La Catedral del Glaç.

Davant les runes de la Poua Vella de la Franquesa, tot i la seves dimensions, l’afirmació del títol no sembla forassenyada, una part de l’estructura fa molt i molt temps que va cedir, deixant a la vista, l’espectacle d’unes voltes que sostenien la cúpula d’aquesta Catedral del glaç.N’hem vist moltes de poues, quasi al costat de la aquí esmentada, trobem l’anomenada Poua Nova de la Franquesa, les accepcions nou i vell, fan referència només al fet cronològic de la construcció, en aquest cas de les poues i en altres de la Masia o Casa o Mas.
Potser fins les tècniques de preparació i/o recollida del glaç eren diferents, només la reconstrucció – si fos possible de la Poua Vella – ens aclariria aquest extrem.
La feina de fer glaç era dura, com ho eren les extremes condicions de vida d’aquesta comarca, fins als primers decennis del segle XX; això explica – en part – la conservació en aquest indret, de tants i tants elements del nostre passat, poues de glaç, cases de vinya, almenys per les restes una tina de vi prop de la Riera i la Vall de Marfà, la casa, avui museu ,dita de Les Esplugues, que aprofita la bauma com a paret posterior, les rouredes, els alzinars, la fageda de Sauva Negra, indrets de somni com El Castell de la Popa, l’ermita de Sant Feliuet de Terrassola o la mateixa Vall de Marfà, per citar-ne alguns.
Deia que les extremes condicions en que es vivia en aquestes terres ,explicaven en part la persistència d’aquest testimonis excepcionals del nostre passat, l’altra raó venia pel mateix aïllament que no feia agradosa l’estança de forasters.
Això avui ha canviat, les terres del Moianes estan patint – si, si , patint ! – un creixement demogràfic que en pocs anys provocarà, que el nombre de nouvinguts superi als nascuts en aquesta terra, d’aquí ha començar a treure valor als elements històrics esmentats, poues, cases de vinya, tines, rouredes , alzinars,…… no hi ha ni un pas; quina diferència real, hi ha entre Barcelona, i altres capitals del món ?; cap, oi ?, en tot cas elements aïllats, Sagrada Familia, Parc Güell ,… que van ser salvats miraculosament de l’onada d’especulació i corrupció extrema, que va fer desaparèixer altres elements del passat Barceloní, que sembla remuntar-se únicament – pels vestigis citats – a les primeries del Segle XIX.
Pel que fa als llocs de negoci i esbarjo, a Barcelona tenen no tants sols el mateix que a tot arreu, sinó clarament força menys oferta.
Catalunya més enllà de l’oferta de sol, platja, alcohol i altres drogues, té avui encara, protegides per la serralada litoral, joies d’autèntic valor històric i artístic, que en assentar-se el sistema de govern democràtic, i quan les persones intel·ligents i honestes portin les regnes dels afers públics, permetrà de segur que el turisme és consolidi com una alternativa econòmica sòlida , permanent i estable en les terres interiors, que conservin encara aquests elements diferencials del nostre passat històric i artístic.
El perill extrem se’ns presenta en els propers deu anys.
En tot cas, no deixeu-ho la visita a la Catedral del Glaç per molt endavant, perquè certament a Catalunya el problema no és el paisatge, sinó el paisanatge, oi ?
© Antonio Mora Vergés

Tu si que ets ràpid !

L ’expressió l’adreça un suposat avi/a, al seu suposat net, i ho fa sota els porxos d’una casa d’aspecte majestuós que com un flaig apareix al principi de l’anunci; tot plegat provoca la meva curiositat, sobretot per veure amb tranquil·litat la masia.

La meva recerca per localitzar aquesta finca rep l’ajuda inestimable del Feliu Añaños i Masllovet, coneixedor de la major part de masies i cases de pagès dels rodals de Moià, si ,si !, la masia està al Moianes, justament dins del terme de la seva capital, molt aprop ja de les darreres naus industrials d’un dels polígons.

A les envistes de la casa, passàvem pels costat de l’escorxador , on fan el miracle de convertir els porcs, en matèria primera pels embotits de justa fama, que artesanament elaboren els carnissers locals.

La visió de la casa, compensa amb escreix l’esforç esmerçat per arribar fins allí; certament en el flaig de l’anunci s’han eliminat de la imatge, les conduccions elèctriques i telefòniques, que permeten el funcionament del polígon industrial; la publicitat ens mostra sempre un món perfecte, i justament això – el coneixement de la manipulació de la realitat – fa que en masses ocasions, només per què se’n fa publicitat, moltes persones decideixen no consumir determinats productes; particularment aquells que ja estan concebuts per un col·lectiu concret; a quien se lo dijo? , el recorden, oi ?

Prop de la casa trobem un petit bosc de roures, i des d’aquella alçada contemplen Moià, on també hi creix un bosc, però no d’arbres sinó de grues de construcció !.

Tenim consciència de gaudir d’un espai en ràpida transformació, i que possiblement a la volta d’un decenni, serà igual que els dos Vallès, o el Baix Llobregat, Barcelonès, …abans d’això teniu temps encara, per conèixer Moià, per passejar pels seus carrers plens de botigues – no hi ha encara cap superfície comercial mitjana i/o gran – , per recordar l’atenció personal; que vol ?, que necessita ?, en que el puc ajudar ?, per gaudir en el seu Parc, enveja de moltes ciutats grans, i si com a nosaltres us agrada i podeu, conèixer en caminades d’escassa dificultat indrets com el que aquí s’explica, o el parc del Molí, o el Mirador de la Creu, o senzillament per badar pels carrers de Moià.

Per nosaltres el matí donaria encara, per extasiar-nos davant les runes de la Poua Vella de la Franquesa – també coneguda com la Catedral del Glaç, per la seva peculiar construcció amb voltes, a la semblança d’algunes esglésies – , per doldre’ns de la brutícia que malgrat l’estació depuradora d’aigües, s’envia encara per les gorges de Castellnou fins a la riera de Marfà , per comprovar com en aquesta Masia de Castellnou es fan obres de restauració i millora, i per intentar localitzar l’inici de la sèquia que alimentava la bassa del molí; en aquesta darrera tasca, la urbanització del polígon i el creixement de les zones asfaltades, ens van fer desistir.

Donàvem compte d’un dinar que no puc sinó qualificar de pantagruèlic, en el que als embotits, pâtés, bacallà esqueixat, amanides , olives, … macarrons,…, cerveses , aigua, cava, cafè … s’ha d’afegir la companyia de la Montserrat i la Maria Jesús, que ultra la confecció d’aquest autèntic banquet, havien esmerçat el mati, voltant per Moià , tot i admirant com és encara conciliable, la qualitat de vida que gaudeixen els habitants de la Vila, tot i assolir una població que supera les 4.000 ànimes censades, i que en caps de setmana, festes i vacances, n’arriba a aixoplugar quasi 15.000 !

Ja feu propòsit de venir un dia, oi ?.

Doncs, ràpid, ràpid !!! . Que això dissortadament s’acabarà!

©Antonio Mora Vergés

La font i la fageda de Sauva Negra

Dissabte 16 de setembre, per raons diverses únicament el Feliu Añaños i Masllovet, i jo podíem disposar d’unes hores al mati, per visitar el massís muntanyós format pels contraforts del puig Oriol [ 972 m.alt ] que enllaça per l’est amb les altes cingleres del Castell de Centelles, al límit dels municipis de Castellcir, Centelles i Sant Martí Centelles.
Havíem sortir de Sabadell a les 8,00, i seguíem des de l’encreuament de Palau Solita i Plegamans, la C59, la via que popularment s’ha batejat ja, com “la ruta de l’especulació “ , i que sobrevolant Sant Feliu de Codines, entrarà al Moianes, creuarà el terme de Sant Quirze de Safaja, els de Sant Martí de Centelles, i Centelles, i connectarà amb la carretera de Vic, al terme d’Hostalets de Balenyà un cop superat el Congost.
Dins del terme de Centelles, entravem per l’esquerra de la carretera, en un vial encimentat , que progressivament i no sempre en bon estat et porta fins a la urbanització anomenada Puigsagordi; de fet des de les alçaries del Coll de Prims, seguint pel morro del Porc, i Puigsagordi fins al terme de Collsuspina, el ciment és testimoni d’un intent d’urbanització que possiblement reeixirà com l’au fènix, amb l’autovia projectada.
El rebuig social no podrà dissortadament aturar aquesta infrastructura beneïda ja per les forces progressistes; democràtiques ja em sembla excessiu per definir-les.
Assolíem en cotxe les alçaries per comprovar que més enllà de l’ànim d’enriquir-se, s’havien oblidat entre moltes coses essencials de senyalitzar la via, en el nostre cas teníem com a destí primer, el petit embassament de Santa Maria de Savall, des d’on accediríem a peu a la fageda i a la seva font. És una aventura reservada només als qui conserven el sentit de la orientació, en algun moment ens va semblar que els vehicles vells i rovellats que trobàvem en algun carrer ,per dir-ho d’alguna manera, eren les restes d’alguns nàufrags d’aquest mar de desídia i abandonament, en que s’ha convertit el projecte d’urbanització.
En tot cas, el fet mateix d’existir encara, constitueix un risc pel futur de la Fageda, envoltada d’urbanitzacions per tot arreu.
Les pluges dels darrers dies, havien alhora que evitat possiblement la pèrdua d’alguns exemplars de faig, accelerat la caiguda de les fulles que rostides pel sol, s’han deixat emportat per les gotes d’aigua.
L’estiu ha estat dur, l’estrès hidric d’aquesta singular agrupació vegetal, que residualment es conserva encara per aquests paranys, en una alçada d’entre 100 i 200 metres superior a la homònima de Santa Pau a la comarca de la Garrotxa, ha deixat un sòl ple de fulles de color rogenc, com possiblement només és pot veure a darreries de la tardor.
Esmorzaven al pedrís de la font, delectant-nos amb algun raig de sol, que ja quasi al migdia, s’atrevia a accedir a aquell espai obert – del tot excepcional – dins la fageda; préssec, poma i els dàtils del Feliu, ens retornarien les energies que havíem esmerçat en el trajecte ; abans de tornar-nos a posar dins del laberint de camins sense indicació, tindríem temps encara de fer algunes fotografies.
Ja sigui per aquest costat, ja sigui des de Castellcir, deixant el vehicle a la urbanització de la Penyora, és urgent que us plantegeu conèixer aquesta fageda de la Sauva Negra.
Els perills que l’amenacen a curt termini, alguns dels quals deixem aquí explicitats , ens fan témer que qualsevol demora pugui ser fatal.
© Antonio Mora Vergés

La roureda de Collsuspina

Cal conèixer Collsuspina i la seva roureda, la població que pertany a la Comarca Natural del Moianes, i a la que s’accedeix des de Moià per una carretera en bon estat de conservació, pren el nom del mas anomenat de l’Espina que senyorejava aquestes terres des de temps immemorial, és va formar el segle XVIII a partir d’alguns establiments d’atenció als vianants situats arran el camí ral, avui N-141C.
La tradició d’atendre a cos del rei als forasters que fan camí, està avui encara molt present a Collsuspina, on podreu trobar una amplia oferta, tant pel que fa al allotjament com a la restauració.
El carrer major és l’autèntica columna vertebral de la població , i malgrat no ésser un efecte possiblement volgut, trobem aquí una mostra real, del que s’acabaria anomenant la ciutat lineal; al llarg del principal vial de Collsuspina, amén d’una oferta amplia i de qualitat, quan als serveis, trobareu també a la paret de pedra d’alguna de les seves cases, creus de fusta quina funció era la de senyalar adequadament les diferents estacions del Via Crucis.
L’elogi d’aquesta població s’ha de fer desprès de passejar pel seu carrer Major, on – fins al moment de redactar aquesta crònica, almenys – no s’ha permès cap edificació que trenqui l’harmonia d’un conjunt que llargament passats dos segles, us farà sentir que torneu a trobar-vos en un entorn, en el que amb els ulls tancats, és més fàcil pensar en carruatges de cavalls, que amb vehicles de motor. Collsuspina s’ha de veure !
Quan al segon element d’interès, sortirem del poble pel camí anomenat de Vic, haurem deixat darrera nostre, el carrer Major , molt aprop de la Creu de Terme, que sorprèn agradablement als visitants, ben aviat seguint l’antic traçat del Cami Ral, veurem davant nostre la roureda de Collsuspina, coneguda també com de Casanoves, el passeig extremament senzill i curt, ens permetrà gaudir possiblement d’una de les darreres – sinó la darrera – concentració arbòria d’aquesta singular espècie, de la que malgrat l’altíssima qualitat, remarquen encara els veïns de Collsuspina, els tres roures centenaris que trobem al final del Pla de Querol, a les envistes ja de Cal Jordà.
Es del tot aconsellable romandre una llarga estona deambulant per la roureda, de ben segur que notareu ben aviat , les qualitats espirituals que estan associades als roures, més enllà de la cita simpàtica del druida Panoramix, que amb una falç d’or puja d’alt dels roures a recollir el vesc sagrat, i s’acaba tallant com a conseqüència de la cridòria de l’Obelix i/o l’Asterix, el cert és que per explicar-ho de forma planera i entenedora, passejar per una arbreda, ve a ser com sotmetre’s a un rentat espiritual, a participar en un procés d’equilibri de les nostres potencialitats psíquiques. Hi ha persones que s’abracen als arbres, i diuen sentir a nivell físic aquesta força equilibrant, és certament una qüestió en la que la sensibilitat de cadascú juga un paper principal; a nosaltres aquesta evidència – la de ser un tot amb la natura i rebre’n els beneficis d’un us adequat – se’ns van fer palesa fa ja molt i molt anys ; recordo en aquella ocasió que més que esgotats havien arribat al límit del decandiment, un cop sota la protecció dels arbres , vàrem romandre asseguts damunt d’unes arrels una llarga estona.
En aixecar-nos la sensació de cansament havia desaparegut !, també per alegria nostra, semblava que ens havíem rentat els vidres de les ulleres de l’ànima, perquè el sol lluïa de forma diferent, l’aire tenia un flaire desconegut, però fresc i agradable , i tot plegat de les hores ença, sembla que ha trobat el lloc i el moment que li pertoca; per descomptat, sempre hi haurà algú que no ho voldrà creure, però tinc per cert que els arbres, en general i els roures molt particularment son uns dels millors amics que tenim !
© Antonio Mora Vergés

Vallhonesta, el record viu del cami ral.

Passava força estona de les 8,00 del mati, el D.S havia publicat l’article de l’Antoni Ibáñez Olivares, sobre l’Arcàngel Sant Miquel, i entre comentaris i felicitacions, consumíem a la Plaça Granados, cantonada amb la farmàcia, quasi mitja valuosa hora del dissabte 30 de setembre.
Sota el guiatge del Joan Moliner i Manau, formaven disciplinadament l’Antoni Ibañez, el Tomàs Irigaray, el Josep Perarnau, el Santiago que s’incorporava justament avui, des de la seva Cerdanyola del Vallès i jo mateix; el Feliu Añaños i Masllovet, tenia obligacions que l’obligaven a anar a Moià, com sempre trobaríem faltar al company, al fotògraf i la seva provisió de dàtils. Els homes som animals de costums.
El nostre destí primer era Sant Vicens de Castellet; el mati boirós i humit ens feia témer que l’excursió perdria bona part del seu encant.
El Joan coneix a la perfecció els camins, i abans de les 10;00 arribàvem a Sant Pere de Vallhonesta, i ens sorprenia un soroll somort, que ens aclaririen ben aviat que procedia de l’explotació d’una pedrera, que sortosament no ens permetia veure la boira; en el camí fins Sant Jaume, Hostal i Ermita, creuaríem la Vall on resisteixen encara no menys de sis masies, únicament aquelles que es trobaven als cims, el Ginebral, Les Vinyes, el Farell, han sofert l’abandó dels seus estadants.
La boira ens amagaria pietosament l’extrema desolació de l’Hostal de Sant Jaume en un primer moment, esmorzaríem còmodament assentats al costat de l’antiga bassa, i quasi al davant de l’ermita de Sant Jaume, que sota la cura del Joan Moliner i Manau, ha arribat indemne fins als nostres dies.
El Tomás ara amb boira, ara amb més llum, i finalment amb sol , deixarà el testimoni gràfic de l’abandó, espoli i destrucció en que es troba avui el que fou anomenat com l’Hostal de la Glòria.
A la tornada el sol ens permetria contemplar les masies abans esmentades localitzades en els punts més elevats, com dissortadament també la pedrera de Vallhonesta, certament estem pagant un peatge tant i tant elevat en termes de medi ambient, que sobta escoltar d’algunes persones, el terme progrés com a resultat de tanta i tanta destrucció a la major part dels indrets “invisibles” del nostre país.
Per desgràcia de tots, no seran ni els bocamolls que ens manen, ni nosaltres que els i ho deixem fer, els que en pagaran les conseqüències, sinó els nostres fills i nets – espero que la maligna llavor d’aquest mal entès progressisme, almenys sigui estèril – , si no hi posem remei.
Vèiem també l’interior magnífic de l’ermita de Sant Pere, i el refugi que s’alça al seu costat.
Normalment la gent que s’estima la muntanya, és alhora d’un bonhomia que llevat d’aquestes circumstàncies, no s’acostuma a trobar ja per enlloc.
El Joan Moliner i Manau, ens deixarà material gràfic, per nodrir alhora que l’espai de les Valls del Montcau de la Galeria de www.moianes.net, algun altre relat que portarem també al D.S.
© Antonio Mora Vergés

Castell de Bertí, o de Clascar.

Dissabte 7 d’octubre, el Joan Moliner, el Feliu Añaños, i jo ,sortíem puntualment de Sabadell en direcció a Palau de Plegamans, on es incorporaven a la C59, “la via de l’especulació” , per seguir-la justament fins al límit del terme de Sant Quirze de Safaja, on teníem intenció de visitar les restes d’un somni foll, que des del primitiu Castell dels segles XI al XIV que rebria el nom de Clascar, per esdevenir masia entre els segles XV i XIX senyorejant el terme de Sant Pere de Bertí, acabaria a començaments del Segle XX en un totum revolutum arquitectònic, que malgrat tot – val a dir-ho – te el seu encant, i justifica sobradament esmerçar si més no un mati, per a visitar aquest indret que limita amb el territori dels sots feréstecs, i fa de frontera natural de l’altiplà del Moianes.
Deixàvem la carretera tot just al trencall de “ Cal Miquelo” coneguda casa de colònies de la contrada, i aparcàvem el vehicle quasi al davant de l’ermita de Sant Miquel Sesperxes, en una zona d’asfalt que anuncia una probable i propera urbanització, preludi ben segur, de l’arribada massiva que comportarà el nou traçat de la C59, que des d‘aquestes alçades salvarà l’escull que el riu Congost representa en el tram entre la Garriga i els Hostalets de Balenyà.
El camí de terra que ens permetrà gaudir d’unes excepcionals vistes, traça una llaçada amorosa als Cingles de Bertí, que des del punt en que ens trobem, ens duria fins a les envistes de Sant Miquel del Fai.
El sol ben aviat trenca les boires que habitualment amaguen el recorregut del Congost, i ens fa visibles, la Trona, la torre de Puiggracios, i quan tomben en direcció a Sant Pere de Bertí, les cases de Sant Feliu de Codines, que des d’aquesta perspectiva semblen penjar de la muntanya, més lluny encara els cingles de Gallifa, el Montcau, la Mola i la fesomia particular de la serralada montserratina.
Esmorzem assentats còmodament en una pedra , d’esquena a les runes del Castell de Bertí, i gaudint d’un panorama que possiblement en un dia molt clar, ens permetria contemplar les Illes.
A l’anada hem patit la companya de motos, vehicles tot terreny, i un nombrós grup , que bosses de plàstic en mà, pel soroll semblava més practicar la tècnica de “cridar bolets” que la d’anar-los a buscar; els ciclistes – que també n’hem trobat – els situem al mateix nivell que els que caminen o van a cavall, perquè tots plegats – caminants , cavallers i ciclistes – manifesten sentir un respecte sincer pel medi natural; la resta, inclosos el buscadors cridaners, son en el millor del casos, un perill per la continuïtat de les nostres zones naturals.
La tornada ens confirma en les nostres apreciacions, aquí i allà, restes de pinatells , branques de pins, alzines i/o roures que de ben segur – als buscadors – els feien nosa per cridar; per damunt de totes les plantes que estan prop del camí, una espessa capa de pols, de la que tampoc nosaltres ens hem pogut escapar en més d’una ocasió.
Màxima atenció al soroll en entrar en un revolt, perquè els controls de velocitat només es fan – hores d’ara – en les carreteres on resulten un magnífic “negoci” , i un atropellament en un paratge natural, sense cobertura per al telèfon mòbil, pot comportar un problema molt greu, sobretot per a la víctima, clar !
Faltaven pocs minuts per a les 14,00 hores, quan ens acomiadàvem a Sabadell: el mati havia estat sensacional !.
© Antonio Mora Vergés

Les tines de les Balmes Roges

El trajecte des de Sabadell, el fèiem en aquesta ocasió per l’autopista Barcelona-Manresa, que deixàvem a la sortida del Pont de Vilomara, un cop allà, al principi de la carretera que porta fins a Rocafort, passada la rotonda, agafàvem el primer carrer a la dreta, i convertit ja en pista de terra, continuàvem tot seguint el curs de la riera, just fins a la Casa Nova [ val a dir, que més enllà del nom, aquesta finca presenta un aspecte de total ruïna i abandó ] , deixàvem el cotxe en aquell punt , on s’aixeca una paret de roca damunt de la riera, passàvem caminant per davant de la casa, i això ens permetia comprovar con certament, només li resta el nom, a la Casa que un dia senyorejava la contrada.
El llit sec de la riera ens permet creuar per damunt d’un rocam magnífic que només el pas constant de vehicles podrà acabar trencant, i esperem certament que això – en el millor dels casos – trigui encara molt en succeir. Desconec absolutament la matèria que dona aquest color roig a les balmes que trobem al final del camí que creuant la riera a l’alçada de la Casa Nova permet fer l’ascensió fins al Puig Gili, el trànsit – més que incontrolat, diria que quasi propiciat – de vehicles motoritzats, cotxes, quads, motos ,… dona un to fosc, brut i trist a la vegetació majoritàriament arbustiva d’aquest zona del terme del Pont de Vilomara, en el camí veiem aïllades en la vegetació, inaccessibles quasi, les tines de la Lluça i més endavant les tines del Mal Pas , trobem també com a mostra d’una absoluta irresponsabilitat , un cartell de color groc , com a tota senyal de l’activitat d’apicultura que algú desenvolupa justament a la mateixa vora.
Preguem per tal d’evitar-nos un ensurt, i preguem encara més, perquè alguna autoritat – n’hi ha tantes ,ara ! – faci retirar els eixams d’aquell punt, en evitació d’alguna tragèdia que ens consta haver estat denunciada per més usuaris d’aquest espai natural.
Quasi al final del camí, orfe de tota indicació, arribem a la que podem denominar regió de les balmes roges; certament n’hi ha més d’una, i al llarg dels segles en totes elles s’ha donat un aprofitament per parts dels homes, en un primer període possiblement només com a lloc per trobar protecció, i més endavant com espai auxiliar en les tasques ramaderes i agrícoles; de la primera utilització en trobem mostres en almenys dues de les balmes, la primera a la que batejàvem com la balma del Tomás, perquè fou justament aquest excursionista i fotògraf el qui aconseguí accedir-hi , no sense danys de consideració tant en l’aspecte físic – talls i esgarrinxades – com pel que fa a la pèrdua i/o trencament d’alguns elements del seu equipament; caldria una mínima acció per part de les autoritats del Parc, per refer l’accés que l’abandó de l’activitat agrícola fa més de 200 anys ha acabat per esborrar.
La segona i més popular, batejada justament com la de les Tines de les Balmes Roges, pel fet que sota la balma, trobem en un primer punt, fins a dos tines que buidaven per la mateixa cabana, i dins de l’espai, que compartien alhora, bèsties i persones ,una tercera.
L’ús com a corral per guardar bestiar, per les restes que trobem al terra de la balma, es practica avui encara.
Val a dir que això ens fa sentir contents, perquè ni que només sigui per egoisme, l’usuari de l’indret farà el possible per evitar la seva ruïna absoluta.
L’ascensió de quasi sis quilometres, ens ha obert la gana, i assentats als esglaons que permetien accedir a les tines, amb un paisatge d’intensa verdor, minorada només per una lleugera boira baixa , donem bon compte del nostre esmorzar frugal.
Fins al cotxe ens espera encara, un bon tros de camí pedregós, tot i que el major perill el trobem no tant, en una possible relliscada , com en la col•lisió amb algun dels vehicles, que sense cap mena de control pugen i baixen per aquests camins, accelerant la seva destrucció i propiciant l’abandó de la practica de l’excursionisme, que certament només en un indret com aquest, te la consideració d’esport de risc !
© Antonio Mora Vergés

El ficus de Cambrils o de Samà ?

Al començament del passeig de la platja de Cambril, anomenada curiosament Prat d’en Fores, s’hi troba un magnífic exemplar de Ficus; val a dir que amb aquest mateix nom, es coneixen fins a 2.000 espècies, d’arbres i arbustos, que en la seva major part, son pròpies de països tropicals o subtropicals.
Fins a començament de l’actual segle, la zona de Cambrils hom la considerava subtropical, però amb els canvis extrems que pateix el clima, pensem que ben aviat serà un lloc tropical; això serà bo per als ficus, però fatal per als pinus pinea, que en gran nombre senyoregen – encara – vora els sorrals, que no sense fortes inversions han donat justa fama a les platges de Cambrils i àdhuc de la costa daurada.
En el brogit especulatiu s’han perdut alguns exemplars, com el pi que entre dues edificacions, donava personalitat al començament del passeig del port, malgrat tot però, fets i refets els perills passats, presents i futurs, encara podem estar joiosos de tot el que s’ha salvat del tsunami , que sota el nom de progrés, s’ha emportat bona part de la costa de Cambrils, però també i potser en major mesura de la resta de Catalunya.
El tema però anava de Ficus, oi ?; certament, hi ha un únic i meravellós exemplar davant mateix d’una minúscula oficina d’informació turística, just a la cantonada d’una rotonda, que dona entrada al port, al passeig del port, a la carretera de la costa, i a la població de Cambrils; si no ho tinguéssim tant clar, pensaríem que hi ha una voluntat arboricida, que col·loca al nostre singular Ficus, constantment en perill de desaparèixer.I tu et preguntes amic a lector, quin interès te aquest Ficus ?, potser cap, segons vulguem considerar-ho, o potser molt.
Qui el va portar ?, Perquè ?, com es que no n’hi ha més de la seva espècie a Cambrils ?,…. el tema suscita més preguntes, però per la meva part únicament puc, oferir-vos una hipòtesi : l’any 1882, dins del terme de Cambril, i com a residència de Salvador Samà i Torrents, Marques de Marianao, es construeix l’ara anomenat Parc Samà, de merescuda fama arreu del món, i potser, potser, un xic desconegut per als qui habiten a Catalunya, oi ?.
Deia que això succeïa l’any 1882, i alhora que es feia la finca, es portaven arbres, i tota mena d’espècies vegetals i animals, d’aquelles terres, en les que s’havia forjat la fortuna dels marquesos de Marianao, justament de la manera en que t’ho imagines amic lector.
L’arbre de l’inici del passeig de la Platja de Cambrils, Prat d’en Fores ,de nom precís, venia de ben segur juntament amb molts d’altres, que tenien com a destinació el Parc Samà, on no tots sobrevisqueren, no tant els rigors del clima, sinó l’ocupació de la finca, i la seva destinació com aquarterament d’una Divisió d’Artilleria [ entre d’altres ] de les forces lleials a la República.
Em comentava un sobrevivent, que havien hagut de cremar com a combustible els arbres, i s’havien menjat tots els animals del zoològic, que en aquella època, sembla que era més nombrós i important que el de la mateixa ciutat de Barcelona !
Una ma – avui anònima – havia sostret un plançó , tot i pensant que es tractava d’un ficus com el coneguts per aquí, del tipus anomenat benjamina, i per a la seva – i nostra – sorpresa, l’arbre va començar a créixer, i créixer, i créixer, fins a la extraordinària proporció que ha assolit actualment.
Amic lector si t’agraden els arbres, ves a Cambrils, visita el Ficus, el Pi Rodo, i tots els pinus pinea del passeig que voreja el mar, però no retardis massa el teu viatge !.
Ara ja no podràs tornar a veure l’edifici del Posit, que les excavadores de ben segur han reduït a pols !.
A Cambrils estan obsessionats en fer desaparèixer les imatges que els vinculen a la terra, com a Salou, hi ha gent que voldria reinventar-se el passat; fes cas del meu consell, i com encara existeix aquest present, ves a Cambrils !
( C) ANTONIO MORA VERGES

El Basilisc del cementiri de la Santa Creu de Palou.

Per endavant la descripció d’un basilisc; pertany a la família del iguànids , gènere dels rèptils saure , acostumem a tenir una mida d’uns 80 centímetres de llargada, de colors variables bruns o verdosos. El mascles tenen una cresta erèctil damunt el cap, i una altra al llarg de l’esquena i de la cua.
N’hi ha diverses espècies que viuen als marges dels rius i rierols de l’Amèrica tropical ; es mouen ràpidament , i poden córrer per damunt l’aigua.
Ara la descripció mitològica; rèptil fabulós al que s’atribueix la facultat de matar amb la mirada, s’acostuma a representar-lo amb ulls i boca ardent, cos de serp, potes de gall, ales espinoses, cua en forma de llança. S’especula que alguns galls poden pondre ous com les gallines, son però de mida més petita i de colors vius, verds, vermell o blau. Si els ous cauen al foc – o algú els hi llença – en neix un basilisc.
A Catalunya tenim encara més versions d’aquest ésser fantàstic, neix del baf de l’or, que segons la creença popular, és un metall que ja porta els gens d’aquest animaló.
Alguns el descriuen com una mena de serpent, curta i molsuda, similar al llimac; altres els descriuen com una salamandra o una sargantana amb quatre potes i la boca allargada, finalment encara hi ha qui el pensa prim i no més llarg d’un pam.
Quan a la seva funció és la de guardar els tresors de les tombes, i impedir que ningú els robi, la seva arma és la mirada mortal, que el lladre de tombes troba fitxa en els seus ulls, quan destapa el taüt per dur a terme la seva vil comesa.
Hi ha únicament una forma de matar un basilisc, i és la de portar un mirall molt gran que haurà de ser la primera cosa que sigui visible quan s’obre la tomba, i en reflectir la mirada del mateix basilisc es mata a si mateix.
El fet que s’explica del cementiri que hi ha a tocar de l’església romànica de la Santa Creu de Palou, S. XI , dita també del Farell, que fou sufragània de la Parròquia de Mura, a les Valls de Montcau, i que s’ocupava de l’auxili espiritual d’un grup de masies, avui deshabitades i enrunades en la seva major part, cal situar-lo en el període en que per aquestes terres avui boscoses, el conreu del blat [ far ] era habitual.
La contrada situada en el límits de Mura, Rocafort i el Pont de Vilomara, era extremament feraç i això havia comportat l’enriquiment de la majoria de les famílies que vivien a les masies , particularment a la Masia del Farell, que malgrat l’estat actual d’abandó, espoli i ruïna a que ha estat sotmesa, meravella per la seva majestat.
Corria l’any 1322 quan per matrimoni entre els seus fills, Rocafort i Farell, confirmàvem el seu ple domini de les terres baixes de les Valls del Montcau, just fins a la riba del Llobregat. L’any 1333 , anomenat – mal any primer – , començaria a endur-se els més grans de cada casa, que eren enterrats al cementiri que hi ha a tocar de l’església de la Santa Creu de Palou, finalment l’any 1347 l’epidèmia de la pesta negra, deixaria en una quarta part la total població d’aquestes terres, vindrien anys, decennis i fins segles de fam !.
El petit cementiri arribaria quasi a estar curull en aquells dies !.
S’explica que la fam va portar a que una nit, un veí del Pont de Vilomara, fes en la penombra, el camí des del poble a la Casa Nova, passes per davant de cal Padre , i quasi a la mitja nit, saltes la tanca del cementiri; la lluna donava claror a les tombes, i en un primer moment va facilitar la feina del profanador i sacríleg, ben aviat el taüt d’una de les nobles famílies va estar damunt la terra, i de genolls amb una escarpa per fer pressió , el lladre va aconseguir aixecar la tapa; sembla que això va ser la darrera cosa que va fer en la seva existència, perquè de genolls i damunt la tapa del taüt, el va trobar el mossèn al mati següent.
Ningú va veure cap basilisc, però la noticia va córrer per les Valls del Montcau, i tornat al seu lloc el taüt profanat, mai més es va tenir noticia d’un semblant intent en cap de les petites esglésies romàniques , que com la Santa Creu de Palou, S. XI , dita també del Farell, o Sant Pere de Vallhonesta,…….. donaven el darrer aixopluc als fidels que vivien a la seva demarcació.
Testimoni d’aquests fet, o potser conseqüència, n’és l’alzina dita dels Penitents, que encara avui trobem al començament del camí que mena fins a la casa del Farell.
© Antonio Mora Vergés

El Farell de les Valls del Montcau

La toponímia ens planteja sovint preguntes de difícil resposta, Far, és un lloc comú en mols llocs de Catalunya, on clarament el significat “foguera que servia de senyal” sembla imposar-se per qüestions de lògica; son llocs molt elevats, visibles des de molts punts, i en alguns casos, son seu alhora d’advocacions, habitualment marianes, que en la terminologia de la fe, ens “donen llum”, o “ens guien vers el Cel”.
Far , en la llengua llatina, vol dir blat, i si anem més enllà del que sembla evident; avui l’espai de les Valls del Montcau està dominat pel bosc; sabem però que fa només dos-cents anys, això eren camps de vinya que satisfeien les necessitats d’aiguardent de les colònies americanes, i d’aquest període en forma de tines fetes amb pedra seca, en trobareu força exemplars encara en molts llocs d’aquestes contrades; la pregunta és, i mil anys enrera ?, doncs possiblement els conreus de blat dominaven per arreu, i d’aquí el nom d’aquesta casa, Farell , que senyoreja la vall que formen les rieres de la Santa Creu i de la Mata-rodona.
L’església romànica de Santa Creu de Palou [ potser del llatí , palea – oe, palla ] , avui enrunada com quasi tot el patrimoni localitzat fora de la ciutat de Barcelona, era sufragània de la Parròquia de Mura, i donava assistència religiosa a més de a la casa del Farell, a la resta de cases, que avui també en ruïnes ,manifesten la indubtable preeminència que exercia aquesta propietat.
Fins en el seu estat actual, degradada quasi a la més absoluta ruïna, contemplar des de la llunyania del Puig Gili, o de Sant Jaume de Vallhonesta, o del camí del Pont de Vilomara, la casa del Farell, ens desperta un viu desig d’apropar-nos, per gaudir – encara – de la contemplació de la seva majestat.
Amb aquesta intenció – arribar-nos fins a la casa – havíem anat fins al Pont de Vilomara, on posàvem benzina al cotxe, a uns preus d’escàndol, 1,27 € la sense plom, el diumenge 8 d’octubre de 2006, només la vergonya ens va impedir fer buidar el dipòsit, ja que en el cartell anunciador els preus estaven clarament indicats.
fins a la Casa Nova [ val a dir, que més enllà del nom, aquesta finca presenta un aspecte de total ruïna i abandó ] arribaríem amb el cotxe, i des d’allí fèiem la resta del camí – uns cinc quilometres – fins al Farell a peu ; el pas de vehicles motoritzats, cotxes, quads, motos és constant, i com a conseqüència el sòl pedregós s’esmicola més i més, fent fins que caminar esdevingui arriscat en alguns punts.
L’espai que delimita la riera de la Santa Creu, el podríem anomenar la vall de la desolació, passem pel costat de la casa dita de Cal Padre, totalment en runes, a la nostra dreta coronant un petit cim, s’alça l’ermita de Sant Jaume de Vallhonesta, de la que te en cura el Joan Moliner i Manau, i al seu costat es fa encara més visible l’extrema ruïna de l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, conegut en les primeres dècades del segle XX, com l’hostal de la glòria, la visió del Farell i més endavant també del Putxet, ens confirmem en aquesta impressió de total abandó, de absoluta deixadesa, de misèria moral en la visió espectral de l’ermita romànica de la Santa Creu de Palou .
Maleïts els qui poden evitar-ho, han deixat i deixen que el temps desfaci la tasca gegantina, dels catalans que ens han precedit de forma honorable en el trànsit de l’existència !
L’alzina dels penitents ens saluda en l’inici de l’accés al Farell, tancat amb una barrera que no ha pogut impedir els pas dels vàndals, que literalment han desfet la casa, emportant-se portes, finestres, arcs, i fins les pedres d’algunes estances, el sostre caigut del primer pis, ens deixa veure les bigues recremades pel foc criminal que va propiciar l’ensorrament; no sense riscos accedim al primer pis, i malgrat tot, ens meravellem en la contemplació del paisatge, i en un moment d’abstracció de la realitat miserable, pensem en les persones que vivien en aquesta casa, i en la seva concepció del món ,que de ben segur era més acollidora, generosa i amable de lo que avui ho es per a nosaltres.
En el camí de baixada del Farell, abans d’arribar a la barrera , m’aturo a contemplar un cerber curull de fruits, que possiblement – per ignorància – ningú recull des de fa molts i molts anys; no perdeu el temps buscant-ho a la Gran Enciclopèdia de Barcelona, no en diu res, de ben segur perquè aquest arbust, només es conreava a la Catalunya real.
La tornada pel camí polsos, colpits per la contemplació de tanta destrucció gratuïta, se’ns fa molt llarga, i algun moment abans d’arribar a la Casa Nova, dona lloc al comentari del company; que plores ?, no, no, de ben segur que em deu haver entrat un bri de pols al ull !!!
© Antonio Mora Vergés