Aquell Nadal, a Madrid no hi va haver pessebre: hi va haver un mapa.
Estava penjat al saló del palau, il·luminat amb llums de colors, i Ceuta hi apareixia com una espelma a punt de cremar-se. El PP i VOX havien guanyat les eleccions amb discursos de creu, bandera i horitzó tancat; Feijóo prometia ordre, Abascal prometia glòria, i la gent, cansada, va creure que la glòria era una cosa que es podia comprar amb vots.
Però Ceuta no era una consigna de mitja tarda.
Al principi, fins i tot els narcotraficants van intentar posar-hi remei. Coneixien el mar, els passos, els preus i les conseqüències. «Això és un negoci», van dir, UN BON NEGOCI. . Insistien tossudament, «No s’ha de jugar amb el foc.» Quan els estats s’encenen però, fins i tot els que vivien de la foscor perden el control del foc. Una escaramussa va esdevenir bombardeig; un bombardeig, desembarcament; i un desembarcament, guerra.
Els Estats Units, amb aquella lògica tan antiga de protegir els seus interessos anomenant-la pau, van fer costat al Marroc. I una matinada de desembre, amb la neu encara per caure, uns helicòpters van aterrar a Madrid. No van endur-se cap ministre de Defensa ni cap general amb medalles: van endur-se Feijóo i Abascal.
Els van trobar en una cel·la de Virginia, amb llum fluorescent i calefacció excessiva. A l’altra llit hi havia Maduro, que els va rebre amb un somriure de vell conegut dels malsons.
—Benvinguts al club dels homes que parlaven molt de pàtria i ara comparteixen lavabo —va dir.
Feijóo va intentar explicar que ell era un home de diàleg. Abascal va dir que tot era conseqüència d’una conspiració global. Maduro va riure tan fort que va fer vibrar els barrots.
—El diàleg —va dir— sempre comença quan ja no podeu disparar.
A Espanya, mentrestant, el Nadal va perdre el seu vocabulari. No hi havia “pau a la terra”, sinó evacuacions; no “bons desitjos”, sinó llistes de desapareguts. L’economia es va trencar com un vidre: més del 20% del PIB es va evaporar en ports tancats, mercats aturats, fàbriques sense llum i capitals que fugien cap a qualsevol lloc on no sonessin sirenes.
Van morir més de cent mil persones. Militars amb uniformes nous i vells, civils sense uniforme, nens que no sabien el nom del conflicte però sí el so de les bombes. A les ciutats, els nadals es van celebrar amb espelmes perquè no hi havia electricitat; a les carreteres, amb cotxes abandonats com ossos.
I llavors va esclatar la guerra civil. No de cop, com als llibres. Va començar amb veïns que es miraven malament, amb ràdios que cridaven traïdors, amb gent que havia perdut tot i ja no tenia res a perdre. Hi havia els que volien continuar la guerra fins al final, els que volien rendir-se abans de no quedar res, i els que, simplement, volien enterrar els seus morts.
En un poble de Catalunya, una dona anomenada Mercè va muntar un pessebre amb fang del riu, branques cremades i tres figues de fang. Al damunt hi va posar una estrella feta amb una llauna.
—Això no és Nadal —li va dir un nen.
—No —va respondre ella—. És el que queda quan els Nadals els fan servir per començar guerres.
La nit de Reis, quan ja no quedaven gairebé campanes, ni reis, ni regals, va nevar. La neu va cobrir les trinxeres, les cendres i les banderes. Durant unes hores, tot va semblar blanc.
Però la neu no perdona: només amaga.
I quan va fondre’s, la gent va veure que allò que calia reconstruir no era una frontera, ni una bandera, ni cap cel·la a Amèrica. Era la possibilitat, tan antiga i tan fràgil, de parlar sense cridar.
I algú, en una plaça mig enrunada, va encendre una espelma.
No per als vencedors.
Per als que encara podien triar no repetir-ho.
Friedrich Wilhelm Nietzsche (Röcken bei Lützen, 15 d’octubre de 1844 – Weimar, 25 d’agost de 1900), autor del concepte de l’etern retorn (der ewige Wiederkunft). Somreia des del infinit.








