General

Començava tot amb una proposta del Feliu Añaños i Masllovet: Destí Castellcir. Caminada pels rodals de l’antiga parròquia de Sant Andreu de Castellcir. Ens afegíem a la seva proposta, però a darrera hora del divendres 04.05.2007, un nou e.mail ens deia: Salutacions. Ultima hora: No podré venir. Feu la vostra. Un altre dia serà. Una obligació social inajornable feia que el nostre company i fotògraf , hagués de quedar-se a Sabadell.

La resta de l’expedició, el J.Moliner, el T.Irigaray, el S.Moya, el A.Ibañez i jo mateix, començàvem la sortida a les 8,00 davant la farmàcia de la Plaça Granados.

Abans de les 9,00 baixàvem ja des de Castellcir on havíem deixat el cotxe aparcat davant del punt d’informació en direcció a Sant Andreu, l’antiga església parroquial, de planta basilical, en part romànica, custodia d’aquestes valls, i de les restes mortals dels seus habitants, en el petit cementiri que es troba just al davant, i en el que s’aprecia clarament que l’amor per la terra que ens dona la vida, es perllonga més enllà de la mort. Hi ha en el petit parc, un missatge escrit en una pedra, on se’ns exhorta a la defensa de la pàtria, amb una apreciació senzilla, però contundent ; Déu ha fet els pobles.

Està clar que aquells que defensen la unitat enfront de la diversitat, siguin Bisbes, Ulemas, Rabins, Mulahs o el nom que vulguin dir-se s’oposen a la voluntat de Déu.

Ens calia creuar la riera que porta les aigües des de Sauva Negra, ho fèiem pel petit pont que trobem desprès de la resclosa, tot i fent broma amb el J.Moliner sobre la possibilitat d’haver de nedar un tros per arribar a l’altra riba.

Visitàvem detingudament Sant de Andreu de Castellcir i en el camí que ens menaria a la casa del Bosc, podríem contemplar en la llunyania el Moli del Bosc, la casa dita de la Vileta, i Can Sans.En el camí superàvem un ramat de vaques de llarga cornamenta, que pertanyen sens dubte a la casa del Bosc, on arribàvem abans de les 11,00, i amb permís del masover, retratàvem l’antiga casa, l’ermita annexa dedicada a la Mare de Déu de la Concepció, de la que recollíem imatges del seu interior, i gaudíem del sol mentre esmorzàvem còmodament assentats en el marge que limitava l’era de batre. La propietat de grans proporcions, alhora que conserva l’edificació inicial, ha crescut en qualitat i nombre, essent una de les més boniques de les que portem vistes. El Feliu Añaños i Masllovet en el seu magistral article sobre les masies, diu que son edificacions perfectament integrades en l’entorn natural; el Bosc fora amic Feliu ,la constatació fefaent de la teva afirmació.

En la tornada novament les vaques de llarga cornamenta ens acompanyen un bon tros; deseguida son però rellevades per un grup de cavalls que seguiran les nostres passes fins quasi el llit de la riera que creuàvem per damunt d’unes pedres inestables; recollíem la imatge del molí del Bosc; la casa està abandonada i presenta signes evidents de degradació, el minso cabal habitual de la riera, fa anys que no permet desenvolupar-hi cap activitat; passem pel costat de la bassa per retrobar la pista que ens dura fins a la Vileta, la casa nova de la Vileta, i Can Sans, des d’on comencem la pujada que ens retorna a Castellcir.

Recollim encara una vista general, on apareix una masia que no s’esmenta en el plànol de la Editorial Piolet.

Li cal al Moianes dotar-se d’elements d’informació de qualitat, gestionats però, des de l’altiplà per persones que coneixen i estimen aquesta terra. Suggerim a qui correspongui l’adquisició de plànols del servei topogràfic de l’exercit espanyol, per raons obvies els relatius a Catalunya els tenen sempre perfectament actualitzats.

El punt d’informació està obert i la senyora que el gestiona ens comenta que els diumenges a partir de les 12,00 obren i ensenyen la casa d’Esplugues, el preu per persona es de 2 euros. Ens faciliten informació gràfica de totes les poblacions del Moianes.

Abans de les 13,00 ens assentem còmodament dins del cotxe del A. Ibáñez que ens retornarà a la nostra llar, dins del horari habitual.

© Antonio Mora Vergés

Normalment els canvis permanents se’ns passen per alt, així ens sorprèn sempre el comentari dels altres respecte de nosaltres mateixos; com has canviat! , o d’alguna de les persones del nostre entorn; que gran que s’ha fet el teu fill o el teu net !, també quan els canvis son negatius; com s’ha envellit !.
Tenim la percepció dels canvis sobtats, la calor d’avui, més o menys forta que la d’ahir, però el record de l’estiu passat és inconcret.Així en les converses en que el tema del canvi climàtic esdevé qüestió per opinar, tothom coincideix en la visió catastròfica de les glaceres que es desfan, i el gruix de glaç i neu d’ambdós pols, que fan pujar el nivell del mar i inunden definitivament Barcelona , amb el seu Fòrum, la seva Generalitat , i les paranoies especulatives dels darrers anys ; aquesta part de la visió és la menys catastròfica, oi ?.
Hi ha però mostres evidents del canvi climàtic en el nostre entorn immediat, la major part de nosaltres per aquell mecanisme dels canvis permanents , no tenim la percepció que això estigui succeint, però una senzilla excursió amb un mínim de material per fer observacions , binocles , llibreta i llapis, ens permetrà prendre consciència de com l’activitat humana, en períodes breus, provoca canvis , que tenen conseqüències visibles en el entorn natural , i de retruc en l’activitat climàtica.
Tant se val per on feu l’ascensió, per Castellar del allès, per Matadepera, per la Vall del Dalmau, per la Vall d’Horta , des del Montcau ,….. tots els camins porten a la Mola, i des d’aquell mirador privilegiat del Vallès, amb els nostres binocles anem prenen nota de totes les piscines, privades i públiques que puguem albirar; les de Castellar del Vallès i les seves urbanitzacions , les de Matadepera i les seves urbanitzacions, i com no les de Sabadell, Terrassa, ….. desprès fem un senzill càlcul, tantes piscines per tant metres quadrats i ens sortirà un espai final , que supera amb escreix la superfície del llac de Banyoles !.
I tothom parla encara del Vallès com una zona extremament seca !La vegetació des de fa anys està adaptant-se al canvi, la vida animal també i ens aquests moments hi han en aquest entorn, noves espècies que vivien habitualment en zones més humides; els que fan el canvi de forma més lenta , l’anomenada espècie humana , no deixen però d’observar que ens ocasions els nivells de xafogor ( humitat en l’aire ), son molt i molt elevats, i l’aparició cada estiu de més i més i més aparells d’aire condicionat , en seria una mostra evident, o no ?.
Que hem de fer ?. El que sempre ha fet la nostra espècie, adaptar-nos !, dotar-nos de totes les millores tècniques que ens facin més fàcil la vida en aquest entorn, i com a col•lectiu , més enllà dels polítics professionals, i dels ecologistes professionals, prendre consciència de que l’equilibri del món que necessita la nostra espècie, és tant fràgil que finalment ens pot vindré d’una piscina més o menys. Ah ! i si finalment això s’acaba, paciència , que ja sabem de molt antic, que tot te un principi i un final, oi ?

(c) Antonio Mora Vergés

En paraules de l’Antoni Ibáñez Olivares, escriptor sabadellenc, filòleg i com jo mateix enamorat d’aquestes terres, la porta coeli Moianensis , el lloc on comença a l’est , aquesta comarca natural, però sense reconeixement oficial. Ens dol que fos justament un sabadellenc també, en Pau Vila, qui en aquest cas, com en algun altre, el Lluçanès o la Serra de Prades, intentes conciliar millor els interessos polítics [ criteris de Barcelona, en aquestes terres ], que conjugar, ni que únicament fos per un cop a la vida la realitat, el Moianes és una Comarca natural, tant almenys, com Catalunya és una Nació !
Entràvem doncs al voltant de les 9,00 , per la porta coeli Moianensis i remuntàvem el llit quasi eixut del riu rossinyol, fins a la font dels cabanyals, per seguir el cami a la casa i Restaurant de Can Sans, des d’aquella alçada i amb els prismàtics que formen ja part del nostre equip bàsic, veiem la figura inconfusible de Santa Coloma Sasserra i el Roure del Giol , seguiríem desprès per Puig d’Olena , el càmping l’illa de Sant Quirze Safaja, i finalment l’objecte de la nostra sortida, el molí de Llobateres , en el que faríem parada i fonda per esmorzar , i alhora en Feliu Añaños i Masllovet, cronista i notari gràfic del Moianes en faria les oportunes fotografies, que si més no, donaran testimoni anys a venir, de l’extrema generositat d’aquest altiplà , que tot i fent cessió altruista de les seves aigües, s’ha anat empobrint fins quasi la seva desaparició material.
Seguiríem els curs de l’aigua fins el moment en que s’estimba pels contraforts de Sant Miquel del Fai; el corriol que des del Molí de Llobateres, ens portarà fins a la carretera que uneix Sant Feliu de Codines amb Sant Miquel, és un veritable plaer dels sentits, de la oïda, pels constant salts d’aigua que hom s’hi pot trobar, de la vista per la contemplació – quan és possible – d’aquests saltants i gorgs, i àdhuc de l’olfacte perquè en aquesta zona no hi arriben ja els efectes perversos de la ramaderia industrial.

Passaven pocs minuts de les 13,00 quan tornàvem a trobar-nos damunt la BV-1485, escassament un centenars de metres ens separaven de l’abisme, en el que sense cap por, el Tenes, [ Per a nosaltres nascut a les alçaries de la Sauva Negra ] com ha fet des de l’antigor és precipita en el seu camí fins al mar, en Feliu Añaños i Masllovet s’ha de dir que meravellat perquè en més d’una ocasió al llarg del camí, s’havia vist perdut tot i els mapes !. Nosaltres l’Antoni Ibáñez i Olivares i jo mateix, tant bon punt creuaven la porta coeli Moianensis havíem vist un núvol solitari, dins d’un enorme cel blau, amb la forma inconfusible – per a nosaltres – d’una gosseta forx-terrier , de nom Bruna, que el bon Déu ens va regalar durant més de vuit anys ; ni un sol moment de la nostra vida havíem deixat d’agrair aquest do, i justament aquest dissabte11 de març , l’amiga inseparable de tantes i tantes caminades pel Moianes havia decidit fer-se present t i recordar-nos també que nosaltres havíem estat una presència important en la seva vida.

En la darrera contemplació de Sant Miquel del Fai, abans de retornar al Vallès, un prec fet en silenci, Pare Nostre ……………. Ajudeu-nos també a perdonar als nostres deutors ….., venia a agrair no únicament el mati esplèndid, les meravelles descobertes, la sensació mateixa de sentir-nos bé junts, sinó tots els dons, que – de vegades sense ser-ne conscients – rebem constantment del bon Déu !.
© Antonio Mora Vergés

Caldrà de bon començament fer-vos una breu explicació del lloc del que parlem, Marfà ; es troba a l’altiplà del Moianès, als termes municipals de Moià, Castellcir i Castellterçol. Regada per la riera Golarda [ dita també de Marfà ], que s’uneix a la riera de Calders a l’alçada de Monistrol de Calders. La zona considerada limita al nord amb la N-141 entre Calders i Moià i la carretera que va al mas Montbrú i a la serra de Puig Sobirà; a l’est amb la carretera B-143 entre Moià i Castellterçol; al sud amb el serrat del Moro i el serrat dels Llamps; a l’oest amb la divisòria dels termes de Calders i Moià, i Monistrol de Calders i Castellcir.

Fins a mitjans del segle XIX, formava amb Santa Coloma Sasserra un municipi independent. Avui la masia de Marfà, al vell mig, entre Castellterçol, Moià , Granera i Monistrol de Calders senyoreja encara aquelles contrades, des de la seva imponent alçada damunt de la riera del seu nom, l’antiga església de Sant Pere, avui en funcions de celestial galliner, queda dins del cercle que formen la casa de Marfà i els límits imponents de la riera; únicament es possible accedir-hi a peu, i cal encara comptar amb la benvolença de la propietat per accedir al pla de Sant Pere, on transcorre l’acció que ens varen explicar com el secret de Marfà.

De l’antic poble en resten avui encara un nombre important de masies en activitat, la mateixa de Marfà, Montbrú, Vilarjoan, Serramitja, Casagemes, la Grossa, la Talaia,… i un nombre encara més important de llocs enrunats, que aquí i allà donen testimoni de la presència humana en aquest indret ple d’encís; el personatge de la nostra història, la Mariona, va néixer en una d’aquestes finques, que lentament, quasi com en un abraçada, va desfent dia a dia, any rera any, la vegetació; avui davant de les restes de la casa, hi ha un ample camp erm, que havia estat prat deliciós on pasturaven les vaques de la família.

Els diumenges i dies de precepte, els veïns de les diferents masies, és trobaven a Marfà per assistir plegats a l’ofici religiós a l’església de Sant Pere, desprès de la missa, era costum romandre una bona estona al pla de Sant Pere, i mentre la canalla jugaven, sempre sota els crits i advertiments constants sobretot de les mares, compte amb caure pels penya-segats !, els caps de família, parlaven de l’estat de les collites, del bestiar i quan era l’hora, de les possibilitats d’emparentar unes cases amb les altres, mitjançant el matrimoni dels seus fills i/o filles. El jovent – ni cal dir-ho- aprofitaven per xerrar, i quan era possible, per fer-se evidents els sentiments que sentien uns i altres.

La Mariona n’estava i molt del fill d’una de les masies que es trobaven a l’entorn del torrent Mal, el noi de nom Pasqual corresponia plenament a l’amor de la Mariona.

Entre les dues masies corria – aleshores impetuosament – la riera de Marfà, i era un bon xic arriscat, intentar creuar-la fora dels guals o fer-ho només una persona sola, hi ha una llarga relació de pèrdues humanes per arrossegament en aquell indret que avui, en el millor dels casos, porta un fil d’aigua. Amb tot, el Pasqual com a mínim un cop per setmana, creuava el llit de la riera, per trobar-se amb la Mariona, i d’aquestes trobades en va néixer un amor profund que ambdós joves, esperaven veure confirmat pels pares d’ambdós ben aviat en les trobades posteriors a la missa dominical a Sant Pere de Marfà.

El dimoni però, corria per aquelles terres del Moianes en forma en aquesta ocasió de banquer, el Josep de Calders, de fet per a la majoria, el Sr. Josep, el banquer de Calders.

El pare de la Mariona, havia demanat diners al banc del Josep, per a comprar un ramat de vaques, i dins dels terminis previstos, l’home anava complint amb el pagament dels seus deutes.

L’hivern de 1848 va ser excepcionalment fred al Moianès, tant i tant ho va ser, que es feia dificultós tornar l’aigua a l’estat líquid, calia fer foc, per poder desfer el glaç i tant bon punt, l’aigua perdia la calor, tornava a convertir-se en gel.

Per unes coses i per altres, la mortaldat entre les vaques i altres bèsties va ser extensa, general i dissortadament abundosa; quan va ser l’hora de pagar el termini corresponent el pare de la Mariona, és va adreçar fins a Calders per demanar al Sr. Josep un allargament del període per a fer front al deute; el banquer li va dir que quasi tothom es trobava en aquella situació, i que li semblava que no podria atendre la seva petició, ni la de molts d’altres, i que en parlarien plegats el diumenge següent , a Sant Pere de Marfà ,a la sortida de missa.

El pare de la Mariona, no va fer cap comentari a la família, però la seva cara de preocupació, va deixar clar a tothom que les coses no anaven de la forma prevista.

El diumenge desprès de la missa, tots els caps de família és van aplegar a enraonar amb el banquer de Calders, i aquest, amb les millors paraules, els va explicar que no tenia altre remei que executar les hipoteques que pesaven al damunt de les finques, per a rescabalar-se de les pèrdues sofertes. Tots però podrien continuar a les seves cases, treballant les seves terres; ara amb un contracte d’arrendament, i que quan fos possibles els tornaria a vendre les terres, al mateix preu pel que se les adjudicava. No pocs dels veïns van manifestar allí mateix la seva intenció d’abandonar la Vall, intenció que en els mesos següents va deixar quasi en la meitat el cens [ aleshores en deien el nombre de focs ].

En un apart el banquer li va dir al pare de la Mariona que si li donava la ma de la seva filla, donaria per extingit el deute. Un cop a casa, el pare va explicar a la Mariona la proposta del banquer, tot i dient-li, que si ella no el volia, ell no l’obligaria pas, a casar-se amb aquell home.

La Mariona quan es va trobar amb el Pasqual li va explicar la situació; la família del Pasqual tenia pensant deixar la Vall de Marfà, i ell demanar-la en matrimoni al seu pare, per tal de casar-se i marxar junts.

La Mariona li va dir que aniria a parlar amb el banquer de Calders. El Sr. Josep va rebre a la Mariona amb extrema cordialitat, i li va fer saber que estava en disposició de perdonar els deutes del seu pare, i allò que ella li demanes. La Mariona li va demanar que perdones els deutes de tots els veïns de Marfà, com a condició per a casar-se amb ell, i que aquesta condonació s’havia d’escripturar abans de la cerimònia.

El banquer finalment s’hi va avenir, i es va signar una escriptura en la que és recollia que tant bon punt es dugués a terme el seu casament amb la Mariona, els deutes dels veïns de la Vall de Marfà, quedarien extingits.

El diumenge en que es va celebrar l’enllaç matrimonial lluïa un sol quasi primaveral, malgrat trobar-se encara en el més cru de l’hivern; tothom – llevat del banquer – malgrat tractar-se d’un casament tenia la cara llarga i el posat seriós, ni la canalla gosava cridar !.

A la sortida de l’església, el banquer va fer saber a tothom que en virtut de l’acord matrimonial els seus deutes quedaven extingits, ningú va donar cap mostra d’alegria en rebre la noticia ; el Pasqual és va adreçar fins al nuvis, com aquell que anava a donar-los la seva felicitació, i quan va tenir entre les seves les mans de la Mariona, els dos van començar a córrer, cap al penya-segat, l’esglai de la bona gent de Marfà va esdevenir un clam, no !!!!! , però els dos joves, ja havien pres la decisió feia dies, i davant de la impossibilitat de romandre junts a la vida, havien decidit de morir junts. Mentre els cossos del Pasqual i la Mariona, s’apropaven a la pedra dura de la riera de Marfà, es va sentir per tota la Vall, l’afirmació d’un amor que anava més enllà de la vida. T’estimo !

Desprès de donar sepultura als cossos dels dos amants, avui uns demà els altres, molts dels veïns de la Vall van anar marxant, la despoblació de la Vall, va accelerar la decisió d’addicionar al terme de Castellcir la Vall de Marfà, com està avui encara.

Malgrat que l’estat de les rieres principals és deplorable, ja que avui hi van a parar les aigües residuals de Moià i Castellterçol.

Malgrat que per la zona solen circular vehicles tot terreny i motos, us recordaré com podeu arribar, per la N-141 entre Calders i Moià, el trencall que hi ha entre els km.25 i 26 en direcció a Montbrú. Per la B-143 de Moià a Castellterçol, el trencall que hi ha un cop travessat el pont de la Fàbrega, al km 33,5. Des de Monistrol de Calders, per una pista que va als Gorgs Blaus.

Tot sovint, quan camines pel fons de la riera de Marfà entre els Gorgs Blaus i el molí de Brotons, el vent sembla que et retorna l’exclamació darrera del Pasqual i la Mariona, T’estimo !

Hi ha coses que s’han de viure, i sens dubte una d’aquestes és l’experiència de la Vall de Marfà, altrament amics lectors, ara vosaltres, ja en sabeu el secret, oi ?

Antoni Mora Verges

Dissabte 28 d’abril de 2.007, l’església de dalt, coneguda també com Santa Maria de Guimerà, des del 20 de gener de 1.946 en que s’inaugurà el Retaule que l’arquitecte modernista Josep Mª Jujol, havia fet per encàrrec del aleshores Rector i amic, Mossèn Francesc Camí, està plena de gom a gom, ningú de Guimerà, vol perdre’s el moment solemne, en que passats llargament sis-cents anys des de que fou pintat en aquesta mateixa església, el Retaule més significatiu del gòtic català, torni al seu origen.
La tasca començada fa més de quatre anys des de l’associació guimera.info, ha tingut alhora que el mecenatge econòmic que ho ha fet possible, l’empenta, la “santa obstinació” de l’esmentada associació, i molt particularment del seu President Pasqual Prous.
La celebració religiosa presidida pel Vicari General de l’Arquebisbat de Tarragona, va comptar amb la presència d’alguns dels preveres, que havien tingut relació amb Guimerà, o com en el cas de Mossèn Joan LLort i Badies, Rector de l’Espluga Calba i dels Omellons, poblacions ambdues de la comarca veïna de les Garrigues, que és fill d’aquesta Vila.
Acabada la santa missa, es va fer l’acte formal del lliurament dl Retaule a l’església per part de l’associació guimera.info, i en firmaren l’acceptació l’actual Rector i l’Alcaldessa; a continuació l’historiador Joan Duch, feu una breu glosa de l’obra i ens recordà en síntesi les peripècies de tota mena que ha viscut aquesta excepcional pintura, concloent que com tots desitgem avui amb la recepció de la replica del Retaule ens donin per acabades; en algun moment del seu parlament, la emoció s’ha fet perceptible en el seu to de veu, almenys per als qui el coneixem i/o en som propers. Parlarien també al seu torn, l’Alcaldessa, el Rector, el President de l’Acadèmia de Belles arts de Sant Jordi; i el Pasqual Prous, com a President de l’associació guimera.info que tindria un record personalitzat per a tots els qui han fet possible l’acte d’avui, industrials, artesans, artistes, col·laboradors, mecenes, ……. , en aquesta evocació des del meu seient de la primera fila, he vist com naixia una llàgrima, que només la voluntat del ferro del nostre enginyer ha evitat que arribi a caure, i alguna dècima de segon, el fil de la seva veu, ha baixat algun decibel; venim d’una cultura en la que els homes no ploren malgrat estar curulls d’emoció com era els cas. Tancava els parlaments desfent-se en elogis el Vicari General, que ressaltava el caràcter positiu de totes les anteriors aportacions d’uns i altres.
Feta la benedicció del Retaule, el poble de Guimerà, ha pogut gaudir d’un Concert ofert pel cor de veus joves de Tàrrega i d’Ivars d’Urgell, que aprofitant el marc incomparable del temple Parroquial ens han delectat amb un ampli i variat repertori. Passaven llargament de les 14,00 hores, quan alguns vilatans començaven a marxar cap a casa, i d’altres s’esperaven encara per gaudir de la contemplació del Retaule de Ramon de Mur.
Des d’aquest dissabte doncs, a les moltes raons que justificaven ja un viatge a Guimerà, cal afegir-ne una de nova : en aquesta Vila, i per primera vegada arreu del món, s’ha retornat amb les mateixes mides i qualitats, una excepcional obra artística. Això ha estat possible, tant per la “santa obstinació” de l’associació guimera.info, com per les “facilitats” que les noves tecnologies comporten en aquesta tasca.
Donem la benvinguda a l’obra cabdal del Mestre de Guimerà !

© Antonio Mora Vergés

Llegia amb fruïció els darrers diaris publicats del “Amanecer de Tàrrega “, abans s’havia dit, “ el nuevo amanecer” , però amb el pas dels anys, es va fer evident que calia addicionar-li el nom de la Ciutat, i alhora començar a introduir noticies d’interès per als ciutadans, aquestes reformes que començaven a generalitzar-se en l’anomenada premsa del “movimiento “ donarien com a resultat en molts llocs, el tancament per raons econòmiques. Això però es tot un altra història, i la qüestió d’aquest breu text és donar explicació a una noticia que apareixia en el diari de l’11 de setembre de 1960, on es feia esment a la detenció d’una banda de malfactors , especialitzats en obres d’art sacres al pas fronterer de la Jonquera; no hi havia cap relació de les obres recuperades, ni s’establia cap nexe entre la noticia i les terres – aleshores – de la Baixa Segarra. Em va semblar que en aquell petit text s’hi amagava alguna cosa, i vaig fer el propòsit d’aclarir-ho i àdhuc el de posar-ho en coneixement de la comunitat, si la noticia s’ho valia, cosa que hauràs de decidir tu amic lector.
Tenia de la meva època d’estudiant de dret coneguts arreu de Catalunya i fins i tot d’Andorra, així que va ser molt senzill, tenir dades de l’expedient penal en que es recollien els fets, gràcies al Francesc Vergés que tenia despatx a Figueres, on és tramitava el procediment. La sorpresa que certament amagava la noticia, era que entre les obres recuperades, i en aquest cas retornades ja al seu lloc d’origen, hi havia el Sagrari de l’església de Santa Maria de Guimerà, obra d’en Josep Maria Jujol i Gibert !
Discretament vaig fer indagacions a Guimerà, i l’únic que en vaig treure en clar, es que durant l’estiu, el sagrari no estava a Guimerà, perquè li calien algunes reparacions petites a la pintura d’or fi interior i exterior. De fet havia semblat estrany a tothom que justament es decidís restaurar-lo en els dies de la festa de la Mare de Déu, però al cap i a la fi , Doctores tiene la Iglesia, com és deia aleshores.
Amb paciència vaig acabar tenint accés per mitja del bon Francesc a les declaracions dels malfactors, un dels quals anomenat Eric, de trista mala fama en el seu camp, s’atribuïa el robatori del sagrari, i n’explicava el “modus operandi”. El meu coneixement de Guimerà , em deia que efectivament les explicacions de l’Eric, implicaven un treball sobre el terreny, i alhora posaven de relleu la feblesa en que en el cas de Guimerà, és trobaven els bens teòricament custodiats a l’església. Segons explicava el malfactor havia visitat la població en diverses ocasions, i de seguida havia vist que la despoblació de la part alta feia extremament vulnerable l’església, que no disposava a més de cap element de seguretat, llevat del pany de la porta, la resta va ser només conèixer les costums, i els horaris del capellà, i fitxar un pla molt senzill : al voltant de mitja nit ,s’accedia amb un vehicle fins a l’alçada del Portal d’Evol, mirant de no fer massa soroll pel camí de terra, s’aturava el motor i s’esperava en silenci, tot i escoltant el poble, fins al voltant de la una de la matinada, i aleshores es baixa fins a l’església, es posa la clau – duplicada – al pany, s’accedeix fins al sagrari, i entre dues persones és transporta fins al vehicle, a la sortida és torna a tancar la porta de l’església , s’escolta el poble, i és constata que la major part dels més de 900 habitants – encara – de Guimerà, o dormen plàcidament o estan en tasques més plaents aquella nit/matinada de juny de 1960; la resta és previsible, es fa la major part de la baixada amb el motor aturat, s’agafa la carretera en direcció a Tàrrega i a una marxa més que moderada – cal no cridar l’atenció – s’arriba fins al magatzem , s’entra el vehicle, és descarrega la mercaderia i tothom a dormir. A meitat de juliol és va considerar que no hi havia risc per a moure el sagrari, que dormirà una setmana a Figueres juntament amb d’altres obres d’art sacre, i que emprendrà el viatge que podia haver estat el definitiu a darreries de juliol, sortosament el zel d’un guàrdia jove, li fa sospitar que podria haver més coses en aquell camió carregat de verdures, i desprès d’una breu inspecció se li fa evident que aquella caixa amb tons daurats, no es precisament per guardar enciams.
El sagrari haurà efectivament de passar per una petita restauració – així que una part de la història que corre per Guimerà és certa – i tornarà desprès a l’església de Santa Maria, on prèviament i de forma discreta, si ha fet una instal·lació de seguretat, que armen cada dia al vespre l’agutzil i el sagristà, i desarmen – també junts – al mati, i com venen fent des d’aleshores. Caldria replantejar-se de nou el sistema de seguretat, però no ens toca fer-ho a nosaltres, oi ?.
Aquest fet era del tot habitual en el període anomenat franquista, els índexs de delinqüència eren els més baixos del món, i no perquè la policia fos eficient, sinó clarament perquè la major part dels delictes comesos, no arribaven mai a coneixement del públic.
No podré saber – llevat de les vostres comunicacions – si la noticia s’ho valia, en cas afirmatiu, mora.a@guimera.blog és la meva adreça e-mail.

© Antoni Mora Vergés

Aquesta llegenda figura en una placa de ferro a la façana de la que fou sens dubte la millor casa de Vallgorguina, tenim únicament per a donar-ne fe, un retall informatiu elaborat per un grup excursionista de Mataró, en el que es fan tota mena d’afirmacions, la major part d’elles, sense cap consistència documental , més enllà de l’estil emotiu i exultant que anima el text.

CAN PALOMER

Sortim del poble, tocant a l’església, i agafem la pujada de can Palomer. Can Palomer i can Pradell de la Serra havien estat les masies més riques del terme i avui totes dues estan en l’abandó. A can Palomer explotaven el bosc, pelaven el suro, tenien ramat, treballaven la terra i les vinyes. “Hecho en los dias de Dn. Martín Pujol y Palomer. Año de 1877” ens diu la presumptuosa inscripció de la fatxada. No ens ha d’enganyar: eren els anys de la “febre d’or”, quan aquesta casa era una potència: tenien mossos i treballadors i quan convenia llogaven la “colla” per netejar boscos i fer la tallada d’arbres i les campanyes de carbó, per cavar vinya i collir raïms, per xafar-lo, per elaborar el vi i el xampany –el xampany “Montnegre”–. A l’era s’hi apilava el suro en els rusquers, i aquí mateix, a l’ombra dels lledoners, es feien els taps de les ampolles de xampany. L’abundància s’havia de compartir, però: els vianants necessitats sabien que en aquesta casa hi trobaven taula i llit. Es podien recollir en l’edificació de la dreta, a “la casa dels pobres”: una porta pels pobres, l’altra pels animals, que escalfen i fan companyia. És un món que ja ha passat avall, oblidat en la ruïna del temps.

Armats amb aquesta minsa informació, comencem la tasca d’investigar en la vida i sobretot en la obra, de D. Martín Pujol i Palomer. L’Associació Cultural Vallgorguina, te dades relatives a la finca des de quasi el repoblament posterior a l’invasió sarraïna, com també conserva algunes fotografies amb blanc i negre, de l’època en que la finca feia veritablement goig; actualment es troba en un estat de ruïna quasi total, i esdevé fins i tot un risc per als caminants d’aquells verals. Ens consta l’interès d’algunes persones per a recuperar l’edifici, com ens consta, l’oposició cerril de la Comissió d’Urbanisme en el sentit d’oposar-se a qualsevol intent de compatibilizar la reconstrucció històrica, i l’us privatiu ; la “sinistra” , fortament compromesa amb Barcelona Ciutat, i conscient de que amb únicament els vots dels habitants de la connunbarció Barcelonina romandran en el govern de la Generalitat, està fent sinó una política anticatalana, si clarament una política d’abandó dels interessos locals, per més justos i lloables que siguin, com en aquest. cas.

Per algun lector que ho desconegui farem esment de que Vallgorguina es troba a la Comarca del Vallès Oriental, a les serres del Montnegre i el Corredor, i que sens dubte, el nom deriva de l’extrema feracitat de la seva terra, reconeguda amb aquesta denominació pels pobladors romans, el poble conserva però curosament , alguns testimonis pre-històrics, l’existència d’un dolmen, li atorga als ulls de les persones que creuen en l’esoterisme i en altres misteris, un especial interès, que es pot constatar particularment en els solsticis d’estiu i d’hivern,. en el que bosc s’omple de persones que practiquen antics rituals de relació amb la terra.

Malgrat el desenvolupament de tasques com la d’elaborar el xampany “Montnegre” , del que es conserven algunes etiquetes a l’arxiu de l’Associació Cultural Vallgorguina, no hi ha cap referència escrita; tampoc de l’explotació surera, i de no trobar en la revisió del cadastre, que l’acció del nostre desconegut Martín Pujol Palomer, es va manifestar en l’adquisició de moltes de les finques del terme municipal, hauríem d’acabar afirmant que la seva havia estat una presència espectral, explicable només des de la tradició esotèrica de la població.

Certament l’existència de Martín Pujol Palomer està fora de dubte, ja que es va casar, va tenir almenys un fill, i aquest a l’ensems tres filles, que acabarien morin sense descendència, i amb elles acabaria també la història de Can Palomer.

Ens queden sense contestar però moltes preguntes; Martín Pujol i Palomer havia fet diners a les ameriques ?, havia estat un indiano ?, o potser fou la seva esposa la qui va aportar el patrimoni que li permetria endegar aquella gegantina tasca que s’explica més amunt ?; o fou potser el pare d’en Martín Pujol Palomer, emparentat qui sap si amb els Pujol del rom cubà el qui portà els diners ? ; o ….. les hipòtesis son totes possibles, però hem d’insistir en que son només això hipòtesis, i ens cal l’ajut de tothom, per poder omplenar els forats vitals en l’existència de D. MARTÍN PUJOL i PALOMER

Amics lectors, un animem a treballar en aquesta recerca !!!!!!!!!

ANTONIO MORA VERGÉS

Refèiem amb plena consciència, un camí que quasi 200 anys enrera, per les mateixes contrades, havien fet, entre d’altres els enginyers Mallet i Garratt. Havíem deixat el cotxe a la urbanització de les Marines, dins del terme de Sant Llorenç de Savall, ni el nostre mitjà de transport, ni el lloc on el deixàvem aparcat, existien en les dates en que s’havia dut a terme el viatge que preteníem refer de forma escrupulosa, però certament amb només un mati de dissabte, no ens podíem permetre el luxe de renunciar als avenços de la tècnica, i tornar al transport amb cavalleries, oi ?
Mallet i Garratt, treballaven en un projecte per aconseguir una màquina que mitjançant el vapor, tingues la capacitat d’arrossegar majors volums i carregues, de les que portaven els carros de transport més grans, i de fer-ho a més, amb major rapidesa i menor cost. L’excursió a la aleshores llunyana muntanya de Sant Llorenç del Munt, havia estat una iniciativa dels catedràtics de física i mecànica de la Universitat de Barcelona, de qui eren hostes, i en quines classes estaven impartint un seminari pràctic; la sortida s’havia fet en etapes, Barcelona – Castellar del Vallès, on s’havien hostatjat al Castell, a la riba contraria al lloc on s’aixecava el nucli urbà, dit aleshores Sant Esteve de Castellar, i en una segona etapa anaven a fer la ruta que els duria, fins al Coll de Palomeres, i seguint des d’aquell punt la carena de la serra del Bonaire, fins el Coll de les Comes, i la Pedra de l’Àliga, per continuar fins a la Vall d’Horta, on els esperaven per a sopar i passar la nit a Can Brossa.
A trenc d’alba, seguint el cavall de l’Antoni Blackberry que els feia de guia, van agafar el camí de Sant Llorenç de Savall, un cop passats els horts, començava el bosc a dreta i esquerra, i únicament s’aturava aquell allau de vida vegetal, en arribar a les ribes del riu Ripoll, quines aigües hom sentia fressar malgrat la distància, des de la sortida de Sant Esteve de Castellar, fins al vell mig de Sant Llorenç de Savall. En Blackberry va fer aturar la comitiva davant mateix de l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, on es va servir l’esmorzar, i els va explicar mentre menjaven la història del pastoret i la Mare de Déu, que va agradar força a tots aquells científics i enginyers; van seguir el camí fins a la finca del Dalmau, on varen tenir ocasió de veure el magnífic Pi de les Quatre Besses, del que també els explicarien la història i àdhuc la connexió mitològica que hom estableix entre l’arbre i el nostre país; el camí escassament a un quilòmetre del Pi, va obligar a tothom a descavalcar perquè hi havia risc de caigudes per la forta pendent que calia remuntar fins al Coll de Palomeres, un cop a dalt, els cavalls van seguir per la pista que els duria a la Vall d’Horta, i els homes van continuar a peu, el paisatge a dreta i esquerra era esplendorós, les valls treballades amorosament transmetien una sensació de pau i alhora de força, que no van deixar de percebre els expedicionaris, quan s’albirava la Pedra de l’Àliga, Mallet i Garratt, van preguntar a l’Antoni Blackberry , el nom d’una peculiar formació rocosa que s’aixecava a l’esquerra de lloc on semblaven anar, ah , Roca Mur !, ambdós enginyers tant bon punt van arribar al Coll de les Comes i més endavant a la Pedra de l’Àliga ,van prendre apunts del natural de la fesomia de la Roca Mur, mentre dinaven al peu de la Pedra, tot i observant la Roca, l’Antoni els sentia parlar d’estructura, dinàmica , distribució , pressió , moviments de vaivé, bieles , cilindres… , l’ambient excursionista , havia deixat pas a l’activitat científica, i el darrer passeig fins a Can Brossa, va ser un constant discutir, exposar , raonar ,… tot menys observar la peculiar bellesa de la Vall d’Horta a l’ombra del Montcau.
Mallet i Garratt, acabarien donant el seu cognoms, a un tipus especial de locomotores de gran potencia, i en record d’aquella excursió que refèiem l’Antoni Ibáñez i jo, quan el món excursionista va tenir coneixement del fet que l’anomenada Roca Mur, havia estat el desencadenant d’aquell invent, se la va començar a anomenar també, com la màquina de tren, i així és continua fent avui encara.
Imagino amic lector, que ja coneixes aquesta història, oi ?
Antonio Mora Vergés

De ben segur que el nom us semblarà estrany, l’he vist escrit d’altres maneres, Paretdelgada ( a l’enciclopèdia catalana ), Pared Delgada, en alguna cita erudita relativa al període romà a Catalunya. Es tracta d’un lloc de culte, d’un santuari marià de la població de La Selva del Camp, a Tarragona.

El culte marià és una constant arreu, a Catalunya i fora de Catalunya, a Castellar del Vallès, tenim una advocació preciosa, la Mare de Déu de les Arenes, a Sabadell, la Mare de Déu de la Salut, que vindria a tenir un caràcter principal, però també la Mare de Déu de Togores a mig camí d’ambdues poblacions te el seu públic fidel, a Barcelona tenen la Mercè, i alhora la gent del mar, la Mare de Déu del Carme.

Deia abans que aquesta veneració mariana és una constant, però potser enlloc com a Tarragona, és conserven com abans els petits santuaris, el lloc de pregaria, la casa de l ‘ermità , i un lloc on avui serveixen menjars, i en altres èpoques s’aixoplugaven els pelegrins.

Una bona mostra son, el de la Mare de Déu del Remei, a Alcover, el mateix de Paret-Delgada a la Selva del Camp, el de la Mare de Déu de la Roca a Mont-Roig.

L’advocació de Paret-Delgada, es actualment la Verge de la Pietat, i en altre temps, ho fou la Verge de les Neus; la història particular però d’aquest Santuari, la trobem explicada en un petit quadre d’uns 20 cms2, en el que hi veiem un petit pergamí escrit a màquina, i un trosset de metall, segurament de bronze, és la resta d’una creu que segons explica el pergamí, fou trobada entre les restes ja apagades de les fustes, quadres , bancs i estris diversos del Santuari, quan en la loteria sinistra de la guerra civil, algú va decidir que el foc seria el millor final, per aquell i molts altres llocs creats i mantinguts per la pietat popular. La Creu de petites dimensions, deuria caure al terra, tant bon punt és va cremar la fusta del suport, i només amb alguna mínima senyal de la barbàrie romania oculta, fins que la curiositat d’un noi ( l’autor del pergamí escrit a màquina ), el va trobar, i va anar a fer companya, a tot un reguitzell de records de guerra infantils, trossos de metralla, casquillos de divers calibre, municions noves, un signe de pau, entre un petit arsenal !

L’autor del pergamí va créixer, i el Crist i els records bèl•lics, van romandre oblidats, desprès de la infantesa, la joventut i la maduresa de l’autor del pergamí, el van dur lluny d’aquella casa, i només amb motiu del traspàs d’un familiar proper, quan va caldre remenar de dalt a baix la casa, la petita caixa dels records de la guerra, va tornar a veure la llum, i en obrir-la aquella petita Creu de Paret-Delgada, i les circumstancies de la seva troballa, se li van fer presents.

L’autor va pensar que calia tornar la imatge al lloc on l’havia trobada, i desprès d’una tasca de neteja i recuperació fins on va ser possible, va confeccionar el petit quadre que conté la Creu i la seva història particular; la resta va ser senzilla, parlar amb el mossèn de la Selva, i demanar-li que li permetés tornar la imatge, dins el petit quadre que havia confeccionat expressament.

Avui la Creu està penjada just, a la part interior del cambril de la Mare de Déu de la Pietat. Crec que és un símbol preciós i m’ha semblat que fora bonic compartir-lo amb vosaltres.

Antonio Mora Vergés