Església romànica construïda als segles X-XI i reformada al segle XVI. El turó conserva vestigis que van del neolític a l’època medieval. Jacint Verdaguer va realitzar diverses excursions d’interès literari pels engorjats del Ter, Savassona i Casserres, que li proporcionaren un abundós material a per la seva obra.

Eixes muntanyes de Savassona, on hi entrellacen ses branques amb bona germanor el roure revellit i la revellida alzina, el teix sempre verd i el pi de rodona capçada, amagant les roques vermellenques i la terra amb sos braços i fullatge, són les que divideixen la Plana de Vic de les Guilleries, la terra de la gent de l’art del camp, senzilla i reflexiva, i la dels pastors i llenyataires; l’encontrada on nasqueren tants homes eminents en ciència o santedat i la comarca on feren niu multitud de bandolers. (Pròleg al Castell de Savassona, novel·la de Joaquim Salarich i Verdaguer).

PEDRA DEL SACRIFICI
La tradició popular diu que a sobre d’aquesta pedra es feien sacrificis humans i d’aquí li ve el nom. També es parla de que era un dels llocs on les bruixes feien els seus aquelarres.
Es el jaciment de més renom de Savassona que va ser excavat al 1960 i al 1976 proporcionant una complexa seqüència estatigràfica de la que s’hi poden deduir tres horitzons culturals. Els materials resultants de les excavacions es conserven al Museu Episcopal de Vic.
Es pensa que en època medieval es feia servir com a lloc d’habitatge adosat a la roca sobre la que es recolzaria la teulada. D’aquesta època medieval s’han trobat restes de ceràmica tosca feta a mà corresponents des de l’Edat de Ferro-Ibèric Antic a l’Edat de Ferro-Ibèric Ple (650-200 a.C.).
Les restes de dos sepulcres de fossa en estrats més profunds indiquen que va ser un lloc d’enterrament del Neolitic Final al Calcolític (2500-1800 a.C.).
Destaca la troballa d’un esquelet molt ben conservat d’una dona d’uns 25 anys. Sobre una mostra d’aquest esquelet es va fer la primera datació a la península ibèrica mitjançant el Carboni 14 amb un resultat d’una antiguitat d’uns 4500 anys (2345 + 140 anys a.C.).

 

PEDRA DE LES BRUIXES
La pedra de les Bruixes és la que presenta una més gran densitat i diversitat de gravats de les que es poden trobar a Savassona. Les atribucions cronològiques més freqüents van des de l’època del Bronze fins a moments medievals tot i que no hi ha estudis precisos al respecte. Pel seu interès patrimonial té concedit el grau de protecció BCIN (Be Cultural d’Interès Nacional).
Es poden observar gravats de formes aïllades i també formant combinacions d’elements de caràcter simbòlic, molts d’ells sense una interpretació clara.
L’erosió natural i aparició de falgueres, molses i líquens a sobre de la pedra ha comportat problemes de degradació que van fer que durant l’estiu del 2012 un equip d’arqueòlegs hi desenvolupés treballs de neteja i consolidació consistents en una neteja mecànica de la superficie de la pedra amb aplicació d’agents biocides impregnats en pasta de paper que en enretirar-se deixa la pedra lliure d’aquells organismes que posen en perill la seva conservació.

PEDRA DE L’HOME
Els gravats més espectaculars dels que es van trobar a Savassona és el de la figura d’un home, es tracta d’una figura amb un traç molt ben marcat, un cap molt gran, on s’han dibuixat només unes incisions que representen els ulls i la boca o el nas. Les formes són desproporcionades i simples. Sembla asexuada encara que alguns estudis li atribueixin sexe femení. Les formes del cos estan poc definides i només es distingeixen els membres i el cap, sense cap altre diferenciació o detall de la seva fisiognomia.
A la mateixa pedra hi veiem moltes marques i ben diverses però sobresurt una combinació d’elements al voltant de la figura humana que vol representar una cabra o animal semblant. La Pedra de l’Home te concedit el grau de protecció BCIN.
La figura antropomorfa estava especialment afectada per les molses, les algues i els líquens.

PER CAMINS DEL BAGES

És un santuari marià del municipi de la Pobla de Lillet (Berguedà), una edificació massisa i de considerables dimensions que consta d’església i hostatgeries.
Consta de grosses parets de pedra i coberta a dues vessants amb teula aràbiga. Algunes estances estan cobertes amb volta. L’hostatgeria es va construir una mica més tard que l’església i ha sofert múltiples ampliacions i remodelacions. La part més nova és un cos perpendicular a l’església i que té un porxo cobert amb falsa volta.

Quan a l’església, disposa de campanar d’espadanya de dues obertures a mitja teulada. Queden restes de l’antiga església romànica perdudes en el conjunt i es conserva l’antiga porta romànica ferrada a l’entrda del santuari.
Aquesta porta és de dues fulles que s’obren endins, la fusta és moderna però la ferramenta és romànica.
El diseny és fet a base d’unes cintes juxtaposades i planes, dividides per un nervi central, les quals es cargolen als extrems formant volutes; al batent del costat esquerra les tiges tenen una disposició horitzontal, mentre que les del batent dret les té en vertical.
A l’interior, hi ha una imatge de la Mare de Déu gòtica, feta d’alabastre i datada al segle XV.

La primera menció del lloc és a l’any 984, en l’acta de la consagració de la desapareguda església de Sant Cristòfol de Vallfogona. L’any 1120, l’església fou donada al monestir de Sant Llorenç, prop de Bagà, en un moment de plena construcció de l’edifici de Falgàs. L’objectiu de la donació de Ramon i Eliardis era que l’església fos cuidada.
Regida primer pel rector de Sant Cristòfol, fou benefici propi a partir de 1352, data a partir de la qual començà a acollir ermitans. L’església romànica fou substituida l’any 1646 per l’actual, en una època d’aflorament de santuaris arreu de Catalunya.

L’església va ser parroquial durant tota l’edat mitjana, avui en queden escasses restes, trobats recentment, al 2018. Se sap que es trobava situada a prop del santuari de falgàs i que eren venerades les reliquies de Sant Cristòfol, Santa Susanna i Sant Nazari. Va ser consagrada a finals del segle X, a precs del comte Oliba, la seva dona i els habitants de l’indret, pel bisbe Sal·la d’Urgell, que hi establí un cementiri i una sagrera de 30 passes al seu voltant. Els limits eren la serra d’Od, el Catllaràs, Fontanelles i la serra de Falgàs, aquest va estar regit pel capellà de Vallfogona, però en la visita al deganat del Bergadà de 1312 totes dues tenien ja caràcter de parroquial, si bé la de Vallfogona figurava fins a finals del segle XIV com a principal.

Presideix el santuari una imatge gòtica d’alabastre, del segle XV de la Verge de Falgàs. La primitiva imatge va desaparèixer, però la tradició explica que un pastor de Saus, va trobar la imatge de la Mare de Déu entre unes falgueres. D’aquí prové, es diu, el nom del Santuari de Falgàs com un “lloc de moltes falgueres”. A mig paratge de Falgàs, es troba restaurada la cova on es pot veure la Verge primitiva que es mostra donant el pit al seu fill. Ha estat de sempre un lloc de pelegrinatge i devoció, no sols per a poblatans i veïns dels voltants de la comarca, sinó que per a molta gent que ve de terres llunyanes. En són dates especials la Trobada de poblatans, la Diada de Sant Marc, la Festa Major de Falgàs i la Dansa de Falgàs.

PER CAMINS DEL BAGES .

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

En aquesta ocasió publica fotografies de l’Església del nucli de Cortiuda, al terme de Peramola, advocada A Sant Martí de Tours, de la que el Joan-Albert Adell i Gisbert (Barcelona, 1955) i la Maria Lluïsa Cases i Loscos, n’escriuen a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0628301.xml

L’havia retratat A.Moras. l’any 1987 , Vista general de l’església.. No ens cansem de reivindicar la memòria de l’Antonio Moras Navarro , q.e.p.d. , i la seva gran tasca en l’àmbit de la documentació del Patrimoni històric, tampoc de reclamar per a ell, el reconeixement que mereix.

L’Església de Sant Martí de Cortiuda, és un edifici molt reformat, amb l’afegitó de capelles als costats nord i sud, i l’allargament de la nau cap a ponent; es veu perfectament la cantonada de la nau primitiva en el parament de la façana sud.

La nau és coberta amb volta de canó i acaba a llevant amb un absis semicircular, precedit d’un tram presbiteral, que, com tot l’interior de l’església, ha estat totalment transformat.

Fotografia del interior. Jordi Contijoch Boada

Aquesta transformació també es manifesta exteriorment pel sobrealçament de l’absis, la coberta del qual presenta una clara desviació amb relació a l’eix de la nau.

 

La porta, en arc carpanell, s’obre a la façana de ponent, que és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls, amb arcs escanyats; aquest i la porta corresponen al procés d’ampliació de l’església original, de la qual es conserva només l’absis i part de la façana sud, on s’aprecia el seu aparell de carreu petit i irregular, que contrasta amb el reble de les parts més tardanes, i que posa en evidència les formes constructives de l’arquitectura rural de la fi del segle XI, o fins i tot del principi del segle següent

l’indret, ara pràcticament despoblat, formava part de la baronia dels Peramola, substituïts successivament pels Desbrull, els Zurita, els Pinós, comtes de Vallfogona, als Ferrandis d’Híxar, ducs d’Híxar, i als Silva, marquesos d’Alenquer.

El 1739, Rosa de Silva y Pimentel, comtessa de Sallent, en el seu testament, la llegà a Antonio de Navarrete (mort vers el 1784). Aquest fou succeït pel seu fill Francesc de Navarrete i Sebastián (mort el 1807), que fou pare de Pere de Navarrete, qui mort sense fills el 1855 fou succedir per José de Castañeda y de Navarrete i ha passat als Ceruti.

El tema del desplegament de l’organització territorial de Catalunya, és quasi còmic, tenim una Llei de vegueries de Catalunya (STC 31/2010), modificada el 2017 per incloure la vegueria del Penedès, i tenim alhora uns Partits Polítics QUE NO FAN RES PER A IMPLEMENTARLA, això bàsicament beneficia a les Diputacions Provincials, i perjudica als que malgrat tot, voldrien viure, lluny de les conurbacions urbanes

https://www.parlament.cat/document/cataleg/48036.pdf

Cal reclamar que es faci efectiva aquesta distribució territorial.

Us esperonem a compartir aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, recordeu SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 Antonio Mora Verges.

El Miquel Pujol Mur, i la Rosa Planell Grau, la ” parella romànica ” ens envien una nova crònica de la seva sortida amb el Grup de Recerca de la Cerdanya; en aquesta ocasió visitaven Saga, al terme de Ger, a la Cerdanya jussana. situada a 1.100 metres d’alçada, pervingué de la família dels cavallers de Saga, amb possessions a gran part de la Cerdanya. Cuixà hi tingué un alou i el lloc fou propietat de Canigó segles després. En l’ACCU surt com a Sagane. La parròquia de Saga és esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell des de l’any 819, document que es considera del segle X. L’any 958 el rei Lotari atorgà el precepte a Sant Miquel de Cuixà confirmant la possessió del monestir a precs de la reina Geberga.

L’església de Santa Eugènia, romànica, del segle XI o XII, és d’una nau amb absis semicircular tota ella arrebossada amb morter de cal. No hi ha més obertures que la finestra de l’absis i una de moderna al frontispici. Era coberta amb una volta apuntada de pedra que es va substituir per una encavallada de fusta. És un dels exemples més notables del romànic cerdà. El temple té una gran portalada d’arquivoltes profusament esculturada de marbre d’Isòvol. Segurament és incorporada posteriorment i és la part més notable de l’edifici.

Encarada a migjorn consta de tres arquivoltes rectangulars i dues d’arc toroïdal. Aquestes darreres descansen sobre columnes, els capitells de les quals estan decorats amb figures d’ocells i fullatges. L’arquivolta exterior presenta diverses figuretes en estranyes posicions i certa ingenuïtat compositiva.

La clau de la dovella de l’arc exterior té esculpida la figura de Crist que beneeix amb la mà dreta mentre en l’esquerra aguanta el llibre. Corona la façana un petit campanar de cadireta força esquifit. El fossar davant de l’església i marcant el lloc dels enterraments més antics una simple fita de pedra. En el Musée d’Arts Decoratifs de París, s’exhibeix un magnífic frontal d’altar que conta la vida de Santa Eugènia, i que procedeix d’aquesta església.

El vergonyós Tractat dels Pirineus on Catalunya farà de moneda de canvi, va facilitar l’espoli patrimonial d’aquestes terres, ja pels espanyols, ja pels francesos; Madrid, Paris i més tard Barcelona, seran el destí de l’art creat en aquestes terres

Quantes obres del nostre Romànic són escampades pel món ?.

El Jordi Vila Juncà en publicava fotografies.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=7719

Antonio Mora Verges.

Llegia que l’església de Sant Salvador és al costat del mas Barrat, que és en una posició eminent sobre el Forat de Bulí, en el congost que forma l’aiguabarreig entre el Rialb i el barranc de Gavarra.

Mas Barrat (Baronia de Rialb)

Edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, reforçada per dos arcs torals, també apuntats, i amb un absis semicircular a llevant, precedit d’un arc presbiteral, de proporcions molt baixes. Al mur nord, al costat de l’absis, hi ha una absidiola, de planta semicircular, que es manifesta també a l’exterior. Aquesta absidiola és un exemple més d’un tipus curiós que es troba en moltes esglésies del vessant sud de la serra de Comiols, com a Santa Maria de Ramoneda o a Santa Anna de Montado. Dins aquest grup d’esglésies, algunes de les quals foren construïdes al segle XI segons les formes llombardes, l’edifici de mas Barrat representa, potser, l’exemple més tardà, ja que hom hi pot veure formes constructives de la fi del segle XII o potser una mica més avançades.

La porta, resolta amb arc apuntat, s’obre a la façana sud, prop de l’angle sud-oest. A la mateixa façana sud hi ha dues finestres, d’una sola esqueixada i factura molt barroera, especialment la situada més a llevant, que es desclou en l’aresta del brancal de l’arc presbiteral. També és molt curiosa la finestra que s’obre a la façana de ponent, resolta amb una forma pseudocruciforme, amb els braços horitzontals substituïts per dues peces que estrenyen el braç vertical. Al centre de l’absis i en una posició extremament baixa hi ha una finestra de doble esqueixada, mentre que l’absidiola nord és totalment cega.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/25271

El mur de ponent és coronat per un potent campanar d’espadanya d’un sol ull

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/25271

Les façanes són llises i mancades d’ornamentació, llevat d’una motllura bisellada en el ràfec de l’absis.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/25271
L’interior és completament arrebossat i també ho és bona part de les façanes, de manera que els paraments són només visibles en alguns punts. Hom pot apreciar-hi un aparell molt matusser de grans carreus mal tallats, a penes desbastats, de pedra conglomerada local, amb alternança de peces de pedra sorrenca i de pedra tosca en la formació dels arcs, que en el cas de la porta i les finestres assoleixen la seva forma final amb l’arrebossat.

La Baronia de Rialb, la Noguera , Lleida , Catalunya, disposen – encara – d’un interessant Patrimoni Històric, que cal documentar amb rigor, i que és sens dubte el nostre MILLOR actiu .

Hi ha un públic per aquest turisme de “ cultura” que espera amb ànsia poder gaudir de les “ ciutats humanes “ de Catalunya.

Antonio Mora Verges.

 

Padrinàs, 5 habitants ( 2024 ) . Es troba més amunt de Montargull, a 1127 metres d’altitud, seguint el curs del riu Fred, camí d’Ossera

Al poble hi trobem una esglesiola dedicada a Santa Creu, amb teulada nova i arrebossada.

Església de petites dimensions amb coberta de teula de dues vessants.

Porta en arc de mig punt rebaixat.

Al damunt de la porta hi ha un petit ull de bou circular.

La façana principal és coronada per un petit campanar d’espadanya d’un sol ull.

De cronologia incerta, fou construïda en algun moment indeterminat de l’edat moderna.

L’havia retratat A. Moras l’any 1987

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/15860

Hem demanat a Patrimoni Gencat – que no fa constar A. Moras, en la llista d’autors – , a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , al Bisbat d’Urgell,.., dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà; no en sabem res, i necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs – si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

Em deixaven un comentari; l’Antonio Moras Navarro, q.e.p.d,

Agrairem infinitament la tramesa a l’email castellardiari@gmail.com de qualsevol dada biogràfica de l’Antonio Moras Navarro, al que li deu la comarca de l’Urgell sobirà un reconeixement explícit per la gran tasca que desenvolupava en l’àmbit del Patrimoni històric.

Demanava informació a l’Associació de Mestres Rosa Sensat

Quan al topònim Padrinàs:

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=29960

Mossèn Josep Maria Viñolas Esteva(Salitja, la Selva, Girona. 10-03-1966 ) fa una tasca extraordinària recuperant els Goigs que es canten / cantaven a Catalunya .

https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/03/goigs-la-santa-creu-titular-de.html

https://municipiscatalans.com/inici/Alt.Pirineu.i.Aran/Alt.Urgell/La_Vansa_i_Fornols/attachments/225_La%20Vansa%20i%20F%C3%B3rnols_Que%20fer.pdf

Padrinàs, la Vansa i Fórnols, l’Urgell sobirà, la Vegueria dels Pirineus, Lleida , Catalunya, disposen – encara – d’un interessant Patrimoni Històric, que cal documentar amb rigor, i que és sens dubte el nostre MILLOR actiu .

Hi ha un públic per aquest turisme de “ cultura” que espera amb ànsia poder gaudir de les “ ciutats humanes “ de Catalunya.

Antonio Mora Verges

 

El Miquel Pujol Mur, i la Rosa Planell Grau, la ” parella romànica ” ens envien una nova crònica de la seva sortida amb el Grup de Recerca de la Cerdanya; en aquesta ocasió visitaven Saga, al terme de Ger, a la Cerdanya jussana. situada a 1.100 metres d’alçada, pervingué de la família dels cavallers de Saga, amb possessions a gran part de la Cerdanya. Cuixà hi tingué un alou i el lloc fou propietat de Canigó segles després. En l’ACCU surt com a Sagane. La parròquia de Saga és esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell des de l’any 819, document que es considera del segle X. L’any 958 el rei Lotari atorgà el precepte a Sant Miquel de Cuixà confirmant la possessió del monestir a precs de la reina Geberga.

L’església de Santa Eugènia, romànica, del segle XI o XII, és d’una nau amb absis semicircular tota ella arrebossada amb morter de cal. No hi ha més obertures que la finestra de l’absis i una de moderna al frontispici. Era coberta amb una volta apuntada de pedra que es va substituir per una encavallada de fusta. És un dels exemples més notables del romànic cerdà. El temple té una gran portalada d’arquivoltes profusament esculturada de marbre d’Isòvol. Segurament és incorporada posteriorment i és la part més notable de l’edifici.

Encarada a migjorn consta de tres arquivoltes rectangulars i dues d’arc toroïdal. Aquestes darreres descansen sobre columnes, els capitells de les quals estan decorats amb figures d’ocells i fullatges. L’arquivolta exterior presenta diverses figuretes en estranyes posicions i certa ingenuïtat compositiva.

La clau de la dovella de l’arc exterior té esculpida la figura de Crist que beneeix amb la mà dreta mentre en l’esquerra aguanta el llibre. Corona la façana un petit campanar de cadireta força esquifit. El fossar davant de l’església i marcant el lloc dels enterraments més antics una simple fita de pedra. En el Musée d’Arts Decoratifs de París, s’exhibeix un magnífic frontal d’altar que conta la vida de Santa Eugènia, i que procedeix d’aquesta església.

El vergonyós Tractat dels Pirineus on Catalunya farà de moneda de canvi, va facilitar l’espoli patrimonial d’aquestes terres, ja pels espanyols, ja pels francesos; Madrid, Paris i més tard Barcelona, seran el destí de l’art creat en aquestes terres

Quantes obres del nostre Romànic són escampades pel món ?.

El Jordi Vila Juncà en publicava fotografies.

 

Antonio Mora Verges.

Llegia a la pàgina :http://www.santfeliudecodines.cat/adreces-i-telefons/parcs-i-zones-verdes/parc-usart

El Parc Usart està situat a 1 quilòmetre de Sant Feliu de Codines, a la carretera de Sant Miquel del Fai, en direcció a l’Espai Natural. El Parc va ser inaugurat a principis de segle, rep el nom del seu fundador, Nicolau Usart Furriol (Sant Feliu de Codines, Vallès Oriental, 29 de març de 1854 – Barcelona, 1928).

Em sorprenia l’afirmació, té dues construccions ideades per Antoni Gaudí Cornet (Riudoms, el Camp jussà de Tarragona , 25 de juny del 1852 – Barcelona, 10 de juny del 1926). No en trobava cap referencia documentada, i no se’n fa esment a :
http://www.gaudiclub.com/esp/e_vida/lista.html

On curiosament apareix : Mesa del comedor propio en Sant Feliu de Codines

L’època en que s’inaugurava el parc coincideix amb el període en que l’Antoni Gaudí Cornet (Riudoms, el Camp jussà de Tarragona , 25 de juny del 1852 – Barcelona, 10 de juny del 1926) es va dedicarà exclusivament a l’obra de la Sagrada Família de Barcelona (1914 – 1926)

El Parc Usart fou inaugurat el dia 1 d’abril del 1918 sota l’impuls i el finançament de Nicolau Usart, industrial del poble establert a la capital de Catalunya.

Va ser durant la celebració de la festa de la “Llar, de l’Arbre i de la Flor“.

A les primeries del segle XX, molta gent de Barcelona i altres zones urbanes venien a Sant Feliu de Codines a estiuejar o a fer salut, en ser el nostre clima més sec i menys calorós a l’estiu que la majoria de viles dels voltants de la ciutat, i com no, del Vallès. Aquí molta gent es va guarir de les seves afeccions pulmonars, i degut a la proximitat amb la ciutat, afegit als nostres meravellosos paratges naturals, fonts i parcs, moltes famílies benestants de Barcelona van anar establir-s’hi, formant una gran “colònia” de persones desitjoses de gaudir d’una sèrie de serveis associats a l’estiueig, com el passeig, els esports, el lleure i la cultura. Anar a berenar o a gaudir de la natura al Parc Usart era un plaer indefugible.

Llavors s’arribava al Parc Usart pel camí de Sant Miquel del Fai, que no estava asfaltat com ara la carretera, i el trànsit de vehicles pràcticament no existia.

Durant molts anys tot es va mantenir igual, a mitjans del segle XX però , es va pavimentar el camí de Sant Miquel del Fai, fet que va popularitzar les excursions a aquest monestir benedictí del segle segle X.

A partir de llavors la nova carretera ja va començar a ser un pas obert pels vehicles cap als Cingles de Bertí, i tota aquesta zona natural tant feréstega i original.

El 1983, i amb l’esclat dels nous temps democràtics, el parc Usart es va reformar i es van consolidar les antigues edificacions.

Ja a la dècada dels 90, els nois i noies d’un camp internacional de treball del SCI van millorar l’entrada, amb noves jardineres de planta autòctona, i als primers anys d’aquest segle s’ha millorat el pas central i més cap aquí s’hi han posat jocs infantils.

El 9 de febrer de 2011 es va inaugurar el nou Camí de vianants fins al Parc Usart. Cada dia hi ha més gent gran al municipi o parelles joves amb nens petits que fan del seu passeig per una de les poques zones planes del municipi el seu gaudi favorit.

Ens agradarà tenir confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.co de l’autor del parc Nicolau Usart Furriol, i de la casa per la que dissenyava l’Antoni Gaudí Cornet, la Mesa del comedor propio.

Antonio Mora Vergés

Rebia un email del Pere Pladevall Vallcorba, Alcalde de Sant Feliu de Codines en el que em diu ;

Si que és cert, i moltes persones ho han explicat als seus fills, nets i/o besnéts , que l‘Antoni Gaudí passava temporades a la Masia de Can Ullar, de Sant Feliu de Codines.

Sembla que en una època en que hi va haver una epidèmia de tifus a Barcelona, Gaudi va estar a Sant Feliu de Codines, i fruit d’això, cert o no, també es diu que va basar-se en els Cingles de Bertí i Sant Sadurní per la façana de La Pedrera ( diuen ) i que va fer el “bocet” en unes estovalles de la Fàbrica “ Roca Umbert” i potser, potser, també els de la font i la torre del Parc Usart.

La resposta – com acostuma a succeir – en genera més i més preguntes, una però, fora senzilla de contestar, la Mesa del comedor propio en Sant Feliu de Codines, que s’esmenta a : http://www.gaudiclub.com/esp/e_vida/lista.html és a la Masia de Can Ullar

Antonio Mora Verges

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall, Vallès Occidental, 2 de maig de 1926), i l’Antonio Mora Vergés ( l’Argentera, Camp jussà de Tarragona, 01-01.1951 ) ens aturàvem davant del mas el Castell de Muntanyola , a poc a poc, sempre presa ni pausa, anem completant el que anomeno : MEMÒRIA DELS LLOCS DE CULTE CATÒLIC DE MUNTANYOLA. OSONA
http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2016/10/memoria-dels-llocs-de-culte-catolic-de_15.html

El Mapa de Patrimoni explica que el mas va reemplaçar l’antic Castell de Muntanyola, ubicat orogràficament en una posició dominant.
Al costat – avui sense culte – s’hi erigí una capella advocada a Sant Pere, que apareix documentada des del segle XI, i que possiblement era en aquelles dates l’església del castell, i àdhuc del terme.

El topònim Muntanyola ‘ muntanya petita ‘ s’esmenta l’any 1023 en un empenyorament de diversos castells que signa Guilemus de Montagnola (dit també Guillem de Vacarisses i Guillem de Montcada, el tronc de la dinastia Montcada). El 22 octubre de 1013, en l’acta de consagració de Sant Feliu de Vacarisses, signa ” Guilielmo, vicario de Montannola”. Entre els anys 1.029 i 1033 Guillem de Muntanyola començà a adoptar el cognom de Montcada. En morí Guillem, es reparteix el domini del castell entre els seus tres fills, Ramon Guillem de Montcada, Bernat Guillem (ardiaca de Barcelona) i Reinard o Renard Guillem de la Roca. El primer dels germans mor vers el 1075, comportant discussions entre el fill Berenguer Ramon de Montcada i els seus tiets. El 1084, els dos oncles donaren al nebot la tercera part del castell, amb la condició que si moria sense fills, un cop morta l’esposa, aquesta part passaria als fills de Renard Guillem.

El 1089, l’ardiaca Bernat Guillem de Montcada va cedir als canonges i a l’església de Barcelona la seva tercera part del castell de Muntanyola, amb el pacte que ell la tindria en vida i un cop mort passaria al seu nebot el clergue Renard i mort aquest, seria lliurada a Barcelona. Entre 1101 i 1136 apareix Berenguer Ramon de Montcada amb la possessió d’un terç del castell, i les altres dues parts en poder de Ramon Renard i Guillem Renard. Al segon quart del segle XII, el castell passa a ser domini del monestir de Santa Maria de l’Estany. L’any 1137 Ramon Renard fa donació de les dues terceres parts del castell a l’Estany i al seu prior Guillem. El 1166 Guillem Ramon de Montcada, amb els seus fills Guillem i Ramon i el seu germà Ot empenyoren al monestir la part que els correspon del castell. Una part de la família es continua cognominant Muntanyola; el 1177 Pere de Muntanyola signa l’acta de consagració de Sant Quirze i Santa Julita.

L’any 1191, els Montcada van recuperar el castell, ja que en aquest any consta que Guillem Montcada i Guillelma, i el seu fill Guillem tornaren a fer-ne penyora al mateix monestir. El 14 de juny de 1190 Guillem Ramon de Montcada ven definitivament tots els drets i dominis que posseïa sobre el castell i terme de Muntanyola al monestir de l’Estany. Pel què fa a la castlania, apareix la família Castell o Castelló, documentada al 1260 en els capítols matrimonials entre Berenguer de Castell i Elissendis d’Oló. Al 1288 l’infeudat de la castlania és Galceran de Rosanes, fill de Bernat de Rosanes i Elissendis, que fa una permuta i la batllia de la castlania passa a Guillem de Vilardell, ciutadà de Barcelona. Al segle XIV Jaume II ven la jurisdicció de Muntanyola a l’abat Berenguer de Riudeperes i a l’Estany, de nou. I al 1324 consta com a batlle del castell Jaume de Postius. Aquest mateix any fou dirimida per arbitratge entre l’Estany i Guillem de Castell i el seu fill Oliver una qüestió sobre els drets del castell on es deia que des de temps immemorials la família Castell exercia en feu del monestir unes atribucions que no els eren reconegudes. Un dels drets al·legats era el de nomenar el batlle, pel que resulta que els Castell tenien subinfeudada la castlania, en aquell moment a Alamanda de Muntanyola. I al 1346 hi ha Guillem Castell com a castlà, mentre que al 1353 és Blanca Castell casada amb Felip de Dosrius la que ven la castlania un altre cop al monestir de l’Estany.

El terratrèmol del 24 de maig del 1448 destrueix de forma important el castell i la capella de Sant Pere.

Al 1458, el procurador de l’Estany arrenda a Bernat Grau el castell de Muntanyola, detallant que ha de refer el castell i la vida del paratge. El castell passarà a ser un mas, com consta en el fogatge de 1553.

En el capbreu de 1645, s’esmenta el mas Castell.

El mas, segurament ampliat i reformat el segle XVIII, esdevindrà un dels més importants de la zona fins ben entrat el segle XX.

La pagesia se sent, i està abandonada a la seva dissort per part d’una administració estulta, que gestiona la ‘res publica’ amb els criteris de benefici ‘immediat’ del sistema capitalista. Els resultats en forma d’incendis, sequeres, riuades,.., els viu i pateix alhora que la pagesia – en primer lloc – , la ciutadania que viu de forma més precària i humil, de moment – això s’acabarà per a tothom – les classes benestants, i els que anomeno ‘ rics del cagar’, poso d’exemple a Donald John Trump (Queens, Nova York, 14 de juny de 1946), perquè l’ombra de l’article 155 és allargada, malgasten els recursos de TOTS com si no s’haguessin de morir mai.

Muntanyola és un indret proper i desconegut per una bona part de catalans, això lògicament s’ha d’esmenar a partir d’aquest proper any 2018, que us desitgem venturós i ple de joia, malgrat el que ‘esta caient’.

Antonio Mora Vergés

El Raul Pastó Ceballos, amb el que constituíem una ‘joint venture’ per donar a conèixer el patrimoni històric de Catalunya , em feia arribar fotografies de l’antiga Església parroquial de Sant Andreu de Biscarri , al terme d’Isona i Conca Della, a la comarca del Pallars jussà, l’edifici religiós que sens dubte ha estat objecte de reconstruccions i reformes, es localitza al costat del clos del cementiri en l’espai que ocupava la població antiga de Biscarri, avui abandonada, situada al nord del nucli actual.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTM i DEMOCRÀTIC de la II República, a la que TOTS ELLS havien jurat LLEIALTAT, el poble vell quedà pràcticament del tot destruït, pel fet que es trobava just al límit de les defenses de l’exèrcit republicà, en un front que quedà estabilitzat, amb sovintejats bombardeigs des del bàndol franquista, durant gairebé un any.

Les ruïnes del poble vell són encara visibles, a redós de l’església romànica de Sant Andreu.

El poble de Biscarri ja havia sofert un procés d’abandonament progressiu al llarg del primer terç del segle XX, de manera que l’any 1936 ja no hi vivia pràcticament ningú.

Patrimoni Gencat ens diu que és una construcció romànica força modificada d’una nau capçada per un absis de semicircular precedit per un ampli arc presbiteral que presenta una fornícula a banda i banda també semicircular. La nau és coberta amb volta de canó amb un arc toral central que separa el tram de perfil apuntat del costat de ponent, del de mig punt, del costat de llevant. En una modificació posterior, als dos costats de la nau es van obrir dos absis formant una mena transsepte irregular. El braç de migdia és de planta semicircular i el de tramuntana rectangular.

Manté l’accés per una portalada oberta al mur de migdia. A l’exterior destaca l’absis principal amb una ornamentació llombarda, formada per grups de dues arcades cegues separades per lesenes, i una finestra central de doble esqueixada. L’antic campanar d’espadanya de la façana de ponent ha estat transformat en una torre en època molt recent.

Quan al topònim Biscarri , Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa la seva procedència de la llengua dels ibers, així bisc tindria el significat de llom, carena o cresta (de muntanya), i el sufix arri el de població, com trabereu en molts altres noms de pobles pirinencs o propers: Benavarri, Ginestarre, Lasquarri, Unarre…

Biscarri , topònim descriptiu – com sol succeir arreu – voldria dir “el poble de la carena”

Així doncs, Biscarri seria el poble de la carena.

El Miquel Pujol Mur i la Maria Rosa Planell Grau, amb qui he tingut el goig de caminar , retrataven i documentaven aquesta antiga església, i la ‘nova’ que entrava en funcionament el 12 d’abril de 1957 :

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2019/03/sant-andreu-de-biscarri-isona-i-conca.html
http://indretsescbergueda.blogspot.com/2019/03/sant-andreu-nou-de-biscarri-isona-i.html

Fotografia. Germans Gabriel i Joan Roig i Fonts (ANC1-1360-N-4779).

Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la ‘nova església de Sant Andreu de Biscarri’ a l’email castellardiari@gmail.com coneixercatalunya@gmail.com

Per als catalans, el patrimoni històric i la seva correcta documentació, son un imperatiu ètic. Ens temem però, que al mateix nivell que ho son per als anticatalans, la seva destrucció i/o anorreament.
Si existeixen en agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

Que sant Andreu , elevi a l’Altíssim la pregaria dels isonencs , calderins, moianesos, encampcadans . gosolans, berguedans , noguerencs , Prioratins , aranesos, bascos, gallecs, catalans, palestins, sudanesos, iemenites , sud americans,.., pagesos, ramaders, pescadors ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans, els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes, continuen en llibertat

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA

inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern

Antonio Mora Vergés