Anàvem el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, fent camí vers l’església de Sant Andreu de Camisans, coneguda avui amb el nom de cal Pallot; les obres d’ampliació de l’autovia, i els distribuïdors de tràfic, per anar a Puig-Reig o a Santa Maria de Merles, han complicat força la localització de la via d’accés. El mas que avui li dona nom, presenta un aspecte d’absolut abandó i ruïna, malgrat les mostres evidents d’un ús recent del que hom intueix pràctiques, baixem per un terraplè, fins a situar-nos davant d’aquet singular edifici romànic bastit el segle Xll , damunt d’un anterior, preromànic, datable molt probablement a finals del segle X o començaments del XI. L’existència d’una necròpoli on son visibles algunes tombes antropomòrfiques, així ho confirma.
Al segle X aquest indret es coneixia amb el nom de Camisans i en la documentació del període 991 i 997 s’esmenta sovint la «villa Gamicanos» o «villa Gamisane», un nucli de poblament d ‘origen antic situat al costat de la riera de Merles.
Després de les obres efectuades en el segle XIlI l’església va adquirir la categoria de parròquia, i el 1312, en el curs de la visita pastoral que va fer el visitador del bisbat d ‘Urgell , es va confirmar aquesta categoria que devia perdre a l’ època moderna, car el 1726 Sant Andreu de Camisans figura com una simple capella depenent de la parroquial de Sant Martí de Puig-reig.
L’església és un edifici de planta rectangular, amb un absis semicircular a lIevant i amb la porta oberta a tramuntana; fet aquest de tot inusual en les esglésies romàniques, que ‘originalment’, acostumaven a tenir la porta orientada a migdia. La ubicació en una fondalada , que podem presumir freda i ombrívola ens podria donar una possible explicació .
De ben segur que la pedra utilitzada per a bastir aquest edifici (carreus regulars escantonats i col•locats a contrajunt) prové de la roca on hi ha excavada la veïna necròpoli i, la qual cosa demostra que en el segle XII la necròpoli ja estava abandonada i no mereixia cap consideració que pogués evitar-ne la fragmentació o mutilació.
Més interessant que la construcció arquitectònica – en la que advertim el ‘toc clònic’ del Camil Pallàs Arissa , que els restauradors reprodueixen de forma mimètica, i potser inconscient – , és el conjunt de pintures murals, atribuïdes al cercle del Mestre de Lluçà , – que, tot i que molt fragmentades – representen la Psicostasi , del grec = «acció de pesar les animes» en una balança, a I’interior de l’església.
Consolidades pel Servei de Restauració de la Generalitat de Catalunya I’any 1985, malauradament no han estat objecte de divulgació , ni en l’àmbit de la comarca, ni a nivell ‘nacional’ ; l’adjectivació ‘Generalitat de Barcelona’ , reforça la impressió que qualsevol manifestació cultural – en el cas de Sant Andreu de Camisans, parlem de fragments d’un alt interès , dins el conjunt de la pintura romànica de transició al gòtic – que no tingui lloc a la capital cefalopòdica de Catalunya, no rebrà cap atenció per part dels mitjans de comunicació; públics i/o privats.
Ah!, per descomptat l’església està tancada amb pany forrellat.
Us deixem l’enllaç a ,l’excel•lent treball de la ROSA SERRA ROTÉS, ‘El dimoni en la pintura mural de l’ últim romànic Berguedà’
http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/view/172268/250612
El Berguedà, i tots i cadascuns dels territoris de la ‘Catalunya interior’ , han de potenciar els seus actius – que son molts – i oblidar-se de mirar ‘a Barcelona’, o ‘ a Madrid’ , d’un i altre lloc , únicament venen desgràcies; impostos, abocadors tòxics, línies d’alta tensió,…..