Llegia ; masia probablement del segle XVI, amb importants modificacions realitzades durant els segles XVIII i XIX, però d’origen medieval. Està assentada sobre un modest turó, i es composa de dos cossos adossats de caràcter residencial i, a la part posterior, d’un pati amb diverses dependències a l’entorn. També hi ha un forn d’obra. La casa es va anar engrandint des del cos original del nord cap al sud, amb ampliacions successives. Actualment s’hi observen dos cossos ben diferenciats, amb distinta disposició de les cobertes. El cos del nord (segurament el més antic) consta de planta rectangular, coberta a doble vessant (amb motllures al ràfec), planta baixa, planta primera i golfes. El cos de migdia és de planta més quadrada, i coberta a quatre vessants.

Té planta baixa, planta primera i golfes. La planta baixa és de molta alçària, i té dues grans arcades a la façana de migdia.

Actualment s’utilitza com a corral, però devia haver estat la pallissa. Les dues plantes superiors tenen galeries també amb arcades, probablement obertes al segle XIX. Els murs de càrrega d’ambdós volums estan aixecats amb carreus més o menys escairats, i s’observen restes d’arrebossat a la façana principal. El parament sembla més antic al cos del nord. El pati posterior, que s’ha fet mitjançant un aterrassament del terreny, consta d’un seguit de dependències disposades al nord i al sud. Destaca el barracó del nord, que conserva una premsa i un molí d’oli sencer, força gran.

A la part oposada hi ha una edificació molt característica de la zona, amb sis tines (tant cilíndriques com quadrades), que consisteix realment en tres construccions adossades però de diferents moments. La més moderna, segons una inscripció, és del 1913. Una d’aquestes tines resta inacabada. La masia es troba emplaçada sobre un petit turó, gairebé a la manera d’un castell o edifici defensiu. L’entorn proper està ocupat per camps de conreu de no gaire extensió.

Parcerisses constitueix un exemple molt interessant d’una masia forta, construïda entre els segles XVI i XIX. El conjunt conserva una arquitectura força homogènia (tot i que hi hagi parts no tan antigues). Com a elements annexes destacats hi ha el molí d’oli.

El nom medieval d’aquest mas era “el Guas”. Al segle XV, com la majoria de masos de la vall del torrent de Can Torra (aleshores anomenat torrent de Montalar), fou abandonat.

Al segle XVI s’hi instal.là una família de Sant Salvador de Guardiola, els Parcerissa. La inscripció en una dovella de la data 1580 podria correspondre a aquest moment.

A finals del segle XVIII i durant tot el segle XIX la vida al mas va estar estretament vinculada a una intensa explotació agrària. El 1780 (possiblement) s’edificà la casa nova de Parcerisses, a uns set‐cents metres del mas. Segurament s’hi instal·là algun membre de la família Parcerisses.

Cap a mitjan o finals del segle XIX s’aixecaren a la vora del torrent de Can Torra les tres cases de Cal Xic, Montfort i Cal Caseta. Eren propietat dels parcers que treballaven les terres de Parecerisses (encara avui), terres que limitaven al torrent amb les del Mas Oliver. A conseqüència de la crisi de la fil·loxera el mas va canviar de propietaris.

Em portava a aquesta conclusió la resposta que em deixava al facebook el bon amic, Xavi Novell Bulnes, en relació a una masia propera ; consultant el mapa de l’IGCC, la forma coincideix perfectament amb cal Torre del Forn tal i com ha dit el Jan Martin. I si és cal Torre, pertany a Rajadell.

I la pista definitiva: https://es.wikipedia.org/…/Archivo:Cal_Torre_del_Forn…

La resta ja era feia de ratolí investigador fins trobar el Catàleg de masies de Rajadell , i confrontar la fotografia que feia des del cim del Cogulló de Can Torra, amb les imatges de les pàgines 392 i seguents : http://www.rajadell.cat/media/repository/noticies/cataleg_masies.pdf

Ens agradarà però, tenir-ne confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Verges

 

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, ens expliquen la seva visita al lloc d’Aranyonet – en els límits del Ripollès i el Berguedà sobirà, i a la seva església dedicada a Sant Romà.

Per arribar-hi – en el nostre cas ho fèiem per la carretera que mena de la Pobla de Lillet a Gombrèn- , quan s’arriba al coll de Merolla, pràcticament a mig camí i on hi ha el refugi del mateix nom, en el mateix viratge surt una pista de terra senyalitzada amb el nom d’Aranyonet. La pista no és dolenta però si bastant sotragada. I un bot si i l’altre també ens porta fins a coll d’Arç on un cartell ens comunica les diferents possibilitats a seguir. La de la dreta és l’adient a continuar i que també ens portaria a la Pobla de Lillet. Poc després s’arriba al coll de Bac del Portell on vam deixar el cotxe i vam davallar per una pista de terra i fang mal marcada pels cotxes i on no vam voler provar la resistència del nostre. La pista anterior cimentada continua fins una casa de pagès ben cuidada on una munió de gossos ens va saludar lladrant frenèticament.

Vam caminar per la pista o camí senyalat en certs trams amb senyals grogues. Seguirem fent esses les diferents feixes dels camps fins ser davant de l’església i poble d’Aranyonet.

Només les vaques ens miraven, com a senyals de vida, mentre pastaven sense fer excessiu cas de la nostra arribada. Com sóc un enamorat de la natura no vull estendrem en el paisatge de la vall que s’allarga fins a veure’s la Pobla de Lillet al fons.

Aranyonet: Llogaret (1090 metres d’altitud ) del municipi de Gombrèn ( Ripollès), situat al vessant septentrional dels rasos de Tubau, a l’esquerra del riu Arija, al límit amb els termes municipals de la Pobla de Lillet i Sant Jaume de Frontanyà.

Aranyonet: Segons Diccionari Alcover- Moll. ETIM. Derivat d’aranyó amb el sufix –et (=llatí – ètum), “lloc d’aranyoners”. En un document de l’any 1022 surt escrit Aranionedo, i a un de l’any 982 apareix com Araionedo (Alsius Nomencl. 238).

Sant Romà és un màrtir cristià al qual segons conta la tradició li van tallar la llengua i fou estrangulat amb una corda.

L’església de Sant Romà com hem dit anteriorment es esmentada a l’any 982. El seu origen és romànic però molt modificada de la seva forma original. És de planta rectangular amb volta de canó, a l’esquerre, a la part de l’atri té una petita capella, a diferent nivell i en la zona del presbiteri es troba la sagristia i per la part de ponent es adossada a la rectoria amb la qual es comuniquen. La rectoria és un gran casal amb galeries cobertes orientades a la solana. Tot està molt malmenat. La façana de l’església, la sagristia i la capella lateral van ser construïdes a finals del segle XIX. Damunt de la façana hi ha una torre campanar de doble cadireta.

L’edifici eclesial, romànic del segle XII, tenia un absis cap a llevant, i un atri obert a migdia que varen ser suprimits. L’absis s’enderrocà per construir la façana actual. L’església és tancada i sense culte.

I ara la sorpresa al repassar arxius. Al Museu Episcopal de Vic es guarda un Crist en majestat i a l’ABEV sis llibres provinents d’aquesta ruïnosa església rural.

Les vaques amb la seva tranquil•la mirada van observar com marxàvem mentre remugaven en pau en les restes dels edificis d’un Aranyonet viu en altres temps i reposant ara en el silenci.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2019/11/goigs-sant-roma-martir-aranyonet.html
El sostre demogràfic de Gombrèn s’assolia al cens de 1787 amb 1.089 ànimes, es tancava l’exercici 2024 amb 196 habitants de dret

Únicament es podria intentar revertir la despoblació si Catalunya esdevingués un estat sobirà. Ho tenim difícil, oi?

Que Sant Romà elevi a l’Altíssim la pregaria del poble català per assolir la seva llibertat nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

Antonio Mora Verges

 

 

Llegia de Sant Joan de les Anoves, al terme d’Oliana, a la comarca de la Noguera; Edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó. El sostre és a dues aigües cobert amb teula àrab. És una construcció petita i sense massa ornaments.

La porta d’accés és un arc de mig punt que se situa a la façana oest. A sobre seu hi ha un petit òcul i un campanar d’espadanya d’un sol ull. Tot l’exterior està arrebossat.

L’església, que ha sofert moltes remodelacions, fou allargada pel sector de llevant desapareixent així l’anterior absis.

En retratava la façana A. Moras l’any 1987; Hem demanat a Patrimoni Gencat – que no fa constar A. Moras, en la llista d’autors – , a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , al Bisbat d’Urgell,.., dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà; no en sabem res, i necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs – si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

Em deixaven un comentari; l’Antonio Moras Navarro, q.e.p.d,

Agrairem infinitament la tramesa a l’email castellardiari@gmail.com de qualsevol dada biogràfica de l’Antonio Moras Navarro, al que li deu la comarca de l’Urgell sobirà un reconeixement explícit per la gran tasca que desenvolupava en l’àmbit del Patrimoni històric.

Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930 – Caldes de Montbui, 28 d’abril de 2023) havia retratat l’interior l’any 1973.

Ens agradarà si existeixen rebre un exemplar dels Goigs, pensem que dedicats a Sant Joan Baptista, a l’email castellardiari@gmail.com

https://www.facebook.com/photo?fbid=10222813924456220&set=pcb.10222813925416244
Les fotografies més recents que publicava el Pepe Figueredo Aguilera, palesen clarament l’abandó i la incúria en que es troba avui l’edifici.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-joan-de-les-anoves-oliana

Antonio Mora Verges

 

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del runam del que fou Monestir de Sant Pere de les Maleses.

L’antic cenobi, advocat primer a Sant Andreu i possiblement a partir del segle XI a Sant Pere és situat en una balma. El seu accés és difícil, el barranc de Sant Pere, que desguassa a la Noguera Pallaresa a la boca sud del túnel de Sant Pere, és impracticable. Pot seguir-se un corriol que surt un centenar de metres més amunt de la boca nord del mateix túnel (indicat) i que s’enfila sobre el rocam de Collegats i entra a la vall de Sant Pere, primer pel marge esquerre i després al dret fins que hom arriba davant del monestir, cal passar el rierol altre cop per arribar-hi. El recorregut ocupa poc més d’una hora

Patrimoni Gencat en diu ; ruïnes del monestir que ocupen gran balma.

L’església, la part més conservada, és situada a l’extrem oriental d’aquesta.

És de planta rectangular, d’uns 11 metres de llargada i amb una amplada de 6,7 meteres als peus de la nau i 7,5 metres prop dels absis semicirculars que la rematen per l’est. Són dos, un de 6,5 metres d’amplada x 2,3 metres de profunditat, situat a la part externa de la balma, i una petita absidiola igualment semicircular de 1,15 metres d’ample i 1,25 metres de profunditat, adossada directament a la paret rocosa de la balma. Ambdós s’obren sota arcs torals.

En els murs interns són visibles restes de les pintures murals desaparegudes que els decoraven.

Tancava la balma, oberta a migdia, una paret avui en part colgada pels enderrocs i en part desapareguda.

La balma serveix de sostre natural i només existí un llosat per a protegir el punt d’unió entre la roca i el mur de migdia, del que encara és visible un solc al llarg de tota la balma que conserva encara en alguns punts lloses encastades. Ressegueix la paret rocosa una banqueta formada per dues filades de carreus tallats. Un mur separa l’extrem de la nau d’un altre àmbit, segurament un atri en el que s’obre la porta d’accés a les construccions de la balma. Es tracta d’un arc de mig punt que amida 1 metre a l’intradós i 1,6 metres a l’extradós, construït amb grans blocs de pedra tallada lleugerament trapezoïdals i petites lloses que ocupen els espais intermedis. Al costat d’aquest arc es conserva un pany de paret més alt en el que s’obren a la part baixa una estreta espitllera i en el pis superior una ampla finestra. A continuació d’aquest atri es disposen, fins l’extrem occidental de la balma, que es va estrenyent, una sèrie de cinc àmbits separats per murs paral·lels que actualment conserven una alçada màxima d’un metre.

En diversos punts s’observa que la paret rocosa anava revestida d’una capa d’estuc que evitava humitats i li donava una aparença més llisa. Actualment el terra apareix ple d’enderrocs entre els que destaquen un bon nombre de blocs de pedra ben tallats i escairats. A l’exterior de la balma, amagats per la densa vegetació, s’observen també alguns murs.

Podeu anar amb tota tranquil·litat a la Pobla de Segur, emprant l’afirmació que reitera arreu de Catalunya el Joaquim Masferrer i Cabra (Sant Feliu de Buixalleu, 22 de juny de 1971), els veïns ‘son molt bona gent’; recordeu sempre que totes les regles tenen almenys una excepció.
Publicat per antoniomora.verges@blogger.com

Antonio Mora Verges.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del runam esfereïdor de Sant Feliu de la Guàrdia , que fou la primitiva església parroquial de la Guàrdia de Tremp. Estava emplaçada en el lloc on hi hagué el poble primitiu, a mig aire de la serra on hi ha el Castell de Guàrdia

El runam em recorda en molts aspectes l’església vella de Sant Joan d’Oló, a la comarca del Moianès, i és dissortadament. el que resta de l’antiga església parroquial de l’enderrocat castell de la Guàrdia.

Patrimoni Gencat ens explica que es un edifici d’una sola nau, que actualment es troba parcialment en ruïnes, la coberta, un dels murs laterals i part del mur sud estan derruïts.

La coberta era amb volta de canó de perfil semicircular i reforçada per dos arcs torals. Les façanes són llises amb un fris d’arcuacions llombardes, l’absis tenia arcuacions i una finestra. La porta a migjorn és senzilla.

Per les seves característiques constructives aquesta església es pot incloure dins l’arquitectura llombarda del segle XI.

En boca d’alguns l’afirmació SOM UNA NACIÓ, atès l’abandó extrem en que es troba el patrimoni històric sona a blasfèmia.
Publicat per antoniomora .verges@blogger.com

Antonio Mora Verges.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’església de Rúbies, advocada a la Marededéu – mal dita Santa Maria, pels heretges que neguen el que va proclamar solemnement al Concili d’Efes, la maternitat divina de la verge. «Mare de Déu» (Theotokos) – al terme de Camarasa, a la comarca màrtir de la Noguera.

Les primeres notícies d’aquest lloc són de l’any 1095 en què Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, confirmà al monestir de Santa Maria de Meià les esglésies que posseïa el monestir com a dotació anterior feta l’any 1040; una de les esglésies era la de Rúbies amb les seves pertinences.

L’any 1137 consta documentalment que el monestir tenia diversos drets al castell de Rúbies i en posseïa l’església.

La condició de parròquia no està documentada doncs no figura en la visita que l’any 1315 féu el visitador del delegat de l’arquebisbe de Tarragona; segurament no la visità o bé ja havia perdut llavors la consideració de parròquia. Tanmateix sembla que ho havia estat. A mitjan segle XVII, Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, Vegueria de Girona, 1624 – Manresa, Vegueria de Manresa, 1691) afirmava que l’església de: «Nuestra Señora, en el Castillo de Rubies, antiguamente era parroquial».

Fins a la desamortització eclesiàstica estigué vinculada al priorat de Santa Maria de Meià.

Edifici d’una sola nou, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un arc presbiteral aixecat per tres graons del paviment de la nau. L’interior de l’edifici és totalment transformat per una decoració de tipus barroc popular, època en què també es degué construir el cor adossat a la façana de ponent, en la qual s’obrí un ull de bou; també es reformà la porta que deuria ocupar el mateix lloc que l’actual. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada que correspon a l’obra original.

Les façanes no tenen cap mena d’ornamentació, llevat de l’absis on es desenvolupen els clàssics motius d’arcuacions llombardes sota el ràfec en sèries de quatre entre lesenes.

L’aparell és de carreuons, simplement escairats i disposats en filades uniformes i regulars, que, juntament amb la decoració absidal, palesen la seva adscripció a les formes de l’arquitectura llombarda de la plenitud del segle XI.

El Patrimoni Històric de Catalunya pateix un evidentíssim abandó. L’adveniment de la ‘democraciola’ no ha tingut cap efecte visible – tampoc en aquesta matèria – . Tan en el terreny econòmic, com en el cultural, sembla que la nostra supervivència només pot ser viable si assolim la llibertat nacional i ens constituïm com a República.

El Josep Salvany Blanch, retratava l’any 1922, Vista de la façana de l’església de Rúbies amb les muntanyes del Montsec al fons

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/7305/rec/210

Absis de l’església de Rúbies

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/7352/rec/1

Imatge bizantina a l’ interior de l’església de Rúbies

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/7389/rec/3

Interior de l’església de Rúbies

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/7396/rec/4

Vista de Rúbies

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/7428/rec/10

Quan al topònim , Rúbies “masos rogencs”4

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=35723

Que la Marededéu i Sant Antoni de la Sitja, , elevin a l’Altíssim la pregaria dels noguerencs , Kurds, amazics , gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saharauis … pagesos, ramaders, pescadors, , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

Publicat per antoniomora.verges@blogger.com.

Antonio Mora Vereges.

El Pere Albert Carreño, retratava el tros de façana de la que fou casa Companys al nucli de Montcortès, no tenim constància aquí d’una voluntat política per fer-la desaparèixer.

Josep Companys i Grañó y Lluïsa de Jover i Fontanet, foren els pares de Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l’Urgell, 21 de juny de 1882 – Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d’octubre de 1940), quin certificat de naixement, feia desaparèixer del registre Civil del Tarrós, la primera autoritat municipal instituïda desprès de la victòria dels sediciosos feixistes.
https://www.lavanguardia.com/politica/20151011/54437161493/aniversario-muerte-lluis-companys-fue-uno-nuestros.html

En portem vistes moltes de pedres, i quan veiem grans blocs, sabem que son molt possiblement de l’època romana, encara que no tinguem cap dada que ho corrobori.

Les pedres perduren més que els sistemes polítics, els governs, i els homes que els gestionen, i amb aquest material es pot bastir un palau, una església, una casa, una cort pel bestiar, o…

La boira, habitual companya hivernal per les terres de la Segarra, humitejava el desolat carrer de Montcortès, que davalla des del Castell i l’Església de Santa Anna

A la fotografia feta l’any 1975 pel Ramon Orga, que s’incorpora a l’excel·lent article de la Maria Albareda Vidal (Sabadell, 31 de març de 1919 – Santa Coloma de Queralt, 26 d’octubre de 2007, lluïa un sol radiant

El casal escapçat del President màrtir

https://www.ramonorga.com/
http://www.stacqueralt.altanet.org/botigues-antigues

https://www.elespanol.com/cultura/historia/20181223/companys-exilio-juicio-ejecucion-reconocimiento-dignidad/362714130_0.html

Lluiteu contra l’oblit
Publicat per antoniomora.verges@blogger.com

 

Antonio Mora Verges

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-salvador-de-brics-olius

De l’antiga església de Sant Salvador de Brics no resta cap vestigi arquitectònic. Coneixem per la documentació que al poble de Brics, antigament Trevixs, situat a l’extrem meridional del municipi d’Olius, hi havia una capella primitiva sota la mateixa advocació de l’actual església parroquial. En el testament de Guillem Isarn, del 20 de desembre de 1092, consta que donà un quintar d’oli a “Sanctum Salvatorem de Trevigs”, i també que li deixà l’alou que tenia a Llobera.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/17478

Església de planta rectangular d’una sola nau i sense absis. Orientada a l’est i amb teulada a doble vessant. Façana senzilla amb porta d’arc de mig punt i una petita finestra al damunt. Al costat de la façana principal, hi ha un esvelt campanar de dos cossos cobert amb teulada a quatre vessants. Està construïda damunt de la primitiva església de la que ja no en queden restes. Parament de pedres irregulars.

https://bd.centrelectura.cat/items/show/29360

https://losfolloneros.blogspot.com/2012/05/xix-caminada-popular-de-solsona-2012.html

Ens agradarà rebre imatges de la capella advocada a Sant Candi de la masia Viladot, a l’email castellardiari@gmail.com

https://algunsgoigs.blogspot.com/2022/07/goigs-sant-candi-mas-viladot-brics.html

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2023/11/masia-viladot-brics-olius-el-solsones.html

Antonio Mora Verges.

 

L’any 1247 Elisenda de Fonollar, de la familia dels castlans de Selma, cedia en testament l’ ermita de sant Miquel al mas d’Ollomar o Alomar, amb reserva del dret de patronat, i d’elecció del capellà beneficiat a favor dels castlans de Selma.

Al segle XIV les visites pastorals deixen constància de la desatenció que pateix Sant Miquel, que al començament del segle XV estava desmantellada i sense servei.

L’any 1443 s’obre el portal actual i es guarneix amb un retaule de dos peces, un calze d’argent, dos canelobres de ferro i roba litúrgica.

El 1508 consta ‘preocupació per l’estat de la teulada’

El 1708 s’endega una millora que cinc anys desprès es concreta en : un retaule, llàntia, roba i altres complements, a més de la campana , que no llueix actualment a l’espadanya que corona la façana, perquè encara som España.

La capella va ser abandonada el 1931.

Quan la visitàvem el Marcel Morató Tort i l’Antonio Mora Vergés, advertíem que l’edifici ha estat objecte de rehabilitació, sobrealçant el sostre i reforçant-se l’estructura exterior, llueix esplèndida més enllà de l’anècdota de la manca de campana, perfectament comprensible en aquest país.

El rètol – que reprodueixo – explicita clarament ‘ ESPAI CEDIT PER LA FAMILIA GODÓ’ , sou pregats d’explicar-nos la vinculació d’aquesta família amb el Pla de Manlleu, i fins amb Aiguamúrcia, i quina implicació han tingut en l’arranjament de l’ermita de Sant Miquel.

Antonio Mora Verges

L’antiga parròquia rural de Sant Salvador de Serradellops (800 m), documentada entre el 977 i el 1045 , està situada a l’extrem de llevant del municipi d’Oristà (Osona), prop del mas del mateix nom, a la capçalera de la riera de Segalers. Actuava com a parròquia independent des del 1047. Fins al s XIV tingué una dotzena de masos. Després del despoblament s’uní com a sufragània a Olost, fins que el 1878 passà a la nova parròquia de Sant Jaume i Sant Cugat d’Alboquers. És un petit edifici romànic, davant el mas Santsalvador, i conserva dels seus antics elements una vella pila del segle XII i el petit cementiri.

L’accés cal fer-lo des de la nova carretera que comunica aquesta zona del Lluçanès amb la C25, l’única referència us la donarà el campanar d’espadanya que sobresurt del conjunt d’edificis del mas Santsalvador.

Tenim pendent Sant Nazari de la Garriga, aquesta capella de Sant Nazari, depenent de la parròquia de Sant Andreu d’Oristà, apareix documentada des del 1284 amb motiu d’una compra realitzada per una de les membres de la comunitat de donades que hi havia en aquest lloc.

Accessible des del carrer de la Ruixeda, a l’extrem S del terme, a la vall de Segalers, és un edifici romànic de la fi del segle XII, amb esvelt campanar d’espadanya

https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-salvador-de-serradellops

L’accés en aquest cas el farem des de la carretera que uneix Oristà amb el Moianès.

La Josefina Casadesús Bascompte publica fotografies del interior.

 

Ens agradarà, si existeixen rebre els Goigs d’aquesta església a l’email castellardiari@gmail.com

Encomanava a Sant Salvador, a la Marededéu i a tot l’estol celestial, als meus amics malalts i a la seves famílies, i demanava la gràcia de poder veure i viure en una Nació lliure i sobirana.

Antonio Mora Verges