“EL TIÓ, O EL “CAGA TIÓ”

TIÓ_1.jpg

Ara que estem ja dins l’atmosfera de Nadal, voldria iniciar una campanya de sensibilització. Es tracta de netejar la imatge de una de les nostres tradicions: el tió.

Són moltes les cases on hi ha menuts, on encara se sol fer. I també públicament en escoles, grups d’esplai, etc. Però em sembla que no tots els que practiquen aquest ritus saben ben bé de què va la cosa. Almenys no la saben de la mateixa manera que jo l’entenc. A mi m’esgarrifa sentir els meus propis néts cantar: Caga tió, torrons d’avellana i de pinyó, “si no vols cagar, garrotada va!”

Què és això? Hem de permetre dins de casa i en nom d’una bonica tradició, aquesta violenta actitud? És aquesta la tan proclamada pau de Nadal? És aquest l’amor que arreu es canta? Hem d’aconseguir a garrotades allò que ens agrada? És aquesta la lliçó que volem transmetre als nostres infants? Com se’ls explica el significat del tió?

Per qui no ho sàpiga, us explico la meva versió, la que jo vaig aprendre, la que em sembla adequada.

Es tracta d’un culte a la natura, d’un homenatge a l’arbre. A través dels arbres, la natura ens obsequia amb els seus fruits, ens dóna vida. Però l’hivern és una època dura, tot és glaçat i res no floreix. Llavors els humans, enginyosos, en aquests dies de miracles de l’entorn del Nadal, ens emportem a casa, com a símbol, un tronc d’arbre per cuidar-lo. L’abriguem amb una manta, l’acostem al foc, li donem menjar… no volem pas que es posi malat i se’ns mori! Si a cada llar en salvem un…

Arriba el gran dia i volem que participi de la festa. Encara està mig congelat, com adormissat pel fred passat, Llavors provem de despertar-lo, el sotraguegem i li donem copets amistosos a l’esquena, fins a aconseguir-ho. Quan finalment es desperta i es troba en una llar, rodejat de família, prop d’un pessebre que celebra el naixement del més xamós Infant, ell se sent content i agraït i generosament ens regala els seus fruits, que en aquest dia especial, miraculosament, són diferents dels habituals i s’adapten als desitjos dels que tan bé l’han cuidat.

La cançoneta no ha de parlar de garrotades, ni ha d’anar amb exigències. Ha de ser una petició educada, com ara: “Tu que ets bon fadrí, caga tu per mi.”

Vet aquí l’argumentació d’una àvia que estima els nens, les tradicions, la Natura, la pau i la no-violència.

Josoc

SOMNI DEL NADAL 2.010

desahucio.jpg

Hi ha via una mitjana d’uns quaranta llançaments a la setmana; segons la nova llei d’enjudiciament no cabia formular Oposició, amb tot,  els advocats d’ofici presentaven sempre un escrit quina única utilitat era retardar un xic l’hora terrible, en que – amb les benediccions oficials -s’enviava  una família més a la misèria.

El fred s’havia anticipat aquest any 2.010;  es succeïen les gelades al desembre, i davant l’allau d’execucions, només podia esgotar els terminis, i presentar escrits en els que deixava  constància, que contra les afirmacions dels creditors – Bancs i Caixes -, els veritables perjudicats eren els deutors; ells havien demanat un crèdit hipotecari per adquirir una propietat que valia ara poc més de la meitat, i els ‘pobrets’  creditors, se la quedaven i exigien alhora que se’ls continues pagant la resta del deute. En alguns països d’Europa aquesta pràctica no era considerada ‘legal’,  i el lliurament de la propietat, comportava la cancel·lació del deute, aquí, on començava l’Africa – com encertadament havia dit Dumas – persistien les males pràctiques.

Demanava -. Com una clàusula d’estil – que s’ajornessin els llançaments fins passats Reis, i en general els jutjats proveïen en aquest sentit.  Li va sobtar la Providència  del Jutjat 1, en la que es s’acordava ‘ proceder al lanzamiento el dia 22 de diciembre de 2.010’ ;  el mateix dia que la loteria faria feliços a algunes persones, el jutge decidia deixar al mig del carrer una jove família, amb dos fills de 3 i 5 anys !

Va fer gestions amb el Departament Jurídic de l’entitat reclamant, i va obtenir la resposta de Pilats – se’n rentaven les mans – ; no quedava cap ‘sortida legal’, i va plantejar al matrimoni que fessin una crida per la premsa local.  El Director del Diari els va explicar que no podia fer-se ressò del seu problema, perquè fora un no parar.  Els va proposar finalment exposar la seva situació al facebock.

Les respostes van ser massives, i es va convocar una manifestació per al dia 22 davant del domicili; quan van  arribar del jutjat, hi havia prop de 10.000 persones, i el Secretari Judicial va acordar la suspensió ‘sine die ‘ del llançament. Més tard reconeixeria que va témer ser objecte d’un linxament.

Al vespre els diaris publicaven la noticia que un dels agraciats amb la Loteria de Nadal, s’havia compromès a comprar la hipoteca al banc, i a renegociar-ne   el pagament amb els que hi vivien.

No va ser aquesta una acció aïllada, i poc a poc, les persones van anar recuperant el sentit ‘ètic’; bancs i caixes – com a conseqüència de la pressió dels seus clients- van  haver de fer també un canvi en la seva gestió, i lluny d’aquella dèria ‘ col·locadora de productes’ , recuperaven  el negoci bàsic, comprar i vendre diners, amb un marge just i amb unes normes clares i entenedores.

Abans de cinc anys, el país sortia de la crisi econòmica, desprès d’haver sortir de la ‘crisi moral’ .

Ah, no busqueu  Partits, ni cognoms ‘ coneguts’ pel que fa als qui avui s’ocupen dels afers públics, tots els que ho feien han estat bandejats, i ara tenim un govern de persones honestes; que reben per la seva tasca una retribució justa.  Res d’aquells ‘sous i pensions astronòmiques ‘ que s’han suprimit per llei.

EL MEU REI MELCIOR

Pesebre.jpg

La casa on vaig viure de petita i que sempre portaré al record ja no pertany a la família. En aquella casa immensa, hi tenia una cambra preferida. Era una habitació gran amb una finestreta mínvola que, fes sol o estigués núvol, la mantenia en penombra. També tenia un armariet excavat al mur, amb una portella enreixada, que havia servit de carner per conservar-hi frescos els queviures fins que els pares van comprar la primera nevera de gel. Llavors l’avi va substituir la portella enreixada per una de vidre. I la finalitat de la cambra també va canviar. El que fa una petita porta! De llavors ençà es va convertir en la cambra de pentinar. A l’armari, hi van anar a parar ampolles de colònia, caixes de pólvores, raspalls i pintes i un pentinador brodat amb rosetes que es posava l’àvia quan es feia el monyo. Pensant-ho, amb la visió que donen els anys viscuts, l’habitació era un despropòsit. Hi havia un bagul negre, tancat amb clau. Damunt del bagul, dos coixins, amb la funda de ganxet, amb una punteta primotera. Recolzada a la paret una bella calaixera de caoba amb un marbre blanc al damunt. També hi havia unes quantes cadires velles que no guardaven cap mena de parentiu i, a l’angle oposat a la calaixera, una taula amb les potes corbes, finament treballades. Una coixejava.

L’avi, que era paleta de professió i pagès vocacional perquè es cuidava d’una vinya heretada, perquè conreava un hortet i feia un encanyissat artístic perquè s’hi enfilessin les tomaqueres, perquè esporgava els arbres amb una destresa inconeguda… l’avi, que era pagès vocacional i també home de bosc: caçador, boletaire, recol·lector, cada any pels vols de Nadal, agafava el seu cistell i marxava de bon matí i tornava amb molsa fresca i branquetes de boix per fer el pessebre. L’avi, que era enginyer d’intuïció, arquitecte de somnis, transformava la cambra de pentinar en un lloc màgic. S’assegurava que la pota de la taula perdés la coixesa per unes setmanes i damunt la taula reconstruïa un pessebre idíl·lic on no hi mancava res: les muntanyes de suro, ben nevades amb farina, el poble penjat a la muntanya, amb un caganer ben amagat. Les granges de la vall, amb el pallers, els animalons: pollets, gallines, oques.. La filadora a la porta de casa, la rentadora a la vora del riu, un riu fet amb el paper de plata de la xocolata, amb un pont per on travessaven pastors, perquè les pastures eren a l’altra banda de riu. Allí, enmig dels prats que propiciava la molsa, es congregaven a la vora del foc els pastors, just sota un arbre fet amb tronc de veritat i amb branques fetes amb branquillons autèntics. Damunt de l’arbre, l’àngel que donava la bona nova i al final del camí, obert entre la molsa, emmarcat amb pedretes i simulat amb serradures, hi havia l’establia, amb el bou i la mula i Josep i Maria i el bressol amb el nen Jesús. I pel camí, de lluny, tres reis damunt dels camells que s’hi acostaven amb els seus patges i tota una cort de pastores i pastors guiats per un estel, ben enganxat al suro del portal. El pessebre que feia l’avi era espectacular. Els veïns venien a veure’l i li deien: «Recoi, Joan, cada cop el fas millor». I llavors en Joan li feia recitar a la néta un petit poema que li havia ensenyat, mentre els llumets s’encenien i il·luminaven aquella habitació sumida sempre en la penombra. Cada dia, l’avi deia que els reis s’havien d’acostar una mica més cap al portal. El rei de la seva néta recitadora era el rei blanc, en homenatge a l’avi que mai no havia conegut i que es deia Melcior. Era molt petita però, com que era curosa, l’avi li deixava moure la figureta que deia que tenia molta antiguitat perquè ja havia estat del seus avis. Era, doncs, tot un privilegi.

Amb els anys, a l’habitació de la penombra perpetua, s’hi va obrir una finestra més gran. Un fuster va fer un armari allà on hi havia hagut el bagul. Les cadires van ser substituïdes per un sofà molt còmode. La taula, feia anys que l’havia estavellada el pare amb una destral que potser era dels seus besavis com les figuretes del pessebre. Sota la finestra, hi van posar una tauleta de despatx amb un ordinador. El pessebre va trobar una nova ubicació: la prestatgeria del menjador. En un dels prestatges, primer el pare i, d’ençà de la seva mort, la meva germana van intentar reconstruir en miniatura aquell betlem de la infantesa. El dia de Nadal, l’últim dels Nadals que vam estar a casa nostra, em vaig quedar molta estona mirant el pessebre. Recordo que vaig recitar un dels poemes que l’avi m’havia ensenyat mentre tenia el rei Melcior entre els dits. Llavors em vaig adonar que la pota del camell estava enganxada. I la Carme, que em va veure tan absorta, em va dir:

—Te’n recordes?

—De què? —li vaig preguntar.

—De la panadera que et va fotre l’àvia el dia que vas trencar la pota.

No me’n recordava, d’aquest detall no me’n recordava. Em va dir que l’avi l’havia enganxada i encara resistia. I llavors vaig tenir una associació d’idees, d’aquestes tan estranyes que sempre em sacsegen, i em vaig preguntar pel cost que té no ser figuretes de pessebre, perquè quan un té partit el cor s’ha de aprendre a viure amb els trossos que van quedant després de cada batzacada. Encara no hi ha cap mena de cola que serveixi per tornar-lo d’una peça. Llavors li vaig dir a la Carme: «Ja que no tornarem a fer mai més el pessebre a casa, em puc quedar amb el rei Melcior?».

Acabades les festes nadalenques, vam desfer el pessebre, vam embolicar totes les peces i les vam posar en una de les caixes per ser transportades a la nova llar. El meu rei Melcior mai no va aparèixer. No crec que es perdés, penso que va preferir quedar-se a casa seva.

Mercè Bagaria

EL SOL ES DISFRESSA DE LLUNA

la_luna.jpg

És com si la Terra s’hagués omplert d’estrelles que brillen per la nit – diu la Meritxell a la seva mare, senyalant els llums de Nadal.

La mare somriu i continuen caminant però la Meritxell no para de pensar.

La Lluna deu estar molt contenta de veure tants estels i de tants colors.

I amb tantes formes diferents. Mira aquells llums dibuixen un Sol – afegeix la mare que es deixa dur per l’entusiasme de la seva filleta de set anys.

Llàstima que el Sol no ho pugui veure – diu amb tristor la nena.

La mare li fa un petó a la galta i li diu amb to de confidència:

Qui sap, potser el Sol es disfressa de Lluna per veure els llums de Nadal.

Els grans ulls de la Meritxell s’obren encara més, això és una fantàstica idea!

Al arribar a casa la Meritxell va a la seva habitació i comença a pensar, a idear i a planificar la gran disfressa que necessitarà el Sol per convertir-se en Lluna. Agafa el retolador de color negre i comença a pintar un paper blanc, però al cap d’una estona s’adona que allò és massa petit, que el Sol és molt gran i que un full de paper poca cosa pot fer. Frustrada agafa el paper que esta pintant, l’arruga i el llença a la paperera.

Seguidament va cap al saló per deixar-se caure desplomada al sofà. La mare al veure-la li pregunta:

Què et passa Xell? No t’ha sortit bé el dibuix?

Màma és impossible, el Sol és massa gran i els papers són massa petits, a més si se’ls possés els cremaria perquè el Sol és massa calent. No puc.

Al dir això comença a plorar, la mare apaga el foc de la cuina i s’assenta al seu costat per consolar-la.

Doncs haurem de trobar un altre remei.

Quin?

Doncs, haurem de convèncer a la Lluna perquè deixi el seu vestit platejat al Sol.

I la Lluna ho voldrà fer?

No ho sé. Però ho podem provar. El no ja el tenim, ara hem de buscar el SÍ.

Com?

Què tal si escrius una carta a la Lluna? Tu escrius molt bé. Això és el que et va dir la mestra, oi?

La Meritxell aixeca el cap recordant el dia més feliç de la seva vida, quan van dir el seu nom pel megàfon de la escola comunicant que havia estat ella la guanyadora del concurs de narració de contes de Sant Jordi.

La mare li acluca l’ull, mentre s’aixeca va cap a la cuina i encén de nou els fogons.

La Meritxell molt animada agafa de nou un full i el retolador, però aquest cop per escriure una carta.

Estimada Lluna,

El Nadal és tan bonic.

Els carrers del meu poble estan plens de llumetes de colors, és com si la Terra s’hagués omplert d’estrelles que brillen per la nit.

Oi què tu les veus des de allà a dalt?

Doncs segurament que hauràs vist unes llums grogues que fan forma de Sol. Són molt boniques.

Però estic molt trista perquè penso que el Sol no les veurà mai , a no ser que tu deixis el teu vestit platejat al Sol perquè es pugui disfressar de Lluna per una nit.

Si us plau, Lluna.

T’estimo. Xell”

La mare llegeix la carta , corregeix quatre faltes d’ortografia i felicita a la seva filleta.

Però ara com li donarem? La Lluna està molt alta, com arribarem?

Les dues es posen a pensar i al arribar la nit , la mare diu a la seva filleta que es posi l’anorac , la bufanda i les botes .

Anem a donar la carta personalment a la Lluna.

Però, com?

Tu posa’t les botes d’aigua , agafa la carta i ara ho veuràs.

La Meritxell fa el que diu la seva mare i surten les dues entusiasmades de casa. La mare només contesta amb un “ ara ho veuràs” a les trenta mil preguntes de la seva filleta.

Finalment arriben al parc, s’acosten al estany i allà al mig de l’aigua hi ha la Lluna reflectida en l’aigua.

Aquí la tens! – diu la mare.

La Meritxell s’arremanga els pantalons i entra en el petit estany, arriba fins la Lluna i deixa la carta al seu costat.

L’endemà la Meritxell només fa que mirar per la finestra i quan es comença a fer fosc veu com una gran, grandiosa lluna de color taronja -platejat brilla en el cel.

Màma, màma la Lluna! La Lluna ha llegit la meva carta!

La mare s’apropa a la finestra i veu a la Lluna més gran i brillant que ha vist mai.

Mare i filla es posen l’abric i la bufanda i surten, agafades de la mà, al carrer, a gaudir del Nadal més il·luminat que han vist mai

Mira – diu la mare – És com si la Terra s’hagués omplert d’estrelles que brillen per la nit.

I allà hi ha uns llums en forma de Sol!

Les dos amigues miren a dalt i orgulloses poden veure com el Sol disfressat de Lluna les mira i somriu content.

Laura Jardí

LA BARCA DEL PESSEBRE

barca.jpg

Sempre seguia les instruccions bàsiques : col·locar les figures més grans en primer terme, prop de l’espectador, per tal de donar una sensació de perspectiva;  les figures humanes i les dels animals (bens, porcs, camells …) han de guardar relació de talla, és a dir, han d’estar proporcionades. No imitem la realitat si col·loquem costat per costat un gall més gran que un pastor, o un camell més petit que un patge reial.

Per fer més natural i real l’acció, cal que les nostres figures tinguin alguna activitat: un pescador amb la canya estirada, un pagès llaurant amb una parella de bous, una dona caminant cap a la font carregada amb un càntir…

Aquestes figures han de tenir els seus repeus ben amagats ja sigui amb terra, sorra o molsa, i fent una petita concavitat en forma de nínxol si el terra del pessebre és de suro o de qualsevol altre material de fàcil manipulació.

Mai faltava l’establia – algun any, enlloc del bou i l’ase, eren dos lleons els qui vetllaven Jesús -, tampoc, en algun límit, damunt d’un blau intens que simulava el mar, podia faltar la barca.

Algú li havia preguntat en més d’una ocasió quin sentit tenia posar una barca al pessebre, i ell  contestava sempre que  no ens ha de causar estranyesa que cada cultura,  tingui una manera peculiar d’entendre i fer el que és el pessebre, i així se’l faci seu.

Certament les barques tenen un paper rellevant als evangelis; Jesús escull pescadors per acompanyar-lo, i en més d’una ocasió les seves accions tenen com a suport físic una barca.

Hi ha però un altre significat, simbolitzen el trànsit, el pas d’una realitat a l’altra, i és justament per aquesta raó, que estaven sempre en el seu pessebre, més enllà de la joia del Nadal , cal tenir sempre present que estem de pas, i quina millor manera de recordar-ho ?.

La barca li parlava dels absents, ho feia de forma amable, integrada dins del missatge d’humilitat, amor i pau que el Pessebre transmet any rere any, segle rere segle, i mil·lenni rere mil·lennis, als diferents pobles de la Terra.

Me’n recordo sempre dels meus dies d’infantesa, quan acaronada per les onades, o descansant damunt la sorra de la platja, veig una barca.

Gaudiu del Nadal i de la vida, fins que sigueu cridats a fer la darrera travessia  que la barca simbolitza.

Al néixer, el bressol va ser per nosaltres la primera barca,  el seu balanceig alhora que la felicitat, ens transmetia seguretat i confiança; des del racó del pessebre, damunt d’un blau intens que simula el mar, cada any per Nadal,  la imatge de la barca em retorna les imatges del passat.

PASTORETS A L’ESCOLA

Gemma.jpg

 

Arriba Nadal, no falten gaires dies per acabar les classes i, a la guarderia Creu Alta, les profes han decidit que tots els nens facin els PASTORETS, inclosos els que només van a Espais familiars.

 

Saben que són molt petits i que de moment no entendran gaire cosa, però, explicat com si fos un conte, ells ho veuran tanmateix com un joc i tots voldran   “interpretar” qualsevol personatge. Només la il·lusió que els hi fa en general: disfressar-se, pintar-se i posar-se coses al cap, apart de portar també algun objecte de joguina a les mans de les que tenen a l’escola, ja és motiu suficient per pensar que pot ser “tot un èxit”.

 

La Mireia fa proposta a totes les profes de quedar-se en acabar les classes i així poder planificar bé el muntatge, perquè sigui vistós i no es faci pesat pels petits, tot i que hi haurà “més improvisació que assajos”.

 

Han decidit que més que ELS PASTORETS, seria millor una espècie de pessebre vivent. Creuen que els hi serà molt més fàcil i no tindran cap problema de canvis de vestuari, apart de que no hauran de parlar i podrà ser curtet.

 

Primerament, han d’escollir qui seran els personatges. A l’escola hi ha molts nens i serà difícil repartir els papers.

 

Un cop ben analitzat i contant, que les mides d’uns i altres no varien gaire, decideixen que Sant Josep serà el Miquel, tothom i està d’acord i ja en tenen un de resolt.

 

Ara toca escollir a la Verge Maria. Una de les professores comenta que ha de ser una nena que sigui dolça en els seus moviments i en el seu comportament general envers als altres companys. A tots els hi sembla bé tot i que algú opina que no es pot caure en l’error de que de tan bona nena, no doni la sensació de que li falta caràcter per poder ser la Mare de Deu.

Repassen bé les llistes i una professora apunta “la Itziar”. Tothom es tomba a mirar-la i una altre diu amb un to una mica dubtós “vols dir? – quan s’enfada no es que en sigui gaire de dolça.”

La professora que l’ha proposat li respon “normalment no s’enfada gaire i en canvi l’interès que posa sempre quan veu a algun company que plora o té algun problema, diu molt a favor d’ella, apart de que els seus posats, la seva manera de caminar i els seus moviments en general, son suaus i agradables de veure, sense oblidar que al mateix temps la seva cara picarona ja diu prou per poder veure-hi una Mare de Deu molt bona però també molt espavilada.

 

Han quedat tots ben convençuts amb tot el plantejament que els hi acaba de fer la professora i pensen que és la personeta més encertada.

 

Bé, diu la Mireia, dons ara, ens falta precisament el Nen Jesús, el més important.

 

La Sara, diu que aquest paper li toca fer-lo a un nen de la classe dels petitons que van a Espais familiars.

 

No cal ni que s’ho diguin, totes les professores que coneixen als petits que hi van, tenen el mateix nom al cap: l’Oriol.

 

La Sara no havia volgut dir res però també era amb qui pensava. Corrobora amb tothom de que a part de que és molt maco, tant ros i amb aquells ulls tan blaus que té, el comportament del nen es el més adequat.

 

Es un nen quiet, que es sap entretenir solet i sense donar problemes, així que queda decidit.

 

Acaben de repartir tots els papers que falten que en són molts, l’Àngel del Portal, l’Àngel de l’Anunciació, els quatre pastorets que han caigut de genolls i escolten atentament mentre els hi dona la noticia del naixement del Nen Jesús, els tres Reis Mags els seus patges, la pastoreta rentadora, la que porta un cistells ple d’ous, el pastor que va fent caminar el ramat mentre va cap a Betlem, el pescador, les dones del poble carregades de verdura i de fruita i en fi, tota la colla de pastors que volen anar a adorar al Nen Jesús i deixar coses a l’establia perquè no li falti rés.

 

A part, també hauran d’aprendre una cançó perquè quan s’acabi la representació, tanquin “l’espectacle” amb una música nadalenca alegra i coneguda pels pares i acompanyants i així poder cantar-la tots plegats.

 

Tal com ho han decidit, pot quedar molt maco (sempre i quan no hi hagi més d’un que decideixi “ampliar” el seu paper i surti gatejant del lloc que li han escollit, com per exemple, el mateix Nen Jesús!!!

 

 

 

Pels meus petitons Itziar i Oriol amb tot l’amor de la vostra avia

 

                                                                                     Gemma

 

 

Nadal 2010

L’AURORA

recien_nacido.jpg

 

És a punt de trencar el dia, s’inicia l’aurora. És un moment màgic. Se’n va la foscor de la nit i el sol comença a sortir tímidament, poc a poc, sense pressa, però sens perdre temps. Te molta feina per fer, ha d’omplir tot un jorn, fins anar-se’n per ponent i retornar a brillar novament.

 

De cop i volta, es va sentint un nou so, el plor d’un infant que acaba de néixer: l’Aurora. Se’n ha anat de la foscor i ha sortit a veure el món, poc a poc, sense pressa, però sens perdre temps. Té molta feina per fer, comença el camí de la vida i l’ha de recórrer de ple.

 

Aquell nadó va creixent, es va fent gran, es va fent una noieta, poc a poc, sense pressa, però sens perdre temps. Fa goig de veure-la, amb aquell cabell tan negre, aquella pell  morena, aquells ulls foscos tan vius, de mirada penetrant, que semblen voler percebre tot el  que hi ha al seu voltant.

 

S’ha anat fent una dona, s’ha convertit en esposa i es prepara per ser mare, poc a poc, sense pressa, però sens perdre temps. Ara ja te dos infants, dos nenes molt boniques que li fan cabal… Té el Jesús que l’adora, té unes filles que es fan grans. És feliç, no cal córrer, te molta vida per davant.

 

Les dos filles ja son dones, la gran, no trigarà a ser mare, també tindrà un infant.

L’Aurora mira al Jesús, el Jesús la mira a ella, i li diu emocionat,

com passa el temps, serem avis, tindrem un net ben aviat…

Poc a poc, sense pressa, no cal córrer. Vivim l’amor, es com un cant.

 

Ha nascut el petitó, l’Aurora se’l mira joiosa. Quin indefinible moment!

No li surten les paraules. Sent tendresa, sent amor…

Recorda quan va ser mare, i tenia la filla contra el cor.

Ho vol viure poc a poc, sense pressa, sens deixar que escapi el temps.

 

Han anat passant els anys, la família ha anat creixent.

Ara ja tenen tres nets. Tres petit que estimen intensament.

Aviat serà Nadal, nit de pau, nit d’amor,

Amb aquella màgia especial, que fa vibrar de goig el cor.

 

S’asseu prop del Jesús, el seu home, el seu amant.

Quants anys han passat plegats, quantes emocions viscudes…

Els seus ulls parlen per ella. Ell l’abraça dolçament i li diu a cau d’orella:

No cal córrer, no hi ha pressa, tenim tot l’amor,  per viure la vida que ens queda.

 

                                                                                                       Gemma Matas

 

Pel Xus i l’Aurora, no calen paraules…

PODRÉ ESTALVIAR?

cagt.jpg

 

Per tu Esther, he seguit escrivint.

 

S’acosta Nadal, el nen està assegut al sofà del menjador al costat del seu avi. Tots dos estan interessats mirant una peli que donen per la televisió.

 

Com sempre, en un dels punts més interessants, tallen i es posen a fer anuncis. L’avi s’aixeca i passant la ma carinyosament pels cabells del petit, aprofita el moment per anar al lavabo i quedar tranquil.

 

El noiet comença a perdre la paciència veient una i altra vegada les mateixes imatges, que si perfums, que si bombons quan venen els amics, que si roba molt elegant, que si joguines, joguines… es queda seriós i meditatiu. Tot d’una els seus ulls miren fixament el televisor i per l’expressió de la seva cara, sembla talment que estes en un altre món.

 

Torna l’avi del lavabo i al veure’l tan concentrar mirant la pantalla, es diu interiorment “millor que no el molesti, si jo tingués vuit anys com ell, segur que també estaria així, ja parlarem després”.

 

Per fi s’han acabat els anuncis i torna a començar la pel·lícula. L’expressió del nen torna a ser normal i segueix l’argument amb tot interès, es de ciència-ficció, qualsevol es posa a badar en moments i experiències com les que estan vivint els protagonistes!!!

 

En una altra banda de la casa es sent la veu de la seva germaneta, que no para de xerrar amb la seva avia. Segur que en un altre moment hauria pensat “mira que n’és de pesada, no callarà no” però està tan ensimismat amb el que està veient, que ni se’n adona de que hi es.

 

Després d’una bona estona, tornen a començar amb els anuncis. Aquesta vegada l’avi no s’aixeca. Agafa un llibret de passatemps que hi ha a la vora seu, agafa també el boli i decideix passar l’estona entretingut fins que tornin a començar.

 

Sembla que cada cop facin els mateixos. Interiorment riu i pensa “nois, estem en crisis, només poden anunciar els que encara poden anar remenant l’olla amb bon foc, i que duri”. Veu al seu net amb cara de avorriment i amb tota la intenció d’aixecar-se però quan ja casi està apunt de posar-se dret, tornen a començar els anuncis de les joguines. S’asseu bé i es torna a mirar la pantalla amb tot interès.

 

En aquest moment apareix la “xarrapeta”. Acaba de sentir alguna cosa d’un joc que a ella li interessa molt i no es qüestió de perdre-s’ho.

 

S’asseu molt a la bora del seu avi i segueix mirant i escoltant, calladeta, i pendent del que ensenyen i del que diuen, no sigui que hi hagi alguna altra joguina que també valgui la pena i se’l hi hagi passat per alt.

 

L’avi els contempla a tots dos i diu en veu alta “vuit anys i quatre anys, que us duri l’ innocència i la felicitat que porta”.

 

La iaia, que s’ho ha estat mirant des de la porta, no pot evitar comentar “apa, per la cara que feu tots dos, deu ni do la carta com serà de llarga”.

 

Arribant aquí, s’acaba el silenci de la petita i comença a parlar altre vegada. Ara amb més alt i més ràpid que abans, té d’explicar tot el que acaba de veure sense perdre temps.

 

Aquesta vegada sí que es tomba el seu germà “xist” li diu, però ella ja es a mig passadís i ni el sent.

 

S’ha acabat la pel·lícula, l’avi li pregunta: que, t’agrada’t nano?  – molt, contesta el seu net.

 

S’ha anat fent tard i arriba l’hora de marxar. No passen ni cinc minuts quan sona el timbre de la porta. Es el seu pare que els ve a buscar.

 

Un cop ha saludat, espera que s’acabin d’abrigar bé amb l’ajut de la iaia tot dient “fa molt fred eh, sortiu ben tapats”.

 

Quan ja estan llestos, s’acomiaden fins a l’endemà i retornen cap a casa seva.

 

El pare obre la porta, entre tots dos corrent a fer un petó a la mare que està acabant de posar el sopar a taula.

 

Els abraça a tots dos a l’hora, un per cada banda i els hi fa un bon petó, tot dient “sort que us he fet una sopa ben calentona i ben bona perquè esteu gelats”.

 

Es renten les mans, s’asseuen a taula i comencen a menjar. De cop i volta se sent la veu del nen amb un to de veu pensatiu, com si fes estona que està pensant en alguna cosa i ara ho seguis dient en veu alta “ mare, si ens has trobat freds a nosaltres, tots aquells nens que en el cole els hi aneu donant roba, com deuen estar? – tots reben anoracs i bufandes?” – la petita, seguint la conversa, sigui per casualitat o sigui perquè pensa en el complement que falta del conjunt hi afegeix “i guants i gorra?”

 

Tant el pare com la mare, deixen de menjar per un moment, es miren sorpresos i instintivament es miren als seus fills. La mare, es dirigeix al nen i li diu: “Com es que em preguntes això? – el nen se la mira seriós i li respon: “mira, no sé, he pensat que si nosaltres tot i anant abrigats hem passat fred, com s’ho deuen fer aquells nens? – “saps que, continua, jo tinc dos anoracs i una jaqueta, perquè no els en passes un? I referint-se a la seva germana hi afegeix, “i ella també en té de sobres, no necessitem tanta roba”.

 

La mare no sap que dir, es sent emocionada per la reacció del nen i el pare intenta ajudar-la mirant de comentar alguna cosa relacionada amb el tema fins que ella estigui en condicions de poder donar-li la resposta adequada. Per fi li respon, “som molts que els intentem ajudar”, el nen, sembla que queda convençut i segueix sopant.

 

Van passant els dies i arriba la Nit de Nadal.

 

Es reuneixen a casa dels avis i la “iaia de tots”, juntament amb els seus tiets i el seu cosinet, que es la primera vegada que celebra la festa amb ells. L’any passat encara no hi era.

 

L’avi té preparat el TIÓ, fa acostar als nets, tot dient, “au, primer el més petit, apa, la seva mare que el porti cap aquí i piquin el tió plegats, ara això sí, tots a cantar eh, sinó no cagarà res”.

 

No els hi ha repetir dos vegades, tota una colla de veus entonen el

 

                                               CAGA TIÓ,

CAGA TURRÓ

SI NO CAGUES BEN FORT

ET DONARÉ UN COP DE BASTÓ!!!

 

Quan el TIÓ ja ha cagat prou, tots deixen el regalets rebuts a un lloc que no facin nosa i s’entaulen per fer el sopar de Nadal.

 

En acabar, la “iaia de tots” agafa la bossa, l’obre i treu tres sobres. Dona el que correspon a cada un i els hi diu “aquest és un regalet que us vull fer a tots tres” cadascú agafa el seu sobre, al del petit l’agafa la seva mare però això no treu que la curiositat sigui la mateixa dels seus dos nebots. Tots tres s’hi troben un bitllet de 50€.

 

Els dos grans s’aixequen molt contents a fer un petó a la iaia, i el petitó li tira amb la maneta,  ajudat per la seva mare.

 

Ja es molt tard però tots plegats s’ho han passat tan bé, que ni se’n adonat de l’hora que era.

Decideixen marxar cap a casa, s’acomiaden el uns dels altres i queden per retrobar-se l’endemà per celebrar el Nadal altre vegada la familia junta.

 

Fa estona que els dos germans i els seus pares ja son al llit dormint plàcidament però tot d’una, el nen es desperta i es queda mirant expectat al seu voltant. Es fosc i no hi veu res. Es queda quiet i es nota que es va desvetllant.

 

Té la sensació d’haver somiat alguna cosa que no sap explicar però que l’ha deixat inquiet i no aconsegueix tornar a agafar el son.

 

Tot d’una, recorda el bitllet de 50€ que li ha regalat la iaia i pensa en quina cosa es podrà comprar primer, en hi ha tantes que li agraden que li serà difícil de triar, segueix pensant i nota una mica de fred. S’adona de que està una mica desabrigat, la roba no el cobreix bé. La tira ben amunt i segueix pensant.

 

No sap com però al notar al fred, el seu pensament ha canviat totalment. Se’n recorda de la conversa que va tenir dies enrere amb la seva mare referent a aquells nens que passaven fred i també li ve a la memòria el comentari que hi va afegir “molt no tenen ni roba ni tan siquiera joguines” – això a ell li era difícil d’entendre i li va contestar “t’equivoques mare, joguines sí, el reis passen per tot arreu” – la mare, en sentir això respongué “sempre i quan els nens escriguin una carta demanant-ne però com que el que tenen és fred i fins i tot alguns també gana, i veuen que els seus pares també, prefereixen demanar una roba que els abrigui o alguna cosa per menjar”.

 

Aquest comentari li va quedar tan gravat, que va aconseguir treure-l’hi el son.

 

Va tornar a recordar el bitllet de 50€ i es va dir “PODRÉ ESTALVIAR i no gastar-me’ls?”.

“Si la mare em pregunta com és que no em compro res, li diré que m’esperaré a veure que em porten els reis i llavors ja decidiré, no sé si s’ho creurà o si seré capaç de fer-ho. Soc molt mal gastador”.

 

Sen se ni adonar-se’n va tornar a agafar el son i va dormir d’una tirada fins al matí següent.

 

Van anar passant els dies i en arribar al dia cinc de gener, abans d’anar a veure la cavalcada com feien cada any, el nen va cridar a la mare perquè anés un moment a la seva habitació.

 

Mentre hi pujava, li anava donant preses tot dient “apa, afanyat, a veure si arribarem tard”

Al entrar, va veure que el nen ja estava arreglat i que inclús portava la jaqueta ja posada.

 

Es va fixar amb un sobre que portava a la ma i li va semblar llegir el nom, semblava el sobre que li havia donat la iaia la Nit de Nadal.

 

Quan li anava a preguntar que era allò, el nen se’l hi acostà, el va obrir i li va donar el bitllet de 50€ dient, “es perquè els donis a algun dels tres Reis, potser al negre que és el que porta més coses i li diguis que son perquè si encara hi son a temps, portin joguines per aquells nens que demà no en podran tenir cap. Si els hi dic jo segurament que no em farien ni cas però tu sabràs com convèncer-los, expliques molt bé les coses”.

 

La mare, abraçà al seu fill molt fort i plorant d’emoció li digué “no dubtis que els sabré convèncer, no caldran gaires explicacions, ho entendran de seguida”.

 

 

 

                                                                                                              Gemma Matas

NADAL ETERN

                                 Fundacio.JPG

El Lluis tenia vuitanta anys, vivia a la residència des que va fer els setanta-cinc, i el sucre li va donar un ensurt quasi mortal.

Havia nascut al poble, i desprès de fer les coses que feien els homes del seu temps; poc temps d’escola, complir amb els ‘deures religiosos’,  començar a treballar abans de tenir l’edat ‘legal’ – aleshores 14 anys -, servir a la pàtria,… va decidir que tindria cura de la  mare delicada de salut, això i la feina a la fàbrica li van ocupar la vida, fins que amb 80 anys, la mare el deixava el dia de Nadal.

Li va caldre començar de nou, i mal que mal – costa adaptar-se quan som grans- havia anat fent; durant la setmana el temps es consumia entre la fàbrica i la casa – detestava els bars – , i els caps de setmana acostumava a fer sortides per l’entorn, i quan era possible excursions amb autobús per les comarques properes. A l’estiu passava quinze dies  a la platja.

L’ensurt del sucre – va tenir una pèrdua de consciència que sortosament van intuir els veïns – , el va convèncer que viure sol, era un risc tant gran que no compensava – malgrat les dificultats de l’obligada convivència amb altres persones grans i malaltes –  la manca de llibertat.  Ell en tot cas, sortia tots els dies a caminar, i fins aquest any 2.010, havia continuat fent els seus 15 dies de platja.

El Lluis explicava sempre com eren de bonics els dinars de Nadal,  ells la nit del vint-i-quatre desprès de sopar, acostumàvem – fins que la mare va poder – a anar a la Missa de Gall, i la festa grossa – com és costum pròpia de Catalunya – la feien el dia 25 a l’hora de dinar.  Sopa de Galets, i carn d’olla – algun any-  pollastre de granja , els canelons eren pel dia de Sant Esteve que coincidia amb la diada del Sant Patró.

Des de l’estiu tot havia començat a anar a pitjor, i l’enyorança de la mare – que sempre tingut estat viva i present – va fer-se obsessiva.

El metge de la residència – sempre carregat de feina –  li anava canviant  les pastilles, sense cap resultat apreciable. I, malgrat participava en els preparatius nadalencs amb els altres residents, semblava anar-se marcint a mesura que transcorria el mes de Desembre.

Gaudia de les visites que diàriament feia a la residència un home, de nom Aniol – proper als seixanta anys-  per a ell doncs encara jove; hi tenia ingressada a la mare afectada d’Alzheimer, i a banda d’interessar-se per ella,  tenia sempre una paraula amable per a tothom. Li encantava el ritual ‘habitual’, avui que hi havia per a sopar ?. I, la mare en ocasions ho recordava i en altres, li calia ‘una petita ajuda’ que el Lluis sempre estava amatent a donar.

L’home s’havia interessat per la seva salut, en adonar-se –primer que ell mateix- que s’anava apagant de dia en dia. El Lluis li va explicar com sentia – cada cop amb més força – l’enyorança de la Mare, i d’aquells Nadals viscuts en la seva companya. Una llàgrima eixugada de manera displicent, li va confirmar que  l’Aniol  ho entenia molt bé.

Va sopar lleugerament el dia vint-i-quatre – altrament tenia prohibits els clàssics dolços de Nadal -, i un xic abans de les 22,00 hores ja estava al llit.

Al mati següent desprès d’esmorzar va tenir ocasió de saludar – i desitjar-se mútuament bones festes – a l’Aniol que venia a recollir a la seva Mare pel Dinar de Nadal. Desprès va tornar a la seva habitació per estirar-se una estona al llit.

Al vespres quan l’Aniol tornava a la Mare a la Residència es va assabentar  de la mort del Lluis. El van trobar mort al llit amb un gran  somriure que l’il·luminava la cara,  quan el buscaven a l’hora de dinar.

L’Aniol no va poder reprimir un sanglot, finalment el Lluis s’havia retrobat amb la seva Mare i celebraven el Nadal  Etern !. Agenollat a la petita capella de la Residència, l’Aniol va donar gràcies per la bona fi del Lluis.

PETITA HISTÒRIA NADALENCA

nadal.jpg  

 Per la Gemma, amb tot el meu afecte.

En Lluís i la Roser han acabat de sopar i estan fent una mica de sobretaula. La Marta, la seva filla, ja s’ha retirat a la habitació després de desitjar-los bona nit .

 

   Tot i que només té vuit anys és molt responsable amb els seus deures i en tot el que es refereix als seus estudis. És una gran entusiasta del piano i el temps que necessita, per poder dedicar a la música, li manca a l’hora de complir amb els treballs de l’escola. 

 

   De cop i volta, la Roser interromp la conversa amb el seu marit i escolta amb atenció: li ha semblat sentir el plor d’un nadó. En Lluís la observa, estranyat per la seva reacció i en quedar tot completament en silenci, també té la mateixa sensació que la seva dona. Es miren amb sorpresa i s’aixequen quasi al mateix temps per anar cap a la porta d’entrada. En obrir, es queden tots dos bocabadats: a l’esglaó, al damunt d’un gruix de diaris i d’unes tovalloles, hi ha una criatura molt petitona plorant a ple pulmó.

 

   La Roser s’ajup quasi bé a l’instant i la recull, abraçant-la fortament contra el seu pit. Va embolcallada amb uns jerseis molt vells i en destapar-la una miqueta, troben un paper escrit: “em dic Paula, tinc un mes i no tinc a ningú, em puc quedar amb vosaltres?”. Es miren i entren ràpidament amb la petitona.

 

    A l’altre banda del carrer, amagada a l’ombra,  hi ha una noia molt jove plorant amargament. Un cop ha vist que han tancat la porta, s’empassa les llàgrimes i se’n va tirant carrer avall, volent-se convèncer a sí mateixa de que era el millor que podia fer per la seva filla. Durant temps havia observat el comportament d’aquella família i li va agradar. Estava segura de que acollirien bé la petita i que seria el seu millor futur. Ella, no li podia oferir res, només malviure i tristesa.

 

   En Lluís va directament al menjador i fa espai a la taula. La Roser hi deixa la petita amb tota delicadesa. Tots dos estan tan sorpresos, que no saben ni com moure’s ni que fer, però els plors de la nena els fan reaccionar. 

 

   Primer que res, decideixen donar-li llet a cullaradetes, després la despullen i la banyen amb aigua calentona per fer-la entrar en calor. La cobreixen amb una tovallola, li posen una manta a sobre per evitar que agafi fred i s’organitzen per anar buscant  urgentment  el més necessari per poder-la atendre.

 

   En Lluís surt disparat cap a una farmàcia per comprar llet, biberó, xumet i bolquers. La Roser, busca robeta de quan la seva filla era petita per, de moment,  poder sortir del pas. Té la Marta al costat i veu que l’expressió de sorpresa de la seva cara, encara no ha canviat. A la nena li sembla com si  que, des de que ha entrat el nadó, la casa estès sota poders màgics. Tot eren presses, anades cap a una banda i cap a l’altre, entrebancs per voler fer les coses ben ràpid  i la música de fons del plor agut de la nena.

 

   La Roser, que ja s’ha anat refent de la primera impressió rebuda, li demana que estigui per la petitona mentre ella intenta trobar tot el que està buscant. La Marta, s’asseu sobre el llit observant-li la careta. Ara ja no plora i té el ullets ben oberts. – Has vist mare quin blau més bonic?, sembla ben bé una nina. – La Roser, quan per fi la pot anar vestint, observa que certament sembla una nina. Té el cabell d’un color ros daurat i els ulls molt grans de color blau intens. Sembla un àngel, l’àngel del Nadal que estava apunt d’arribar.

 

   El matrimoni decideix tirar endavant amb aquella estranya situació que se’ls hi ha presentat. Deixaran passar les properes festes i procediran a tramitar l’adopció.

-.-.-.-.-.-.-

   La nena va anar creixent junt amb els seus nous pares i la seva germaneta. Rep tota mena d’atencions, tant ells com la Marta l’han acollit com un membre més de la família.

 

   Han passat sis anys, la Paula demostra ser una nena llesta i molt eixerida. La educació que va rebent la va convertint en una personeta adorable.

 

   Li agrada també molt la música,  i això a la Marta l’omple de satisfacció. No es cansa d’ensenyar cançons a la seva germaneta, acompanyant la melodia amb el piano. Es sent la seva protectora des de el primer dia. Amb els seus catorze anys, s’ha convertit en una noieta molt bonica. És moreneta, al contrari de la Paula, té els ulls d’un color castany tirant a avellana i s’assembla molt a la seva mare, tant en el seu físic com en el seu comportament. En Lluís està molt orgullós de la seva família.

 

   Ha arribat el dia de celebració del concert de Nadal a l’escola. La sala està plena de pares, familiars i amics que van a escoltar-lo. En Lluís i la Roser s’asseuen al mig de la segona fila per quedar ben endavant, la primera ja està ocupada. La Roser va observant el públic i saludant a tothom. Quan ja està apunt de començar, repara en la noia que seu just al mig de la primera fila, davant d’en Lluís. Li crida l’atenció ja que en tot el temps que porten les seves filles a l’escola, és la primera vegada que la veu, això que normalment sempre va a buscar a la petita.

 

   El cor està format  per alumnes de diverses edats. Els dirigeix la professora de música de l’escola i va acompanyat al piano per la Marta.

 

   Com acostumen a fer cada any, estrenen una peça i aquest cop és la NO-NI-NÓ, una cançó de bressol mallorquina molt bonica i bastant complicada. Tal com anuncia el programa, la melodia la porta una solista, acompanyada per tot el cor: la Paula. Els seus pares tenen moltes ganes d’escoltar-la.

 

   Arriba el moment i la nena s’avança. Comença el primer compàs del piano, la nena es prepara i dirigeix la mirada al públic buscant a la seva mare, sona el segon compàs i els ulls de la nena queden com atrets per uns altres ulls blaus, tant bonics com els seus, que la contemplen des de la primera fila plens de tendresa. La Paula sent l’inici del tercer compàs i comença a cantar, sense deixar de mirar-la fixament. La noia no coneix la cançó i només sentir la lletra, ha de fer esforços per no posar-se a plorar…

 

 

No-ni-nó li diu sa mare…

no-ni-nó n’és petitó

no-ni-nó quan lo bolcava

i tot era no-ni-nó…

                                                 

   Quan arriba l’acompanyament del cor, en sentir el -Vou veri vou- la Paula reacciona i segueix buscant. Veu a la mare i al pare, somriu i es prepara per començar la segona estrofa.

 

   La Roser sent un calfred, no sap ben bé per què però, la reacció que ha tingut la nena en iniciar la cançó, la ha posat molt nerviosa.

 

   En acabar el concert, fa temps per poder veure la noia. Veu uns ulls blaus molt plorosos i molt coneguts per ella… Es troben les seves mirades, la Roser li somriu i li fa que si amb el cap. Passa la noia i van seguint els altres. Surt en Lluís, la Roser, instintivament agafa la mà del seu marit i l’estreny molt fort. En Lluís se la mira, no sap per què però també sent la necessitat de tenir un contacte amb ella. Li passa la mà per l’espatlla, l’estreny contra ell i la besa dolçament.

 

Gemma Matas