Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, fins a Sant Sadurní d’Osormort; el l terme – com tants i tants altres- l’any 1937 va canviar el nom pel d’Osormort; passat el genocidi el sant romà torna a recuperar el lloc que li pertoca.
Quan al topònim que comparteix amb el poble i la Vall d’Osor, deriva del llatí [ LIMES AUSORUM o FINES AUSORUM [ ‘límit dels ausetans’.
Hi ha constància del nom AUSOR MORT en un document de 1.022. MORT s’aplicava als noms de lloc, més o menys decaiguts o abandonats, vora els quals es desenvolupava de forma més activa un homònim principal
Cal negar doncs tota autenticitat a la tradició que primer Verdaguer i desprès Joan Amades, recullen i que relaciona el nom de lloc amb la mort del rector d’Osor a mans del bandoler Comerma.
L’església parroquial, romànica, de Sant Sadurní d’Osormort es troba prop de la carretera; renovada al segle XI constitueix un notable edifici romànic, amb una nau i un absis decorats amb arcuacions llombardes, que utilitzen la pedra roja per a donar una nota de color i vistositat a l’obra, la qual, a més, té al davant una gran torre, gairebé desproporcionada, de la mateixa amplada de la nau, que tenia els dos pisos superiors ornats amb finestres geminades, partides per una columna, també d’època romànica però posterior a la construcció de l’església. Els baixos d’aquesta torre feien d’atri, i més tard s’integraren com a part davantera de la nau i el cor.
Al llarg del segle XVII s’hi afegiren dues capelles laterals que feren que l’edifici tingués planta de creu llatina, i hom adossà a l’església una rectoria a la banda de migdia. També es va fer un revestiment de guix i motllures barroques.
L’església fou restaurada, amb la supressió de la rectoria i de la capella de la part de migdia, i també d’una part de l’interior; l’obra quedà, però, sense concloure, sobretot a la part de la torre, per tal com aquesta —molt probablement destruïda en part pels terratrèmols del segle XV— havia estat reparada sense respectar l’estructura romànica.
Ens expliquen – la església està tancada amb pany i forrellat – que la destrucció del retaule barroc el 1936 permeté el rescat d’unes importants pintures que ornaven tota la conca de l’absis, conservades ara al Museu Episcopal de Vic, les quals constitueixen un notable conjunt del principi del segle XII, amb la figura del Pantocràtor entre els símbols dels evangelistes a la part més alta i escenes de la creació, de la desobediència d’Adam i Eva, i apòstols sota seu.
No sense dificultats – el lloc està preparat més per les vaques, que per les persones – recollirem imatges de l’edifici magnífic de Sant Sadurní d’Osormort.
Els ausetans farien bé i molt bé en gestionar de forma adequada, l’immens tresor que representa el patrimoni històric que guarden – encara – les seves terres.