Fa un temps passejant per Barcelona em vaig trobar una botigueta de roba de dona. El seu aparador era dolç com un caramel de llimona o un pastis de maduixa. La disposició dels elements era harmoniosa i suau, com també els colors dels vestits que feien pensar en fruites de primavera.

20

No se perquè em va venir al cap un bagul de la meva avia, allí dins també i guardava mocadors i bruses de seda i teixits suaus, que la meva ma petita no es cansava d’acaronar.

Recordo també el ventall amb papallonetes que semblaven voler emprendre el vol. Es un regal del teu avi Miquel deia, i l’ obria i suaument el feia voleiar davant meu.

Vaig entrar i una campaneta va sonar alegrament mentre una noia de somriure fàcil, rostre pigallat i cabell vermell de panotxa, que es veia natural i que feia venir ganes de tocar la seva gruixuda trena que portava a un costat del cap,  em somrigué.

Bon dia senyora em va dir, la puc ajudar ?

He entrat perquè la teva botiga em deia, entri senyora, no ho se …..tot es tant bonic

Si procuro  exposar allò que  m’agrada, va dir la noi,  les coses boniques i suaus, suposo  que  per algú es una mica antiquat però,  a mi m’agrada.

Busca alguna cosa en concret, va tornar a dir amablement.

Potser una brusa, segur  que no tindreu la meva talla. Estic massa grassa ¡¡¡

Devia copsar l’amargor de la meva veu perquè amb un somriure digué.

No passi ànsia senyora tinc la seva talla i tant.

Miri digué mentre rebuscava en uns penjadors, aquí està

Va treure la peça mes bonica que encara tinc al meu armari. Una brusa màniga llarga, vaporosa amb randes i brodadets de color rosa pàl•lid. Es per vostè,  amb texans estarà informal,  i per anar mes de vestir, també  serà perfecta.

La vaig provar i era com feta a mida per mi, el color ressaltava el to de la meva pell i quasi semblava mes prima.

I si, vaig comprar la brusa i la noia em va regalar unes arracades que  em va dir eren del mateix blau dels meus ulls. Li vaig dir Adéu desprès de comprar amb el convenciment que hi tornaria molt aviat.

Vaig tornar al cap de poc temps i no vaig trobar la botiga enlloc. Inclús vaig preguntar a una floristeria que hi havia al seu costat i ningú em va donar raó de la noia i la botiga. Si no es perquè avui porto les arracades i tinc la brusa a les mans pensaria que tot ha set un somni.

El meu home diu  que soc tant despistada que deu ser en un altre carrer, jo se però,  que no, que la botiga no la trobaré mai mes, com tampoc la noia de cabell  color panotxa, a mi a vegades em passen coses així que no tenen gaire explicació.

Montserrat Vilaró Berenguer

La dona porta el carro del supermercat quasi ple. En anar cap a la caixa es dóna compte que ha descuidat una cosa importantíssima, l´aigua.

Refà el camí i va cap a la secció de líquid, si aquí té l´aigua de sempre, n´agafa un pac de sis ampolles. Quasi al seu costat veu l´aigua amb gas de sempre, aquella que no compra mai. No sap per què l´agafa. Potser perquè s´apropa Nadal i per les festes nadalenques la seva mare solia comprar-ne i posar-la a la taula.

A casa seva solien beure aigua del pou, el pou on deien naixia una aigua cristal·lina i bona, que la iaia per assegurar la seva potabilitat solia afegir calç viva i també alguna ampolla de lleixiu.

Al pou també hi feien anar l´aigua de la pluja, ella no sap quina lletra havia de portar el més que no es podia guardar, potser era la R, no ho recorda bé, però el familiar si ho sabien, fa tants i tants anys ja!

La dona també recorda que quan estava malalta, tenia la grip o un refredat la seva mare li donava per beure aquesta mateixa aigua. Ella no sap perquè ho feia, potser pensava era més pura, no ho sap.

Però el que sap , és que l´aigua amb gas natural era aigua de Nadal i d´algun diumenge o festa assenyalada.

La dona somrient i pensant en aquells temps passats agafa un pac d´aigua de Vichy, l´aigua que en la seva infantesa era de “mudar ”

I de bon humor s´encamina a la caixa. Aviat serà Nadal!

Montserrat Vilaró Berenguer

Simon Wiesenthal (Buczacz (ara, Búchach, Ucrania), 31 de desembre de 1908-Viena, Àustria, 20 de setembre de 2005) , sobrevivent dels camps de l’horror nazi,  dedicar la seva vida a identificar als criminals  alemanys  i  lliurar-los a la justícia, no hi ha però, cap evidencia de que fes el mateix amb la Judendienstordnung o Policia Jueva (també anomenats “ODmans”) les  forces policials jueves que funcionaven dins de l’entramat dels diferents guetos organitzats pels alemanys i exercien els seus serveis en alguns camps d’extermini i camps de treball forçat. Aquesta policia del gueto estava, fins a cert nivell, controlada gairebé autònomament pel Judenrat. Els membres que formaven la “Judendienstordnung” no estaven autoritzats a portar armes, i la seva tasca principal va ser assegurar la deportació dels jueus dels guetos controlats als camps de concentració.

Els seus membres estaven formats principalment per jueus que no havien tingut una activitat rellevant en les comunitat que ara vigilaven (especialment quan les vigilàncies es van incrementar i les deportacions van començar), i per aquells que eren considerats dòcils a l’hora de rebre i acatar les ordres dels soldats alemanys que els controlaven.

Los guardianes judíos de Auschwitz

l’any 1977 va fundar a la Universitat Jeshiva de Los Angeles (EUA) el Simon Wiesenthal Holocaust Center.

Moisès Bonnín, descendent de jueus mallorquins, és molt contrari al genocidi palestí a Gaza i Cisjordània, i té molt clar que l’acció de Hamás el 7 de octubre de 2023, era conseqüència de la infiltració  a les seves files de jueus a les ordres de Benjamin “Mileikowsky” ara  “Netanyahu”, que necessitava un pretext  per endegar un procés bèl·lic i evitar així ser processat pels tribunals pels seus – presumptes – crims. Això el portava a investigar a l’Institut Vienès Wiesenthal per als Estudis sobre l’Holocaust,  els antecedents dels que des del govern d’Israel, pretenen alhora que desfer-se de Palestins ,Libanesos i altres col·lectius, maximitzar els seus comptes corrents.

La seva recerca anava confirmant que efectivament bona part de la classe dominant jueva,  havia  col·laborat amb el regim nazi.

Esperava poder publicar-ho com més tard als voltants del Nadal d’aquest any 2024.

A primers de novembre, apareixia al  Die Presse , una petita nota, en la que s’explicava que s’havia trobat mort al seu apartament Moisès Bonnín, la causa de la mort era – sempre és així – una parada cardíaca.

No s’han trobat les notes dels treballs d’investigació que duia a terme a l’Institut Vienès Wiesenthal per als Estudis sobre l’Holocaust

Difunden una caricatura antisemita de Netanyahu como si fuera Hitler

 

 

 

La Gina tenia molta curiositat, el noi semblava bastant més madur i intel·ligent que els 13 candidats anteriors. El Carles, en canvi, estava molt nerviós. Arribava més d’una hora tard per culpa del trànsit, no havia estat gaire bona idea quedar a Plaça Catalunya en plena època nadalenca.

Els dos s’havien enviat la ubicació en directe per trobar-se més fàcilment entre la gentada que recorria els carrers del centre de Barcelona, bocabadada amb els aparadors o mirant al cel contemplant les irrisòries llums de Nadal. Les cares que figuraven als GPS cada vegada eren més properes fins que finalment van topar enriolats per la situació.

Hola. Candidat nº 14, encantat -atansant la mà dreta.

Ostres! És molt més maca i riallera en persona del que esperava. Mare meva, ara encara estic més nerviós. Espero que no se’m noti.

Candidata nº 9, un plaer -oferint la mà esquerra.

Sembla més seriós i “borde” que pel xat… o està nerviós o està enfadat… Si us plau, amb que sigui mig normal em conformo… dues hores i estarà liquidat.

Dos petons i caminar sense rumb. Ell, amant del control com era, volia saber on es dirigien. Ella ho intuïa i es va avançar.

Estem caminant sense rumb. M’agrada fluir.

Sí, sí, em sembla bé… – va respondre ell intentant camuflar la seva necessitat real.

El portaré cap a la Moritz, té pinta que li agradi la “gente guapa”, li encantarà. A més està com un cadellet “sí a tot”, espero que només sigui ara, com sigui el típic pesat que em besa els peus a la primera de canvi l’engego ràpid.

Dos matrimonis -va etzibar ell.

A tu et sembla normal demanar matrimoni a la primera cita, noi?

Reien tots dos mentre la cambrera els servia, còmplice, les dues copes de cervesa macerada amb raïm -que algú simpàtic de màrqueting havia decidit batejar com a “matrimoni”-, ja que es veia d’una hora lluny que es tractava d’una primera cita.

La conversa va esdevenir bastant fluïda i amb naturalitat, la Gina tenia moltes anècdotes de les cites anteriors i ell intentava desmarcar-se forçosament de la resta de candidats, no volia acabar rebutjat com tots els altres. La noia li agradava bastant.

Li agrado. Ho noto. Ja? Com ho poden saber tant ràpid? De les 13 primeres cites que porto, 11 ja sabien el primer dia que jo els agradava. Si us plau, noi, dissimula o m’atabalaré.

Ets molt maca, m’has sorprès.

Ja hi som. Espero que no es noti que el veig com un pesat més.

Ella va mig somriure i va fer un glop de cervesa. Ell va notar que potser havia sonat superficial i va voler adornar el primer comentari, sense ser conscient que potser espatllaria la situació.

I tens molt bona conversa també, he quedat amb altres noies que em feien una bateria de preguntes típiques i era tot molt avorrit.

Gràcies… -abaixant la mirada.

T’incomoda?

Doncs sí, una mica, tots dieu el mateix.

Carai la tia, com les deixa anar. Em veu com la resta de candidats. Crec que l’he cagat una mica, però sé que tinc encant i riu bastant. Diria que tinc possibilitats.

Sembla mono realment, té uns ullets grisos molt expressius i em fa riure bastant.

Al cap de dues hores ja es dirigien cap al metro. Malgrat la certa incomoditat de la Gina, els dos tenien la sensació que allargarien la trobada si no fos perquè a ella l’esperaven uns amics per sopar.

Mentre en Carles xerrava tot caminant, ella l’observava detingudament per determinar si li semblava un candidat morrejable o no, estava tant absorta en l’anàlisi que ni tan sols l’escoltava. També li mirava de cua d’ull el coll, per poder sentir si estaria disposada a mossegar-li, si es donés el cas… Dos factors, per ella, clau. De cop, pell de gallina a tot el cos i escalfor al baix ventre: la resposta sensorial acabava ser un sí rotund.

Dos petons ràpids i la Gina s’endinsava cap al metro. Aquella tarda no havia pogut ser, però per com la mirava ell mentre baixava les escales, sabia que a la propera trobada passarien dues coses…

Íl·lia.

La primera vegada que vaig sentir anomenar als menairons va ser a la germana de l´àvia, la Francesca la que vivia en un poble de la muntanya

La tia Cesca com jo l’anomenava era molt divertida una mica de pagès i una mica múrria com tots els habitants de les comarques pirinenques, encara que ella no hi hagués nascut

Jo vivia de petita amb els meus avis i pares a una masia de la Catalunya Central, no passava ni un any que la tia Cesca ens visites, venia acompanyada de molts paquets, tenint en compte que venia amb autobús i amb tren. No sé com podia portar la gran quantitat de coses, sempre menjars del seu poblet i de confecció casolana, que en sabia un munt.

En saber per carta que ens visitaria, ja que  això feia servir per avisar-nos , jo m’afanyava  a anar al trencall de casa meva amb la carretera, per allà baixaria del cotxe de línia i del maleter del cotxe de línia en sortien dues grosses maletes. Jo sabia que una maleta i mitja eren gormanderies.

La meva àvia així que la veia arribar corria a abraçar  la seva germana més petita i l’omplia de baves i de petons.

Els meus pares també apreciaven de veritat la tia i el meu avi també i li tenien un plat que ella li agradava molt, sopa amb mandonguilles. Llavors veia la tia feliç menjant dos bons plats de sopa calenta, solia ser per l’hivern i clar venia de gust.

Un cop dinat i desparada taula començaven a sortir de la maleta, confitures de tota classe, embotits de casa seva, galetes casolanes, patxaran fet amb herbes de la seva collita, mistela de casa seva i infinitat de caramels i gormanderies per mi.

En particular en aquell viatge jo esperava un formatge que m’encantava i no el va trobar enlloc. Llavors va deixar anar aquell, “maleïts els menairons”, que dius tia?, vaig preguntar jo. Si dona vosaltres en dieu follets o nans, però nosaltres els coneixem per menairons i tot ho trastocant, segur què ells han amagat el formatge.

Llavors tots , els meus pares i avis van proferir , “Maleïts menairons” oi Maria?, referint-se a mi que no podràs menjar formatge. I tots vàrem riure, eren aquells temps bons per tots.

Montserrat Vilaró Berenguer

Tothom deia que l’Elvis no semblava el mateix; cada tarda es cordava la caçadora fins dalt, es clenxinava amb força brillantina, es ruixava amb colònia Varon Dandy i feia espetegar la moto fins a la plaça de Sant Jaume.

Com més s’apropava Nadal, més cua hi havia per veure el pessebre vivent. L’Antonio, de malnom Elvis o Reidelrock, com li deien al barri, esperava torn amb paciència malgrat les ganes de foragitar les criatures emprenyadores que volien tocar les ovelles, tant sí com no.

Les mares, amb el sisè sentit que les caracteritza, feien apartar els nens. Això que no havien vist la navalla de papallona que el noi portava a la butxaca.

Quan arribava davant l’establia es quedava palplantat com un ninot fins que la Mari, la seva cosina segona, vestida com una mare de Déu i amb un nino a la falda,  somreia i li feia una tímida salutació amb la mà.

El tercer dia, encoratjar pel gest, es decidí: assenyalant-se el rellotge i fent anar l’índex com un tirabuixó li demanà a quina hora plegava. Ella, exagerant el moviment dels llavis, respongué que a les vuit.

Li quedava poc temps per trobar un regal. Va córrer a engegar la moto i donà gas a fons  perquè, en un aparador del carrer Pelai, havia vist un ós de peluix gros i maco.  La persiana ja estava mig abaixada, però, dins la botiga, la dependenta, amb cara d’avorriment, provava de fer anar una joguina espatllada. Quan l’Elvis s’apropà al taulell, la dona va fer que no amb el cap i amb un taxatiu moviment de la mà, li va fer saber que estava tancat.

La churí llambrejà a la llum dels fluorescents. La botiguera va aixecar el mico dels platerets que arreglava com si la pogués defensar i va fer un esgarip agut quan la fulla de pam li va obrir el ventre. Al cap de pocs segons, una Guzzi, muntada per un calé amb un ós gegantí ben abraçat, volava cap al barri gòtic.

Maria Porta Porta

Aquests són els cupons de la botiga de congelats, em penso que hi són tots, però amb el dos per u i el tres per dos m’he fet un embolic i ja no sé si encara dura la promoció. No els confongui amb els vals de descompte del mercat, els quals, depenent de la parada, n’has d’entregar més o menys, no sé perquè fan tantes distincions, primer te’ls donen segons la despesa, després et diuen que els has de gastar abans d’una data, ho compliquen perquè ens atipem d’anar demanat quants calen per rebaixar-te vint cèntims, un cas de barra, ja li ho dic jo. Però repassi’ls, si us plau, que em penso que l’oferta del mes o ja ha caducat o està a punt de fer-ho, no he estat capaç d’esbrinar-ho perquè la tinta del paper tèrmic s’ha anat esvaint (sembla que ho facin expressament) i quasi no ho llegeixo, vostè que té millor vista ho sabrà. Més coses: aquests números són del sorteig mensual d’una panera de queviures, però per saber si t’ha tocat cal entrar al web dels Amics de la Gent Gran i no hi ha manera de trobar on recoi cal punxar a la pantalla per accedir a la informació del número agraciat, a veure si és capaç de trobar-ho, jo me n’he cansat, cordills d’informàtica. No oblidi els punts del diari, que el del quiosc m’ha dit que ja n’hauria de tenir prous de retallats com per accedir al sorteig d’un obrellaunes, ja em dirà vostè, amb l’artrosi que pateixo, si ja no tinc força ni per moure una maneta de porta què redimonis haig de poder fer anar un obrellaunes, quins acudits… Ah, que no m’oblidi de la cartolina farcida de dibuixos repetits de la fleca, que es veu que te’ls van segellant i quan la completes tens dret a una banya de croissant, sí, sí, no rigui, el que sent; també hi ha l’opció de fer un seguiment per la xarxa, el que passa és que en aquest darrer cas t’has de baixar una aplicació, donar-te d’alta, omplir un qüestionari (i anar tancant la publicitat que va apareixent, són molt pesats) i aleshores et va dient quants en tens d’acumulats, però servidora, que ja té una edat i això de les aplicacions al mòbil li fa una mica d’ànsia, un dia vaig demanar a la dependenta si em feia el favor de mirar-me el saldo i vaig provocar una cua de clients que arribava a la cantonada, mai més pel que em vaig haver de sentir quan vaig sortir de la botiga, mare meva, quina poca paciència que té la gent. Però no s’ho perdi, que l’altre dia em van demanar al supermercat si volia els punts en físic o digitals, i que no calia que em decidís aleshores, que podia passar dels físics a digitals només dient-li a la caixera, tot el dia decidint si això o això altre, n’hi ha per llogar-hi cadires, no li sembla? Jo diria que no em deixo res… ep, sí, que ara m’adono que també he dut els números de loteria que fem els de la colla del centre cívic, des del sorteig d’El Niño fins al de Nadal, passant pel de l’estiu, el de la tardor, el dels cecs… no ho sé, hi ha un fotimer de números perquè som deu al grup, cadascú posa el que li sembla al pot comú, en Venanci perquè és d’idees fixes i sempre compra el mateix dècim, la Rosó, que està mig lireta, en compra compulsivament allà on va, al centre de dia ens en regalen, etc… què li haig d’explicar, ja se’m fa càrrec, oi? Tot plegat un desori, ja em perdonarà, que a aquestes alçades de la vida qui més qui menys fa catúfols. Ara sí, ara ja està tot. Quant sabré l’estat de comptes, senyor gestor?

– La truco en quinze dies, no pateixi – respon d’esma mentre observa la muntanya blanca de paper que s’ha format sobre la seva taula.

– Quinze dies?! Vol dir que no és molt de temps per a quatre paperets?

– Oh, no és pas l’única clienta de la gestoria que atenem, com pot comprendre, hi ha una demanda desorbitada de casos com el seu, li prego que ho entengui – i li somriu mentre ho recull tot en una carpeta.

Resignada, així que s’aixeca i passa la porta, el següent client treu el cap demanant ser atès.

– Vostè dirà – i li assenyala la cadira tot convidant-lo a seure.

– Duc els justificants per fer la declaració de la renda.

– Ah, vaja, no li ha dit res la recepcionista? Ja no en fem, de declaracions de renda.

– Què diu ara! Com pot ser? No és una gestoria, això?

– Sí, però n’hem deixat de fer. Els ordinadors d’Hisenda són tan potents que no s’equivoquen ni al cèntim i la gent acaba per acceptar l’esborrany i oblidar-se del tema, mentre que la població creixent de gent gran, cada cop més envellida, amb menys paciència i atabalada amb els cupons, els vals de descompte, els cartrons per segellar, els punts del supermercat, les ofertes, els sorteigs, les loteries i mil enganyifes més de màrqueting per fidelitzar el client, ens venen a veure per treure’n l’entrellat. Nosaltres, com a bons professionals, els ho fem a gust i ells marxen contents. Cal adaptar-se a les noves generacions!

Lluís Pagès

Recordo Nova York en dues èpoques de l’any que em van fer veure la ciutat de manera completament diferent. De primeres recordo un Nova York assolellat, verd, acolorit i amb un sol que queia per darrere de Central Park mentre les fulles dels arbres es tornaven vermelles al seu ritme. Era Octubre i a la ciutat s’hi respirava energia, aquest tipus d’energia que et convida a caminar vint quilòmetres diaris i a sortir a la nit per antres de mala mort. Una energia d’aquesta que et fa fotografiar mentalment mil racons per a no oblidar-te’n mai. Una energia molt groga, molt brillant.

 

Recordo la caminada pel High Line com el meu moment preferit del viatge tardorenc a la ciutat. Vam començar a caminar quan el sol encara il·luminava la ciutat i et feia anar en màniga curta, i vam acabar la ruta en jaquetes d’hivern i amb una posta de sol que feia reflectir uns edificis amb els altres mentre nosaltres ens anàvem quedant en les ombres d’aquella escena. Era simplement màgic que existís un lloc tan tranquil com aquell dins d’una ciutat tan atrafegada i ofegada com aquella.

 

També recordo amb especial estima el lloc on vam dormir en ple Chinatown. Era un petit hostal amagat dalt d’unes escales empinadíssimes que alhora es situaven enmig de dos comerços locals. D’aquells llocs que si no busques expressament no els trobes. Vam dormir en dues habitacions de quatre persones, en lliteres. El lloc en si tenia un aire a les colònies de l’escola, d’aquelles que feien tanta il·lusió i on la gent es barallava per a veure qui dormia a la llitera de dalt. Vam estar molt còmodes i ben a prop de Little Italy i del moderníssim Soho, tot i que suposo que el cansament que vam anar acumulant també va ajudar-nos a l’hora de dormir profundament.

 

Per a mi, el millor moment dins la ciutat és el matí. Veure com es desperta Nova York juntament amb els seus habitants, com comença a sortir fum de les clara bolles dels carrers, com els executius que van en metro es demanen un cafè abans de sortir espitats cap a les seves oficines, i també, com els nens entren a l’escola mentre els avis passegen o fan taitxí al parc local. És realment un fenomen ideal per a artistes i observadors que volen admirar a la ciutat en la seva esplendor, i és també un fenomen que em produeix nostàlgia alhora que ganes de transportar-me en un banc de qualsevol plaça al centre de la ciutat mentre llegeixo un llibre i observo al personal.

 

Per altra banda, vaig veure Nova York durant la seva època preferida per excel·lència, durant l’hivern. Recordo arribar-hi en un autobús espatllat i dinar en un mític Wholefoods on només vam pagar la meitat del que vam menjar. Aquest cop, el nostre allotjament es trobava a Brooklyn, més allunyats de Manhattan però molt ben comunicats pel metro que travessa el massiu Brooklyn Bridge. Abans de dirigir-nos-hi vam caminar per la riba del riu Hudson i vam veure com es ponia el sol per darrere dels edificis més alts que he vist mai.

 

Una cosa curiosa de Nova York és que per molt que ja hi hagis estat mai et deixa de sorprendre, i et sents com un nen que surt del poble per primer cop cada vegada que hi arribes. El cas és que un cop vam haver deixat les bosses en el que és probablement el pitjor hostal on he estat mai, no per la seva mala ubicació o funcionalitat sinó per la seva fredor i la seva poca gràcia, ens vam dirigir a Decker Heights, a una hora caminant. Aquest familiar i ric barri de la ciutat es dedica a decorar cada centímetre de façana, jardí i sostre amb llums de tots els colors possibles i amb els màxims Santa Claus possibles. És el lloc ideal per a gravar-hi una pel·lícula nadalenca d’aquestes que emeten durant tot el desembre.

Ben bé que a Nova York per Nadal s’hi crea un ecosistema propi forjat per un capitalisme ferotge que t’atrapa i sembla que et fa sentir una mica més feliç entre llaços vermells i bufandes. Un fenomen curiós, i contradictòriament a moltes coses i ideals, inclús bonic

Mariona Gallardo I Bergés

Era el primer dia. La mare el va anar a buscar a la sortida de l’escola: «Què Miquel, què t’ha semblat l’escola?». «M’agrada més estar a casa».

Tots els pares s’esperaven a la plaça xerrotejant. Quan va aparèixer l’autocar per la cantonada tots es van remoure com un formiguer trepitjat. Quan en va baixar en Miquel els pares s’hi van atansar. Després de petonejar-lo i mentre esperaven poder recollir la motxilla, el pare li pregunta: «Com han anat aquestes colònies, Miquel? T’ho has passat bé?». «Sí, molt, però a casa hi estic més bé».

Quan amb el sobre de la primera setmanada va arribar a casa, el pare li va etzibar amb sornegueria: «Content, eh! Ja comences a tocar-ne de calents». «Però és cansat i abans no em jubili… Preferiria estar-me a casa».

En arribar als vint-i-un el van cridar per anar a fer el servei militar. Quan va tornar a casa amb el primer permís, el pare, pensant en allò de que l’estaven “fent un home”, amb un parell de cops a l’esquena li va deixar anar: «Què com et va per allà?». «Una merda. Per això val més quedar-se a casa».

Si a cada porc li arriba el seu Sant Martí, a ell li va arribar l’hora de casar-se. Com gairebé tothom va anar de viatge. A la tornada, responent l’interrogatori dels amics, les primeres paraules van ser: «Cansat. Ja tenia ganes de ser a casa».

Durant un sopar de Nadal pagat per l’empresa els companys van procurar que anés traguejant, més del que seria raonable. Ja era la segona vegada que l’ensarronaven. Quan el van tenir com una sopa li van buscar una companyia de moral dubtosa. S’hi resistia dient que la dona l’esperava, però com que no tenia el cap clar… Quan va sortir els companys se li van tirar a sobre: «Com ha anat Miquel, explica, explica». «Què voleu que us digui, com la de casa, enlloc».

La sortida a qualsevol qüestió sempre era que a casa estava més bé. Els rituals socials del casament dels fills li va pesar; Les sortides a veure la família l’aclaparaven; els viatges, als que els amics els arrossegaven, no li venien de gust…

Va enviudar i quan ja no es va valdre, els fills el van portar a una residència. Durant les visites dels fills es passava l’estona repetint: «Vull tornar a casa».

Va arribar la seva hora, van ser molts els amics i coneguts que van assistir al seu funeral. Amb un vel de tristesa als ulls escoltaven el capellà, que després dels resos i aspergir aigua beneïda sobre el taüt, desgranava un sermó farcit de lloances —mai no es diu res negatiu del difunt, per trapella que hagi sigut—. «…en Miquel era molt casolà, tots ho sabem. Ara la tristesa ens té segrestats. Humanament és comprensible, però si ens ho mirem amb els ulls de la fe hauríem d’estar contents, perquè se n’ha anat a la casa del Pare guiat per un estol d’àngels. Amb la companyia dels sants, a la casa del Pare gaudirà…» Es va sentir una veu que ningú va saber d’on sortia: «Sí mossèn, però com a casa en lloc!».

Josep Raventós Rebulà. Molins de Rei, 24 d’agost de 2024