Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés a Pallerols ( pallers petits) que pertany avui al terme de Talavera, dins la comarca de la Segarra; havíem de retratar l’església parroquial, advocada a l’Apòstol Sant Jaume.

tenim notícia per primer cop de l’existència d’aquesta església l’any 1093 , quan els senyors de Montlleó la cediren al monestir de Santa Maria de Montserrat.

Apareix en una relació de parròquies del bisbat de Vic de mitjan segle XII. A l’any 1279 l’església de “Payerols” és esmentada entre les esglésies que contribuïren amb la dècima papal al sosteniment de les croades.

Al 1685, la parròquia rebé una visita del bisbe de Vic, Antoni Pascual i Lleu (Arenys de Mar, 1643 – Vic, 1704).Aleshores el poble tenia 9 cases juntes i un hospital amb una capella dedicada als sants Joan Baptista i Evangelista.

Estigué adscrita al bisbat de Vic fins que el 1957 passà a la diòcesi de Solsona.

L’església parroquial de Sant Jaume està situada dins del nucli urbà de la vila, al mig d’una plaça amb jardí. La primitiva església de Sant Jaume, era de forma rectangular, amb una sola nau, coberta amb volta de canó i teulada a una vessant i absis semicircular amb coberta de quart d’esfera. Amb el temps, es construeix una segona nau adossada al mur sud, alterant la primitiva estructura, incorporant nous elements artístics com l’estructura d’un gran arc apuntat per comunicar ambdós naus i coberta amb volta estrellada. Hi ha dos portes d’entrada. Una, a la façana nord, on hi ha l’actual porta d’accés al recinte, adovellada amb arc de mig punt. L’altra, a la façana oest, d’arc de mig punt, també adovellada i amb presència de guardapols, Aquesta última, resta tapiada i correspondria a la primitiva entrada al recinte.

L’únic element ornamental de l’edifici el trobem situat a la seva façana oest, per sobre de la porta tapiada, on se’ns presenta una fornícula amb una imatge d’un Sant Jaume al seu interior i que correspondria a modificacions posteriors que afectaren al recinte. A l’absis s’obren dos finestres de doble esqueixada, sobreposades. Hi ha d’altres obertures a l’edifici, l’una a la façana sud i l’altra a la façana nord, ambdós són finestres de doble esqueixada i correspondrien a modificacions posteriors. Un campanar d’espadanya de quatre ulls, amb dos pisos sobreposats corona el conjunt. L’obra està realitzada amb carreus de pedra local, ben disposat.

Al jardí de la plaça on està situada aquesta església, hi ha elements arquitectònics dispersos, alguns del quals fan funcions decoratives. Destaca, però, l’extrem visible d´una biga de pedra amb una màscara humana. També hi ha algunes esteles funeràries integrades en estructures decoratives actuals que ornamenten aquest jardí: una font i un banc.

A l’interior – on no pudíem accedir -, ens expliquen que hi ha una talla de sant Jaume amb els atributs de pelegrí que li són propis, que per la factura del rostre i el treball de la vestimenta es podria datar del segle XVIII.

L’església de Sant Jaume de Pallerols formava part del circuit de pelegrinatge del camí ‘català’ de Sant Jaume.

Antonio Mora Vergés

Josep Maria Coll i Bacardí (Barcelona, 23 d’agost de 1878 – Terrassa, 24 de març de 1917), era l’autor l’any 1910 d’aquesta ermita de petites dimensions, que ens descriu així patrimoni Gencat; edifici d’una nau i amb coberta amb volta parabòlica de maó pla. L’absis, hexagonal, està cobert amb tres voltes apuntades que s’intersequen amb la nau mitjançant arestes, i amb una finestra d’arc apuntat a cadascun dels tres pinyons de les parets de l’absis. L’obra és de maó i estucada de color blanc, vorejada amb un sòcol fet amb còdols. La façana principal presenta un campanar de cadireta sobre la porta d’accés, que resta amagada per la construcció adossada posteriorment i a continuació de la nau que li resta qualitat.

Està situada al damunt d’un turonet, artificial, provocat pels rebaixos del terreny.

Suggereixo que atenen la suprema estultícia dels brètols que signen la brutícia de les parets de l’ermita del Sagrat Cor, se’ls faci – si més no – netejar aquestes mostres d’incultura i incivisme, impròpies d’una ciutat com Terrassa.

Demanaré imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) de l’interior d’aquesta església.

No trobava cap del promotor/a d’aquesta ermita , en la meva recerca però, llegia a :
http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2015/09/can-boada-del-pi-la-masia-marcet-i.html ; a la façana, sobre la finestra, hi ha medalló noucentista amb la representació del Sagrat Cor, amb les lletres «Masia Marcet» al seu damunt.

Em pregunto – i us pregunto amics lectors – els promotors de l’ermita homònima que està just a l’altre costat del carrer, eren els propietaris de Can Boada, que posteriorment construirien aquesta casa ?.

Sou pregats de fer-nos arribar la resposta – amb indicació del nom i cognoms – a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Rebia un email de l’Arxiu Històric de Terrassa, en el que en relació a la meva consulta en deien:
Bona tarda,

Segons consta a la documentació del fons personal del mestre de cases Pau Gorina i Gabarró ( Terrassa, 2-7-1888 + 4.06.1983 ) que es conserva en aquest Arxiu, van ser els Srs. Josep i Miquel Marcet Poal els promotors de la construcció d’aquesta capella-ermita dins la seva propietat de Can Boada amb un pressupost de 3.173 pesetes.

També es coneix com “Ermita de Can Boada del Pi”, degut a la proximitat amb aquella pairalia. De fet aquesta ermita ha servit de capella i panteó de la família Marcet, els quals tenien un magatzem a la vora.

Gràcies per la consulta.

Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) imatges de la Capella del Sagrat Cor de la Masia Marcet a Can Boada del Pi, Terrassa, Vallès Occidental.

Exterior agost 1967

En els anys seixanta passà a ser sufragània de la parròquia de la Sagrada Família, celebrant-s’hi missa dominical i catequesis del barri. Per donar més cabuda es va afegir un cobert davant de l’ermita, la qual cosa donava una imatge llastimosa.

L’any 1986 la campana fou retirada i resguardada en un domicili particular, perquè uns brètols s’enfilaven a altes hores de la nit i batejaven la campana.

En els anys noranta l’Ajuntament adequà l’espai i el va urbanitzar i reforçant el turó amb talussos i escales per arribar a l’ermita. També s’enderrocà el cobert davanter i es reposà la campana. Aquesta té gravada, de la mateixa fosa, la imatge d’un Sagrat Cor i l’any en què va ser bastida, el 1929.

Interior 1-VI-1985

Aconseguia una imatge actual des d’una minúscula escletxa de ventilació, on s’aprecia que no hi ha fora de l’ara de l’altar, cap moble i/o imatge.

Terrassa ha de fer l’esforç de recuperar amb plena dignitat la Capella del Sagrat Cor, així com la Masia Marcet, s’hi juga ni més ni menys que el seu títol de Ciutat.

Antonio Mora Vergés

Rebia unes magnifiques fotografies del Joan Dalmau Juscafresa de Can Vicens, a Solius, Santa Cristina D’Aro, l’Empordanet, de la que trobava : masia fortificada amb diversos afegits respecte al mas originari, que aixopluga avui la Casa de Espiritualitat Santa Elena, gestionada per d’Institut de Religioses de San Josep de Girona, fundat el 24.10.1813 per Maria Gay i Tibau (Llagostera, 24 d’octubre de 1813 – Girona, 10 de març de 1884) religiosa gironina, que ha estat proclamada serventa de Déu per l’Església catòlica. El dia 9 de desembre de 2013, el papa Francesc va proclamar les seves virtuts heroiques i li atorgà el títol de venerable, pas previ a la seva beatificació.

Ens explica patrimoni Gencat que disposa d’un gran mur que tanca un pati. La masia repeteix l’esquema tradicional, amb coberta a dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal. Compta amb planta baixa i dos pisos. En el pis principal hi ha una gran sala central al voltant de la qual es distribueixen les altres dependències. Les obertures són allindades llevat d’algunes finestres i portes.
http://www.coac.net/COAC/centredocumentacio/Girona/arxiu/edificis/dades/fitxa.html?registre=&autor=&denominacio=&adreca=&poblacio=Aro&page=14&pos=138
Avui, la Casa d’Espiritualitat de Santa Elena, ubicada a la Carretera de Santa Cristina d’Aro 17246 Solius . Girona, és un privilegiat indret, obert a tothom que cerqui la reflexió, el silenci, i l’ocasió de retrobar-se.

El Joan Dalmau Juscafresa feia un excel•lent treball fotogràfic – és un artista – , en el que podreu apreciar :

Vistes de la casa.

Capella de la Casa d’Espiritualitat.

Demanarem al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) confirmació de la seva advocació.

En ocasions emprem Empordà jussà – terminologia del tot correcta en llengua catalana -, i ens sorprenien els comentaris fets per persones amb cognoms catalans que insistien en el baix/BAJO, i semblaven del tot conformats amb la generalitzada manca d’informació sobre el patrimoni històric i/o artístic.

Antonio Mora Vergés

Petita església d’època romànica (segle XIII) d’àmbit rural amb dos períodes constructius clarament diferenciats, el primer dels quals d’estil pre-romànic. Actualment resulta un edifici d’una sola nau, amb planta rectangular i coberta exterior a dues aigües amb teula. La diferència entre la part pre-romànica (que ocupa la part de llevant) i l’ampliació romànica (que ocupa la part de ponent) ve marcada exteriorment per una diferència d’alçada en la teulada i un campanar d’espadanya que marca la diferència d’alçada de les dues teulades. Interiorment l’edifici es cobreix amb dues voltes unides per un arc toral de reforç. L’aspecte exterior és homogeni no sobresortint cap absis exteriorment. Destaca l’existència d’un petit campanar d’espadanya que sobresurt al mig de l’edifici entre el tram romànic i el pre-romànic.

El santuari pre-romànic presenta una planta de forma quadrangular, de 3 per 3 metres, a la seva part interior, i es troba cobert per una volta de falsa ferradura que arriba al seu punt més alt als 4.82 m, feta amb lloses disposades a plec de llibre. Al sostre encara s’hi poden observar les empremtes deixades per l’encanyissat de la mulassa. El santuari era il·luminat per dos petits finestrals, ubicats cadascun en un dels murs laterals, i esqueixats cap a l’interior. Cada un era calat en un sol carreu, presentant el de l’esquerra forma d’espitllera, i el de la dreta dos forats rectangulars. Ambdós presenten un petit arc de mig punt a la seva part interior. [SITJES X, 1977:105] Al segle XIII es duu a terme la construcció de l’església romànica aprofitant l’antic santuari, passant aquest a realitzar les funcions d’atri, i afegint-hi una nau rectangular. La unió d’aquests dos elements queda palesa per mitjà de la construcció d’un gran arc apuntat fet amb dovelles, que arrenca de dues impostes i sobre el qual s’obra una finestra de forma rectangular d’un únic encaix. Exteriorment, aquests dos períodes constructius queden clarament marcats pel campanar de paret que aprofitaria l’espai deixat per l’antic arc triomfal d’entrada al santuari, alçant-se amb dues grans obertures allargades al capdamunt. La nau és coberta amb filades de carreus molt ben treballats en volta apuntada. [AADD, 1984: 239] L’accés a l’edifici romànic devia realitzar-se originalment pel cantó de migdia on encara s’observen les restes del primitiu portal rematat a l’interior amb un arc de mig punt dovellat i a l’exterior amb dos petits arcs de mig punt. Al segle XVI es construí una masoveria adosada a migidia de l’església en la qual segons la tradició acostumaven a viure persones relacionades amb el culte a l’església, i segons informació oral per una monja deodata. Aquest fet li va valdre el nom a la casa de “La Mongia”. La construcció d’aquesta casa, tapà la porta d’accés al temple, que llavors s’havia de fer des de dintre de la casa, i obligà a obrir un altre portal allindat a llevant del temple, a la zona pre-romànica, que encara s’utilitza i on es pot veure la llinda amb la data de 1694. Es creu que aquell mateix any, aprofitant l’obertura d’aquest portal, es capgirà el culte de l’església, movent l’altar a l’altre extrem (costat de ponent), on s’hi va col·locar el retaule del segle XVII. Interiorment la zona de l’antiga porta romànica va ser tapada amb la col·locació d’un altar dedicat a Sant Josep. Exteriorment l’edifici presenta com a aparell constructiu, grans blocs de pedra polida treballats amb una gran qualitat, i disposats perfectament ordenats en filades horitzontals. Aquest tret fa que exteriorment es visualitzin altre cop els dos moments constructius, ja que l’antic temple mostra filades poc equilibrades i un tall matusser en la forma dels carreus. Arquitectònicament l’any 1973 la parròquia, amb col·laboració de la gent de Fals, decidí arranjar el santuari començant a treure tot l’arrebossat de dins. L’any 1975 s’ensorrà la casa dels ermitans que estava en estat lamentable i que amagava l’antic portal romànic de migdia.

L’església de Santa Maria del Grau de Fals 430 mts. 31T 392649 4622830 es troba assentada a la zona coneguda amb el nom de Raval del Grau, molt a prop del mas del Grauet o Grau, els propietaris del qual són els que avui en dia tenen cura de l’edifici.
L’església es trobava inclosa dins l’antic terme de Fals. La notícia més antiga que tenim del temple data de 1039, quan tant el lloc com l’església apareixien citats en el testament de la vescomtessa Engúncia de Cardona, propietària d’un alou a la zona del Grau. En aquest document ens parla de l’oratori de Santa Maria de Grau, el seu sagrer, i del mas de Santa Maria.[AA.DD., 1984:280] Gràcies a un llistat de les parròquies del bisbat de Vic, anterior al 1154, veiem que el santuari posseïa la categoria de parròquia. Això però no durà massa temps, ja que el procés de despoblació viscut al segle XIV provocà la pèrdua de la seva funció com a parròquia quedant unida a la de Sant Vicenç de Fals. Aquest desús provocà que l’església presentés l’any 1685 un estat de conservació deplorable que feu que el bisbe en prohibís el culte. Malgrat haver perdut la categoria de parròquia i haver quedat com a església sufragània de Fals, el cert és que la devoció popular dels habitats de Fals i el sentiment d’identitat comunitari ha continuat girant fins als nostres dies entorn a l’església del Grau, i no pas cap a la parròquia de Sant Vicenç de Fals. La consueta del rector Domingo Feliu de l’any 1764, feia menció a una bona colla de festivitats celebrades al Grau, moltes més que a la parroquial de Sant Vicenç. Segons ella, per nostra Senyora de la Purificació el rector havia de dir la missa a la capella del Grau. També feia la benedicció de les candeles, la Pentecosta, i tots els divendres desprès de Quaresma sortien processons des del Grau. [AA.DD; 2004-2005 nº9:71) Actualment encara, l’església del Grau és el marc de la majoria de les festivitats populars més arrelades de Fals, mentre que la parròquia de Sant Vicenç només acull les misses habituals i els enterraments. L’església de Fals és el marc de la celebració de la festa de la benedicció de la Candelera (2 de febrer), de la benedicció del Ram, i de l’aplec del Grau. D’altra banda també és el lloc triat per la majoria dels habitans de Fals per celebrar els seus casaments. L’edifici va ser objecte de reformes arquitectòniques per part de la Diputació de Barcelona durant la dècada del 1990.

PER CAMINS DEL BAGES. Joan Escoda.

 

Es troba situada a la vall de Valldeneu, passat el nucli de l’Abella i seguint el camí a l’Oller, en el terme municipal de Sant Martí de Centelles.
És d’estil Medieval Romànic Modern del segle XII-XVIII. L’estructura constructiva pertany a una església d’una sola nau rectangular, capçada per un absis semicircular on posteriorment s’hi van afegir dues capelles laterals. L’absis, a l’est, té una absidiola al costat que no és decorat ni te cap obertura; presentant una sèrie de tretze arcuacions cegues, de les quals només en podem apreciar deu, sense bandes llombardes, que en rematen la seva part superior, i on a sobre hi ha una cornisa, abans del ràfec de teules. Aquests elements externs, constituiran uns dels pocs elements romànics que han pervingut del santuari.

L’aparell constructiu utilitzat, s’ha basat en l’ús de pedra tosca, i l’anomenada pedra vermella del Tagamanent, tota la procedència local, de blocs irregulars, poc treballats, sense carejar i amb la junta poc definida. L’exterior és arrebossat amb una barreja de calç i morter, tot i que gran part del qual no està conservada.
El campanar de torre quadrada, es troba situat al costat oest de la façana, i encara es pot apreciar que es tracta d’un afegit posterior. L’interior és completament enguixat i decorat, cosa que no permet veure l’aparell ni les característiques del mur. La nau coberta per una volta d’ametlla, no evidencia l’existència d’absis ni d’absidiola.
De la primitiva església de Sant Pere en resta l’absis romànic i una absidiola, cap al any 1640 es va fer una reforma, que va suposar l’afegiment de les capelles laterals i possiblement una reconstrucció de la part de la nau central, que va suposar el seu allargament, i la coberta actual a través de la volta resolta en clau d’ogiva molt acusada. L’accés actual es fa per una porta oberta al mur de ponent, segurament com a pervivència de l’accés originari no conservat.

A l’any 1961 l’arquitecte Manuel Puig i Ribot, va fer una proposta de projecte de reforma de l’església de Sant Pere de Valldeneu per encàrrec de l’Ajuntament, però que no s’arribà a realitzar mai.
L’església es documentada des del segle XI com església parroquial, dins el terme del Castell de Centelles. La vall on es troba ubicada, va rebre el nom d’un magnat anomenat Daniel, documentat a finals del segle IX i que hauria estat el propietari del Vilar Daniel, una antiga domus de la zona. Es desconeix la ubicació exacte d’aquest primitiu Vilar Daniel, tot i que podria situar-se prop de l’actual mas Valldeneu.
El primer esment del topònim el trobem l’any 898, moment en que Daniel va vendre uns bens al comte Guifré Borrell i a la seva muller Garsenda, en el lloc del seu vilar. L’església de Sant Pere no s’esmenta en aquesta venda, però si que sortirà en el testament sagramental d’Odesind a l’any 1007 com a parròquia frontera del Bisbat de Vic, situada sota les cingleres de Bertí i estretament vinculada a l’església de Sant Martí del Congost o d’Aiguafreda de Dalt. Aquest paper fronterer el mantindrà durant tota l’alta edat mitja.

En el llistat de les parròquies del Bisbat de Vic al llarg del segle XI, concretament al 1025 i 1050 Valldeneu consta com a Sant Pere del Vilar Daniel, i al 1154 s’anomena de Valdaniel. Les funcions parroquials de l’església són conegudes a través d’aquests llistats, i la seva principal funció seria la de gestionar tota aquesta vall, i els masos circumdants, i alhora controlar des d’un punt privilegiat, l’accés al pas del Congost.
Al segle XVII, concretament cap a l’any 1640 l’església fou practicament reconstruïda, com ens constaten les diferents evidències arquitectòniques: la nau i el portal, foren totalment modificats juntament amb el campanar. El primer despoblament de la zona, i el posterior desplaçament de la població cap als sectors de l’Abella i l’Oller, han portat a una reducció de les seves funcions culturals, abandonant la seva categoria de parròquia, i passant a ser una església secundària, que actualment és competència del rector d’Aiguafreda.

PER CAMINS DEL BAGES. Joan Escoda

Església romànica construïda als segles X-XI i reformada al segle XVI. El turó conserva vestigis que van del neolític a l’època medieval. Jacint Verdaguer va realitzar diverses excursions d’interès literari pels engorjats del Ter, Savassona i Casserres, que li proporcionaren un abundós material a per la seva obra.

Eixes muntanyes de Savassona, on hi entrellacen ses branques amb bona germanor el roure revellit i la revellida alzina, el teix sempre verd i el pi de rodona capçada, amagant les roques vermellenques i la terra amb sos braços i fullatge, són les que divideixen la Plana de Vic de les Guilleries, la terra de la gent de l’art del camp, senzilla i reflexiva, i la dels pastors i llenyataires; l’encontrada on nasqueren tants homes eminents en ciència o santedat i la comarca on feren niu multitud de bandolers. (Pròleg al Castell de Savassona, novel·la de Joaquim Salarich i Verdaguer).

PEDRA DEL SACRIFICI
La tradició popular diu que a sobre d’aquesta pedra es feien sacrificis humans i d’aquí li ve el nom. També es parla de que era un dels llocs on les bruixes feien els seus aquelarres.
Es el jaciment de més renom de Savassona que va ser excavat al 1960 i al 1976 proporcionant una complexa seqüència estatigràfica de la que s’hi poden deduir tres horitzons culturals. Els materials resultants de les excavacions es conserven al Museu Episcopal de Vic.
Es pensa que en època medieval es feia servir com a lloc d’habitatge adosat a la roca sobre la que es recolzaria la teulada. D’aquesta època medieval s’han trobat restes de ceràmica tosca feta a mà corresponents des de l’Edat de Ferro-Ibèric Antic a l’Edat de Ferro-Ibèric Ple (650-200 a.C.).
Les restes de dos sepulcres de fossa en estrats més profunds indiquen que va ser un lloc d’enterrament del Neolitic Final al Calcolític (2500-1800 a.C.).
Destaca la troballa d’un esquelet molt ben conservat d’una dona d’uns 25 anys. Sobre una mostra d’aquest esquelet es va fer la primera datació a la península ibèrica mitjançant el Carboni 14 amb un resultat d’una antiguitat d’uns 4500 anys (2345 + 140 anys a.C.).

 

PEDRA DE LES BRUIXES
La pedra de les Bruixes és la que presenta una més gran densitat i diversitat de gravats de les que es poden trobar a Savassona. Les atribucions cronològiques més freqüents van des de l’època del Bronze fins a moments medievals tot i que no hi ha estudis precisos al respecte. Pel seu interès patrimonial té concedit el grau de protecció BCIN (Be Cultural d’Interès Nacional).
Es poden observar gravats de formes aïllades i també formant combinacions d’elements de caràcter simbòlic, molts d’ells sense una interpretació clara.
L’erosió natural i aparició de falgueres, molses i líquens a sobre de la pedra ha comportat problemes de degradació que van fer que durant l’estiu del 2012 un equip d’arqueòlegs hi desenvolupés treballs de neteja i consolidació consistents en una neteja mecànica de la superficie de la pedra amb aplicació d’agents biocides impregnats en pasta de paper que en enretirar-se deixa la pedra lliure d’aquells organismes que posen en perill la seva conservació.

PEDRA DE L’HOME
Els gravats més espectaculars dels que es van trobar a Savassona és el de la figura d’un home, es tracta d’una figura amb un traç molt ben marcat, un cap molt gran, on s’han dibuixat només unes incisions que representen els ulls i la boca o el nas. Les formes són desproporcionades i simples. Sembla asexuada encara que alguns estudis li atribueixin sexe femení. Les formes del cos estan poc definides i només es distingeixen els membres i el cap, sense cap altre diferenciació o detall de la seva fisiognomia.
A la mateixa pedra hi veiem moltes marques i ben diverses però sobresurt una combinació d’elements al voltant de la figura humana que vol representar una cabra o animal semblant. La Pedra de l’Home te concedit el grau de protecció BCIN.
La figura antropomorfa estava especialment afectada per les molses, les algues i els líquens.

PER CAMINS DEL BAGES

És un santuari marià del municipi de la Pobla de Lillet (Berguedà), una edificació massisa i de considerables dimensions que consta d’església i hostatgeries.
Consta de grosses parets de pedra i coberta a dues vessants amb teula aràbiga. Algunes estances estan cobertes amb volta. L’hostatgeria es va construir una mica més tard que l’església i ha sofert múltiples ampliacions i remodelacions. La part més nova és un cos perpendicular a l’església i que té un porxo cobert amb falsa volta.

Quan a l’església, disposa de campanar d’espadanya de dues obertures a mitja teulada. Queden restes de l’antiga església romànica perdudes en el conjunt i es conserva l’antiga porta romànica ferrada a l’entrda del santuari.
Aquesta porta és de dues fulles que s’obren endins, la fusta és moderna però la ferramenta és romànica.
El diseny és fet a base d’unes cintes juxtaposades i planes, dividides per un nervi central, les quals es cargolen als extrems formant volutes; al batent del costat esquerra les tiges tenen una disposició horitzontal, mentre que les del batent dret les té en vertical.
A l’interior, hi ha una imatge de la Mare de Déu gòtica, feta d’alabastre i datada al segle XV.

La primera menció del lloc és a l’any 984, en l’acta de la consagració de la desapareguda església de Sant Cristòfol de Vallfogona. L’any 1120, l’església fou donada al monestir de Sant Llorenç, prop de Bagà, en un moment de plena construcció de l’edifici de Falgàs. L’objectiu de la donació de Ramon i Eliardis era que l’església fos cuidada.
Regida primer pel rector de Sant Cristòfol, fou benefici propi a partir de 1352, data a partir de la qual començà a acollir ermitans. L’església romànica fou substituida l’any 1646 per l’actual, en una època d’aflorament de santuaris arreu de Catalunya.

L’església va ser parroquial durant tota l’edat mitjana, avui en queden escasses restes, trobats recentment, al 2018. Se sap que es trobava situada a prop del santuari de falgàs i que eren venerades les reliquies de Sant Cristòfol, Santa Susanna i Sant Nazari. Va ser consagrada a finals del segle X, a precs del comte Oliba, la seva dona i els habitants de l’indret, pel bisbe Sal·la d’Urgell, que hi establí un cementiri i una sagrera de 30 passes al seu voltant. Els limits eren la serra d’Od, el Catllaràs, Fontanelles i la serra de Falgàs, aquest va estar regit pel capellà de Vallfogona, però en la visita al deganat del Bergadà de 1312 totes dues tenien ja caràcter de parroquial, si bé la de Vallfogona figurava fins a finals del segle XIV com a principal.

Presideix el santuari una imatge gòtica d’alabastre, del segle XV de la Verge de Falgàs. La primitiva imatge va desaparèixer, però la tradició explica que un pastor de Saus, va trobar la imatge de la Mare de Déu entre unes falgueres. D’aquí prové, es diu, el nom del Santuari de Falgàs com un “lloc de moltes falgueres”. A mig paratge de Falgàs, es troba restaurada la cova on es pot veure la Verge primitiva que es mostra donant el pit al seu fill. Ha estat de sempre un lloc de pelegrinatge i devoció, no sols per a poblatans i veïns dels voltants de la comarca, sinó que per a molta gent que ve de terres llunyanes. En són dates especials la Trobada de poblatans, la Diada de Sant Marc, la Festa Major de Falgàs i la Dansa de Falgàs.

PER CAMINS DEL BAGES .

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus, que exerceix de notari gràfic, narrador visual, en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i l’Antonio Mora Vergés establien una joint venture, el Jordi Vila Juncá aporta les imatges, i , l’Antonio Mora Vergés fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?

En aquesta ocasió publica fotografies de l’Església del nucli de Cortiuda, al terme de Peramola, advocada A Sant Martí de Tours, de la que el Joan-Albert Adell i Gisbert (Barcelona, 1955) i la Maria Lluïsa Cases i Loscos, n’escriuen a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0628301.xml

L’havia retratat A.Moras. l’any 1987 , Vista general de l’església.. No ens cansem de reivindicar la memòria de l’Antonio Moras Navarro , q.e.p.d. , i la seva gran tasca en l’àmbit de la documentació del Patrimoni històric, tampoc de reclamar per a ell, el reconeixement que mereix.

L’Església de Sant Martí de Cortiuda, és un edifici molt reformat, amb l’afegitó de capelles als costats nord i sud, i l’allargament de la nau cap a ponent; es veu perfectament la cantonada de la nau primitiva en el parament de la façana sud.

La nau és coberta amb volta de canó i acaba a llevant amb un absis semicircular, precedit d’un tram presbiteral, que, com tot l’interior de l’església, ha estat totalment transformat.

Fotografia del interior. Jordi Contijoch Boada

Aquesta transformació també es manifesta exteriorment pel sobrealçament de l’absis, la coberta del qual presenta una clara desviació amb relació a l’eix de la nau.

 

La porta, en arc carpanell, s’obre a la façana de ponent, que és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls, amb arcs escanyats; aquest i la porta corresponen al procés d’ampliació de l’església original, de la qual es conserva només l’absis i part de la façana sud, on s’aprecia el seu aparell de carreu petit i irregular, que contrasta amb el reble de les parts més tardanes, i que posa en evidència les formes constructives de l’arquitectura rural de la fi del segle XI, o fins i tot del principi del segle següent

l’indret, ara pràcticament despoblat, formava part de la baronia dels Peramola, substituïts successivament pels Desbrull, els Zurita, els Pinós, comtes de Vallfogona, als Ferrandis d’Híxar, ducs d’Híxar, i als Silva, marquesos d’Alenquer.

El 1739, Rosa de Silva y Pimentel, comtessa de Sallent, en el seu testament, la llegà a Antonio de Navarrete (mort vers el 1784). Aquest fou succeït pel seu fill Francesc de Navarrete i Sebastián (mort el 1807), que fou pare de Pere de Navarrete, qui mort sense fills el 1855 fou succedir per José de Castañeda y de Navarrete i ha passat als Ceruti.

El tema del desplegament de l’organització territorial de Catalunya, és quasi còmic, tenim una Llei de vegueries de Catalunya (STC 31/2010), modificada el 2017 per incloure la vegueria del Penedès, i tenim alhora uns Partits Polítics QUE NO FAN RES PER A IMPLEMENTARLA, això bàsicament beneficia a les Diputacions Provincials, i perjudica als que malgrat tot, voldrien viure, lluny de les conurbacions urbanes

https://www.parlament.cat/document/cataleg/48036.pdf

Cal reclamar que es faci efectiva aquesta distribució territorial.

Us esperonem a compartir aquesta entrada amb TOTS els mitjans informatius, locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i “color polític “ perquè en valorin la seva publicació, recordeu SEMPRE que en matèria de divulgació del Patrimoni històric, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 Antonio Mora Verges.

El Miquel Pujol Mur, i la Rosa Planell Grau, la ” parella romànica ” ens envien una nova crònica de la seva sortida amb el Grup de Recerca de la Cerdanya; en aquesta ocasió visitaven Saga, al terme de Ger, a la Cerdanya jussana. situada a 1.100 metres d’alçada, pervingué de la família dels cavallers de Saga, amb possessions a gran part de la Cerdanya. Cuixà hi tingué un alou i el lloc fou propietat de Canigó segles després. En l’ACCU surt com a Sagane. La parròquia de Saga és esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell des de l’any 819, document que es considera del segle X. L’any 958 el rei Lotari atorgà el precepte a Sant Miquel de Cuixà confirmant la possessió del monestir a precs de la reina Geberga.

L’església de Santa Eugènia, romànica, del segle XI o XII, és d’una nau amb absis semicircular tota ella arrebossada amb morter de cal. No hi ha més obertures que la finestra de l’absis i una de moderna al frontispici. Era coberta amb una volta apuntada de pedra que es va substituir per una encavallada de fusta. És un dels exemples més notables del romànic cerdà. El temple té una gran portalada d’arquivoltes profusament esculturada de marbre d’Isòvol. Segurament és incorporada posteriorment i és la part més notable de l’edifici.

Encarada a migjorn consta de tres arquivoltes rectangulars i dues d’arc toroïdal. Aquestes darreres descansen sobre columnes, els capitells de les quals estan decorats amb figures d’ocells i fullatges. L’arquivolta exterior presenta diverses figuretes en estranyes posicions i certa ingenuïtat compositiva.

La clau de la dovella de l’arc exterior té esculpida la figura de Crist que beneeix amb la mà dreta mentre en l’esquerra aguanta el llibre. Corona la façana un petit campanar de cadireta força esquifit. El fossar davant de l’església i marcant el lloc dels enterraments més antics una simple fita de pedra. En el Musée d’Arts Decoratifs de París, s’exhibeix un magnífic frontal d’altar que conta la vida de Santa Eugènia, i que procedeix d’aquesta església.

El vergonyós Tractat dels Pirineus on Catalunya farà de moneda de canvi, va facilitar l’espoli patrimonial d’aquestes terres, ja pels espanyols, ja pels francesos; Madrid, Paris i més tard Barcelona, seran el destí de l’art creat en aquestes terres

Quantes obres del nostre Romànic són escampades pel món ?.

El Jordi Vila Juncà en publicava fotografies.

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=7719

Antonio Mora Verges.