General

El Flaquer, de la glòria a l’oblit

Ho trobareu escrit també com Flequer en alguns llocs, sobretot als mapes fets a Barcelona, en els que també s’aprecien greus omissions informatives, que serien altrament fàcils de corregir, si la supèrbia de la gran metròpoli, consultes les dades, de per exemple, el Centre de Cartografia de l’exercit espanyol, en el que òbviament es recullen amb tot luxe de detalls, fins a la més mínima edificació, camí o corriol.Sobta la manca de consulta, atès el fet de que Ministres de la Guerra o de l’exercit, ha estat un càrrec en el que els catalans han excel·lit, el darrer fou l’ara President de la Caixa de Catalunya, l’inefable Narcís Serra. Ni cal dir-ho el mapa de Catalunya està sempre actualitzat, com el d’Euskadi.
Dissabte 9 de setembre, mentre pujaven cap a la Masia del Flaquer, des del camí, podíem observar en un toll de la riera del mateix nom, un au, que fora del color negre, haguéssim jurat que era una cigonya, ens vam deturar per observar-la fins que potser saciada ja la seva set, va aixecar el vol.
La casa a mercè de tots el vàndals que volten pel país, està força malmesa, els detalls que expliquen encara els seus moments de glòria se’ns fan però presents, a la planta baixa s’endevinen més que es veuen els restes d’un forn, en el que es coïa el pa de tota la resistència a l’exercit francès, que malgrat haver reconegut com idioma oficial el català, no va obtenir mai la col·laboració dels catalans, certament si la dels barcelonins i possiblement l’abandonament de les seves obligacions mínimes per part de l’exercit espanyol, com a forma de facilitar la implantació dels invasors. L’ombra de la traïció – una vegada més – plana sobre els fets ocorreguts a Catalunya i a Espanya , en el període 1808-1814.Els moments de màxima glòria, van del 1811 amb l’incendi del Monestir de Montserrat, i la voladura de les seves restes l’any següent, fins al 1814, en que els francesos, abandonen definitivament el front del Llobregat, i el traslladen al Fluvià.
L’ascendent del Flaquer sobre les terres de la Vall del Montcau i àdhuc del Bages, perduraria durant bona part del Segle XVIII, al caliu de l’exportació a les Amèriques de vi concentrat en aiguardent .
El Bages assoliria el cim de la producció catalana.1878-1900, la fil·loxera ; la mort de la vinya, va ser l’inici del fi, pel Flaquer certament, però també pels Bages i les terres que des del Llobregat s’encimbellen als contraforts de la serralada litoral.
La producció es concentra en el terres planes del Penedès, abandonant-se progressivament els conreus en terrassa tant característics d’aquesta zona, que des del Pont de Vilomara, podem resseguir avui encara, fins a la Vall de Marfà, en terrenys ja del Moianes.L’inici de l’activitat manufacturera i industrial al llarg del Llobregat, va ajudar considerablement a justificar l’abandonament dels conreus, per raons d’estricta rendibilitat econòmica.
Avui des del Consorci de les Valls del Montcau, es fan esforços, per donar a conèixer el patrimoni excepcional, que conformem les tines de vi, que en gran nombre, i en bon estat de conservació podeu trobar al llarg del camí, que des del trencall d’Oristrell , us portarà fins a la casa del Flaquer, Tines de l’Escudelleta, del Ricard,…La casa, majestuosa des de la seva alçada, ho contempla tot, passats llargament els millors anys de la seva existència, mentre els arbres fruiters continuen fent la seva funció, només ja, per als ocells i alguna bestiola.
El Tomás s’enduria com a record una magrana.La sensació de que Catalunya, no està ni de bon tros, al nivell dels seus propis fills, se’ns fa evident – una vegada més – en la darrera contemplació que des del camí de baixada, fem de la casa i les tres tines, que son les úniques edificacions visibles.
La propietat en el seus millors anys tenia una segona casa, que ens queda oculta des d’aquest punt.
És una obligació moral, evitar la destrucció total d’aquesta casa.
© Antonio Mora Vergés

De sant Marti a la Popa

Tot just tocaven les 9,00 al campanar de Sant Martí de Centelles, quan començàvem l’ascensió al Castell ; l’equip, Joan Moliner, Feliu Añaños, Antoni Ibáñez, Tomás Irigaray , i jo mateix, desconeixíem en aquell moment que en alguns trams, hauríem fins i tot de superar “el pas d’home”, que és la velocitat mitjana del Joan, per poder dur a terme el recorregut previst i tornar a casa a l’hora de dinar.L’ascensió en fred és presenta força dura, i certament el fet d’assegurar determinats passos del recorregut amb ferros clavats a la pedra i cables d’acer trenats corrobora aquesta impressió, a mesura que anem guanyat alçada fins al 859 metres del Castell, el paisatge es va engrandint fins permetre’ns gaudir d’una visió en la que només per omissió podríem deixar de citar alguna de les elevacions que donen nom al país.
El camí fins a la Rovira dels Cerdans és d’una placidesa inesperada, desprès sobretot, d’haver hagut de grimpar com a cabres en l’ascensió al Castell. La casa amb trets senyorials , en la que podem observar mentre la circumval·lem, que tenia molí, està situada dalt d’un cim, i gaudeix de magnifiques vistes sobre el Congost i les anomenades terres dels sots ferestecs.
Fins a la Fageda de Sauva Negra, on esmorzàvem al voltant de la font, sentint caure algunes gotes de pluja, anem per una pista forestal, i fetes les fotos de rigor [ documentem el país que desapareix davant dels nostres ulls ], imprimim a la marxa un major vigor, del “pas d’home” a “l’ungla de cavall”, fins a la Casanova del Castell, a la nostra esquerra hem vist desfilar com qui va dalt d’un tren, Santa Coloma Sasserra, la urbanització de la Penyora, i la Talladella ; La Casanova, és únicament una prova més de l’estultícia de la nostra espècie, anys i anys, d’aixoplugar colònies d’infants – entre d’altres de la Parròquia de Sant Esteve de Castellar del Vallès – i ara per l’acció vandàlica d‘alguns malnascuts, reduïda quasi a ruïna , i convertida en una amenaça per a la seguretat dels qui s’hi acosten.
El Castell de Popa ens rep des de la seva imponent alçada, concentrat en el seu viatge al llarg dels segles, des de la ma àrab que el va crear orientat clarament al mati, fins als tropells ,abusos i malvestats sense nombre, que invocant al Déu dels cristians s’hi han dut a terme. Des de les escales del Castell, divisem sota un cel ennuvolat i gris, la serralada montserratina, Castellcir, Castellterçol, Moià , i més enllà els primers contraforts dels Pirineus.
En la nostra sortida matinal hi hem posat massa guindes, el Castell de Sant Marti, la Rovira dels Cerdans, La Fageda de Sauva Negra, el pas per la Casanova per documentar-ne l’existència i finalment el Castell de Castellcir dit de la Popa, i el rellotge passades llargament les 12,00 ens fa saber que la tornada pel mateix indret, no ens permetrà complir l’horari previst. Davant mateix de l’ermita del Castell, convoco una reunió de mapes per proposar un nou itinerari de tornada : seguir la riera dita de Centelles, fins a sortir al camí de la Rovira dels Cerdans, amb l’assentiment de la majoria comencem doncs a caminar; fins a tres tanques per evitar que el bestiar surti de la propietat ens cal creuar, i en algun moment el dubte respecte de la decisió pressa es posa de manifest, però abans de les 12,45 som a les envistes de la Rovira dels Cerdans, i trepitgem el Castell de Sant Martí de Centelles dins l’horari previst, per consumar el descens i trobar-nos de nou a la Plaça del Cementiri i l’església abans de les 13,00.
En la tornada un accident de tràfic a la carretera de Sentmenat a Castellar del Vallès, on podem comptar fins a cinc ambulàncies, ens detura durant una bona estona. Esperem que malgrat l’aparatositat ningú així patit mal.Arribats ja a casa, mentre confecciono aquest breu resum de la sortida, se’m fa evident per properes ocasions, que ens cal centrar-nos únicament en una , o com a molt dues fites per sortida , per poder continuar fruint d’aquest costum tant agradable : trobar-nos a les 8,00 per començar l’excursió matinal, i acomiadar-nos – normalment entre rialles – abans de les 14,00 hores.
© Antonio Mora Vergés

Records de Nyerros i Cadells

Tot just tocaven les 9,00 del mati, quan sortíem de la densa boira que ens havia acompanyat des de Castellar del Vallès, i veiem davant nostre les primeres cases de Monistrol de Calders, creuàvem el poble, i deixàvem el vehicle al final del penúltim carrer, quan s’inicia la pista forestal que amb diferents bifurcacions, comunica aquest poble, amb Granera i Castellterçol i a l’ensems en successives derivacions amb la resta de poblacions dels Moianes.El nostre primer objectiu era la casa dita del Rubió, en quines terres neix la riera de Sant Joan, l’esmentada casa d’aire marcadament senyorial, va ser fortificada al Segle XVII per un hereu implicat en les lluites entre Nyerros i Cadells. Segons la tradició havia hagut de fugir, cames ajudeu-me, i seguint els consells dels seus protectors, possiblement nyerros, va decidir construir una magnifica torre, tot i esmerçant en aquesta tasca una bona part del seu patrimoni; actualment la casa a cura d’un masover presenta un magnífic aspecte.
La Sala [ denominació arrelada en la toponímia catalana, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable ] , de Sant LLogari, i l’església de l’antiga Parròquia de Sant Llogari -616-678 , bisbe d’Autun (França), on mori decapitat i es venerat com a màrtir – de Castellet, citada ja l’any 939, i anomenada ara com Sant Llogari de la Sala, eren el nostre segon objectiu del mati. Certament les proporcions de la Sala fan justícia a la seva denominació, alhora la seva ubicació encimbellada damunt la riera del Marcet, confon-se amb el pas dels anys, els basaments de la casa, i la paret de pedra que els suporta, ens diuen que la primitiva denominació, el Castellet, ja li esqueia, i anunciava alhora, la seva posterior grandesa. Avui dissortadament la casa està a un pas de la seva definitiva destrucció; teulades ensorrades, sostres trencats, parets enrunades,…. tant i tant evident és el seu llastimós estat, que l’actual propietari ha col·locat en tots els accessos cartells de prohibició d’accedir-hi, entenem que bàsicament per evitar-se problemes de responsabilitats per danys i estalviar-se possibles demandes civils. Comprenem i àdhuc recolzem aquestes mesures, alhora però – una vegada més – cridem des d’aquesta terra de Nyerros, als cabdills Cadells de Barcelona, perquè evitin la pèrdua definitiva de cases com aquesta que son – potser recordar-ho és una obvietat – patrimoni de tots els catalans [ i afegeixo per ser políticament correcte ] i les catalanes.
L’església com la casa presenta un estat deplorable, ningú hores d’ara donaria crèdit a les històries que ens parlen d’aplecs multitudinaris, i fins de Festes Majors de la contrada, quan per manca de recursos, no se’n duien a terme a Monistrol de Calders. Val a dir que no fou fins desprès de la darrera Guerra Civil Espanyola, 1936-1939, que s’acorda dotar d’autonomia municipal aquest poble, que fins aleshores depenia administrativament de Calders. Amb dificultats hem circumval·lat la casa i l’església , des de l’alçada la visió apocalíptica, si cap, es fa encara més evident. Esmorzàvem a els escales d’accés a la casa , des del camí que comunica aquest indret amb Castellterçol.
En el camí de tornada, des del llit de la riera, hem pogut gaudir d’unes imatges, que en la llunyania palesen avui encara, que aquesta fou – sense cap dubte – una de les cases més importants i principals d’aquesta zona baixa del Moianes.
Fins arribar al vehicle, el Santiago ha trobat alguns rovellons, el Joan ha recollir algunes pinyes per un veí – per Sant Martí, la pinya cau del pi – , el Feliu ha pogut recollir encara imatges d’una bauma , i jo he començat a preparar mentalment aquest relat que esteu llegint ara. El Feliu enriolant-se ens ha definit com : un caçador de bolets, un caçador de pinyes, un caçador de relats i ell mateix, com un caçador d’imatges.
© Antonio Mora Vergés

La finestra parladora

El nom se’m va ocórrer en ocasió d’una excursió per les Valls del Montcau sota el guiatge del Joan Moliner i Manau; aquesta zona a cavall de l’Alt Vallès i Bages, pertany clarament al que tècnicament es coneix com el “cinquè món” ; està clar que més enllà de les denominacions diverses només hi ha un món, però la repetició de circumstàncies peculiars han fet que aquesta mena de definicions siguin conegudes per tothom.El “cinquè món” és aquell en que hi ha recursos disponibles, però no hi ha població. Catalunya en una gran part del seu territori està ja al cinquè món, alhora que per una petita part de la població això és el primer món , [ excés de recursos, sobreproducció de deixalles, malbaratament d’energies,…. ] i per capes cada cop més nombroses el quart [ manca dramàtica de recursos, fam, malalties, misèries, explotació, desatenció, abusos ,…. ] ; insisteixo en que això succeeix a Catalunya, si ,si ! la del Barça, la dels trens l’alta velocitat, la de la línia de molt alta tensió, i també la de les accions criminals i/o violentes, Sant Cugat, Sant Fruitós de Bages, ….
Havíem sortit de Rocafort i mentre guanyàvem alçada apropant-nos al Montgrós, contemplàvem l’extrema desolació de les terres d’aquest terme, i del de Talamanca a conseqüència dels darrers incendis; ben aviat mentre baixàvem vers l’anomenat Sot de Casassies, el paisatge va recuperar la seva fesomia habitual, herba, arbustos, algun arbre i molta, molta brusca; donava la impressió que algú tornava a preparar el terreny per un nou incendi. Aquestes terres s’havien anat abandonant des de la meitat del segle XIX; on hi havia hagut camins, arbres, marges , fonts , masies, t’hi trobaves ara, xaragalls estrets i relliscosos, vegetació arbustiva que amagava, pedres i fonts, sota les ruïnes de masies que havien donat aixopluc a famílies amplies durant més de 1.000 anys. Els recursos d’aquesta naturalesa feraç , continuaven intactes, calia només tornar a treballar-los. Per descomptat en termes econòmics, és més senzill prendre’ls als països pobres de l’anomenat tercer món, que produir-los – honestament – a casa nostra.Amb algun esquinç, a la pell i a la roba, assolíem el turó de Casassaies, la casa malgrat l’absoluta ruïna en que es troba, vista des de la cara de la tarda, sembla talment un vaixell que solca l’infinit; em va cridar l’atenció una de les finestres del segon pis, i vaig mirar-la amb els meus prismàtics, hi havia certament un llarg gravat a la pedra, en l’espai central s’hi veia un escut, hores d’ara fem gestions per esbrinar si va pertànyer a la família que dona nom al mas, a dreta i esquerra , unes marques, que desprès d’ampliar la fotografia, amb l’ajuda del meu bon amic Manel Navas, van resultar ser una pregaria , i/o una invocació de protecció. A l’esquerra de l’escut apareix IHS , i a la dreta MV, damunt d’un i altre, una minúscula lletra grega, alfa i omega, ara la lectura resultava senzilla CRIST I MARIA VERGE , i la plasmació amb les lletres gregues de l’afirmació de fe, Crist alfa i omega, principi i final !M’expliquen que els darrers masovers que hi ha haver, fugien l’any 1.949 en direcció a França, i com diuen en aquell país, “l’absència de noticies és bona noticia” , van arribar be de salut , i viuen encara. De ben segur per a ells, va funcionar la pregaria feta pedra, que resa cada dia el sol quan surt.
Des de totes les finestres de les velles masies ens envien cada dia un missatge, la terra de la llibertat, de la honestedat i la justícia, està aquí, sempre ha estat aquí !.Potser fem massa soroll per sentir el missatge, en tot cas, mai és tard per tornar a fer les coses com cal, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Viatge al país de les tines

“una bona anomenada és millor que un bon perfum “ Coh 7,1, aquest pensament el trobeu recollit en multitud de texts ,i està també en l’essència dels qui anomeno sherpas en els meus relats; no pertanyen certament al poble del Nepal que habita a les zones altes de l’Himàlaia, mundialment coneguts per llur participació en expedicions i estudis, i que son de fet els autèntics guardians del cim del món.El que els fa mereixedors d’aquesta qualificació és la suma dels seus coneixements del nostre país, i l’amor manifest que senten vers la nostra terra. De guies se’n troben per tot arreu, trobar un sherpa és una empresa quasi impossible.

Havíem convocat una sortida pel diumenge 11 de març des de http://www.moianes.com/ justament amb el títol que encapçala aquesta història; del País de les Tines, n’hem escrit abastament, i sortosament se n’ha fet ressò la pàgina esmentada, el Diari de Sabadell, el setmanari La Forja de Castellar del Vallès, el Breny de Sant Vicenç de Castellet, La Tosca de Moià, El Balcó de Vacafrisses i com a mínim les pàgines http://www.relatsencatala.com/ , http://www.guimera.info/ , http://www.joescric.com/ i algun altre mitjà.

Començàvem el nostre recorregut des del quilòmetre quatre de la carretera del pont de Vilomara a Rocafort, ben aviat veiem des de l’alçada les tines de la Bleda que causaven una gran impressió als nostres convidats, a menys d’un quart d’hora el conjunt de l’Escudelleta amb les seves onze tines deixava quasi sense alè a la major part de membres del grup, continuaríem però amb la nostra contemplació a distància fins arribar al conjunt de les tines del Ricard, aquí l’entusiasme es desfermaria i com nens petits senties exclamar, mira !, mira !, en el darrer tram fins a la casa del Flaquer veuríem encara algunes tines més.

La casa des de la nostra darrera visita està més malmesa, els vàndals, la tribu que augmenta de nombre de dia en dia, n’ha fet un lloc de concentració, constatem el menyspreu per la història de la casa, i del nostre país. Fins quan durarà aquesta lamentable situació ?.

Esmorzem al costat de les tres tines exemptes contemplant el llorer que resisteix el pas del temps, l’abandó i les humiliacions.

En la tornada baixem fins al conjunt de l’Escudelleta que esdevé objectiu de totes les màquines de retratar, primer el conjunt de quatre, desprès les tres que tenen l’accés des de dins de la barraca i les tres que el tenen a l’aire lliure, i finalment l’onzena que es buidava des d’una edificació a la que el nom comú de “barraca” no li fa justícia ; continuem pel camí fressat que ens portarà fins al conjunt de la Bleda, en el que no costa gaire intuir l’ús que en feien els darrers rabassaires, en el seu anar i venir de les terrasses on conreaven la vinya. En aquest darrer grup de tines expliquem per enèsima vegada el procés que es seguia fins omplir els bots o botes que a lloms de bèstia arribarien fins al Pont de Vilomara i/o a Rocafort.

El fruit de la vinya era transportat fins a les tines, on es procedia a trepitjar el raïm, el que es feia sobre una graella de fusta o brescat, que encaixava damunt les darreres filades de cairons de rajola vidriada que estaven enretirades un 15 cm, el vi emplenava la tina i desprès de la fermentació, podia transportar-se dins les bótes, on faria un període de repòs previ al seu consum.

Intentaré introduir una imatge gràfica en el relat a mes de la selecció de fotografies que com sempre farà de forma magistral el Tomás Irigaray López.

Feta l’explicació que va seguir un nombrós nombres de persones, tornem al camí ample que agafàvem hores abans, i ens arribem fins a l’aparcament.

En el comiat, agraïments i noticies : Al Joan Moliner, el nostre sherpa per les terres de les Valls del Montcau, el reconeixement – una vegada més – pel seu esforç, particularment avui, que tenia compromisos familiars, que esperem així pogut conciliar amb la direcció d’aquesta sortida matinal, als amics de Castellar del Vallès, Lluis i Jaume, aquest darrer , sherpa per les terres de l’Alt Vallès, on em va portar fins la Porta del Cel.

Quan a les primícies informatives, el Tomás treballa en la edició d’un curt “ Viatge al País de les Tines” al que el Santiago, músic de professió posarà el so escaient.

Us mantindrem informats !

(c) Antonio Mora Vergés

LA CLÀSSICA VALLBONA-NALEC-VALLBONA,AMB PARAIGÜES.

Habitualment a Vallbona de les Monges, hom i va a cercar la pau, el lloc en la actualitat, és del tot adient per aquest fi ; hi ha certament altres atractius que fan d’aquesta població que pertany avui a l’Urgell , un lloc de pelegrinatge, només a tall d’exemple en citaré alguns :

Es un estudiant i necessites concentració i silenci ?.

Ves a Vallbona de les Monges.
Necessites carregar les piles vitals ?.

Ves a Vallbona de les Monges
Vols trobar-te amb tu mateix ?.

Ves a Vallbona de les Monges
Vols conèixer de veritat Catalunya ?.

Ves a Vallbona de les Monges
T’agrada caminar, anar en bicicleta, gaudir de la natura ?.

Ves a Vallbona de les Monges

Nosaltres ens havíem proposat fer des de desprès d’esmorzar , 10,00 , amb tornada abans de dinar ,14,00, el camí que porta des de Vallbona de les Monges, al fons d’una depressió de la Serra del Tallat, fins a Nalec, a les alçaries – més que moderades – que el Corb ha conformat al llarg de segles i segles, fins a formar l’esplèndida Vall a la que dona nom.

El dia estava tapat, semblava que plouria, malgrat que les previsions deien el contrari per aquesta zona interior [ fins i tot en la distribució de les pluges, s’aprecia la centralització Barcelonina i costanera del país, oi?]. Dúiem paraigües, amb l’esperança de que nos ens caldria obrir-lo.

Sortíem doncs a l’hora prevista del locus horroris et vasta solitudinis , com s’havia conegut en el passat aquesta vall, que l’acció del Cister acabaria convertint en Vallis Bona.

El recorregut sembla senzill, des del 481 m. Alt de Vallbona de les Monges, fins al 487 M. Alt de Nalec, en una distància màxima de 8 quilometres [ per a nosaltres 16 ], deia que sembla senzill, perquè certament no ho es; al llarg del recorregut cal ascendir fins al Coll de l’Olla, 621 m. Alt , iniciant un seguit de pujades i baixades, a les que vàrem acabar qualificant de galibiers , en record i memòria del port de muntanya d’aquest nom, en els límits de Saboya i els alts Alps; de ben segur que algun lector ho trobarà – que ho és – exagerat, però val a dir, que des de la primera passa o potser fins i tot una mica abans, la pluja havia fet acte de presència, i no va deixar de fer-nos companya durant tot el mati.

La distància feta amb paraigües, i amb un terra moll que semblava voler-nos engolir, és va convertir en un autèntic suplici.

La visió de Nalec entre una fortisima cortina d’aigua ens va semblar talment com un miracle, i amb tot anaven dins del temps previst !

Al costat de l’església de Sant Jaume que vàrem visitar, hi havia una petita estança que feia les vegades de botiga, i en la que a un € la peça, ens van fer amb dues pomes, que ni de lluny ens van retornar l’energia esmerçada en aquesta primera part de la travessa, i calia enfrontar el retorn !.

En aquests pobles, no hi ha transport públic, ni autobusos ni taxis, i no era cosa de molestar a ningú per una decisió nostra, que al cap i a la fi, era una tossuderia quasi infantil; si plovia al sortir, el més lògic hagués estat anular la sortida, oi ?.

Així que, traient forces d’algun lloc desconegut – no excloem al mateix St. Benet – vàrem refer el camí vers a Vallbona de les Monges, sempre amb paraigües, sempre plovent ,i sempre ensorrant-nos més i més en la terra molla.

Miraculosament arribàvem a temps per a dinar, malgrat que de l’esgotament no tenien esma ni per a menjar, i aquella tarda ens vàrem regalar una migdiada, que va durar quasi fins a l’hora de sopar, 20,00 , desprès del sopar, i d’assistir a les complertes , una infusió al bar del poble, va precedir novament un descans, que els nostres cossos necessitaven imperiosament.

Ah; tenim pendent fer novament la Vallbona – Nalec – Vallbona, però només si no plou, voleu venir amb nosaltres ?

(C) Antonio Mora Vergés

La bòfia

El nom te força, ens remet a una munió de conceptes, oi ?. Ens aquesta accepció però, ens referim a l’embut d’ensorrament per dissolució de materials del subsòl, i més en concret encara a les bòfies que van obligar a desviar el curs del Cardener, just al seu pas per Cardona.
La comarca natural del Cardener, és de totes, totes, un lloc ple d’encís; els pobladors pre-romans, els bargúsians, foren gent temible, que anirien acompanyant Anibal en la seva campanya contra Roma, i que justament per això, pagaríem molt car, ara a mans de Cató l’ajut donat als enemics. Cardona, segles més tard, al 1.714, fou la darrera ciutat en caure en mans espanyoles, i encara amb capitulacions honorables, que permetrien salvar vides i hisendes dels defensors de la causa de l’arxiduc. Tampoc Barcelona ha perdonat mai – com no ho va fer Roma – aquest gest de valor, i el preu pagat en aquesta ocasió ha estat desproporcionadament alt, fins i tot algun barceloní honorable – em consta que almenys en queda un – considera que ha estat excessiu.
La Conca del Cardener, aigües amunt de Manresa, és una ossera industrial, aquí i allà, colònies que ens parlen d’un passat tèxtil, vinculat bàsicament al cotó, i lligat en una majoria de casos, a la família Valls Taberner, que farien aquí el paper d’enterradors, juntament amb d’altres personatges il·lustres del món barceloní, com l’inefable líder del P.P. català , Sr. Piqué, i l’amic De la Rosa – ara sembla en hores baixes – , farien en termes taurins – aquí agrada força el correbous – la puntilla a la comarca, amb la venda de les concessions mineres al capital jueu, que únicament necessita els fons de comerç, i més en concret el llistat de clients, i que deixarà caure suaument, la zona en una bòfia econòmica, de la que difícilment se’n sortirà. Aquesta percepció amic lector, és més que general, en les poblacions de la zona, a poc que treguis la qüestió, cosa que des d’ara t’esperono a fer, òbviament.
La Comarca, amb capital a Solsona, fou a l’edat mitjana, el centre de gravetat de Catalunya, des d’aquí començaria la tasca de recuperació de les terres als sarraïns en ocasions molt a contracor de les poblacions alliberades, que fins i tot, com en el cas d’Osona, ens revoltaren contra l’ocupació cristiana, que més enllà de les bones paraules –exigia unes desproporcionades compensacions econòmiques – ; llegendes com la de la Torre de la Minyona , que comparteixen Cardona i Maldà a l’actual comarca de l’Urgell [ aleshores Segarra ] ens descriuen aquell món de forçada convivència entre sarraïns i cristians, en la que sens dubte, les millors aportacions vindrien de mans dels ocupants, que aleshores tenien una millor tecnologia, i un coneixement més complert del món. Amb tot ,la força bruta – dit en el millor sentit possible – dels cristians, acabaria donant-los la victòria, i amb ella, podríem entrar en un llarg període de misèria, econòmica, social, intel·lectual, moral, i allò més que vulguis afegir tu amics lector, que coneixerem com l’Edat mitjana, i que tindrà el feudalisme com a sistema de distribució de la riquesa, amb el resultat de retornar durant segles, a una pitjor situació de la que hi havia, quan els bargúsians van ajudar a Anibal contra Roma. Ens queda d’això, una munió de castells, torres de defensa, esglésies, …. i una comarca arruïnada, amb la sensació de que finalment, s’obrirà una bòfia que l’engolirà definitivament.
La zona està dins del Forat Negre, en aquella definició que diu que és l’espai que delimita la serralada litoral i els primers contraforts dels Pirineus, i l’actual política de desviar les carreteres del centre de les poblacions, facilitant únicament el tràfic en sentit Barcelona-Pirineu, no fa altra cosa que consolidar aquesta sensació d’aïllament de trobar-se en una bòfia immensa !

© ANTONIO MORA VERGES

EL FORAT NEGRE

Desprès d’anar una i altra vegada per les comarques – mal dites de la Catalunya interior- el símil astronòmic està del tot justificat; pel que fa a l’extensió de Catalunya, els primats electrònics que viuen a Barcelona i rodalies, creuen que a Catalunya, del mar a l’alta muntanya només hi ha un passeig, que de vegades costa de fer, però que a ells els sembla d’allò més normal, acostumats com estan a viure com polls de granja.

De fet però, em de convenir que la distància real entre la gran megalopolis i el Pirineu , es fa de manera quasi habitual, de forma mecànica i com si els terrenys que anem travessant no tinguessin el més mínim interès, així no sobta gaire, que poca gent conegui el fet de que la famosa Agustina d’Aragó, catalana de soca-rel, te un monument a la seva memòria en el poble natal de la seva família, FULLEDA, i que el fundador de l’enciclopèdia ESPASA-CALPE, tingui també un monument dedicat, en aquest cas a LA POBLA DE CERVOLES; a la pregunta de a on es troben aquests poblets només us puc dir, que dins del forat negre.

Aquest espai sense límits precisos, està clarament abocat a viure un abandonament ràpid; no oblidem que més enllà de l’any 2.010 la major part de l’activitat agrícola haurà desaparegut a Catalunya, i amb ella desapareixeran també els darrers catalans que volen viure com diuen els de Barcelona , en el territori – es clar que la gent de Barcelona, viu a la lluna, oi ? .-

De fet el bosc català no fa altra cosa que guanyar espais dia a dia, en aquest moment les poques persones que entenen d’aquest tema, estan molt preocupades per aquesta qüestió, però lògicament en tractar-se d’un nombre reduït i que a més parla únicament o principalment en llengua catalana , aquesta percepció no arriba a la societat civil. M’agrada això de l’adjectiu civil, tot i que no queda massa clara la seva funció; la societat es una forma d’organització que compartim amb d’altres espècies, principalment amb els mamífers, imagino que l’adjectiu funciona en el sentit de diferenciar-nos d’altres espècies que lògicament no tenen civilització, es a dir qualitat de civis.

Malgrat que cada cop em desagrada més compartir els meus llocs d’esbarjo amb desconeguts, aixeco des d’aquí un prec, perquè tothom s’esforci en conèixer una mica més aquest espai proper, que trobem des de darrera de la serralada litoral, fins al límit dels Pirineus, de ben segur que hi trobareu paratges encisadors, però el que us encoratjo a trobar – mentre sia possible – son les persones que viuen permanentment en els nostres pobles.

No tingueu cap por, el FORAT NEGRE de Catalunya, no s’ha empassat mai a ningú, les forces econòmiques tiren justament en el sentit contrari, perquè res de profit quedi fora de la megalopolis Barcelonina.

mora.a@guimera.blog

Història d’un riu [ recuperar la ]

Avis a navegants ! , avui per les terres que aniré descrivint no trobaràs cap riu, trobaràs això si a poc que forcis la teva imaginació, les ribes, els gorgs, els salts, les corbes, els meandres i els llocs diversos que l’aigua va conformar en el seu lent passar durant segles i segles ! ; en la teva atenta observació i amb l’ajut de la toponímia [ de la seva interpretació correcta ], confirmaràs l’existència d’aquest riu, del que únicament hi ha dubtes respecte del seu nom.

Començarà el camí al límit de la terra de les comellades , així dita perquè hom imagina com onades de terra, que s’aixequen i s’ensorren de forma cadenciosa, com en un mar de terra. El primer tram us ajudarà a conèixer un xic més aquest país nostre; anirem des del Sió, fins a l’Ondara, i des d’aquest fins al Corb, on finalment i quasi des de la darrera coma, ens trobarem els Omells de Na Gaia; darrera nostre, Sant Ramon, Montfalcó Murallat, Cervera , Montcortes, L’Aranyo, Tàrrega, Verdú, El Mas de Bondia, La Bovera, Guimerà, Vallsanta,, Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona, el Vilet, Sant Martí de Maldà, Malda, Vallbona de les Monges, i en el camí al Tallat, el trencall que ens portarà als Omells de na Gaia ; aquesta població pertany ara [almenys eclesiàsticament] a la comarca de l’Urgell; el nom Omells, és deriva sense cap discrepància científica en aquesta afirmació, tant en l’ Alcover Moll , com pel Joan Coromines, del llatí ülmëlles, oms petits. Això, juntament amb l’evidència orogràfica, el Omells és el lloc més alt del recorregut, ens confirma que aquí és trobava el naixement del riu, potser el Gaia ?. Els oms, almenys alguna de les seves espècies, son clarament arbres de ribera, i sembla lògic que en aquell punt fossin petits ,oi ?

Seguirem el camí del riu en direcció a l’Espluga Calba, la carretera transcorre per una de les ribes, i no costa gaire d’imaginar-nos el camí de l’aigua, en la vall suau, en la que aquí i allà hi trobareu encara molins de vent, que de ben segur ,deuen poar l’aigua subterrània que encara avui recorre la vall. L’Espluga Calba, deu clarament el seu nom, a l’existència en el seu subsòl, d’espluges o coves, que l’aigua va anar fent al llarg dels segles. Únicament, i per deferència de Mn. Joan Llort i Badies, rector entre d’altres poblacions de l’Espluga Calba, on resideix, vaig poder contemplar una d’aquestes esplugues, que és troba justament sota la majestuosa església parroquial. Sembla que alguns veïns, fan servir aquestes cavitats com a soterrani, i/o bodega ; com a suggeriment deixem aquí, la recuperació d’alguna d’aquestes esplugues, com element d’interès turístic. El poble no està, ans al contrari mancat d’elements d’interès; des de la nau impressionat de l’església, fins al castell, passant pel mateix nucli de població, i l’edifici de la Cooperativa de Generes de Punt John Fil [ seny, unió, treball ], l’oferta de visitar alguna de les espluges fora un complement molt adequat. Dit queda.

El riu, agafava aquí una amplada considerable, i començava una marxa tranquil·la, que el portaria fins al Omellons, oms grossos, si seguim el criteri, tant de l’Alcover-Moll, com del Joan Coromines; el riu es convertia aquí en un llençol d’aigua de magnifiques proporcions; més endavant encara, La Floresta, ens evoca un lloc ,on l’aigua va permetre de ben segur, crear esplendorosos jardins, que acompanyarien el pavelló de caça ,que els senyors d’Arbeca i Ducs de Cardona, tenien en aquesta població, i que és conserva encara, perquè segons m’expliquen, en el seu moment, fou adquirit per persones estrangeres [ ve la menció, al desastre ocorregut al Castell d’Arbeca, comprat per aborígens, i venut com a pedra ]. Hi ha menció històrica, de que en aquestes contrades, un dels Ducs va perdre un valuós collar d’or, trobant-se de cacera. No es tenen noticies de que s’hagi trobat encara; malgrat els segles transcorreguts, i els evidents canvis físics en el paisatge , la recerca del collar dels Cardona, pot ser un atractiu addicional, no us ho sembla ?. Tot i això, en el cas de trobar-lo, no fora correcte, aplicar aquí, allò del ladron que roba al ladron, eh !

Més enllà de les fites comentades, costa de localitzar el antic llit del riu; la mà de l’home, tant en el sentit de construir, com en el de destruir [ aquest segon més freqüent, malauradament ], fa difícil seguir el camí de l’aigua . De tota manera, ja que estem aquí, el més lògic serà continuar amb la recerca que només deixo en un esbós, oi ?

Ànims, i a refer – fins on sigui possible – la història d’un riu ! . Del resultat de la vostra experiència ens agradarà rebre’n informació detallada a www.guimera.info.

mora.a@guimera.blog

Sant Jordi i Guimerà.

Feia molt de temps, les setmanes s’havien convertit en mesos, i els mesos en anys, la recerca d’alguna informació que vingués a corroborar la presència de Sant Jordi a Guimerà, m’havia portat per llocs molts diversos, de Tamarit de Llitera a Vallbona de les Monges, a Montblanc, a Tàrrega, a Tarragona, a Roma, sempre d’arxiu en arxiu, sempre darrera d’una confirmació que se’ns dubte [la fe mou muntanyes !] acabaria trobant.

Recentment l’arxiu Notarial de Catalunya , ha vingut a donar alguna llum, en la zona situada davant de Guimerà a l’altre costat del riu Corb, existia una finca anomenada Prat de Sant Jordi, i lligat a aquest singular nom, la creença de que el nostre Sant, com aigües avall havia fet Sant Martí [1] , havia estat en carn mortal en aquestes terres, en les que entre 1.190 i 1.1589, havia florit, primer a la Bovera i desprès a Vallsanta, la flor de la vida contemplativa.

Segles més tard, aquelles terres aleshores de conreu, serien l’espai de creixement de Guimerà, i justament en els terrenys esmentats del Prat de Sant Jordi, s’acabaria aixecant un Hostal, que agafaria també el nom de Sant Jordi, i del que sortosament podeu gaudir avui encara.

Sant Jordi era un soldat romà nascut a Capadòcia (actual regió de Turquia)., segons alguns, fills d’una bona família d’arrels pageses [ El nom en grec, justament fa referència a això, “ pagès, que treballa la terra “ ] .El camp, l’agricultura, són les bases de refranys catalans com aquests: “ Bon sol per Sant Jordi i per Sant Marc, podràs beure el vi a raig”, “Per Sant Jordi vigila ton ordi; si en veus una espiga aquí, altra espiga allà, vés-te’n a casa, que prou ordi hi haurà”, “Quan per Sant Jordi gela, mal any de peres”, “No diguis hivern passat que Sant Jordi no hagi passat”, d’entre molts altres. El nostre Sant fou un més dels primers màrtirs de la fe cristiana, i per alguna raó que hom no ha sabut trobar, ha acabat essent el Patró del mig món.

Per a la vostra reflexió i goig íntim , m’atreveixo a citar-vos aquí l’obra d’un dels prínceps de la nostra literatura. Que us agradi molt !

Pregària de Salvador Espriu

Senyor sant Jordi,
patró,cavaller sense por,
guarda’ns sempre del crim de la guerra civil.
Allibera’ns dels nostres pecats d’avarícia i enveja,
del drac de la ira i de l’odi entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda’ns a merèixer la pau
i salva la parla de la gent catalana.

Amén.

(© Antonio Mora Vergés