Diumenge 10 de juny, m’havia passat el dissabte al llit, intentant covar el que semblava un constipat estacional, que cursava però, amb un tos seca persistent i improductiva.
Les molèsties – sobre tot a la nit – es feien extensives a la meva esposa, que alhora que no podia descansar, maldava en la recerca inútil d’algun remei per la meva aflicció.
Val a dir que no li va semblar estranya ni forassenyada , la proposta de fer una caminada curta, en la que tos el sentits, però d’una manera molt especial la vista, i l’olfacte, en serien beneficiaris.
Deixàvem el cotxe al darrer carrer de la Urbanització les Marines, anomenat camí del Davi, al costat de l’aparcament. el fonoll [ foeniculum officinale ] ens enviava la seva particular fragància, més endavant seria el romaní [ rosmarinus officinalis ] qui ens embolicaria amb la seva olor intensa; quan el camí tomba, just a la bifurcació que per la dreta ens menaria fins al camí del Davi, i al Pi de les Quatre Besses , o seguint en línia recta – com pensàvem fer – acabaríem al Turó de la Pregaria, era la farigola [ thymus vulgaris ] la que prenia el paper principal en aquesta fantàstica exposició que portava fins al summum la nostra capacitat olfactiva.
Els colors, verd, groc, blaus, liles, marrons, algun vermell, eren també un festival per a la vista, el camí ens porta sempre per la part alta, i tenim una perspectiva excepcional ; a la dreta dins la fondalada, el groc intens del camps que envolten la Masia del Dalmau, una mica més lluny, la masia del Davi; a les alçades la casa de La mola, on de ben segur en aquella hora del mati, hi ha gent esperant-se per poder esmorzar; per l’esquerra, les muntanyes cremades que envolten Sant Llorenç Savall, i la silueta particular dels cingles de Gallifa; seguim en suau descens fins quasi el Puig Rodó, al qui nosaltres anomenem també, Turó de la Pregaria.
La denominació, del tot escaient, li va donar l’Antoni Ibañez Olivares, l’escriptor sabadellenc, i habitual company de caminades.
Tenia la intenció d’afegir alguna pedra més, al munt que al llarg del temps, com una petita muntanya d’oracions havíem anat acumulant, damunt el cim pelat, amb vistes sobre l’Alt Vallès. No em va sorprendre trobar no un, sinó fins a tres amuntegaments de pedres; desconec si tenen també aquest fonament de pregaria permanent, i decideixo afegir algunes pedres a cadascun dels monticles ; son quasi les dotze del mati, l’hora de l’àngelus, a la funció mecànica d’arrossegar pedres, afegeixo la tasca mental d’elevar la meva oració.
El retorn en el que recolliríem alguns cards [ carduus ] que la meva esposa convertirà en un ram de flors que s’aniran secant, se’ns fa curt, plegarem també algunes farigoles, que ens serviran principalment en la tasca d’aromatitzar algunes menges, per fer justament sopes de farigola, i per prendre com infusió en les indisposicions lleus d’estómac, tant pròpies de l’estiu.
Mentre escric aquelles ratlles, l’efecte miracle fa la seva funció i sembla que ja estic millor, molts anys enrera vaig fer meves les paraules del Rabí Nachman de Breslau, que predico i practico :Tant sovint com puguis,Surt al camp a pregar.L’herba se t’unirà.Entrarà en les teves pregaries i et donaràforça per cantar lloances a Déu.
Us ho recomano de tot cor, amics lectors.
© Antonio Mora Verges

Ens havíem adreçat a empreses i persones de Santa Maria d’Oló, semblava que més enllà de l’enciclopèdia del romànic català, l’ermita de Sant Pere de Vilanova, no havia existit mai.

Entenem, comprenem i àdhuc defensem, que per una qüestió simple i bàsica d’economia domestica, en algun moment de la història amb les mateixes pedres ,s’hagi vestit una església, una masia, una quadra o un marge. O si voleu el mateix procés a l’inrevés, fins arribar a fer un castell pel sàtrapa local. El que no entenem, es la sensació de no haver fet el que calia, i per tant silenciar aquesta mena de situacions, que s’han donat arreu, de Catalunya i del món.

Per tal d’intentar – per enèsima vegada – localitzar les restes [ potser només la ubicació aproximada ] de l’ermita romànica de Sant Pere de Vilanova, com més endavant s’explica, ens posem de genolls i ens adrecem amb tot el respecte via e.mail , a la Casa de la Vila de Santa Maria d’Oló, i els diem :

EXCM. AJUNTAMENT DE SANTA MARIA D’OLÓ

Antonio Mora Vergés, amb DN I. 39.011.107-W, català, amb domicili al carrer d’Aneto número 18 de 08211 Castellar del Vallès, en relació a la desapareguda ermita romànica de Sant Pere de Vilanova, humiliat davant de Déu, comparec i com millor sigui procedent,

EXPOSO :

Que tinc un interès personal en localitzat les restes de l’ermita romànica de Sant Pere de Vilanova, que segons els testimonis escrits [ Enciclopèdia del romànic català ] es trobava propera a la casa i ermita de Sant Jaume de Vilanova.

Que el mateix Ajuntament de Santa Maria de D’Oló, va editar un díptic en el que aquesta tesi anteriorment exposada es recull.

Que de ben segur d’existir aquestes runes, hi haurà alguna persona a Santa Maria d’Oló que en tingui coneixement.

Que amb el major respecte,

A L’EXCM. AJUNTAMENT DE SANTA MARIA D’OLÓ, DEMANO, que tingui per presentada aquesta petició, la atengui i com es demana es facin gestions per esbrinar la exacta ubicació de les restes de l’ermita de Sant Pere de Vilanova, donant-me puntual informació.

Castellar del Vallès, per a Santa Maria d’Oló, en data tres de juny de l’any del senyor de dos mil set.

Adreça e.mail amora@moianes.net

Com sempre, de la resposta o de la seva absència us en tindré informats.

© Antonio Mora Vergés

El nom farà encara menys fortuna, que el nostrat “ Països Catalans”, que ha assolit el màxim nivell de rebuig possible, i que alhora ens ha col·locat en una situació encara més dolenta – tot i que semblava que no podia ser – en relació tant als nostres veïns valencians, com als balears, i ha ajudat – com cabia esperar si tinguéssim més seny i menys rauxa – ha fer augmentar l’odi visceral d’una part dels ciutadans de la resta de l’estat espanyol.
Dit això haurem de convenir que la presencia àrab arreu del territori del que avui es espanya, i fins i tot en alguna part del sud de França – presència aquesta que curiosament reivindiquen els nostres veïns del Rosselló, amb més força encara que la seva pertinença als “ Països Catalans “ , està més que acreditada, i tot i això, la major part dels manuals d’història, fan en relació a aquesta presència – en alguns llocs, de més de 800 anys !!! – un mutis escandalós.
El proppassat novembre, en un curt període de vacances, vaig poder resseguir aquesta presència per les terres de Mallorca, Alfabia, Bendinat, Alcudia, Magalluf, Biniaraix. Alaró,….i arreu, quasi omnipresents un reguitzell de “burgs” torres, i en força lloc les restes d’algun Qalat ( castell ), sense oblidar les torres que coronen algunes esglésies i que conserven encara l’espai des del que en temps àrabs es cridava a l’oració. De la presència a Catalunya, en podem citar des del noms d’alguna de les tribus pobladores, convertit ara en nom de poble, Mediona , Sant Quintin de, o Gelida ; i de ben segur, que tothom recorda : “Marata”, “Vinganya”, “Masmut”, “Minfami”, “Miravet”, “Alfarràs”, “Alacanar”, de la procedència àrab de molts cognoms tampoc caldran gaires proves : Messeguer, Gomà, Codina, Cassany, Galceran, Boada o Amat, entre els més corrents , i Ivorra, Jorba, Gassol, Massutí, Cadafau, Castellsaguer, Xexart, Zamit, Serreinat o Salem, potser menys habituals, finalment ,Beneseit, Benejam, Bennàser, Benimeli , ens fan evident la primitiva pertinença tribal dels seus portadors.
Del País València, on sembla que s’enraona una llengua peculiar que no te cap mena de relació, ni per origen ni per família, amb cap de les llengües conegudes, podem començar des del límit amb Catalunya, Alcanar, Benicarló , fins al límit amb Múrcia, Alacant ; d‘una punta a l’altra la presència àrab es una constant que no ens cal acreditar, tampoc a l’Alguer, terra reivindicada com a part dels “Països Catalans “.
Recordarem per cloure la columna, que son els àrabs, qui completaran la famosa “ dieta mediterrània “, alhora que els hem d’agrair haver estat tant i tant curosos amb aquest país que s’estimàvem més que la majoria dels seus actuals pobladors, i en el que varen conservar les restes romanes, mentre que les senyals del pas dels àrabs, eren sistemàticament , derruïdes, cremades, esborrades, en un intent absurd de negar l’evidència de la seva estada en aquestes terres , tot i tenint que fer servir la seva llengua, per poder-nos entendre, taula , gerra, rajola, sèquia, catifa, sofà, barnús, jupa ,… i un molt llarg nombre de paraules, que gràcies a la feina de Pere Balaña Abadia, entre d’altres en la seva obra , lèxic usual català-àrab, àrab-catalan , que dissortadament trobareu només en llibreries especialitzades, podreu constatar.
No volem reivindicar res, tot al contrari, ara i avui, els valencians i els balears, veuen com una amenaça de caire imperialista als “ Països Catalans “; hem deixar clar que hi ha altres “Països” que també es podrien reivindicar, però que el més assenyat es que tothom s’estigui a casa seva, i Déu a la casa de tots, oi ?©

ANTONIO MORA VERGES

És un lloc comú de l’imaginari popular, les illes, totes les illes, són o poden ser, el lloc on els pirates i/o els contrabandistes, guarden el seu tresor, sia en forma de joies i objectes preciosos, sia en la forma més comú de generes d’alt valor. Menorca, com la resta d’illes de la Mediterrània no s’escapa d’aquest patró, i de ben segur que és aquesta concepció romàntica, la que any rere any, porta més i més persones a gaudir uns dies d’aquesta recerca del tresor.
Fa potser dotze anys que vàrem fer estada a l’illa durant uns dies d’estiu, aleshores les nostres filles, eren petites, i ens va costar Déu i ajut, sostreure-les de l’atracció dels animadors/es de l’hotel, i fer-les conèixer mínimament l’illa.
Navetes i talaiots perquè tot s’ha de veure, juntament amb cales i platges conformaven el record que teníem de l’illa.
En aquesta ocasió només la meva esposa i jo tornàvem a l’illa, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari del nostre casament, tenia no cal dir-ho, per una part la sensació de tornar a un lloc ple d’agradables records, i per l’altra la por de no trobar justament cap senyal d’aquells dies feliços del passat. L’arribada a l’aeroport de Menorca va començar a esvair la meva por, el trajecte amb el microbús que ens portaria fins a Son Xoriguer va acabar de dissipar qualsevol recança, únicament Alaior quedava fora de la carretera, però calia creuar encara per Mercadal i Ferreries, i arribar quasi fins a la bocana del port de Ciutadella per enfilar el camí que ens deixaria a la nostra destinació.
Al mati següent vàrem llogar un cotxe, i durant una setmana anant i venint per l’illa, el viatge d’enguany ens va confirmar en aquella agradable impressió del primer dia; petits canvis, potser necessaris, però bàsicament Menorca havia mantingut les seves essències.
Per la premsa, l’Última hora” de Menorca, ens arribava el batec conflictiu de l’illa; urbanitzar o no urbanitzar, aquesta és únicament la qüestió; els qui volen fer negoci a curt termini són partidaris d’urbanitzar a tort i a dret, de fer camps de golf, ports esportius, d’ampliar l’aeroport, i els port naturals, en definitiva, per a ells de situar Menorca al segle XXI ; els qui s’estimen l’illa creuen contràriament que potser fins i tot cal replantejar-se el desenvolupament que ja està consolidat.
Feia una certa gràcia veure com es volia personalitzar en els polítics locals, aquesta disjuntiva que de portes endins, viuen tots els menorquins. To be or not to be?.
Nosaltres que veníem d’una hiperurbanització, ho teníem clar, Menorca havia trobat l’equilibri necessari per consolidar- se com una destinació de qualitat, potser sí que caldria millorar els accessos a alguns llocs, potser, però el que sens dubte no s’hauria de fer, es posar ciment a tort i a dret, els illencs ho saben per intuïció, però molta gent com nosaltres ho sabem per comparació amb d’altres illes i llocs de la Mediterrània; només ens cal modificar el títol per deixar-ho palès.Menorca, l’Illa ES el tresor, o millor encara, Menorca, S’Illa ES el tresor.

ANTONIO MORA VERGÉS

L’hivern havia estat llarg, fred i solitari en les terres de la Catalunya interior, de l’anomenat “forat negre” ; el Jordi i la seva esposa Lourdes ,desprès d’anys i anys de pensar que viure en llocs com Guimerà, Vallfogona de Riucorb, l’Espluga Calba, la Pobla de Cérvoles o el Mas de Bon dia , per posar almenys un poble per comarca, seria tot un plaer, saludaven els primers dies del sol de març, amb gran alegria i alhora també, amb el sentiment cert, de que la vida quotidiana en poblacions com aquestes , demanava d’una fortalesa de caràcter quasi excepcional ; la major part dels dies durant desembre, gener i febrer, les boires i l’intens fred, els havien tingut reclosos a casa, en una casa en el seu cas, que lluny del que pensaven, no tenia els condicionament mínims de confort als que estaven acostumats, malgrat el foc a terra del menjador, i les estufes elèctriques al bany i a l’habitació, el fred se’ls va posar al cos i els havia fet companya al llarg de tot l’hivern, malgrat l’abundant roba d’abric, que literalment els limitava els moviments més habituals, dins de casa eren indispensables les samarretes i calçotets de màniga llarga ( el Jordi fins aleshores no n’havia fet servir mai ), la camisa de roba gruixuda i els pantalons de pana, i un jersei de llana, per sortir al carrer, calia com a mínim, un abric o cosa similar, guants, barret o capell, bufanda o passamuntanyes; ben cert que en el seu cas es tractava d’una adaptació al clima de la zona, però també era cert, que a la seva edat, 60 anys del Jordi i 55 de la Lourdes, l’adaptació es plantejava difícil, sinó clarament impossible.

Els dies de Setmana Santa el poble va rebre un gran nombre visites i també alguns dels que hi tenien casa, es van atrevir a anar a passar-hi uns quants dies; l’aire de festa, de retrobament del paradís perdut, es va tornar a fer present per al Jordi i la Lourdes, però el dimarts desprès de celebrar “la mona”, la solitud va tornar a ensenyorir-se de Viles i Pobles i llevat d’algun cap de setmana escadusser, aquesta seria la tònica, fins al començament de les vacances dels escolars, el període darreries de juny a darreries d’agost, tornaria a crear el miratge del paradís que havia enlluernat al Jordi i la Lourdes; tothom els deia que tenien molta sort de poder viure tot l’any en aquell lloc tan tranquil, i per descomptat amb aquell aire tant pur en comparació a Barcelona o qualsevol altra gran Ciutat de Catalunya ; com si el clima d’estiu fos permanent, pensava el Jordi, i com si formigueig que justament estava relacionat amb el període de calor, pogués en els cas dels humans, persistir més enllà de les darreres calors.

L’estiu va passar curull d’activitats, Festes Majors, Aplecs, Romiatges i fins el Mercat Medieval de Guimerà, van ser ocasions per gaudir a cor que vols, dels petits oasis de felicitat, que no sense una gran carrega de feina per a les minses poblacions de cada llogarret, s’anaven ofertant aquí i allà; el Jordi i la Lourdes procuraven en tot moment estar en un i altre lloc , ara com a col·laboradors, ara com a públic, en una frenètica activitat, en la que semblaven voler recuperar els dies d’aïllament de l’hivern anterior.

Finalment, com s’acaben totes les coses d’aquest món, com ens recorda Mn. Ramon Bergadà , guanyador dels Jocs Florals del Balneari de Vallfogona de Riucorb l ’any 1947, en el seu poema “Riu corb”, que amb els anys ha esdevingut una cançó popular ,

EL RIU CORB
( cançó segarrenca )

Del bell cim de les muntanyes
De Segarra tot baixant
Quines corbes més estranyes
Que fa el riu saltironant

Què bonic, què bonic
Quan comença bo i a córrer
Allà a Rauric !

Ple de sàlzers a la vora,
Con hi canten els ocells,
Com s’hi mira la pastora
Rodejada pels anyells.

Què és obac, què és obac,
Què és fresquivol quan decanta
Vers llorach !

Pels canyars de les fondades
En veure’l d’ací i d’allà
Els pagesos amb aixades
El torrent fan decantar

L’abundor, l’abundor
Va del riu a les parades
De l’Albió !

Pren les aigües saludables
De la Puda, i va baixant
Bo i regant les abundables
Hortalisses del voltant

Sens destorb, sens destorb ,
Dóna nom a Vallfogona
De Riucorb !

Com a platejada trena
Descabdella son corrent
I al molí de la Cadena
Va per dar-li moviment.

Baixarà, baixarà ?
Diu tothom, esguardant-te
Guimerà ?

Veu les runes de Vall Santa
Amb la Bovera al damunt
Per oir l’ocell com canta
Semblar parar a cada punt

Plana avall, plana avall
Va regant de Ciutadilla
L’amplia vall !

En creuar la carretera
Que de Targa va a Montblanch
Clou de sobte la carrera
Deixant eixut el barranc

Queda sec, queda sec
Enlluernat a la vista
De Nalec !

Per davall de la fondada
El riu Corb torna a sortir
I perquè la torrentada
Faci anar més d’un molí

Va tant tort, Va tant tort
Que contempla retorcent-se
Rocafort !

Què bonic el pla de terra
Que el riu Corb rega desprès ;
Quin contrast que fa la serra
Amb les planes d’olivers

Ben propet, ben propet ,
Fa el goig i les delícies
Del Vilet !

Horta avall el riu s’aterra
Perquè veu sortir un gegant
Un forçut gegant de pedra
Damunt del Gardeny vessant

Què vull, què vull dir ?
Ton cloquer, ton sentinella,
Sant Martí !

Tot marxant el riu albira
La presència de Maldà
A belianes l’Urgell mira
I s’espanta de passar.

I allí es fon, i allí es fon
Con ho fan totes les coses
D’aquest món.

Premi de la Junta del Museu de Reus
Jocs Florals del Balneari de Vallfogona de Riucorb, any 1947
Autor : Mn. Ramon Bergadà, canonge de la Catedral de Tarragona

L’estiu va arribar a la seva fi, i avui uns i demà uns altres, els veïns del Jordi i la Lourdes es can anar acomiadant, tot i insistint en la sort que tenien ambdós de poder romandre en aquelles terres, enlloc d’haver de viure dins de la contaminació , el brogit i les tensions de les grans ciutats.

A darreries de setembre, van començar les boires, els freds i les gelades, el Jordi i la Lourdes, es van plantejar si podrien suportar un altre hivern llarg, fred i solitari en les terres de la Catalunya interior, de l’anomenat “forat negre”, i ambdós van haver d’admetre que aquesta perspectiva ens emplenava de terror; el primer d’octubre, amb el cotxe curull de paquets, van acomiadar-se de la botiga, del forn de pa i d’alguns vilatans amb els que havien fet bona relació, tots i dient-los que a contracor havien de tornar a l’Hospitalet de Llobregat, perquè els fills – que treballaven tot el dia – els necessitaven per ocupar-se dels nets.

Tot i que els van rebre amb alegria, es veia clar que els fills, no estaven gaire contents d’aquella TORNADA.

© ANTONIO MORA VERGES

1500 anys abans del començament de l’anomenada Era Cristiana, al territori que avui s’anomena Catalunya, hi vivien els Càtals ; la seva organització social era la tribu, i la seva religió era animista.
Els Càtals eren caçadors i la seva zona de migracions seguint als animals, arribava al Nord, fins a l’actual Perpinyà , i al sud fins a l’actual Múrcia ; en el seu anar i venir constant, no era infreqüent que hi haguessin lluites entre les diferents tribus, que habitaven com ells, aquest territori tant ampli. En èpoques de gran sequera, en que la mortaldat dels animals era molt elevada, les baralles es donaven fins i tot, entre les diferents tribus Càtals.
Els caçadors no tenen altra manera d’evitar els altres depredadors que la seva eliminació física, i així les baixes en aquelles lluites eren sempre molt nombroses, això i la duresa de la vida dels caçadors, explica que el nombre de Càtals no fos molt elevat.
Corria l’any 1035 A.C. i la tribu dels Càtals que tenia com a territori tradicional, el naixement del que avui coneixem com Riu Ripoll, tenia un Cap anomenat Axel era aquest un exemplar humà impressionant, tenia una alçada de 1,70 metres, i pesava per damunts dels 80 quilos, el seu cos, era però, flexible com una canya , i en el seu cervell s’acumulava la saviesa del seu poble.
Des dels territoris del Nord, arribaven noticies de la irrupció de tribus, que ocupaven el territori permanentment, que començaven per desbrossar els boscos, que foragitaven els animals, i es dedicaven al conreu de la terra i a la ramaderia ; es deia també que havien desenvolupat defenses eficaces per a la guerra, i que eren lluitadors ferotges i valents. No mataven als seus contraris , sinó que els feien presoners, i els obligaven a treballar la terra, amb ajuda dels animals.
L’Axel va preparar una sortida d’exploració amb els millors dels seus companys, i a darreries de desembre es trobaven a la plana, que hi havia desprès de les altes muntanyes nevades. Certament era esfereïdor veure com havien modificat el món aquells individus, als que es referien sempre com a Bàrbars ; extensions immenses sense un arbre, terres remogudes, i a cada certa distància un curiosos campaments, encerclats amb llargues fustes acabades en punxa.
Dins del cercle hi havia una edificacions fetes també amb fusta, i al centre del cercle hi havia un tronc mort clavat a terra , que semblava ser objecte de veneració per a tothom. Tenien amb ells tota mena d’animals , bens , gallines , bous , vaques i fins tot cavalls. El més asombrós era però, que traslladaven grans carregues sobre una mena de llit de fustes, que restaven suspesos damunt dos disc de fusta rodons, que impulsats, ara per bous , ara per cavalls , giraven, fen fàcil i senzilla, la feina de transportar estris pesats d’un lloc a un altre.
L’Axel va copsar deseguida que aquella forma de vida, acabaria un dia o altre, amb el seu sistema tradicional d’organització social ; que la vida de caçadors dels Càtals estava condemnada a desaparèixer.
De tornada al seu territori va convocar al Consell, i els va exposar el que havien vist, i també la certesa de que el món tal com l’havien conegut sempre, estava acabant-se. El Consell va demanar que tota la tribu es reunís en Assemblea donada la gravetat de la situació, i va decidir que fos l’Assemblea qui prengués la decisió corresponent.
L’Assemblea va ser molt tensa, fins i tot algú va dir, que potser ja no era l’Axel l’home més indicat per a liderar la tribu , donada la seva visió apocalíptica. L’Axel va posar a disposició de la tribu – si aquest era el pensar majoritari – el seu lloc de Cap , però la major part dels Càtals varen decidir de confirmar-lo. Tot seguit l’Axel va dir a la tribu ” aquesta gent tenen una concepció diferent del món, els seus Deus estant representats en figures gegantines de fusta, però donats els seus coneixements , han creat eines que els permeten moure’ls , i transportar-los fàcilment ; el nostre món està lligat a la terra , els nostres avantpassats resten a la muntanya sagrada, i lluny del nostre riu , l’enyorança no ens deixarà gaudir de l’existència , tenim doncs dues alternatives : o fer-nos també nosaltres sedentaris, i aprendre les tècniques dels Bàrbars, o lluitar amb ells fins a la mort , amb la certesa de que d’aquesta lluita no en podem sortir guanyadors ; en una o altra decisió estaré amb vosaltres “
L’Assemblea va deliberar fins a l’alba, la decisió final, va ser que arribada l’hora, lluitarien tots , infants, dones, i vells . juntament amb els homes i joves, fins a la victòria total, o la mort !
L’any 1030 A.C. va tenir lloc la primera trobada entre els Bàrbars i els Càtals, a les planes del Vallès ; la millor tècnica dels Bàrbars que comptaven amb màquines de guerra, va fer una munió de baixes a les files dels Càtals; no hi van haver presoners, perquè els Càtals lluitaven fins a morir.
L’Axel va donar ordre de no presentar batalla cap vegada més en camp obert, els Càtals van començar – sense saber-ho – a fer la guerra de ” guerrilles “.
Les lluites sovintejaven, ara com escaramusses, ara posant paranys als Bàrbars , però malgrat aquestes petites victòries, sempre hi havia entre els Càtals alguna baixa ; baixa que no es podia reposar, i semblava altrament que els Bàrbars malgrat les seves pèrdues superiors en nombre, disposaven de forces il·limitades.
L’hivern de l’any 1014 A.C. va ser molt cru, i els Càtals van arribar a passar gana, donat que la major part dels animals del Vallès , havien fugit, d’una part pel rigor del clima , i d’altra per la constant desforestació que els Bàrbars aplicaven als territoris sota el seu control.
Va ser la primavera de l’any 1013 A.C. que l’Axel va convocar a tota la tribu, únicament ja 300 persones, la major part infants, dones i vells, els va fer saber a tots que havia arribat l’hora definitiva ; els Bàrbars s’havien assentat a la plana, davant mateix de la muntanya sagrada, i els barraven la sortida natural. Calia doncs preparar-se a morir !.
Un mati el campament dels Bàrbars es va veure sorprès per l’atac amb torxes enceses, d’un grup de 20 genets Càtals ; el grup un cop encès el campament va fugir cap a la muntanya. Els Bàrbars es van dedicar a apagar el foc, i van enviar emissaris per demanar reforços als campaments de més al Nord. Des d’aquell dia , als campaments Bàrbars es feia sempre guàrdia , de dia i de nit.
A meitat del més de juny, es van concentrar al campament dels Bàrbars uns 1500 genets armats ; van emprendre la marxa per cercar als Càtals a trenc d’alba ; els guaites Càtals van donar l’avís i a les angostures i congostos del Riu Ripoll, es va lliurar una aferrissada batalla, en la que van morir 1000 dels 1500 Bàrbars, i la totalitat dels Càtals.El Cap Bàrbar Extrem, va restar impressionat per la fermesa dels Càtals en la defensa – sense sentit – del seu sistema de vida, del món que coneixien i estimaven, i va decidir d’incorporar al seu vocabulari el mot CATALANDS, habitants de la terra dels Càtals.
Més endavant esdevindria CATALANS, com ens ha arribat a nosaltres, i en la llengua dels Bàrbars, es refereix als herois que van lluitar fins a la mort, però també a totes les persones que se senten tant lligades a la seva terra, a les seves costums, que s’estimen més, morir, que marxar !

© Antoni Mora Vergés

L’agricultura com quasi totes les activitats que desenvolupem es veu condicionada per l’economia; així en èpoques de bonança econòmica – com l’actual – en aquestes terres de la Baixa Segarra i de l’Urgell es freqüent veure plantacions de vinya, fins i tot en el mateix fons de la Vall del Corb, abans i desprès del Coll de la Portella, la vinya domina sobre qualsevol altre conreu.
Certament no sempre ha estat així, des de l’època grega i/o romana s’introdueix en aquestes contrades l’olivera, fent companyia durant molt de temps únicament als cereals, i potser a algun arbre fruiter com l’ametller.
Amb l’arribada dels sarraïns que s’instal·len a Kalat Al Malla, ara en diem el Castell de Maldà, la fisonomia de la vall s’omple de colors i de sabors, amb ells vindrà l’horta, el blat de moro, la síndria … tot un món nou de gustos.
El Duc de Cardona, virrei de Nàpols i Senyor d’Arbeca , on es feu construir un castell, que diu la fama que fou el més formós que el segles recorden, i del que es conserven únicament alguns trossos de muralla i d’una de les torres, re-introduirà l’olivera, sembla que desprès d’una secada general possiblement com a conseqüència d’un hivern molt fred, els arbres procedents d’Orient, rebran el nom del lloc on es planten i d’aquí es generalitzarà la denominació arbequina.
Al començament de la Vall, en els termes de Rauric, Llorach i Savallà del Comtat, el bosc ha tornat a prendre possessió de moltes de les terres de les que fou foragitat en benefici de l’agricultura, fins a Vallfogona de Riucorb la progressió del bosc es constant i plantejarà a mig termini problemes de seguretat per algunes propietats si no si posa l’oportú remei.A l’alçada de Guimerà, es recupera la visió més tradicional dels conreus, amb algunes hortes, tot i la constant progressió de la vinya.
En la magnifica selecció de fotografies que s’ofereixen en aquest llibre, podreu endevinar en alguns dels fons si el moment que vivien els protagonistes era de bonança econòmica o d’estretor.
En molts moments de la seva història, el riu Corb ha viscut grans tensions per la qüestió de l’aigua i la seva distribució entre les poblacions que es troben al llarg del seu recorregut, ara més enllà del coll de la Portella, es infreqüent que corri l’aigua fins i tot en èpoques de fortes pluges, no està però de més recordar-ho i fixar l’atenció en les moltes restes, de basses, canalitzacions, molins i sèquies que a poca atenció que hi poseu anireu descobrint. El Corb te molta història, i hem d’agrair l’esforç de la bona gent de Guimerà per donar-ho a conèixer
Antonio Mora Vergés