ERMITA I RELLOTGE DE SANT BERNABÉ D’AGUILERA. ÒDENA.

Aprofitava la meva visita a Òdena atenen una invitació dels Amics del Country d’aquesta població :
http://espaicountry.blogspot.com/2011/08/odena-sed-de-country.html

M’arribava fins al Raval d’Aguilera , integrat avui al terme municipal; el lloc va sorgir a finals del segle XVIII, a partir d’establiments de Jaume Aguilera, del mas Aguilera de la Costa, en la partida de la “Soleia”, on es situaren parcers o rabassaires de terres del mas de les Rovires, de can Rossinyol de Moragues -actual can Macià- i del mateix ca n’Aguilera.

En alguns casos s’efectuà una venda d’una peça de terra a canvi d’un preu acordat i en d’altres es va establir un cens anual de caràcter indefinit i una entrada simbòlica que fou curiosament un vas d’aigua; és el que es coneix com establiment emfitèutic indefinit.

Volia retratar l’ església romànica dedicada a Sant Bernabé, que apareix documentada des de l’any 1110.

L’any 1337 era donada [*] d’aquesta capella una dona de nom Maria dedicada al manteniment de l’ermita i al conreu de les terres a ella adscrites.

(*) Rebien aquesta denominació i també més tard la d’oblates, les persones que sense el lligam dels vots religiosos, es donaven a si mateixos, amb els seus bens en possessió a un monestir. També s’anomenaven així en el dret català, les persones que s’acollien a una casa i/o família amb el dret de viure-hi i d’ésser-hi mantingut i atès com de família, aportant-hi en canvi els seus bens presents i futurs. Actualment aquesta figura jurídica encara vigent, s’aplica en algun dels nostres Monestirs.

A finals del segle XVII, inicis del XVIII, fruit del creixement econòmic del moment, l’ermita va patir importants transformacions [ aleshores tenir un edifici religiós dins la propietat atorgava un especial ‘pedigrí’; més tard van ser les pistes de tennis i/o la piscina ]. Es va construir un cor a la banda de ponent – potser fou aleshores que s’obri una porta ara tapiada en aquella ubicació -; em costa de creure que fos l’original. Acostumaven a orientar-les al sud/sud-est, aleshores les decisions obeïen a raons pràctiques.

L’any 1954 la capella fou restaurada pel seu propietari, Joan Ferran Cañellas. El 13 de juny d’aquest any fou beneïda l’ermita i una imatge de sant Bernabé, obra de l’escultor Bohigas.

L’ermita és un edifici d’una sola nau, ampliada a llevant amb un absis semicircular, la nau és coberta amb una volta de mig punt enguixada, el sostre de l’absis és una volta de pedra d’un quart d’esfera. S’hi accedeix per una porta adovellada, de construcció moderna, a la banda de ponent.

Les obertures a l’exterior es complementen a l’absis, amb una finestra de doble esqueixada, son visibles al costat nord les dovelles de carreus d’arenisca molt degradats , d’una porta avui tapiada; a ponent s’aixeca un petit campanar d’espadanya de construcció moderna.

L’ermita està quasi completament arrebossada com la masia annexa, en la que ressalta el particular rellotge de sol.

Ja sabeu que en això dels rellotges de sol, Catalunya és una ‘potència’- com en la majoria d’activitats que demanen intel•ligència i preparació tècnica – :
http://www.gnomonica.cat/

recollides les imatges tornava al Parc de la Font.

Antonio Mora Vergés

Feu un comentari