Les runes que no podem oblidar.

Feia molts i molts anys que recollia i en ocasions rescrivia , la història o les històries de les cases de pagès, de les masies abandonades per l’entorn proper al Vallès occidental.
Durant l’any 2006 que donava les seves darreres passes, el Diari de Sabadell m’havia fet l’honor de publicar algun d’aquest relats adornats amb fotografies meves, del Feliu Añaños i Masllovet o del Tomàs Irigaray López. Va ser justament com a conseqüència d’aquestes publicacions, que el –li direm – Cosme em va trucar un dia a casa, i se’m va oferir com a guia per una sortida que hauríem de fer tots dos sols, sense màquina de retratar i el mati del dia de Nadal.
La proposta em va intrigar i com suposava encertadament el Cosme vaig acceptar; a casa , a la meva esposa , no li va agradar gaire – malgrat el meu compromís de ser puntual – que marxes en tant senyalat dia i en companyia d’una persona desconeguda.
A les 8,00 em passava a recollir amb el seu vehicle.
El camí agradós va consumir dues hores i ens va portar davant les runes d’una masia – que jo no coneixia – i quines dades no he trobat en cap dels mapes que habitualment faig servir; el Cosme òbviament es trobava en un entorn molt conegut, vaig pensar que familiar fins i tot.
Esmorzàvem a l’era de la masia, arrecerats del vent i gaudint d’aquest assolellat dia de Nadal que sens dubte anuncia una Pasqua gèlida.
Si Nadal al sol, Pasqua al foc, i a l’inrevés, segons recull la saviesa popular.
En acabar el nostre àpat, el Cosme en va confessar que havia nascut en aquella casa, i que justament els havien desnonat com a masovers un dia de Nadal dels anys 60, recordava perfectament com el càrrec de la Diputació Provincial , amb l’uniforme blau i les corretges negres, que identificava als membres del Glorioso Movimiento Nacional, acompanyant per dos guàrdies forestals va fer saber al pare del Cosme, que havien de deixar la masia, de la que n’era des d’aleshores propietària la Diputació, i justament aquell fascista ja feia servir mots com, ecològic, natural, sostenible, per justificar l’abandó definitiu del conreu en aquell indret, i el tancament de mas, que es veuria reduït a runes en un breu període. Amb tot, la família podia encara passar els nadals a la casa, perquè com deia aquell mal home, els fascistes no son tant dolents com vostès diuen. Acomplert l’encàrrec els tres homes van marxar.
El pare del Cosme, van enganxar l’animal al carro i tota la família, la mare, la germana, el pare i el Cosme, van marxar cap al poble.
El pare tornaria encara un dies més, per recollir els mobles i les eines que eren seves, i abans de reis, deixava les claus a casa d’un dels guàrdies forestals, que li recordava que “era un manat” i li feia saber que la situació li sabia molt greu.
Aquell dia de Nadal dels anys 60, els van acollir a casa de l’oncle, i segons el Cosme va ser fins i tot un dia feliç; ben aviat el pare va trobar feina en una fàbrica, i la mare feinejava per les cases de la gent benestant del poble, ell i la seva germana, van acabar els estudis, la germana va fer magisteri, i ara tenia plaça en propietat al poble, ell va acabar enginyeria superior i disfrutava d’una bona situació econòmica.
Si l’abandó del mas es mesurava únicament des d’una vessant pràctica , val a dir que s’havia de considerar un èxit.
El cert però, era que el pare mai va ser feliç en la seva feina a la fàbrica, com tampoc la mare, i ell mateix , el Cosme, havia invertit la seva vida en lluitar contra l’aplicació de models corruptes, sota l’aparença de constituir un procés ecològic, natural, i sostenible.
Em va agrair alhora que la meva presència en aquest dia tant especial, el difondre per arreu les meravelles d’aquest país nostre, que en un període breu – si no fem res per evitar-ho – serà només una gran concentració urbana , envoltada de runes, abocadors, espais desèrtics i llocs sense història. Ell, el Cosme, tornava a la masia enrunada justament per recuperar d’aquella visió tràgica la força per continuar en la seva lluita sense fi.
Abans de les 14,00 per tranquil•litat de la meva esposa em deixava davant del meu domicili, i alhora que m’esperonava a continuar en la tasca de divulgació que comparteixo amb d’altres persones, em pregava la màxima discreció pel que fa al seu nom real i la ubicació de la masia.
La discreció es un hàbit arrelat en la meva conducta, i pel que fa a continuar recollint , la història o les històries de les cases de pagès, només dependrà – espero – de mantenir un bon estat de salut.
© Antonio Mora Vergés

Puigdoure i Mata-Rodona, l’orgull del nostre passat !

El dia 24 de desembre de 2006 , quan tot just s’aixecava el sol, deixàvem el vehicle a l’aparcament de l’Alzina del Salari, i començàvem a caminar darrera el Joan Moliner i Manau, el Tomás Irigaray i jo; anàvem a donar inici al que – només pel temps – seria una missió impossible; recollir imatges de les masies de Puigdoure i Mata-Rodona , i tornar a les 14,00 hores.
Ens aturàvem per deixar constància de la contemplació del pessebre del Coll del Boix, i sense arribar-nos a l’alzina del vent, creuàvem la polèmica pista, quina finalitat ultima no es evidentment la protecció del massís , i seguíem fins l’era dels Enrics, el Collet i turó del Malpàs, i pel Coll de la Creu dels Alls, arribaven a la casa de Puigdoure ; la finca malgrat el deplorable estat de conservació, conseqüència directa i volguda del regim de “mans mortes” a que la Diputació de Barcelona condemna ,de fa anys a totes les més que mil•lenàries cases que en virtut del seu poder polític acaba adquirint, conserva la serena bellesa que des del període romà havien anat acumulant els successius estadants; fa per descomptar honor al seu nom, i s’endevina per les restes dels cups de vi i de l’oli, que la finca disposava de tot allò que era necessari per viure amb el màxim confort fins a dates molts recents.
Esmorzàvem al voltant de la pedra de l’antic molí d’oli, arrecerats del vent i gaudint de l’escalfor del sol.
El Tomás recollia en magnifiques fotografies la infinita desolació d’aquesta casa.
Baixàvem – literalment a tomba oberta – fins a Mata-Rodona , per constatar com allò que els segles van dibuixar, avui amb únicament l’afegitó d’alguns materials moderns, col•locats de forma maldestra pot esdevenir una finca més que vulgar, lletja i despullada de qualsevol gràcia i encant de forma barroera.
Més enllà d’aquesta constatació estètica, la casa i la petita ermita de la Mare de Déu de la Concepció, seran també objectiu de la màquina del Tomàs Irigaray.
Feta la feina principal continuàvem per la pista de Mata-Rodona fins a retrobar-nos de nou, amb la pista que dissortadament no han pogut aturar, ni els raonaments, ni alguna mostra d’oposició física, no trigaran gaire els treballs d’asfaltat i condicionament per assegurar els desnivells que en algun punt superen els 200 metres, deixem darrera nostre el turó del Pujol , superem el Quarto de Reixa, el Coll de Tanca , ens acomiadem en la distància del Paller de tot l’any, i des del Coll de les Tres Creus, inicien el descens fins a l’aparcament de l’alzina del Salari per les pistes asfaltades, vestigis d’un intent no reeixit d’urbanització, i turment final per la nostra sortida matinal.
Quan col•locàvem les motxilles al cotxe, el rellotge marcava ja les 14,30 hores, en aquella zona els mòbils no tenen cobertura, i no era fins quasi el centre de Matadepera que el Joan Moliner, aconseguia trucar a casa, per comunicar a la meva esposa que arribaríem una mica més tard; mitja hora llarga des d’ara, sentia dir al Joan !.
Baixava fins a Sabadell per deixar primer al Tomás i desprès el Joan, desitjar-nos Bon Nadal, i enfilava cap a Castellar del Vallès, on deturava el vehicle una mica passades les 15,00 hores.
Hi ha coses amic lector, que certament no poden ser, i una d’aquestes és fer una ruta que supera de llarg els 25 quilometres, recollir imatges , esmorzar i ser puntuals en l’arribada a casa.
A la tarda mentre començava a recollir informació per a fer aquest relat, em sortia una mitjana de més de 5 quilometres a l’hora.
Tot i superar llargament el “pas d’home” l’objectiu era inassolible en només quatres hores. No us ho sembla també a vosaltres, amics lectors ?Esperem que el malson d’un Parc d’Atraccions de la Natura que sembla l’objectiu final de la Diputació Provincial de Barcelona, no arribi mai a realitzar-se; li deixem aquest prec al Pare Noel, i l’incloem també a la nostra Carta als Reis.
Que el bon Déu guardi Catalunya dels seus administradors !
© Antonio Mora Vergés

Traces d’història. El Castell de Guanta

…..els va ésser forçós recular i fugir com ho feia en Borrell i els altres que pogueren seguir-lo, perseguits per l’enemic fins al Castell de Guanta [ que també pertanyia a Caldes ] on posaren setge els sarraïns. Es defensaren valerosament els assetjats uns quants dies causant-los moltes baixes, però a la fi, no poden resistir més, els Alarbs [ àrab, però també sinònim de salvatge, inculte, ferest ] entraren al Castell per la força, i encara que el Comte i els altres lluitaren aferrissadament, quasi tots foren morts lluitant per la Pàtria. Havent entrat els àrabs per assalt al Castell, tallaren el cap del Comte Borrell i alguns dels més principals [ Aveli Xalabert Serra, Caldes antic i modern, – Caldes de Montbui 1935 – pàgina 11 – ]
Aquesta lectura m’havia fet buscar la ubicació física del Castell de Guanta ; el paratge pertany avui a Sentmenat, població del Vallès Occidental, on val a dir-ho, associen aquest nom, no tant a un fet històric i/o llegendari del període de la invasió sarraïna, sinó clarament a un moment de la recent història industrial, en la que s’havia fet servir el cabal d’aigua de la riera d’aquest nom, per a la producció elèctrica.
Passaven pocs minuts de les 8,00 del mati del dissabte 26 de desembre de 2006, quan baixàvem del cotxe al costat mateix de la casa de Guanta, coneguda també com Castellet de Guanta, el Feliu Añaños i jo.
No havíem aconseguit trobar mapes amb detall, i dúiem únicament una guia turística de la zona, amb una mínima informació i molta propaganda. Començàvem el camí passant per la font de les Orenetes, i seguint fins a la pista que des de Castellar del Vallès, et porta fins a Sant Sebastià de Montmajor, Caldes i Gallifa; anàvem en direcció a Castellar i a la nostra dreta, podíem gaudir de la contemplació de Can Cadalfalch o Catafau, i darrera seu l’estampa inconfusible de la Mola, deixàvem a l’esquerra les runes de la casa anomenada abans el Castellet de baix, i la casa en restauració del Castellet de Dalt amb una teulada només a una aigua, ben aviat la pista comença a davallar i en un revolt confiats en un munt de pedres, i en la memòria del nostre llatí de l’escola, Corb [ corba ] ens endinsem per un corriol ; aquí i allà ens cal superar l’obstacle que representen, un inusual nombre de grans pedres curulles d’humitat i extremament relliscoses, que trobem just fins al cim, on topem amb les que son sens dubte runes del Castell de Guanta; davant nostre quasi devorat per la vegetació, oblidat de tothom el lloc exacte on succeïren els fets, que explicava l’Aveli Xalabert i Serra.
Recollim les imatges d’aquest cim del Turó anomenat del Corb, davant per davant del Puig de la Creu, separats únicament per una munió de línies elèctriques de molt alta tensió, que des de Sentmenat arriben fins la frontera amb França.
Al progrés sens dubte li resulta enutjós conservar adequadament el patrimoni històric, enlloc del món com aquí, el culte als diners està per davant de qualsevol altra cosa, “la pela és la pela “ , ni que ara l’anomenen euro.
Hem fet la nostra feina, i per les futures generacions restarà encara, la darrera imatge d’una ruïna, en la que s’iniciava justament un món nou; queia el cap del Comte Borrell, però guanyàvem per sempre més el zero i els números ordinals.
Aquella derrota, – com passa amb molta freqüència – fou una victòria absoluta per Catalunya.
© Antonio Mora Vergés

Uixols, terra de llibertat !!

El Joan Antoni Blaze Archs, bon amic, estudiós de la nostra història, ha estat traginant pels arxius de la Corona d’Aragó, a la recerca d’algun document que ens permetés sostenir l’afirmació que encapçala el relat.
En la primera ocasió en que vaig entrar en relació amb aquest topònim, em va cridar l’atenció com ho havien fet altres, a les terres altes del Moianes; Marfà, Bertí , La Sala de LLogarri, la Sala del LLucià,.. tots tenien en comú que en algun moment del passat havien estat parròquies; Uixols al límit de la comarca, amb les terres de l’Alt Vallès, també fins al segle XV ho fou, passant a ser sufragania per un curt període de Granera, i des de 1590 depenen de Castellterçol.
La recerca històrica confirmava la singularitat d’aquesta contrada, que havia pactat el pagament de paries amb l’invasor àrab, i que va continuar fent-ho amb els malanomenats senyors cristians, els homes lliures de Uixols, van mantenir la seva fe i la seva llibertat amb els àrabs , dels que altrament rebrien no únicament respecte, sinó també formació i informació pel que fa a les tasques agrícoles; aleshores el món àrab exercia una tasca de divulgació científica, com no s’ha tornat a veure mai més per enlloc.
La seva derrota – aquí l’anomenen reconquesta – va fer deturar el progrés en alguns llocs de forma definitiva, en altres va fer endarrerir a aquest país nostre fins a nivells, que semblaven aleshores inimaginables.
Els mals senyors cristians que tenien de veïns els homes lliures d’Uixols, els feien pagar, no ja per dret de conquesta, o per qüestions religioses, sinó per evitar-los l’aplicació de mal usos, i convertir-los en serfs sense cap dret. Hi ha pàgines d’aquesta història, en les que la sang d’Uixols va haver de ser vessada, cristians , contra cristians ! .
La llegenda negra de la gasiveria catalana neix en llocs i circumstàncies com aquesta !, és cert que de malnascuts n’hi per tot arreu, però certament no son catalans, com dissortadament ho eren els botxins de la bona gent d’Uixols.
Finalment van haver de cedir, i primer sota el Baró de Granera i desprès sota el senyor de Castellterçol, van conèixer abastament com es pitjor suportar la misèria moral que la econòmica.
El dissabte 23 de desembre de 2006, amb temperatures de només 5 graus i bufant un vent gèlid, recorríem a peu una bona part de l’antic terme , des de la Casa Nova del Pla de Gaia, El Calbó, el Carner, Puigdomènech , Sauvatges , els Plans, Les Pujades, el Solà del Sot, el Pererol,…. sembla que en una majoria de les antigues masies retorna la vida.
Eren més de les 13,00 hores, quan arribàvem al punt on havíem deixat el vehicle, el Tomás, el Feliu, l’Antoni , i jo, recuperàvem de nou els colors a la cara, i ens refèiem de l’intens fred d’aquest mati d’hivern.
Esperem des del fons del cor, que també Uixols i la seva història , us provoquin la mateixa fascinació que a nosaltres, i que ben aviat – no cal que patiu un fred tant extrem – us decidiu a visitar l’indret.
Fins que aquest moment arribi, podeu contemplar les imatges d’alguns dels llocs citats a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/
També, si teniu fotografies d’aquesta zona, o de l’Alt Vallès i les Valls del Montcau, us agrairem molt des d’ara, que ens les feu arribar.
© Antonio Mora Vergés

Recollir-se davant l’infinit

En els nostres recorreguts per les terres properes del Moianes, hem tingut ocasió de comprovar com l’altiplà facilita, sinó clarament esperona les activitats de recolliment, de meditació , de recerca d’allò de transcendent que – malgrat la vida actual – tothom porta en el seu interior.
Actualment podeu trobar a Sant Joan d’Oló, a la masia coneguda com la Plana, oferta d’activitats en aquesta línia de meditar, recollir-se,…D’antic, la vida monàstica va reeixir al Moianes, l’Estany que actualment te terme municipal, va ser de bon començament la seu únicament d’un monestir on s’honorava i s’honora encara la Mare de Déu; les relacions entre els veïns de Santa Maria d’Oló i el monestir que es trobava dins dels seus límits, van acabar de la pitjor manera possible, però això amic lector acostuma a ser la conseqüència previsible d’algunes accions que l’església hauria d’haver evitat; en tot cas avui a l’Estany, el Monestir d’aquest nom, es un reclam del màxim interès pel que fa al turisme.
En el límit oposat , dalt d’una carena, davant per davant de Sant Julia d’Uixols, trobem la casa anomenada les Pujades, des d’aquella alçaria s’aprecien els cingles de Gallifa, a l’hivern les neus del Montseny, del Cadi i les muntanyes del pre-pirineu , la silueta inconfusible de la serralada monserratina, embolicada dolçament en ocasions per la boira, i en la distància s’intueix més que s’aprecia una línia blavenca , l’horitzó de la mediterrània. Està clar que si pateixes d’alguna mena d’agarofobia , de por als espais oberts, aquest no es el teu lloc.
En aquella casa, durant un llarg període de temps, les tècniques de ioga, la meditació i la recerca d’altres vies per enriquir la vida espiritual, varen trobar aixopluc en un període en que fora de la religió “Oficial”, tot semblava pecat i disbauxa.
L’efecte “novetat” que acostuma a funcionar meravellosament quan s’engega una nova activitat, te però una consistència escassa, i sovint el temps ens ensenya que en massa ocasions, tot plegat s’acaba com un foc d’encenalls; una flama de curta durada que no deixa caliu.
Els que tenim per afecció i costum descobrir indrets com aquest que esmentem, no necessitem cap Mestre o Guru, per seguir les seves indicacions, sabem per experiència pròpia que assolir un cim, ni que sigui modest constitueix un motiu de joia; l’afegit de poder contemplar des de l’alçada les meravelles d’aquest país nostre, es sens dubte un premi addicional.
Habitualment els llocs elevats – en totes les religions – tenen una especial consideració, i aquesta i no un altra, és la raó per la qual trobem – habitualment – ermites, petites esglésies i oratoris en llocs elevats.
Si pensem en un Déu que està en el Cel, qualsevol esforç per aproximar-nos físicament a Ell , es – no en tinc cap dubte – una forma de pregaria.
Ascendir fins a les Pujades, Sant Julià d’Uixols , Marfà , Sant Cugat de Gavadons, Sant Feliuet de Terrassola, Sant Jaume de Vallhonesta, Sant Miquel d’Olò, i tants i tants punts elevats ,sense altre presència humana que la vostra, es un exercici benèfic per a la salut , alhora que tindreu clarament la percepció de trobar-vos més a prop de Déu.
© Antonio Mora Vergés

Crònica d’un mati de fred per la riera Gavarresa

Anàvem als límits superiors de la comarca del Moianes, sortíem com sempre a les 8,00 del mati, confortablement instal•lats dins del cotxe de l’Antoni Ibañez, ens trobàvem : el Feliu Añaños, el Santiago Moya, el Francesc Díez , el xofer – el mateix A.Ibañez – i jo.
Encara faltaven alguns minuts per les 9,00 quan des de la Rovirola iniciàvem el descens fins a la riera Gavarresa, el fred era intens fins a l’extrem que el camí estava glaçat, i en alguns punts la blancor de la gebrada deixava clar que la nit havia estat gèlida.
Ben aviat ens calia treure les màquines per retratar el Corral, masia molt reformada , propera a la població i dotada de tots els serveis; remuntàvem fins a la vessant de la riera, i des d’aquesta alçada, podien contemplar les restes del molí del Ciuro, la torre d’aquesta casa, i l’espectacle del torrent gelat , i d’una vegetació emblanquinada per les gebrades que amb el sol esmorteït del desembre feia dies i dies que persistien.
Abans d’arribar a la casa, trobàvem un petit oratori al que donarem el nom de la Creu del Ciuro, la casa a pocs metres, amb la seva torre de 16 metres d’alçària, ha estat testimoni de moltes històries, alguna de prou coneguda, com la biga cremada en el pis superior per les tropes franceses que varen situar en aquesta finca el comandament del front del Llobregat.
La nostra història d’avui es que una vegada més el gos de la casa, en aquest cas un petit caçador decideix acompanyar-nos en el nostre periple.
Creuàvem la riera per un pas canadenc, tots els nostres moviments comportaven un risc, damunt d’un sòl gelat fins a l’extrem que amb molta cura, podem passar caminant per damunt de la placa de gel que s’ha format al pas de l’aigua; la propera masia Orriols està tancada, en perfecte estat de conservació i diríem que freqüentada diàriament pels propietaris i/o masovers que possiblement viuen al poble – hi ha no més enllà de cinc quilometres des d’aquest punt – , la següent el Prat d’Orriols mostra ja algun signe d’abandó; en aquest punt el masover del Ciuro ens retroba i s’emporta dins del tot terreny al petit gos caçador, sembla que la família originaria de Lleó, tenia previst anar a mercat a Vic aquest mati, fem un darrer tram i ens arribem fins a la següent casa, situada en una solana on esmorzaríem , la Torre d’Orriols, on malgrat sembla no haver-hi ningú hem sentit el gall de la casa i contemplat pasturar els cavalls.
En la tornada ens arribaríem fins al Flequer, casa força renovada, d’estil basilical la definirà el Feliu Añaños, i desprès de fer-li una fotografia, refem els nostres passos fins a recuperar el camí.
La zona situada en una obaga es particularment perillosa pel que fa al gel, això ens dificulta el caminar, i retarda un bon xic la nostra previsió horària. Finalment sans i estalvis arribem de nou a la Rovirola on havíem deixat aparcat el vehicle.
El Feliu fa una darrera fotografia d’aquesta casa de la que únicament resta en peus la façana.
Ens explicaven que en ocasió d’unes votacions per algun dels càrrecs – quasi infinits – d’aquest sistema que alhora que manté institucions pre-democràtiques , com les Diputacions Provincials, no s’atura en la creació de més i més entitats públiques, a Santa Maria d’Oló, sense cap significació – segons van dir – els veïns varen ser preguntats sobre si volien ser del Moianes o del Bages, la majoria va decidir que Bages.
La pregunta però tenia la seva trampa, potser entre Bages i Osona, alguns haguessin decidit la segona, i segur que amb els mateixos serveis, que Manresa i Vic, tots haguessin decidit Moianes.
Com sempre, i més en el proper 2.007 que començarem ben aviat, que el bon Déu guardi a Catalunya dels seus administradors !.
Amb amics així, quina por ens poder fer els enemics ?
© Antonio Mora Vergés

Visitar pessebres per Sant Silvestre

És un costum força estes en les terres de l’Alt Vallès , que fan frontera amb el Parc Natural de Sant Llorenç i la Serra de l’Obac; en aquesta ocasió el Joan Moliner i jo, començàvem a caminar des de l’aparcament de l’Alzina del Salari, al voltant de les 8,30 hores, hi havia ja força vehicles i ens van retrobar a molts coneguts, salutacions i desitjós per l’any nou, i amb el característic “pas d’home” del Joan, un cop superats el Graons de Mura fèiem un trencall fins al Coll de Garganta per recollir imatges de l’abandó absolut en que es troba el Xalet del Forrellad, només podem qualificar això com un despropòsit; potser ara amb la nova pista que s’han fet des de la Mata a Mata-Rodona que li passa molt a prop, la Diputació reconsiderarà el destí final d’aquest edifici.
Seguiríem la pista fins a la Coma d’en Vila – l’impacte estètic es descomunal, i lluny de les afirmacions públiques, es fa difícil copsar la utilitat pràctica per al massís – on ens deturàvem per esmorzar; hi havia no menys de 30 persones de diferents grups, i novament ens vàrem retrobar amb amics i coneguts, el sol lluïa amb ganes i la sensació de confort era elevada.
Se’ns aixeca feina per l’any 2007, el Joan Moliner haurà d’organitzar una sortida pel país de les tines.
Fèiem la primera fotografia al pessebre de l’Alzina del Vent, o Alzina bonica, o també Alzina de la Coma d’en Vila, amb aquest darrer nom, podeu trobar pel www.google.com un relat en el que s’expliquen un fets poc coneguts. L’alzina de la Coma d’en Vila. Retalls d’història.
A poca distancia al Coll del Boix, un segon pessebre; seguiríem des d’allà el camí fins al turó i la font de la Pola, abans d’arribar fem una fotografia de la serralada monserratina, vista des de la roca anomenada justament Marc de Montserrat, recollirem també imatges de la bauma de la Font de la Pola, de la Bauma dels lladres, coneguda també com de la Porquerissa, de les tombes orientades al mati del coll de les Tres Creus, i del pessebre instal•lat en aquella contrada, que serà per a nosaltres el tercer de la sortida.
Tots els pessebres han estat col•locats de forma altruista per persones i/o entitats, no hi ha cap compensació per aquesta tasca, i fins el fet de plantejar-s’ho, seria considerat sens dubte com una ofensa.
Està clar que la gasiveria , no forma part del caràcter català , com recull insistentment el tòpic sobre el nostre poble.
Com està clar que cada cop som menys, però malgrat això, mal que els pesi – i els pesa molt – som una Nació !.
Donem la feina per feta i l’any per acabat en termes d’excursionisme, en el descens fins a l’aparcament de l’alzina del Salari per les pistes asfaltades, vestigis d’un intent no reeixit d’urbanització, i turment final per la nostra sortida matinal, coincidim en que el dissabte proper el mati està reservat per la família, esmorzar xocolata amb melindros, obrir els regals de Reis, rebre i fer visites , ….. complir també amb aquesta tradició nostrada.
Ens acomiadem a Sabadell, amb el mateix desig que us fem extensiu a tots vosaltres amics lectors.
Que l’any 2007 ens porti tot allò que ens cal , en tots els terrenys : personal, familiar, professional i també – posats a demanar, perquè no , oi ? – en el terreny nacional; que d’una vegada i per a sempre, ens reconeguin i respectin que som una Nació !!!!
© Antonio Mora Vergés

El molí d’olí de Sant Jaume de Vallhonesta

El diumenge 7 de gener de 2007 teníem el desig de completar – amb el permís de la boira – la sèrie fotogràfica de la casa de les Vinyes, i començar – amb tota la modèstia – la recollida d’imatges dinàmiques pel “pilot” de Terres de Desolades.
La boira ha fet el seu paper i tant bon punt coronàvem la Serra ha deixat pas al sol, que ens ha permès recollir imatges de l’interior de la casa – absolutament en ruïnes – en la que s’observen les restes d’algunes tina interior a més de les nombroses exteriors, a les que donen el nom d’exemptes, a Sant Vicenç de Castellet.
Feta la feina, i amb el característic “pas d’home” del Joan Moliner i Manau, ens arribàvem a Sant Jaume de Vallhonesta, on esmorzaríem mentre el darrer ermità comprovava la indemnitat de la seva església.
De la generositat del Joan, per coneguda i apreciada no caldria fer-ne comentari, però justament per la seva inesgotable pràctica pensem que cal deixar-ho recollit per escrit, i recordar a tothom allò tant vell i conegut; un do i un te, l’amistat manté; en paraules planeres, que no s’hi val arribar-se fins a Sant Jaume de Vallhonesta amb les mans buides.
El Tomás Irigaray amb la DZ-MV780E, continuava amb la recollida d’imatges dinàmiques, properament tenim intenció d’arribar-nos fins a Casassaies des del Castell de Rocafort, i quan toqui – tenim en això un compromís ferm – , organitzaríem novament una sortida al País de les Tines , en la que tenim esperança de recollir també imatges de Sant Pere d’Oristrell.
Jo, vaig a resseguir les runes de l’Hostal, i val a dir que amb un resultat prou interessant; annex a la casa, i amb entrada des de la porta de Manresa, amb accés per carros i bestiar en general, s’hi troben les runes d’un molí d’oli; sabíem ja que les cases grans, la Serra, Puigdoure , El Farell, tenien molí d’oli, però aquesta troballa ens confirma que el conreu de l’olivera estava estes, almenys a un nivell semblant al de la vinya.
Els petits propietaris i/o rabassaires, havien implementat les tines de pedra seca, en el mateix terreny o molt properes a les vinyes, però certament aquesta solució no podia aplicar-se a la recollida de l’oli, que necessita d’un procés, en el que l’activitat mecànica, primer de la mola de pedra, i desprès de la premsa amb l’ajuda dels cofins.
El paisatge actual, bàsicament boscos, ha esborrat en menys de seixanta anys, el rastre d’una activitat agrícola que havia assolit un paper de la màxima importància, tant a nivell català, com a nivell peninsular, i que sens dubte podria tornar a prendre importància, si com el cas del Priorat, s’enganxen a aquesta tasca alguna de les nostres ”patums” culturals, i/o – això fora millor encara – algun industrial vitivinicola ; de la Rioja o d’alguna denominació amb pedigree .
Recolliria encara – el mati ha estat d’allò més profitós – imatges de l’antiga cuina, de les cisternes, de les vistes magnifiques, el Farell i Montserrat , que oferia aquesta planta i la superior, i el llarg passadís en el que a dreta i esquerra s’hi trobaven les estances pel bestiar, que habitualment entrava per la porta de Manresa i sortia per la de Barcelona, on assortiria els mercats.
Just al costat de la porta de Manresa, sota de la bassa, s’hi trobava l’estable pels cavalls.
Hem ajudat ben poc al Joan Moliner més enllà d’acompanyar-lo en aquesta sortida matinal, està clar que aquesta tasca ens apassiona, oi ?
© Antonio Mora Vergés

Desfer Pais

El títol sense l’article, es la evidència d’una acció política que de forma exitosa , fa justament el contrari d’allò que el nacionalistes defensàvem ; fer país !I, com es desfà país ? , doncs de moltes i diverses maneres :La més greu potser es jugar a això de la globalització, enfront de la saviesa catalana, “compra a casa, ven a casa i faràs casa “, avui comprem fora, i pretenem vendre a casa; justament en una casa on els recursos – de tota mena, no únicament econòmics – minven d’hora en hora, tenim un nivell de pobres, que ens permet competir ja amb l’Àfrica pel que fa al nombre de persones desateses, i amb França pel que fa a les justificacions d’aquest desordre.
L’outsourcing, emportar-se la feina a empreses i/o països on està tot permès, el treball infantil, el dret de cuixa, la contaminació, …. , es una pràctica que de forma perversa s’ha anat imposant al nostre país, i certament en moltes ocasions, la feina rebuda es de pitjor qualitat i a un cost sensiblement superior, sense tenir fins i tot en compte, el fet d’haver-nos posat voluntàriament en situació de dependència de països i persones substancialment corruptes, quan no també ineficaços.
Aquesta moda – mala moda – propiciada des d’escoles de negoci i centres de decisió marcadament anticatalans, ens està portant a una situació de desgavell social, quines manifestacions extremes son l’intent de robatori dels Tous i l’assassinat de l’industrial Alsina, en nivells inferiors augmenta exponencialment el nombre d’accions criminals, alhora que sortosament disminueix el nombre de víctimes.
En tot cas estem únicament a l’inici d’una degradació social, el pitjor està doncs per venir encara.
El centralisme barceloní, la bogeria cefalopòdica, en menys de cinquanta anys ha quasi despoblat l’interior de Catalunya, i en qualsevol cas, s’ha dut a terme una política d’anorreament econòmic per tal d’impulsat la fugida del camp.
Avui en conseqüència som un país importador de quasi tot.
Allò que tenim en abundància, la corrupció, l’estultícia, l’estupidesa personal i col•lectiva que en ocasions ens força a mirar-nos el melic, son matèries que no tenen cap interès per als països del nostre entorn.
L’acompliment de la política genocida que se’ns va imposar com a conseqüència de la derrota militar de 1.939; en els anys posteriors uns – els qui exercien algun poder, polític , policial , tècnic , administratiu, etc. – ens manaven pel seu dret de conquesta que els parléssim en cristià, i els altres – desplaçats econòmics, amb el doble objectiu d’evitar tensions a la resta d’espanya, i dissoldre’ns en el seu major nombre – ens demanaven els anys 1940, 50 ,60 … i fins avui, que els parléssim en espanyol perquè no entenen – ni volen entendre, això està clar ! – la nostra llengua.
Uns i altres estan ja a la tercera generació, i més enllà dels esforços del nacionalisme català pel que fa a la immersió lingüística , que es desfaran ara com un sucre en un cafè, el cert es que a Barcelona i les seves rodalies el català no es necessari per desenvolupar cap activitat.
El català com moltes altres llengües abans i desprès de la nostra existència física, en el millor dels casos, es mantindrà únicament com a testimoni d’una cultura particular, pensar seriosament en trencar la dinàmica descrita fins aquí, es somniar, però al capdavall tot el que aquí s’explica no es també un somni, un malson per concretar-ho exactament. ?
En allò que depengui de vosaltres, intenteu fer país.
© Antonio Mora Vergés

Valls del Montcau; frontera del “forat negre”

L’aspecte actual de la contrada, amb l’excepció parcial de Mura, es del tot desolador, el darrer incendi quasi aconsegueix definitivament els seus fins, que no son altres que qualificar com urbanitzables aquestes terres. Talamanca, Rocafort i el Pont de Vilomara, com les estribacions de Sant Vicenç de Calders, Rellinars i Vacarisses, son l’objectiu a mig termini per canalitzar el desbordament urbanístic del Barcelonès , Baix Llobregat i els dos Vallès.
El tractament aplicat des dels diferents governs a les terres d’aquestes valls, ha donat com a conseqüència, el seu abandó, tímidament en acabar la guerra civil, i generalitzat en les dècades posteriors fins als anys 1960, en que s’abandona definitivament els conreu de les terres, i la major part de les masies i cases de camp per part dels seus masovers.
La història de la postguerra en aquest indret ens deixa – com enlloc – enfrontaments a trets entre els anomenats “maquis” i les forces públiques, representades aleshores principalment per la Guardia Civil; ni cal dir-ho, ens deixa també un reguitzell d’històries d’abusos, maltractaments i injustícies, que sens dubte s’haurien de donar a conèixer i en la mesura en que sigui possible, oferir als perjudicats les reparacions escaients. S’acusava sempre als masovers de pertànyer a organitzacions que facilitaven l’entrada i/o sortida dels “maquis” que venien o anaven de Barcelona a França; està clar que ni per part dels “maquis”, ni per part de les forces públiques, es deixava mai la opció de dir que no; si un masover es negava a acollir a la Guardia Civil, podia donar-se per mort, i la seva família per desnonada de la finca, si la negativa l’expressava al requeriment d’un “maqui” armat, la seva mort era immediata, així com la de la seva família. Els pagesos d’aquestes valls podien triar, entre el foc i les brases, entre la mort i en el millor dels casos la presó, el que certament no podien fer , era sostreure’s a un fets que l’aïllament i l’abandó secular per part dels poders públics facilitaven extraordinàriament.
Del Flaquer , i de Casassaies particularment , s’expliquen successos de sang, com la mort d’un guàrdia civil l’any 1949 arran d’un tiroteig amb un grup de “maquis” ; els masovers varen fugir primer a Franca ,i passats uns anys retornaren al país, i avui viuen a Mallorca.
Un dels implicats en els fets, recull en un llibre de memòries, la seva impressió de la finca “ era una masía no muy amplia, un viejo caserón de dos pisos, sin luz, ni enseres. Tan solo una vieja mesa en la cocina y un banco adosado a la pared. Todo era inhóspito, pero muy aislado de las demás masías y, sobretodo de la carretera; y eso era, a fin de cuentas, lo que más nos interesaba a todos “ Casassaies no tornaria a ocupar-se mai més, el propietari no s’avindria a fer millores, i les oportunitats laborals, s’obririen per a la gent del camp, a les ribes del Llobregat en la indústria tèxtil, o en les terres baixes del Barcelonès, Baix Llobregat i els dos Vallès, en la incipient activitat industrial que aprofitant-se d’uns costos ridículs de la ma d’obra, va generar ingents fortunes que en la major part es van malgastar en excessos de tota mena.
El “forat negre “ es la denominació que reben les terres que des de les muntanyes de la serralada litoral arriben fins als Pirineus, moltes de les persones que viuen al voltant de la Gran Barcelona, catalanes i no catalanes, desconeixen no únicament els petits i encisadors pobles de la Catalunya Central, sinó també les seves Ciutats.
Les Valls del Montcau, malgrat la seva dissort d’avui, foren una potència en el conreu de la vinya, de fet abans de la fil•loxera, era aquí justament on es produïa més vi a Catalunya; també, i ho trobem per arreu de les masies grans com Casassaies , i dins del complex magnífic que fou l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta – avui el conjunt de runes més monumental d’aquestes Terres Desolades – els molins d’oli, donen fe de l’explotació de l’olivera.
La vegetació arbustiva, els pins i la brusca que per arreu s’estén, han colgat molts testimonis d’aquest passat; abans de la darrera embranzida de l’especulació que destruiria definitivament qualsevol vestigi d’aquells moments històrics, sou pregats de visitar aquestes terres, i si més no, recollir les darreres imatges, d’aquest espai que definim com a frontera del “forat negre”.
© Antonio Mora Vergés