El termòmetre del cotxe marcava 0 graus, el dissabte nou de desembre de 2006, quan ens deturàvem davant l’Esclopet , acreditat restaurant de Granera que gestiona l’alcalde d’aquest disseminat agrícola; la xerrada del Feliu Añaños i Masllovet, fotògraf i cronista gràfic del Moianes, cercava obtenir informació respecte d’algunes de les masies, i oferir alhora el material de la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net pel que pugues convenir a l’Ajuntament. Sembla que volen fer un calendari amb imatges històriques de la Població. La primera impressió era del tot positiva, i esperem veure els resultats ben aviat.
Nosaltres teníem feina a fer i ben abrigats començàvem a caminar per GR 177, sota l’anomenat Castell de Granera, preníem fotografies del basament on clarament s’aprecia com va ser necessari reforçar algun punt de la roca, encara no a un quilòmetre la casa anomenada Bigues s’oferia a l’objectiu de les nostres màquines; justament en aquest punt, apareix un gos d’alçada mitjana, color negre amb clapes blanques, que desprès de repassar-nos de dalt a baix, al Tomás , al Feliu , i a mi mateix, decideix sumar-se al nostre grup exercint en algun moment fins i tot com a guia.
En el trencall cap a la Roca, el nostre gos s‘endinsa decididament vers una edificació que te tota la traça d’una capella a la que no sabem incloure en cap de les categories arquitectòniques més comuns, malgrat la seva extrema simplicitat constructiva.
Observem que hi ha dues entrades, i en un angle uns reclinatoris i una imatge que a contrasol no podem identificar més que com una advocació de la Mare de Déu.
El gos, al que des d’ara anomenarem com de nostra senyora de Granera, un cop vista la capella i fetes les fotografies que pertoca, ens acompanya fins a la casa de la Roca
.La finca tancada amb pany i clau presenta en general un bon aspecte, el sol dona de ple a les parets interiors de les galeries, i aprofitem per a deixar-ne constància fotogràfica.
Ens aturem al costat de la riera de Sant Martí, al costat de la bomba ,on esmorzem.
El gos aprofita per córrer per tots els tolls de la riera, avui està gaudint a cor que vols del mati.
Remuntem el torrent del Coll fins a la casa d‘aquest nom al límit ja del terme de Granera, per damunt, visible en algun moment amb els prismàtics, el dolmen del Trullars, en terres ja de Monistrol de Calders; des de el camí Vell, albirem a la fondalada l’estampa peculiar del Rubió , amb la seva torre de defensa que ens recorda històries de Nyerros i Cadells. Davant nostre el Girbau de baix i al seu darrera les runes del Girbau de Dalt; ens han comentat que la propietat està interessada en trobar imatges antigues per tal de refer – fins on sigui possible – l’antiga finca.
Més enllà de posar-ho en general coneixement, farem saber a la propietat l’existència d’un arxiu de la Masia Catalana , gestionat pel Centre Excursionista de Catalunya , on es fàcil trobar material , tot i que només fins a l’inici de la darrera guerra civil.
Novament ens trobem al GR 177 , i comencem a desfer el nostre camí, el gos de nostra senyora de Granera, se’n torna a la seva tasca de vigilant de Bigues, nosaltres abans de retornar al Vallès, tornem a l’Esclopet on la feina no ha permès al bon Alcalde preparar el material per al Feliu.
Hi haurà – esperem – altres ocasions, i també cap la possibilitat d’una tramesa pel correu electrònic.
Tampoc podíem marxar, sense portar al Feliu fins al carreró del Paraire, on floreix un boixgrevol de més de dos metres d’alçada.
El mati ha estat profitós : el basament del Castell, Bigues, la Roca, el Coll, El Girbau ,… i més les imatges que únicament portem a la retina, ens acompanyen mentre transitem per la nova carretera que per un paisatge d’extrema desolació, comunica aquesta població amb Sant Llorenç de Savall i el Vallès Occidental.
© Antonio Mora Vergés

Ressonaven encara per la Vall del riu Corb, les promeses fetes des de la presidència del Consell Comarcal, en ocasió de la presentació d’un llibre sobre Guimerà, en el marc excepcional del Mercat Medieval d’aquesta Vila Comtal. Abans de la tardor, netejarem i consolidarem les runes del Monestir de Vallsanta, i facilitarem l’accés als visitants !
El dissabte vint-i-cinc de novembre, a un mes dia per dia del Nadal, aturava el meu vehicle, camí de Guimerà al voral de la carretera, i constatava com certament les paraules se les emporta el vent; la vegetació continua en la seva tasca de demolició lenta però eficaç, l’accés es del tot impossible fins per a persones àgils i joves, i deturar el vehicle en aquest punt, constitueix en el millor dels casos, un risc per al propi vehicle i/o un perill per als usuaris de la via.
Permeteu recordar un text publicat al setmanari Nova Tàrrega, pocs dies desprès del compromís esmentat:
Guimerà ja tenia importància en el període romà quan pel fons de la Vall del Corb, passava la via de comunicació entre Ilerda [ Lleida ] i Betulo [Badalona ], Barcino era aleshores únicament un port de pescadors. Seguiria mantenint la seva importància en el període de dominació àrab, en la que possiblement s’alces la torre de guaita, que juntament amb les alçades de l’Albio i Rauric completarien la línia de defensa que depenia del Caid de Maldà. La derrota dels sarraïns fora – una vegada més – un retrocés en tots els terrenys pel que fa tant a la cultura, com a la distribució de la renda i l’accés als mitjans de producció econòmica; justament la presència del Cister en les terres acabades de conquerir pretenia bàsicament minorar o evitar els rigors brutals del sistema feudal ; finalment però, el mateix Cister, acabaria integrant-se en el sistema de govern feudal; l’abadessa de Vallbona de les Monges, amb la denominació de MiSenyora – així tot junt – exercia la jurisdicció civil i penal en el seus territoris.Amb tot, val a dir que gràcies als monestirs, el retrocés no va ser encara més considerable; en alguns documents del període medieval, podem llegir “ el senyor no firma perquè és noble”, llegir, escriure i practicar qualsevol ciència, eren considerades tasques pròpies de monjos, monges, sacerdots, o persones delicades de salut, quan no de dubtosa virilitat.A la Vall del Corb, hi podem trobar – esperem que des del proper setembre amb les condicions d’accés i seguretat mínimes – les ruïnes de Vallsanta, que s’ha de dir foren salvades pels veïns de Guimerà, de la seva venda – d ‘això no en fa gaire temps – amb l’argument de que per tal d’emportar-se les pedres, calia tramitar una llicència d’enderroc. Dissortadament avui la tasca de l’enderroc, quasi està duta a terme pel temps i la desídia de les administracions. Millor sort tindria La Bovera, on l’advocació de la Mare de Déu dels que pasturaven bous, possiblement en el període en que el riu Corb anava curull d’aigua, ha acabat consolidant un Santuari Marià, d’àmplia devoció, tant a les terres de l’Urgell com les de la veïna Segarra. Finalment el Pedregal, fora dels tres monestirs el que tindria pitjor sort; en aquest sentit la seva proximitat a Tàrrega, necessitada de materials de construcció per al seu creixement li seria una adversa circumstancia , recentment s’ha bastit una capella, en al que hom diu, que s’hi poden trobar – encara – peces procedents d’aquell cenobi.Esperem que la ruta del Cister , reculli amb el nom propi de Guimerà, el llegat històric que malgrat tot, es conserva encara per aquestes terres, i que ben aviat puguem llegir, com itinerari del Cister en terres Catalanes, Santes Creus, Guimerà, Vallbona de les Monges i Poblet, a més de completar un oblit, de reparar una injustícia, s’estarà aplicant únicament un criteri històric.
Sortosament, gràcies a la premsa, no totes les paraules se les emporta el vent.
Des d’ara, espero amb impaciència la trucada dels meus amics de la Vall del Corb, en la que em facin saber, que les tasques de neteja i condicionament de Vallsanta i el seu accés ja s’han acabat i el resultat – que confio comprovar in situ – es excel·lent.
© Antonio Mora Vergés

La frase, cèlebre pel Reverend. Martín Luther King, en algun moment tots la hem fet servir, i en el meu particular cas, entre molts d’altres tenia el desig, si voleu dir-ho també el somni, de seguir el recorregut del riu Calders, des del seu naixement a Monistrol de Calders, fins que lliurà les seves aigües al Llobregat en el terme de Navarcles.

No he fet el recorregut en la seva totalitat -encara – però puc explicar-vos ja alguna cosa:

Començàvem el camí sota les runes del Castell de Calders, la vegetació de ribera ens regalava des de l’inici de la pista, tot just al costat del molí , la coloració pròpia de la tardor, des dels grocs suaus , quasi blanquinosos, als vermells sanguinis, passant per una paleta que únicament les màquines de retratar i/o la genialitat d’un pintor, poden recollir.

La nostra primera parada la fèiem a la casa Gran de Bellvei, on la nostra presencia feia sortir als amples finestrals, una parella d’avis, al que la nostra salutació , bon dia !, retornava la tranquil•litat, la denominació fa justícia a la masia, que senyorejava clarament en aquest curs alt del Calders, a poca distància trobaríem Bellvei on recolliríem imatges de l’antic molí i la font que sota els plataners acull als vianants ; la casa del Rubió, tancada amb pany i clau , situada en un meandre, des d’on gaudeix de magnifiques vistes , era el següent objectiu del mati , esperem que en una propera ocasió el lladruc d’un gos, o la fumerola d’una xemeneia, ens facin saber que la vida ha tornat ; es llastimós haver de recollir imatges i històries, únicament en temps passat, sobretot en llocs com aquests que tenim tant propers; el molí del Blanquer, restaurat de no fa gaire temps, sota les runes de les bassa que feia anar la seva maquinària , i alhora que rendibilitat econòmica donava vida a la contrada, la casa del mateix nom absolutament enrunada i en gran part ja sota una vegetació que la derruirà completament, ens feien aturar novament; en el camí que ens duria a l’antiga església de St Pere de Viladecavalls, trobàvem un curiós bosc d’alzines, reduïdes a una escala arbustiva , agrupades en tres o més soques i retallades d’una forma que ens recordava un ou, de ben segur que per aquestes contrades hi ha algun follet que s’entreté fent aquestes singulars formacions arbòries ; l’església inservible per al culte a causa d’un incendi en la darrera guerra civil , habilitada avui com a garatge de la casa , està situada al costat de la masia de Llucià .

Sobten les proporcions d’aquesta casa, en quines proximitats hi ha l’església i el cementiri, i trobem que li escauria força la designació com a Sala de Llucià, justament atenen a la majestat que s’intueix a l’indret.

En el camí fins a Navarcles, a dreta i esquerra aniríem veient els indicadors de les masies que encara estan actives, l’Estrada, el Soler, les Oliveres, ….., ens aturaríem en un darrer punt abans del final del riu, l’anomenat Parc de les aigües de Navarcles, en quin llac nedaven plàcidament un grup d’ànecs.

Finalment contemplarien a les envistes quasi del Monestir de Sant Benet de Bages, com el Calders lliurava al Llobregat, les aigües que pel que fa a la riera Golarda, començaven el seu camí, prop de Collsuspina, i pel que fa a la riera de Sant Joan, naixien als límits de Monistrol de Calders i Castellterçol, dins la finca anomenada també del Rubió.

Exhaustes , però certament contents i satisfets, retornàvem a la nostra terra del Vallès, on dissortadament no podíem afirmar ja la validesa de les paraules del poeta de Sabadell, Joan Oliver, que havien estat certes, però no profètiques, com el Vallès no hi ha res !

© Antonio Mora Vergés

La boira que per les Valls del Montcau anomenen vacarissana, s’havia escolat per la fondalada del riu Calders, i senyorejava tot el paisatge que des del mirador de Can Cucut habitualment podem veure; a l’esquerra algunes cases del terme de Sant Llorenç Savall, les restes imponents del Castell de Pera, i damunt d’ell el Montcau, en l’espai central la serralada montserratina, i a la dreta les terres del Bages i alguns punts de la serralada pre-pirinenca, des del mal dit Castell de Granera, la visió és encara millor. El diumenge 3 de desembre però, el paisatge estava reduït a la blancor fantasmagòrica de la boira, amb tot vàrem pujar a la torre de guaita i/o defensa que els àrabs havien bastit en la seva estada en aquestes terres, i no per un carrer com s’havia pogut fer en algun moment, sinó per una pista que t’obliga a voltar quasi tota la mola.
Quan a la fàbrica àrab de la torre no hi ha cap dubte, com tampoc de la seva finalitat de guaita i/o defensa; les primeres referències “cristianes” segle XI ens diuen que pertanyia a la comtessa Ermesenda, que el cedeix en penyora de pau i treva al seu fill Berenguer Ramon I.
L’accés a l’interior està barrat per una porta de ferro, hi ha però una descripció en el llibre els Castells de Catalunya II, publicat a la dècada dels 50 del segle XX, on s’apunta un possible us com a presó d’aquest edifici.
Desfem el camí per recollir una imatge insòlita, un boixgrevol d’una alçaria superior als dos metres, que senyoreja en el més antic carrer de Granera, que menava anys ha fins al Castell.
El dia sembla que no ens permetrà recollir les imatges d’algunes de les masies, que pertanyen inicialment a Sant Julià d’Uixols, i que en dividir-se el terme entre Castellterçol i Granera, han passat a dependre d’aquesta ultima ; al Moianes aquesta situació d’integrar antigues parròquies ha donat lloc a situacions que com a poc podem qualificar de peculiars ; Marfà, entre Moià i Castellterçol, forma part del terme de Castellcir; Sant Pere de Bertí i el seu Castell, conegut també com el Clascar, pertanyen a Sant Quirze de Sajafa; La Sala de Llogari està adscrita a Castellterçol, i El Rubió a Monistrol de Calders; el terme de Calders fins a la darrera guerra civil comprenia l’actual terme de Monistrol que va ser reconegut com a municipi independent cap als anys 1940; de totes les sumes i restes territorials se’n expliquen històries truculentes, això no ens sobta gaire, oi amic lector ?.
Qualsevol decisió que modifica un status quo , rep almenys dues versions : una negativa la dels que perden amb el canvi, i una positiva dels que hi guanyen o creuen guanyar-hi.
De vegades el pas dels anys confirma que tothom hi ha perdut.
Visitàvem les restes del Marcet al costat de la resclosa, sembla que aquesta fàbrica de tints havia donat feina, i en algun cas fins i tot vivenda a més de vint-i-cinc famílies, actualment una de les naus amenaça ruïna imminent, l’altra annexa sembla ben consolidada , al seu damunt s’hi troben algunes vivendes que encara estan en us, i una tercera nau, fa funcions de pàrquing i alhora de traster de tothom.
En un altre moment haurem de tornar per esbrinar que hi ha de cert en la frase popular, “Granera, el dimoni n’era” , i per recollir fins a la darrera imatge d’aquest disseminat agrícola, que en poc temps pot esdevenir dormitori dels qui treballen en les terres baixes del Vallès.
© Antonio Mora Vergés

El lloc del tot encisador es troba a Monistrol de Calders, de la Riera de Sant Joan, l’Enciclopèdia de Barcelona [ la gran ], no en parla de forma directa, tot i que reconeix la seva aportació, juntament amb la riera Golarda ,també dita de Marfà, per formar l’aiguabarreig que des d’aquell punt i fins a Navarcles, on fa desguàs al Llobregat, rep el nom de Riu Calders.

L’oblit interessat de la mal dita Enciclopèdia de Catalunya, quan a dades d’interès fora de la Ciutat de Barcelona, és hores d’ara un clamor , que desqualifica no tant sols l’obra científica – literària, sinó clarament l’editorial que la va dur a terme, que només podem considerar sectària i anticatalana.

Començàvem el nostre camí per la pista forestal que comunica Monistrol de Calders, amb Granera i Castellterçol, en el primer trencall a la dreta baixàvem fins a la riera de Sant Joan, per deixar constància d’un salt d’aigua únicament visible des de la fondalada per l’espessa i acolorida vegetació de ribera que per així dir-ho protegeix l’indret de l’accés de vehicles, tot terrenys, quads i motos, que en aquest lloc potser més que en qualsevol altre, constitueixen una veritable plaga, alhora que un perill per a la pràctica de l’excursionisme, condicionant alhora greument el creixement econòmic associat a aquesta activitat lúdica.

El terreny colidant al curs d’aigua es objecte d’un intens aprofitament ramader, la presència de vaques i en algun punt de cavalls ens confirma en aquesta percepció.

A l’alçada del Molí d’en Sala, l’espectacle de les dues basses, i els seus salts d’aigua fins arribar a la riera, et traslladen per un instant, a la Catalunya verda, a llocs com la Vall d’en Bas, o Setcases, o … tot i trobar-nos envoltats de pins cremats, de terres desolades , i d’ecologistes que no baixen del seu tot terreny, amb aire condicionat ni per contemplar una meravella com la que estic descrivint.

Més endavant les altes parets de roca, son testimoni fefaent de la força que l’aigua va exercir en èpoques passades. Ens cal meditar sobre l’estat calamitós de tants i tants indrets interiors, provocats per l’estultícia humana; està clar que amb els paràmetres de consum actuals, el creixement desorbitat de Barcelona i la seva àrea d’influència , fa temps que ha superat els minsos recursos naturals disponibles.

Dins dels terrenys de la finca d’en Rubió, ens trobem justament amb el masover que en acabar de fer passar les vaques d’un bosc a l’altre, ens assenyala l’indret precís, on neix la riera, mitjançant petites sorgències i/o bullidors , que ens temem no podrem retratar adequadament, disposem únicament de maquines fotogràfiques, i aquí fora més adequat portar material que permeti recollir imatges en moviment. Tenim el que tenim, i atès aquest fet ens haurem de conformar amb el que finalment resulti del nostre treball.

Sortosament podreu trobar ara, uns petits videos en els que justament s’aprecia com sorgeix l’aigua i com forma salts d’extraordinària bellesa.

Contemplem en la llunyana la majestat imponent de la casa d’en Rubió, que haurem de visitar en una nova ocasió, potser quan ens plantegem accedir fins a Sant Llogari de la Sala.

Avui la nostra recerca de les font de la Riera de Sant Joan, ha estat alhora que un èxit, una sortida plena d’encant, accessible fins per persones de poc caminar, i amb l’únic inconvenient del tràfic motoritzat i la subsegüent pols.

Abans de tornar, passem per Monistrol de Calders, el punt d’informació està obert, i ens faciliten els darrer plànols , que des de la Diputació i el Consorci del Moianes, pretenen consolidar una oferta turística ,que sigui la base d’un mínim desenvolupament econòmic.

En un moment ho altre caldrà seleccionar quina mena de turisme volen tenir, o en tot cas, ofertes per a uns i per a altres, de forma separada, per tal de minimitzar el risc per a tothom.
En el camí de tornada fins a Sabadell, ens cal creuar el desert de Sant Llorenç Savall, el pas del temps, ens fa témer que llevat d’accions de repoblació actives i repetides, el que ara és únicament un problema estètic, acabi esdevenint un problema de seguretat, pel evident risc d’esllavissades en una hipòtesi de pluges intenses.

Com deien els clàssics : ¡ Doctores tiene la Iglesia !

© Antonio Mora Vergés

Feia molts i molts anys que recollia i en ocasions rescrivia , la història o les històries de les cases de pagès, de les masies abandonades per l’entorn proper al Vallès occidental.
Durant l’any 2006 que donava les seves darreres passes, el Diari de Sabadell m’havia fet l’honor de publicar algun d’aquest relats adornats amb fotografies meves, del Feliu Añaños i Masllovet o del Tomàs Irigaray López. Va ser justament com a conseqüència d’aquestes publicacions, que el –li direm – Cosme em va trucar un dia a casa, i se’m va oferir com a guia per una sortida que hauríem de fer tots dos sols, sense màquina de retratar i el mati del dia de Nadal.
La proposta em va intrigar i com suposava encertadament el Cosme vaig acceptar; a casa , a la meva esposa , no li va agradar gaire – malgrat el meu compromís de ser puntual – que marxes en tant senyalat dia i en companyia d’una persona desconeguda.
A les 8,00 em passava a recollir amb el seu vehicle.
El camí agradós va consumir dues hores i ens va portar davant les runes d’una masia – que jo no coneixia – i quines dades no he trobat en cap dels mapes que habitualment faig servir; el Cosme òbviament es trobava en un entorn molt conegut, vaig pensar que familiar fins i tot.
Esmorzàvem a l’era de la masia, arrecerats del vent i gaudint d’aquest assolellat dia de Nadal que sens dubte anuncia una Pasqua gèlida.
Si Nadal al sol, Pasqua al foc, i a l’inrevés, segons recull la saviesa popular.
En acabar el nostre àpat, el Cosme en va confessar que havia nascut en aquella casa, i que justament els havien desnonat com a masovers un dia de Nadal dels anys 60, recordava perfectament com el càrrec de la Diputació Provincial , amb l’uniforme blau i les corretges negres, que identificava als membres del Glorioso Movimiento Nacional, acompanyant per dos guàrdies forestals va fer saber al pare del Cosme, que havien de deixar la masia, de la que n’era des d’aleshores propietària la Diputació, i justament aquell fascista ja feia servir mots com, ecològic, natural, sostenible, per justificar l’abandó definitiu del conreu en aquell indret, i el tancament de mas, que es veuria reduït a runes en un breu període. Amb tot, la família podia encara passar els nadals a la casa, perquè com deia aquell mal home, els fascistes no son tant dolents com vostès diuen. Acomplert l’encàrrec els tres homes van marxar.
El pare del Cosme, van enganxar l’animal al carro i tota la família, la mare, la germana, el pare i el Cosme, van marxar cap al poble.
El pare tornaria encara un dies més, per recollir els mobles i les eines que eren seves, i abans de reis, deixava les claus a casa d’un dels guàrdies forestals, que li recordava que “era un manat” i li feia saber que la situació li sabia molt greu.
Aquell dia de Nadal dels anys 60, els van acollir a casa de l’oncle, i segons el Cosme va ser fins i tot un dia feliç; ben aviat el pare va trobar feina en una fàbrica, i la mare feinejava per les cases de la gent benestant del poble, ell i la seva germana, van acabar els estudis, la germana va fer magisteri, i ara tenia plaça en propietat al poble, ell va acabar enginyeria superior i disfrutava d’una bona situació econòmica.
Si l’abandó del mas es mesurava únicament des d’una vessant pràctica , val a dir que s’havia de considerar un èxit.
El cert però, era que el pare mai va ser feliç en la seva feina a la fàbrica, com tampoc la mare, i ell mateix , el Cosme, havia invertit la seva vida en lluitar contra l’aplicació de models corruptes, sota l’aparença de constituir un procés ecològic, natural, i sostenible.
Em va agrair alhora que la meva presència en aquest dia tant especial, el difondre per arreu les meravelles d’aquest país nostre, que en un període breu – si no fem res per evitar-ho – serà només una gran concentració urbana , envoltada de runes, abocadors, espais desèrtics i llocs sense història. Ell, el Cosme, tornava a la masia enrunada justament per recuperar d’aquella visió tràgica la força per continuar en la seva lluita sense fi.
Abans de les 14,00 per tranquil•litat de la meva esposa em deixava davant del meu domicili, i alhora que m’esperonava a continuar en la tasca de divulgació que comparteixo amb d’altres persones, em pregava la màxima discreció pel que fa al seu nom real i la ubicació de la masia.
La discreció es un hàbit arrelat en la meva conducta, i pel que fa a continuar recollint , la història o les històries de les cases de pagès, només dependrà – espero – de mantenir un bon estat de salut.
© Antonio Mora Vergés

…..els va ésser forçós recular i fugir com ho feia en Borrell i els altres que pogueren seguir-lo, perseguits per l’enemic fins al Castell de Guanta [ que també pertanyia a Caldes ] on posaren setge els sarraïns. Es defensaren valerosament els assetjats uns quants dies causant-los moltes baixes, però a la fi, no poden resistir més, els Alarbs [ àrab, però també sinònim de salvatge, inculte, ferest ] entraren al Castell per la força, i encara que el Comte i els altres lluitaren aferrissadament, quasi tots foren morts lluitant per la Pàtria. Havent entrat els àrabs per assalt al Castell, tallaren el cap del Comte Borrell i alguns dels més principals [ Aveli Xalabert Serra, Caldes antic i modern, – Caldes de Montbui 1935 – pàgina 11 – ]
Aquesta lectura m’havia fet buscar la ubicació física del Castell de Guanta ; el paratge pertany avui a Sentmenat, població del Vallès Occidental, on val a dir-ho, associen aquest nom, no tant a un fet històric i/o llegendari del període de la invasió sarraïna, sinó clarament a un moment de la recent història industrial, en la que s’havia fet servir el cabal d’aigua de la riera d’aquest nom, per a la producció elèctrica.
Passaven pocs minuts de les 8,00 del mati del dissabte 26 de desembre de 2006, quan baixàvem del cotxe al costat mateix de la casa de Guanta, coneguda també com Castellet de Guanta, el Feliu Añaños i jo.
No havíem aconseguit trobar mapes amb detall, i dúiem únicament una guia turística de la zona, amb una mínima informació i molta propaganda. Començàvem el camí passant per la font de les Orenetes, i seguint fins a la pista que des de Castellar del Vallès, et porta fins a Sant Sebastià de Montmajor, Caldes i Gallifa; anàvem en direcció a Castellar i a la nostra dreta, podíem gaudir de la contemplació de Can Cadalfalch o Catafau, i darrera seu l’estampa inconfusible de la Mola, deixàvem a l’esquerra les runes de la casa anomenada abans el Castellet de baix, i la casa en restauració del Castellet de Dalt amb una teulada només a una aigua, ben aviat la pista comença a davallar i en un revolt confiats en un munt de pedres, i en la memòria del nostre llatí de l’escola, Corb [ corba ] ens endinsem per un corriol ; aquí i allà ens cal superar l’obstacle que representen, un inusual nombre de grans pedres curulles d’humitat i extremament relliscoses, que trobem just fins al cim, on topem amb les que son sens dubte runes del Castell de Guanta; davant nostre quasi devorat per la vegetació, oblidat de tothom el lloc exacte on succeïren els fets, que explicava l’Aveli Xalabert i Serra.
Recollim les imatges d’aquest cim del Turó anomenat del Corb, davant per davant del Puig de la Creu, separats únicament per una munió de línies elèctriques de molt alta tensió, que des de Sentmenat arriben fins la frontera amb França.
Al progrés sens dubte li resulta enutjós conservar adequadament el patrimoni històric, enlloc del món com aquí, el culte als diners està per davant de qualsevol altra cosa, “la pela és la pela “ , ni que ara l’anomenen euro.
Hem fet la nostra feina, i per les futures generacions restarà encara, la darrera imatge d’una ruïna, en la que s’iniciava justament un món nou; queia el cap del Comte Borrell, però guanyàvem per sempre més el zero i els números ordinals.
Aquella derrota, – com passa amb molta freqüència – fou una victòria absoluta per Catalunya.
© Antonio Mora Vergés

El Joan Antoni Blaze Archs, bon amic, estudiós de la nostra història, ha estat traginant pels arxius de la Corona d’Aragó, a la recerca d’algun document que ens permetés sostenir l’afirmació que encapçala el relat.
En la primera ocasió en que vaig entrar en relació amb aquest topònim, em va cridar l’atenció com ho havien fet altres, a les terres altes del Moianes; Marfà, Bertí , La Sala de LLogarri, la Sala del LLucià,.. tots tenien en comú que en algun moment del passat havien estat parròquies; Uixols al límit de la comarca, amb les terres de l’Alt Vallès, també fins al segle XV ho fou, passant a ser sufragania per un curt període de Granera, i des de 1590 depenen de Castellterçol.
La recerca històrica confirmava la singularitat d’aquesta contrada, que havia pactat el pagament de paries amb l’invasor àrab, i que va continuar fent-ho amb els malanomenats senyors cristians, els homes lliures de Uixols, van mantenir la seva fe i la seva llibertat amb els àrabs , dels que altrament rebrien no únicament respecte, sinó també formació i informació pel que fa a les tasques agrícoles; aleshores el món àrab exercia una tasca de divulgació científica, com no s’ha tornat a veure mai més per enlloc.
La seva derrota – aquí l’anomenen reconquesta – va fer deturar el progrés en alguns llocs de forma definitiva, en altres va fer endarrerir a aquest país nostre fins a nivells, que semblaven aleshores inimaginables.
Els mals senyors cristians que tenien de veïns els homes lliures d’Uixols, els feien pagar, no ja per dret de conquesta, o per qüestions religioses, sinó per evitar-los l’aplicació de mal usos, i convertir-los en serfs sense cap dret. Hi ha pàgines d’aquesta història, en les que la sang d’Uixols va haver de ser vessada, cristians , contra cristians ! .
La llegenda negra de la gasiveria catalana neix en llocs i circumstàncies com aquesta !, és cert que de malnascuts n’hi per tot arreu, però certament no son catalans, com dissortadament ho eren els botxins de la bona gent d’Uixols.
Finalment van haver de cedir, i primer sota el Baró de Granera i desprès sota el senyor de Castellterçol, van conèixer abastament com es pitjor suportar la misèria moral que la econòmica.
El dissabte 23 de desembre de 2006, amb temperatures de només 5 graus i bufant un vent gèlid, recorríem a peu una bona part de l’antic terme , des de la Casa Nova del Pla de Gaia, El Calbó, el Carner, Puigdomènech , Sauvatges , els Plans, Les Pujades, el Solà del Sot, el Pererol,…. sembla que en una majoria de les antigues masies retorna la vida.
Eren més de les 13,00 hores, quan arribàvem al punt on havíem deixat el vehicle, el Tomás, el Feliu, l’Antoni , i jo, recuperàvem de nou els colors a la cara, i ens refèiem de l’intens fred d’aquest mati d’hivern.
Esperem des del fons del cor, que també Uixols i la seva història , us provoquin la mateixa fascinació que a nosaltres, i que ben aviat – no cal que patiu un fred tant extrem – us decidiu a visitar l’indret.
Fins que aquest moment arribi, podeu contemplar les imatges d’alguns dels llocs citats a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/
També, si teniu fotografies d’aquesta zona, o de l’Alt Vallès i les Valls del Montcau, us agrairem molt des d’ara, que ens les feu arribar.
© Antonio Mora Vergés