El 27 de desembre no hi ha àngels, sinó corbates. Els carrers del món bullen d’una calma estranya, una mena de pau de cementiri que només agrada als que manen. A les pantalles, els profetes modernes anuncien nous rècords de beneficis mentre a les UCI els malalts compten minuts com si fossin or.
Els poderosos, reunits en conferència, brinden davant d’un mural que representa Herodes —nou patró de la seguretat global—. Riuen amb aquella alegria que només coneixen els qui confonen el sofriment amb estadístiques. Cap d’ells sap que al cel se’ls escolta amb el puny tancat.
De sobte, una veu antiga, profunda com una campana de ferro, va comença a ressonar dins els seus luxosos cervells. No és anunci publicitari: és el murmuri del poble, dels desnonats, dels migrants que han tastat les onades al mar , i l’odi a la terra, dels que han mort sense diagnòstic, sense atenció sanitària, dels oblidats del món . La veu és clara ; “Demà és el dia dels innocents, avui però, és el vostre.”
Els llums es fonent . Les pantalles mostren el recompte final: no de vots, sinó d’ànimes. Els diners robats es converteixen en fang, les ordres de repressió, de guerra , en estels que cauen . I quan tot està perdut algú riu —una rialla neta com d’un infant —. Son els Sants Innocents que, des del seu silenci etern, venen a recordar-los que la venjança del Senyor no té pressa, però mai s’oblida.