mora

La Laura i la Carla estan ultimant els preparatius de l’últim sopar de l’any, mentre les seves parelles estan acabant de guarnir la taula i posar les cadires, en total seran dotze persones, sis parelles d’amics, que en moments com aquests de crisi, han decidit acomiadar l’Any fent el sopar i la festa a casa. Han tingut una mica de feina, però ha valgut la pena, S’ha de mirar l’economia i estalviar per allà on es pot, ja que algun d’ells o elles estan a l’atur, però no per això volen deixar de celebrar la Festa, ni de reunir-se com cada any. Son amics des fa molt temps i aquest any han decidit fer el sopar a casa de la Laura i el Roger, que és molt gran i no hi ha veïns a prop,  desprès pensen fer revetlla, amb ball fins a la matinada, fins tenen un equip de música preparat.

A la tarda tothom ha col·laborat en l’organització festiva, guarnir la casa, parar la taula, , preparar el menjar: un bon assortit de fruits de mar i després cabrit al forn, i de postres el Tronc de Sant Silvestre, que també  la fet una de la colla.

Ara tots són a posar-se elegants  per aquesta nit especial. La Carla, una cosina  s’ha quedat a la casa, ja que és d’un altre poble i amb la seva parella es quedaran a dormir.

Son prop les nou, les dues dones estan posant-se els vestit de festa, el de la Laura, negre i llarg, amb el davant de pedreria i anuat  al coll, deixa tota l’esquena al aire, el de la Carla , de color vermell, encara que porta un generós escot al davant , és una mica més discret, queden molt elegants,  els dos homes ja fa estona que estan llestos.

– Roger, puja una mica la calefacció, que se sent una mica de fresca.

– Es clar amb aquest vestits, ni que anéssim al Palace-Hotel –diu el Roger fen broma.

Al cap d’una estona el xicot torna una mica atabalat.

– La calefacció està apagada i no hi ha manera que  poder encendre-la de  nou. Crec que ha petat la caldera.

-No pot ser !!!–crida La Laura tota astorada- Avisa a emergències.

Després de trucar i trucar, res de res, només salta el contestador automàtic, que deixin el missatge, i ja trucaran . Missatges i missatges i res. Avui tothom està de festa.

Per sortir del pas connecten dues estufes elèctriques que tenen, almenys ambientaran una mica el menjador.

La nit és molt freda, estem a sota zero, i així que van arribant les diferents parelles, totes comenten el fred que fa, les dones amb els seus festius i escotats vestits ni es treuen l’abric. Finalment el Joaquim i el Raül, s’ofereixen per anar a buscar més aparells elèctrics a les seves cases. Entre calefactors i estufes sis en total, bona part de la casa es templa una miqueta.

Són prop les onze quan comencen a sopar, entre bromes i gresca per l’aventura. De cop, clik!  marxa la corrent, tot a les fosques, només les llums de les espelmes il·luminen l’ample menjador.

-Un sopar a la llum de les espelmes, que romàntic!!! –algú comenta.

– Que divertit, un sopar així, per acabar l’any!!! –diu un altre.

– Òndia, que no veurem les campanades!

Ja tenim tota la colla fent broma mentre van menjant amb la tènue llum de les espelmes. Aviat les dones s’abriguen amb xals o algun jersei que els deixa la Laura, ja que els amples abrics són incòmodes per menjar.

– Espero que aviat  torni la electricitat, sinó ens pelarem de fred.

Llavors a algú se li acut de mirar els fusibles, un parell estan baixat, han trobat la causa de l’averia, els puja de nou, uns segons de llum i de nou la  foscor.

Dedueixen que hi ha masses cosses endollades, desendollen el forn,  i unes quantes estufes, en deixen tres i la electricitat s’aguanta. Gairebé estan acabant  de sopar quan:

Nang… Nang… Nang… Nang ….

– Les dotze!!!  Les dotze!!! –criden tots alhora.

Els grans de raïm coll avall amb les campanades, quasi atrapen les postres del sopar, i falta encara el Tronc de sant Silvestre, i el cafè, però ara toca el que toca.

S’obren ampolles, s’omplen copes i el gran brindis pel Nou Any. El clic de les copes, el cava, es barregen amb petons,  abraçades i amb les veus cridant:  “Feliç any 2012…   “Bon Any Nou!!!”…”Salut i Felicitat per tots!!!” … crits d’alegria, gresca  i les rialles.

El nou Any ha començat,  música, confetti, i tots els guarniment de la festa, i unes quantes copes per fer passar el fred, i moure’s, una mica o molt tot ballant, els ha fet entrar en calor ràpidament. El fred no els ha aigualit la Festa, l’alegria de la nit no els ha tret pas cap contratemps. Comencen l’Any amb optimisme i humor; saltant  i ballant, gaudint de la nit; són joves i coneixen molt bé la dita “Al mal temps… bona cara!!!”

 

Anna Guilanyà

 

Tothom corre per l’escenari, en un racó un és treu els pantalons ( en l’improvisat escenari no hi ha camerinos) per posar-se els calçons per disfressar-se del personatge a representar. Els àngels sense ales corren pel passadís vestint-se de blanc. Damunt la cadira prop del penja-robes quedaven les robes de diari, unes penjades i les altres mig penjades, les altres purament llançades damunt d’una cadira. El penja-robes atapeït al màxim amb la roba de les disfresses. N’hi ha un repenja’t a la taula posant-se les sabates.

Passa la directora amb un somriure als llavis però fuetejant amb les preses a tot l’elenc.

–     Escolta – pregunta l’indecís de torn- com començava jo després o abans de…

–     Noi, com sempre, que no te’n recordes anaves…

–    A sí, després de la música i sortia de la dreta.

–    Noooo, després de la música però sorties darrere de l’últim àngel per l’esquerra.

–     Ah, jo em pensava…

–  Bé, ja tu diré quan hagis de sortir.

–    Tu, Pere, com està l’escenari, Nooo. Així no, les bales de palla enmig i la Verge Maria asseguda a sobre.

–     Diu la Maria que no vol assentar-se que se li enganxen les mitges.

–    Quina Maria si no hi ha cap Maria. Ahhhh. Vol dir l’Esther la que fa de Verge.

–    Clar, la Maria…

–    Va deixeu-m’ho estar. Digues-li que va vestida amb faldilla llarga. Ostres, com estic avui, amb la túnica, vull dir, i no farà malbé les mitges.

–    I la música…

–     La portava el Pere, més s’ha oblidat el pen- drive a casa i ha tornat a buscar-lo.

–     Només faltava això ara ens tindre’m d’esperar.

–     No ve ara mateix.

–     Ja sóc aquí!!!

–    Ja tenim el Tarradellas altre cop. Ahhh. Ets tú que portes això de la música.

–    Sí, però el nen hi ha gravat davant els Simpsons. Ho esborraré en un moment.

–     Directora – pregunta un altre actor aficionat a les noves tecnologies- que et sembla si poso un altaveu més gran.

–    No ho farem sense altaveus. Ja hi van quedar-hi.

–    Però jo pensava.

–    Prou sense altaveu.- Contesta autoritàriament la directora.

–    Què quedo bé?- Pregunta esperant una resposta afalagadora la Verge.

–     A veure, si molt bé, i el nen.

–   El portava la Palmira.

–     Palmiraaa. El nen on és?

–   Vatua l’olla! Me l’he deixat a casa damunt del llit amb la roba de la disfressa i me n’he oblidat.

–   Ai, Senyor. Demà no l’oblidis.

–    Noia, agafa una bufanda i fes veure que és el nen.

Llavors passa un altre actor amb la camisa mal cordada i un paper a la mà llegint-lo amb veu alta. De actrius/actors amb papers a la mà n’hi ha un munt. La directora, ulls de garsa per vigilar-lo tot, pregunta:

–    Que encara no sabeu que teniu que dir- mentre arreplega al mal vestit i li posa bé la camisa.

Tots a cor responen:

–   Si però ho repassàvem una mica.

–     Manoi, que malament aneu de la memòria.

–    Endavant a assajar i que surti el que Déu volguí.- I fent un picament de mans dona començament a l’assaig general.

Un s’entrebanca, l’altre ha de repetir, un aplaudiment per qui ho ha fet bé. Aquell ha sortit per la dreta i és per l’esquerra. Un altre no se’n recorda gens de que ha de dir. Ei, aquells pantalons no lliguen, són negres i han de ser blancs. Els pastors s’han deixat la bota, la verge s’ha quedat ronca.

Però endavant. Darreres reflexions de la directora:

–    Demà a les quatre per vestir-se i actuar. Repasseu una mica el vostre paper. I preneu til·la. No us deixeu-ho el nino.

L’endemà s’obre el teló i una mica més tard els aplaudiments dels espectadors, un sospir general d’alleujament recorre l’escenari a l’abaixar-se el teló i un somriure beatífic i descansat demostra la satisfacció dels improvisats actrius i actors.

Després una que altra crítica s’escoltarà, no tot és or en la vinya del Senyor, també hi ha una mica de zitzània en aquest món.

 

Miquel Pujol Mur

 

Avui els pares sembla que han de  parlar d’alguna cosa seriosa perquè a la meva germaneta i a mi ens han portat a dormir a l’hora en punt. Com sóc una mica tafaner i trapella, segons diuen, he fet com si m’adormis i després m’he aixecat sense fer cap soroll ni encendre la llum, fins i tot he anat descalç per no fer cap guirigall, i obrint una mica la porta de l’habitació he escoltat de què parlen. Els bons espies treballem en silenci!

Són a la cuina i malgrat la distància escolto perfectament les seves paraules, segurament perquè enraonen una mica fort com a vegades quan discuteixen d’alguna de les meves entremaliadures. La meva germana és més petita  i sempre la perdonen, però a mi sempre em diuen que haig de donar exemple, que sóc el gran. Maleïda qüestió, més valdria ser el petit d’una altra casa! A més com és nena també li compren els joguets nous. S’hi fos un nen aprofitaria tots els meus joguets i ja em cuidaria jo de passar-li una mica o molt malmesos.

Però en fi deixem el drets de les nenes i els nens al marge, d’això ja en parlarem quan sigui gran.

Només entenc clarament que discuteixen dels avis, el pare del pare i la mare de la mare. i de quin dia convidar-los a dinar per les festes nadalenques.

–    El teu pare amb el caràcter que gasta sembla un generalet empipat.

–     La teva mare sempre tan fleuma i ridículament enganxosa. No para de voler donar petons.

–     Si, potser si, que és massa petonera, però pobre dona és vídua i viu sola. Pobre mare!

–     Sí, més  però, el meu pare que també és vidu i viu en una residència. Pobre home!

–     Bé, no en parlem més, els convidem un dia i prou.

I així ha quedat la cosa i sense preocupar-me més m’he tornat al llit a fer nones. Estic content perquè he aprovat això de l’espionatge!

 

I per fi arriba el dia de Nadal el pare i la mare estan en la cuina preparant el opípar dinar, els sento enraonar i fer una mica de broma. De sobte sona el timbre de la porta. Com vaig més lleuger, amb el cotxe a la mà corro i obro la porta. Ja sé que m’han dit moltes vegades que no l’obri si no sé qui hi ha. Però avui és el dia de Nadal i no hi ha persones dolentes.

–    Ostres, l’avi Andreu!- i en les seves mans veig un paquet, millor dit dos, un deu ser per mi i l’altre per la mallerenga de la Míriam.

–    Hola Pere- i acota el cap per què li faci un petó a la galta.- Noi, cada dia estàs més gran.

Sempre diu el mateix malgrat ens veiem sovint. El pare i la mare surten a rebre’l i li donen un petó de benvinguda i prenen el paquets per donar-nos-els després de dinar.

–     I la Míriam- Pregunta l’avi.

–    Pere, porta l’avi amb la nena. Està a l’habitació jugant amb les nines.

Agafo a l’avi i el porto amb la Míriam, l’amanyagadora. Com a mi els jocs de nines no m’agraden, jo sóc un xicot, així que entra l’avi per la porta fujo cap el menjador. Els pares tornen a ser a la cuina i sento la mare que diu al pare:

–    Però Joan, com has convidat avui al teu pare.

–   No hi havíem quedat de convidar-lo ?.

–     Si però no avui. Avui ve la meva mare.

–     No fotis. Quina batalleta si no es poden veure! Mira com no en vam parla del dia el vaig convidar per avui, Tu saps que aquesta setmana he anat molt atrafegat en la feina.

–     Sí i a més no m’ho dius. Ja ho dic jo que els homes aneu a la vostra.

Torna a trucar el timbre de la porta i com ja m’imagino qui és torno a ser el primer. Com ja suposava és la iaia, que deixa els paquets a terra, m’abraça, m’aixafa entre els braços i m’omple de petons i fa petits xiscles d’alegria.  també diu el mateix:

–    Oh, que gran que estàs.

–  Sí, iaia- ostres, ens ve a veure tres o quatre cops a la setmana. Serà que aquesta dia de Nadal tots ens fem de cop més grans. Ara que si li diu a la mare que s’ha fet més gran es molestarà. Amb les dèries que té, mirant-se al mirall cada matí i posant-se pomades i potingues a la cara i al coll. Per fi d’una estrebada aconsegueixo lliurar-me de l’ofegadora abraçada.

–   Hi ha  el pare del Joan també.

–    No, que em dieu. El teu sogre !

–     L’ha convidat el Joan es veu que no ens hem entès.

–    Però Marta, si ja ho sabeu que sempre acabem discutint i …- contesta la iaia Maria.

Jo segueixo com espectador volem dissimular-me en la paret com fan els espies o el meu heroi el Superman. En aquestes apareix la bella dorment, la sòmines de la Míriam, la què no trenca mai un plat. Porta a l’avi de la mà i quan veu a la iaia es deixa petonejar i afalagar com si fos la fada de la  salvació. Menuda hipòcrita, que va de nena dolça. Si sabessin com dona guitzes a les seves companyes de classe.

–  Iaia, vine a veure que m’ha portat l’avi. I el teu regal?- Aleshores agafa per una mà a l’avi i amb l’altra a l’avia i sembla que una corrent de tendresa els travessi tenint com a pont les petites mans de la néta i em fixo en la cara dels avis que canvia beatíficament.

Se’ls emporta a la seva habitació i no sé quin miracle o encantament va fer perquè van dinar en pau i harmonia, no havia vist a l’avi tan afalagador amb ningú ni l’avia tan amable. Van marxar junts i vaig veure que es donaven de bracet  per creuar el carrer.

Dues consideracions m’haig de fer: Per quin encanteri va aconseguir la Míriam el regal de l’avi quan els pares l’havien recollit ?. Què els hi va dir als avis a l’habitació que després semblaven dos colomets enamorats ?. Veig que l’he de vigilar més. Pot ser que encara no hagi aprovat els curs d’espia.

Redimonis, si l’avi i l’ iaia s’ajunten perdre un regal. Possiblement serà més gran. Conformitat. En perdre per la cuina a escoltar que enraonen els pares.

EL MIRACLE SEMPRE ES POSSIBLE PER NADAL.

Miquel Pujol Mur

 

Quan miro el firmament… és tan immens! Però aquesta nit, el veig distint… com mai no l’havia sabut veure! És l’esclat de l’estel que resplendeix com un metall preciós: L’ESTRELLA DE NADAL, que il·lumina l’espai amb nitidesa i em fa albirar imatges del passat que flueixen del cor, giravoltant entre els records  més  ben guardats.

Puc entreveure aquella nena que va venir al món, anys enllà, que no posseïa gairebé res però era feliç. Encara que l’hivern fos cru,  s’embolcallava amb la seva bufanda, la que li havien dut els Reis de l’Orient, i no sentia el fred ni la necessitat de gaudir de cap altra cosa.

Puc recordar la narració de com era la seva escola rural, la poesia que va recitar al senyor Bisbe i aquella anècdota de la visita del Rei Alfons XIII; quan ella va tenir el goig de ser obsequiada amb vint-i-cinc pessetes, per ser una alumna exemplar. Potser una de les poques experiències agradables de la seva infantesa!

Puc imaginar la seva tristesa, al quedar òrfena de mare quan encara era tan menuda i la necessitava més que mai. També tinc gravades a la memòria totes les trifulgues relatades sobre  la Guerra Civil: les invasions dels soldats a la casa de pagès on vivia, els robatoris, la inseguretat, la por… Però res d’això la va fer defallir!

Puc entendre l’alegria que duia gravada al rostre, encara que tot el seu món només donés voltes a la feina, la família i  l’afany d’ajudar als altres. I  aquell desig que no va arribar a portar a terme: Ser monja d’un hospital, ja que el corriol de la seva vida la va guiar  per uns altres viaranys.

Avui, la nit és tan màgica… Tots els astres dansen al voltant de l’ ESTRELLA més refulgent: la que va guiar als pastors i als Reis Mags cap al Portal de Betlem, la que ara té el poder de fer-me percebre una presència que em fa sentir tot això expressat i molt més; em fa reviure tot l’amor que he compartit amb les persones que més he estimat i que estimo, encara que ja no estiguin  entre nosaltres. Amb la seva llum, fa ressorgir l’esplendorosa claror d’un nou Nadal que em dóna força, que m’esperona a continuar endavant i a caminar pels senders afinats per unes empremtes  que mai no es podran esborrar!

Roser Vila Pujol

Nit de Nadal,  24 de desembre de 2011

 

 

I

Cau la nit sobre les teulades, calmosament,

mentre els carrers descansen.

Les llars s’encenen

i les finestres parpellegen en despertar-se.

A la ciutat,  s’escampen les guspires

com un màgic plugim de purpurina.

 

II

Al caliu de les estances,

els arbres de Nadal revifen

i aquest misteri de la renaixença

se’ns presenta de nou, en silenci.

Els infants obren les parpelles ,

de bat a bat,

com fan davant els miratges,

mentre els llumets esdevenen sospirs de colors.

 

III

I de sobte, cada arbre es transforma en tendre homenatge

d’on pengen records i carícies,

enyorances i alegries…

Tots, a l’abast dels estels.

 

IV

I quan la nit tanca els ulls,

els infants, esgotats d’emoció,

obren la porta dels somnis.

I allà, on també és Nadal,

dormen en una establia,

bressolats amb la innocència,

mentre esperen els regals.

I la màgia, que mai descansa,

viatja fins el firmament.

Allà on el Vell Estel

va escriure, amb foc, l’inici de la Llegenda.

 

 

V  ( Epíleg )

I al matí , quan s’acomiadin els somnis

i ens trobem de nou aquest món de cara,

amb les seves mancances

i els seus misteris,

entomem cada dia com si fos l’últim,

com un gran present, agraïts.

No oblidem mai quin és el més preuat dels regals…

JOAN ABELLANEDA FERNANDEZ

A tots els llars del món

hi haurà essers estimats

que no es seuran a taula

ni  en la nit de Nadal

ni el dia de la festa.

Se n’anaren fa estona

en un llarg viatge

del que no hi ha tornada,

malgrat mitigarem la seva absència

amb els records del cor.

Que hi seran presents a casa

no cal ni dubtar-ho!

i que els retrobarem un dia

quan facem el mateix viatge

ho sent més que segur.

A vegades, les llums i les garlandes

em fan una nosa de no dir,

la tristor m’embolcalla

amb un abrigall que no desitj

negant-me altre opció.

Molts instants no oblidats

malgrat el pas del temps,

part de les nostres ànimes

que foren cruelment furtades

per la dama de negre i de la falç.

I amb el temps, piadós

són vius dins del record

i viuen dins nosaltres,

malgrat a quins moments

es fa més patent la seva absència.

Josep Bonnín

 

…menjarem torró…” cantàvem tots junts. I rèiem plegats, perquè era Nadal, els Reis d’Orient ens durien regals i fèiem molta bondat per no rebre carbó. Quin disgust, que ens regalessin carbó. Què divertit poder destapar molts regals, voler rompre el paper i no poder a causa dels nirvis. Què trist veure que no era el que havíem demanat: aquella cosa amb la qual podies fer gelats. Però no enteníem que era massa car o que a casa preferien comprar-nos un llibre, una bicicleta o un rellotge. Però així i tot, no deixava de ser tot genial. Hi havia llumets per tot i ens agradava passejar pel poble, veure l’enorme arbre de la plaça major que mai podríem posar a casa perquè era grandiós, escriure la carta als Reis, demanar als amics que demanarien i després que els havien duit… I què bonic. Aquella espurna als nostres ulls brillava amb màgia i una rialla innocent feia feliços als nostres pares, padrins, familiars. A tot el món. Trobar la xocolata, el dia 24 de desembre, era la millor part del dia. Un bon plat a taula i tots els teus cosins a casa el dia de Nadal era una festa. Obrir el cotilló abans de les campanades la nit de cap d’any era inevitable. No poder dormir dia 5 de gener era un fet normal.

Ara, que ja sabem que no existeixen els Reis d’Orient i que les galetes que deixàvem sota l’arbre se les menjaven els pares, mentre estàvem dormim tranquil·lament el dia 5 de gener. Ja sigui perquè sabem que no trobarem res sota l’arbre (si és que hem fet arbre) o perquè ja hem rebut els diners que havíem pactat que ens donarien els pares. No agafem el cotxe histèrics per anar a ca tots els familiars a cercar els regals. Ni tan sols, a vegades, pensem que algú té un regal per nosaltres. Sembla que la màgia del Nadal ha desaparegut.
Però sabeu què crec? Que sempre que hi hagi un nen esperant un regal i li sigui impossible dormir el dia 5 de gener, hi haurà Nadal. Que malgrat no creiem en el cristianisme però ens agradi estar amb la família i fer-nos costat durant els moments més durs, hi haurà Nadal. Que sempre que hi hagi alguna cosa per donar a qui no té res, hi haurà Nadal. Que sempre que hi hagi cors solidaris intentant canviar el món i persones que aprenguin a canviar un vestit nou per una abraçada, hi haurà Nadal.

Però malgrat hi hagi Nadal, no oblidem que hi ha fam, guerres, morts i malalties que fan d’aquestes dates unes dates amb un regust estrany, de culpa, d’impotència i de tristor. Almenys, per aquells que són, encara, una mica humans.

Clàudia Darder Soler. 21/12/2011

Sa Pobla, Mallorca.

 

És Nadal. Una nena estira el braç de la seva mare i, assenyalant un ancià que reposa en un banc de la plaça, crida:

– Mama! El Pare Noel, el Pare Noel!

L’home llueix una gran barba blanca i una llarga cabellera rinxolada. Amagats per aquesta espessor capil·lar s’intueixen uns ulls blaus i brillants. Però, de fet, la semblança amb el pare Noel s’acaba aquí. La roba no és vermella Coca-cola, és vella bruta i estripada. L’home la va arreplegar d’un contenidor carbassa proper a un supermercat, on va  cada dia a buscar menjar i beure caducat a l’hora de tancar.

La mare voldria fondre’s. No vol treure la il·lusió de la nena que creu haver vist el pare Noel, però tampoc vol que la imatge que tingui de l’entranyable personatge sigui la d’un pobre pidolaire, molt allunyada de la imatge corporativa que li van ensenyar a ella de petita. I contesta de forma molt seca:

–          Ja saps que a casa no passa el Pare Noel, nosaltres tenim el tió. Au ves a jugar als gronxadors!

La nena va cap a un d’aquests parcs infantils bombolla, tant i tant moderns on hi ha construccions, tobogans, cordes,… de tot menys gronxadors. Un gran quadrat de tanques de fusta rodeja el parc per evitar que cap infant s’escapi del corral. Això, permet a la mare encetar conversa amb un pare que voreja els quaranta, sense haver d’atendre res més.

–          Bon dia, com anem?

–          Bon dia, doncs podríem anar millor.

–          Ho dius per la crisi no?

–          Sí, això de ser pare solter amb tres criatures és molt difícil i més en aquests temps.

L’ancià agafa el cartró de vi que sempre l’acompanya i fa un bon glop. És conscient que no són hores de beure, però té fred. Deixa el cartró exactament al mateix lloc on era i continua reposant, amb la mirada perduda, absent.

La mare continua la seva interessant conversa amb aquell home que li sembla molt atractiu. Mentre parla amb ell pensa que ja va essent hora de buscar-se parella, després de cinc anys allunyada d’aquell immadur que tant mal li va fer. No pensa que ha deixat abandonada la bossa darrera seu. De sobte, un home amb xandall i casquet de llana negra, fot grapada a la cartera i surt corrent amb totes les seves forces. Durant la cursa passa per davant del vell captaire. Aquest, que ha presenciat tota l’escena, agafa el seu bastó cargolat per l’extrem i  aconsegueix fer la traveta al lladre, enganxant-lo pel peu dret. El lladregot ensopega i cau de morros sobre el cantell de la vorera. S’aixeca i fuig amb els llavis sagnant.

La dona s’apropa a l’ancià que li torna la cartera. Mentrestant, la nena l’abraça amb aquella tendresa que només tenen els infants i crida:

–          Ho veus mama! Ja t’ho deia jo que era el Pare Noel! Visca!

La mare, en senyal d’agraïment, treu 10 euros de la cartera i ,mentre ho fa, el vell diu:

–          No cal gràcies. El seu agraïment i l’abraçada d’aquesta nena és el millor regal de Nadal que he tingut des de fa molt temps.

Ella també l’abraça i comença a nevar.

– Neva! Neva! Visca neva!

FERRAN MARTINEZ BARNES

Nit de Nadal. Mentre la família Gratacòs dormia profundament després d’una ingesta descomunal de torrons i cava, les petites figures del pessebre van començar a bellugar-se i va començar una veritable revolució.

El caganer, fart d’ensenyar el cul nit i dia a tothom que passava per allí, es va erigir en líder d’una revolta a la que ràpidament s’hi van afegir els pastors de l’anunciata. Aquests estaven fins el gorro que cada cop que apareixia l’àngel anunciador els espantés el ramat.

– Després estem tota la nit buscant els xais!

– I quan ja els tenim tots junts i ens estirem una estona, apa! Tornem-hi! Un altre cop surt aquell paio amb plomes.

De camí cap a la cova, on havien decidit centrar la protesta per tal d’arribar a les instàncies més altes, diversos figurants se’ls van ajuntar.

– Ja estem tips d’aquesta feina. Només uns dies a l’any i mal pagada.

– Volem contractes indefinits – va cridar l’aiguadera.

– I l’alta de la seguretat social – afegí el llenyataire.

Quan van arribar a la cova van muntar un campament d’indignats.

La Mare de Déu estava empipada.

– Josep! No els penses dir res a tota aquesta gentada? Que no veus que despertaran al nen i ho deixaran tot fet un fàstic!

– Tranquil·la dona. No fan mal a ningú. Semblen bona gent.

L’àngel anunciador es va solidaritzar amb els indignats. Deia que ja n’estava fins al capdamunt de passar-se el dia penjat d’un fil i que les condicions aborals que els de dalt li imposaven, deixaven molt que desitjar.

El pescador va arribar tard perquè havia hagut de fer una formació sobre riscos laborals

– Ja veus. Ara m’han d’explicar com he de posar l’ham. Després de trenta anys de professió!
El moment de màxima tensió es va produir amb l’arribada dels reis mags.

Els acampats van impedir durant una bona estona que poguessin accedir a la cova amb crits de “Visca la república!”. Fins i tot al rei Melcior li van intentar prendre la corona. Per sort la cosa no va anar més enllà i no van haver d’intervenir els soldats romans.

L’endemà quan la família Gratacòs es va llevar, van veure les figures de pessebre fora de lloc i desordenades.

– Deu d’haver estat el gat. No és la primera vegada que de nit s’enfila fins aquí i juga amb les figures.
I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

BONES FESTES!                                                                                                     JACQUES FISTON

 

Havia dos germans, noia i noi, que a l’acostar-se les festes nadalenques volien fer un regal a la seva mare perquè feia poc havia mort el pare i completava la minsa paga de viuda fem treballs manuals a diferents cases del poble.

La noia li deia al seu germà:

–  Mira Pere, agafaré quatre branquillons encara verds i faré una simple creu com a record del pare i com a símbol d’esperança d’un esdevenidor millor.

El Pere no es sabia consolar per la sobtada mort  del pare i enrabiat va agafar un filferro abandonat i en va fer un manyoc rebregant-lo i retorçant-lo sense consideració.

L’Anna veient el mal tracte que feia el seu germà del filferro en el qual volia lligar la creu es posa a plorar desconsoladament ja què no veia la forma de endreçar-lo i construir l’obsequi.

Poc després a les llàgrimes de la noia, s’afegien les del Pere encomanat al veure el plor de la seva germana; abraçats ambdós no advertien les gotes caient damunt la creu i el manyoc desorganitzat.

Un fred vent de tramuntana davalla de les altes muntanyes de l’entorn i els dos germans abandonant el projecte corren a refugiar-se a la casa. Al costat de la llar i tapats amb una manta aviat s’endormiscaren segurament alleugits pels plors de la seva pena.

De matinada la mare torna de treballar i en entrar a la casa porta entre les mans un petit objecte.

–  Mireu fills quina cosa més bonica- i els mostra les branques i el manyoc de filferro en el qual brillaven com perles les llàgrimes i enmig una més gran feta per la rosada i que feia més bonic el ram.

–   Mireu fills meus, aquest gel que brilla com perla amb l’escalfor del foc es fondrà i les nostres penes amb el pas del anys i la calor del nostre amor familiar desapareixeran i seran només el record d’un instant formós i amarg.

 

Miquel Pujol Mur