General

El Raul Pastó Ceballos, amb el que constituíem una ‘joint venture’ per donar a conèixer el patrimoni històric de Catalunya , em feia arribar fotografies de l’antiga Església parroquial de Sant Andreu de Biscarri , al terme d’Isona i Conca Della, a la comarca del Pallars jussà, l’edifici religiós que sens dubte ha estat objecte de reconstruccions i reformes, es localitza al costat del clos del cementiri en l’espai que ocupava la població antiga de Biscarri, avui abandonada, situada al nord del nucli actual.

En els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTM i DEMOCRÀTIC de la II República, a la que TOTS ELLS havien jurat LLEIALTAT, el poble vell quedà pràcticament del tot destruït, pel fet que es trobava just al límit de les defenses de l’exèrcit republicà, en un front que quedà estabilitzat, amb sovintejats bombardeigs des del bàndol franquista, durant gairebé un any.

Les ruïnes del poble vell són encara visibles, a redós de l’església romànica de Sant Andreu.

El poble de Biscarri ja havia sofert un procés d’abandonament progressiu al llarg del primer terç del segle XX, de manera que l’any 1936 ja no hi vivia pràcticament ningú.

Patrimoni Gencat ens diu que és una construcció romànica força modificada d’una nau capçada per un absis de semicircular precedit per un ampli arc presbiteral que presenta una fornícula a banda i banda també semicircular. La nau és coberta amb volta de canó amb un arc toral central que separa el tram de perfil apuntat del costat de ponent, del de mig punt, del costat de llevant. En una modificació posterior, als dos costats de la nau es van obrir dos absis formant una mena transsepte irregular. El braç de migdia és de planta semicircular i el de tramuntana rectangular.

Manté l’accés per una portalada oberta al mur de migdia. A l’exterior destaca l’absis principal amb una ornamentació llombarda, formada per grups de dues arcades cegues separades per lesenes, i una finestra central de doble esqueixada. L’antic campanar d’espadanya de la façana de ponent ha estat transformat en una torre en època molt recent.

Quan al topònim Biscarri , Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa la seva procedència de la llengua dels ibers, així bisc tindria el significat de llom, carena o cresta (de muntanya), i el sufix arri el de població, com trabereu en molts altres noms de pobles pirinencs o propers: Benavarri, Ginestarre, Lasquarri, Unarre…

Biscarri , topònim descriptiu – com sol succeir arreu – voldria dir “el poble de la carena”

Així doncs, Biscarri seria el poble de la carena.

El Miquel Pujol Mur i la Maria Rosa Planell Grau, amb qui he tingut el goig de caminar , retrataven i documentaven aquesta antiga església, i la ‘nova’ que entrava en funcionament el 12 d’abril de 1957 :

http://indretsescbergueda.blogspot.com/2019/03/sant-andreu-de-biscarri-isona-i-conca.html
http://indretsescbergueda.blogspot.com/2019/03/sant-andreu-nou-de-biscarri-isona-i.html

Fotografia. Germans Gabriel i Joan Roig i Fonts (ANC1-1360-N-4779).

Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la ‘nova església de Sant Andreu de Biscarri’ a l’email castellardiari@gmail.com coneixercatalunya@gmail.com

Per als catalans, el patrimoni històric i la seva correcta documentació, son un imperatiu ètic. Ens temem però, que al mateix nivell que ho son per als anticatalans, la seva destrucció i/o anorreament.
Si existeixen en agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

Que sant Andreu , elevi a l’Altíssim la pregaria dels isonencs , calderins, moianesos, encampcadans . gosolans, berguedans , noguerencs , Prioratins , aranesos, bascos, gallecs, catalans, palestins, sudanesos, iemenites , sud americans,.., pagesos, ramaders, pescadors ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans, els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes, continuen en llibertat

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA

inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern

Antonio Mora Vergés

Ens envoltaven els gossos de la casa veïna, quan retratàvem l’església de Sant Andreu, avui terme de Cornellà del Terri, patrimoni Gencat ens diu, edifici romànic d’una sola nau i absis semicircular amb accés lateral i porta amb arc de mig punt decreixent. Les parets són construïdes amb carreus de diferents mides i les dues laterals són acabades a la part superior amb una senzilla cornisa de pedra, on s’inicia la coberta.

El campanar es troba descentrat respecte l’eix de la nau i fou construït amb maçoneria a començaments del segle XV. S’hi accedeix per una escala lateral exterior.

Al centre de l’absis, per la part interior, hi ha un baix relleu amb la figura d’un àngel en posició horitzontal. La ferramenta de la porta d’accés és d’origen romànic. Es conserven restes d’un rellotge de sol pintat a la part superior de la façana de migdia.

L’església és esmentada el 1092 en el testament del noble Bernat Joan. Presenta moltes restes del romànic del segle XII.

Segons consta en un pergamí que es conserva íntegre al Museu Diocesà de Girona el 1407 fou consagrat novament aquest temple després d’ haver-se construït el nou campanar.

No ens era possible accedir al temple, tampoc trobàvem cap ésser humà per a preguntar-li si abans de la dictadura franquista hi havia escola a Sant Andreu, i ens cas afirmatiu on es feien les classes. Els gossos ens vigilaven constantment sense però, limitar-nos els moviments. Tenia la sensació de que ‘sabien’ que volíem fer una tasca ‘bona’ per aquest edifici monumental.

És bo recordar que ; A Catalunya els sacerdots parroquials – especialment als disseminats Agrícolas – s’ocupaven d’impartir les primeres lletres als infants, aquesta tasca els facilitava alhora la formació catequètica. Fins a dades molt recents – avui la practica religiosa està sota mínims – es designava com ‘escola’ a la persona – habitualment jove – que ajudava a l’altar, al sacerdot en les celebracions litúrgiques. En sentit primer del mot segons el diccionari és : Deixeble, alumne.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , posar ‘ en valor’ en patrimoni històric i/o artístic que Catalunya conserva – encara – és de feina de TOTS.

Hi ha una pregunta que em corseca; com és possible que en una Catalunya amb poca població, amb obvies dificultats tècniques, i àdhuc econòmiques, es fessin edificis monumentals com aquest, i que en l’actual Catalunya, pletòrica de població, amb totes les facilitats tècniques que el progrés permet, i sense problemes econòmics ‘reals’, tothom estigui resignat a veure’ls ensorrats?.

Als que han permès i/o propiciat el lamentable estat en que es troba el patrimoni històric de Catalunya, felicitats, a ells, als seus fills, nets i família tota. Esperem i desitgem que la seva ‘tasca’ no quedi en l’oblit.

Antonio Mora Vergués

Anàvem a dinar al Gran Blau un bon nombre de membres del grup 100Menat de Country, havíem fet en el nostre camí, una visita al Santuari de l’Ajuda de Balenyà, i un tomb per Vic, la Plaça Major, el temple romà, la Catedral, i a la Plaça del Pes número,5 , ens aturàvem a Queviures Capdevila ‘ Cal Ramón’, email roda.1.m@hotmail.com, on el millor venedor del món ens venia unes excel•lents llonganisses.

Quan aturava davant del malmès edifici del Moli d’en LLobet, advertia la inconfusible silueta d’un campanar d’espadanya, i ja a casa, el dilluns 30-11-2015, llegia a patrimoni Gencat en relació a la Capella del Moli d’en Llobet; construcció de planta quadrada coberta a dues vessants i amb el carener paral•lel a la façana, orientada a migdia. A l’extrem del capcer del mur de llevant hi ha un campanaret d’espadanya i un penell. El portal d’entrada és rectangular. A l’interior i a nivell del primer pis hi ha el cor, amb la barana de ferro, i el portal que dóna accés a l’església des de la casa i mitjançant un pont voladís. Al mur nord és on se situa l’altar i hi ha una arcada d’arc de mig punt.

És de pedra i arrebossada al damunt. L’interior és de guix. L’estat de conservació és dolent ja que està en desús i serveix de magatzem agrícola.

L’església va ser erigida pels propietaris de la casa, però mai es va arribar a consagrar. La seva història va unida a la del molí del Llobet

Pel que fa al moli la descripció ens diu ; construcció de planta rectangular, situada sobre un talús de la riba dreta del Gurri i orientada de Nord a Sud. Consta de soterranis, on hi ha les moles, el primer pis, on hi ha el portal d’accés, i uns porxos a la part superior que serveixen de graner. En aquest pis hi ha diverses obertures rectangulars als murs laterals.

És construït amb pedra blavosa unida amb morter de calç fins al primer pis, la resta és de tàpia arrebossada.

L’estat de conservació és regular, ja que ha perdut les seves funcions i serveis com a magatzem.

El molí de Llobet, la història del qual va unida a la del mas homònim, i com aquest es degué construir a les darreries del segle XIX o principis del XX.

La història del Llobet prové però, de més antic i es troba documentat des del segle XVI, al fogatge de la parròquia i fora murs de la ciutat de Vic de l’any 1553 es troba registrat el Mas Llobet.

Les dades relatives a la Masia ens diuen que presenta dos cossos de planta rectangular que consten de planta baixa, dos pisos i golfes. Tots dos estan orientats a llevant i amb el carener perpendicular a la façana.

Uneix els dos cossos una torre, quadrada, coberta a quatre vessants, amb un terradet a nivell del quart pis. A ponent hi ha tres portals a la planta, tres finestres al primer pis, tres finestres a cada cos lateral i un òcul al tram que uneix les dues edificacions. En aquest lloc hi ha un pont penjat que comunica amb l’ermita i el molí.

És construïda amb maó cuit, els escaires i obertures són de pedra blavosa, picada i unida amb morter de calç i arrebossada al damunt.

L’estat de conservació és regular, donat que es troba mig abandonat.

Les dades del Catàleg de béns protegits del terme municipal de Vic_ VOLUM 1, no aporten cap informació d’interès :
https://www.vic.cat/viure-a-vic/urbanisme/planejament/planejament-aprovat/pla-dordenacio-urbanistica-municipal-poum/documentacio-escrita/cataleg-de-bens-protegits/CATALEG-BENS-PROTEGITS_VOLUM-01_TEXT-REFOS_VIC.pdf

M’adreçaré al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) per demanar dades de l’advocació de la Capella, i si les tenen imatges del seu interior.

Rebia un parell de fotografies des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu ) de la Capella del Moli del Llobet, de Vic, comarca d’Osona, datades el 8-XII-1982, em diuen que la capella estava sense culte l’any 1982, i que havia tingut com advocació la Mare de Déu del Roser.

Faig extensiva aquesta petició a tots els vigatans, i ‘ urbi et orbe’ a qualsevol persona i/o entitat, pregant-los que ens facin arribar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Catalunya us en deurà una.

Antonio Mora Vergés

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme de Lladurs al Solsonès, la nostra destinació en aquesta ocasió era l’església parroquial de Santa Eulàlia de Timoneda; en un context rural esperava – sóc un ingenu – veure almenys una oca; s’explica de la Santa que mentre era a casa seva, tenia cura de les oques que s’hi criaven; per aquest motiu, al claustre de la Catedral de Barcelona hi ha de forma permanent tretze oques, tantes com els anys que tenia en morir, de color blanc, com a símbol de la seva puresa. El topònim clarament descriptiu, em retornava de la meva petita decepció, i en el camí fins a Santa Eulalia trepitjàvem una munió de plantes de farigola, coneguda també com a timó. Així, Timoneda, ‘lloc on hi ha gran quantitat de plantes de timó’.

L’església de Santa Eulàlia de Timoneda és un edifici d’origen romànic, esmentada l’any 839, fou donada el 1131 pel bisbe d’Urgell a l’església de Solsona; des dels inicis del segle XX, i com a conseqüència del despoblament té agregada la de Terrassola.

Consta d’una sola nau amb volta de canó i diversos cossos afegits. La porta, adovellada i datada el 1623, s’obre al mur sud.

L’edifici presenta un notable campanar de torre de planta quadrangular d’estil romànic que presenta tres nivells d’obertures – el campanar s’estreny progressivament a cada nivell – i coberta de quatre vessants. El tercer pis és posterior i tot el conjunt va ser restaurat el 1993.

El campanar tenia a les esglésies romàniques, una funció simbòlica, més enllà de la utilitària, que habitualment consistia en exercir com lloc de guaita i bada ; representava alhora l’eix ascensional que s’adreça a Déu, i per la seva estructura robusta i compacta, conferia seguretat i fortalesa als creients.

El fossar situat al davant del conjunt d’edificis a manera de pantalla, li atorga una pàtina de solemnitat.

Antonio Mora Verges

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per les terres del Ripollès sobirà, en aquesta ocasió volia visitar la dita capella de Sant Antoni de Ribes de Freser , tant perquè aquest és el meu nom – no m’he volgut treure la O de l’acabament perquè com els números que portaven els presoners dels camps de concentració nazis, vull que em recordi sempre, que en aquest país, això de posar-se el nom en llengua catalana, no sempre ha estat possible, i perilla que si badem, ens ho tornin a prohibir -, com pel fet de trobar-se en un indret excepcional que el converteix en un bon mirador de la Vall de Ribes, dels Pirineus i fins i tot de la Plana de Vic, que es veu de lluny, amb el Montseny fent-li d’espona.

Hi accedim des de la carretera de Campelles, amb més temps hauríem fet el camí antic i clàssic, que s’inicia darrere l’Hotel de Sant Antoni i que amb múltiples marrades guanya el fort desnivell d’uns 360 metres, que hi ha des de la Vila de Ribes de Freser. El lloc està avui habilitat per permetre realitzar tota mena d’activitats a l’aire lliure, i de fet pels veïns de la Vall a banda de la connotació religiosa, l’indret està considerat com un parc d’esbarjo.

La capella es va erigir al segle XVIII, amb aquell estil impersonal, que fa difícil distingir els edificis religiosos de la resta, llevat que conservin les campanes –com aquí succeeix – i/o trobis rètols senyalitzadors.

Comparteix l’espai amb un seguit d’antenes – imaginem que de tots els serveis actuals, televisió, ràdio, telefonia mòbil,…. això ens complica un xic la tasca de recollir-ne imatges.

Advertim un escut sobre el timpà de la porta que no sabem identificar; l’edifici presenta un bon estat de conservació i comparteix alguna de les parets amb la que fou casa dels ermitans.

A l’interior que segons llegim és abarrocat, hi ha un retaule.

Saludem un grup de persones que tot just acaben de pujar; salvant les distàncies – sobretot pel que fa a la demografia – aquest petit santuari de Sant Antoni de Pàdua de la Vall de Ribes, exerceix una fascinació similar en aquestes terres, a la de l’antic monestir de Sant Llorenç del Munt, en les ciutats, viles i pobles que l’envolten.

Ens agradarà rebre informació sobre la història d’aquest santuari, i la vinculació d’aquest portuguès universal, amb la Vall de Ribes.

Antonio Mora Verges

Anàvem la Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, pel terme d’ Odèn al Solsonès; la doctrina pel que fa al topònim es limita a adjudicar-li un origen preromà, anant un xic més enllà, com Manuel Bofarull Terrades recull, por derivar del germànic adenus ‘ el vell, el noble, el sobirà’, superàvem les restes del Castell de Cambrils ,la primera referència és de l’any 1039, on Eribau, bisbe d’Urgell, en una donació que feia a Ricard Altemir, aquest darrer devia prestar serveis feudals al seu senyor, el castlà de Cambrils.

L’any 1135, Dolça donà un alou que tenia el seu marit en el terme del castell de “Chabrils” a Santa Maria de Solsona.

L’any 1145, Babot, fill de Guillem i Godlèn, llegà el feu de “Chabrils” al seu fill.

L’any 1212, hi hagué un acord econòmic entre Pere de Josa i el noble de Peramola, ja que el primer havia causat danys en els castells de Cambrils i de Montpolt, propietats del senyor de Peramola.

Quan es va crear el comtat de Cardona el 1375, aquest castell hi formava part.

Al segle XVII, Odèn era un batlliu de la batllia de Solsona.

Ens aturàvem sota l’absis de la nova església, segle XVII, de Sant Martí de Cambrils. El Miquel ens donaria a tastar les pomes que han madurat sota la seva protecció.

S’esmenta l’any 839, en la falsa acta de la Consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, hom pensa que l’acta és va redactar realment al segle Xl, ja que fou presentada com a prova en un judici celebrat I’any 1024 en el castell de Ponts.

Això dona versemblança a la consagració l’any 1.051 de l’església parroquial de Sant Martí.

L’aprofitament del salí, al segle XVII i XVIII, comportaria un cert creixement econòmic i demogràfic, que explica l’aixecament de l’actual església.

A Cambrils coexisteixen el cementiri vell, atalussat al costat dret de l’església, i el nou fossar situat a poc més de 100 metres.

Martí, que prové del nom Martinus en honor a Mart, el déu de la guerra, és una advocació que està molt present en aquestes terres, i que devem sens dubte a Sant Martí, bisbe de la ciutat de Tours, al nord de Poitiers.

La devoció a Sant Martí va ser molt important a Occitània, regió de la que procedien una bona part dels soldats, que integraven les que anomenen ‘ tropes franques’: s’explica que els soldats francs erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit al sarrains , així s’esmenta per exemple Sant Martí del Canigó, i una llarga llista de capelles, i àdhuc de temples parroquials en els pobles i viles que com Cambrils el tenen per patró.

Antonio MoraVerges

Tomás Irigaray m’enviava fotografies de l’església parroquial de Meranges, advocada a Sant Serni, que es troba al bell mig de la població a 1.540 m d’altitud, a la comarca de la Cerdanya jussana.

Patrimoni Gencat ens diu que es tracta d’un edifici romànic tardà, d’una sola nau, modificat i ampliat al llarg dels segles. L’actual temple en devia substituir un altre d’anterior. És obra de finals del segle XII o ja de ple segle XIII. D’època romànica conserva l’estructura d’una nau, força desviada de l’eix de l’absis semicircular de carreus ben escairats, amb finestra de doble esqueixada i relleus al biaix de l’aresta. Una finestra similar es conserva al mur de migjorn. En èpoques posteriors s’allargà la nau i es va traslladar la portalada, s’hi afegiren dues capelles laterals al costat de migdia, el porxo que protegeix l’entrada i el campanar de torre amb coberta piramidal. També és posterior el sobrealçament de la nau amb unes golfes. Cal destacar la portalada romànica de cinc arcs en gradació i columnes amb capitells, avui situada sota l’atri de volta de canó tancat per una porta adovellada, que es troba molt erosionada, però que permet distingir una decoració escultòrica de figures humanes i animals en dues de les arquivoltes i els brancals exteriors.

Se’n conserva la ferramenta romànica, de reforçament i ornamentació, comunes a moltes esglésies romàniques, amb porta ferrada del segle XII de les comarques de l’Alta i Baixa Cerdanya, del Conflent i del Rosselló

Al sostre de la volta de canó del tercer tram de la nau hi ha un pantocràtor del segle XVIII d’estil barroc popular.

Olga Bas Lay. Arquitecta. 2014. Visió de l’interior de l’església

L’

L’església de parroquial de Sant Serni o Sant Sadurní de Meranges és documentada ja en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, que estudis recents situen cap a finals del segle X (tot i que està datada l’any 819). Posteriorment, trobem altres referències tant de l’església com del lloc de Meranges. Inicialment, havia estat possessió del monestir de Ripoll.

L’església de Sant Serni de Meranges contribuí els anys 1279 i 1280 a satisfer la dècima recaptada aquells anys a la diòcesi d’Urgell. Poc després, l'”ecclesia Sti. Saturnini” fou visitada, entre els anys 1312 i 1314, pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona. Així mateix, consta en la relació de parròquies de la diòcesi urgellenca que satisferen la dècima col·lectada l’any 1391.

Al voltant de l’any 2011 s’hi va realitzar una intervenció de restauració centrada, sobretot, en les cobertes i el campanar.

Durant els anys 2013 i 2014 s’hi intervé novament, dins el programa Romànic Obert de la Caixa. En aquesta ocasió es restaura la portalada, s’instal·la un nou cancell (que permet la visió de l’interior) i es fan obres de rehabilitació per tal de solucionar les humitats.

Durant aquesta intervenció s’han posat al descobert importants restes de pintures barroques, que s’han consolidat a l’espera de poder realitzar una futura restauració.

La Rosa Maria Asensi i Estruch / Maria-Lluïsa Ramos i Martínez / Enric Ventosa i Serra / Maties Delcor , ampliaven aquesta informació a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0718901.xml

Que Sant Sadurní , intercedeixi davant l’Altíssim perquè s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i aquells que no tenen una bona situació econòmica.

Antonio Mora Verges

Anaven la Carme Toledo Cañadas i el Tomàs Irigaray Lopez, per les terres de la ‘Segarra Infinita’ ,la concentració de parròquies que com a conseqüència de la mala gestió dels cabals públics del Regne d’Espanya s’havia de fer – no us penseu que la que patim ara és la primera; son uns ineptes integrals aquesta colla – , donava lloc al municipi de la Ribera d’Ondara de la que uns i/o altres haviem recorregut ja :

Briançó, Montlleó, Sant Pere dels Arquells,Timor, al que afegíem amb aquesta crónica Gramuntell , ens deixàvem encara com a pendents :

Els Hostalets de Cervera
Montfar
Montpalau
Montpaó
Pomar
Rubinat
Sant Antolí

El poble de Gramuntell anomenat antigament Agremuntell, topònim clarament similar al d’Agramunt, amb el sufix ell , que comporta la forma diminutiva ‘ el petit Agramunt’; està situat prop del poble i municipi de Granyena de Segarra, a ponent del territori principal del municipi de Ribera d’Ondara, com en el cas d’Agramunt, el trobem situat en una coma que ressalta força en aquests planells del Sud de Cervera.

Gramuntell havia format part del primitiu terme de Cervera i Granyena.

En un document del 1054, el comte de Barcelona Ramon Berenguer fa donació del puig d’Agremont a Guillem Ramon. El lloc va ser conegut des del 1504 quan Ramon Berenguer I i la seva dona van cedir la seva propietat a dotze famílies encapçalades per Ramon Guillem, el 1093 hi trobem Gombau Bernat i sa muller Eliarda, i el terme va quedar inclòs dins del domini del castell de Granyena de Segarra. Posteriorment, els Cervera van tenir la senyoria fins a principis del segle XIII. El monestir de Santes Creus comprà el lloc el 1230, i en tingué la senyoria fins a la desamortització. Els Sacorbella foren castlans de Gramuntell entre els segles XIII i XIV.

De la descripció del temple parroquial de Gramuntell llegim : Edifici situat dins del clos primitiu del poble, i presenta una estructura molt modificada. Es tracta d’un edifici d’una sola nau, de planta rectangular, i capella bastida al mur de tramuntana. Presenta un parament de carreu disposat amb algunes filades de través i paredat, a l’estructura de la capella. A la façana de migjorn s’obre la porta d’accés d’arc rebaixat adovellat i presenta un treball incís en un carreu situat a la cantonera d’aquesta façana en direcció a ponent amb l’any “1596”. A la façana de llevant s’obre un òcul i corona un campanar d’espadanya de doble ull.

Fotografia del interior Jordi Contijoch Boada

L’església és sufragània de Sant Andreu de Vilagrasseta i va estar dins el bisbat de Vic fins l’any 1957, moment en què passà al bisbat de Solsona.

Trobava els Goigs de Sant Roc, ens agradarà, si existeixen, rebre a l’email castellardiari@gmail.com un exemplar dels Goigs a l’Assumpció, dita també Marededéu d’Agost

Felip V establia com un dret el de parlar en llengua castellana en els territoris amb llengua pròpia, País Basc, Catalunya i Galicia.

I, com un delicte el fer-ho en llengua basca, catalana o gallega en els seus territoris “ naturals”

Ara, el delicte ha esdevingut “ pecat venial “, que pot qualificar-se fins i tot com resistència a l’autoritat.

Els catalans – des de sempre – entenem que el tractament correcte de la Verge Maria és Marededeú, la forma SANTA MARIA, s’imposava a sang i fetge – com acostumen a fer-ho quasi sempre els ocupants – , és clarament masclista, i menystenidora del paper de la Marededéu.

Fa tants anys que tenim l’enemic a casa que bona part de la societat pateix el síndrome de 1714, antecessor de la síndrome d’Estocolm, que comporta assumir com a pròpies les tesis dels ocupants.

Que la Marededéu i sant Roc, elevin a l’Altíssim la pregària del poble català per assolir la llibertat nacional, els clams de les víctimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica del REINO DE ESPAÑA.

Amén !!!

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA.

Ens dol assabentar-vos que la justícia no ha iniciat – encara – investigacions formals àmplies contra els polítics autonòmics responsables i/o membres de governs autònoms per responsabilitat per omissió, negligència o corrupció en relació amb els incendis forestals de l’estiu de 2025.

inFeliços els perseguidors dels justos, de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern

Avui la nostra sortida es troba als afores de Manresa, a prop dels termes municipals de Sant Fruitós de Bages i de Santpedor.
El Parc de l’Agulla, el parc va néixer amb la construcció del llac de l’Agulla entre 1966 i 1974,
la principal font d’aigua és el canal de la Sèquia, canal medieval (s. XIV).

Proposo un curt trajecte de la ruta, fàcil i agradable amb molts atractius i que té com a eix vertebrador laigua. El camí que transcorre paral·lel al canal que va ser concebut per portar l’aigua del Llobregat des de Balsareny fins a la ciutat de Manresa.
Seguint un curt tram del camí de la Sèquia, descobrirem un espai natural amb una gran biodiversitat i, alhora, gaudirem d’un passeig desestressant i relaxant.

Al recorregut de la Sèquia trobarem alguns llocs destacables com l’església de Sant Iscle i Santa Victòria, situada al municipi de Sant Fruitós de Bages, . Concretament, es troba al extrem de la urbanització de Pineda de Bages, prop de la carretera que connecta Manresa i Santpedor. L’església és d’estil romànic i data del segle XII.
L’església està formada per una única nau, coberta amb volta apuntada, i acabada a llevant per un absis semicircular. L’absis, que abans s’utilitzava com a sagristia, va ser reobert a la nau durant la restauració de 1999. Exteriorment, l’església va ser sobrealçada.
Sant Iscle i Santa Victòria de Bages està vinculada al Mas de Sant Iscle, una finca documentada des del 950. Aquest mas dona nom a la zona, que es considera un poble rural de masies disperses dins del municipi de Sant Fruitós de Bages.

Passejada recomanable per visitar un entorn magnífic. salut i cames, fins la propera.

El Mapa de patrimoni ens diu que la primera referència documental de la capella de Sant Martí data de l’any 1026, en motiu d’una donació de la mateixa al monestir de Sant Cugat. A finals del segle XI torna a citar-se com a propietat del monestir, juntament amb la de Sant Romà, que podria correspondre a la de Tiana. L’any 1120 el pontífex Calixte II va sancionar al citat monestir en motiu de la possessió de l’ermita. La següent notícia de Sant Martí la trobem al segle XVI, quan apareix associada a la propera masia de Can Galceran de Vall. A la darreria del segle XVIII s’esmenta un cementiri, on van sepultar-hi fins el 1814, quan la capella es trobava en estat ruïnós. Unes visites pastorals del segle XIX ens revelen que aquest mateix segle va ser restaurada, i va canviar la seva advocació per la de la Verge del Pilar. Pels volts del 1854 va passar a formar part, juntament amb la masia, de la finca de Can Ribas, propietat dels Calonge Ribas. En ple segle XX la finca va ser urbanitzada, i la capella de Sant Martí i Can Galceran de Vall van quedar inclosos dins unes instal·lacions esportives. Durant la construcció de l’autopista B-20 hi va haver una important mobilització ciutadana per evitar-ne l’enderroc, fet que va permetre salvar-la.

Patrimoni Gencat ens amplia ; el document més antic on es menciona aquesta capella és del 1027 i es tracta d’una donació. També es troba esmentada a una escriptura de definició d’alou de l’any 1067, de la Canonja de Santa Creu i Santa Eulàlia. A l’acta de consagració de l’església de Tiana consta amb el nom de Santa Susanna (1104).

Sant Martí, la Verge del Pilar, Santa Susanna,…, NO FORMA part de les instal·lacions del Club Esportiu, s’hi pot accedir LLIUREMENT, i està encerclada amb filferro per evitar – fins on sigui possible – l’actuació de brètols, vàndals, i altres ‘tribus’ que proliferen avui per la terra catalana. M’explicaven que recentment s’hi feia una celebració litúrgica en ocasió de Sant Martí.

El Josep Olivé Escarré ( Sant Llorenç Savall 2, de maig de 1926 + Castellar del Vallès, 6 de maig de 2019 ) , davant de la façana de Sant Martí.

En aquesta ocasió podia accedir al interior, com podeu veure.

 

 

Aprofito per insistir en que tant el text, com les fotografies poden ser reproduïdes lliurement.

La capella, al meu modestíssim entendre, té un ‘aire’ Pallàs.

Josep De Cabanyes – sense més dades – retratava l’any 1931, Vista parcial de la part posterior de Can Ribes, on apareix l’absis

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/7158/rec/11

Ens calia cercar dades, i trobàvem al Joan Cabanyes i Prat (1873-1913), Fundador de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, junt amb el seu germà Francesc Cabanyes i Prat (Mataró 1868 – Barcelona 1929), hereu de Can Cabanyes.

Un dels fills d’en Francesc Cabanyes i Prat , es deia Josep , de Josep de Cabanyes i Borràs ( + 11 de març del 1946 ) fill de Francesc de Cabanyes i Prat i de Teresa Borràs i Esquerra, El Josep de Cabanyes Borràs es casava amb Maria Cirici Pellicer, i eren pares de l’ Elisenda de Cabanyes Cirici.

Pensem que Josep de Cabanyes i Borràs ( + 11 de març del 1946 ) era el que cedia el seu material al Fons Estudi de la Masia Catalana. Ens agradarà però, rebre la confirmació a l’email castellardiari@gmail.com

En matèria de Patrimoni històric, les capelles, oratoris, …, han passat de ser objecte d’atenció i estudi, a l’oblit més clamorós, i el “ coneixement religiós” a considerar-se quasi, un “ vici pervers”.

Publicat per antoniomora.verges@blogger.com