Som a l’interior d’una agència de viatges. La porta d’entrada i els dos aparadors tenen tots els vidres plens d’ofertes de sortides i cartells publicitaris de llocs meravellosos: colors verds i marrons en la muntanya, i de blaves aigües i blanca sorra en els de platja. Posades als costats de les parets hi ha tres taules de despatx on són assegudes tres noies, dues atenent clients i l’altra esta recollint bolígrafs i prospectes de damunt de la seva taula, mentre mira dissimuladament el rellotge que hi ha a la paret del davant, sota del qual hi ha una tauleta baixa que està tota plena de revistes turístiques, i també hi ha dues cadires i un sofà per als clients que s’han d’esperar. La que està guardant coses diu a sota veu: “Ja s’acosta l’hora de plegar i com que li he trucat, el Joan m’espera per anar a comprar els regals”
És una dona jove d’aire modern, cabells foscos modelats a la darrera moda, ungles i llavis pintats de colors brillants a joc, ulls foscos i celles perfilades. Porta una brusa amb un bon escot i la roba està combinada amb bon gust. La seva cara és intel·ligent, però té un aire d’autosuficiència que la fa una mica falsa, diríem que mostra molt interès, però quan veu que pot perdre el temps talla les converses i acaba al més aviat possible.
En aquestes se sent la campaneta de la porta i la noia aixeca el cap, guaita i mussita: “El que em faltava dos avis a demanar informació, preus, segur que carregats de dubtes i a explicar-me alguna batalleta de la seva joventut i com que tenen tants anys serà molt llarga, en tinc per a una bona estona. I en Joan esperant-me!”
– Passin, asseguin-se en aquestes cadires i de seguida els atenc – Diu la jove amb un somriure tot professional. Mentre el seu cap barrina: “Ara què faig si ja he telefonat en Joan i m’espera al portal de la sabateria”-. Què volien?
– Miri senyoreta, dispensi que hem vingut una mica tard, però, uns amics quan ens han vist passar ens han convidat a un talladet i hem fet petar la xerradeta – Diu l’home tot amable volent fer-se perdonar per l’hora tan tardana en què han arribat a l’agència.
– No té importància, nosaltres estem per servir els clients a l’hora que sigui – Mentre pensa: “En Joan: em pela, sempre diu que arribo tard”. Més fa un somriure que vol ser agradable al parell d’avis. Se’ls mira i veu dues persones grans sobre la setantena, d’alçada regular, ni grassos ni prims, ella és una mica més jove però la diferència deu ser com a màxim d’un parell d’anys. Van ben vestits i ell porta un bastó.
– Bé, com li volia dir, la Carme i jo, em dic Rafel, ens hem enamorat. No cal que ens miri així, malgrat siguem grans també sentim, una paraula afalagadora i una carícia d’una altra persona també ens agrada. Veurà, vivim a la residència i hem decidit anar-nos a viure en un pis que tinc de quan era casat, sóc vidu, ella també, no malpensi, que nosaltres som gent decent i religiosa. Com ho considerem una mena de casament voldríem fer un viatget, perquè els diners són per gastar-los, que si no què farem amb els quatre calerons, només quatre, no cregui que en tenim gaires, senyoreta…
– Em dic Marta. On voldrien anar? Què els semblaria un creuer de Nadal i Cap d’Any pel Mediterrani amb un luxós transatlàntic, ho tenim a un preu especial, per pocs diners poden passar una setmana meravellosa, inclosa en el preu hi ha la celebració del Nadal en Grècia i la festa de l’Any Nou en el saló presidencial amb ball, el raïm de la sort i el xampany. Si volen es poden disfressar, els deixaran màscares i roba. I al Carib? Una setmana a la platja en un bungalou, això sortiria bastant més car. Han pensant en les Canàries? En Lanzarote per exemple, és molt especial, és diferent, l’illa del foc. Quina és la seva idea? – Mentrestant va mirant per l’escletxa que hi ha entre els cartells perquè ha vist una ombra que espia a través dels vidres. Resten sols a l’oficina, les altres noies han acabat, han recollit i han anat marxant dient: “Bona nit” La darrera li ha dit: “Em sembla que en Joan és al carrer” Això l’ha posat encara més nerviosa.
– Fer el creuer ens semblaria bé. No, Carme?- Diu en Rafel girant-se cap a la seva companya.
Abans que pugui opinar, dins de la bossa de mà de la dona gran sona el timbre estrident d’un mòbil, busca per dintre, el treu i contesta:
– Si, digui.
– Ah, ets tu.
– Oh, pobre.
– Com esta ara.
– Més li val, que faci bondat
– Clar, tant menjar…
– Si, no et preocupis vinc de seguida, ja pots enviar el taxi que recullo quatre coses de la residència i ja puc venir.
Penja el mòbil i el fica dins la bossa i mira el Rafel i li diu:
– Haurem d’esperar, el meu gendre s’ha posat malalt i la meva filla, la Maria, m’ha demanat que vagi a tenir cura de la meva besnéta, la filla de la Isabel, la meva néta, la petitona – Comença a aixecar-se de la cadira.
– Però, la Isabel, la teva néta no és la que va dir que més valia que et fiquessin a la residència, que feies nosa a la casa.
– Sí, però ara no és el moment de pensar-ho, veuràs és la família, després ja parlarem i el viatge el farem un altre dia, si us plau Rafel.- Li fa un petó a la galta i marxa amb molta pressa.
En Rafel s’ha anat posant blanc i es porta una mà al pit. La Marta es neguiteja i quasi crida:
– Només em faltava això, que es posi malalt aquí i ara!- I surt cridant a la porta d’entrada- Joan, Joan vine!
L’home gran s’aixeca amb molt esforç, agafa el bastó i poc a poc camina per sortir de l’agència de viatges, mentre li comenta:
– No cridi senyoreta, que ja me’n vaig, només ha estat l’angoixa d’un moment ridícul.
Adéu Festes Nadalenques i adéu l’inicií d’una nova il·lusió
Miquel Pujol Mur Berga, 3 de gener de 2007
