EL TAMBORET

Ho defineix el diccionari de la següent forma : Seient per a una sola persona, sense respatller i sense braços.

Sortia aquest mot en una conversa en la que una bona amiga em manifestava el seu condol per la pèrdua recent , 28.12.2009 , del meu sogre Manel Lorente González.

Ella, la Mariona, i tots els que fem anys, anem – involuntàriament – comptabilitzant absències, i hem sentit a manera de consol, frases que pretenen conformar-nos de la mancança d’aquelles presències, amb la necessitat evident de continuar ocupant-nos dels que encara tenim al nostre costat.

L’existència en aquest món es pot comparar amb una carrera d’obstacles; físics uns – malalties, lesions, intervencions quirúrgiques … , i psíquics la resta – desenganys , morts,… – ; de cap en sortim indemnes, tots ens deixem una petja de sofriment i dolor, que viurà amb nosaltres fins al final de la nostra vida.

La Mariona m’explica que ella té aquesta imatge, bonica i simple del tamboret, que explica perfectament el sentiment vers els absents; cadascú ocupa el seu que inexorablement romandrà buit per sempre , quan ens deixa responent a la crida del Pare. Està clar que NOMÉS veiem el tamboret buit, aquells que sentim una pèrdua.

Per descomptat ens cal abocar-nos amb aquells que fan encara camí amb nosaltres, i donar-los tot l’amor i l’ajut que tenim dins del cor.

Ningú però emplenarà, ni ara , ni mai, els tamborets buits que veiem sempre , i que en aquestes diades nadalenques, fan que sovint se’ns omplin els ulls de llàgrimes.

Gràcies Mariona per aquesta imatge al·legòrica, que ens serveix per explicar-nos de forma didàctica , el sentiment d’absència que sentim tots a la mort d’una persona estimada.

 

BON NADAL

Els amics

son com els estels.


Encara que no els vegis

sempre saps que hi són.

 


Bones Festes

Josep i Fina

 

 

NADAL EN UN PAIS …

Una vegada pujat el darrer repetjó de la petita muntanya, ja dalt del cim, una mirada a l’horitzó permet atalaiar un sobri panorama. És a la tarda i les primeres ombres de la nit van xocant l’una amb l’altra enfosquin un solejat dia. Davant seu el petit poble presagia una possibilitat d’ajuda.

Els perfils de les cases del petit poble sense l’enviliment de la refracció solar mostren nítides les seves línies. Tot sembla una postal nadalenca però les dues persones que viatgen cerquen un lloc per refugiar-se. Ella sent propera l’hora de l’infantament i tenen necessitat de trobar un refugi.

La dona viatja dalt d’un petit ase, enrere ha quedat el vell cotxe rebentat per l’explosió de una mina. Per sort tots dos han sortit il·lesos. El pollí l’han trobat en l’estable d’una granja abandonada. Segurament el seus amos han considerat que fugir de la depuració ètnica practicada per les tropes invasores muntats en el petit animal no és el més adequat. Saben també que les tropes del país veí, abans germà,  els va rodejant per obra i gràcia de la voluntat del seu mandatari, que fa pocs anys era un simple suboficial de l’exèrcit.

En arribar a la població s’acosten a l’església que domina dalt del turó les cases del poble. En poques es veu llum i la major part pel seu parpelleig s’endevina que són espelmes o altres llums fugisseres. El carrers tenen les voreres i les llombardes esbotzades per l’acció dels morters. L’aire té l’olor de la cordita que molesta el respirar i s’han de posar un mocador a la boca per evitar les partícules polsegoses de l’irrespirable ambient.

Evitant el forats del carrer arriben fins a l’església i truquen a les portes tancades de la rectoria únic edifici que conserva immaculada la seva aparença. La resta dels edificis de la plaça mostren el vandalisme de la guerra.  Inclòs l’edifici religiós té les portes arrancades i part del bancs són llençats enmig de l’entrada. Finalment surt un capellà espaordit pel soroll dels cops a les portes rectorals. Encara porta la sotana, els cabells escabellats mostren la seva calba i porta les mans i la cara bruta de terra, només veure a la parella sense voler escoltar crida.

–     No, no , no, no us puc ajudar. Marxeu aviat pot ser tornaran a remenar entre les runes el poc de valor que quedi o ens bombardejaran com cada nit. No tenim menjar, no tenim res– i assentant-se a terra en un pedrís mig trencat és porta les mans brutes a la cara i comença a plorar.

–    Però, el metge no la podria ajudar?- implora l’home.

–     Metge dieu, se l’han emportat per curar al seus soldats. Els joves també se’ls han emportat i les noies, tots presoners, qui sap que faran amb ells. Només queden quatre velles i un parell de vells ferits i misèria, molta misèria. Els altres han esta afusellats rere l’església, els estic enterrant.

–     I les velles la podrien  ajudar.

–    No, no, marxeu o n’hi haurà misericòrdia tampoc per vosaltres malgrat sigui la setmana de Nadal. Els humans som l’animal més ferotge i cruel de la natura.

L’home agafa el ronsal i tiba de l’animal que inicia la marxa lentament. Surten del poble i segueixen per una pista de terra, que mena a uns camps abandonats, on entreveuen la porta d’una cabana de pedra per guardar les eines del camp.

Pocs després un esgarips i els crits de dolor anuncien que el part s’ha realitzat i poc estona més tard els plors de la criatura demostren que el nen ha nascut sa i estalvi.

Recollits dins la cabana amb el petit ase davant la porta per donar una mica de escalfor en la freda nit, arraulits i agafats al nen, dona i home esperen el nou dia amb l’esperança que millori la seva vida.

De cop el cel de la nit s’obre en una gran claredat que il·lumina també el redós on són refugiats. Les bengales exploten en el firmament per indicar la situació del poble que poc després sofreix el bombardeig pels morters.

Les bengales com falsos estels del Nadal i també el soroll de les explosions de les bombes com falsos càntics acompanyen els plors.

Ni àngels, ni pastors ni ofrenes ni nadales sonen a les seves orelles només la destrucció portada per l’ambició, la cobdícia i la incomprensió de la raça humana vers el seu congèneres.

Ell és el Fill de Déu

I us donarà la pau

Tot fent la guerra

A tot que és dolent.

Només dolent i guerra ha restat del missatge de l’àngel en la vida terrenal. La pau ha desaparegut de molt racons d’aquest Món.

Davant el refugi ressalta la forma d’un arbre a mig guerxar que en les seves branques despullades sembla la premonició de la creu.

 

Miquel Pujol Mur                                                  Berga, 6 novembre 2011

 

NADAL

 

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.

Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som -.

Jesús ja serà nat.



Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT
(1894 – 1924)

 

EL LLUÇANÈS I EL NADAL

 

 

Les seves fulles primetes

duien joies de brillants,

La rosada de la nit,

Les ha deixat un regal.


El camp està engalanat

Les herbes sempre verdes

S’han posat de color blanc

Per festejar el Nadal.


Bona sort per a tothom,

La nit bona ja s’acosta,

I tot ja s’ha transformat,

En la millor plataforma.


Irene Tironi

 

L’AGULLA DEL PONT DEL CLOP. LLADURS. EL SOLSONÈS

Estava més que encuriosit per aquesta formació rocosa que la toponímia relaciona amb el Pont.

Recollia – per així dir-ho – la llegenda ‘oficial’, però com en altres ocasions intuïa que hi havia alguna cosa més, i confiava en que el temps ens ajudaria a esbrinar-ho.

L’indret pertanyia a la parròquia de Sant Pau de Terrassola que l’any 1.909, com a conseqüència de trobar-se aïllat per l’abandonament que havien patit les cases veïnes, restarà unit a Santa Eulàlia de Timoneda. Decideixo seguir la meva intuïció que em diu que hi ha una relació entre aquest abandonament i l’Agulla del Pont del Clop [ el terme Clop, designa una espècie de pollancre, espècie arbòria pròpia de les riberes ].

A Catalunya tenim una riquíssima varietat de relats llegendaris relacionats amb ponts, que tenen a àngels i dimonis com actors principals :  http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/el-pont-del-diable-de-cardona.html

Pel que fa al Pont del Clop, un dels actors va ser efectivament el dimoni, i  l’altre a instàncies de l’escolà de Sant Pau de Terrassola, – que li tenia molta devoció – va ser Sant Antoni de Pàdua.  Vetllant pel joc net, hi havia també Sant Miquel Arcàngel.

El tracte que van fer els veïns de Terrassola, obligava al diable a fer un pont resistent, de pedra, en el termini d’una setmana, a canvi de tot això li lliurarien les seves ànimes. El prec de  l’escolà, va fer que  Sant Antoni de Pàdua, fes  al dimoni el repte d’acabar-lo abans, i això salvaria les ànimes dels veins.

El dimoni té una llarga trajectòria com a constructor i va acceptar convençut que guanyaria;  però si per alguna cosa es coneix a Sant Antoni de Pàdua és pel seu patronatge sobre els treballadors del sector de la construcció. La lluita seria terrible !

Havia de fer-ho sense cap ajuda, i no s’admetia el joc brut, aquestes eren les regles que va posar Sant Miquel arcàngel.

El diable va  ser el primer en començar els treballs construint en un sol dia un pilar  – dit avui l’Agulla – que serviria de suport al pont.

Sant Antoni anava desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.

El segon dia el dimoni va acabar els encaixos que damunt les parets de pedra, havien de suportar el segon pilar del seu pont.

Sant Antoni continuava  desbrossant un camí per arribar fins a la Ribera Salada.

El tercer dia, el dimoni havia aixecat sobre la riba contraria el suport del tercer pilar , que encara avui es pot veure.

Sant Antoni, va arribar fins a la Ribera Salada, i en el seu punt més estret, va aixecar un cindri i va començar a fer un petit pont.

Quan va sortir el sol del quart dia, el petit pont de Sant Antoni ja estava conclòs, i el dimoni va haver d’acceptar la seva derrota, i va marxar deixant per arreu les mostres de la seva inacabada obra.

El dia de Nadal a la missa del Gall, el mossèn va dir en la homilia, que si bé havien salvat l’ànima en l’enfrontament entre les forces del bé i del mal, tota la comunitat hauria de marxar de les seves terres, perquè com Adam i Eva, havien dubtat de la paraula de Déu.

Si avui  pugeu dalt la ‘petita terrassa’, tothom us dirà que cal anar-hi amb molt de compte,  perquè l’accés a l’interior de l’església no és fàcil ni segur.

 

REGAL DE REIS

“Estimats Reis, em dic Andreu i tinc sis anys, m’he portat molt bé durant tot l’any, però aquest any no vull que em porteu joguines, ni res d’això. Vull que torneu la meva mare a casa, que es curi aviat. Avui és Nadal i he dinat amb els avis, tots estaven molt tristos, i ni tan sols hem cantat cap cançó davant del pessebre.  Ahir al matí  la vaig anar a veure a l’Hospital i no em va dir res, només dormia, el meu papa sempre és amb ella i a vegades el veig que plora. Jo només vull que es curi la meva mama!!!

Com que sou Mags crec podeu fer que els desitjos dels nens es compleixin.

Andreu”


Aquell tarda, el nen va sortir d’amagat a tirar la carta a la bústia del  patge reial que hi havia prop de casa seva.

El dia de Sant Esteve, va venir el pare a dinar i va comentar que la mare havia reaccionat una mica dintre la gravetat.

Els metges no s’ho explicaven, els dies següents la dona seguia millorant i per Cap d’Any ja estava fora de perill,

-Aquest nou tractament ha fet meravelles –comentava un metge tot cofoi.

El dia de Reis la van deixar anar provisionalment a casa, a passar la festa amb la família, si bé encara necessitava uns dies més d’hospitalització per completar el tractament.

La primera cosa que va fer la dona al arribar a casa va ser abraçar fortament al seu petit fill, després una miqueta trista va comentar,

– Aquest any el Reis s’hauran oblidat de portar-te joguines.

– No , mama! aquest any els reis m’han portat el que els vaig demanar, el millor regal del món; que et curessis i poguéssim ser a casa amb nosaltres

Mentre regalimaven algunes llàgrimes l’àvia es va afanyar a dir,

– Em sembla que al balcó també hi he vist algun paquet força gros.

El nen va córrer cap al balcó i mentre desfeia el gros embalum, no es podia creure el que veia

 

.    – Una bicicleta!!!! – content no s’ho acabava de  creure – Veritablement aquest any han estat els millors Reis de la meva vida.

 

Anna – desembre de 2011.

 

FIL I AGULLA

Fil i agulla

dos coses tan senzilles

però imprescindibles l’una i l’altre

a l’hora d’unir un teixit.


Si no hi ha agulla o no hi ha fil

mai podrem fer una costura,

son tots dos qui fan el fet

son tots dos que en tenen cura.


Poc a poc i punt per punt

vas ensamblant  el cosit,

procurant no trencar el fil

però amb decisió i comedid.


Aquesta metàfora exposada

és com jo entenc l’amistat.

Mai serà ben valorada

sinó hi ha estimació i lleialtat.

 

 

 

Gemma Matas

 

Nadal 2011

 

CAP D’ANY

Som a l’interior d’una agència de viatges. La porta d’entrada i els dos aparadors tenen tots els vidres plens d’ofertes de sortides i cartells publicitaris de llocs meravellosos: colors verds i marrons en la muntanya, i de blaves  aigües i blanca sorra en els de platja. Posades als costats de les parets hi ha tres taules de despatx on són assegudes tres noies, dues atenent clients i l’altra esta recollint bolígrafs i prospectes de damunt de la seva taula, mentre mira dissimuladament el rellotge que hi ha a la paret del davant, sota del qual hi ha una tauleta baixa que està tota plena de revistes turístiques, i també hi ha dues cadires i un sofà per als clients que s’han d’esperar. La que està guardant coses diu a sota veu: “Ja s’acosta l’hora de plegar i com que li he trucat, el Joan m’espera per anar a comprar els regals”

És una dona jove d’aire modern, cabells foscos modelats a la darrera moda, ungles i llavis pintats de colors brillants a joc, ulls foscos i celles perfilades. Porta una brusa amb un bon escot i la roba està combinada amb bon gust. La seva cara és intel·ligent, però té un  aire d’autosuficiència que la fa una mica falsa, diríem que mostra molt interès, però quan veu que pot perdre el temps talla les converses i acaba al més aviat possible.

En aquestes se sent la campaneta de la porta i la noia aixeca el cap, guaita i mussita: “El que em faltava dos avis a demanar informació, preus, segur que carregats de dubtes i a explicar-me alguna batalleta de la seva joventut i com que tenen tants anys serà molt llarga, en tinc per a una bona estona. I en Joan esperant-me!”

–    Passin, asseguin-se en aquestes cadires i de seguida els atenc – Diu la jove amb un somriure tot professional. Mentre el seu cap barrina: “Ara què faig si ja he telefonat en Joan i m’espera al portal de la sabateria”-. Què volien?

–     Miri senyoreta, dispensi que hem vingut una mica tard, però, uns amics quan ens han vist passar ens han convidat a un talladet i hem fet petar la xerradeta – Diu l’home tot amable volent fer-se perdonar per l’hora tan tardana en què han arribat a l’agència.

–   No té importància, nosaltres estem per servir els  clients a l’hora que sigui – Mentre pensa: “En Joan: em pela, sempre diu que arribo tard”. Més fa un somriure que vol ser agradable al parell d’avis. Se’ls mira i veu dues persones grans sobre la setantena, d’alçada regular, ni grassos ni prims, ella és una mica més jove però la diferència deu ser com a màxim d’un parell d’anys. Van ben vestits i ell porta un bastó.

–     Bé, com li volia dir, la Carme i jo, em dic Rafel, ens hem enamorat. No cal que ens miri així, malgrat siguem grans  també sentim, una paraula afalagadora i una carícia d’una altra persona també ens agrada. Veurà, vivim a la residència i hem decidit anar-nos a viure en un pis que tinc de quan era casat, sóc vidu, ella també, no malpensi, que nosaltres som gent decent i religiosa. Com ho considerem una mena de casament voldríem fer un viatget, perquè els diners són per gastar-los, que si no què farem amb els quatre calerons, només quatre, no cregui que en tenim gaires, senyoreta…

–   Em dic Marta. On voldrien anar? Què els semblaria un creuer de Nadal i Cap d’Any pel Mediterrani amb un luxós transatlàntic, ho tenim a un preu especial, per pocs diners poden passar una setmana meravellosa, inclosa en el preu hi ha la celebració del Nadal en Grècia i la festa de l’Any Nou en el saló presidencial amb ball, el raïm de la sort i el xampany. Si volen es poden disfressar, els deixaran màscares i roba. I al Carib? Una setmana a la platja en un bungalou, això sortiria bastant més car. Han pensant en les Canàries? En Lanzarote per exemple, és molt especial, és diferent, l’illa del foc. Quina és la seva idea? – Mentrestant va mirant per l’escletxa que hi ha entre els cartells perquè ha vist una ombra que espia a través dels vidres. Resten sols a l’oficina, les altres noies han acabat, han recollit i han anat marxant dient: “Bona nit” La darrera li ha dit: “Em sembla  que en Joan és al carrer” Això l’ha posat encara més nerviosa.

–    Fer el creuer ens semblaria bé. No, Carme?- Diu en Rafel girant-se cap a la seva companya.

Abans que pugui opinar, dins de la bossa de mà de la dona gran sona el timbre estrident d’un mòbil, busca per dintre, el treu i contesta:

–    Si, digui.

–  Ah, ets tu.

–    Oh, pobre.

– Com esta ara.

–     Més li val, que faci bondat

–     Clar, tant menjar…

–   Si, no et preocupis vinc de seguida, ja pots enviar el taxi que recullo quatre coses de la residència i ja puc venir.

Penja el mòbil i el fica dins la bossa i mira el Rafel i li diu:

–    Haurem d’esperar, el meu gendre s’ha posat malalt i la meva filla, la Maria, m’ha demanat que vagi a tenir cura de la meva besnéta, la filla de la Isabel, la meva néta, la petitona – Comença a aixecar-se de la cadira.

–    Però, la Isabel, la teva néta no és la que va dir que més valia que et fiquessin a la residència, que feies nosa a la casa.

–  Sí, però ara no és el moment de pensar-ho, veuràs és la família, després ja parlarem i el viatge el farem un altre dia, si us plau Rafel.- Li fa un petó a la galta i marxa amb molta pressa.

En Rafel s’ha anat posant blanc i es porta una mà al pit. La Marta es neguiteja i quasi crida:

–    Només em faltava això, que es posi malalt aquí i ara!- I surt cridant a la porta d’entrada- Joan, Joan vine!

L’home gran s’aixeca amb molt esforç, agafa el bastó i poc a poc camina per sortir de l’agència de viatges, mentre li comenta:

–    No cridi senyoreta, que ja me’n vaig, només ha estat l’angoixa d’un moment ridícul.

Adéu Festes Nadalenques i adéu l’inicií d’una nova il·lusió

 

Miquel Pujol Mur                                                                                  Berga, 3 de gener de 2007

 

UN ALTRE COP » NADAL»

 

Llums al carrer…

Els Reis,

Santa Claus

i el Caganer.

 

La Verge i Sant Josep.

El bou,

el burro,

i els Pastorets.

 

Comprem loteria!

Que el calvo diu que hem de somiar.

Però el dia 22, quan caiguin les boles…

Ell ja no hi serà!

 

Reunions familiars,

la tieta,

la iaia

i com no, aquell pesat.

 

Arbres amb boles

neules i torrons.

Quina emoció,

avui caguem el Tió!

 

Amics invisibles,

sopars i postals

Canta una nadala,

que avui brindarem amb cava!

 

Atent a les campanades!

No et deixis ni un raïm,

si no vols que el nou any

et jugui males passades!

 

S’acosten els Reis,

Jesús a l’estable.

Comprem sense parar,

que els botigues tanquen!

 

Uns àngels anuncien

un món millor.

Mentre el Corte Inglés,

es torna a fer d’or.

 

Nous propòsits

ens omplen de ganes.

Jo avui brindaré

pels que busquen esperances!

 

Regalaré amb el cor

i no amb la butxaca.

M’ompliré de companyia

i no de polvorons.

 

Brindaré perquè els llums

s’encenguin cada dia,

no els dels carrers,

sinó els dels somriures!

 

Desitjaré Bon Nadal,

perquè crec en la màgia,

no en la que ens inventem,

sinó la que sempre ens acompanya!!

http://elviatgedemaria.blogspot.com/2011/12/llums-al-carrer.html