mora

El Nadal de l’any 2025  no cantaven  els àngels, no  es veia brillar l’Estrella de Betlem al firmament , per arreu hi havia un  fum gris, com un sudari, cobrint les ciutats del Reino, que havia oblidat què volia dir la paraula “república” i també la paraula “responsabilitat”.

La memòria  inevitablement  incloïa Torre Pacheco, on  el vent  encara portava olor de cendra. Les flames havien devorat els camps i els somnis d’uns jornalers que cobraven amb promeses i silenci.

Era la mateixa olor que s’escampava pels passadissos dels hospitals, on la gent esperava, hores i hores, que algú recordés que la sanitat havia estat, un dia, un dret.

Els  metges  però, havien marxat, o havien callat, i el sistema només respirava amb respiració assistida.

A l’estiu,  els resultats de la consigna “ el que puede hacer, que haga  “ es traduïa en una munió d’incendis,  tothom va recordar allò de “Un home dolent és capaç de cremar la seva pròpia nació fins als fonaments per poder governar sobre les cendres”.

En l’àmbit de la justícia, la sentència contra el Fiscal General de l’Estat, confirmava – si calia –   la pràctica del lawfare

El summum  però, el posaria  Badalona, la  Baetulo romana que havia vist passar gent de totes races i colors  esclatava contra 400 migrants als que llençaven al carrer de forma immisericorde,   el Nadal deixaria  massa  ferides al descobert.  Més enllà de l’arbre fàl·lic de l’alcalde – que havia costat un dineral –  , no hi havia pastorets, no hi havia portal amb bou i mula, sinó rostres negres, trencats pel fred i la por. Els uns miraven els altres amb desesperança. “migrants contra migrants”, deien les cadenes. I el món, que abans ens mirava amb curiositat, ara ens  mirava amb pena i àdhuc amb fàstic.

Mentrestant, els diaris anunciaven que l’any nou seria pitjor. Els resultats electorals d’Extremadura havien obert la porta als fantasmes antics, els mateixos que sortien cada cop que la pobresa s’acostumava a l’oblit i l’odi trobava un micròfon.

En una casa humit ,  com la de los SANTOS INOCENTES , una nena dibuixava un naixement diferent: el nen Jesús no naixia a Betlem, sinó dins un hospital tancat per retallades; la mare no una era verge “ blanca “ , sinó una  migrant; el pare no portava bastó, sinó la notificació que l’empresa presentava un ERE. I sobre el pessebre hi escrivia, amb llapis tremolós:

“Que aquest any no neixi un altre Déu, sinó una mica de vergonya.”

 

 

Avui, uns dies abans de Nadal, els habitants d’Extremadura estan  convocats, no per l’Església ni pel Govern, sinó per la seva pròpia consciència. Les notícies parlen d’un referèndum simbòlic, cal decidir si s’ha de mantenir viu el món de Los Santos Inocentes o si, d’una vegada per totes, toca dir prou a la misèria moral que s’ha fet tradició.

Les fogueres cremaven a les places i la gent, amb abrics de molts hiverns, esperava el torn per votar. Ningú no ho deia en veu alta, però tots sabien de què es tractava: de si volien seguir vivint agenollats o si podien aixecar el cap sense sentir vergonya. Perquè el flagel no era només la pobresa, sinó la corrupció endèmica  i sistèmica que havien après a suportar com si fos el fred mateix.

A Badajoz, una dona gran, anomenada Encarnación, va dipositar el seu vot amb els ulls humits. Recordava quan el seu pare l’havia feta callar, quan el senyorito manava més que el batlle, quan Nadal volia dir gallina per al patró i pa sec per als altres.

—Avui votem perquè cap altra filla hagi de callar més.

Aquella nit, el cel va quedar estranyament net. A les muntanyes de Cáceres, un pastor va veure tres estrelles brillar amb força inusual damunt d’un poblat mig abandonat. Ell no ho sabia, però era el signe d’un nou començament. Potser, per primer cop en molts segles, els “innocents” decidirien no ser-ho més.

El diumenge 21.12.2025 va ser llarg  i l’ombra de la tupinada  era present  tothora, quan es va acabar el recompte  però, tothom ho sentia: sota la boira de la història, alguna cosa s’havia mogut.

L’any 2025  Badalona lluïa com mai. Al centre de la plaça, un arbre gegant projectava llums blanques que pujaven en espiral fins a un pic metàl·lic que competia amb el campanar. Els mitjans ho van batejar com “el símbol d’un nou Nadal esplendorós”. Per molts, però, semblava més aviat un obelisc de vanitat: un arbre que mirava el cel i oblidava la terra.

Els diaris parlaven de milions en contractes, de patrocinadors, de “Nadal per a tothom”. Però aquell “tothom” tenia trampa. Només calia passejar per les vores del Besòs per veure els 400 i escaig que s’havien quedat sense sostre feia just tres dies , quan les forces de l’ordre i les  màquines municipals van arribar abans que els Reis.

Homes i dones que fins feia poc tenien clau, tassa i finestra, ara s’escalfaven amb brases dins d’un bidó, sota una lona que degotava.

El discurs oficial del vespre va parlar d’“esperança”, de “comunitat”, de “renaixement”. Cap paraula sobre la pluja que calava la roba dels sense sostre a la vora del mercat de Tiana. Ni sobre la dona gran que havia mort dues nits abans, embolicada amb una manta d’una ONG.

A la televisió, el presentador va acabar dient: “Badalona brilla com mai”. I tenia raó. Brillava com una moneda acabada de polir,  hi havia però, una cara lluminosa i una cara gastada, invisible, inhumana.

Algú, davant l’església tancada, va escriure amb esprai a la paret:

“Bon Nadal, però no per a tothom.”

L’endemà, van netejar la pintada amb pressa. Les càmeres tornaven per gravar el pessebre vivent. Els invisibles, mentrestant, preparaven la seva missa freda sota un pont: quatre espelmes, un tros de pa i alguna esperança que no els havien pogut desnonar.

Aquell Nadal va ser un triomf de la llum sobre la misèria… almenys, per als qui encara tenien endoll.

https://cronicaglobal.elespanol.com/vida/20251215/arbol-navidad-espana-cataluna-metros-altura-diametro-bombillas-trt/1003742716277_0.html

L’ hivern semblava no voler arribar mai. Els dies passaven com fulls mullats, enganxats a la finestra del temps. Per distraure’m del tedi del poble, vaig decidir visitar aquella casa misteriosa de les afores,  la del vell Colomer, un home del  que ningú  en sabia res , excepte que no pagava mai els impostos,  i  que  enviava postals als Mossos cada Nadal.

La casa gruixuda, mig coberta de molsa, tenia un aire de cementiri d’objectes. Només d’entrar, en una gran sala , lluïen un allau de gorres, barrets, tricornios i quepis. N’hi havia de París, Berlín, Lima, Texas, Moscou. Cada peça lluïa com un trofeu penjat amb orgull de caçador

Per damunt de tot, sobre la llinda d’una porta, s’hi llegien  en lletres majúscules uns versos de Neruda:

 

Cómo andarás, cómo anduviste?

Social, gregario o taciturno?

Vas a caminar adelante

de los que nacieron contigo?

O con un trabuco en la mano

vas a amenazar sus riñones?

 

Em vaig quedar glaçat. Aquell fragment semblava un crit d’advertència, una mena de confessió poètica.

Tots són comprats?— vaig preguntar amb el to distret dels qui pretenen semblar valents.

El vell Colomer, amb una calma que només donen els hiverns llargs i la bogeria domada, em va mirar. Els seus ulls tenien el color de la neu abans de la tempesta.

No, amic meu… —va contestar xiuxiuejant—. Aquí no es compra res. Jo col·lecciono la desaparició.

Un vent fred va fer ballar totes les gorres, com si aplaudissin un ritual invisible. Em vaig excusar amb una urgència sobrevinguda per acomiadar-me d’en Colomer i marxar d’aquella casa plena de trofeus que xiuxiuejaven poemes a la foscor.

Encara avui, quan camino de nit, tinc la sensació que algú em mira des del marge de la carretera. Potser no és en Colomer, potser és Neruda, preguntant-me si vaig endavant o… amb un trabuc a la mà.

L’any 2025 al Reino de la Corrupción, el Parlament treballava sense descans. Feia fred als carrers, però dins l’hemicicle tot cremava d’eloqüència. Els diputats discutien si el lloguer d’habitacions havia d’incloure també el de  “llits calents” , aquest invent ancestral que consistia a compartir matalàs per torns, segons conveni i disponibilitat.

El debat fou llarg i solemne. Uns defensaven que era una mesura solidària, que enfortia la convivència i reduïa emissions. Altres, que calia gravar-ho amb un IVA sentimental del 21%, perquè els calfreds d’intimitat també eren un bé de mercat. Finalment, la llei fou aprovada entre aplaudiments, coberts platejats i selfies d’orgull cívic.

Amb el pas dels dies, la misèria —econòmica, però sobretot moral— va començar a aparèixer a cada racó: els nens escrivien a Santa Claus demanant no regals, sinó una cadira per al menjador d’algú que encara tingués taula; els pastors del pessebre venien la palla a preu de luxe; i els àngels, fastiguejats, van anunciar que aquest any no hi hauria cor celestial , massa car mantenir les veus en nòmina.

Només una àvia que malvivia  en un barri perifèric va recordar el sentit d’aquella festa. Obrí casa seva, posà una olla al foc i deixà entrar tothom que tremolava pels carrers. No hi havia lleis que regulessin aquell caliu: ni decrets, ni factures, ni normes  fiscals.

Diuen que, aquella nit, un estel estrany passà per damunt del Parlament i tothom el mirà amb recel. Alguns diputats temeren perdre el poder; d’altres, simplement, la plaça de pàrquing.

A la casa de l’àvia però , el fred retrocedí una mica, com si el món sencer respirés —per un instant— una mica de dignitat.

El desembre  de 2025 , Badalona feia olor de mar i de fum. El vent del Maresme arrossegava papers, cartrons i promeses trencades. A la plaça Vella, el pessebre municipal lluïa com cada any: figures noves, llums LED i un rètol que deia “Acollim l’esperança”.

A dues cantonades d’allí,  a tocar dels murs freds d’un antic magatzem abandonat, que els havia donat aixopluc fins aquell matí,  més de quatre-centes persones dormien dins sacs de dormir, embolicades amb mantes trobades a contenidors. Ningú no els havia posat figures al pessebre; ells eren l’escena que ningú volia mirar.

L’alcalde ho havia dit clar, davant les càmeres, amb l’aire autèntic d’un home que creu fer el correcte:

—Hem de ser justos. Hi ha gent legal, amb papers, que espera un sostre. No podem pas donar casa als que viuen de forma il·legal

I així va ser. Els il·legals,  alguns amb  papers i empadronats a Badalona, van esdevenir invisibles, van quedar fora. Els “legals” —com si la legalitat fos un tresor o una condemna— van entrar en una altra llista. Dues mil ànimes pensant que la seva casa els l’ha donarien  algun dia,  talment com els infants esperen dels  Reis d’Orient. Els Reis però, , aquell any- com succeiria en es anys propers – , s’havien perdut entre expedients i excuses pressupostàries.

Un nen, fill d’un dels desnonats, mirava les llums des del racó on dormien. La seva mare li deia:

—Tanca els ulls, que avui neix Jesús, fill. I ell també va dormir al carrer, saps?

El nen va somriure sense dir res. Potser sí, potser el Nadal era exactament això: un infant sense sostre, una promesa en fred, una esperança que només sobreviu si la somies prou fort.

Aquella nit, el vent del mar va bufar més fort que mai. I alguns van dir que les llums del pessebre es van apagar durant uns segons.

Potser, només potser, el Nen de la cabana va sortir una estona per fer companyia als qui dormien a la intempèrie.

La nit del 24 de desembre,  al gran saló del Palau de les Decisions —un edifici sense finestres, però amb moltes portes giratòries— hi havia festa grossa. Els Partits Units per l’Ordre i la Riquesa (PUOR) celebraven el seu tradicional sopar de Nadal.

Hi havia  exministres, presidents i alts càrrec autonòmics,  assessors, nobles honorífics, i uns quants consellers que encara no sabien si continuaven al càrrec o ja havien estat imputats. Al fons, un arbre decorat amb sobres marrons en comptes de boles lluents, i una estrella feta amb el logotip d’un banc amiga il·luminava l’ambient.

Quan van acabar els torrons, el Secretari General —un home d’ampli somriure i memòria selectiva— s’alçà amb la copa de cava a la mà:

—Companys, un any més podem estar orgullosos. Diria que hem batut rècords d’eficiència! Els morts per la DANA, els dels incendis, les víctimes per manca de cribratges… tot això és gestió!

Els aplaudiments foren entusiastes. Algú afegí, entre riures:

—Però, Secretari, res d’això no supera els 7291 morts de Madrid! Aquells sí que foren dies gloriosos.

Un silenci d’orgull va envair la sala. Un dels veterans, que encara conservava certa consciència remoguda pel vi, murmurà:

—Bé, hi ha qui diu que les retallades en sanitat i serveis socials han deixat més víctimes… trenta mil, potser tres-cents mil. Però qui compta, avui dia?

Un murmuri va recórrer la taula. El Secretari va alçar de nou la copa:

—No discutim sobre xifres! El que importa és mantenir el model. Els diners públics, ben invertits —en braus, en fundacions amigues, en campanyes culturals d’adhesió—, ..,  i la nostra proverbial  “eficiència pressupostària”. En aquell moment, com dictava la tradició, proclamà solemnement:

—Brindem, amics meus! Que l’Any Nou ens permeti incrementar el nombre de morts evitables!

Les copes s’aixecaren, els flaixos dels mòbils il·luminaren el saló, i el cava caigué com neu daurada sobre les corbates.

A fora, al carrer buit i fred, un home buscava un aixopluc entre els llums apagats. Va mirar cap al palau, va sentir un brunzit llunyà de rialles i brindis, i digué per dins:

—Potser un dia, també brindarem nosaltres. Però per viure.

I el vent, amb olor de gebre i esperança, li respongué en silenci.

Amén !!!!

– El! Dolors, quina casualitat trobar-nos!

– Sí noia, et volia trucar un dia d’aquests per això de felicitar-te les festes. Maria és que ja són a tocar!

– Sí, com cada any. Tornen sempre i repetim i repetim les mateixes rutines.

– Que no estàs bé? Et veig un pèl com desanimada, com si no et fes il·lusió, tanta com n’escampaves sempre. Tanta que aconseguies encomanar-la a tots. Doncs, què tens?

– Sí, ves, és que començo a no trobar-li gaire sentit a tanta celebració.

– Què dius ara? Que no us reunireu la família al voltant de la teva escudella i d’aquell rostit a l’estil de l’àvia?

– Sí, sí que ho farem, com… cada any!

– I què té això de dolent? Ens hem d’alegrar de  poder gaudir, “encara”  de la xerinola d’aquests dies.

– No, si ja tens raó, ja, però dia que passa dia que em sento més aclaparada per tot el que ens envolta i amenaça. I no és pas per mi que pateixo. Són els meus els que em preocupen. Quan veig tanta desgràcia i tants desgraciats malparits que controlen i manipulen i ens portaran al…

– Au! Noia, que has aconseguit trasbalsar-me. Mira que anava a comprar per fer els canelons i ho deixaré per un altre dia.

El dia de Nadal, la Mercè seu una estona. Està ben cansada. S’ha llevat a quarts de 6 per fer l’escudella. Dóna feina fer una bona escudella i carn d’olla per a tanta colla com seran.

Encara bo que el rostit ja el va fer ahir i avui només haurà de fer un  xup-xup per escalfar-lo. És el rostit que la Maria menjava a ca la seva àvia per Nadal. Conill i pollastre de pagès amb bolets, prunes i pinyons.

És clar que la iaia Carmeta el feia a la “cuina econòmica” i aquell gust no l’ha aconseguit mai. Encara que li queda prou bé i això diuen els qui se’l mengen sucant-hi pa.

Mentre beu un got d’aigua pensa en la conversa que va tenir amb la Dolors l’altre dia. És que la va agafar amb el dia dolent i veges quines coses que li va dir. Pensa que l’haurà de trucar per desitjar-li un bon any i explicar-li que les seves cabòries les té, però una mica soterrades. Ja li ha comprat un regal de reis, que sempre, cada any, se’n fan un. Sap que li farà il·lusió anar un dia al teatre plegades.

Ara, la Maria, espera la neta gran, la Daniela, que li ha promès que l’ajudarà a parar la taula. Aquest any vindrà amb el xicot que participarà a estirar  la taula i posar-hi les fustes que calen. Fan molt bona parella aquests dos i tenen molts projectes compartits. La Maria  creu que tenen al davant un bon camí per recórrer plegats. Ja es veurà. No,  no crec pas que en vegi massa de futur, jo. És la vida.

– ja són aquí, es diu. Quan obre la porta veu que no venen sols. Els altres nets també volen ajudar. Quin enrenou que fan tots plegats.

– Això és vida, pensa i també que val la pena viure-la amb alegria !!!

Carme Solé i Bas

Feia un desembre de fred intens, d’aquells que esgarrapen la pell i fan gemegar les muntanyes. A la vall de Freixans, una petita comunitat de pagesos i pastors resistia com podia els últims dies abans de Nadal. La neu ho cobria tot: els prats, els teulats de pissarra, els camins, i fins i tot les paraules, que sortien de la boca com baf esquerdat.

Els Bassols eren la família més humil del poble. El pare, Miquel, treballava la poca terra que quedava lliure del gebre; la mare, Roser, filava llana per als veïns; i els fills, l’Arnau i la Bet, ajudaven a guardar el ramat del vell Jaume, un pastor que ja gairebé no podia aixecar-se sense el bastó.

Una tarda, davant del foc minvant de la llar, la Roser sospirà:

—Ja no queda llenya, Miquel. Ni tan sols per arribar a la nit de Nadal.

—Demà aniré al bosc de Salanca —va respondre ell, seriós—. Però és lluny, i amb la neu així… potser m’hi quedaré atrapat.

—Aleshores, què farem si no tornes?

El vent xiulava entre les esquerdes de la casa, i només l’escampall de cendra brillava com una constel·lació minúscula.

L’endemà, el Miquel va marxar abans que claregés. El camí cap al bosc estava colgat. El fred li trencava les mans, i cada pas era una lluita. A mig camí, un llop famolenc el va sorprendre entre els arbres. Miquel va llançar-li un tros de pa dur —l’últim que portava—, i l’animal, com si entengués la bondat del gest, se’n va anar sense fer-li mal.

Quan el sol ja declinava, Miquel va arribar a una clariana. Allà, sota una roca coberta de molsa, hi havia una figura menuda: una nena vestida amb parracs, tremolant.

—Què hi fas aquí tota sola, criatura?

—He perdut el meu ramat —va dir ella en veu baixa—. Tots els anyells han fugit amb la tempesta.

Miquel, compadit, li va oferir el seu abric i una mica d’aigua.

—Tornem al poble. Allà t’escalfarem.

—No puc —va respondre ella—. He d’esperar que torni la llum de Nadal, i llavors tots els meus anyells sabran el camí.

Intrigat, Miquel volia preguntar més,  sobtadament però, un allau es va desfer a la muntanya. En un instant, roques i neu van sepultar la clariana.  Quan es va aclarir, la nena havia desaparegut, com si mai no hi hagués estat.

Aquella nit, el poble patia. El vent havia apagat totes les llànties de les cases. La gent tenia por d’un mal presagi; fins i tot el rector, mossèn Puig, romania tancat a l’abadia  davant d’un foc escarransit.

—És un Nadal maleït —va dir el vell Jaume al voltant de la taula, mentre la Roser i els nens compartien un bol d’aigua calenta amb farinetes—. No hi haurà missa, si no arriba llenya ni oli.

—El Miquel no tarda tant mai… —va murmurar la Roser, amb els ulls plens de llàgrimes .

De sobte, algú va picar a la porta. Era una nena desconeguda, vestida amb un mantell blanc com la neu, i sostenia un petit feix de branquillons secs.

—La neu m’ha portat fins aquí —va dir ella.

—Vine, filla, t’escalfaràs una mica —va respondre la Roser, tot i no conèixer-la.

La nena va posar els branquillons a la llar. En encendre’ls, un foc lluminós i suau va omplir tota la casa. No cremava com els altres focs: feia olor de llorer i mel. Al cap d’uns minuts, els veïns van començar a notar una escalfor estranya, com una brisa primaveral que sortia per la xemeneia dels Bassols.

—El vostre Miquel és viu —va dir la nena amb veu clara—. Dorm sota el mantell del cel, envoltat de llum. Demà el veure arribar pel camí, amb els braços plens de llenya i el cor més calent que mai.

Quan la Roser es va girar per respondre, la nena ja no hi era. el foc però,  continuava cremant, sense consumir-se.

L’endemà, just quan les campanes de Freixans tocaven a l’Àngelus de Nadal, Miquel va aparèixer des del camí del bosc. Portava un gran feix de fusta seca sobre les espatlles i un grapat d’anyells que el seguien.

—Mare de Déu! —va cridar el vell Jaume—. Si aquests anyells són els teus, on els has trobat?

—No ho sé pas —va respondre Miquel—. M’han seguit des del bosc, on ahir una nena va desaparèixer sota la neu. Quan m’he despertat, tot brillava com si el sol hagués baixat a la terra.

Des d’aquell Nadal, la gent de Freixans diu que cada any, quan el fred és més dur, un foc càlid brolla a la casa dels Bassols sense que ningú hi posi llenya. Diuen que és el Miracle del foc de Nadal, i que la nena misteriosa no era altra que l’àngel pastor que vetlla pels pobres de la vall.

Catalunya s’omplia de llums i de cors oberts. Els carrers feien olor de sucre i de xocolata calenta, i la gent, malgrat els freds i els desenganys, trobava temps per mirar la televisió i plorar, junts, amb les històries de La Marató de TV3. Era una plenitud ben estranya: milions d’euros sortien de butxaques petites, d’estalvis minúsculs, d’una fe col·lectiva en la bondat.

A cada barri hi havia un grup de nens que venien galetes, jubilats que cosien bufandes, estudiants que tocaven nadales desafinades davant els supermercats. Aquella nit, el marcador pujava com un miracle: gairebé deu milions d’euros. A la pantalla, els presentadors somreien mentre la gent, davant del sofà, pensava en tantes vides lluitant contra el càncer.

Però, a pocs quilòmetres, un altre escenari s’encenia. El president d’una altra terra, Juan Manuel Moreno Bonilla,  català, nascut a Barcelona l’1 de maig de 1970, reconeixia davant els medis el que molts sospitaven: que hi havia dones que no havien rebut el seu cribratge de mama, perquè “calia ajustar despesa”.

https://www.infobae.com/espana/2025/12/15/amama-asegura-que-mas-de-300-mujeres-desarrollaron-cancer-de-mama-por-los-fallos-en-los-cribados-de-andalucia/

Llavors, com un fil elèctric que travessa la boira, el contrast va sacsejar l’aire del vespre. Les llums dels estudiants, els cants improvisats, els donatius de cinc euros… tot aquell amor solidari enfront d’un desamor institucional que no costava diners, sinó ànima.

Aquella nit, al menjador d’un pis qualsevol, una dona que havia acabat la quimioteràpia va apagar el televisor i somrigué. “Almenys aquí A Catalunya  no ens hem quedat quiets”, digué fluixet, mentre el seu fill petit, adormit al sofà, somiava que els Reis d’Orient, enguany, portarien no joguines, sinó drets i decència.

I així, entre les llums i les ombres, Nadal tornava a ser el que sempre havia estat: una prova per saber quanta humanitat queda a dins de cadascú.