mora

El dugueren a casa sent un cadell d’una setmana mal comptada, tot just desmamat a corre-cuita, perquè el cagués el tió a la Neus. Volien fer-li una gràcia, tenint en compte que el metge no els assegurava que el Nadal vinent estigués entre nosaltres.

Quant el pare el va empènyer a treure el caparró de la capsa, deixada damunt del sofà amb gran misteri un cop rescatada dessota la manta que abrigava el part de la soca que feia de tió, va ser festa major per a tothom, menys per al pobre gosset, que només feia que somicar com una criatura, tremolant de por fins que la Neus se’l va afillar, protegint-lo amb els seus bracets insegurs. Per fi havia trobat un ésser més dèbil que ella, que la féu sentir-se necessària, i li desvetllà un fort sentiment protector. A partir d’aleshores, el cadell es va convertir en un apèndix de la nena que, fins i tot, se’l va posar al llit desobeint sa mare, que s’havia posat tossuda portant-li, a contracor. L’estira i arronsa va durar fins que el metge els va assegurar que, parant una mica d’atenció, la intimitat entre la nena i en Xispa – així el va batejar la Neus, sense demanar parer a ningú a les poques hores de sortir de la panxa del tió – podia tenir efectes beneficiosos.

La Neus patia una d’aquestes merdoses malalties modernes que la neularia en pocs mesos. Per això, a la nena li donaven a la nena tots els capricis que es podien permetre, procurant que l’esllanguiment irremeiable de la seva vida, fos el màxim de suportable.

Però, vet-aquí, que ben aviat varen adonar-se que alguna cosa no rutllava. Malgrat el cadell no podia ser més festós amb tots els de la casa, tenia reaccions una mica estranyes. Per exemple, trigava a obeir quan algú el cridava, si és que no el tenia davant del nas. El veterinari els ho va aclarir després d’una simple prova: en Xispa era sord. El pare de la Neus es va sentir estafat, i el primer rampell fou tornar el cadell a la gossera. El pare era un home arrauxat: – El que vulgui fotrem, encara ha de néixer – assegurava sempre a la feina i a casa, molt convençut de la seva murrieria.

Davant aquella sorpresa inesperada, tothom es va disgustar molt perquè fos tarat, i no els hi venia d’aquí retornar-lo a la botiga d’on havia sortit. Sort en va tenir el pobre cadell que la Neus se l’arrapés al pit, amb tanta força que no hi hagué manera d’arrancar-li-ho dels braços.

Fins i tot un cadell  tan dolç i indefens com aquell va treure el geni i, per instint, va fer veure que ensenyava les dents que encara no li havien sortit, als que el pretenien separar de la nena. En vistes de tot plegat, el pare de la Neus va claudicar assegurant que no el tornaria, tot i sabent que mai més se’l podria a mirar, al cadell, com abans. perquè era d’aquella mena de gent que voldrien trobar-ho tot tan perfecte, emmidonat, verge i radiant, que es perden l’afecte tendre, franc i pur de les criatures escantonades, sense tenir-ne cap culpa, per qualsevol discapacitat.

JOSEP MARIA BERTRAN TEIXIDOR

 

De la grisor infinita

de la nostra estimada boira

sorgeix en aquest dies

un raig de llum.

 

Que aquesta LLUM ompli el vostre cor

Amb tot el meu AMOR

 

Núria Niubó

 

Si aquesta nit sents una remor estranya

que, no saps com, t’obliga a mirar el cel,

i enyores gust de mel

i tens desig d’una pau que no enganya…

és que a través dels aires de la nit

t’arriba aquell ressò de l’Establia

de quan l’Infant naixia

i s’elevava un càntic d’infinit.

Si ja no saps sentir-te pastoret,

ni aturar-te a entendre el bell missatge,

almenys, tingues coratge

de seguir el teu camí amb el cor net.

Joana Raspall

(Barcelona, 1913) és escriptora i bibliotecària. Autora de tres diccionaris (de sinònims, de locucions i frases fetes i d’homònims i parònims) i cultiva sobretot el teatre infantil i la poesía.

 

Havia començat l’hivern,  feia molt fred, no hi havia forma que el termòmetre marqués per sobre dels zero graus.

Per fi, havia arribat el desembre, faltava una setmana per la festa més important de l’any, NADAL.

Els carrers, van començar a empolainar-se amb les seves vistoses gales, van començar a lluir  les seves llums més vives, més acolorides, tant, que donaven un toc quasi irreverent a unes festes, que per sobre de tot, predicaven l’amor, els desitjos de felicitat, l’esperança i la caritat, malgrat que en aquests últims temps, la tenim una mica oblidada. Els aparadors de les botigues, mostraven  els seus productes, amb una quantitat de força, que era molt difícil passar-hi pel davant  sense aturar-se a veure que volien que compréssim.

Les nadales omplien les orelles de tots els vianants.

Per fi, va passar la setmana, i va arribar el dia de la vigília de Nadal, el dia 24.

Com cada any, ho recordo des que era molt petit, a casa, és feia un dinar, en el que reuníem  a tots els vailets pobres del poble, els que no podien celebrar el Nadal, els que en prou feines tenien quelcom per endur-se’n a la boca, i que durant tot l’any, procuràvem per la seva alimentació, però aquest dia era especial, tant per a ells com per a nosaltres.

A primera hora del matí, els anàvem a buscar i els portàvem a casa, on la mare i les meves germanes els banyaven i els vestien amb roba  nova, comprada per a ells, per celebrar les festes.

Després d’un bon esmorzar, a base de pa amb tomàquet, embotit, pastes dolces i llet, ens reuníem al garatge i els nens i les nenes començaven a obrir els regals, principalment joguines. Les seves cares, mostraven l’alegria i la sorpresa, davant de tantes i tantes coses que tenien al seu abast i que sabien que eren per a ells.

Jugàvem, rèiem, saltàvem i també ploràvem, però eren llàgrimes d’alegria.

Quan la mare cridava – Tots a taula!!!, hi havia corredisses cap el menjador, on una llarga taula parada amb tota menges, escudella, carn d’olla, pollastre rostit amb prunes i pinyons, eren els plats principals, però també n’hi havia de coses que mai havien pogut imaginar.

Tots els vailets, amb els ulls oberts com a plats, no sabien on mirar, per on intentarien començar, les espurnes de felicitat que desprenien els seus ulls, no tenien preu.

Les meves germanes, amb la meva mare al cap davant anaven portant les soperes i les safates de la cuina i el pare, ajudat per nosaltres, els nois, anàvem servint les viandes als plats.

Tots, a una ordre del pare, amb el cap cot i les mans juntes, vàrem resar un parenostre per agrair les viandes que anàvem a menjar.

Els vailets, primer una mica encongits, però després amb una naturalitat sorprenent van començar a menjar, amb una educació fora de mida i amb una alegria que ens feia pujar els colors.

En un tres i no res, n’havien passat els taps, satisfets, amb la panxa plena, els seus ulls brillaven com estels en una nit serena.

El pare, assegut en un cap de taula, al costat d’una nena rossa, els va dir:

Ara que ja estem ben tips, vull dir-vos, primer de tot, que no estigueu trists perquè els vostres pares no han celebrat aquesta vigília amb vosaltres, ells la celebraran demà, amb tot el que vosaltres els portareu.

Ara, voldria que m’escoltéssiu, doncs us explicaré un conte, que desitjaria que tinguéssiu sempre present a la vostra vida.

Fills meus, ara que estem reunits al voltant d’aquesta taula, en aquest dia tant assenyalat per nosaltres els catòlics, mireu.

Hi havia una vegada una persona molt grollera, que va decidir, fer un regal a una altra que complia anys, aquell dia, era el seu quaranta aniversari.

La realitat era que el menyspreava, doncs sempre que es trobaven, el saludava cordialment, no amb servilisme, com feien altres que li tenien por, per això va ordenar que preparessin una safata plena d’escombraries i deixalles d’animals i que l’emboliquessin  amb paper de diari brut i tacat.

Va convidar uns quant amigots seus, doncs volia tenir testimonis que donessin fe de la humiliació pública que li infringia i del plaer que sentia fent-ho, així que es van dirigir cap a la casa del que celebrava l’aniversari, i li va fer entrega del present, tot dient-li.

Bon dia amic, i feliç aniversari de part meva i de tots aquests amics meus que m’acompanyen, aquí tens un present que ordenat et preparessin especialment per a tu, li va dir l’envejós, amb un somriure d’orella a orella.

L’homenatja’t, va rebre amb alegria el regal, no va fer cap gest d’estranyesa quan, a l’obrir el present es va trobar amb la safata i el que hi havia al damunt d’ella, i li va dir.

Moltes gràcies amic, no tenies que molestar-te en portar-me cap regal, la teva sola presència ja és suficient per a mi. Però espera uns instants, que vull agrair-te la gentilesa que has tingut, tot seguit torno.

L’homenatja’t, va anar directament a la cuina, va llençar a les escombraries el contingut de la safata, la va netejar curosament, la va abrillantar i la va omplir de flors, l’embolicà amb paper fi de regal i a sobre hi va posar una nota que deia:

CADASCUN, DÓNA EL QUE TÉ.

El mal intencionat i envejós amic, va quedar amb la boca oberta quan va veure la seva safata neta, lluent i plena de flors, quina més maca i olorosa. Va llegir la nota que acompanyava la safata i avergonyit i enrojolat, va girar cua, i acompanyat dels seus amigots, van marxar.

L’homenatja’t, va donar una gran llissó a aquell envejós, perquè no es va entristir amb l’actitud d’algunes persones que es diuen amics nostres.

No va perdre la serenitat i va actuar ràpidament per contrarestar la malvolença d’aquell mal amic.

Tenia molt clar que la ràbia és dolenta per a la salut, que el rancor fa mal al fetge i la còlera  enverina al cor.

Va dominar perfectament les seves emocions, es va mostrar amo i senyor de sí mateix, doncs sabia que posant més llenya al foc, satisfeia el menyspreu del mal amic.

No va perdre, en cap moment, la calma i no va cedir al impuls de generar ressentiments, al contrari va canviar la porqueria i les deixalles per les flors que creixien al seu cor.

Fills meus, penseu que:

L’AMISTAT, ÉS EL PRIMER PAS CAP A LA FELICITAT.

Joan Seus Cartró

 

Al país de la meravelles cada any per Nadal nevava bombolles de neu, eren completament esfèriques, blanques la majoria, però també n’havia de colors diversos.

Una cosa es ben clara, al país meravellós els reis hi feien una estada molt més generosa, fins i tot, els infants que s’havien portant malament no tenien carbó. Realment eren uns Nadals meravellosos, mai millor dit.

L’Alícia darrera els vidres mirava caure les bombolles que al tocar al terra explotaven com un globus al atansar una agulla. Bombolles, que impregnaven de colors lluents si més potser un paisatge increïblement vistós. Havia alguns habitants que en aquestes dates es veien obligats a posar-se ulleres fosques, la llum dels colors era massa potent.

Mai es pot ser del tot feliç, i paradoxalment l’Alícia ja no apreciava un somriure, una rialla. Doncs feia anys i panys que vivia enmig de l’absoluta alegria. Tot plegat era un gran avorriment.

Alícia, feia dies que pensava en marxar. Així, sense pressa es va fer la maleta. Una maleta blava que feia temps tenia destinada al seu viatge cap a la llibertat. A dins: un mirall i una pinta. No tenia més pertinences, doncs fins ara no li calien.

Un cop va creuar el mirall es trobà en una plaça. Hi va caure de patac, al obrir els ulls tot de nens encuriosits l’envoltaven. Tots reien de la fila que feia la nena desconeguda, del vestit de puntilles, del llaç gran i vermell del cap.

L’Alícia s’aixecà de cop per arrencar a córrer, tenia un sentiment que ja tenia oblidat: vergonya.

En el seu viatge recopilà emocions perdudes: alegria, pena, goig, ràbia, por…

Faltava molt poc per les dotze, hora important en el món dels contes, era l’hora de tornar a creuar el mirall, pensà i així ho va fer.

Tornava a estar al seu, i ara més que mai, món meravellós. Això sí, estigués avorrida de passar-ho bé tornaria a fer una excursioneta al món real. Bé, món del tot boig! Encara tenia temps del rebre als tres reis tot havia passat en un obrir i tancar d’ulls.

Conte contat ja s’ha contat.

Sílvia Colomina

 

Notava una certa coïssor als ulls i, amb un lleuger gest instintiu,  se’ls va refregar suaument. Llavors va comprovar, incrèdul, que els tenia humits i que d’ells en sortia un regalim aquós. De la butxaca del pantalon en va treure un mocador i amb ell va eixugar-se aquells ulls que s’amaraven per moments.

Va pensar, erròniament, que l’incident ja estava superat, però de seguida va adonar-se que no era pas així. Els ulls continuaven vessant aquell líquid que ara ja li entelava la visió. Tot era borrós i desdibuixat. Li semblava que davant de la nineta hi havia una pantalla plena de lluïssors i reflexes lluminosos en moviment que generaven formes translúcides estranyes i fantàstiques, que no li deixaven veure res amb nitidesa.

Alguna que altra vegada ja li havia passat una cosa semblant, per exemple quan estava constipat o quan una brossa se li havia ficat entre la còrnia i la parpella,  però sense aquella estranya coïssor als ulls que avui sentia. Com que aquella situació persistia, sense saber com resoldre-la i atès que ja començava a estar-ne tip d’haver-se d’anar eixugant de tant en tant, va telefonar a un metge, amic seu de tota la vida, per explicar-li els símptomes i que li donés un remei efectiu.

El seu amic, el metge, que el coneixia molt i molt  bé, se’l va escoltar amb tot interès i desprès només li va preguntar…  Que estaves fent exactament o que t’ha passat quan s’ha  produït aquest fenomen que m’has comentat ?    Ell esperava sentir qualsevol cosa menys que li fes una pregunta com aquesta.

Encara que desconcertat, va explicar-li que estava tranquil·lament veient un reportatge a la televisió envers els gravíssims efectes de les mines antipersones. Persones mutilades que havien perdut cames, braços, mans, ulls…  Criatures que a més a més dels danys físics soferts, els hi havien assassinat el futur..  Joves sense cap altra perspectiva que la prolongació de la seva actual realitat i sense esperança d’un esdevenidor diferent que ni tan sols podien imaginar. El neguit que envaïa la gent de que, malgrat haver-se acabat el conflicte, en qualsevol moment l’esclat d’una mina els podia destrossar i canviar-los la vida… Persones que no sabien que era la tranquil·litat, la seguretat, la pau, la llibertat… viure la vida sense aquestes horribles pors.

Va continuar explicant altres aspectes relacionats amb el reportatge que havia estat veient i que, tot plegat, l’havien trasbalsat i commocionat… i el metge, que se l’escoltava atentament, va esclatar a riure… i abans no pogués reaccionar,  el seu amic, el metge, amb un to pletòric d’alegria, va dir… Gràcies a Déu !!!

Ell es va quedar astorat, sorprès, confós, perplex i silenciós, esperant un aclariment a aquella enigmàtica exclamació.  El seu bon amic, el metge, amb una veu pausada, serena  i tranquil·litzadora va començar dient-li…

Els teus ulls han vessat llàgrimes i tu, noi, senzillament, has plorat. I això, és clar,  a tu t’ha vingut de nou, un efecte desconegut, sens dubte… i ho has fet com expressió d’un sentiment, d’unes emocions… i això, amic meu, al teu cas, era absolutament impensable fins ara…

I va continuar esplaiant-se tot dient-li que considerava que era una mena de miracle i que se n’alegrava molt… Que el fet de plorar, l’estava humanitzant… perquè li havia sacsejat l’esperit i li havia despertat la sensibilitat i l’emotivitat… Van estar parlant durant una bona estona.

El metge pensava que potser si que l’esperit del Nadal existeix, emparat sota qualsevol camuflatge  i que, potser si, que hi havia tingut alguna cosa a veure en el canvi anímic del seu amic… No n’estava gens convençut,  però… i si fos cert ?

 

Sebastià Climent                                                        Lleida, desembre 2011

 

La Marta està asseguda en el saló de casa seva contemplant els seus fills amb un somriure. Era el dia de Reis, acabaven de desembolicar tots els regals i jugaven entre ells fent comparacions de que havia rebut cada un dels tres germans.

Es sentia feliç. El seu home estava prop d’ella fullejant el llibre que li havien portat, una novel·la per la que estava molt interessat feia temps, mentre ella acariciava amb la ma l’anell de brillants que acabava de rebre.

Estaven tots plegats allà davant la llar de foc, rebent el seu caliu, cadascú interessat amb les seves pròpies coses, amb la despreocupació que provoca la satisfacció personal després d’acabar de rebre els regals demanats i d’altres que encara omplien més la il·lusió d’aquell dia.  La Marta es va recolzà al respatller de la butaca mirant com anava movent-se el foc, sense ni  adonar-se’n,  començà a recordar com havia viscut ella els Reis quan tenia l’edat dels seus fills.

-Es veia ella mateixa quan tenia cinc, sis, set anys… anava passant-ne un darrera l’altra fins que

ja era una noieta de quinze o setze anys.

Recordava al seu germà en aquella època. Es portaven vuit anys de diferència, ell era el gran.

La seva mare també era una mica gran. Quan ella va néixer, ja havia complert els quaranta cinc. Era una persona molt treballadora, ella sempre la recordava fent una cosa o altra, no recordava veure-la gaires vegades asseguda sense res a les mans. La Marta només tenia tres anys quan va morir el seu pare i des llavors, la mare només tenia la pensió de viduïtat i un petit ajut al tenir els seus dos fills petits.

El pare de la Marta era un gran treballador. Era mecànic d’ofici i l’encarregat  del personal d’un taller de reparacions de cotxes que l’apreciaven molt i el tenien molt  ben considerat.

La seva mare, tot i essent una persona activa, pràcticament no havia treballat mai. Quan eren joves, encara existia el criteri de que una parella al casar-se, ja n’hi havia prou amb que treballés el marit, sobretot en el cas d’ells que ja no es consideraven tan joves, tant l’un com l’altre ja havien complert els trenta set, per tal, ella era la mestressa de casa i a més a més ja tenia prou feina cuidant al seu fill.  Els estudis mai havien sigut el seu fort, el que volia dir que, com seguia sense preocupar-se’n, encara havia baixat més el seu nivell cultural.

La parella s’estimaven molt i monetàriament no tenien problema. Apart d’això, al cap de vuit anys d’haver tingut en Ferran, el seu germà, va néixer ella.

Més o menys un any després, el seu pare va a començar a tenir problemes de salut, cada vegada més greus, i al cap d’un parell d’anys, li va arribar el final del sofriment i de la vida. Ella quasi bé no el recordava.

Quan va passar aquesta desgràcia, la mare es va trobar amb un nen de onze anys i una nena de tres, per enfrontar-se a la vida futura que li esperava, amb el greu problema de que estava sola, els seus pares ja no hi eren i no tenia germans.

Al no tenir pràcticament estudis, es va veure obligada a treballar del que fos per poder passar els mesos. La pensió que cobrava era totalment insuficient, així és que es va posar de planxadora en un parell de tintoreries, per aquesta feina no tenia problema, hi tenia experiència sobrada.

En Ferran, el seu germà, era molt intel·ligent i amb gran capacitat pels estudis, el que el va portar al cap dels anys, a poder aconseguir una beca i acabar la carrera d’enginyeria amb un nivell molt alt.

Retornant a la seva primera infància, ella, una nena de tres anys, no es podia fer càrrec de quina era la situació de casa seva, el seu germà en canvi, ja la vivia intensament tot i que només tenia onze anys. No havia vist mai treballar fora de casa a la seva mare i li donava la sensació de que era molt fràgil per fer-ho. Era una persona de baixa estatura, molt prima i amb la pell de color blanquinós. Mai havia descuidat el procés de la malaltia del seu pare i havia sigut un temps molt dur, per ell com a malalt i per ella com a cuidadora, apart de les altres feines quotidianes i dels seus dos fills. La seva salut se’n havia ressentit molt.

En Ferran, quan tornava de l’escola procurava ajudar en tot el que podia, sobretot ocupant-se de la nena i així treure-l’hi el pes a la seva mare. Per la Marta era el seu ídol, sempre el trobava apunt quan el necessitava. La seva mare no la desatenia però el tracte no era el mateix, la superava el cansament i la tristesa, li havia representat un cop molt fort la malaltia i la mort del seu marit, l’estimava amb bogeria-

Mentre pensava en tot això, seguia mirant als seus nens com jugaven. Veia al petit, només tenia quatre anys, com feia anar un cotxe amunt i avall fent “ressonar” amb la boca el soroll del motor. Va observar a les dos nenes, no gaire més grans i va somriure al sentir com parlaven  l’una oferint productes del supermercat i l’altre comprant mentre li explicava la vida i els miracles del “seu fill”, un nadó Nenuco que portava en braços ben abrigat, amb el cotxet al davant. Els veia feliços a tots tres com quan ella era petita i somreia al recordar-ho.

-El seu pensament havia tornat enrere. Havia de reconèixer que gràcies al seu germà, no havia viscut masses moments durs, tot i que a mida que anava creixent s’anava adonant de que la situació a casa seva no era de color de rosa.

Mirant les joguines dels seus fills, pensava que a casa d’ella, tot i que tenien problemes econòmics greus, mai n’hi havien faltat quan arribaven els Reis. La preocupació del seu germà era tal, que sempre se les havia enginyat perquè podés rebre un peluix, una cuineta, un nino i fins i tot una vegada li van portar un cotxet!

L’estimació que sentia per en Ferran era enorme. Recordava amb quina il·lusió rebia els seves joguines… joguines que el seu germà es dedicava a recollir del carrer quan trobava alguna cosa que veia que estava prou bé per arreglar-la una mica, deixar-la ben presentable i posar a la sabata de la seva petita Marta, fins i tot, intentava trobar alguna coseta que podés fer il·lusió a la seva mare, el seu convenciment era que no es mereixien quedar-se sense res. Apart, si trobava alguna cosa que també li fes gràcia a ell, no la deixava abandonada al carrer, també anava a parar cap a casa seva.

Retornà al present, com havien canviat les coses amb els anys! La mare ja no hi era però el seu germà seguia sent el seu ídol. Avui en dia era enginyer d’una important empresa americana.  Es tornà a mirar a la seva família i el seu somriure encara va ser més gran.  Per ella, sempre havien sigut els seus REIS ENTRANYABLES… el únic punt trist, era que el seu ídol no era allà.

 

Gemma Matas – Nadal 2011

 

Ho defineix el diccionari de la següent forma : Seient per a una sola persona, sense respatller i sense braços.

Sortia aquest mot en una conversa en la que una bona amiga em manifestava el seu condol per la pèrdua recent , 28.12.2009 , del meu sogre Manel Lorente González.

Ella, la Mariona, i tots els que fem anys, anem – involuntàriament – comptabilitzant absències, i hem sentit a manera de consol, frases que pretenen conformar-nos de la mancança d’aquelles presències, amb la necessitat evident de continuar ocupant-nos dels que encara tenim al nostre costat.

L’existència en aquest món es pot comparar amb una carrera d’obstacles; físics uns – malalties, lesions, intervencions quirúrgiques … , i psíquics la resta – desenganys , morts,… – ; de cap en sortim indemnes, tots ens deixem una petja de sofriment i dolor, que viurà amb nosaltres fins al final de la nostra vida.

La Mariona m’explica que ella té aquesta imatge, bonica i simple del tamboret, que explica perfectament el sentiment vers els absents; cadascú ocupa el seu que inexorablement romandrà buit per sempre , quan ens deixa responent a la crida del Pare. Està clar que NOMÉS veiem el tamboret buit, aquells que sentim una pèrdua.

Per descomptat ens cal abocar-nos amb aquells que fan encara camí amb nosaltres, i donar-los tot l’amor i l’ajut que tenim dins del cor.

Ningú però emplenarà, ni ara , ni mai, els tamborets buits que veiem sempre , i que en aquestes diades nadalenques, fan que sovint se’ns omplin els ulls de llàgrimes.

Gràcies Mariona per aquesta imatge al·legòrica, que ens serveix per explicar-nos de forma didàctica , el sentiment d’absència que sentim tots a la mort d’una persona estimada.