Estaven d’obres quan visitàvem el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés, el Castell de Calafell, al Penedès jussà, a la província de Tarragona. Qual al topònim , defensem idèntic significat que el de Castelldefels.

Llegia de la descripció tècnica ; el recinte fortificat, de forma allargassada, va resseguint les irregularitats del terreny, la muralla que delimita l’àrea del castell va sofrir modificacions als segles XV-XVI per adequar-la a les noves tàctiques defensives, de la fortalesa no en resten més que les muralles, fetes de paredat, que presenten alguns dibuixos d’opus spicatum i unes espitlleres de dos tipus diferents, les més antigues, de forma rectangular i altres, arrodonides a la base i rectangulars a la part superior, construïdes més tard per a disparar amb armes de foc, la part que hom considera més antiga del castell és situada entrant a mà esquerra, oposada a l’ermita, i data probablement del segle XI, dels segles XII-XIV és la zona dreta, on veiem un encastellat amb merlets, la part situada davant de l’entrada també és de la mateixa època.

La fortalesa fou destruïda cap el 1640 i reconstruïda al segle XVIII, quan es feu l’escalinata d’accés.

L’Església de la Santa Creu és una capella romànica del segle XI que forma part de l’estructura oriental del castell (l’absis i el mur nord són alhora muralla del castell), va ser parròquia de la vila i capella del cementiri fins l’any 1935, el Josep Salvany Blanch, el retratava l’any 1919.

Originalment era d’una sola nau coberta amb volta de canó reforçada per un arc toral i un absis semicircular a l’exterior amb decoració llombarda i lleugerament ultrapassat a l’interior; sota de l’absis, a un nivell més elevat que la nau, hi ha una cripta que conserva pintures marcadament gòtiques. Sota el terra de l’església hi ha una necròpolis de sepultures antropomorfes excavades a la roca, dels segles XI-XII.

L’absis va ser sobrealçat com a torre de defensa i es va afegir un campanar d’espadanya sobre el punt d’unió de l’absis i la nau. A la banda sud es va enderrocar una part del mur de l’església per afegir-hi una altra nau, coberta amb volta de canó, que es prolonga, també , pels peus de la nau més antiga i pel sector sud-est on forma una mena d’absis o capella semicircular a l’interior, on actualment hi ha l’entrada.

A sobre de la nau original es va construir el comunidor.

L’absis romànic és ornat amb pintures del mateix estil de les pintures de la capella del Sant Sepulcre d’Olèrdola.

A l’església de la Santa Creu es venerava una Verge de la Cova, patrona de Calafell, era una talla romànica del segle XII que es va cremar en el dies foscos del darrer genocidi contra Catalunya 1936-39.

Demanava al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin ), imatges de l’interior en obres, i també de la imatge romànica.

El Josep Sansalvador Castellet havia fet aquesta visita el 24.06.2012, i gentilment ens feia arribar les fotografies.

Cal fer-ho i és de justícia, agrair una vegada més l’excepcional tasca en el camp de la documentació patrimonial, que es desenvolupa des d’aquest Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavin )

Al més d’octubre de l’any 2020 , el Raul Pastó Ceballos ,em deia ; bona tarda, avui he anat al castell de Calafell i per tant també a l’església del castell, que també estava oberta…, vols fotografies?

Lògicament li responia afirmativament, i aquí teniu una mostra del seu excel·lent treball.

Antonio Mora Verges.

 

Rebia unes fotografies del Pau Roig Ros, de l’església preromànica de Sant Romà de les Arenes o de Sidillà, una de les poques restes visibles del poble – segurament d’origen alt medieval . que quedà soterrat per les arenes fixades per pins, prop del riu Ter.

L’església de Sant Romà s’esmenta per primera vegada l’any 1221, com una possessió de la seu de Girona

Entre els anys 1226 i 1327 la família dels Foixà van tenir en feu el lloc de Sidilanum.

a partir de la segona meitat del segle XIV ja no apareix documentada la parròquia de Sidillà, i consta que s’havia traslladat el culte abans de 1313 (Delmes, 264) a l’església de Sant Llorenç (municipi de Foixà).

Es desconeix el moment i les circumstancies en què s’abandonava aquest enclavament, hom especula com a possibles causes, amb la pesta negra de 1348, o l’avenç de les dunes , o pel desviament del Ter per part del Compte d’Empúries, als voltants del canvi entre els segles XIII i XIV; en l’actual situació de misèria publica i privada, que situa al REINO DE ESPAÑA en els primers llocs del món pel que fa a corrupció i estultícia, pensar en fer campanyes d’excavació per esbrinar-ho sembla talment un despropòsit.

L’església de sant Romà, cegada per les arenes fins fa pocs anys, és de petites dimensions, té una sola nau amb un arc toral i absis trapezoïdal i coberta amb volta de canó de ferradura incipient. La porta d’accés al mur S i un altra, de molt petita al N posseeixen també l’arc de lleugera ferradura. Les finestres són força deteriorades. En època posterior s’obrí una porta a la façana W amb muntants de carreus irregulars. L’aparell és petit i irregular i només a les cantonades i als muntants de les obertures apareixen lloses una mica més grans, a la nau trobem també opus spicatum. A l’interior, dos murets o basaments de pedra, perpendiculars a cada mur de la nau i que deixen un pas entre sí, han fet pensar als historiadors que feien funció de tancament del presbiteri.

Les opinions són diverses quant a datació de l’edifici: Joan Badia Homs el situa entre els segles VII i VIII, Xavier Barral Altet, i Eduard Junyent i Subirà ( Vic, Osona, 1901 —Vic, Osona, 1978 ) el consideren del segle X.

Sant romà trenca els esquemes tradicionals, el de les esglésies cremades i/o destruïdes en ocasió de l’acte de sedició contra el govern de la II República que duien a terme els feixistes, i l’abandó del Patrimoni Històric – sobretot a Catalunya – amb l’excusa de les ‘dificultats econòmiques – ; s’explica que partir del abandonament del indret la sorra de les dunes esperonades per la tramuntana, van cobrir-lo totalment deixant al descobert únicament la volta de l’església, a la que es podia accedir per un forat al sostre i que utilitzaven els pastors com a refugi. L’extracció d’àrids la va posar al descobert i a l’any 1973 es va fer una neteja per un grup espontani, que la va alliberar de sorra i vegetació i va fer una petita intervenció d’apuntalament i conservació, potser amb més bona voluntat que encert, ja que les excavacions no van estar assistides per cap equip d’arqueòlegs. El 1984 les obres es varen interrompre i el deteriorament es fa cada vegada més evident, de tal manera que, si no s’hi posa remei, l’església més antiga de l’Empordà jussà acabarà totalment enrunada.

http://www.diaridegirona.cat/baix-emporda/2013/11/17/tres-estudiosos-sant-roma-sidilla/644071.html

Els poders públics no estan dissortadament al costat dels que en defensen si més no la protecció legal.

Antonio Mora Verges.

El Joan Dalmau Juscafresa publica unes fotografies de l’església parroquial de Bruguera, al terme de Ribes de Freser, a la comarca del Ripollès, advocada a Sant Feliu.

Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici de planta i orientació romànica, té una sola nau de volta apuntada, engrandida a la part de l’atri, a on s’allotja el cor. Té un absis i capelles laterals entre els contraforts. L’interior està arrebossat de blanc, els arcs de les capelles laterals tenen una decoració de falsos arcs puntats, imitant les dovelles de pedra. La volta de l’absis té pintades decoracions de falsos nervis de volta, el fons de l’absis és blanc, el que fa pensar que abans de la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, existia algun tipus de retaule, les parets del presbiteri són estucades imitant pedra. Aquesta decoració, per la seva tipologia, deu correspondre a l’època entre les dècades de 1950-1960.

Fotografia de Jordi Contijoch Boada

L’exterior és de pedra vista i repicada a la façana, fent una lectura arquitectònica d’aquesta, es veu fàcilment la transformació que, en temps passats va sofrir la primitiva església romànica. Té un campanar adossat al qual s’accedeix des del cor, la teulada de l’església unificada amb l’absis, és de teula àrab amb dos vessants.

L’església, d’origen romànic, va fer d’aglutinant per a la creació del nucli rural de Bruguera.

En el segle XVIII- amb els diners d’Amèrica – l’església de Sant Feliu de Bruguera va ésser engrandida com moltes de la comarca en aquesta època, veient-se fàcilment les traces d’aquestes intervencions.

Quan al topònim fa referència a l’abundància en aquest indret d’alguna de les especies del bruc.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya

Antonio MoraVerges

 

Llegia ; masia probablement del segle XVI, amb importants modificacions realitzades durant els segles XVIII i XIX, però d’origen medieval. Està assentada sobre un modest turó, i es composa de dos cossos adossats de caràcter residencial i, a la part posterior, d’un pati amb diverses dependències a l’entorn. També hi ha un forn d’obra. La casa es va anar engrandint des del cos original del nord cap al sud, amb ampliacions successives. Actualment s’hi observen dos cossos ben diferenciats, amb distinta disposició de les cobertes. El cos del nord (segurament el més antic) consta de planta rectangular, coberta a doble vessant (amb motllures al ràfec), planta baixa, planta primera i golfes. El cos de migdia és de planta més quadrada, i coberta a quatre vessants.

Té planta baixa, planta primera i golfes. La planta baixa és de molta alçària, i té dues grans arcades a la façana de migdia.

Actualment s’utilitza com a corral, però devia haver estat la pallissa. Les dues plantes superiors tenen galeries també amb arcades, probablement obertes al segle XIX. Els murs de càrrega d’ambdós volums estan aixecats amb carreus més o menys escairats, i s’observen restes d’arrebossat a la façana principal. El parament sembla més antic al cos del nord. El pati posterior, que s’ha fet mitjançant un aterrassament del terreny, consta d’un seguit de dependències disposades al nord i al sud. Destaca el barracó del nord, que conserva una premsa i un molí d’oli sencer, força gran.

A la part oposada hi ha una edificació molt característica de la zona, amb sis tines (tant cilíndriques com quadrades), que consisteix realment en tres construccions adossades però de diferents moments. La més moderna, segons una inscripció, és del 1913. Una d’aquestes tines resta inacabada. La masia es troba emplaçada sobre un petit turó, gairebé a la manera d’un castell o edifici defensiu. L’entorn proper està ocupat per camps de conreu de no gaire extensió.

Parcerisses constitueix un exemple molt interessant d’una masia forta, construïda entre els segles XVI i XIX. El conjunt conserva una arquitectura força homogènia (tot i que hi hagi parts no tan antigues). Com a elements annexes destacats hi ha el molí d’oli.

El nom medieval d’aquest mas era “el Guas”. Al segle XV, com la majoria de masos de la vall del torrent de Can Torra (aleshores anomenat torrent de Montalar), fou abandonat.

Al segle XVI s’hi instal.là una família de Sant Salvador de Guardiola, els Parcerissa. La inscripció en una dovella de la data 1580 podria correspondre a aquest moment.

A finals del segle XVIII i durant tot el segle XIX la vida al mas va estar estretament vinculada a una intensa explotació agrària. El 1780 (possiblement) s’edificà la casa nova de Parcerisses, a uns set‐cents metres del mas. Segurament s’hi instal·là algun membre de la família Parcerisses.

Cap a mitjan o finals del segle XIX s’aixecaren a la vora del torrent de Can Torra les tres cases de Cal Xic, Montfort i Cal Caseta. Eren propietat dels parcers que treballaven les terres de Parecerisses (encara avui), terres que limitaven al torrent amb les del Mas Oliver. A conseqüència de la crisi de la fil·loxera el mas va canviar de propietaris.

Em portava a aquesta conclusió la resposta que em deixava al facebook el bon amic, Xavi Novell Bulnes, en relació a una masia propera ; consultant el mapa de l’IGCC, la forma coincideix perfectament amb cal Torre del Forn tal i com ha dit el Jan Martin. I si és cal Torre, pertany a Rajadell.

I la pista definitiva: https://es.wikipedia.org/…/Archivo:Cal_Torre_del_Forn…

La resta ja era feia de ratolí investigador fins trobar el Catàleg de masies de Rajadell , i confrontar la fotografia que feia des del cim del Cogulló de Can Torra, amb les imatges de les pàgines 392 i seguents : http://www.rajadell.cat/media/repository/noticies/cataleg_masies.pdf

Ens agradarà però, tenir-ne confirmació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Antonio Mora Verges

 

La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, ens expliquen la seva visita al lloc d’Aranyonet – en els límits del Ripollès i el Berguedà sobirà, i a la seva església dedicada a Sant Romà.

Per arribar-hi – en el nostre cas ho fèiem per la carretera que mena de la Pobla de Lillet a Gombrèn- , quan s’arriba al coll de Merolla, pràcticament a mig camí i on hi ha el refugi del mateix nom, en el mateix viratge surt una pista de terra senyalitzada amb el nom d’Aranyonet. La pista no és dolenta però si bastant sotragada. I un bot si i l’altre també ens porta fins a coll d’Arç on un cartell ens comunica les diferents possibilitats a seguir. La de la dreta és l’adient a continuar i que també ens portaria a la Pobla de Lillet. Poc després s’arriba al coll de Bac del Portell on vam deixar el cotxe i vam davallar per una pista de terra i fang mal marcada pels cotxes i on no vam voler provar la resistència del nostre. La pista anterior cimentada continua fins una casa de pagès ben cuidada on una munió de gossos ens va saludar lladrant frenèticament.

Vam caminar per la pista o camí senyalat en certs trams amb senyals grogues. Seguirem fent esses les diferents feixes dels camps fins ser davant de l’església i poble d’Aranyonet.

Només les vaques ens miraven, com a senyals de vida, mentre pastaven sense fer excessiu cas de la nostra arribada. Com sóc un enamorat de la natura no vull estendrem en el paisatge de la vall que s’allarga fins a veure’s la Pobla de Lillet al fons.

Aranyonet: Llogaret (1090 metres d’altitud ) del municipi de Gombrèn ( Ripollès), situat al vessant septentrional dels rasos de Tubau, a l’esquerra del riu Arija, al límit amb els termes municipals de la Pobla de Lillet i Sant Jaume de Frontanyà.

Aranyonet: Segons Diccionari Alcover- Moll. ETIM. Derivat d’aranyó amb el sufix –et (=llatí – ètum), “lloc d’aranyoners”. En un document de l’any 1022 surt escrit Aranionedo, i a un de l’any 982 apareix com Araionedo (Alsius Nomencl. 238).

Sant Romà és un màrtir cristià al qual segons conta la tradició li van tallar la llengua i fou estrangulat amb una corda.

L’església de Sant Romà com hem dit anteriorment es esmentada a l’any 982. El seu origen és romànic però molt modificada de la seva forma original. És de planta rectangular amb volta de canó, a l’esquerre, a la part de l’atri té una petita capella, a diferent nivell i en la zona del presbiteri es troba la sagristia i per la part de ponent es adossada a la rectoria amb la qual es comuniquen. La rectoria és un gran casal amb galeries cobertes orientades a la solana. Tot està molt malmenat. La façana de l’església, la sagristia i la capella lateral van ser construïdes a finals del segle XIX. Damunt de la façana hi ha una torre campanar de doble cadireta.

L’edifici eclesial, romànic del segle XII, tenia un absis cap a llevant, i un atri obert a migdia que varen ser suprimits. L’absis s’enderrocà per construir la façana actual. L’església és tancada i sense culte.

I ara la sorpresa al repassar arxius. Al Museu Episcopal de Vic es guarda un Crist en majestat i a l’ABEV sis llibres provinents d’aquesta ruïnosa església rural.

Les vaques amb la seva tranquil•la mirada van observar com marxàvem mentre remugaven en pau en les restes dels edificis d’un Aranyonet viu en altres temps i reposant ara en el silenci.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2019/11/goigs-sant-roma-martir-aranyonet.html
El sostre demogràfic de Gombrèn s’assolia al cens de 1787 amb 1.089 ànimes, es tancava l’exercici 2024 amb 196 habitants de dret

Únicament es podria intentar revertir la despoblació si Catalunya esdevingués un estat sobirà. Ho tenim difícil, oi?

Que Sant Romà elevi a l’Altíssim la pregaria del poble català per assolir la seva llibertat nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.

Antonio Mora Verges

 

 

Llegia de Sant Joan de les Anoves, al terme d’Oliana, a la comarca de la Noguera; Edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó. El sostre és a dues aigües cobert amb teula àrab. És una construcció petita i sense massa ornaments.

La porta d’accés és un arc de mig punt que se situa a la façana oest. A sobre seu hi ha un petit òcul i un campanar d’espadanya d’un sol ull. Tot l’exterior està arrebossat.

L’església, que ha sofert moltes remodelacions, fou allargada pel sector de llevant desapareixent així l’anterior absis.

En retratava la façana A. Moras l’any 1987; Hem demanat a Patrimoni Gencat – que no fa constar A. Moras, en la llista d’autors – , a l’Arxiu Nacional de Catalunya , al Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya ( Arxiu Gavín) , al Bisbat d’Urgell,.., dades del fotògraf/a A.Moras, que durant la dècada dels anys 80 del segle XX, duia a terme una excepcional tasca a la comarca de l’Urgell sobirà; no en sabem res, i necessitem dades, nom, cognom matern, lloc de naixement traspàs – si s’escau – d’aquest fotògraf/a a l’email coneixercatalunya@gmail.com , castellardiari@gmail.com , per descomptat si en teniu noticia sou pregats de fer-nos-la arribar.

Em deixaven un comentari; l’Antonio Moras Navarro, q.e.p.d,

Agrairem infinitament la tramesa a l’email castellardiari@gmail.com de qualsevol dada biogràfica de l’Antonio Moras Navarro, al que li deu la comarca de l’Urgell sobirà un reconeixement explícit per la gran tasca que desenvolupava en l’àmbit del Patrimoni històric.

Josep Maria Gavín i Barceló (Barcelona, 21 de juny 1930 – Caldes de Montbui, 28 d’abril de 2023) havia retratat l’interior l’any 1973.

Ens agradarà si existeixen rebre un exemplar dels Goigs, pensem que dedicats a Sant Joan Baptista, a l’email castellardiari@gmail.com

https://www.facebook.com/photo?fbid=10222813924456220&set=pcb.10222813925416244
Les fotografies més recents que publicava el Pepe Figueredo Aguilera, palesen clarament l’abandó i la incúria en que es troba avui l’edifici.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-joan-de-les-anoves-oliana

Antonio Mora Verges

 

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del runam del que fou Monestir de Sant Pere de les Maleses.

L’antic cenobi, advocat primer a Sant Andreu i possiblement a partir del segle XI a Sant Pere és situat en una balma. El seu accés és difícil, el barranc de Sant Pere, que desguassa a la Noguera Pallaresa a la boca sud del túnel de Sant Pere, és impracticable. Pot seguir-se un corriol que surt un centenar de metres més amunt de la boca nord del mateix túnel (indicat) i que s’enfila sobre el rocam de Collegats i entra a la vall de Sant Pere, primer pel marge esquerre i després al dret fins que hom arriba davant del monestir, cal passar el rierol altre cop per arribar-hi. El recorregut ocupa poc més d’una hora

Patrimoni Gencat en diu ; ruïnes del monestir que ocupen gran balma.

L’església, la part més conservada, és situada a l’extrem oriental d’aquesta.

És de planta rectangular, d’uns 11 metres de llargada i amb una amplada de 6,7 meteres als peus de la nau i 7,5 metres prop dels absis semicirculars que la rematen per l’est. Són dos, un de 6,5 metres d’amplada x 2,3 metres de profunditat, situat a la part externa de la balma, i una petita absidiola igualment semicircular de 1,15 metres d’ample i 1,25 metres de profunditat, adossada directament a la paret rocosa de la balma. Ambdós s’obren sota arcs torals.

En els murs interns són visibles restes de les pintures murals desaparegudes que els decoraven.

Tancava la balma, oberta a migdia, una paret avui en part colgada pels enderrocs i en part desapareguda.

La balma serveix de sostre natural i només existí un llosat per a protegir el punt d’unió entre la roca i el mur de migdia, del que encara és visible un solc al llarg de tota la balma que conserva encara en alguns punts lloses encastades. Ressegueix la paret rocosa una banqueta formada per dues filades de carreus tallats. Un mur separa l’extrem de la nau d’un altre àmbit, segurament un atri en el que s’obre la porta d’accés a les construccions de la balma. Es tracta d’un arc de mig punt que amida 1 metre a l’intradós i 1,6 metres a l’extradós, construït amb grans blocs de pedra tallada lleugerament trapezoïdals i petites lloses que ocupen els espais intermedis. Al costat d’aquest arc es conserva un pany de paret més alt en el que s’obren a la part baixa una estreta espitllera i en el pis superior una ampla finestra. A continuació d’aquest atri es disposen, fins l’extrem occidental de la balma, que es va estrenyent, una sèrie de cinc àmbits separats per murs paral·lels que actualment conserven una alçada màxima d’un metre.

En diversos punts s’observa que la paret rocosa anava revestida d’una capa d’estuc que evitava humitats i li donava una aparença més llisa. Actualment el terra apareix ple d’enderrocs entre els que destaquen un bon nombre de blocs de pedra ben tallats i escairats. A l’exterior de la balma, amagats per la densa vegetació, s’observen també alguns murs.

Podeu anar amb tota tranquil·litat a la Pobla de Segur, emprant l’afirmació que reitera arreu de Catalunya el Joaquim Masferrer i Cabra (Sant Feliu de Buixalleu, 22 de juny de 1971), els veïns ‘son molt bona gent’; recordeu sempre que totes les regles tenen almenys una excepció.
Publicat per antoniomora.verges@blogger.com

Antonio Mora Verges.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies del runam esfereïdor de Sant Feliu de la Guàrdia , que fou la primitiva església parroquial de la Guàrdia de Tremp. Estava emplaçada en el lloc on hi hagué el poble primitiu, a mig aire de la serra on hi ha el Castell de Guàrdia

El runam em recorda en molts aspectes l’església vella de Sant Joan d’Oló, a la comarca del Moianès, i és dissortadament. el que resta de l’antiga església parroquial de l’enderrocat castell de la Guàrdia.

Patrimoni Gencat ens explica que es un edifici d’una sola nau, que actualment es troba parcialment en ruïnes, la coberta, un dels murs laterals i part del mur sud estan derruïts.

La coberta era amb volta de canó de perfil semicircular i reforçada per dos arcs torals. Les façanes són llises amb un fris d’arcuacions llombardes, l’absis tenia arcuacions i una finestra. La porta a migjorn és senzilla.

Per les seves característiques constructives aquesta església es pot incloure dins l’arquitectura llombarda del segle XI.

En boca d’alguns l’afirmació SOM UNA NACIÓ, atès l’abandó extrem en que es troba el patrimoni històric sona a blasfèmia.
Publicat per antoniomora .verges@blogger.com

Antonio Mora Verges.

El Raul Pastó Ceballos em feia arribar fotografies de l’església de Rúbies, advocada a la Marededéu – mal dita Santa Maria, pels heretges que neguen el que va proclamar solemnement al Concili d’Efes, la maternitat divina de la verge. «Mare de Déu» (Theotokos) – al terme de Camarasa, a la comarca màrtir de la Noguera.

Les primeres notícies d’aquest lloc són de l’any 1095 en què Ermengol, fill de Guitard Guillem de Meià, confirmà al monestir de Santa Maria de Meià les esglésies que posseïa el monestir com a dotació anterior feta l’any 1040; una de les esglésies era la de Rúbies amb les seves pertinences.

L’any 1137 consta documentalment que el monestir tenia diversos drets al castell de Rúbies i en posseïa l’església.

La condició de parròquia no està documentada doncs no figura en la visita que l’any 1315 féu el visitador del delegat de l’arquebisbe de Tarragona; segurament no la visità o bé ja havia perdut llavors la consideració de parròquia. Tanmateix sembla que ho havia estat. A mitjan segle XVII, Joan Gaspar Roig i Jalpí (Blanes, Vegueria de Girona, 1624 – Manresa, Vegueria de Manresa, 1691) afirmava que l’església de: «Nuestra Señora, en el Castillo de Rubies, antiguamente era parroquial».

Fins a la desamortització eclesiàstica estigué vinculada al priorat de Santa Maria de Meià.

Edifici d’una sola nou, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per un arc toral i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un arc presbiteral aixecat per tres graons del paviment de la nau. L’interior de l’edifici és totalment transformat per una decoració de tipus barroc popular, època en què també es degué construir el cor adossat a la façana de ponent, en la qual s’obrí un ull de bou; també es reformà la porta que deuria ocupar el mateix lloc que l’actual. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada que correspon a l’obra original.

Les façanes no tenen cap mena d’ornamentació, llevat de l’absis on es desenvolupen els clàssics motius d’arcuacions llombardes sota el ràfec en sèries de quatre entre lesenes.

L’aparell és de carreuons, simplement escairats i disposats en filades uniformes i regulars, que, juntament amb la decoració absidal, palesen la seva adscripció a les formes de l’arquitectura llombarda de la plenitud del segle XI.

El Patrimoni Històric de Catalunya pateix un evidentíssim abandó. L’adveniment de la ‘democraciola’ no ha tingut cap efecte visible – tampoc en aquesta matèria – . Tan en el terreny econòmic, com en el cultural, sembla que la nostra supervivència només pot ser viable si assolim la llibertat nacional i ens constituïm com a República.

El Josep Salvany Blanch, retratava l’any 1922, Vista de la façana de l’església de Rúbies amb les muntanyes del Montsec al fons

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/7305/rec/210

Absis de l’església de Rúbies

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/7352/rec/1

Imatge bizantina a l’ interior de l’església de Rúbies

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/7389/rec/3

Interior de l’església de Rúbies

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/7396/rec/4

Vista de Rúbies

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/bcsalvany/id/7428/rec/10

Quan al topònim , Rúbies “masos rogencs”4

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=35723

Que la Marededéu i Sant Antoni de la Sitja, , elevin a l’Altíssim la pregaria dels noguerencs , Kurds, amazics , gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, saharauis … pagesos, ramaders, pescadors, , i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

Publicat per antoniomora.verges@blogger.com.

Antonio Mora Vereges.

El Pere Albert Carreño, retratava el tros de façana de la que fou casa Companys al nucli de Montcortès, no tenim constància aquí d’una voluntat política per fer-la desaparèixer.

Josep Companys i Grañó y Lluïsa de Jover i Fontanet, foren els pares de Lluís Companys i Jover (el Tarròs, Tornabous, l’Urgell, 21 de juny de 1882 – Castell de Montjuïc, Barcelona, 15 d’octubre de 1940), quin certificat de naixement, feia desaparèixer del registre Civil del Tarrós, la primera autoritat municipal instituïda desprès de la victòria dels sediciosos feixistes.
https://www.lavanguardia.com/politica/20151011/54437161493/aniversario-muerte-lluis-companys-fue-uno-nuestros.html

En portem vistes moltes de pedres, i quan veiem grans blocs, sabem que son molt possiblement de l’època romana, encara que no tinguem cap dada que ho corrobori.

Les pedres perduren més que els sistemes polítics, els governs, i els homes que els gestionen, i amb aquest material es pot bastir un palau, una església, una casa, una cort pel bestiar, o…

La boira, habitual companya hivernal per les terres de la Segarra, humitejava el desolat carrer de Montcortès, que davalla des del Castell i l’Església de Santa Anna

A la fotografia feta l’any 1975 pel Ramon Orga, que s’incorpora a l’excel·lent article de la Maria Albareda Vidal (Sabadell, 31 de març de 1919 – Santa Coloma de Queralt, 26 d’octubre de 2007, lluïa un sol radiant

El casal escapçat del President màrtir

https://www.ramonorga.com/
http://www.stacqueralt.altanet.org/botigues-antigues

https://www.elespanol.com/cultura/historia/20181223/companys-exilio-juicio-ejecucion-reconocimiento-dignidad/362714130_0.html

Lluiteu contra l’oblit
Publicat per antoniomora.verges@blogger.com

 

Antonio Mora Verges