Aquest  Nadal de l’any 2025, com tots els anteriors, tothom esperava un miracle, a nivell  particular, familiar,  col·lectiu ,…. ningú sospitava  però, que el miracle arribaria disfressat de maledicció.

A Madrid, els  enemics de la llibertat , brindaven per un nou decret «d’unitat lingüística», mentre a les terres on encara es parlaven llengües “ perseguides “  la gent cantava nadales en veu baixa: algunes en català, d’altres en gallec, en   basc,  en asturià o en aragonès.

A la mitjanit, quan les campanes van repicar dotze vegades, alguna cosa es va trencar dins del cel. Els àngels que havien pres nota de la història dels pobles van decidir invertir la Torre de Babel. El que abans havia estat confusió, ara seria retorn a la diversitat,  aquesta vegada però,  la confusió havia de castigar els qui volien imposar el silenci.

Un dels “ líders “ dels  enemics de la llibertat  va voler fer un comunicat solemne. Obrí la boca, i en lloc del so conegut del castellà, només li sortiren paraules d’una llengua desconeguda, dolça i musical.   Va intentar-ho un segon cop, i s’adonà que cadascun dels seus companys parlava un idioma diferent, inintel·ligible per als altres.

Mentrestant, pels pobles i les ciutats, la gent recobrava llengües oblidades, com si els avis morts xiuxiuegessin als néts paraules prohibides.

El matí de Nadal, el món ja no coneixia el castellà. No n’havia quedat ni rastre als llibres ni a la memòria. I en aquell silenci viu de milers de noves veus, els pobles van sentir que, potser per primera vegada, Déu entenia totes les pregàries.

 

Els Estats Units reconeixien  oficialment el PFOA com a carcinogen probable. Aquella declaració, que arribava tard per milions, era també el primer pas per reparar un dany immens.  Caligula/Trump – com no podia ser d’altra manera –  havia fet bona part de la seva fortuna recolzant

Hi havia però,  un bri d’esperança, un petit laboratori català estava desenvolupant una vacuna experimental  que començava a donar resultats. Una vacuna capaç no d’eliminar el passat, sinó de donar un futur als que encara podien viure’l.

Els pacients que havien participat en l’estudi , i que havien rebut la vacuna havien respost millor del que ningú esperava: les defenses reconeixien les cèl·lules malignes i les neutralitzaven. No era un miracle diví, però sí humà: una espurna de redempció enmig del dolor que el mateix progrés havia causat.

La noticia que Grifols S.A participaria en la producció de la vacuna, un cop aprovada per l’Agència Europea de Medicaments (EMA) va omplir d’esperança milions de persones d’arreu del món.

Els terminis d’aprovació és van escurçar i abans del nadal de l’any 2025, un missatge  ressonava a totes les televisions: “La vacuna preventiva contra els tumors induïts per compostos persistents entra en fase de producció global.”

Els EEUU que havien –  de forma conscient –  defensat la utilització intensiva  del PFOA, malgrat tenir coneixement dels seus efectes letals,  rebrien també la vacuna. Estava clar per a tothom que la “ casta política “ nord-americana s’havia instal·lat en la corrupció econòmica i política feia molts anys, tant clar però, com que els nord-americans malalts de càncer tenien dret a recuperar la seva salut.

Els EEUU eren i son la primera potència corrupta del món, i el món ha d’aïllar als que posen per davant de  tot, els beneficis a curt termini

Arreu del Principat, la llengua catalana, que abans omplia places i escoles, ara només es  xiuxiuejava pels  racons, com una flama que s’apagava. Els qui encara la parlaven amb orgull —mestres, vells, infants tossuts— eren sovint insultats, ridiculitzats o fins violentats físicament per aquells que volien silenciar-la.

Un vespre, els altaveus de Castellar del Vallès   van emmudir. Només el vent feia música, xiulant entre els teulats,  i quan l’ànima dels catalanoparlants semblava més trista, un llamp va tocar el campanar de l’església parroquial, advocada al protomàrtir Sant Esteve.

Ningú no va morir, però les pedres col·locades magistralment   sota la direcció de l’arquitecte Emili Sala i Cortés, van resplendir d’un blau intens que no s’havia vist mai.

L’endemà, cada vegada que algú pronunciava una paraula en català, aquell blau celestial tornava a il·luminar-se, com si el poble mateix respirés esperança. L’efecte es va estendre: primer als pobles veïns, després a tota la comarca. Els qui abans escopien odi ara restaven muts davant d’aquella llum pura que feia tremolar fins i tot el més dur dels cors.

Ningú no va saber mai d’on venia el miracle. Alguns van dir que era el plor dels avantpassats, altres que era la veu dels infants que no havien deixat de somiar. Però el cert és que, des d’aquell Nadal  de l’any 2025 , ningú no gosà més riure’s d’una llengua que feia brillar el cel cada cop que era dita amb amor.

I així, la llengua tornà a bategar, viva i lliure, a cada campanar blau que resplendia enmig de la nit freda.

La ciutadania havia superat amb escreix els nivells de paciència,  les administracions, més enllà de la seva pròpia existència – i la dels seus gestors –  no garantien cap dels drets que recollia la Constitució de 1978, que consolidava una Monarquia Parlamentària que havia, en la figura del demèrit  assolit els màxims nivells de corrupció.

Aquest desànim  es va materialitzar  la mitjanit del 24 de desembre, i  mentre el rei  demèrit brindava amb  alguns dels seus antics ministres corruptes, les campanes de totes les esglésies van tocar alhora,  no cridaven a la missa del Gall,  cridaven a  l’aixecament.

Els nens del poble, desemparats i gelats, van ser els primers a sortir, portant espelmes que cremaven amb flama negra. Els homes i dones els seguiren, portant eines, claus, fragments de troncs; cap arma, només el fred i la fe. A cada pas, els fanals del carrer s’apagaven i només quedava la foscor que ells mateixos il·luminaven.

Quan arribaren al palau, el rei va ordenar obrir foc, els soldats però,  no van obeir. Eren i es sentien “ poble” , i no podien de cap manera revoltar-se contra la seva pròpia sang.

El demèrit  va fugir cap a la torre més alta, portant a les mans la corona que tant estimava. Quan el rellotge del castell marcà les dotze, la corona es va començar a fondre,  del material  daurat en va sorgir una àguila trencada, com símbol d’un regne que es desfà.

L’endemà,  els ciutadans van hissar una bandera cosida amb draps de colors i declararen la Tercera República.

Aquell Nadal no hi hagué pessebres ni àpats, sinó fogueres davant les ruïnes del palau i un brindis col·lectiu per la llibertat.

Diu la llegenda que cada 24 de desembre, els vents de l’altiplà porten encara un murmuri: “Cap rei que oblidi el seu poble sobreviu a la nit de Nadal.”

S’apropava el Nadal de l’any 2025, les campanes repicaven  sobre la boira grisa del Regne, la Confraria de Nuestra Senyora del Lawfare es reunia dins d’una cripta il·luminada per ciris negres. Eren magistrats , jutges, lletrats de l’Administració de Justícia: advocats i notaris disfressats de pietat, que invocaven el seu Déu de paper timbrat per preparar el gran magnicidi: volien fer desaparèixer el Fiscal General, aquell que encara gosava parlar de justícia al poble.

 

Van beneir el punyal amb tinta notarial, van fer sonar el segell reial com si fos un crucifix, i van prometre que l’endemà el seu nom estaria escrit al Butlletí del Regne sota l’epígraf d’“accident processal”.  A la nit però, el vent va començar a gemegar com una veu antiga, i el penjat —aquell que ells mateixos havien enviat al cadafal per encobriment i cobdícia— va despenjar-se.

 

Amb l’ombra tacada de gebre, es va asseure al costat del foc de la Confraria. Els membres, espantats, el miraven sense poder moure’s. Ell, amb calma, va obrir un llibre de sentències i, pàgina a pàgina, hi anava arrencant noms: cada nom que trencava, feia plorar una campana. Llavors, amb gest solemne, va començar a cuinar en el mateix calderó on guardaven els segells: eren els fetges dels jutges que l’havien condemnat.

 

Quan arribà l’alba, el poble, famolenc i cansat de sermons, va trobar la Confraria desapareguda. Només quedaven sobre la taula les vísceres cuites, olorant a sofre i mirra. Els camperols, sense entendre-ho del tot, van creure que allò era un miracle de Nadal: menjaren el menjar sagrat i es van consagrar sense confessió. I des d’aquell dia, cada desembre, diuen que es repeteix la mateixa escena: un penjat que torna, un jutge que tremola, i un poble que —finalment— s’atipa de justícia.

De vegades allò que ens semblaven embarbussaments, esdevé realitat, oi?

 

Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat; si el penjat es despengés es menjaria els setze fetges dels setze jutges que l’han jutjat

En Paco sempre es desperta molt aviat. Allà a les cinc de la matinada ja es lleva a fer el primer “riu” i se’n torna al llit. S’hi està bé acotxat amb l’edredó que li van regalar els fills l’últim Nadal.

 

Cada vespre es retira cap a les deu, però no s’adorm pas. Es posa uns petits auriculars, que també són regal dels fills pel seu aniversari, i engega la ràdio. Des de sempre li ha agradat escoltar la ràdio. Abans ho feia en un d’aquells aparells antics, de fusta en els quals calia girar uns botons per sintonitzar i graduar el volum. Més endavant va arribar el “transistor” i ara… a  fe de Déu! Com ha canviat tot! Ara escolta la música, el futbol i les notícies al seu telèfon mòbil! Sap posar una hora, per apagar el so, li va ensenyar el nét gran, i així dorm tranquil fins que es desperta amb les primeres notícies, en català, a la seva emissora preferida.

 

En Paco ja passa dels noranta i va camí dels cent. És clar que encara n’hi falten uns quants… Es troba prou bé per l’edat que té i pot fruir de la vida, de les petites coses del dia a dia…

 

Ajagut al llit mentre es va despertant recorda…

 

Fa setanta anys que van arribar a Catalunya. Venien acabats de casar. La Consuelo va estar d’acord a marxar de Guadix per anar a buscar feina i “fortuna”. Volien establir-se per augmentar la família amb fills i poder-los donar un benestar que al seu poble era impossible.

 

Van baixar del tren a l’Estació de França. Duien dues maletes de cartó amb les seves pertinences que eren poques, però la dona va voler endur-se’n la mantellina de l’àvia. Que guapa que estava quan se la posava els diumenges per anar a missa, pensa amb tendresa.

A les primeries van anar de rellogats a una habitació, més tard treballant tots dos van poder llogar un piset i encara molts anys després i havent fet molts sacrificis i estalvis van comprar un “terreno” a l’extraradi de la ciutat. Hi anaven a fer l’arròs amb els fills que jugaven i xalaven d’allò més.

 

De mica en mica, entre tots hi van pujar unes parets que, totxo sobre totxo, es convertirien en casa seva. Mai haurien pensat arribar tan lluny.

 

Ai! La Consuelo! Ja fa més de quinze anys que es va apagar. A poc a poc, silenciosament i sense patir, li va assegurar el metge. La seva companya, confident, ajuda en moments difícils i amant entregada.

 

Que sol es va sentir i quin dolor tan punyent l’absència.

 

Va haver d’aprendre de viure, de viure sol.

 

Sol? No n’estic pas de sol, pensa. Quatre fills vam tenir i “pujar”. Tots són ben aparellats i m’han donat deu nets. Aparellats perquè no tots són casats! Parella de fet diuen que són!

 

Estic ben servit de família i quan no és un en són més que em venen a veure. Pel cap baix, un cop l’any, per Nadal és reunim tots per dinar plegats. Abans era a casa, que la Consuelo va aprendre de seguida a fer escudella i carn d’olla i el rostit de pollastre amb prunes i pinyons. Ara és la filla gran que ha agafat el relleu, seguim la tradició… A la Consuelito l’ajuda el seu home a la cuina i en sap molt de cuinar. Ja veus! Jo no hi havia posat mai els peus, la Consuelo deia que era el seu territori… No hi feia res que treballés moltes hores netejant les cases d’altra gent… En mi casa, yo soy la mestressa. Aquesta era sempre la seva resposta, en una barreja d’andalús i català.

 

Els fills el parlen tots el català i jo l’entenc i el malparlo amb els amics. Tanmateix, a casa, quan ens reunim xerrem en la llengua materna. Això fa que els nets facin broma quan senten el nostre accent.

 

No, no estic pas sol, malgrat que no passo ni un dia sense pensar en…

 

També em fa companyia unes hores la noia que ve a ajudar-me en les neteges de la casa i de la roba. No és de la primera volada encara que jo la veig molt jove. És ràpida treballant i molt neta i sempre cantusseja tonades del seu país. La Fàdia va venir del Sudan ja fa uns anys i malgrat que va escapar del terror i ho va aconseguir amb molt patiment, sempre té un somriure als llavis… Quan, en Paco recorda com estaven d’espantats ell i la Consuelo en marxar del poble, pensa que no va ser res comparat amb el que passen ara en el llarg i perillós viatge al “país dels blancs”, tots els qui  han de fugir de casa seva.

 

Bé, remuga, ja n’hi ha prou de “fer mandres”. A veure si no seré a temps d’arribar-me al “banc del si-no-fos” que avui hem quedat més aviat amb els amics. Volem fer una caminada que ha girat el temps i ja s’endevina la primavera.

 

Amb total cordialitat, Bon Nadal per a tothom!

 

Carme Solé i Bas

 

 

La DNC, la  Dermatosis Nodular Contagiosa ,  un virus implacable que afecta els bovins, ha envaït l’Empordà. La família Pubill s’ha vist forçada pels serveis veterinaris a sacrificar tot el seu ramat, igual que tantes altres famílies del territori. De cop, el fruit de generacions de feina queda reduït a un record, i la idea de vendre la granja planava en  els àpats  familiars. El pare rebia trucades d’interessats, la mare calculava pèrdues, i els fills —adolescents encara,  avesats però,   als treballs de la granja — ploraven la pèrdua dels animals que havien vist néixer i créixer. Les indemnitzacions estatals trigaven en arribar  i quan ho feien esdevenien  insuficients davant les inversions fetes recentment i el deute a pagar.​

La família es planteja marxar a ciutat, temptats per la possibilitat d’una vida més estable i la pèrdua d’esperança davant la manca d’informació i el malestar del sector ramader. Els veïns també es queixen de mala gestió i falta de claredat per part de l’administració. Tot el poble sap que molts no tornaran a obrir els estables.​

Arriba el Nadal  de l’any 2025 ,  la família segueix sumida en la tristesa, planejant com celebrar unes festes sense animals, sense feina i amb el futur amenaçat.

La  nit de Nadal, just després de sopar, senten un soroll a l’estable buit: una vaca, grossa i brillant, apareix misteriosament entre la palla, al seu costat, en aquell l’espai desemparat,  troben una nota escrita a mà: “La terra és vostra, i també l’esperança. Persevereu.”

Atònits, comproven que la vaca està sana, sense cap símptoma de la malaltia dada que les autoritats, alertades, confirmen després d’un seguit d’analítiques;  l’animal té una immunitat natural a la DNC.

Aviat arriben científics i veterinaris, i la granja de la família Pubill es converteix en el centre d’una nova esperança per al sector: desenvolupen una vacuna eficient basada en la immunitat d’aquella vaca “miraculosa”, cosa que permet repoblar la granja i salvar la resta d’explotacions de la comarca.​

La família Pubill reprèn l’activitat, conservant la granja i honorant la memòria de les generacions passades. El miracle nadalenc, nascut del patiment i la resistència, esdevé símbol de la resiliència rural catalana: la vida pot rebrotar fins i tot en la devastació.

Feia fred, d’aquells que s’escolen pels ossos i fan cruixir la fusta dels masos antics. En Ramon i la Roser, pagesos de tota la vida, miraven com el vent escampava les fulles seques pel tros mentre la neu començava a emblanquinar les carenes del Montgrí. Aquell any tot havia anat malament: les tramuntanes havien arrencat mitja collita, els preus de la fruita no cobrien ni el gasoil del tractor i, com si fos poc, els darrers robatoris els havien deixat sense eines.

Això ja no té camí —digué ell, abrigant-se amb la jaqueta vella de feina—. Marxarem a Figueres. Potser allà encara hi ha algun magatzem que necessiti mans.

La Roser assentí en silenci. No li quedaven forces per discutir. Aquella nit, mentre apagava el foc de la cuina, mirà les parets fumades del mas, les fotos dels pares, i li caigué una llàgrima. L’endemà, dia de Nadal, havien de baixar al poble per parlar amb la dona de la immobiliària.

Abans que sortís el sol però,, un soroll a l’era els despertà. En Ramon, amb el cor accelerat, va obrir la porta i es trobà amb una imatge que el deixà glaçat: al vell cobert, on feia setmanes que no hi entrava ningú, una vaca i un ase donaven escalfor a un infant embolcallat amb sacs de farina.

No hi havia rastre de ningú més. La criatura dormia tranquil·la, com si hagués escollit aquell mas perdut per néixer-hi. La Roser la va agafar tremolant, el cor ple d’una pau que feia anys que no sentia.

És impossible… —murmurà ell, esmaperdut.

Potser no tot és impossible —respongué ella, amb un somriure antic, gairebé oblidat.

Van cuidar l’infant fins que, a trenc d’alba, sentiren com una dona jove, mig desorientada, cridava el seu nom des del camí. Era una noia del poble veí que, fugint d’una tempesta, havia donat a llum al ras. Les gràcies que va donar a la Roser i en Ramon semblaren beneir-los.

Quan la mare i l’infant marxaren, el mas semblava més viu que mai. L’olor del foc, el mugir tranquil de la vaca, i el silenci pur del Nadal els feren entendre allò que fins llavors havien oblidat: la terra, com la fe, només dona si se li té amor i esperança.

En Ramon va deixar el farcell a terra, es tragué la gorra i sospirà:

Potser encara ens queda collita, Roser. Només cal tornar a creure-hi.

I aquell hivern, el mas de la serra tornà a encendre el foc més viu que mai.

A començaments de desembre, al petit port de l’Escala,  on els pescadors feia mesos que tenien les barques amarrades, perquè   tot semblava conspirar contra ells, les quotes, els preus del gasoil, les prohibicions,….  En Joan, en Miquel i la Montse ja pensaven a vendre la barca i provar sort a la ciutat, com tants altres.

 

El mar semblava adormit, buit de vida i d’esperança. Cada matinada que sortien per mirar l’horitzó, només hi trobaven silenci i brisa freda. “Potser s’ha acabat”, deia en Joan, amb la veu cansada i els ulls clavats al moll.

 

Però tres dies abans de Nadal, un canvi de llum i un aire suau van fer olor de promesa. Ho van comentar entre ells com qui no gosa creure’s la bona nova, i van decidir sortir un últim cop. “Si no pescarem res, almenys celebrarem l’adéu al mar”, digué la Montse, carregant la mànega d’aigua amb un mig somriure.

 

Quan els primers raigs van tenyir la badia, les xarxes es van omplir com mai: llobarros, orades, lluernes, tot saltava brillant, com si el mar volgués acomiadar-se amb un regal. No donaven l’abast, i entre riures i crits, l’aigua semblava una festa.

Aquell vespre, al port, les llums de Nadal es reflectien a la superfície tranquil·la. Els pescadors, asseguts sobre les caixes, compartien pa, vi i un silenci ple de gratitud. Cap d’ells no parlà de vendre la barca. Sabien que el mar, com la vida, sempre torna quan menys t’ho esperes.

Una freda nit de desembre, una calma estranya planava sobre el carrer Génova. Les llums del pessebre institucional parpellejaven i els presidents Autonòmics i el President  del PP,  estaven reunits en consell secret, brindaven amb cava català, per celebrar un futur que ells imaginaven radiant.

Quan l’última campanada del rellotge marcà la mitjanit però, l’aire es glaçà.

 

D’entre les ombres del saló, va aparèixer un espectre vestit amb túnica blanca i ulls de gel —el Fantasma dels Nadals Futurs – . No digué res; el seu silenci era més aclaparador que qualsevol discurs.

 

Els agafà de la mà, un per un, i els mostrà visions. En la primera, veieren les seves llars buides: fills allunyats per escàndols, cònjuges que els giraven l’esquena, amics que ja no els convidaven ni a dinars de Nadal. Els àpats familiars s’havien tornat tertúlies de retrets i silencis.

 

En la segona visió, el fantasma els mostrà urnes buides, seus tancades, i banderes mig esquinçades. L’electorat que un dia creien etern marxava, uns cap a l’exili de la indiferència, d’altres, cap a partits nous que prometien redimir allò que ells havien corromput.

 

Finalment, la darrera imatge fou la més fosca. Veieren noms coneguts projectats sobre papers d’un jutjat. Els seus somnis de poder dissolts en lletres petites i dictàmens judicials. “Aquest és el Nadal que us espera,” xiuxiuejà el fantasma. “Un Nadal on els carillons repicaran, però no per a vosaltres.”

 

Quan acabaren les visions, el sol d’hivern s’escolava pels finestrals del despatx. Ningú no gosà parlar. Només sentiren el pes d’una pregunta que els ressonava a dins, potser massa tard: podríem haver fet alguna cosa bé?