forma respectuosa – un cert aire sacríleg o si més no blasfem.

La premsa de l’època – música pagada – va qualificar el temple com ‘la catedral de l’Alt Llobregat’, i la seva inauguració ‘ formal’ va tenir lloc el 10 d’agost del 1887.

Projectada per Josep Torres Argullol, sota les directrius i l’atenta supervisió de Lluís G. Pons. Es tracta d’ un edifici neogòtic bastit en 16 mesos, inclosos els treballs de decoració interior de tots els altars, dedicats als sants i a les santes patrons de la família,el cost total de l’obra – que podeu traduir a pessetes i € – va ser d’un milió de rals.

L’església està projectada a partir d’una planta de creu llatina de 32 metres de llarg. La nau principal és coberta amb volta de creueria i les capelles laterals actuen de contrafort de la nau central. A l’encreuament de la nau principal amb el transsepte s’alça un cimbori octogonal que s’aguanta sobre trompes. L’absis poligonal amb deambulatori porta a la cripta i a la sagristia. La decoració es a base de vitralls i tota mena d’ornaments, fins i tot comptava amb les relíquies de santa Aurèlia de Niça.

Fou ampliada el 1879 amb el campanar i el 1907 amb la construcció d’un panteó familiar, en el qual foren enterrats Lluís Gonzaga Pons i Enrich i la seva esposa, Anna Roca.

A l’exterior, l’església presenta un aspecte altiu reforçat pel cimbori, el campanar i el conjunt de pinacles. La façana principal, amb el pòrtic, també presenta aquest aspecte de projecció cap al cel. La façana posterior, amb una gran portalada amb arquivoltes, dona accés al panteó cripta.

Mentre la façana principal es feta amb carreus ben tallats, la resta de l’edifici combina harmònicament la pedra devastada amb el totxo de terra cuita.

Enlloc he trobat cap informació que fes referència al període 1.936-1.939, agrairé moltíssim que m’ho feu saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

PONT DEL COMTE OLIBA. CAMPDEVÀNOL. RACONS DEL RIPOLLÈS

Tornàvem de la Vall de Ribes la Irene Tironi Laporte , la Sonia Ortiz Tironi , el Celestino Cajucom Velasco, i l’Antonio Mora Vergés, maldava per arribar al Pont malnomenat de la Cabreta dins del terme de Campdevànol, amb la suficient claror per recollir-ne imatges.

Es creu que el va fer construir el comte Oliba Cabreta de la Cerdanya – Besalú; i com no podia ser d’altra manera, se’l va anomenar com Cabreta, aquí, si algú té un petit defecte, es poden estalviar el bateig, per tothom serà sempre ‘ el del petit defecte’, això apliqueu-ho als noms i cognoms, i ja tenim una descripció del paisanatge, que ens permet entendre la raó del topònim.

El Pont està situat sobre el riu Freser, en el punt on la vall es comença a eixamplar, era una peça bàsica en l’antic camí ral que anava de Ripoll a la Cerdanya. Era pas obligat de tots els vianants, abans de la construcció de la carretera de Barcelona a Puigcerdà, als inicis del segle XIX.

Està construït d’un sol arc de 23 metres de llum i 13 m d’alçada. La longitud total d’aquest pont de doble vessant és d’uns 53 metres i té una amplada de 2,80 metres.

El pont fou refet en època moderna, i escapçat en el extrem que coincideix amb la carretera – per a facilitar-ne la construcció – , per això actualment el pont fa un angle.

La part més antiga es a la banda de ponent, on encara es pot veure, entre d’altres coses, una arcada romànica amb una amplada de llum de 6,90 metres. A llevant seu hi ha un altre petit arc; aquesta obertura és situada a un nivell superior, a 3,5 metres del terra actual. Poc més enllà d’aquesta petita arcada, destinada a evitar que el pont fos excessivament massís, s’acaba la part original. Al costat oposat, a ponent de l’arcada romànica, a un nivell baix, hi ha un altre arc petit, cobert també amb volta de mig punt i amb una amplada de 2,10 metres.

El nom del comte l’hem trobat escrit amb B i amb V, seguim aquí la tesis de l’enciclopèdia de Barcelona, que ‘ limpia, fija y da esplendor ‘.

En acabar de recollir imatges m’ha semblat que la Deessa Ibera Banda, – KANTA-BANDA-LE – que donarà nom al lloc de Campdevànol , passant de cantavàndal a camde-vandal, i finalment ja a la baixa edat mitjana al Campdevànol, somreia complaguda.

Els romans – que en qüestió de divinitats tenien la màniga molt ampla – , convertiran Banda en la “Santa dea Tutela “; per això en altres llocs ha evolucionat cap a Tudela. El topònim Campdevànol és alhora que una autèntica raresa filològica, un tresor – sortosament intangible – d’incalculable valor.

El Guillermo Mateu Coll, ‘ el Mateu de Campdevànol ‘ , m’explicava que les darreres obres que s’havien fet al pont del Comte Oliba Cabreta, les havia dut a terme el Tenas i el seu equip de paletes.

Aquesta infraestructura , amb tots els mèrits , és un dels Racons del Ripollès d’obligada visita.

Antonio Mora Vergés

SANT SADURNI DE FUSTANYÀ. EL ROMÀNIC EXCEPCIONAL DE LA VALL DE RIBES. EL RIPOLLÈS.

Ens quedàvem estorats la Irene Tironi Laporte , la Sonia Ortiz Tironi , el Celestino Cajucom Velasco, i l’Antonio Mora Vergés, quan ens topàvem amb aquesta església romànica que s’esmenta ja l’any 978 en l’acta de consagració de Sant Jaume de Queralbs – que aleshores n’era sufragània -, i que segons les cròniques pertangué al monestir del Canigó.

Actualment Queralbs – situada relativament prop del llit del riu Fresser – és la capital de la part alta de la Vall de Ribes, durant l’edat mitjana – Alta i Baixa – per qüestions defensives, la població vivia en punts més elevats.

Sant Sadurní va ser reformada al segle XII; l’església de magnifica factura romànica, és d’una nau amb volta puntada i un absis més petit amb cornisa amb mènsules i una finestra central.

l’absis és separat de la nau per un arc triomfal.

El portal és a la façana de migdia, i és format per arquivoltes amb degradació. La porta conserva la ferramenta romànica.

S’explica d’aquesta església , per la perfecció en que estan posades les seves pedres i carreus , que la seva construcció fou duta a terme per unes fades. Per dir-ho de forma que ho faci conciliable amb la fe catòlica , enlloc de ‘fades’, entenem que hauria de dir ‘angels’.

El comunidor – campanar, de factura maldestra, està clar que fou construït pels homes durant les reformes dels segle XVI.

Sant Sadurni s’aixeca en els temps en que hom sentia satisfacció per les tasques ben fetes; això s’acaba dissortadament a les darreries de la baixa Edat Mitjana, i mai més tornarà a produir-se.

En el nostres dies, la gent compra únicament ‘preu’, la pregunta ara en tot els casos és ‘ això quin preu té ?.’, la qualitat i tot el que hi anava associat, son cosa del passat.

Per la intermediació de Sant Sadurni, reitero la meva sempiterna pregaria; Senyor, allibera al teu poble, també de la seva pròpia estultícia!!!!

Antonio Mora Vergés