M’aturava a retratar l’església d’aquesta Colònia, que trobava excepcionalment oberta, perquè coincidia que hi havia gent feinejant per dins. No em sorprenia que l’advocació no tingues res a veure amb el nom de la Colònia, i ara us explicaré la raó.

Existia una masia d’aquest nom, que fou comprada juntament amb els seus terrenys que arribaven fins al riu Llobregat l’any 1.880, amb l’objectiu de construir una fàbrica i una colònia tèxtil.

L ‘any 1886 tenim referència de la concessió de l’ús de l’aigua del riu Llobregat, com a font d’energia, per a una fàbrica de filats i teixits de cotó. Aquesta concessió va ser atorgada a la raó social “Antonio Fernández. Fills i Companyia”, de Manresa.

L’Any 1915 els Torra (fabricants manresans i cosins dels Pons) van vendre la Colònia – que conservarà per sempre més el nom de la masia – a la societat “Lluís Pons i nebots”, propietaris de la colònia veïna de Cal Pons i més endavant, el 1929, els Pons van vendre la fàbrica de Cal Marçal a Josep Viladomiu i Santmartí, Propietari de Viladomiu Vell.

El mateix any 1929 es va començar a ampliar la fàbrica i el 1932 es van instal•lar unes noves turbines que van permetre obtenir més energia i millorar la producció.
No hi ha dades ‘objectives’ del període 1.936-1.939. Si dissortadament, de la misèria i les dificultats de tota mena, que va comportar la victòria dels feixistes.

La colònia va tornar a créixer a la dècada dels cinquanta, llavors que es van construir nous habitatges, més serveis i l’església dedicada a la Mare de Déu Assumpta.

Malgrat que la fàbrica es modernitzà constantment i s’especialitzà en la producció de llençols i tovalloles, la forta crisi del tèxtil va acabar provocant el tancament de la fàbrica el 1989.

M’expliquen – no he tingut ocasió de comprovar-ho personalment, però m’encantaria que fos cert – que avui, dins dels murs centenaris d’una de les fàbriques més ben conservades de les antigues colònies del Berguedà, torna a bullir l’activitat industrial adaptada als nostres temps.

La meva salutació en entrar a l’església provocava un petit ensurt a la persona que s’ocupava de fer les tasques de neteja, i que no comptava pas que entres ningú.

Antonio Mora Verges

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés a Puig-reig, volia recollir imatges de l’església de la Colònia Pons, dedicada a Sant Josep, en el timpà es llegeix : ‘Construida por Jose Pons .. y sus hijos…’ , més enllà que a darreries del XIX, fins Déu havia d’enraonar en llengua castellana; des la perspectiva d’un creient – aleshores i ara – , aquesta llegenda té – per dir-ho de forma respectuosa – un cert aire sacríleg o si més no blasfem.

La premsa de l’època – música pagada – va qualificar el temple com ‘la catedral de l’Alt Llobregat’, i la seva inauguració ‘ formal’ va tenir lloc el 10 d’agost del 1887.

Projectada per Josep Torres Argullol, sota les directrius i l’atenta supervisió de Lluís G. Pons. Es tracta d’ un edifici neogòtic bastit en 16 mesos, inclosos els treballs de decoració interior de tots els altars, dedicats als sants i a les santes patrons de la família,el cost total de l’obra – que podeu traduir a pessetes i € – va ser d’un milió de rals.

L’església està projectada a partir d’una planta de creu llatina de 32 metres de llarg. La nau principal és coberta amb volta de creueria i les capelles laterals actuen de contrafort de la nau central. A l’encreuament de la nau principal amb el transsepte s’alça un cimbori octogonal que s’aguanta sobre trompes. L’absis poligonal amb deambulatori porta a la cripta i a la sagristia. La decoració es a base de vitralls i tota mena d’ornaments, fins i tot comptava amb les relíquies de santa Aurèlia de Niça.

Fou ampliada el 1879 amb el campanar i el 1907 amb la construcció d’un panteó familiar, en el qual foren enterrats Lluís Gonzaga Pons i Enrich i la seva esposa, Anna Roca.

A l’exterior, l’església presenta un aspecte altiu reforçat pel cimbori, el campanar i el conjunt de pinacles. La façana principal, amb el pòrtic, també presenta aquest aspecte de projecció cap al cel. La façana posterior, amb una gran portalada amb arquivoltes, dona accés al panteó cripta.

Mentre la façana principal es feta amb carreus ben tallats, la resta de l’edifici combina harmònicament la pedra devastada amb el totxo de terra cuita.

Enlloc he trobat cap informació que fes referència al període 1.936-1.939, agrairé moltíssim que m’ho feu saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Vergés

Tornàvem de la Vall de Ribes la Irene Tironi Laporte , la Sonia Ortiz Tironi , el Celestino Cajucom Velasco, i l’Antonio Mora Vergés, maldava per arribar al Pont malnomenat de la Cabreta dins del terme de Campdevànol, amb la suficient claror per recollir-ne imatges.

Es creu que el va fer construir el comte Oliba Cabreta de la Cerdanya – Besalú; i com no podia ser d’altra manera, se’l va anomenar com Cabreta, aquí, si algú té un petit defecte, es poden estalviar el bateig, per tothom serà sempre ‘ el del petit defecte’, això apliqueu-ho als noms i cognoms, i ja tenim una descripció del paisanatge, que ens permet entendre la raó del topònim.

El Pont està situat sobre el riu Freser, en el punt on la vall es comença a eixamplar, era una peça bàsica en l’antic camí ral que anava de Ripoll a la Cerdanya. Era pas obligat de tots els vianants, abans de la construcció de la carretera de Barcelona a Puigcerdà, als inicis del segle XIX.

Està construït d’un sol arc de 23 metres de llum i 13 m d’alçada. La longitud total d’aquest pont de doble vessant és d’uns 53 metres i té una amplada de 2,80 metres.

El pont fou refet en època moderna, i escapçat en el extrem que coincideix amb la carretera – per a facilitar-ne la construcció – , per això actualment el pont fa un angle.

La part més antiga es a la banda de ponent, on encara es pot veure, entre d’altres coses, una arcada romànica amb una amplada de llum de 6,90 metres. A llevant seu hi ha un altre petit arc; aquesta obertura és situada a un nivell superior, a 3,5 metres del terra actual. Poc més enllà d’aquesta petita arcada, destinada a evitar que el pont fos excessivament massís, s’acaba la part original. Al costat oposat, a ponent de l’arcada romànica, a un nivell baix, hi ha un altre arc petit, cobert també amb volta de mig punt i amb una amplada de 2,10 metres.

El nom del comte l’hem trobat escrit amb B i amb V, seguim aquí la tesis de l’enciclopèdia de Barcelona, que ‘ limpia, fija y da esplendor ‘.

En acabar de recollir imatges m’ha semblat que la Deessa Ibera Banda, – KANTA-BANDA-LE – que donarà nom al lloc de Campdevànol , passant de cantavàndal a camde-vandal, i finalment ja a la baixa edat mitjana al Campdevànol, somreia complaguda.

Els romans – que en qüestió de divinitats tenien la màniga molt ampla – , convertiran Banda en la “Santa dea Tutela “; per això en altres llocs ha evolucionat cap a Tudela. El topònim Campdevànol és alhora que una autèntica raresa filològica, un tresor – sortosament intangible – d’incalculable valor.

El Guillermo Mateu Coll, ‘ el Mateu de Campdevànol ‘ , m’explicava que les darreres obres que s’havien fet al pont del Comte Oliba Cabreta, les havia dut a terme el Tenas i el seu equip de paletes.

Aquesta infraestructura , amb tots els mèrits , és un dels Racons del Ripollès d’obligada visita.

Antonio Mora Vergés

Ens quedàvem estorats la Irene Tironi Laporte , la Sonia Ortiz Tironi , el Celestino Cajucom Velasco, i l’Antonio Mora Vergés, quan ens topàvem amb aquesta església romànica que s’esmenta ja l’any 978 en l’acta de consagració de Sant Jaume de Queralbs – que aleshores n’era sufragània -, i que segons les cròniques pertangué al monestir del Canigó.

Actualment Queralbs – situada relativament prop del llit del riu Fresser – és la capital de la part alta de la Vall de Ribes, durant l’edat mitjana – Alta i Baixa – per qüestions defensives, la població vivia en punts més elevats.

Sant Sadurní va ser reformada al segle XII; l’església de magnifica factura romànica, és d’una nau amb volta puntada i un absis més petit amb cornisa amb mènsules i una finestra central.

l’absis és separat de la nau per un arc triomfal.

El portal és a la façana de migdia, i és format per arquivoltes amb degradació. La porta conserva la ferramenta romànica.

S’explica d’aquesta església , per la perfecció en que estan posades les seves pedres i carreus , que la seva construcció fou duta a terme per unes fades. Per dir-ho de forma que ho faci conciliable amb la fe catòlica , enlloc de ‘fades’, entenem que hauria de dir ‘angels’.

El comunidor – campanar, de factura maldestra, està clar que fou construït pels homes durant les reformes dels segle XVI.

Sant Sadurni s’aixeca en els temps en que hom sentia satisfacció per les tasques ben fetes; això s’acaba dissortadament a les darreries de la baixa Edat Mitjana, i mai més tornarà a produir-se.

En el nostres dies, la gent compra únicament ‘preu’, la pregunta ara en tot els casos és ‘ això quin preu té ?.’, la qualitat i tot el que hi anava associat, son cosa del passat.

Per la intermediació de Sant Sadurni, reitero la meva sempiterna pregaria; Senyor, allibera al teu poble, també de la seva pròpia estultícia!!!!

Antonio Mora Vergés

Recolliem images i dades de la nostra visita a l’església parroquial ‘nova’ dedicada a Santa Eulàlia.

Les cròniques expliquen que la ‘necessitat’ d’un nou edifici parroquial es fa palès des de les darreres dècades del segle XIX, el creixement demogràfic provocat bàsicament per les colònies tèxtils, dona l’any 1900 un cens de 2953 persones. Per raons bàsicament de control dels obrers, la major dels establiments fabrils que s’aixequen al costat del Llobregat tindran la seva església pròpia.

És cert però, que l’església de Santa Eulàlia del segle XIV tenia una sola nau, i l’assistència – obligada en molts casos al culte, en percentatges que voltaven i/o superaven el 50% de la població – havia fet que es quedes petita.

Al 1907 és venuda, i passa a tenir destinacions tant curioses com: una indústria tèxtil, una fàbrica de fideus, un esbart, una cafeteria, darrerament dona aixopluc a les activitats de caire social i cultural.

La primera fase de la ‘nova’ Santa Eulàlia, iniciada l’any 1903 a partir d’un projecte d’Alexandre Soler i March, fou inaugurada el 1905, però no és fins el 1958 que s’inaugurà de forma oficial; les últimes intervencions foren les del campanar.

Al seu interior hi guarda un Sant Crist procedent de l’antiga parròquia.

Quan a la descripció tècnica llegim : És un edifici de planta de creu llatina, estructurada en tres naus, la central més alta, amb una capçalera formada per tres absis semicirculars i un transsepte marcat. Les naus són cobertes amb voltes de canó reforçades per arcs torals. També trobem tot de capelles laterals. Sobre el creuer s’alça la torre coberta amb una cúpula esfèrica i als peus de l’església, el campanar, també una torre. El parament és de pedres irregulars unides amb morter. Destaquem el seu exterior, de gustos historicistes, té arcs cecs, bandes motllurades o la porta d’entrada, un arc de mig punt amb arquivoltes suportades per petites columnes exemptes.

Quan tingueu oportunitat , incloïu Gironella en llista de visites per la comarca del Bergueda, Catalunya

 

Que Santa Eulàlia, elevi a l’Altíssim la pregària des catalans, Senyor, allibera el teu poble !!!!

la Carme Torrents i Buixó, retratava l’any 1981, la capella de Puigsec, advocada a Sant Pon´, al terme de Sant Julià de Vilatorta, a la comarca d’Osona

https://calaix.gencat.cat/handle/10687/69610

La història de la capella , advocada a Sant Ponç, i on es venera també a Sant Josemaría Escrivá de Balaguer , va unida a la del mas Puigsec, i les primeres notícies de la capella corresponen a l’any 1.687, tot i que és possible que anteriorment existís un temple romànic.

https://www.flickr.com/photos/1c3vic/albums/72177720316861910/with/53713855749

A principis del segle XX, el mestre d’obres Miquel Pallàs Sala (1876-1943) va executar l’ampliació del temple, construint el panteó lateral, i també el porxo modernista d’arcs parabòlics i l’arc d’entrada a la casa

https://www.arquitecturamodernista.cat/autors/miquel-pallas-sala

El dia 11 de maig s’hi celebra l’aplec de Sant Ponç i s’ofereix un panet als assistents. Aquest aplec es relaciona amb l’antiga tradició de l’amoïna del pa per a la fundació testamentària.

Llegia de l’ Aplec de Sant Ponç a Sant Julià de Vilatorta (Osona) – se celebra l’11 de maig a la casa pairal de Puigsec on el sant, patró dels herbolaris i apicultors, hi té una capella dedicada i que és lloc de referència i devoció per als vilatortins. La gent arriba en mica, uns amb cotxe i altres a peu. Uns segueixen la traça de l’antiga processó que pujava per la sinuosa carretera dels xiprers i altres enfilen per la drecera. S’hi fa el ritual de la benedicció del terme des del pedró. A la capella, s’oficia la missa dedicada al sant que acaba com és costum amb el cant col·lectiu d’unes estrofes dels Goigs de Sant Ponç. A l’entrada de la casa pairal hi ha unes saques amb els panets per ser beneïts i repartits a tots els assistents. Com és habitual la celebració compta amb la presència de membres de la família Sitjar de Togores Calvo, de la casa pairal de Puigsec.

https://www.mesosona.cat/ca/cultura/la-capella-de-sant-ponc-celebra-el-tradicional-aplec-del-pa/1/7383

https://www.vilatorta.cat/actualitat/noticies/2018-05-17-mes-de-200-persones-a-laplec-de-sant-ponc.html#

https://www.flickr.com/photos/1c3vic/albums/72177720316861910/with/53713855749

 

Preguem també a Maria que com havia fet a les Noces de Canà, explicant a Jesús ” no tenen vi”, faci una ullada a aquest món nostre, Palestina, Ucraïna, Àfrica, Amèrica del Nord i del Sud, Rússia, Xina, Índia, España, …, s’adrecés novament , ara per dir-li ” no tenen Pau”

El 30.5.2024 , s’aprovava l’amnistia, els “ caïnites “, ho tenen clar SI al narcotràfic, SI al tràfic de persones, SI a la corrupció, NO als drets de les dones, NO al drets de les minories, NO a l’amnistia, NO a la democràcia, NO, als menors estrangers no acompanyats, .. NO,NO,NO,…

María Isabel Perelló Doménech (Sabadell, Barcelona, 18 de març de 1958) ha estat escollida Presidenta del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, del Reino de España, fent un clar oxímoron, se la qualifica de “ progressista “ . Si aconsegueix que el seu col·lectiu faci la feina per que la se’ls retribueix generosament, ja serà un miracle.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 

Antonio Mora Vergés

 

 

 

 

 

 

 

Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

 

 

 

 

 

 

 

 

La Florentina Miro Fuste, publica una fotografia del Josep Vives Domingo, on apareix el runam esfereïdor del pobles vell d’Orcau, i l’església dita de Sant Joan Baptista.

 

El Josep Salvany Blanch ( 1866-1929), la retratava com Carrer i capella de Sant Vicenç d’ Orcau :

http://mdc.csuc.cat/cdm/singleitem/collection/bcsalvany/id/6073/rec/3

Ens agradarà rebre confirmació – si és el cas – d’aquest canvi d’advocació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín), em confirmen que les dues imatges son de la capella de Sant Joan Baptista.

Deixarem un comentari al Fons Salvany.

Patrimoni Gencat ens diu que és una construcció d’una sola nau amb capçalera triabsidal. La nau és de la nau s’obren les dues absidioles, força més petites, i poc profundes. A la part coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals. L’absis central està precedit d’un arc presbiteral i té una finestra de doble esqueixada central. Als dos costats central del mur de migdia s’obre una senzilla porta adovellada. El frontispici és coronat per l’espadanya de dues obertures.

No em sorprenia llegir ; no hi ha documentació antiga d’aquesta església, ja que la primera que s’ha trobat és la d’una visita pastoral del 1758, i després, en un Pla parroquial del 1904.

Aquesta església ha romàs molts anys desafectada i abandonada, fins que fou restaurada i dignificada vers l’any 1990.

Fotografia. Miquel Bailac.

Al Baptista, a Sant Vicenç, a tot l’estol celestial, els demanem que facin arribar la pregaria de justícia de tota Catalunya a la Altíssim. Senyor; allibera el teu poble !

La Josefina Casadesús Bascompte, publica fotografies de l’ermita de Sant Joan Baptista de Sescloses , situada a uns dos km de Castelló d’Empúries, si bé pertany a Vilanova de la Muga, terme històric que l’any 1974 fou agregat al municipi de Peralada.

Sant Joan Baptista de Sescloses actualment és un santuari situat al veïnat d’aquest nom, que consisteix en masos escampats. L’església és aïllada, prop del mas Xirivilla i de l’antiga riba de ponent de l’estany de Castelló, espai ocupat actualment per prats (closes), conreus i aiguamolls.

Patrimoni Gencat ens diu que és una construcció d’una sola nau amb absis trapezial.

L’edifici està arrebossat tant interior com exteriorment.

Al frontis hi ha una porta i una finestra rectangulars.

El contorn superior de la façana és corbat i al seu damunt hi ha un campanar de cadireta d’un sol arc.

Als murs laterals de la nau no hi ha cap obertura.

L’absis conserva restes d’aparell en “opus spicatum” probablement de la primitiva construcció preromànica.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-joan-sescloses-peralada

https://www.monestirs.cat/monst/aemp/ae38joan.htm

https://www.diaridegirona.cat/alt-emporda/2014/08/31/sant-joan-torna-l-ermita-49241540.html

Que Sant Joan Baptista, elevi a l’Altíssim la nostra pregaria, Senyor, allibera el teu poble !!!

L’Ester Gonzalez Vidal, publica fotografies del monestir de Sant Pere delBurgal. La Guingueta d’Àneu, el Pallars sobirà.

Quan al topònim Burgal, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 – Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) li atorga el significat ‘vessant cobert de bedolls’

Sant Pere del Burgal apareix esmentat en documentació l’any 859, quan el seu abat, Deligat, rebé el privilegi d’immunitat del compte de Tolosa. Fou un antic monestir carolingi que es convertí en abadia benedictina femenina a finals del segle X, tot i que en pocs anys va passar a ser un priorat masculí.

Fotografia Ester Gonzalez Vidal

L’església del monestir, parcialment enrunada, és una construcció romànica de tres naus capçades a llevant per tres absis semicirculars decorats externament amb arcuacions llombardes i lesenes. La capçalera situada a l’oest es considera excepcional dins el romànic català, ja que presenta també un absis, encarat a la nau principal, de dos nivells. De la nau nord encara es conserva el mur i els arcs formers que separaven la nau lateral de la principal. En l’altra nau lateral s’observen restes de dues portes que comunicaven amb les dependències monacals. Es poden definir els perímetres d’algunes d’aquestes dependències, però és impossible, ara mateix, poder obtenir més dades sobre la seva funcionalitat.

A l’absis central de la capçalera s’hi han reproduït les pintures murals originals, que actualment es troben al MNAC i estan atribuïdes al Mestre de Pedret. Destaca la mítica figura femenina que hi apareix, la comtessa Llúcia de Pallars. A l’interior també es troba la reproducció d’una talla romànica policromada de Crist Crucificat i uns fragments de pintures murals originals.

Fotografia Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur

Fotografia Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur

https://www.monestirs.cat/monst/pasob/ps08pere.htm

https://algunsgoigs.blogspot.com/2016/01/goigs-sant-pere-apostol-sant-pere-del.html
Parlar dels Pallars inevitablement ens fa evocar el pas del sanguinari “Carnisser del Pallars”, i les seves maleïdes tropes per aquestes terres, va ser MOLT més devastador, que Othar el Cavall d’Àtila . Els Pallars , Catalunya, esperen la reparació d’aquells fets criminals.

https://www.pallarsdigital.cat/noticia/19610/els-crims-de-sagardia-el-carnisser-del-pallars

Per a quan un programa de CRIMS I CRIMINALS de l’exercit franquista ?.

El Pallars sobirà, el jussà, la Ribagorça, l’Urgell sobirà,.., els Pirineus catalans, conserven encara un valuós patrimoni que cal divulgar. El turisme de sol, alcohol,.., se’l poden quedar els de Barcelona, i els pobles costaners, la vegueria dels Pirineus té un potencial formidable que cal “ explotar” de forma racional.

Esperem les vostres imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com

El Vicent Miralles Tortes publica una fotografia de l’església parroquial de Sanavastre, al terme de Das a la Cerdanya jussana, provincia de Girona , advocada a Sant Iscle i Santa Victòria , de la que la Rosa Maria Asensi i Estruch , el Maties Delcor Alexis (Palau de Cerdanya, 1919 — Montpeller, 20 d’agost del 1992) , la Maria-Lluïsa Ramos i Martínez /i l’Enric Ventosa i Serra, n’escriuen a :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0712001.xml

Sant Iscle i Santa Victòria de Sanavastre és un edifici d’una sola nau, que ha sofert moltes modificacions al llarg del temps, fins al punt que, tret del frontispici o façana de ponent, no resta cap més senyal aparent del seu origen romànic

Això no obstant, les dimensions i proporcions de la planta, de base trapezial, la situació de la porta d’entrada, el que semblen ser els brancals de l’arc pre-absidal i l’inici de la semicircumferència de l’absis defineixen bastant bé l’espai ocupat per l’església primitiva romànica, amb parets de 85 cm de gruix.

A l’interior de l’església no és visible l’aparell, ja que les parets són arrebossades i pintades.

Fotografia de Jordi Contijoch Boada. 2010 .Vista interior de l’església.

L’absis semicircular originari va ser substituït per una capçalera carrada, i s’amplià la nau amb dues capelles afegides a ambdós costats i una sagristia, a l’angle nord-est, alineada amb la nova capçalera i corresponent al mateix moment constructiu. La porta, a la façana sud, també ha estat refeta i no queda senyal de cap finestra original. Al mur nord hi ha un contrafort i un altre a l’extrem sud del frontispici.

La part més destacable de l’edifici és la façana de ponent, que es podria datar al final del segle XII o poc més, amb un ull de bou en lloc de finestra de doble esqueixada; les dovelles de l’ull de bou tenen l’aresta exterior aixamfranada, i en cada una d’elles hi ha esculpida una mitja bola, motiu propi del romànic tardà, que es troba en diverses portalades i finestres d’esglésies de la comarca; de fet, es tracta d’un exemplar d’ull de bou únic a la Cerdanya. El mur és coronat per una espadanya de dos ulls altíssims, paredats a la part baixa. És un frontispici molt sencer i ben conservat, amb el parament fet de carreuons de mides regulars

La parròquia de Sanavastre s’esmenta per primer cop amb la forma Sanavaster en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, datada el 819, tot i que sembla que fou redactada al final del segle X.

Posteriorment, aquesta ésglésia és mencionada l’any 1018 en el testament sacramental d’un tal Bernat, que fou jurat sobre l’altar de “Sancti Asziscli martir Christi, cuius baselica sita est intus in villa Senavaster”. En aquest testament es fan diverses deixes, entre les quals consta que el testador llegà al monestir de Sant Llorenç prop Bagà un mas a la vil·la de Sanavastre.

A mitjan segle XI, concretament l’any 1048, hi ha notícia que la “parrochia de Sanavastre” era posseïda en feu per Arnau Mir de Tost, per la donació que li havia fet el bisbe urgellenc Guillem Guifré (1042-75). Poc temps després, el 1058, la documentació consigna un altre testament sacramental, atorgat aquest cop per Guillem Ramon, el qual també fou jurat “super aram altare Sancti Aciscli martiris Xpisti cuius ecclesia sita est in chomitatu Cer-ritanense in villa que dicitur Sanavastri”, en presència del jutge Albert i de diversos testimonis, clergues i laics.

A la darreria del segle XII, els homes del comte Ramon Roger de Foix i d’Arnau, vescomte de Castellbò, defensors de l’heretgia càtara, saquejaren l’església parroquial de Sanavastre i s’emportaren una casulla, dues vestimentes del prevere, un llibre, totes les tovalles i despullaren l’altar; ultra això, s’endugueren també 30 modis de blat dels clergues i 7 de la sagristia, 6 sesterades de vi i un calze. També profanaren el sagrari i espargiren la sagrada Forma en “llocs vilíssims”.

La parròquia de Sanavastre contribuí el 1280 en la dècima col·lectada aquell any a la diòcesi d’Urgell. Poc temps després, entre els anys 1312 i 1314, fou una de les esglésies visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona; així figura en la relació de parròquies visitades en aquells anys que ha arribat a l’actualitat; l’església de Sanavastre contribuí l’any 1391 en la dècima col·lectada a la diòcesi urgellenca.

Quan al topònim Sanavastre, tindria el significat del “ racó de la guaita “.

https://kms.cat/crawler/onomasticon/download/VII/34.pdf

El Josep Salvany i Blanch [Martorell, 1866 – Barcelona, 1829] de qui tenia l’honor de confegir la fitxa per al Col·legi de Metges, l’havia retratat l’any 1924

https://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EDID

La retratava també la Paquita Giraud i Co – ens agradarà tenir noticia del lloc i data de naixement si fos els cas de traspàs, i la seva peripècia vital a l’email castellardiari@gmail.com

https://calaix.gencat.cat/handle/10687/86342

https://calaix.gencat.cat/handle/10687/87499

Escrivíem suara, La Cerdanya, l’Urgell sobirà, els Pallars, la Ribagorça, la Vegueria dels Pirineus, NO HAN DE COMPETIR pel turisme de sol i alcohol, que s’hauria de mantenir exclusivament al litoral , hi ha un turisme que aprecia la natura, el patrimoni, …, i que malda per trobar el seu lloc.

Publicat per antoniomora.verges@blogger.com a Conèixer Catalunya