Estimats Reis d’Orient,

Enguany no us demano joguines ni tresors. Us escric amb el cor obert, amb la humil esperança de qui sap que el miracle més gran és la salut. Us prego que feu arribar la vostra mà generosa a tots aquells que lluiten contra el càncer, a tots els qui conviuen amb la metàstasi i amb els remeis que, tot i ser l’única arma possible, fereixen també el cos i l’ànima.

Us demano que cureu la malaltia, sí, però també que alleugeriu el camí: els efectes de la quimioteràpia, els trastorns del sistema digestiu, els flats que ofeguen, el cansament que pesa com una pedra, la pèrdua lenta de l’oïda que allunya el món. Feu que els tractaments siguin més humans, més suaus, més propers al miracle que prometen.

Porteu llum als metges i saviesa als investigadors, consol a les famílies, serenor als cors que temen. I, sobretot, manteniu viva l’esperança en aquells ulls que avui es tanquen per esgotament, perquè demà tornin a obrir-se plens de força.

Que la vostra màgia —la dels bons desitjos que mouen el món— transformi el dolor en vida, i la lluita en victòria. Que el Nou Any arribi amb una notícia: la salut ha tornat, i amb ella, l’alegria.

Amb fe, amb agraïment, i amb una flama d’esperança que no s’apaga

La neu queia damunt del país com una manta fina de silenci. A les places hi havia llums que  no il·luminaven gaire ,  eren llums cansades, com els veïns que feia mesos que escoltaven las partits  antidemocràtics demanar d’unes eleccions que ningú volia.

Els partits antidemocràtics , també dits  “els del fred “ , pujaven als balcons i cridaven que la voluntat popular necessitava urnes, moltes urnes. A cada promesa, el vapor de la seva veu es convertia en gel; i a cada territori que governaven, la misèria hi creixia, com un arbre de Nadal fet de factures impagades, desatenció sanitària,  social , corrupció ,….

Als pobles on el fred no manava, la gent havia començat a reconstruir sense esperar miracles. Petits tallers obrien portes, els joves tornaven amb idees i, a les llars més humils, el pessebre tenia un detall nou cada any. Eren signes febles, sí, però reals: guarnicions d’esperança contra la tempesta.

Dins una urna vella, feta servir en unes eleccions democràtiques, que van acabar MOLT malament. Lluïen espelmes que algú va deixar sota l’arbre de la plaça. “Així la gent veurà que no cal votar la por”  , la llum de les espelmes va reflectir-se als vidres de les cases.

Aquella nit, el poble va recordar que la democràcia no viu del crit ni del recompte, sinó de la mà que encén una espelma perquè els altres puguin veure-hi una mica més clar.

Fa temps que no visc el present ni palpo el moment. El món ordinari amb les seves històries tan materials i poc espirituals intenta treure’m de sobre el meu temps preuat, no vull permetre-ho, però és difícil. No hi ha una guerra més veritable que la que cadascú porta a dins, una que pot acabar amb rebutjar Déu o aproximar-s’hi. El món modern ens ha fet creure que no el necessitem per vèncer qualsevol repte, perquè mai no ens ajuda. I és clar que no ens ajuda si no ens ajudem a nosaltres mateixos primer, si ningú busca la pau interior ni demostra que pot convertir-se en l’amo de les seves decisions.

Sento compassió per tots nosaltres, perquè crec que no parem prou atenció al nostre interior, sigui per inseguretat o ignorància.

No obstant això, no oblido què és important. L’objectiu final de les nostres vides i el que en el fons ens uneix a tots, no és el que volem, sinó el que necessitem; la part més difícil és no confondre un verb amb l’altre. No demano que ens convertim en millors persones, perquè jo no controlo ningú i no hi ha ningú que arribi a la perfecció. Al cap i a la fi, només pretenc transmetre a tothom un pensament que, amb prou fermesa, crec que és més rellevant que qualsevol altre.

Vivim el moment. El present és l’únic que tenim, el passat i el futur no existeixen perquè només estan en el nostre cap. És l’ara el moment que destaca de debò. Tant se val qui hem sigut i qui serem, però com vivim el present, que és l’únic que realment conservem i podem observar amb claredat. Provem coses noves o hobbies que sempre ens han agradat, però amb paciència per tal de no buscar la immediatesa, i sense obsessionar-nos per tal de poder escoltar l’ànima. Tolerem l’avorriment, amb mesura, i això ens convertirà en éssers més assenyats i creatius. No som esclaus de ningú, ni tan sols de nosaltres mateixos. Cada dia pot ser el nostre últim dia. Quan ens llevem, cada acció que realitzem podria ser l’última de totes, una possibilitat que creix a mesura que ens fem grans. I arribada l’hora de dormir donem les gràcies per estar aquí, no només perquè som vius, sinó perquè continuem lluitant i no ens hem rendit. Les nostres vides no tenen preu; som valents, decidits i cada segon que respirem és vital. Hi crec molt en això, perquè sé que tenim un potencial enorme, no per canviar el món, sinó la nostra manera de veure’l. En els nostres viatges individuals sé que, en el fons, tots estem units per almenys un objectiu: trobar un món millor. Tots el busquem i al final d’aquesta vida, si treballem prou, l’acabarem descobrint.

Ajuda’t i Déu t’ajudarà, bon any nou.

 Marc “Markus” Saula

Originalment publicat a: relatsencatalà.cat

A Guimera.info des de fa anys publiquem CONTES DE NADAL entre els mesos d’octubre i el dia de reis ( els d’Orient ) aquesta any em cridava l’atenció LA LLUM DE L’ESTRELLA MIRACULOSA

LA LLUM DE L’ESTRELLA MIRACULOSA

Rebia una bona noticia; Las dos lesiones previamente referidas son de muy dificil identificación en el estudio actual, se ven como tènues hierpcataciones focales en fase tardía, la ubicada en cúpula de segmento 2 de 7 mm y la ubicada en segmento 7 de 5 mm.

Esteatosis hepática y cambios perfusionales adyacente al lecho de colecistectomía, estables.

Serotna en seno de abdominoplastia, relativamente estable

El 27 de desembre no hi ha àngels, sinó corbates. Els carrers del món bullen d’una calma estranya, una mena de pau de cementiri que només agrada als que manen. A les pantalles, els profetes modernes anuncien  nous rècords de beneficis mentre a les UCI els malalts compten  minuts com si fossin or.

Els poderosos, reunits en conferència, brinden  davant d’un mural que representa Herodes —nou patró de la seguretat global—. Riuen amb aquella alegria que només coneixen els qui confonen el sofriment amb estadístiques. Cap d’ells sap que al cel se’ls escolta amb el puny tancat.

De sobte, una veu antiga, profunda com una campana de ferro, va comença a ressonar dins els seus luxosos cervells. No és  anunci publicitari:  és  el murmuri del poble, dels desnonats, dels migrants que han tastat les onades al mar , i l’odi a la terra,  dels que han mort sense diagnòstic, sense atenció sanitària, dels  oblidats del món  . La veu és clara ;  “Demà és el dia dels innocents, avui però,  és el vostre.”

Els llums es fonent . Les pantalles mostren  el recompte final: no de vots, sinó d’ànimes. Els diners robats es converteixen  en fang, les ordres de repressió,  de guerra , en estels que cauen . I quan tot està perdut  algú riu  —una rialla neta com d’un  infant —. Son els Sants Innocents que, des del seu silenci etern, venen  a recordar-los que la venjança del Senyor no té pressa, però mai s’oblida.

La vigília de Nadal, el vell Colomer remenava les estovalles tacades de vi i mirava el televisor amb la mirada més cansada que ferotge. Un altre cop, les notícies: crits, sirenes, policies que apallissaven emigrants en un descampat de Badalona. Va sospirar. Feia anys que no sentia cap nadala que no li sonés a mentida.

Va agafar el bastó, es cordà l’abric llarg i va sortir al carrer. La gent arrossegava bosses amb torrons i cava, però ell tenia una altra missió. A la seva col·lecció —ordenadíssima, dins vitrines il·luminades com santuaris petits— hi havia cascos militars, gorres de guàrdies civils, boines de mossos i fins algun tricorni descolorit. Però encara no tenia la gorra de la policia local de Badalona.

La nit era humida i la lluna mirava des de dalt amb un sarcasme vell com ell. Quan Colomer va arribar prop del port, va trobar el caos habitual: cotxes policials, llums blaves, crits que no calien traduir. I allà, enmig de tot, ell avançà tranquil, com qui va a missa. Ningú el va veure fins que va ser massa tard.

L’endemà, els informatius només van mencionar un “incident sense conseqüències greus” i un “vàndal desconegut” desaparegut a la foscor. Però al petit apartament del vell Colomer, dues gorres noves reposaven sobre la taula del menjador. Li va costar força estona netejar-les  del  fang  , i  eliminar  l’olor salada del mar.

Va encendre una espelma davant la col·lecció, com si celebrés una mena de missa privada. “El millor policia —va murmurar— és el que ja no pot pegar ningú.” Després va beure un glop de vi dolç i somrigué. A fora, començava a nevar, i per uns minuts, Badalona semblava gairebé innocent

Una nit llarga i fosca. Un cel ple d’estrelles. Tres Reis que arriben tard. La bruixa Befana que no troba l’escombra. Un pastor despistat que no sap cap on anar. Una pastoreta que s’ha enamorat. Un dimoni escuat que està amagat. Un estel que passa volant. Un àngel que se l’està mirant. I un Pessebre que els està esperant. No ho dubtis és Nadal

Cita d’en Svileta de Tessàlia: quan la llum és escassa, cal obri la llum de la teva imaginació.

Francesc Estival Vilardell

Avui ens hem assegut tots a taula. Un Nadal més.

Hi érem tots. Tots els que hi som. Però no hi havia el pare, a qui tant li agradaven els torrons de massapà, ni la mare, que gaudia veient menjar a tothom, ni la sogra Dolors que un mal de pit se l’endugué sense avisar, ni en Jordi, que ens obligava a cantar nadales passades de moda i que ens el va treure la carretera ara farà dos estius, ni els avis de Vic, que venien carregats de tomàquets, ni els avis de Balaguer, que els anàvem a buscar un dia abans i no marxaven fins abans de Cap d’Any, ni el cosí Jaume (el conco), al que li agradava fer cagar el tió amb els nens, ni la tieta Carme, que es menjava ella sola una caixa de neules, ni la veïna Pepita, adoptada per tradició i que quedava adormida a taula abans de menjar les postres.

Avui ja no cal desplegar tota la taula, perquè encara que estiguem tots els que hi som, no som tots els que hi havíem estat. I això és el que té Nadal, que tota l’alegria que et dona veure la gent que estimes reunida ve compensada amb l’enyorança de veure que hi ha llocs buits que ja no es tornaran a omplir. Empat agredolç.

Ens queda l’esperança, però, com musicava magistralment Ramon Muntaner, que potser algun dia ens reunirem al ball dels cent mil diumenges.

Aljezurful