EL MALSON

Aquell Nadal, a Madrid no hi va haver pessebre: hi va haver un mapa.

Estava penjat al saló del palau, il·luminat amb llums de colors, i Ceuta hi apareixia com una espelma a punt de cremar-se. El PP i VOX havien guanyat les eleccions amb discursos de creu, bandera i horitzó tancat; Feijóo prometia ordre, Abascal prometia glòria, i la gent, cansada, va creure que la glòria era una cosa que es podia comprar amb vots.

Però Ceuta no era una consigna de mitja tarda.

Al principi, fins i tot els narcotraficants van intentar posar-hi remei. Coneixien el mar, els passos, els preus i les conseqüències. «Això  és  un negoci», van dir, UN BON NEGOCI. .   Insistien  tossudament,  «No s’ha de jugar amb el foc.»  Quan els estats s’encenen però,  fins i tot els que vivien de la foscor perden el control del foc. Una escaramussa va esdevenir bombardeig; un bombardeig, desembarcament; i un desembarcament, guerra.

Els Estats Units, amb aquella lògica tan antiga de protegir els seus interessos anomenant-la pau, van fer costat al Marroc. I una matinada de desembre, amb la neu encara per caure, uns helicòpters van aterrar a Madrid. No van endur-se cap ministre de Defensa ni cap general amb medalles: van endur-se Feijóo i Abascal.

Els van trobar en una cel·la de Virginia, amb llum fluorescent i calefacció excessiva. A l’altra llit hi havia Maduro, que els va rebre amb un somriure de vell conegut dels malsons.

—Benvinguts al club dels homes que parlaven molt de pàtria i ara comparteixen lavabo —va dir.

Feijóo va intentar explicar que ell era un home de diàleg. Abascal va dir que tot  era  conseqüència d’una conspiració global. Maduro va riure tan fort que va fer vibrar  els barrots.

—El diàleg —va dir— sempre comença quan ja no podeu disparar.

A Espanya, mentrestant, el Nadal va perdre el seu vocabulari. No hi havia “pau a la terra”, sinó evacuacions; no “bons desitjos”, sinó llistes de desapareguts. L’economia es va trencar com un vidre: més del 20% del PIB es va evaporar en ports tancats, mercats aturats, fàbriques sense llum i capitals que fugien cap a qualsevol lloc on no sonessin sirenes.

Van morir més de cent mil persones. Militars amb uniformes nous i vells, civils sense uniforme, nens que no sabien el nom del conflicte però sí el so de les bombes. A les ciutats, els nadals es van celebrar amb espelmes perquè no hi havia electricitat; a les carreteres, amb cotxes abandonats com ossos.

I llavors va esclatar la guerra civil. No de cop, com als llibres. Va començar amb veïns que es miraven malament, amb ràdios que cridaven traïdors, amb gent que havia perdut tot i ja no tenia res a perdre. Hi havia els que volien continuar la guerra fins al final, els que volien rendir-se abans de no quedar res, i els que, simplement, volien enterrar els seus morts.

En un poble de Catalunya, una dona anomenada Mercè va muntar un pessebre amb fang del riu, branques cremades i tres figues de fang. Al damunt hi va posar una estrella feta amb una llauna.

—Això no és Nadal —li va dir un nen.

—No —va respondre ella—. És el que queda quan els Nadals els fan servir per començar guerres.

La nit de Reis, quan ja no quedaven gairebé campanes,  ni reis,  ni regals, va nevar. La neu va cobrir les trinxeres, les cendres i les banderes. Durant unes hores, tot va semblar blanc.

Però la neu no perdona: només amaga.

I quan va fondre’s, la gent va veure que allò que calia reconstruir no era una frontera, ni una bandera, ni cap cel·la a Amèrica. Era la possibilitat, tan antiga i tan fràgil, de parlar sense cridar.

I algú, en una plaça mig enrunada, va encendre una espelma.

No per als vencedors.

Per als que encara podien triar no repetir-ho.

Friedrich Wilhelm Nietzsche  (Röcken bei Lützen, 15 d’octubre de 1844 – Weimar, 25 d’agost de 1900), autor del concepte de l’etern retorn (der ewige Wiederkunft). Somreia des del infinit.

CARTA ALS REIS D’ORIENT

Estimats Reis d’Orient,

Enguany no us demano joguines ni tresors. Us escric amb el cor obert, amb la humil esperança de qui sap que el miracle més gran és la salut. Us prego que feu arribar la vostra mà generosa a tots aquells que lluiten contra el càncer, a tots els qui conviuen amb la metàstasi i amb els remeis que, tot i ser l’única arma possible, fereixen també el cos i l’ànima.

Us demano que cureu la malaltia, sí, però també que alleugeriu el camí: els efectes de la quimioteràpia, els trastorns del sistema digestiu, els flats que ofeguen, el cansament que pesa com una pedra, la pèrdua lenta de l’oïda que allunya el món. Feu que els tractaments siguin més humans, més suaus, més propers al miracle que prometen.

Porteu llum als metges i saviesa als investigadors, consol a les famílies, serenor als cors que temen. I, sobretot, manteniu viva l’esperança en aquells ulls que avui es tanquen per esgotament, perquè demà tornin a obrir-se plens de força.

Que la vostra màgia —la dels bons desitjos que mouen el món— transformi el dolor en vida, i la lluita en victòria. Que el Nou Any arribi amb una notícia: la salut ha tornat, i amb ella, l’alegria.

Amb fe, amb agraïment, i amb una flama d’esperança que no s’apaga

LA DEMOCRÀCIA ÉS EL CAMÍ

La neu queia damunt del país com una manta fina de silenci. A les places hi havia llums que  no il·luminaven gaire ,  eren llums cansades, com els veïns que feia mesos que escoltaven las partits  antidemocràtics demanar d’unes eleccions que ningú volia.

Els partits antidemocràtics , també dits  “els del fred “ , pujaven als balcons i cridaven que la voluntat popular necessitava urnes, moltes urnes. A cada promesa, el vapor de la seva veu es convertia en gel; i a cada territori que governaven, la misèria hi creixia, com un arbre de Nadal fet de factures impagades, desatenció sanitària,  social , corrupció ,….

Als pobles on el fred no manava, la gent havia començat a reconstruir sense esperar miracles. Petits tallers obrien portes, els joves tornaven amb idees i, a les llars més humils, el pessebre tenia un detall nou cada any. Eren signes febles, sí, però reals: guarnicions d’esperança contra la tempesta.

Dins una urna vella, feta servir en unes eleccions democràtiques, que van acabar MOLT malament. Lluïen espelmes que algú va deixar sota l’arbre de la plaça. “Així la gent veurà que no cal votar la por”  , la llum de les espelmes va reflectir-se als vidres de les cases.

CREATOR: gd-jpeg v1.0 (using IJG JPEG v62), quality = 100

Aquella nit, el poble va recordar que la democràcia no viu del crit ni del recompte, sinó de la mà que encén una espelma perquè els altres puguin veure-hi una mica més clar.

 

 

MISSATGE D’ANY NOU

Fa temps que no visc el present ni palpo el moment. El món ordinari amb les seves històries tan materials i poc espirituals intenta treure’m de sobre el meu temps preuat, no vull permetre-ho, però és difícil. No hi ha una guerra més veritable que la que cadascú porta a dins, una que pot acabar amb rebutjar Déu o aproximar-s’hi. El món modern ens ha fet creure que no el necessitem per vèncer qualsevol repte, perquè mai no ens ajuda. I és clar que no ens ajuda si no ens ajudem a nosaltres mateixos primer, si ningú busca la pau interior ni demostra que pot convertir-se en l’amo de les seves decisions.

Sento compassió per tots nosaltres, perquè crec que no parem prou atenció al nostre interior, sigui per inseguretat o ignorància.

No obstant això, no oblido què és important. L’objectiu final de les nostres vides i el que en el fons ens uneix a tots, no és el que volem, sinó el que necessitem; la part més difícil és no confondre un verb amb l’altre. No demano que ens convertim en millors persones, perquè jo no controlo ningú i no hi ha ningú que arribi a la perfecció. Al cap i a la fi, només pretenc transmetre a tothom un pensament que, amb prou fermesa, crec que és més rellevant que qualsevol altre.

Vivim el moment. El present és l’únic que tenim, el passat i el futur no existeixen perquè només estan en el nostre cap. És l’ara el moment que destaca de debò. Tant se val qui hem sigut i qui serem, però com vivim el present, que és l’únic que realment conservem i podem observar amb claredat. Provem coses noves o hobbies que sempre ens han agradat, però amb paciència per tal de no buscar la immediatesa, i sense obsessionar-nos per tal de poder escoltar l’ànima. Tolerem l’avorriment, amb mesura, i això ens convertirà en éssers més assenyats i creatius. No som esclaus de ningú, ni tan sols de nosaltres mateixos. Cada dia pot ser el nostre últim dia. Quan ens llevem, cada acció que realitzem podria ser l’última de totes, una possibilitat que creix a mesura que ens fem grans. I arribada l’hora de dormir donem les gràcies per estar aquí, no només perquè som vius, sinó perquè continuem lluitant i no ens hem rendit. Les nostres vides no tenen preu; som valents, decidits i cada segon que respirem és vital. Hi crec molt en això, perquè sé que tenim un potencial enorme, no per canviar el món, sinó la nostra manera de veure’l. En els nostres viatges individuals sé que, en el fons, tots estem units per almenys un objectiu: trobar un món millor. Tots el busquem i al final d’aquesta vida, si treballem prou, l’acabarem descobrint.

Ajuda’t i Déu t’ajudarà, bon any nou.

 Marc “Markus” Saula

Originalment publicat a: relatsencatalà.cat

ELS MIRACLES EXISTEIXEN

A Guimera.info des de fa anys publiquem CONTES DE NADAL entre els mesos d’octubre i el dia de reis ( els d’Orient ) aquesta any em cridava l’atenció LA LLUM DE L’ESTRELLA MIRACULOSA

LA LLUM DE L’ESTRELLA MIRACULOSA

Rebia una bona noticia; Las dos lesiones previamente referidas son de muy dificil identificación en el estudio actual, se ven como tènues hierpcataciones focales en fase tardía, la ubicada en cúpula de segmento 2 de 7 mm y la ubicada en segmento 7 de 5 mm.

Esteatosis hepática y cambios perfusionales adyacente al lecho de colecistectomía, estables.

Serotna en seno de abdominoplastia, relativamente estable

 

 

27.12 EL DIA DELS BOTXINS

El 27 de desembre no hi ha àngels, sinó corbates. Els carrers del món bullen d’una calma estranya, una mena de pau de cementiri que només agrada als que manen. A les pantalles, els profetes modernes anuncien  nous rècords de beneficis mentre a les UCI els malalts compten  minuts com si fossin or.

Els poderosos, reunits en conferència, brinden  davant d’un mural que representa Herodes —nou patró de la seguretat global—. Riuen amb aquella alegria que només coneixen els qui confonen el sofriment amb estadístiques. Cap d’ells sap que al cel se’ls escolta amb el puny tancat.

De sobte, una veu antiga, profunda com una campana de ferro, va comença a ressonar dins els seus luxosos cervells. No és  anunci publicitari:  és  el murmuri del poble, dels desnonats, dels migrants que han tastat les onades al mar , i l’odi a la terra,  dels que han mort sense diagnòstic, sense atenció sanitària, dels  oblidats del món  . La veu és clara ;  “Demà és el dia dels innocents, avui però,  és el vostre.”

Els llums es fonent . Les pantalles mostren  el recompte final: no de vots, sinó d’ànimes. Els diners robats es converteixen  en fang, les ordres de repressió,  de guerra , en estels que cauen . I quan tot està perdut  algú riu  —una rialla neta com d’un  infant —. Son els Sants Innocents que, des del seu silenci etern, venen  a recordar-los que la venjança del Senyor no té pressa, però mai s’oblida.

 

EL NADAL DEL VELL COLOMER

La vigília de Nadal, el vell Colomer remenava les estovalles tacades de vi i mirava el televisor amb la mirada més cansada que ferotge. Un altre cop, les notícies: crits, sirenes, policies que apallissaven emigrants en un descampat de Badalona. Va sospirar. Feia anys que no sentia cap nadala que no li sonés a mentida.

Va agafar el bastó, es cordà l’abric llarg i va sortir al carrer. La gent arrossegava bosses amb torrons i cava, però ell tenia una altra missió. A la seva col·lecció —ordenadíssima, dins vitrines il·luminades com santuaris petits— hi havia cascos militars, gorres de guàrdies civils, boines de mossos i fins algun tricorni descolorit. Però encara no tenia la gorra de la policia local de Badalona.

La nit era humida i la lluna mirava des de dalt amb un sarcasme vell com ell. Quan Colomer va arribar prop del port, va trobar el caos habitual: cotxes policials, llums blaves, crits que no calien traduir. I allà, enmig de tot, ell avançà tranquil, com qui va a missa. Ningú el va veure fins que va ser massa tard.

L’endemà, els informatius només van mencionar un “incident sense conseqüències greus” i un “vàndal desconegut” desaparegut a la foscor. Però al petit apartament del vell Colomer, dues gorres noves reposaven sobre la taula del menjador. Li va costar força estona netejar-les  del  fang  , i  eliminar  l’olor salada del mar.

Va encendre una espelma davant la col·lecció, com si celebrés una mena de missa privada. “El millor policia —va murmurar— és el que ja no pot pegar ningú.” Després va beure un glop de vi dolç i somrigué. A fora, començava a nevar, i per uns minuts, Badalona semblava gairebé innocent

ÉS NADAL

Una nit llarga i fosca. Un cel ple d’estrelles. Tres Reis que arriben tard. La bruixa Befana que no troba l’escombra. Un pastor despistat que no sap cap on anar. Una pastoreta que s’ha enamorat. Un dimoni escuat que està amagat. Un estel que passa volant. Un àngel que se l’està mirant. I un Pessebre que els està esperant. No ho dubtis és Nadal


Cita d’en Svileta de Tessàlia: quan la llum és escassa, cal obri la llum de la teva imaginació.

Francesc Estival Vilardell

L’EXÈRCIT ÈTIC

Era Nadal,  al desert però,  no hi havia pessebre ni estrelles. Només un silenci trencat pel brunzit dels drons i els crits llunyans d’una ciutat encerclada. A la base militar, els comandaments celebraven la seva “missió de pau amb precisió moral”. S’anomenaven “l’Exèrcit Ètic”.

Els soldats rebien instruccions sobre com actuar “amb valors”: podien destruir cases, però amb un discurs justificatiu; podien matar famílies, però només després d’emetre un comunicat que parlava de “defensa de la civilització”, assassinaven nens i infants i s’enduien nenes i noies joves per lliurar-les al GRAN pedòfil que els subministrava armament,.., es ventaven de tenir les consciències netes mentre el fang dels camps cremats els arribava al coll

Entre ells hi havia un jove soldat, anomenat Elior. Havia après que “ètic” volia dir fer el mal amb la tranquil·litat que ningú els jutjaria , i fer-ho mantenint el rostre tranquil, i  fins amb un somriure.

L’Elior aquella nit de Nadal va veure una nena sota les runes d’un edifici. Vivia. Tremolava.

Li va donar  un tros de pa, com si fos una ofrena.

Aquella nit, el comandament va anotar una baixa al passar llista, ningú sabia que li podia haver succeït a L’Elior

Els pastors del desert, explicaven que havien vist un home caminant amb una nena cap a l’est, on encara hi brillava un estel.

El vent del desert duu una veu que no poden  amagar  els altaveus de l’exercit d’Israel : “Cap exèrcit pot ser ètic quan les seves mans ploren sang.”

 

EL REGAL AL AMIC INVISIBLE.

Aquell Nadal, la casa dels Miró lluïa igual que sempre. Les llums a la façana, el pessebre sota l’escala, l’aroma de brou que Sorts preparava de bon matí. En Josep i ella, ja grans, miraven com els anys els pesaven a les mans, però encara s’aferraven a aquell ritual d’amor per la casa i pels records.

Feia mesos, però, que dormien malament. El metge havia estat sincer, massa sincer. Les proves no deixaven espai a les esperances. I va ser en aquell context, quan l’home del banc –un de cabells platejats, veu suau i americana impecable– va aparèixer a la porta com un vell amic.

Els va parlar de la tranquil·litat assegurada: una renda mensual “per viure bé fins al final”. Cap més preocupació, tot legal, tot correcte. El contracte de “nua propietat”, en deien. «El dret d’habitar, fins al darrer dia», afegí somrient. I ells, fatigats, van signar.

Els fills no en van saber res.  Tenien   criatures,  neguits per la feina. hipoteques,  i sobretot  telèfons que ho no  sonaven, o com en aquest cas,  ho haguessin fet massa tard. . L’endemà de la mort del darrer dels pares, per Sant Esteve, van obrir els calaixos buscant papers i clauers. La casa era buida, però ordenada. Sobre la taula, una carpeta: Contracte de transmissió de nua propietat — Miró-Sorts S.L..

Van llegir, i rere cada paràgraf s’hi anava ensorrant un record: els estius pintant la façana, els diners que havien posat per reparar la teulada… tot s’havia dissolt en una signatura. Legalment impecable. Humanament, potser un robatori.

Aquell vespre, en la fredor del menjador sense arbre ni cançons, la filla gran va encendre una espelma. No pas per Nadal, sinó per ells, els pares. I en la flama quieta hi va veure una cosa estranya: com si la casa respirés encara una mena de pau desesperada, una d’aquelles que només coneixen els que signen confiats, pensant – santa innocència  –  que encara hi ha bondat al món.