JA VINDRÀ EL BON TEMPS

regalo1.jpg

Poc avesat com estava a arrugar-se davant les dificultats, en Julià va voler sortir, tant si com no, a comprar un regal per a la tia Patrícia. No era pas qüestió de trencar la tradició : cada Nadal li feien un detallet, que ella agraïa i que ( tots els nebots n’estaven convençuts), ja s’esperava. De totes maneres, d’ençà que la tia Patrícia s’havia jubilat, la notaven una mica desmenjada, amb certa falta de motivació. Semblava que li faltava un pessic d’il.lusió i quan arribaven les festes i miraven d’enquestar-la per veure què li faria gràcia que li regaléssin, la resposta era, invariablement, la mateixa :

-Ai, no. Aquest any, no. No us busqueu maldecaps, que ja en teniu prou i tot val molts diners. A més, ja vindrà el bon temps …

Aquesta evocació del bon temps els transportava a mitjans de març. La tia Patrícia celebrava el seu Sant el dia 13 i convidava a dinar a fora a tota la família, aprofitant que el dia s’havia allargat i la primavera era a les portes. Com que cada any eren més colla, el convit li costava quartos, però ella ho feia amb tota la il.lusió i bona voluntat del món. En aquella ocasió, també li feien un present, que solia ser esplèndid. No miraven prim : com que havia quedat soltera, havia tingut cura de tota la mainada, de tots els avis, havia dut el pes de la casa … Se l’estimaven molt i entre tots li feien un bon regal. Un any fou un equip d’alta fidelitat (li agrada tant Vivaldi !), un altre, un collaret. La vegada que van tenir l’acudit de regalar-li aquell rellotge els va costar un bon disgust: un mangui li va clissar i, en sortir del metro, li va posar una navalla al coll !

En Julià era el nebot gran i anava pel mateix camí : era l’únic solter. I com que no arrossegava càrregues familiars i tenia certa disponibilitat de temps, els seus germans i cunyades li encomanaven la missió d’escollir i anar a comprar el regal per a la tieta, encàrrec que complia sempre amb precisió i encert. Era una persona de molt bon gust i sempre estava al corrent de la novetat. Aquell any havia estat impossible, de totes totes, arrencar qualsevol indici de suggeriment per part de la tia Patrícia i calia fer la feina partint de zero. “Ja vindrà el bon temps, ja vindrà el bon temps, …” i d’aquí no havien pogut treure-la. Caldria rastrejar les botigues a la recerca d’algun objecte que pogués fer-li efecte, però aquell hivern era singularment cru i feia de mal recórrer carrers tot mirant aparadors i regirant comerços.

En Julià, volta que voltaràs, ja hi havia dedicat un parell de tardes, infructuosament, i només n’havia arreplegat un quasi-refredat, provocat per les baixíssimes temperatures inusuals a la ciutat. El glaç i el fred vent acompanyaven els seus passejos vespertins. Prou que anava ben abrigat, amb el gavany llarg, amb bufanda i guants, però suportava el fred de mala manera. Sempre explicava que havia avorrit l’hivern per sempre més quan va fer el servei militar a Burgos. Li resultava incòmode de veritat haver-se d’empescar un regal sota tan dures condicions climatològiques.

Tan i tan fredes eren aquelles tardes de desembre, que en Julià anava de mal en pitjor. Tot el dia li rajava el nas, feia una despesa considerable en mocadors de paper i, aquelles neurones que fins aleshores li havien regit extraordinàriament bé l’exquisidesa pels regals nadalencs, estaven a punt de congelació. No hi havia manera de trobar res escaient per a la tia Patrícia. El temps corria, el fred no afluixava i en Julià passava pena de la vida per tirar endavant els seus propòsits.

Una tarda, a darrera hora, en un carrer que no era dels que més freqüentava, descobrí una botiga nova. O no s’hi havia fixat mai o havien obert feia realment poc. Feia patxoca : uns grans aparadors, il.luminats de manera exactament precisa i abillats amb motius nadalencs mostraven tot d’articles de regal diversos. Feia cara de formar part d’una cadena de franquícies. En Julià creia recordar haver-ne vist alguna d’estètica similar en algun altre racó de la ciutat, però no se li havia acudit mai d’entrar-hi. Objectes de decoració i petit mobiliari, artesania ètnica… Del sostre en penjaven uns jerseis de llana teixits a mà amb motius naïf i al fons s’hi podia entreveure tot de prestatgeries amb plats i olles i terrissa de diferents estils. Era ple. Les portes corredisses s’obrien, hospitalàriament, i tot de gent a la recerca de regals, com ell mateix, entraven i sortien. Quan la gran portalada de vidre quedava oberta de bat a bat en sortia una flaire agradable, barreja d’essències i aromes exòtiques. Feia olor de net, semblant a aquella que se sent en acabar de fer bugada, quan la roba és a l’assecadora; i dins l’establiment hi sonaven els clàssics compassos, melosos, de les nadales de Bing Crosby. Veient que en el dintell de la porta hi havia un calefactor monumental que obsequiava generosament de graus centígrads els clatells entrants i sortints, en Julià va trobar-se dins, sense pensar-s’hi massa, examinant una pila de flassades de viatge que, segons deia el cartell, venien del Perú. No feien per la tia Patrícia, ni tampoc uns xilòfons d’oferta que hi havia al costat. Encara menys encaixaven amb la filosofia del regal que havia de fer, unes làmines amb motius alfabètics xinesos emmarcades amb canya de bambú que estaven exposades entrant a la dreta, vora el taulell.

En Julià, i no pas per primer cop aquella tarda, va tenir la sensació d’estar atabalat. Aquell Nadal no se’n sortia. No es veia capaç d’encertar amb cap regal per la tia. Ja veia a venir que, si comprava alguna cosa sense solta ni volta, només per sortir del pas, els seus germans l’esbroncarien. El més prudent seria donar-se per la pell i traspassar la responsabilitat al germà petit. Segur que ell, amb l’ajut de la seva muller, faria més bon paper. Estava tip de voltar, tip d’aparadors, tip de les nadales dels fils musicals dels establiments … I sobre tot, tip del fred, del fred horrorós que feia aquell hivern.

Ja anava per marxar de la botiga quan, en passar per un expositor de llibres contigu a la sortida, ensopegà amb una persona que li resultà remotament familiar. Era una noia de la seva mateixa edat, rosseta, amb els ulls foscos, ni alta ni baixa, ni prima ni grassa (però que més aviat tirava cap a això darrer). Al seu voltant hi tenia tot de bosses de centres comercials propers que amb tota seguretat contenien regals nadalencs. Aquelles diades tothom anava per feina, amb la mateixa intenció. Estava observant els llibres exposats, amb l’interès propi de qui sap exactament què vol. Un detall va cridar-li l’atenció de manera especial. D’entre els volums a la venda, que gairebé tots eren sobre ioga, tècniques de relaxació o filosofia oriental, en fullejava un, extret d´un expositor amb obres sobre natura i excursionisme, amb un títol singular, definitivament revelador : Sexo al aire libre, editat per una casa de Madrid especialitzada en muntanyisme.

En Julià, que sempre s’havia vanat de ser un fisonomista excel.lent, va posar la memòria a funcionar i en qüestió de dècimes de segon, va tenir totes les dades processades .

-Roser ? Tu ets la Roser Martínez ! Et recordes de mi ?

Per primer cop aquella tarda, en Julià va tenir sensació d’escalfor. La visió de la Roser amb aquell llibre a les mans li va encendre el record dels anys d’adolescència a l’Institut. A la Roser (tothom ho sabia), durant el batxillerat les hormones li havien jugat molt males passades i s’havia fet cèlebre per desplegar una libidinositat insòlita entre els seus companys de promoció. Si durant la secundària feia goig, els pas dels anys l’havia convertit en allò que a Burgos, quan en Julià hi feia la mili, en deien una jamona. En Julià recordava, com si fos avui mateix, l’excursió de final de curs de tercer de B.U.P. i aquells primerencs encontres íntims, protagonitzats per ells dos a la tenda de campanya.

L’estampa de la Roser amb aquell llibre a les mans, examinat-lo amb tanta atenció, li va fer pensar instantàniament en la possiblitat de poder-li proposar reviure aquella aventura de joventut. Semblava que això de la natura i de l’aire lliure a ella encara l’estirava amb força i qui sap si aquell festival hormonal encara continuava actiu … Era com un rampell, a sangs calentes : qui sap si li acceptaria una proposta atrevidíssima : anar amb ell d’acampada, a la muntanya, a la costa, on fos … La qüestió seria estar tots dos, retrobats, reeditant episodis viscuts fa més de vint anys. Un igloo de campanya, uns sacs de dormir, la Roser, i sexe en plena natura : què més es podria demanar ? Vés a saber si la Roser, com en Julià mateix, continuava soltera, o separada; sense parella al cap i a la fi. Potser, fins i tot, allò podria ser el retrobament definitiu, la porta d’entrada a una relació sòlida i per sempre més …En Julià (que no havia volgut reconèixer-ho mai públicament) havia estat, sempre més, molt penjat de la Roser, d’ençà d’aquell fi de curs.

Quines coses té el destí : tots aquests dies darrera un regal per a la tia i ara estava en presència del millor regal que a ell se li podia oferir. Roser, magnífica vint anys després, la dona de la seva vida, ara se li apareixia en safata de plata. En Julià, posseïdor d’una notable capacitat faulística, notava com l’excitació augmentava en progressió geomètrica : mentre mirava fixament els ulls foscos de la Roser, s’havia oblidat per complet del refredat, del fred tan cru que feia, i fins i tot tenia la impressió que, des del fil musical, Bing Crosby havia apujat el to un parell d’octaves.

Tot d’una, la porta de l’establiment s’obrí de manera repentina per deixar entrar una clienta guarnida amb un abric de visó . L’alenada d’aire fred procedent de l’exterior que en Julià rebé de cop i li va recórrer l’espinada, ficant-se-li fins al moll dels ossos, va deixar-lo glaçat. Va tenir la sensació que tot aquell castell de cartes que havia bastit en pocs segons se li enrunava davant els seus ulls, abans d’aconseguir coronar-lo amb el darrer as. Quin fred més horrorosament insuportable ! Realment, anar d’acampada, ni que fos amb la Roser, era una idea ben poca-solta. Tendes de campanya al pic de l’hivern : massa records del campament de Burgos. Ni pensar-hi !

La Roser hauria d’haver aparegut a la primavera, quan el bon temps, quan el reconsagrat bon temps ja fos aquí d’una maleïda vegada.

Siset Devesa

DINAR DE NADAL: USOS I COSTUMS

normal_Boixgrevol.jpg

-…Aparca el cotxe, agafa els paquets i truca el timbre…- Mentre puja l’ascensor, ves posant cara de felicitat i prepara aquell somriure que poses cada any… Fins aquí, tot bé. Quan la porta s’obre, apareix la cunyada amb una expressió semblant a la teva: la de “estic molt bé i avui passarem una vetllada tranquil•la sense incidents remarcables”. Llavors vas avançant pel passadís ple dels mateixos quadres de mal gust i fotos esgrogueïdes que ningú ha pensat a renovar amb el pas del anys. Quan veus la porta del lavabo vol dir que arribes al final i que el menjador, en el qual t’espera la resta de la família, apareixerà davant teu al girar a l’esquerra. Com cada any no hi falta el cunyat, amb els auriculars posats per escoltar el futbol. Hi tens la Maria i el Biel, els teus nebots, i el sogre col·locat a la punta de la taula amb la mirada perduda en l’horitzó. Quan mires al racó on hi ha la vella butaca rosa, sempre et trobes la sogra, i l’alarma se t’encén dins el cap en no saber quina te n’ha preparat aquest any. I finalment queda qui t’ha obert la porta, que des del dia en que vas entrar a la casa es va aliar amb la teva sogra per fer-te la vida impossible, i mai has sabut el perquè.

Després de deixar les ampolles de cava i de vi sobre el marbre comença la ronda de petons, i en acabat les preguntes del tipus “No t’has engreixat?” o “Doncs mira, ara que ho dius si que fas ulleres…” i “Això d’aquí no es una taca?”… Quan ja t’han baixat prou la moral et conviden a seure mentre et recorden que arribes tard i que seria hora de començar. Prou! Necessites calmar-te i els diu que ara tornes, que vas al lavabo. Et refresques la cara i et mires al mirall… merda! Tot el maquillatge destrossat i la bossa al menjador. Intentes arreglar-ho i quan veus que no s’hi pot fer res desisteixes i t’eixugues maleint el Nadal.

El dinar segueix amb quatre indirectes i una taca de vi a la brusa de seda, “l’any passat va ser pitjor”, penses. Després del cafè i dels acudits dolents del cunyat, veus com els teus nebots comencen a córrer i a cridar. És el senyal, l’hora dels regals ha arribat. El gros “si gros, perquè no?” cul de la sogra s’aixeca feixugament de la cadira per anar fins a l’habitació de convidats on hi ha el munt de paquets de sempre tan pels nens com pels grans. El primer paquet, el segon, el tercer… així fins que s’acaben els paquets i no has sentit el teu nom en cap moment. -Casumdena! Ja deia jo que em deixava algú! Bé, no hagués sabut que comprar-te, així que tampoc…-. I de fons sents el riure burleta de la cunyada…

Dos cafès i un pastís més tard, decidiu marxar. Una altra ronda de petons, et poses l’abric i agafes el seu regal perquè ell esta en plena abraçada maternal. Mentre baixes l’ascensor, deixes anar un sospir d’alleujament i et calmes. Fins d’aquí tres mesos, per Setmana Santa, no els tornaràs a veure…

Aniol Fusté Gual

GUIMERÀ, AUSTRÀLIA, EL CEL

Aquesta historia comença per a tu amic lector, a la sortida de la missa del Gall, l’any 2003 a Guimerà; comença a nevar i les primeres volves posen ales als peus a tothom; L’Antonio i la Mª Mercè s’acomiaden de la concurrència i marxen cap a casa de la Mª Mercè, a la porta de la casa l’Antonio li desitja bona nit a la Mª Mercè, s’aixeca el coll de l’abric i es disposa a baixar fins a l’Hostal Sant Jordi tot just a l’altre costat del llit del riu Corb, tot fent la ziga-zaga pels carrers, per estalviar-se algun ensurt en forma de relliscada en la baixada per les diferents escales que porten fins a la carretera. La Mª Mercè però en aquesta ocasió no està disposada a que una vegada més la felicitat que està a tocar de la mà s’allunyi, i convida a l’Antonio a entrar a casa seva, formalment amb l’excusa del mal temps que es presenta, i un cop dins la casa, amb l’admissió d’ambdós de que s’estimen i desitgen passar junts aquesta nit, i les nits que el bon Déu tingui a be de regalar-los. No farem descripcions més agosarades perquè estem, recorda-ho amic lector, en un conte de Nadal.

1 Neu_-_Marc_2010_04

Per la Mª Mercè i el l’Antonio, la historia havia començat l’any 1952 quan es varen conèixer com a canalla; l’una filla d’una de les millors cases de Guimerà i l’altre fill d’un republicà que sempre va treballar per als altres. Aquesta circumstància no va pesar gens en l’ànim dels dos menuts que varen desenvolupar una mútua estimació, que no feia minvar  ni l’absència en el període escolar de la Mercè, interna a l’escola SANT JOSEP de Tàrrega, mentre l’Antonio aprenia les primeres lletres amb el mestre JOSEP CUNI a l’escola de Guimerà que es trobava al carrer de l’Estudi.

Només els caps de setmana i les vacances coincidien tots dos, i sempre en aquells anys en companya de més amics, però així i tot es feia evident per a tothom que l’Antonio i la  Mª Mercè n’estaven l’un molt de l’altre. Els anys s’anaven escolant, 1954, 55,56, 57, 58, l’Antonio va començar a treballar amb un dels dos ferrers del poble que aleshores exercien també tasques de mecànic dels primers vehicles a motor que circulaven per la vall, un d’ells un FORD 10  propietat del pare de la Mª Mercè; l’Antonio va resultar tenir facilitat per les coses mecàniques i en poc temps, ja era ell qui s’encarregava de les petites reparacions que precisaven aquells primers cotxes i camions. L’aigua del riu Corb deixava de baixar amb semblant intensitat amb la que l’Antonio dominava l’ofici de mecànic i sentia créixer en el seu cor l’amor per la Mª Mercè. Finalment el riu va deixar de portar aigua, això no va fer sinó incrementar l’èxode de veïns de la Vila cap a les ciutats industrials, Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat i tot el Baix Llobregat, eren destinacions tant o més freqüents que Barcelona, els padrons municipals dels anys 1950 recollien que Guimerà tenia encara 1126 habitants, mentre que els de l’any 1960 en recullen ja només 922, que serien 660 els anys 1970 , aquestes dades ens deixen ben palesa aquesta situació de despoblament i d’abandó.

L’Antonio hauria d’anar ben aviat a fer el servei militar, i va decidir que s’havien de comprometre oficialment abans de marxar, amb aquesta intenció va demanar de parlar amb el Sr. Cisco, pare de la Mª Mercè,  i un dels veïns més rics del poble, comerciant d’oli i vi, propietari d’un molí, i distribuïdor per la zona del Corb, dels primers adobs agrícoles, els famosos Nitrats de Xile. La conversa va ser breu i tensa, l’Antonio li va fer saber que s’estimava a la seva filla, i en Cisco, li va fer palès que la Mª Mercè no seria  mai per ell; que ja estava pensat qui seria el gendre de la casa, i que certament havia d’entendre que n’hi havien de millors a Guimerà que un aprenent de ferrer, encara que molt enginyós, descendent d’una família clarament desafecta al regim, i que aquesta relació només podria portar a mig termini, dolor i ruïna per aquella família.  La Mª Mercè es va quedar plorant a casa, mentre que l’Antonio tornava poble avall també amb els ulls plens de llàgrimes; va estar una bona estona passejant per llit quasi sec del riu per asserenar-se i va començar a prendre cos en el seu cervell, la idea de marxar, no ja del poble, sinó del país !

El dilluns següent un dels camioners que s’aturaven freqüentment a revisar el camió al ferrer que treballava l’Antonio, li va dir que potser no es tornarien a veure més, i en preguntar-li la raó li va dir, que marxava a Austràlia, que allí necessitaven tota mena de treballadors, i que de ben segur que amb el seu coneixement de l’ofici de ferrer-mecànic, també el voldrien a ell; l’ Antonio li va fer explicar on calia anar a assabentar-se, i al mati següent feia camí fins a Lleida, on li van dir que en atenció a la urgència de la comanda d’Australià, fins i tot el dispensarien del servei militar obligatori –en realitat el regim  passava un dels pitjors moments, i només la tramesa de les remeses dels emigrants aconseguia equilibrar un comptes públics, curulls de corrupció i malversació –.

A casa de l’ Antonio no va agradar gens la decisió de que marxes del país, tot i que el Cosme, el pare,  entenia que fer el servei militar, fora per a ell, renunciar a viure els millors anys de la seva vida, i amb els antecedents de la família, potser fins i tot, un veritable infern, la mare l’Assumpta plorava desconsoladament perquè intuïa que no tornaria a veure mai més, al seu fill estimat. La Mª Mercè, li va dir – amb l’inconsciència de la joventut – que podien escapar-se, que no els trobarien mai , que …. tot un seguit de plans esbojarrats que l’Antonio li anava traient del cap, amb la promesa de tornar quan tingues mitjans de fortuna. Es van dir adéu tendrament pels voltants del molí del marquès.

Trobem ja l’Antonio a Melbourne , la Capital de l’ Estat de Victoria i segona ciutat d’Austràlia, ben aviat comença a fer-se entendre en angles, i treballa a la Ford; en poc temps es un dels encarregats principals, i en un parell d’anys obre el primer taller de reparacions, Guimerà, que serà anys a venir, una petita cadena, que no creixerà més perquè l’Antonio vol controlar-ho tot personalment, i aquesta forma de portar una empresa permet un limitat creixement.

Els diners comencen a arribar a casa del Cosme i l’Assumpta, com arriben les noticies de que l’economia del Cisco davalla a Melbourne, però l’oferta de casament novament renovada, torna a ser negada, si cap encara de manera més agra, i finalment arriba la fatal noticia de que la Mª Mercè ha estat obligada a casar-se, amb l’ Eduard, ell fill d’un altra de les famílies “bones” de Guimerà, malgrat que també per a ells, comença la davallada econòmica.

El Cosme i l’Assumpta van i venen d’Austràlia, i li expliquen a l’Antonio, la infelicitat en que manifestament es desenvolupa el matrimoni de la Mª Mercè, amb l’afegit de la desfeta econòmica de la família, que obliga a  l’Eduard a treballar a la recepció del Balneari de Vallfogona de Riucorb; amb el temps acaben convencent a l’Antonio que també ell s’ha de casar , i així el veiem entrar l’any 1970 a l’Ajuntament de Melbourne, on contrau matrimoni amb la Jackie, una noia de cabells rossos i esplèndida bellesa, filla del concessionari de la Benz a l’estat de Victoria, del matrimoni en naixeran el Cosme, l’Antonio i la Mª Merce; anys a venir el Cosme de ben segur influenciat per les històries del seu avi, tocarà l’himne de Riego, l’himne de la República Espanyola, en l’inauguració de la copa Davis. Ja tenia raó el  Cisco, aquella família eren uns desafectes al regim !!!!

Els anys passen volant,  el Cosme i l’Assumpta descansen al cementiri de Melbourne, l’Antonio està divorciat de la Jackie, malgrat mantenir una magnifica relació personal amb ella, i amb tots els fills; però passats els 60 anys, pensa que ja es arribada l’hora de tornar a veure, ni que sigui per darrera vegada el lloc on va néixer, l’excusa serà el trasllat de les restes dels pares, que rebran l’homenatge inesperat en la seva partida de l’execució de l’himne de Riego, en un acte públic i trames arreu del món, només la gent de la família pot entendre el gest heroic del primer trompeta de l’orquestra de Melbourne , que posa així en risc una brillantisima carrera professional. Amb llàgrimes als ulls, l’Antonio puja a l’avio que el tornarà fins a la seva infantesa, sense fer gaire cas, als avisos de la gent de l’emigració de que la situació política està molt complicada, que el feixisme ha tornat amb força, i fins i tot que en alguns llocs s’han tornat a dur a termes els “paseos” de demòcrates i desafectes.

A primers de desembre de 2003, el Corb porta un bon cabal d’aigua, l’Antonio atura el seu cotxe davant de l’Hostal Sant Jordi, i contempla Guimerà; el pas del temps ha tingut respecte de la població un efecte terapèutic; tot plegat te un molt bon aspecte, però deseguida tens la percepció de trobar-te davant d’un aparador, al darrere no hi ha  vida, el poble pràcticament no te quitxalla, ni parelles en edat fèrtil, només gent madura, la majoria de la seva edat i fins i tot més grans ; lloga una habitació amb vistes al riu, i desprès va fer una caminada pel poble, visita de primer la seva antiga casa, ara en un estat excel·lent i ben cuidada per la Martina que s’encarrega del seu manteniment des de fa anys, i que no ha estat avisada de que ell vindria; puja no sense cansament fins a la part alta, passant per davant de casa de la Mª Mercè, que n’haurà estat d’ella ?, arriba fins a l’església, i veu que hi ha un horari de visita de les 10,00 a les 13,00, son només les 9,00, puja fins al peu de la torre, i des d’allí contempla la vall, aquella es la imatge que la seva retina, li ha anat tornant nit rera nit, des que va decidir marxar de Guimerà !

Torna a refer el camí i en passar per davant de casa de la Mª Mercè, sent soroll, qui hi viurà ara en aquella casa ?, ho preguntarà discretament a l’hostal; mentre esmorza un pa amb tomàquet amb botifarra negra i pinyons, de forma distreta pregunta a la cambrera, la Mª Mercè, la filla d’en Cisco, on viu ara ?, la cambrera li explica que en quedar-se vídua, i com no van tenir fills, va tornar a viure a casa seva. La cambrera no entén el perquè dels 50 € de propina en un esmorzar que només en valia 10 € !!

Cap al migdia l’Antonio es presenta a casa de la Mª Mercè, i en veuren’s es produeix en ambdós una sensació com de pèrdua de l’equilibri, la sensació que només viuen de forma corrent, els qui encara fumen , amb el primer cigarret del mati; passat aquest primer moment, l’un i l’altre s’expliquen les seves vides, la Mª Mercè ha estat infeliç fins a la mort de l’Eduard,  – fins i tot en el terreny íntim, com li explicaria més endavant, perquè mai va arribat als nivells de tendresa, que va viure en el seu acomiadament pels voltants del molí del marquès -, l’Antonio li explica fil per randa, tota la seva vida, fins l’homenatge de l’avi Cosme, que fa enriolar a la Mª Mercè, i la finalitat del viatge, tornar a la Vall del corb, les despulles dels pares – en aquell moment , l’Antonio podria afegir una finalitat més, però es troba a Guimerà, i recorda que aquí les coses no es feien tant depressa com a Melbourne – , la Mª Mercè s’ofereix a acompanyar-lo al cementiri, i l’Antonio ho accepta, tot i matisant que les cendres que porta, no te intenció de posar-les en un columbari, sinó deixar-les volar lliurement per la Vall del corb, per tal de que es fonguin amb aquesta terra i pugui sentir que ha tornat als pares al seu lloc. La Mª Mercè no ho entén, però ho accepta, i així un mati, tot seguint el camí del molí del marquès, i una mica allunyats ja del poble, l’Antonio llença en direcció al corb, primer les cendres de l’Assumpta i desprès les del Cosme, tot i xiulant alegrement l’himne de Riego.

La resta amics lectors es ja tot pla i costa avall, el mes de desembre de 2003, va ser per l’Antonio i la Mª Mercè, un període de prometatge, i tots dos van decidir de casar-se el 22 de maig,  amb l’esperança de que en coincidir amb el casament del Príncep Borbó, tot plegat passaria més desapercebut, quedava només convèncer a Mossèn Joan Llort i Badia, Rector de l’Espluga, els Omells de n’Gaia i el Omellons,  fill predilecte de Guimerà i amic sobretot de la Mª Mercè, encara que recordava a l’Antonio de la infantesa perquè s’aveïnis a celebrar la cerimònia de casament.

Pensem amics lectors, que no hi haurà cap problema, oi ?

Ah ! el domicili de la parella, està a la casa renovada del republicà desafecte, no hi ha tampoc, cap problema, oi ?

ANTONIO MORA VERGÉS
Castellar del Vallès ( 8/12/2003)