Aprofitant l´aplec de Sant Lleïr va manar a visitar, La masia del mateix nom , situada al municipi de Mura, ( Bages) en un indret privilegiat de Parc Natural de Sant Llorenç.
La Serra de Sant Lleïr, a uns 640 m d’alçada, la qual discorre de sud a nord des dels peus del vessant nord del Montcau (1.056 m) cap a Talamanca. Molt proper a la masia de Sant Lleïr, a uns 200 m cap a llevant, hi ha les restes del castell de Mura (700,7 m).

La capella de Sant Lleïr, dedicada  al bisbe i màrtir Sant Lleïr que es troba a menys de 50 m a llevant de la masia homònima. Cada any, a l’agost, s’hi celebra l’«aplec de Sant Lleïr», en què es fa una trobada i una missa en un honor del sant.

La masia de Sant Lleïr és coneix l’existència d’aquesta masia des del segle XIV edifici de planta baixa i dos pisos, el superior destinat a golfes. Està orientat a l’est, amb la porta d’arc de mig punt. La coberta és a dues vessants, de teula àrab. Els carreus són de mides diferents, i els de la part esquerra, més antiga, són més foscs.

Presenta una masoveria adossada, més nova, amb finestres construïdes amb arcs de totxo. Consta també d’un cobert afegit a la cara principal. Aquesta presenta dues finestres quadrades i tres espitlleres.
A la part de ponent, unes tines apareixen afegides al mur. La façana
sud és obrada amb carreus desiguals i arrebossat, i en ser més assoleiada, presenta més obertures (portes i finestres). L’edifici disposa d’un carener sense canal.
a l’est, amb la porta d’arc de mig punt. La coberta és a dues vessants, de teula àrab. Els carreus són de mides diferents, i els de la part esquerra, més antiga, són més foscs.

Proposta breu de treball: “Oratoris i capelles de masia al Solsonès: patrimoni invisible, protecció pendent”

Quines masies tenien (o tenen) oratoris/capel·les i quina n’és la distribució territorial?

Quines advocacions hi havia i quin paper jugaven en la vida familiar i parroquial?

Com estan (o no) protegits per la legislació de patrimoni (BCIL, inventaris, catàlegs municipals)?

Quines polítiques culturals i religioses hi incideixen (bisbat, consell comarcal, ajuntaments, Generalitat)?

Que caldria fer :

Revisió documental: arxius parroquials, bisbats, arxius comarcals, catàlegs de patrimoni, plans directors, premsa local.

Treball de camp: visita a masies (amb permís), fotografia, fitxes descriptives (estat, elements litúrgics, inscripcions).

Entrevistes: hereus, veïns, rectors, tècnics de patrimoni i cultura.

Anàlisi jurídica: aplicació de la Llei 9/1993 de Patrimoni Cultural Català i instruments (BCIL, PEIN, catàlegs urbanístics).

Anàlisi de polítiques: pressupostos, línies de subvenció, rols del Consell Comarcal, bisbat de Solsona i Generalitat.

Que s’aconseguiria ?

 

Mapa comarcal d’oratoris/capelles de masia (amb estat i grau de protecció).

Proposta de mesures: inventari específic, criteris de protecció, línies d’ajut i integració en rutes de patrimoni.

S’ s’escau, articles acadèmics o llibres (història + dret + política cultural).

https://www.regio7.cat/solsones/2014/01/21/naves-retorna-l-esplendor-l-50516946.html

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-marti-de-vila-seca-naves

L’Associació Cultural Vall de Lord i l’Ajuntament de Navès han rehabilitat l’ermita de Sant Martí de Vila-seca, ubicada a la zona de la parròquia de la Selva (Navès).

Les obres, sufragades en bona mesura gràcies a un ajut del departament de Cultura, han consistit a estabilitzar l’edifici per evitar-ne l’esfondrament.

L’alcalde de Navès, Josep Maria Casafont Auge, va explicar a aquest diari que la part exterior de l’ermita romànica es trobava parcialment enrunada i “perillava que acabés de caure i ja fos irrecuperable”.

D’aquesta manera, l’entitat que vetlla pel patrimoni de la vall de Lord i el consistori navessenc van impulsar la rehabilitació de l’edifici, actuació que ha tingut un cost aproximat d’uns 5.000 euros, segons va explicar el mateix Casafont.

El propietari també hi va col·laborar amb la mà d’obra i la suma d’esforços ha fet possible estabilitzar l’edifici.

Que sant Martí de Tours elevi la pregària dels navesencs i catalans a l’Altissím, Senyor allibera’ns del jou insuportable del REINO DE ESPAÑA, eradica d’aquest món ” el virus de Castilla” , i fes que la justícia actuï davant els abusos a les persones grans.

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

Només una Catalunya lliure i sobirana, podria plantejar-se polítiques demogràfiques que permetessin ocupar i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa interessos espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern

Antonio Mora  Vergés.

La Cristina Parés Nina publica unes fotografies de l’església de Santa Maria de Bell-lloc ( aquesta denominació és un lloc comú, tenim constància d’ almenys altres tres esglésies de Bell-lloc .

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/03/santuari-de-santa-maria-de-bell-lloc-la.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2008/11/bell-lloc-la-falsa-moneda.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2012/01/santa-coloma-de-queralt-la-conca-de.html

aquesta, avui en terme de Santa Coloma d’Aro, està emplaçada sobre una antiga vil•la romana. En una restauració dels anys 1960-1962 aparegueren vestigis de construccions. A la banda Nord s’han trobat ruïnes d’un edifici de planta circular -potser es tracta d’un baptisteri- que estava adossat a una estreta aula rectangular que comunicava amb l’església. El fet que les parets de la nau de l’església no parteixin de les de la capçalera s’atribueix , per Eduard Junyent i Subirà, Arqueòleg i historiador ( Vic, Osona, 1901 — Vic, Osona, 1978 ) a què segurament quan es va construir la nau devien aprofitar l’absis d’una església anterior, edificada sobre les ruïnes de la vil•la romana.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-bell-lloc-daro-santa-cristina-daro

L’any 1989 el Departament de Cultura va subvencionar obres de restauració en aquesta església.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2011/06/goigs-lassumpcio-de-la-mare-de-deu-bell.html

La descripció de patrimoni Gencat ens diu ; edifici d’una sola nau amb capçalera de planta de ferradura a l’interior i poligonal a l’exterior (la forma externa li fou donada tardanament). A ponent té una façana molt alterada, un arc triomfal de mig punt amb una arcada obrada amb dovelles i muntants de pedres escairades, i un tram de volta més baixa que la nau (s’ha pensat que inicialment era un temple amb dos absis contraposats, un a cada extrem de la nau). Aquest tipus de planta no és freqüent al país, però té precedents en esglésies paleocristianes especialment del nord d’Àfrica. La volta emprada en aquest santuari està adaptada a l’espai que cobreix i es pot considerar preromànica. Al fons de l’absis hi ha una finestra esbiaixada, als muntants de la qual foren reutilitzats elements romans. Hi ha també un campanar d’espadanya i contraforts a la façana davantera. A la banda N de l’església hi ha diverses ruïnes pertanyents a un edifici de planta circular o concèntrica que hi comunicava, potser un baptisteri. Adossada a l’església hi ha la rectoria, notable casal que amaga part de l’exterior de l’església i que fou construït al segle XVIII.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions al’email castellardiari@gmail.com , coneixercatalunya@gmail.com
Només una Catalunya lliure i sobirana, podria plantejar-se polítiques demogràfiques que permetessin ocupar i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa interessos espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible. Anem MOLT tard.

Que la Marededéu elevi a l’Altíssim la pregària dels catalans per assolir la llibertat nacional de Catalunya; perquè els deslliuri del ” virus de castella ” i de l’església herètica que calla davant dels incendis forestals que assolat la nostra terra donant compliment a la consigna EL QUE PUEDA HACER QUE HAGA

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern

Antonio Mora Verges

 

Etimològicament el topònim Tiurana sembla provenir de l’antropònim llatí TIBERIANA, gentilici derivat de Tiberius, nom propi de persona.
La seva interpretació podria vincular-se a la possible existència, durant el periode romà, d’una “villa tiberiana”: la vil·la d’en Tiberi, les terres o la propietat d’en Tiberi; o bé correspon senzillament a l’antropònim sol: Tiberiana.

A l’època medieval, el procés de formació del domini temporal de la canònica d’Urgell a la zona limitrofa de l’Alt Urgell i la Noguera i, concretament, a Tiurana, degué iniciar-se a principi del segle XI. Des de l’any 1042 consta que l’església d’Urgell posseïa el castell de la Clua, municipi de Bassella, el qual limitava a ponent amb el castell de Vilaplana. Pel context hem de creure que la canònica i mitra d’Urgell havien adquirit també els dominis dels llocs de Vilaplana i del Pla de Tiurana, a les ribes dreta i esquerra del riu Segre, respectivament, on hi hauria un hàbitat dispers, en masos, propietat de dita canònica i del noble Bertran de Vallferosa.
Abans de l’any 1171, “la malícia dels homes dolents destruí els masos de la canònica i de Bertran de Vallferosa” i, versemblament, les seves explotacions agro-pecuàries. Per tal de solucionar la situació de ruïna, el bisbe Arnau de Preixens (1167-1195) i el noble al·ludit acordaren comunament (“convernimus inter nos”, diuen) reunir els masos dispersos en un lloc nou: Tiurana, on es construirà la vila i es protegiria amb murs i valls a fi que els seus moradors hi poguessin viure segurs i tenir-hi i posseir-hi les seves coses. Es tractava, per tant, d’una espècie de carta de poblament on hi havia el determini del senyor (o senyors) d’assentar o garantir l’assentament d’uns habitants, que havien de formar el nucli rural de Tiurana, tot i que en dit document hi manca l’aspecte normatiu que fa referència als pobladors, les condicions i les garanties.

 

El pacte o convinença marca i distigeix el doble domini de la canònica per una part i del noble per l’altra. Els eclesiàstics tindran en propi i franc alou les seves cases i les dels pagesos, així com el celler, les cases del seu batlle i l’espai on hi havia els seus masos. En aquest espai i en la part de la nova vila que correspon a l’església d’Urgell, Bertran de Vallferosa no hi tindria cap domini ni facultats coercitives derivades de l’aplicació i administració de la justicia (“districum”) del castlà del veí castell de la Clua.

El masos i les cases de Bertran de Vallferosa els posseiria aquest, lliurement i sense cap intervenció del bisbe i dels clergues d’Urgell. Ambdues parts es comprometeren a no fer-se cap d’anys en la part corresponent de la nova vila.
Aquest fou l’origen de Tiurana com a poble, i desaparegut sota les aigues del pantà de Rialb.

El Pantà de Rialb és un embassament que pertany als rius Segre, Rialb i Ribera Salada creat per una presa situada entre els municipis de la Baronia de Rialb i Tiurana, i que s’estén pels termes de la Baronia de Rialb i Tiurana al nord-est de la comarca de la Noguera, i Peramola a la de l’Alt Urgell. Afecta sobretot al municipi de la Baronia de Rialb, que dóna nom al pantà.

La presa és de 99 metres d’alçada i es començà a contruir el 1992, a pocs quilòmetres més avall del Pantà d’Oliana.
El pantà es començà a omplir el 1999 i fou inaugurat l’any 2000. La construcció suposà una inversió de 40.000 milions de pessetes i té una capacitat de 402,8 hectòmetres cúbics, és a dir, quatre vegades el d’Oliana.

Els seus principals destinataris són els canals d’Urgell i Segarra-Garrigues, aquest darrer en fase de construcció, a més de proveir d’aigua uns 80 nuclis de població. El pantà és gestionat per la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre.

La superficie coberta per les aigües (unes 430 ha) pertany als termes de Tiurana i la Baronia de Rialb, a la comarca de la Noguera, i a Bassella i, tot i que n’ocupa menys extensió, Oliana i Peramola, a la comarca de l’Alt Urgell.

La construcció del pantà, que té els primers antecedents en un projecte dels anys seixanta, ha tigut una realització dificultosa, ja que durant trenta anys hom l’anà posposant per motius diversos. En el retard hi ha tingut un gran pes la tenaç oposició al desallotjament i el trasllat d’alguns o la totalitat dels habitants (un total d’unes 300 persones) dels caps dels tres primers municipis i d’agregats seus (Miralpeix per Tiurana i Castellnou de Bassella, la Clua d’Aguilar i Aguilar de Bassella), com també la prevista desaparició sota les aigües de les terres més baixes i més fèrtils. És també en projecte la construcció d’una central hidroelèctrica.

A més està previst construir una contrapresa al sector d’Oliana, Peramola i Basella, on hi ha projectat construir-hi un espai lúdic i esportiu, a la cua de l’embassament de Rialb mitjançant la construcció d’una contrapresa que dotaria la zona d’una làmina d’aigua permanent.

La construcció de la contrapresa s’ha endarrerit força ja que els últims anys de sequera no han permès que el pantà s’omplis completament i per tant no s’havia pogut finalitzar totes les proves que calia.
Vuit anys més tard de la construcció, el 28 de Maig de 2008, arribà per primer cop al 52% de la seva capacitat, 211 hectòmetres cúbics, sent l’inici de la fi de la sequera que s’havia viscut durant aquell any.
Un any més tard, en un any de forces nevades tot i no havent començat el desgel, a l’hivern de 2009 el 6 de febrer arribava al 72% de la seva capacitat.

Avui totes aquestes imatges preses l’any 1999, resten sota el pantà de Rialb.

Avui Tiurana descansa en pau, i els seus habitants, disfruten del seu nou poble.

PER CAMINS DEL BAGES.

L’ermita de Sant Jaume de Vallverd 580 mts. 31T 423573 4613630 fou construïda a finals del segle XII per Bernat de Vallverd, un ric terratinent, al costat de la residència del mas Vallverd, les ruïnes del qual encara es poden observar pels voltants de l’esglesiola.

La restauració data del 1975. Es tracta d’una església amb una sola nau i un absis a la banda de llevant. El sostre comprèn dos trams diferenciats: la banda de ponent conserva la volta de canó pròpia de l’edifici original, mentre que el sector oest fou reconstruït amb un embigat de fusta.

Aquesta acollidora capella romànica, es troba situada a la capçalera del torrent de Mascarell, sobre un contrafort rocós enmig del bosc. Abans de pujar l’últim tram del camí, passarem pel costat d’una bassa artificial, que es tracta d’un dipòsit d’aigua que s’utilitza per lluitar contra els incendis forestals.

Des de la petita era davant l’ermita, es pot també contemplar una magnífica panoràmica del massis de Sant Llorenç del Munt.

PER CAMINS DEL BAGES.

 

 

Sant Salvador de Torre Abadal, església de Castellnou de Bages 453 mts. 31T 403279 4628749, anomenada en la documentació com de Torre-Abadal, va ser construïda dins una propietat del monestir de Sant Benet de Bages, alou que tenia cedit d´Udalart (1036-1077) Vescomte de Barcelona, casat amb Guisla, antiga Comtessa de Barcelona, vídua de Berenguer Ramon I, que era de la família Lluçà o Balsareny.
Sobre l´antic alou del monestir s´hi va edificar la torre que rebé el nom d´Abadal o del Abat, i que més tard aquest mas seria assignat a la dotació de l´ofici de la cambreria del monestir de Sant Benet.
La capella és una construcció petita, obra de finals del segle XI o principis del XII, dedicada a la transfiguració de Crist, que surt documentada en el segle XIV, l´any 1301, quant era regida per uns donats o ermitans, Esteve i Berenguer, els quals tenien alguns béns llegats degut a devots benefactors, tots sempre sota el domini del cambrer de Sant Benet.
La resta de notícies d´aquesta capella són força tardanes ja que corresponen a 1345, quan un sacerdot hi tenia un benefici que el 1462 va deixar de proveir-se per falta de rendes.
En 1686 es va modificar el Temple i probablement es construí el frontal on hi ha el portal modern; això desbaratà el conjunt primitiu que era d´una sola nau rectangular i absis semicircular cobert amb volta de canó, que conserva un arc toral al centre, encara que en el decurs dels anys va haver-se d´apuntalar amb uns contraforts exteriors que el reforcen.
Caldria una neteja de l´enguixat interior per poder distingir sense error la part antiga de la moderna i suprimir l´ultima reparació feta fa pocs anys a la façana, que amb molt poc gust i encert, desfigura juntament amb el campanar, la bellesa d´ aquest edifici.
Durant la revolta del 1936 fou profanada i destrossada interiorment i durant els anys de la Guerra Civil restà oberta i abandonada.
Pertanyia a la propietat de Planacoll que n´eren els protectors i conservadors.

Molts anys passaren sense cap manteniment. El 1950 oferia un aspecte tràgic, amb una fossa oberta al centre de la capella, feta en el temps de la revolta.
Entre els anys 1955-1960 fou venuda la propietat de Plana Coll i el nou propietari amb fons propis va restaurar i mantenir la capella sense tenir en compte, però, la conservació del Romànic.
La capella actual consta d´un altar amb l´imatge de Sant Salvador i en els dos laterals un petit quadre on hi ha els “Goigs de Sant Salvador” i en l´altre la Butlla del Dr. Ramon Masnou Boixeda, Bisbe de Vic, datada el 24 de Gener de 1964 després de la restauració, donant el nou permís de culte, per celebrar missa, excepte els dies de Pasqua de Resurrecció i Pasqua de Pentecostes.

Al cap de poc temps la propietat de Planacoll fou venuda de nou, aquest cop a un industrial de Terrassa; el Sr. Felip Llosas Riu, passant a ser-ne el nou protector.
En el pla on se situa la capella hi ha un conjunt d´alzines i bancs de pedra artificial des d´on es pot contemplar la natura gaudint d´un entorn privilegiat.
Actualment s´hi celebren alguns bateigs, primeres comunions, casaments i també missa en festes senyalades, com succeeix a les Festes d´Estiu del Serrat.

PER CAMINS DEL BAGES.

 

“Mura, Talamanca i Rocafort tres pobles de mala mort” amb aquesta dita popular de procedència incerta i que ha passat de pares a fills, volem fer constar que al llarg de la història els tres pobles han estat d’alguna manera o altre vinculats.
Per cert, cada cop que ens diuen: “Ah¡ Ets de Mura… Mura, Talamanca i Rocafort tres pobles …” i abans que puguin acabar els diem: “Tres pobles de la bona sort, ara hem canviat la dita”. I és que pensem que avui dia som uns privilegiats de viure en un entorn com el que ara coneixereu.

MURA:
La primera menció en documents antics, com a poble o indret, és de l’any 954, fent-se una referència a “Valle Fermosa” (vall bonica) del terme de Néspola: com a indret en particular, pertanyent al gran terme originari del castell de Rocafort. El 972 es parla del riu o riera de Sant Martí (patró de l’església de Mura), sense cap altra referència més.
El nom de Mura el trobem per designar el castell l’any 978, com a Muredine, del llatí “muricinus”, diminutiu de “murus”, que vol dir “parets petites o merlets”. D’aquí sembla que ve el nom: “el castell amb merlets”. L’evolució del nom encara que amb els anys reculava i hi ha alguna variant, és ben documentada: Muredine (978), Mureden (978), Murede (1104 i 1113), Muredene (1156), Mureze (1224), Mure (1228), Mureno (1240), Muredine (1331) i finalment l’any 1.359 de dues maneres: Murea i Mura. Nom que a partir d’aquesta data sembla que ja queda fixat amb la forma actual.
El poble està situat en una vall, a 454 m. sobre el nivell del mar, en èpoques passades anomenada vall formosa. Envoltat de muntanyes, la més alta de totes el Montcau amb 1.053 m.
El poble es comença a formar al voltant de l’església constituint una sagrera. Documents del 1.088 així ho constaten. Tot i que es té coneixement, per les restes trobades en algunes coves, que des de temps prehistòrics les muntanyes de Sant Llorenç ja estaven habitades.
El castell de Mura, com tots els castells, en un principi era propietat dels comtes i comtes-reis catalans, que al llarg dels anys l’anaren cedint com a feu, el vengueren i el tornaren a comprar diverses vegades. El 978 apareix el primer document d’una venta del castell de Mura, que és comprat al comte Borrell, per uns tals Guifré i Riculf.
No es coneix quan es va abandonar, tot i que en la consueta que va fer mossèn Jaume Oller el 1.592 no consta que hi visqués ningú. Malgrat que del castell gairebé no en queda res, la família Cortadelles rebé el títol de comtes de Mura el 1.706, augmentat pel de marquesos el 1.707, títol que es rehabilita el 1.930.
L’església de Sant Martí de Mura, és d’estil romànic amb tres naus i absis. Abans del segle XI hi havia hagut una petita església pre-romànica d’una sola nau de la qual se’n conserven restes d’arcs d’estil mossàrab. A finals del segle XII s’hi afegi la segona nau i és a finals del segle XVII quan s’hi afegeix la tercera.
Abans de la construcció de la tercera nau, un terratrèmol al 1.437 obliga a fer una reconstrucció del temple, ja que s’esfondrà la volta central.
El campanar i el comunidor damunt l’absis central també és de les acaballes del segle XVII, s’hi representa l’adoració dels tres reis a l’infant Jesús. Els capitells de l’entrada representen la vida i la mort de Sant Martí de Tours. I els capitells de l’absis tenen dibuixos de fulles i altres motius geomètrics.
En el terme també hi ha altres capelles o esglésies com són: Sant Antoni de Pàdua, Sant Lleïr, Sant Jaume, Santa Margarida, Santa Creu de Palou, entre les més rellevants.

ROCAFORT:
Diverses són les teories de l’origen del nom. La primera referència al castell és del 932 com a Néspola. L’any 1.023 un document diu que el castell de Néspola també és conegut com a Rokaforte.
El primer nom amb què es va conèixer el castell de Rocafort i el seu terme: des del Llobregat (Pont de Vilomara) al Montcau (Mura), i potser també Talamanca. És documentat del 932, escrit “Nespola o Nespole” en diferents escrits antics, sobretot com a referència al terme del castell o la vall, i que avui encara és viu per designar el nom de la riera aigües amunt de Rocafort: riera de Néspres. El seu nom ve d’un antic arbre (Mespilus germanica) que molt probablement es conreava en aquesta zona, i que al segle XX per analogia amb la forma va donar nom als nespres que mengem (Eriobotrya japonica). El nesprer degué de dasaparèixer fa anys de la zona ja que els pagesos d’avui no el coneixen, tot i que recentment se n’han tornat a plantar en alguns horts i vinyes.
Però hem de recular a l’any 902 per trobar la designació més antiga de l’indret: sembla que o bé el castell o més probablement l’actual emplaçament del poble era conegut com a Palau de Vessa o d’Avessa (palau antigament tenia el sentit d’ermita o esglesiola).
Per una banda sembla que a partir de l’any 1.196 l’antic castell de Néspola ja només era conegut com a Rocafort (Rupeforti), en el sentit de castell gran o principal. Posteriorment també és citat com a Rocafort 81331) i Rocha Fort (1359).
Però també hi ha indicis que Rocafort té un origen àrab: “ar-ruq al-qafur”: “el lloc despoblat o desert” que derivaria a Rocafort la teoria que l’origen del nom és degut a què el poble està assentat sobre un cingle de roca massissa, visible al vessant est.
Palau de Vessa és com surt anomenat antigament el lloc on s’assentaren l’església i el castell de Rocafort. Durant molts segles es digué Rocafort de Bages, el segle XX es produeixen diversos canvis de nom passant finalment el 1.982 al nom actual: El Pont de Vilomara i Rocafort.
Rocafort es troba situat a 423 m. d’alçada, els punts més alts del terme són la serra de la Coma d’en Bou (655m) i el Puig Gil (622m). No hi ha dades massa fiables de quan comença ha estar habitat, tot i que és de suposar que és a la mateixa època que el castell.
Aquest castell fa supossar que era de domini comtal. Primer dit Castell de Néspola, a meitat del segle X passa a mans de la família que s’anomena Rocafort. El patrimoni dels Rocafort va anar augmentant al llarg dels anys arribant a posseir uns set castells, amb el de Rocafort i tot (Clarà, Gallifa, Castelladral, Maldà, Callús i Matamargó). La nissaga dels Rocafort acaba aproximadament a finals del segle XIII, quan al 1.281 Humbert de Rocafort ven el castell a Pere de Sitjar. La vídua de Pere de Sitjar (nét de l’anterior Pere Sitjar) Guillemona Nerell deixa a la seva mort el 1.375 el domini de Rocafort al Monestir de Sant Benet del Bages.
El castell queda definitivament abandonat i destruït abans o durant la Guerra Civil de 1.462.
Fins ben entrat el segle XI l’església s’anomenava Santa Maria de Palacio de Veca (pronunciat: Vessa).
L’edifici actual de finals de l’època gòtica va ser edificat sobre un antic temple romànic, canviant l’orientació inicial.
Entre els segles XVI-XVII s’hi afegiren dues capelles. Al subsòl de la nau s’hi trobaren tombes pertanyents al segle XVII. També hi havia hagut un retaule barroc que va desaparèixer durant la guerra civil. També hi ha un sarcòfag-ossari d’en Pere de Sitjar, últim senyor laic del castell.
Al terme hi ha altres esglésies o capelles com són la de Sant Vicenç (al castell, avui desapareguda), la de Sant Pere d’Oristrell, la de Sant Romà de Roviralta, i la de Santa Magdalena del Pla.

TALAMANCA:
Mencionat ja l’any 967 amb la seva forma actual, encara que escrita en la grafia del català antic per designar el so “k”: Talamancha.
Dues són les teories de l’origen del nom. La més versemblant dóna l’origen en un topònim àrab: “talc al-manqab”: “el pendent o coster del camí”. Si tenim en compte que el camí ral de Barcelona a Berga ha de ser molt antic, i que en passar per Talamanca, a la banda est, la muntanya és ben dreta fins arribar a la riera, podria ser ben escaient aquesta teoria.
La segona teoria dóna un origen preromànic, sense aclarir què voldria dir.
Té forma allargada es troba situat dalt d’una carena a 550 m. El seu punt més alt son els 689 m. prop del collet de Lligabosses. Les primeres notícies datades de població son del 1.365 tot i que alguns dels masos importants de la zona daten del segle XIII. Així mateix ha quedat demostrada l’existència d’un jaciment ibèric situat a un quilòmetre del nucli urbà actual.
El castell es construí com molts d’altres del Bages arran de la repoblació dels segles IX-X. Les primeres notícies documentades daten del 967. L’any 1.083 es verifica que el domini feudal era dels Cardona i més tard (no se sap com) passa al domini dels Talamanca. Sembla ser que durant la Guerra de Successió (segle XVIII) el castell queda gairebé destruït. I varen ser els Marquesos de Castellbell, senyors del castell en aquella època, qui acabada la guerra començaren a reconstruir-lo.
L’església es troba a prop del castell, apareix esmentada l’any 1.038. D’estil romànic, finals del segle XII, inicialment d’una sola nau en creu llatina i un absis semicircular. El segle XVIII és totalment reformada i passa a tenir tres naus encara que les dues del costat una mica més curtes que la central. A l’interior hi ha un sarcòfag d’estil gòtic pertanyent a un antic senyor del castell, Berenguer de Talamanca. El frontal de la porta principal està format per una arquivolta treballada amb dos capitells de decoració floral. Durant unes reformes dels anys 80 es trobaren fragments de sepulcres del segle XII encastats al paviment de davant del temple.

 

PER CAMINS DEL BAGES.

Ens aturàvem el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés a Pallerols ( pallers petits) que pertany avui al terme de Talavera, dins la comarca de la Segarra; havíem de retratar l’església parroquial, advocada a l’Apòstol Sant Jaume.

tenim notícia per primer cop de l’existència d’aquesta església l’any 1093 , quan els senyors de Montlleó la cediren al monestir de Santa Maria de Montserrat.

Apareix en una relació de parròquies del bisbat de Vic de mitjan segle XII. A l’any 1279 l’església de “Payerols” és esmentada entre les esglésies que contribuïren amb la dècima papal al sosteniment de les croades.

Al 1685, la parròquia rebé una visita del bisbe de Vic, Antoni Pascual i Lleu (Arenys de Mar, 1643 – Vic, 1704).Aleshores el poble tenia 9 cases juntes i un hospital amb una capella dedicada als sants Joan Baptista i Evangelista.

Estigué adscrita al bisbat de Vic fins que el 1957 passà a la diòcesi de Solsona.

L’església parroquial de Sant Jaume està situada dins del nucli urbà de la vila, al mig d’una plaça amb jardí. La primitiva església de Sant Jaume, era de forma rectangular, amb una sola nau, coberta amb volta de canó i teulada a una vessant i absis semicircular amb coberta de quart d’esfera. Amb el temps, es construeix una segona nau adossada al mur sud, alterant la primitiva estructura, incorporant nous elements artístics com l’estructura d’un gran arc apuntat per comunicar ambdós naus i coberta amb volta estrellada. Hi ha dos portes d’entrada. Una, a la façana nord, on hi ha l’actual porta d’accés al recinte, adovellada amb arc de mig punt. L’altra, a la façana oest, d’arc de mig punt, també adovellada i amb presència de guardapols, Aquesta última, resta tapiada i correspondria a la primitiva entrada al recinte.

L’únic element ornamental de l’edifici el trobem situat a la seva façana oest, per sobre de la porta tapiada, on se’ns presenta una fornícula amb una imatge d’un Sant Jaume al seu interior i que correspondria a modificacions posteriors que afectaren al recinte. A l’absis s’obren dos finestres de doble esqueixada, sobreposades. Hi ha d’altres obertures a l’edifici, l’una a la façana sud i l’altra a la façana nord, ambdós són finestres de doble esqueixada i correspondrien a modificacions posteriors. Un campanar d’espadanya de quatre ulls, amb dos pisos sobreposats corona el conjunt. L’obra està realitzada amb carreus de pedra local, ben disposat.

Al jardí de la plaça on està situada aquesta església, hi ha elements arquitectònics dispersos, alguns del quals fan funcions decoratives. Destaca, però, l’extrem visible d´una biga de pedra amb una màscara humana. També hi ha algunes esteles funeràries integrades en estructures decoratives actuals que ornamenten aquest jardí: una font i un banc.

A l’interior – on no pudíem accedir -, ens expliquen que hi ha una talla de sant Jaume amb els atributs de pelegrí que li són propis, que per la factura del rostre i el treball de la vestimenta es podria datar del segle XVIII.

L’església de Sant Jaume de Pallerols formava part del circuit de pelegrinatge del camí ‘català’ de Sant Jaume.

Antonio Mora Vergés

Josep Maria Coll i Bacardí (Barcelona, 23 d’agost de 1878 – Terrassa, 24 de març de 1917), era l’autor l’any 1910 d’aquesta ermita de petites dimensions, que ens descriu així patrimoni Gencat; edifici d’una nau i amb coberta amb volta parabòlica de maó pla. L’absis, hexagonal, està cobert amb tres voltes apuntades que s’intersequen amb la nau mitjançant arestes, i amb una finestra d’arc apuntat a cadascun dels tres pinyons de les parets de l’absis. L’obra és de maó i estucada de color blanc, vorejada amb un sòcol fet amb còdols. La façana principal presenta un campanar de cadireta sobre la porta d’accés, que resta amagada per la construcció adossada posteriorment i a continuació de la nau que li resta qualitat.

Està situada al damunt d’un turonet, artificial, provocat pels rebaixos del terreny.

Suggereixo que atenen la suprema estultícia dels brètols que signen la brutícia de les parets de l’ermita del Sagrat Cor, se’ls faci – si més no – netejar aquestes mostres d’incultura i incivisme, impròpies d’una ciutat com Terrassa.

Demanaré imatges al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) de l’interior d’aquesta església.

No trobava cap del promotor/a d’aquesta ermita , en la meva recerca però, llegia a :
http://joaquimverdaguer.blogspot.com.es/2015/09/can-boada-del-pi-la-masia-marcet-i.html ; a la façana, sobre la finestra, hi ha medalló noucentista amb la representació del Sagrat Cor, amb les lletres «Masia Marcet» al seu damunt.

Em pregunto – i us pregunto amics lectors – els promotors de l’ermita homònima que està just a l’altre costat del carrer, eren els propietaris de Can Boada, que posteriorment construirien aquesta casa ?.

Sou pregats de fer-nos arribar la resposta – amb indicació del nom i cognoms – a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Rebia un email de l’Arxiu Històric de Terrassa, en el que en relació a la meva consulta en deien:
Bona tarda,

Segons consta a la documentació del fons personal del mestre de cases Pau Gorina i Gabarró ( Terrassa, 2-7-1888 + 4.06.1983 ) que es conserva en aquest Arxiu, van ser els Srs. Josep i Miquel Marcet Poal els promotors de la construcció d’aquesta capella-ermita dins la seva propietat de Can Boada amb un pressupost de 3.173 pesetes.

També es coneix com “Ermita de Can Boada del Pi”, degut a la proximitat amb aquella pairalia. De fet aquesta ermita ha servit de capella i panteó de la família Marcet, els quals tenien un magatzem a la vora.

Gràcies per la consulta.

Rebia des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ) imatges de la Capella del Sagrat Cor de la Masia Marcet a Can Boada del Pi, Terrassa, Vallès Occidental.

Exterior agost 1967

En els anys seixanta passà a ser sufragània de la parròquia de la Sagrada Família, celebrant-s’hi missa dominical i catequesis del barri. Per donar més cabuda es va afegir un cobert davant de l’ermita, la qual cosa donava una imatge llastimosa.

L’any 1986 la campana fou retirada i resguardada en un domicili particular, perquè uns brètols s’enfilaven a altes hores de la nit i batejaven la campana.

En els anys noranta l’Ajuntament adequà l’espai i el va urbanitzar i reforçant el turó amb talussos i escales per arribar a l’ermita. També s’enderrocà el cobert davanter i es reposà la campana. Aquesta té gravada, de la mateixa fosa, la imatge d’un Sagrat Cor i l’any en què va ser bastida, el 1929.

Interior 1-VI-1985

Aconseguia una imatge actual des d’una minúscula escletxa de ventilació, on s’aprecia que no hi ha fora de l’ara de l’altar, cap moble i/o imatge.

Terrassa ha de fer l’esforç de recuperar amb plena dignitat la Capella del Sagrat Cor, així com la Masia Marcet, s’hi juga ni més ni menys que el seu títol de Ciutat.

Antonio Mora Vergés