Per la Gemma, amb tot el meu afecte.

En Lluís i la Roser han acabat de sopar i estan fent una mica de sobretaula. La Marta, la seva filla, ja s’ha retirat a la habitació després de desitjar-los bona nit .

 

   Tot i que només té vuit anys és molt responsable amb els seus deures i en tot el que es refereix als seus estudis. És una gran entusiasta del piano i el temps que necessita, per poder dedicar a la música, li manca a l’hora de complir amb els treballs de l’escola. 

 

   De cop i volta, la Roser interromp la conversa amb el seu marit i escolta amb atenció: li ha semblat sentir el plor d’un nadó. En Lluís la observa, estranyat per la seva reacció i en quedar tot completament en silenci, també té la mateixa sensació que la seva dona. Es miren amb sorpresa i s’aixequen quasi al mateix temps per anar cap a la porta d’entrada. En obrir, es queden tots dos bocabadats: a l’esglaó, al damunt d’un gruix de diaris i d’unes tovalloles, hi ha una criatura molt petitona plorant a ple pulmó.

 

   La Roser s’ajup quasi bé a l’instant i la recull, abraçant-la fortament contra el seu pit. Va embolcallada amb uns jerseis molt vells i en destapar-la una miqueta, troben un paper escrit: “em dic Paula, tinc un mes i no tinc a ningú, em puc quedar amb vosaltres?”. Es miren i entren ràpidament amb la petitona.

 

    A l’altre banda del carrer, amagada a l’ombra,  hi ha una noia molt jove plorant amargament. Un cop ha vist que han tancat la porta, s’empassa les llàgrimes i se’n va tirant carrer avall, volent-se convèncer a sí mateixa de que era el millor que podia fer per la seva filla. Durant temps havia observat el comportament d’aquella família i li va agradar. Estava segura de que acollirien bé la petita i que seria el seu millor futur. Ella, no li podia oferir res, només malviure i tristesa.

 

   En Lluís va directament al menjador i fa espai a la taula. La Roser hi deixa la petita amb tota delicadesa. Tots dos estan tan sorpresos, que no saben ni com moure’s ni que fer, però els plors de la nena els fan reaccionar. 

 

   Primer que res, decideixen donar-li llet a cullaradetes, després la despullen i la banyen amb aigua calentona per fer-la entrar en calor. La cobreixen amb una tovallola, li posen una manta a sobre per evitar que agafi fred i s’organitzen per anar buscant  urgentment  el més necessari per poder-la atendre.

 

   En Lluís surt disparat cap a una farmàcia per comprar llet, biberó, xumet i bolquers. La Roser, busca robeta de quan la seva filla era petita per, de moment,  poder sortir del pas. Té la Marta al costat i veu que l’expressió de sorpresa de la seva cara, encara no ha canviat. A la nena li sembla com si  que, des de que ha entrat el nadó, la casa estès sota poders màgics. Tot eren presses, anades cap a una banda i cap a l’altre, entrebancs per voler fer les coses ben ràpid  i la música de fons del plor agut de la nena.

 

   La Roser, que ja s’ha anat refent de la primera impressió rebuda, li demana que estigui per la petitona mentre ella intenta trobar tot el que està buscant. La Marta, s’asseu sobre el llit observant-li la careta. Ara ja no plora i té el ullets ben oberts. – Has vist mare quin blau més bonic?, sembla ben bé una nina. – La Roser, quan per fi la pot anar vestint, observa que certament sembla una nina. Té el cabell d’un color ros daurat i els ulls molt grans de color blau intens. Sembla un àngel, l’àngel del Nadal que estava apunt d’arribar.

 

   El matrimoni decideix tirar endavant amb aquella estranya situació que se’ls hi ha presentat. Deixaran passar les properes festes i procediran a tramitar l’adopció.

-.-.-.-.-.-.-

   La nena va anar creixent junt amb els seus nous pares i la seva germaneta. Rep tota mena d’atencions, tant ells com la Marta l’han acollit com un membre més de la família.

 

   Han passat sis anys, la Paula demostra ser una nena llesta i molt eixerida. La educació que va rebent la va convertint en una personeta adorable.

 

   Li agrada també molt la música,  i això a la Marta l’omple de satisfacció. No es cansa d’ensenyar cançons a la seva germaneta, acompanyant la melodia amb el piano. Es sent la seva protectora des de el primer dia. Amb els seus catorze anys, s’ha convertit en una noieta molt bonica. És moreneta, al contrari de la Paula, té els ulls d’un color castany tirant a avellana i s’assembla molt a la seva mare, tant en el seu físic com en el seu comportament. En Lluís està molt orgullós de la seva família.

 

   Ha arribat el dia de celebració del concert de Nadal a l’escola. La sala està plena de pares, familiars i amics que van a escoltar-lo. En Lluís i la Roser s’asseuen al mig de la segona fila per quedar ben endavant, la primera ja està ocupada. La Roser va observant el públic i saludant a tothom. Quan ja està apunt de començar, repara en la noia que seu just al mig de la primera fila, davant d’en Lluís. Li crida l’atenció ja que en tot el temps que porten les seves filles a l’escola, és la primera vegada que la veu, això que normalment sempre va a buscar a la petita.

 

   El cor està format  per alumnes de diverses edats. Els dirigeix la professora de música de l’escola i va acompanyat al piano per la Marta.

 

   Com acostumen a fer cada any, estrenen una peça i aquest cop és la NO-NI-NÓ, una cançó de bressol mallorquina molt bonica i bastant complicada. Tal com anuncia el programa, la melodia la porta una solista, acompanyada per tot el cor: la Paula. Els seus pares tenen moltes ganes d’escoltar-la.

 

   Arriba el moment i la nena s’avança. Comença el primer compàs del piano, la nena es prepara i dirigeix la mirada al públic buscant a la seva mare, sona el segon compàs i els ulls de la nena queden com atrets per uns altres ulls blaus, tant bonics com els seus, que la contemplen des de la primera fila plens de tendresa. La Paula sent l’inici del tercer compàs i comença a cantar, sense deixar de mirar-la fixament. La noia no coneix la cançó i només sentir la lletra, ha de fer esforços per no posar-se a plorar…

 

 

No-ni-nó li diu sa mare…

no-ni-nó n’és petitó

no-ni-nó quan lo bolcava

i tot era no-ni-nó…

                                                 

   Quan arriba l’acompanyament del cor, en sentir el -Vou veri vou- la Paula reacciona i segueix buscant. Veu a la mare i al pare, somriu i es prepara per començar la segona estrofa.

 

   La Roser sent un calfred, no sap ben bé per què però, la reacció que ha tingut la nena en iniciar la cançó, la ha posat molt nerviosa.

 

   En acabar el concert, fa temps per poder veure la noia. Veu uns ulls blaus molt plorosos i molt coneguts per ella… Es troben les seves mirades, la Roser li somriu i li fa que si amb el cap. Passa la noia i van seguint els altres. Surt en Lluís, la Roser, instintivament agafa la mà del seu marit i l’estreny molt fort. En Lluís se la mira, no sap per què però també sent la necessitat de tenir un contacte amb ella. Li passa la mà per l’espatlla, l’estreny contra ell i la besa dolçament.

 

Gemma Matas

                 

El resol donava una especial bellesa a la majestuosa imatge del temple Parroquial, que el Feliu mirava des del balcó de casa seva, tot fumant-se un cigarret ( havia pres el costum de sortir a fumar al balcó, per tal de no deixar olor de tabac per la casa, i també perquè la filla Patrícia patia d’asma; no s’havia mai però plantejat seriosament deixar de fumar, tot i els insistents missatges de les autoritats sanitaris, o potser era el fet mateix de portar la contraria a aquestes autoritats ,que de forma habitual no donaven resposta a cap de les necessitats de la població, el que el feia persistir en l’hàbit de fumar ; no més però de cinc cigarrets al dia ). Uns cops al vidre de la finestreta el varen treure de la seva abstracció, era la Maria, la seva esposa, que li recordava que ja era quasi l’hora de sopar i començaven a arribar a casa els fills i la neta.

El Feliu va petonejar carinyosament al seu fill Josep, fuster com ell, i com el treballador de Llorach i Rauríc Fusters S.L., i a la seva jove, la Cristina que treballava a la Plaça del Mercat , i com no a la Margarida, la neta que havia emplenat d’il·lusió aquella família, desprès van arribar la Patrícia i el seu marit ,el Jordi ; s’havien casat tot just l’estiu anterior, però no semblava que tinguessin intenció de fer-los avis per segona vegada. El jovent d’ara tenen altres prioritats !

El sopar de Nadal era una tradició familiar i aquell any , El Feliu ,es sentia particularment satisfet de com li havia anat la vida. Desprès del sopar la Margarida els va llegir dempeus damunt d’una cadira, una cançó de Nadal o millor un verset, que havien treballat ala guarderia; els aplaudiments i els euros van ser extraordinaris; la Cristina li va dir a la menuda que el hi posaria en la seva llibreta de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, per poder-los gastar quan fos necessari per l’escola, o en allò que calgués. La Margarida va fer com tots els infants, un posat de disgust; així que no es podria comprar caramels amb els diners que li havien donat els avis i els tiets !

En acabar el sopar ,i la sobretaula i un cop estava tot recollit ,els fills varen marxar, els uns perquè la menuda es moria de son, i els altres perquè encara havien d’anar a fer el compliment en algun altre lloc. Ell i la Maria varen romandre asseguts al sofà, tot i fent temps per anar com cada any a la missa del Gall.

El Feliu li va preguntar a la dona , saps a qui he vist avui ?, la Maria va pensar que devia ser algú que feia molt i molt temps que no veia pel to de la pregunta, i li va respondre que no, que no ho sabia, doncs al Valentí !, la Maria no recordava a ningú amb aquell nom i li va preguntar que qui era aquell Valentí. El Feliu li va fer memòria d’un amic que havia tingut a la infantesa , amb el que havien compartit tota mena d’aventures, des d’excursions pel rodal de Castellar del Vallès,  fins a banys durant l’estiu en els gorgs del Ripoll, passant pels jocs i els estudis al col·legi públic. Ara l’ Albert Antonell i Ribatallada, des de les pàgines de Forja estava posant en coneixement dels nouvinguts i recordant a molts com ell, tots els racons i raconets d’aquesta part de l’alt Vallès. La Maria recordava un amic del Feliu que havia marxat de Castellar del Vallès , tant bon punt varen tornar ambdós del servei militar, i ells decidien casar-se ; aquell xicot anys enrere havia intentat fer-li la cort, però ella n’estava molt i només del Feliu, i l’intent no va passar d’aquí.

I a on us heu vist ? va preguntar la Maria, recordes que avui a la tarda m’han trucat del taller perquè s’havia d’anar a fer un arranjament urgent a l’Hotel Hilton Diagonal ?. La Maria ho recordava bé perquè aquella trucada els havia fet quasi enfadar-se, perquè hi has d’anar tu !, no hi ha més operaris al taller ?, però el Feliu no havia pogut dir que no, ell sabia prou el que calia dur per fer un arranjament, havia estat l’encarregat de bastir tota la fusta d’aquell hotel, i també gaudia de la plena confiança del senyor Llorach , que havia recorregut a ell demanant-li que fes aquesta feina, com un favor personal. Va trucar a l’hotel i el cap del servei de manteniment li va dir que la porta de l’armari d’una de les habitacions de gran luxe s’havia despenjat i havia caigut, al Feliu allò li semblava impossible , i el va esperonar més si calia per un cop recollides les eines del taller, la cola d’impacte, unes quantes bisagres  [ frontisses en català] i caragols de fusta, va anar-se’n cap a l’hotel.

El Director li va explicar que tenien un hoste molt especial, un magnat de les finances i que per descomptat pagarien el preu que fos, per aquella assistència en aquell dia tant especial. El Feliu va arribar a l’habitació i va constatar – com esperava – que la porta de l’armari havia estat arrancada de forma intencionada, la bisagra tenia bona part de la fusta del bastiment enganxada, va descollar les altres bisagres, va tapar l’esvoranc i li va col·locar cola d’impacte, va fer nous forats per posar novament la bisagra, i un cop tornada a penjar la porta ningú diria que allò hagués succeït mai. Quan estava recollint les eines per marxar, va sentir que s’obria la porta de l’habitació, era l’hoste que tornava ; va acabar de recollir les eines i els petits fragments de fusta i quan es va girar va veure que es tractava del Valentí; ambdós es van quedar uns moment sense saber que dir, ni que fer, uns instants desprès però es fonien en una abraçada ; el Valentí li va fer explicar tota la seva vida, el Feliu li va dir que s’havia casat amb la Maria, que tenien dos fills i una neta, continuava treballant a la mateixa fusteria , on amb el anys s’ocupava de les tasques més delicades i complexes, i que per aquesta raó havia estat ell, qui havia vingut a atendre la petició d’aquest client tant especial. Va arribar l’hora de que fos el Valentí qui expliques la seva vida ; i es va remuntar a la infantesa quan més que jugar , volia sempre, sempre, guanyar i ho aconseguia la major de vegades, quan es podia de forma neta i correcta, i quan no, fent tota mena de trampes i joc brut, – el Feliu això ho recordava bé perquè tot i que eren amics, si l’un i l’altre jugaven en diferent equips, el Valentí no tenia cap problema en practicar el joc brut fins i tot amb ell – , desprès del servei militar es va posar en el negoci dels cotxes de segona mà, no feia masses preguntes respecte de la procedència dels vehicles que li diuen, particularment si es podien vendre a un preu elevat, i n’acceptaven un petit import com a pagament , vindrien desprès la maquinaria per a la construcció, i més endavant els primers negocis de transport, per terra , per mar ( no tenia cap preocupació ecològica com et pots imaginar amic lector ), i per aire, aquesta activitat el portaria al contraban en gran escala de tot mena d’estris i substàncies ,el regim polític d’aquells anys participava activament en aquesta mena de tasques. Amb tot això va concloure, he arribat a tenir una gran fortuna que en permet viure en llocs com aquest.

El Feliu li va preguntar si tenia família , el Valentí va contestar que s’havia casat amb una noia que tenia molts diners, que havien tingut un fill , però que feia molts i molts anys que no els veia, ni a l’un ni a l’altra. La seva dona va resultar que no tenia aquest esperit guanyador , que ell s’esperava trobar, havia heretat la seva fortuna , i l’única cosa que pretenia era gaudir de l’existència amb el seu espòs i el seu fill.

El Feliu va mirar el rellotge, tenia que marxar, aquesta nit tenia la família a sopar i faria tard, es va atrevir a convidar al Valentí a sopar també amb ells, la resposta el va deixar sense alè ; a Castellar del Vallès ?, avui tinc un sopar de negocis, em de tractar del subministrament del material ferroviari per a la línia d’alta velocitat Barcelona-Madrid. El Feliu no en sabia res del món dels negocis, ni en volia tampoc saber, però li va semblar del tot inusual fer un sopar de negocis la nit de Nadal.

En acomiadar-se ambdós tenien la convicció que potser no es tornarien a veure mai més.

A la missa del Gall es van trobar amb la majoria dels qui compartien com ells l’eucaristia dominical, hi havia alguna absència ja prevista, com algunes persones d’edat a les que el fred havia atemorit, però també hi havia alguna cara nova, potser algun nouvingut a Castellar del Vallès.

En sortit de la missa i mentre s’adreçaven cap a la Rectoria a fer un ressopó, li va cridar l’atenció una luxosa limusina aparcada al davant mateix de l’escala d’accés a l’església, encara el va sobtar més trobar-se amb el Valentí, que havia seguit des dels darrers banc la celebració de la missa. Desprès del ressopó es van acomiadar de tothom amb un fins avui mateix, i felicitats a tots els Esteves !.

Tots tres, el Valentí, la Maria i el Feliu, es van deturar davant la façana del temple, i allà el Valentí els va confessar a tots dos , que sentia haver-se equivocat del tot en el plantejament de la seva vida; passats els 50 anys , només tenia diners, i això si, tot el que els diners poden comprar, com aquella esplèndida limusina que l’esperava amb el xofer assegut al volant. Es sentia el perdedor davant d’ells dos, que únicament havien pogut acabat de pagar – amb penes i treballs – la casa, i havien gaudit d’un cotxet. Ells havien gaudit de veure créixer els fills i ara gaudien de la primera neta.

Es van acomiadar, amb la voluntat de retrobar-se alguna vegada més en el futur, el Valentí va pujar al cotxe, les darreres paraules que li van adreçar foren , Bon Nadal i felicitat plena en l’any nou !.

Aquella matinada, junts al llit, com feia més de vint-i-cinc anys, el Feliu i la Maria van tenir consciència, potser per primera vegada, de que la seva, era hi havia estat sempre una vida plena, es varen adormir , com sempre, abraçats l’un a l’altre.

 

ANTONIO MORA VERGES

 

 

Fa poc que la Isabel ha arribat a l’hotel; treu de la maleta el vestit de seda negra que es va comprar ahir, i el penja a l’armari. El  mira embadalida, fa molts anys que no s’ha posat res tan elegant… La seva millor amiga, la Neus, li ha dit que és ideal per a una nit tan especial com la d’avui. S’estira una estona damunt del llit per esperar l’hora del sopar, i observa atentament les parets; pensa que totes les habitacions d’hotel s’assemblen; són fredes i impersonals. Obre  el televisor per distreure’s, i veu que totes les cadenes emeten imatges de Nadal  amb persones que semblen felices. No entén que ningú no estigui trist.

 

Se li fan llargs els minuts d’espera,  sap que aquesta nit serviran un menú especial i també hi haurà ball en viu. Recorda que la Neus sempre li recomana que es distregui més… que comprengui  que l’Albert és mort, però ella encara és viva… i també li explica que en aquestes estades d’hotel, s’hi coneixen molts homes que estan tan solitaris com ella…

 

  

Tot sentint com li tremolen les cames, s’aixeca per apropar-se a aquell home elegant i ben plantat que li demana un ball…però, de sobte, li mira les mans i s’atura…no pot evitar de recordar aquelles  altres mans  de l’Albert que tantes vegades l’havien abraçat amb amor… Demana disculpes al ballarí  i torna a asseure’s. Ha decidit que, per molta raó que pugui tenir la Neus, aquesta nit de Nadal encara la vol continuar  vivint sola amb el record de l’home que encara estima i enyora…

L’any que ve, ja decidirà què vol fer…

 

 

 

 

Pilar Campmany i Piqué

 La senyora Rosa de 88 anys  passarà el Nadal sola, ni el fill ni els petits nets l’acompanyaran. El noi l’hi ha donat la seva excusa. És la vida!   La jove tira per una altra banda.

 

Prou plorar—es diu la iaia i  amb veu ben alta  afegeix…

 

Sola?, sola no estaré! Serem quatre!

 

Agafa l’escala i  treu de dalt del últim prestatge del armari una grossa caixa de cartró marron on està guardat  tot el necessari  per fer el pessebre.

 

L’ha fet tantes vegades que aviat té llesta la tarima. Primerament, amb els trossos d’escorça de suro fa les muntanyes i amb sorra i pedretes els camps, els camins i la vora del riu fet de paper de plata.

 

Ara toca posar-hi les figures i les demés peces que el temps i  petites manetes han malmès  una mica. No importa, hi ha  tot  el que necessita per fer-lo  i amb això en té prou .

 

Les mans tremoloses de la Rosa acaricien cada figura  que treu de la capsa i mentre les va col·locant els ulls se li omplen de llàgrimes. 

 

De primer i en primer terme el Portal amb : el nen Jesús al que  li manca el peu enlairat, Sant Josep amb  un braç enganxat en farina i aigua, la Verge Maria repintada, de fa anys, amb colors vius per tapar les marques dels punxeguts ullals d’en Mac, el cadell jogasser que la va trobar caiguda al terra i s’hi va entretenir una bona estona i el bou i la mula que semblen nous. Tots plegats a  dins una establia escantonada.

 

Els Reis, com sempre fent camí per dalt de les muntanyes. Algun ha perdut el patge i el negre el turbant.

 

La masia té la teulada  foradada i el pagès que  llaura el camp del davant ho fa  amb uns bous que només s’aguanten amb tres cames.

 

En la berenada dels pastors no hi ha l’olla ni l’àngel anunciador, fa anys que s’han perdut! 

 

El petit poble  de suro, que els semblava Montagut, el poble de l’avi Joan, s’ha conservat. Anirà posat al lloc de sempre, a la plana, entre les muntanyes i el riu.

 

Al riu no li pot faltar  el seu pont amb l’ase i l’home que el travessen  i la dona que renta i no té la picadora, perquè aquesta es va trencar al caure la figura, de les petites mans del David, a terra. 

 

Caminant pel camí que porta al Portal de Betlem hi posarà: la dona amb la lletera damunt el muscle i que de fer tant de camí, se li ha trencat el braç que la subjectava però la lletera s’aguanta igual; el pagès amb barretina al cap i carregat amb un xai a l’espatlla, que està com el dia que el varen comprar; la dona que porta un pa rodó i la mare amb el nen agafat de la mà son de plàstic, els van comprar més tard;  el vellet amb una gallina als braços és l ‘últim  va tant poquet a poquet!

 

 Finalment de dins un embolcall de paper  surten tots els animalets!… xais, conills, ànecs, gallines, galls indi, porcs… n’hi havia molts més de cadascuna de les espècies   però cada any se’n perdien uns quants. Cal posar-los al seu lloc, la Rosa  els va situant: gallines, galls, galls dindi i porcs  a la masia, els ànecs a la bassa i els xais amb els pastors. 

 

Damunt les muntanyes, com sempre, una empolsada de” polvos Talco”.

 

La estrella que guia els Reis s’ha perdut, és igual, Ells ja sabran trobar el Jesuset, han fet tantes vegades el camí!

 

Mancarà la humida molsa i els arbres verds que anaven a buscar plegats al bosc de Can Puig!

 

La flaire que desprèn el conjunt es dolça i amarga. Tot plegat  va ser comprat per fer el primer  pessebre pel fill que ara té 44 anys.

 

 La Sra. Rosa  mira el pessebre  enllestit, el veu sense defectes,  igual que  com el feien  fa molt i molt de temps i s’entristeix pensant  amb nostàlgia que ningú hi tocarà les figuretes canviant-les de lloc  ni emplenarà de petits cotxets el camí cap el Portal. 

 

 L’avia Rosa  aixeca el cap, omple els pulmons d’aire que expulsa amb vigor, s’eixuga els ulls, s’asseu i  fa  la llista per comprar el que li cal per fer l’àpat de Nadal.

 

Està dos dies enfeinada cuinat. Fa canalons,( a ells, els convidats, no els faria cap gràcia de primer plat sopa), de segon, pollastre, no pas dels de granja sinó  dels criats al camp amb un pedrer ple de blat de moro, fulles de col, herbes mil i pedretes, com cal!, el farà farcit amb botifarra de can Baldiró feta  només amb carn de porc, sal i pebre, i amb  prunes i pinyons.

 

 No pot mancar l’entremès amb pernil, botifarra negre, catalana, sardines i una bona cullerada de”ensaladilla russa”.

 

Per postres un bon “pijama” i torrons de Jijona, Alacant i massapà.

 

Per beure: vi bo, aigua  fresca de l’aixeta, aigua de vichy per pair bé, cafè, copa de conyac Terry de malla vermella i anís.

 

Dia 25 de desembre.

 

La taula parada amb les estovalles de fil blanques i bordades per l’avia de la Rosa, els plats de porcellana fina  i la cristalleria, regals de noces i la coberteria de plata regal també de noces  d’uns oncles orfebres de Tarragona.

 

-Pare, vos seieu aquí i la mare al vostre costat- els diu  senyalant-los el lloc

 

-Tu tita Carmelita i jo seurem al seu davant.

 

-Aquesta vegada vull començar fent un brindis- els anuncia mentre destapa amb un sonor… Pum! la botella de xampany Codorniu Extra Semisec i omple les copes…

 

El cel s’obre, cau el sol, trencadís de vidre i en la foscor un punt lluminós…

 

Una clau obre la porta del pis  i entren cridaners i contents els petits nets.

 

– Iaiaaa!,… iaiaaa!… venint amb el pare a passar el Nadal amb tu!!!

 

Massa tard.

 

 Rosa Vila i Gratacós                        

 Barcelona a 5 de Novembre del 2010

Ahir es van acabar les vacances. Aquest Nadal ho he passat força bé. El papà i la mamà em van comprar moltes joguines i vam cantar nadales a l’habitació on hi ha el pessebre. Els papàs sempre em compren més coses per Nadal que per Reis. Diuen que així tinc més temps per jugar. L’arbre no era tan gran com el de l’any passat. Hem de cuidar els arbres i el d’aquest any tenia arrels. El papà diu que el plantarem a la serra de Collserola. Tenia moltes llumenetes que s’encenien i s’apagaven. El meu germà gran i la mamà van posar-hi moltes boles de molts colors. El meu germà gran va sortir a sopar la nit de Cap d’Any. Encara no té divuit anys però s’afaita i surt amb noies. La nit de Cap d’Any me’n vaig anar a dormir d’hora. Des de la meva habitació vaig sentir que el meu germà gran parlava per telèfon. A vegades jo he agafat l’encàrrec quan ell no hi és. Em sembla que la noia es diu Carla. Sempre riu molt i diu que sóc encantador. El meu germà gran s’enfada si no li dic ben clar el que volia la Carla. A mi m’agradaria que em truqués una noia però el papà diu que sóc massa petit. A l’arbre jo tenia una videoconsola Nintendo i un llibre que quan l’obres és un castell o una masia o la cuina de la Ventafocs. S’hi pot jugar si obres les pàgines i mous els ninots que hi ha. El papà tenia una capsa plena de mocadors i la mamà tenia aigua de colònia. El meu germà gran tenia una màquina d’afaitar elèctrica. Jo quan sigui gran no vull tenir pèls a la cara. Quan va trucar la Carla per desitjar-nos un bon any li vaig preguntar per què li agradaven els nois que s’afaiten. Va riure molt però el meu germà gran va agafar de seguida el telèfon. No estava gaire content i em va dir que anés a jugar amb la videoconsola. Jo li vaig dir que no que volia parlar amb la Carla. A la tarda la mamà em va preparar el bany amb aigua molt calenta. Jo jugava amb l’esponja i la mamà em rentava el cap. Quan em vaig quedar sol va entrar el meu germà gran i em va preguntar si volia jugar amb la videoconsola. Li vaig dir que no però la va agafar de la meva habitació i me la va llançar. No hi vaig poder jugar perquè es va mullar tota i ja no funciona. Abans d’ahir els papàs em van portar a casa dels tiets de Sants. El papà i la mamà anaven vestits de negre i van dir als tiets que jo no havia de saber res del que passava. El que em sap més greu és que no podré anar amb el papà a plantar l’arbre de Nadal. El meu germà gran no l’he vist més des de la nit de Reis. S’estava banyant i per ajudar-lo vaig engegar la màquina d’afaitar i la vaig llançar al bany. Estic segur que el meu germà gran se n’ha anat amb la Carla.

(c) Xavier Martí Garcia

Nadal de la infantesa…

Petits records que em fan sentir enyorada: l’alegria de no anar a escola i l’emoció d’un caire festiu als carrers. El pessebre, cada any diferent, tot i haver-hi les mateixes figuretes, ben gran… Cantava davant l’Infant i plovien misteriosament caramels i xocolata. La Nit de Nadal anava a Missa del Gall i, després, la festa a la parròquia. L’endemà, venien els avis a dinar i el menjar era molt bo. S’apropava la Diada de Reis: l’espera del “què em portaran” m’arribava a neguitejar. A la carta, joguines per a mi, tabac per al pare i mocador per a la mare. Passava la calvalcada majestuosa, plena i plena de paquets. Quin seria el meu? I aquella nit anava a dormir ben d’hora perquè els reis no em trobessin desperta quan arribessin. L’endemà, les galetes per als reis i l’aigua per als camells havia desaparegut i la sala era plena de regals que desembolicàvem impacients, amb grans expressions d’alegria. Sempre, però, un xic menys del que jo havia demanat.

Barrejat amb tot això, em parlaven d’un Nen Jesús que naixia, i que era Crist, fill del Déu que ens estima. I jo m’ho creia.

………………………………………………………….

Nadal d’avui…

Jo he crescut i el pessebre s’ha fet petit. Els dies de festa s’han escurçat i ja no en tinc prou amb la lluminositat dels carrers per sentir l’emoció del Nadal. Ja no canto al pessebre com abans: “no tinc temps…” Potser ens caldria tornar-nos infants, cantar al pessebre i atipar-nos de la xocolata i els caramels que vénen de qui sap on. Tindríem la felicitat dels nens, la més gran. Missa del Gall i festa a la parròquia, amb una nova esperança d’amor i unitat. Repartiment de regals el dia de Nadal… on són els Reis d’Orient? Sé que la cavalcada no porta res per a mi, i ja no em fa por anar a dormir tard, aquesta nit.

Barrejat amb tot això, em parlen d’un Nen Jesús que neix, i que és Crist, fill del Déu que ens estima. I jo m’ho crec.

(c) Núria Perera             Badalona, gener de 1983

Ja em fet, de Nadal el pessebreQue representa el naixementDel fill de Deu mol pobreQue ve per salvar a la gent

Sant Josep i la verge MariaL’àngel de l’anunciacióJesuset nascut en una establiaEls reis. van a l’adoració

A l’escola fan festa els petitsMireu quin contratempsDiuen els pares, els durem als padrinsque estaran mol contens

Mes endavant el dia de la rifaTots ens farem ricsMes mireu quina enganyifaSeguim treballant am la pala i els pics

Uns creuen que des d’un país gelatUn senyor de gran panxa i vestint de vermellArriba amb un trineu de regals carregatJo. Jo. Fa quan riu el pare Noel

Ha arribat l’hora esperadaFarem cagar el tióSerà una gran cagadaDe l’any passat encara millor

La nit de Nadal amb devocióTothom a missa del gallLa diu el mossèn amb satisfaccióA la sortida, festa i xaragall

Tota la família al dinar de NadalTots amb molta il·lusióMenjarem brou i pollastre com calI ben tips, ens menjarem el torró

El dia de Sant Esteve, pau i tranquil·litatEns afartarem de canelonsQue la padrina ha preparatDons s’ha passat el mati als fogons

A arribat la nit de cap d’anyFarem gresca i celebracióAm l’esperança que el nou anySigui encara mol millor

Uns dies desprès el patge a arribatA buscar les cartes als nensEls mes petits s’han ensuratQuan arribin estaran contens

Nens ja soc aquíEns va dir un presidentNosaltres també som aquíSom els reis de l’orient

Aquesta nit d’alegriaPortem a tothom regalsDons amb amor i simpatiaDonem per acabats els Nadals

El rei blanc porta orUn present mol lluentL’hi diuen rei MelciorEll també ve de l’orient

També ha arribat al portalEl bon rei ros, GasparLliurant mes d’un regalAl nat que va a adorar

Qui es podia imaginarEls joguets que amb alegriaEl negre rei BaltasarRepartia de nit i de dia

La mainada tot s’ho creuFins i to, els padrinsQue arriben a tot arreuConeixen tots els camins

Els reis venen de l’orientPer mar i terra han arribatPorten alegria a la gentI als nens que fan bondat

Ja han arribat a GuimeràEstan plens d’alegria i contensAl casal repartiran tots el regalsPe a tothom, els grans i als nens

L’any que ve tornaranMarxen abans de fer-se de diaTambé els estan esperantAls pobles de la rodalia

Ton Armengol,Gener del 2010

Aquell Nadal seria diferent. Amb els pares havíem decidit anar a l’antiga casa pairal.Cada any hi havíem anat a passar uns dies per les Festes de Nadal. Des que els avis no vivien no hi vàrem tornar més.Abans, les festes eren una gran troballa amb tota la família, plena d’alegria i disbauxa. L’àvia cuinant a tothora, els nostres pares guarnint la casa, parant la taula, amb tot el que l’àvia guardava només per aquells dies, estovalles de fil, vaixella de porcellana, copes antigues de cristall dels besavis…L’avi, sempre tenia la llar de foc encesa, era molt acollidor, tots ben amuntegadets davant el foc i l’avi parlava i parlava, els grans, quasi ni l’escoltaven i els petits, cinc, entre tots els cosins, rèiem en veure com s’enfadava, llavors ell …Quants records em varen venir a la ment davant aquella llar ! Els darrers, de quan tenia uns cinc anys. L’any passat amb 15 anys ho vaig trobar tot petit i rònec.La mare, emocionada i nerviosa, només entrar a la casa , es posà a plorar en un racó de la cuina.El pare, semblava esperitat, d’aquí cap allà entrant bosses i queixant-se del fred que hi feia.Jo, amb els meus sentiments contradictoris, sense saber que fer.Aquell va ser un dia estrany, ningú parlava amb ningú, els tres feinejant i lluitant amb uns estats d’ànim ben diferents. Durant el dia, no vàrem tenir ganes de fer menjar, anàvem picant d’allò que havíem portat.. En fer-se fosc, amb la casa amorosida per l’escalfor de la llar de foc i els calefactors, que havíem posat a cada habitació, ja ens sentíem a casa.Arraulits davant el foc, compartint les torrades de pa amb all i la llonganissa feta a la brasa, ens miràvem i les rialles parlaven per nosaltres. En acabar de sopar, la mare va prendre el paper de l’avi i, com qui obre els calaixos d’una antiga còmoda, va començar a parlar i parlar, revivint records. Jo, embadalida, anava obrint també les petites capses dels meus, tot entrant en un diàleg cada cop més engrescador. En l’eufòria, sense adonar-nos-en, barrejàvem escenes o les magnificàvem. El pare ens escoltava, rectificant-nos de tant en tant.La vetllada va ser inoblidable, les hores passaren sense presa.Ens adonar-nos que quasi era de dia, vam sortir, ben abrigats, a caminar fins aquell turó, on ens portava l’avi, cada matinada del dia de Nadal per contemplar la sortida de sol.Ben abraçats, vàrem assistir al naixement d’aquell dia que havia de canviar per sempre, la nostra manera de viure els darrers Nadals.Ahir, 24 de desembre, en tornar a entrar a la nostra casa pairal, tots sabíem que havíem de fer per posar-la a punt. Tornàvem a tenir la casa plena, amb la tota família que havíem reunit.Per nosaltres, ha canviat la concepció dels Nadals, des d’aquest any, seran la continuïtat d’una tradició familiar que hem aconseguit fer renéixer.Núria Niubó25 de desembre 2009

Fa pocs dies passejava per la ciutat. No m’acompanyava ningú, però em donava la sensació que alguna cosa especial hi passava. S’intuïa un aire ben particular. Hom podia pensar que no érem en cap data concreta, encara que es deixava entreveure dins de l’aire com una mena de festa. No plovia ni tampoc nevava, però el sol no era gaire esclatant. Hi havia uns núvols que semblava com si juguessin a fer i amagar: ara hi sóc i ara no…

La metròpolis estava molt tranquil·la, la gent passejava d’una manera gairebé amable… com si en aquell moment ja no fos una veritable capital… potser no calia fer res de res… només era precís sortir de casa com qui engega un motor… després ja vindrà el que hagués de venir… Això és el que hi havia, no cap altra cosa més, perquè hom s’adonava que les cases i la gent estaven en moviment.Jo mateix havia sortit a donar un volt a primera hora del matí perquè d’aquesta manera la jornada esdevé més interessant i completa. Qui es lleva tard em sembla gairebé com un mort vivent; estava dins d’aquestes consideracions quan m’aparegué com si diguéssim una visió completa al costat d’uns crits: -Què fas, animal!-No siguis mal parlat!-I ara, què s’ha vist i què es veurà!-Això mateix i no pas una altra cosa.-Però què dius…-Parlo xinès?-Gairebé…-Llavors-Ens haurem d’entendre…?-No ho crec pas…Al mig del carrer, que fins en aquell moment estava molt tranquil, havien aparegut dos homenassos, per no dir una altra cosa. Primer mútuament no es feien gaire cas, però poc després, talment com si fossin dos personatges que es repelessin mútuament no es podien deixar de parlar d’una manera inconnexa i poc raonada… A vegades hom passa de llarg… però si s’esdevé alguna cosa molt particular llavors sembla com si unes determinades persones tinguessin als dits i a la cara com una mena d’iman…-Ahir ja t’ho vaig dir…-No recordo res…-Precisament per això mateix-Ja som al cap del carrer?-No sé què t’empatollesDe sobte ambdós s’aturaren al bell mig, de la ciutat? No calia que fos un lloc concret. De fet el rerefons no importava gaire. Només calia observar el personatge més gros al costat de l’altre que era escanyolit del tot. Ja portaven ben bé més de mitja hora intercanviant idees, però sense comunicar-se res en concret. Només eren unes simples paraules sense gaire sentit. De sobte el més gros pronuncià un simple mot, i l’altre no contestà res de res. Li havia tocat la fibra sensible, almenys és el que semblava. Qui restava mut començà a fer com una mena de giravolt, però de moment sense dir res, ni tan sols mitja paraula…Jo em vaig ficar en una racó fosc de la plaça, ja que m’havia entrat una enorme curiositat. De fet no els havia vist mai fins en aquests moments que els contemplava embadalit…I potser la vida i la mort té aquestes coses que ens fan passar d’un avorriment més absolut a un interès primordial. Fins ara havien estat dos personatges absolutament anònims, és a dir, sense cap nom i molt menys un cognom, però poc a poc s’anaren concretant les dades d’ambdós…L’home gros tenia de nom Perot, encara que el prim el comencés a anomenar Guinarda. Així hom podia començar a pensar en un cantellut derivat de Pere, talment com si fos un lladregot molt antic.L’altre, el poqueta cosa, li deien i s’anomenava Jordi Finet; tant el nom com el cognom semblava fets expressos per al personatge… els seus gestos sempre no eren gaire contundents encara que les paraules ja fossin una altra cosa.-No fa pas gaire et vaig veure -digué el grassonet.-On?-Fent de Rei Mag-Això no es pot explicar-Per què?-S’hauria de dir que és un dels set misteris.-No poden ser vuit?-No, no, de cap manera.-Hauríem de començar de nou…-La conversa?-Què si no…-Llavors haurem de girar cua envers la imaginació… Imagina’t que som en un país molt fred…-Llavors no pot ser Betlem-Què dius ara?-El que escoltes… però a veure… Sempre posem el punt de partida a Betlem, ja que és com si diguéssim el motor que engega el conjunt de la història… Després ja serà una cosa molt diferent perquè s’hi impliquen tots els poders de la terra…-Haurem d’explicar una història política?-No exactament… però hi hauríem de pensar, i així tocaríem un conjunt de tecles…-Exactament com un virtuós del piano…-Ho podríem considerar així, ja que la història és de virtuosos. Sempre comença amb un aire ben determinat i quan sembla que s’acaba, ja té uns fulls que no són els mateixos del començament-Hem començat parlant de Betlem…-Tens tota la raó del món…-i ara ja no sabem quina tecla tocarem o bé ens faran tocar…-No sé on vols anar a petar, però el punt de partida era un Rei Mag…-Exactament, però el fil de la història sempre s’acaba amb set misteris… No tinc raó?-Tota, aquesta vegada tota, i ja no divaguem com fa una estona…Rafael Soteras i Rocarafael123456@orangecorreo.es

Diuen que un dia d’aquests encendran llums pels carrers, disfressaran els aparadors de vermell i plata, hi haurà més estrelles que estrellats… Tot serà una gran cançó, amb bona lletra però amb mals cantors.

Diuen que un dia d’aquests les esglésies tindran més flama que mai, els cremats seran els mateixos, els cremadors també… Es repetirà la història per repetició automàtica.

Menjar i més menjar, semblarà que s’acabi el món. Com en un eclipsi d’humanitat i bon cor, tothom viurà a les fosques.

Diuen que un dia d’aquests s’imposarà somriure per decret del cel…

Tothom viurà feliç, serà l’etern rosari de posseir i posseir. La gran majoria seran figures de paper al gran poema del món. Mentrestant el botxí i el drac, cada vegada més gran. I les que encara van amb el ciri a la mà, els que segueixen cecs davant d’una fe invisible. El gran lladre amb el seu sistema… segueix sent més lladre.

Diuen que un dia d’aquests al calendari hi haurà un dia de color vermell. També cadascú procurarà per ell… La solidaritat entre estats continuarà sent ciència ficció sense saber de quina galàxia. Es miraran el mèlic i riuran contents. Diuen que un dia d’aquests tot serà bonic hi hauran flors i violes i fins i tot romaní. Els convençuts de sempre tot ho veuran amb ninetes de felicitat. Només veuran endavant sense mirar als costats… Els qui miren cap al cel buscant una creu, els que s’hi abracen, els que s’hi claven, els que ells són la creu…

Diuen que un dia d’aquests la gent disfressarà les cases potser per oblidar-se de la realitat. Veneraran sotanes sense ordre ni sentit. El funcionari del cel somriurà als rics, quan la veritable riquesa no es compra amb diners. Els emboirats amb la relíquia que només deixa penyora… I els que enyoren el que no tenen ni posseeixen, i la infelicitat personal els corca el moll de l’os.

Però diuen que un dia d’aquests els somriures penjaran de cada fulla d’arbre. A cada balcó hi haurà un ninot vermell i blanc inventat per una multinacional. Tot serà –és- de masses. Tot serà –és- tan irracional. Segurament que els cants només fan que amagar la pròpia soledat. Com deia l’àvia: Qui canta els seus mals espanta…

Tothom mirarà i veurà segons les diòptries del seu ego. Tothom creurà haver vist allò que vulgui. Però diuen que un dia d’aquets s’aturaran les guerres per fer recompte de morts i recarregar els canons i els governants i fabricants d’armes negociaran noves condicions i noves promocions… La maldat sempre està d’oferta, i de vegades té fins i tot la benedicció dels funcionaris del cel. Però tot això només serà i passarà, un dia d’aquests. Ara tots som uns caganers d’esperit i d’ànima que ho permetem tot sense fer res… Potser en lloc de ninetes només hi tenim estrelles i tot ho veiem bonic i estrellat. Alguns seguiran llegint i repetint el missal de la vida sense fer-hi cap aportació de llum personal.

Diuen que un dia d’aquests els somriures penjaran com una llufa enganxada als llavis de la gent. Els que estan a dieta de televisió creuran veure l’etiqueta del preu de la felicitat. Els que creuen que reguen la flor de la perfecció, però sempre els falten pètals, la terra té impureses, la tija malura, però ells segueixen regant… Però no patiu, només serà un dia d’aquets. Però no fa segles que dura???

Diuen que un dia d’aquests sentiràs que truquen a la porta dintre teu. Però potser faràs el sord, o ja ho ets i no t’obriràs per ningú. Posaràs gasolina al cotxe, canviaràs les piles del comandament de la televisió, recarregaràs el mòbil, contractaràs un Internet més ràpid, però viuràs sol, i estaràs més sol i aïllat que mai. Però per sort diuen que només serà un dia d’aquests. T’has fet vell amb un coixí de calendaris, i no pretens canviar res, tot t’està bé, i sinó, et calmes dient que tu sol no pots fer-hi res… Sembla que l’aire sigui d’una Caixa,i el respirar d’un Banc… El mar, d’una multinacional. I el màrqueting del cel és el més agressiu i penetrant.

I de cada guerra en fan una gràfica amb els danys col·laterals… Potser la cova és la d’Ali Bavà i els quaranta mil lladres… Si no n’hi ha prou amb un, vindran tres reis seguint una estrella que duen a la punta del nas… Però no passa res només som les marionetes d’un gran guinyol sense ordre ni control. Però no passa res, diuen que tot s’arranjarà un dia d’aquests.

Un dia d’aquests al cor de les persones ressonarà l’eco de la bondat i tothom despertarà…,

Ah!, que tingueu un bon dia d’aquest….

Nadal 2009 onatge@gmail.com