mora

Havien vist aquella parella d’indigents voltar pel poble amb una certa freqüència, en els últims temps. Acostumaven a estar-se arrecerats en alguna portalada de les cases del passeig dels arbres o bé asseguts en els bancs de la vorera, no pas en franca actitud de demanar almoina, sinó com abandonats en sí mateixos, indiferents, amb una mirada buida que no tenia ni pretensions de moure a compassió. Semblaven originaris d’algun país de l’Est; els seus cabells eren llisos i llargs, d’un ros molt clar, i els rostres demacrats mostraven una pell fina recremada del sol i de l’aire, en els quals hi destacaven els ulls blavíssims, sense cap mena d’expressió. Ell duia una barba de molts mesos. No devien tenir més de trenta anys, i la gent que els havia sentit intercanviar alguns mots, deien que parlaven una llengua estrangera que no podien entendre. Ningú no sabia d’on havien vingut. Feien la impressió d’estar permanentment sota els efectes de les drogues o de l’alcohol. De vegades, increpaven els vianants, amb signes notoris d’embriaguesa, i la gent del poble evitava d’acostar-s’hi tement alguna imprevisible reacció violenta.

Aquell poble tranquil, de gent senzilla, no estava avesat a que gaires novetats li pertorbessin la quotidiana rutina, com no ho estava, tampoc, a la mala gent. Per això els captaires incomodaven, sorprenien, feien por, i ningú no entenia per què la guàrdia civil no s’havia ocupat de fer-los fora o de dur-los a un alberg. Comptaven amb ben poques pertinences: tan sols una vella bossa d’esports i una manta de quadres esfilagarsada que acostumaven a traginar penjada a l’esquena. I un tetrabrik de vi barat a les mans com a inseparable companyia. Per tota roba d’abric, l’home portava una caçadora de cuiro de molts anys enrere i uns pantalons de xandall, mentre que ella es cobria el cos amb un enorme ponxo de coloraines de llana, sota del qual hi sobresortia una faldilla llarga. Tots dos anaven calçats amb unes vambes, sense cordons ni mitjons, que deixaven entreveure una pell moradenca pel fred i la brutícia. Era el dia de Nadal ja entrada la tarda, càlida i alegre dins les cases, trista als carrers deserts, que lluïen il·luminats per anèmiques tires de bombetes de colors que els creuaven de banda a banda. No es veia ningú a l’exterior i gairebé fosquejava. El passeig dels arbres era, de fet, una antiga carretera ubicada en un extrem del poble. No es tractava d’una zona gaire comercial ni tenia cinemes o sales de festa, i a l’hivern, quan fosquejava, eren comptades les persones que s’hi veien. Tenia les voreres amples, amb arbres plataners, i s’estenia en línia recta cap a ponent, per on el sol s’amagava cada vespre entre un paisatge magnífic de camps i de vinyes. Els arbres encara no havien perdut les fulles del tot, aquest any de freds tardans, com si esperessin una última ventada que els fes estremir i els deixés amb la seva nuesa retallant el cel; a la nit, sota la llum esgrogueïda dels fanals, semblaven desventurats espectres amb mal de solitud. I les lluminàries de festa, amb poca voluntat engrescadora, feien encara més paleses el desemparament i la tristor. I ells, els dos vagabunds, s’hi estaven.

I en aquest jorn de Nadal, un home camina lentament per la vorera dels arbres. Avança en direcció a ponent, cau la tarda i allà, al fons del passeig, encara es poden veure les últimes resplendors d’incendi en un cel ennuvolat, un horitzó vermell sota un mantell de fosca profunda. Han anunciat pluges per aquesta nit, i el vent ha començat a bufar amb ràfegues fortes i gèlides. Arriba a glopades l’olor de fum de llenya d’algunes llars de foc, i sí, comencen a caure les últimes fulles tardanes.

L’home que camina sota els arbres porta un farcell de pena a dins del cor. És tan gran la seva aflicció que, si hagués de fer-ho, amb prou feines trobaria la manera d’expressar-la. Tot es podria resumir, però, amb ben poques paraules: el primer Nadal sense ella.

Si almenys haguessin tingut un fill… Aquesta idea se li fa obsessiva, l’acompanya vagi on vagi, i més en aquests dies tan difícils anímicament de suportar, en què angoixes i fracassos semblen resplendir amb més intensitat, com si fossin estrelles de Betlem. Ha deixat el dinar familiar tan aviat com ha pogut. Ha estat fent el cor fort durant tota l’estona, més pels altres que no pas per ell, perquè sap que pateixen en veure que no acaba d’aixecar cap. Hi eren tots: els pares, les germanes i els cunyats, les dues nebodetes bessones amb els ulls tan innocents encara… Han fet cagar el tió abans de dinar, i la il·lusió encomanadissa dels infants sens dubte li ha fet més lleugera l’estona, però els rituals de cada any, els àpats sense fi, l’embafament, l’allargament interminable de la sobretaula, l’han dut al límit de la resistència. I ha sortit i se n’ha anat a caminar carrers enllà, per l’avinguda dels arbres, amb la visió de la posta de sol sempre fixa a l’horitzó. Li agrada fer el trajecte a poc a poc quan la tarda declina, li ha agradat sempre; els millors colors del cel crepuscular els ha vistos sempre des d’aquest indret. N’ha contemplades de magnífiques, i amb estats anímics ben diferents; amb el cor ple de joia a vegades, al costat d’ella, o amb la pena de l’amor que cremava per dintre, o amb el neguit de projectes immediats, o amb pensaments tan negres i emboirats com els d’ara mateix; voldria confondre’s en aquest paisatge, perdre’s camí enllà, on només alguna pinzellada púrpura al voltant dels núvols li fes companyia, i ser pols, o cendra, o res… Es veu claror a través de les finestres, regna un silenci absolut, trencat només pel vent. Les veus resten a dintre, amb l’escalfor de les cases…

Sent la cremor del glaç en el seu cor. Com unes tenalles que li traven els sentits, que no el deixen respirar. El primer Nadal sense ella. Des que l’havia coneguda, la seva vida havia estat planificada per ser viscuda plegats; ara no tenia cap sentit. No en sabia, de viure. No havia intentat cap bogeria gràcies a la perseverant vigilància dels seus amics, dels seus pares, pobres, tan vells ja, que patien tant com ell i més i tot, i no el deixaven sol en cap instant. Si haguessin tingut un fill… Ara, almenys, tindria una obligació, una motivació per tirar endavant i ser valent; ara potser coneixeria aquella altra mena d’amor que diuen que existeix, sense egoisme, tot ell fet de tendresa, que et neix de tan endins que ja res no te’l pot prendre… L’Anna no ho havia volgut mai; posava sempre pel davant la seva llibertat, la seva joventut, la seva carrera… O potser és que des del primer moment ja tenia planejat deixar-lo, un cop l’hagués utilitzat per assolir els seus objectius… No ho sap ni hi vol pensar; potser la resposta seria encara més dolorosa…

Hi ha una boira humida pel carrer que enfosqueix les parets de les cases, que amorteix les llums de les bombetes de colors, i sap que girant els ulls cap al seu interior, hi trobarà un idèntic paisatge de desolació. Tot és obscur, sense la mirada de l’amor. I en mig de tot plegat, aquestes angoixoses festes de Nadal, de pau i de concòrdia, d’alegria sense ganes, de paraules ben intencionades de tothom i gests compungits de cortesia… Com podrà ara, afrontar una altra nit així i sobretot demà, Sant Esteve, un altre dia de festa quan tot està ja celebrat, quan no sabrà què més fer per fugir d’ell mateix i de tot plegat, i la solitud se li tornarà a encastar a l’ànima com un flagell? No, no es veu en cor de suportar-ho; els amics l’han convidat a un concert de Sant Esteve, però no hi anirà. D’ençà que l’ha perduda és incapaç d’escoltar cap mena de música…

S’ha parlat del naixement de Jesús, a casa. Des de fa dies que se’n parla. Al voltant d’un pessebre infantil, amb moltes figures de plàstic i atapeït d’animals i de molsa, l’àvia ha explicat a les nétes que la nit de Nadal naixeria el fill de Déu, l’infant més bell que s’havia vist mai. Les seves nebodetes només tenen cinc anys, però són eixerides i espavilades com unes musteles. Quan els conten històries fan cara de badoquetes; els llavis entreoberts, els ulls com unes taronges, les galtes ben vermelles… Però han tingut un disgust molt gran. Quan aquest matí han preguntat per l’Infant i l’àvia els ha dit que sí, que ja havia nascut i els mostrava el naixement del pessebre, s’han posat a plorar totes dues d’una manera inconsolable, decebudes i enfadades. Elles esperaven trobar un infant de debò, un Jesús de carn i ossos! Algú que es quedaria a viure allà, a ca la iaia, i amb qui podrien jugar i tenir a la falda i agafar amb els seus bracets! I s’han emmurriat totes dues dient que allò era trampa, que el nen havia nascut de mentida, i que les havien enganyat. L’àvia, els pares, ell mateix, han intentat convèncer-les de la millor manera possible, però no han arribat a aconseguir-ho. I encara bo que quan han fet cagar el tió ja se n’han distret i ha semblat que s’oblidaven una mica del tema…

L’horitzó s’ha enfosquit quasi del tot, i uns cúmuls gruixuts que han crescut sobtadament avancen de pressa, de pressa… Somorta encara, se sent la remor dels trons, i uns flaixos de llum a dins les nuvolades fan adonar-lo que efectivament l’home del temps no s’ha equivocat, que aquesta nit hi haurà una gran tempesta. Les ràfegues de vent duen les primeres gotes de pluja. I segueix caminant. Té l’aspecte d’un home encara jove tot i els seus 40 anys. Afable i senzill, ningú diria que és un personatge important, un historiador reconegut. Professor universitari, ha dedicat mitja vida a la recerca en el camp de la història medieval. Ha publicat llibres sobre el tema, ha obtingut premis, cosa que li ha atorgat un cert prestigi. Quan va conèixer l’Anna, ella era una estudiant més de segon cicle a la facultat, una mica desorientada encara sobre el seu futur, però engrescadora i entusiasta. La va tenir d’alumna, i més endavant la va ajudar amb la tesi. Va tenir ocasió de tractar-la llargament. I novençà, tot i els seus anys, en les arts amatòries, de sobte va sentir tota la força del desig a la seva sang, com un adolescent que descobreix el món, com si s’hagués tornat llec, i cec i ximple. Els seus ulls grans i negres, desbordants de passió i de promeses amagades, eren una invitació constant a l’amor, Se li va donar sense reserves. Ella li va respondre de seguida amb la mateixa força. Van haver de transcórrer temps i circumstàncies fins que no va començar a albirar que potser aquella elecció no havia estat del tot afortunada. Perquè la seva brillantor intel·lectual es va anar apagant, com si ella la hi absorbís de mica en mica; es va deixar anul·lar per dedicar-se només a fer-la créixer a ella. Ja tan sols va ser capaç de viure per a ella. L’Anna va saber utilitzar les oportunitats, va ascendir fins a estaments considerables. Beques, màsters, estudis a l’estranger, doctorat cum laudem, mentre que ell en romania a l’ombra. La mare, resignada i patidora, prou que ho veia: “Fill, aquesta noia, no sé, no sé…; vols dir que et convé gaire?” No se l’havia volguda escoltar, és clar, no podia admetre cap mena de crítica ni comentari desfavorable a ella, ni en tolerava cap paraula dissonant. Se’n van anar a viure junts de seguida. Ella ho decidia tot, com també que no podien plantejar-se tenir cap fill de moment, que era un tema secundari per tractar més endavant, i ell va accedir-hi. Va sorgir-li l’oportunitat d’estar-se dos anys en una universitat francesa, i l’hi va acompanyar. I si alguna vegada dubtava de si realment era aquesta la mena de vida que a ell li convenia, el sol fet de tornar a posseir-la li esborrava aquests pensaments i el feia embogir una vegada més d’amor…

El passeig dels arbres es va cobrint lentament amb un mantell de fulles de color de coure, que l’aigua va amarant. Ell hi passa per sobre sense veure-les. Rep la pluja a la cara, el cap enlaire, i no sap si és ella qui li amara el rostre o si són llàgrimes que brollen insurrectes…

Però l’Anna havia volgut estar-se sola a França, l’últim any, i ell va tornar. Havia canviat molt des que es van conèixer. La seva vida emprenia unes altres direccions que l’espantaven una mica. Cada vegada es feia amb gent més important, semblava que ell, com a company, se li anava quedant petit i ja ni tan sols s’amoïnava a dissimular-ho. Viatjava molt. Amb el seu flamant doctorat, era reclamada per les universitats més prestigioses, cada vegada disposaven de menys dies per passar-los junts. Van arribar-li rumors sobre la relació de l’Anna amb un escriptor nord-americà. Veus amigues fidels, que no li haurien volgut fer mal perquè sí. S’hi va rebel·lar, però l’evidència va acabar donant pas a la raó. Passaven els mesos, eren evasives les seves respostes. Finalment, un dia van tallar. Per telèfon. Ella no va gosar donar la cara, va preferir la distància per fer-ho. No va voler confirmar-li en cap moment els rumors que circulaven.

Es va convertir en una ombra d’ell mateix. Va continuar treballant d’esma, com si fos un autòmat, sense cap mena d’il·lusió. La família li feia costat en tot moment, de forma callada, abnegada; ningú no s’atrevia a parlar-li d’ella. Ell a estones mantenia alguna esperança, que el seu nou suposat amant no fos en realitat més que una faula, que qui sap si amb el temps, potser, encara… En alguns instants, però, entenia que li feia un favor, apartant-se de la seva vida. Li havia fet mal, li havia fet perdre oportunitats i prestigi… Potser era millor que no tornés més, aprendre fins i tot, per què no?, a no estimar-la…

I de sobte, l’accident. Se’n va parlar força, de l’avió que es va estavellar aquell estiu. A través d’Internet, va poder llegir clarament el nom de l’Anna i el del seu amant entre les víctimes. Tornaven de vacances. Va quedar trasbalsat. Tant per la mort de la persona a qui havia volgut més del món com per l’evidència de l’engany a què havia estat sotmès. Li va costar de copsar com a real aquella tragèdia, d’entendre que, ara sí, s’havia acabat tot. Què en quedava, de tots aquells anys compartits? I mentrestant, la mare, desolada, anava repetint: “Sort que no vau tenir criatures!”

Els veu arrecerats en un portal. No tenen on refugiar-se, pensa, en una nit com aquesta? De ben poc els serveix el recer, amb aquest vent que fa caure la pluja de manera anàrquica. El rostre d’ella, avui, però, té algun signe de vivacitat, més enllà de l’apatia acostumada. Sembla angoixada. Seuen damunt la manta. Ell beu del tetrabric. La noia s’abraça els genolls amb els dos braços, es replega sobre ella mateixa amb gest d’espant. I se’l mira quan passa, se’l mira amb una profunda expressió de súplica. Ell s’atura al seu davant. Tan proper com la remor del gruix de la tempesta que s’atansa, un aparell de música deixa sentir des d’algun lloc una cançó de Nadal amb veus estridents. El vent xiula, la pluja a batzegades els va ben amarant. Ell s’ajup al davant d’ella, li aparta el manyoc de cabells del rostre, li agafa les mans glaçades. Llavors s’adona que sota el ponxo vell de coloraines s’hi amaga un ventre de prenyada en tota la seva plenitud. I ho entén, entén de sobte el que passa, potser fins i tot amb més claredat que no pas ella. Es dirigeix a l’home indigent que, ebri, és incapaç de bellugar-se, l’esquena recolzada a la paret, les cames estirades, el cap inclinat sobre una espatlla… Ella continua amb aquella expressió inquietant en els seus ulls, es deixa escalfar les mans. És evident que està sofrint. S’obre una finestra i una veu de dona gran, li crida: “Deixi’ls estar, jove; marxi que encara li faran mal; miri que van drogats i són perillosos!”. Ell se li adreça: “Truqui a una ambulància, si us plau; que vinguin de seguida!”. La dona s’esvera: “Ui, no, que encara em ficaria en un compromís i no vull maldecaps, jo. Més val que se’n vagi, jove, cregui’m!”. I tanca la finestra tot fent-se fonedissa. La tempesta guanya força. Estan molls del tot. La noia no diu res, se’l mira i no diu res. L’indigent, ara, dorm embriac sota la pluja. I ell es posa dret, i sense deixar anar les mans de la noia, la fa aixecar. Quasi no pot caminar; l’ha d’ajudar recolzant-se-la al seu cos. No pot dur-la a l’hospital, així a peu, queda molt lluny. Ella té contraccions continuades, diria, però no n’està segur. Sap que no cal confiar en ningú, cap d’aquelles cases no els obrirà les portes. I així, caminant penosament, refan el camí que ell havia fet anteriorment i arriben al vell magatzem d’espart, l’antiga botiga de l’avi, d’on encara té les claus, on s’havien estimat d’incògnit ell i l’Anna en els seus començaments. Quant de temps que no hi entrava! Ella es deixa portar, dòcilment, sense dir res, i només algun gemec ofegat surt dels seus llavis de tant en tant. La fa entrar, la duu fins a l’únic llit que hi ha, al rerafons de la botiga. Quan l’ajuda a estirar-se i la veu disposta a parir, sense roba interior i amb les cames obertes, un fàstic i un mareig càlid i gelat alhora recorre el seu cos i l’obliga a sortir d’allí precipitadament. Amb prou feines pot entrar a l’altra habitació abans de caure a terra. Se li adormen els sentits, amb aquell desmai imprevisible, i queda al marge de tot; de l’espectacle de la més colossal tempesta que aquella nit es desferma, de l’esclat de campanes a l’església; del miracle de la vida que s’està produint tan a prop seu… Sembla com si tota la tensió viscuda últimament es conjugués en aquest mareig que l’ha deixat adormit, i ha de passar molta estona fins que no el fan deixondir uns gemecs que semblen grinyols d’animaló. Triga uns segons a recordar-ho tot. Sota la llum indecisa del dia que ja apunta, es precipita corrents a la cambra del costat. La noia ja no hi és. Però en un racó del llit, un nadó embolicat amb un ponxo de llana molt vell reclama aliments amb gestos enèrgics. L’agafa amb les mans balbes i se l’apropa lentament, i una glopada d’una tendresa fins aleshores desconeguda, el fa plorar d’emoció com no havia plorat en tota la vida. Comprèn que la mare no tornarà, que no la veurà mai més, que li ha volgut donar el seu fill perquè en tingui cura, perquè tot i la seva ment dispersa ha intuït que era un home bo. No cal perdre temps; el nadó està bé però té gana: el portarà a casa d’immediat; segur que la seva mare sabrà què li convé; hi té la mà trencada, amb els infants. Se’l quedarà. Serà un pare solter. Dintre seu un sentiment diferent, nou, arrela profundament a la seva sang, pren força, omple de sentit novament la seva vida. Sí, novament, hi haurà algú que el necessiti, tindrà algú per a qui lluitar, per ser fort i per a qui viure. Algú per estimar. Mira directament al cel, a través de la finestra, com si els seus ulls hi poguessin veure més enllà dels núvols ja trencats, i dóna gràcies a algun déu, ell que no hi creu en cap, per haver-li fet conèixer l’essència més profunda de l’amor en una nit de Nadal i sentir-se, així, salvat per sempre…

Les seves nebodetes han saltat d’alegria quan l’han tingut a la falda. Ara sí que les històries de l’àvia s’han omplert de sentit; el nen de la cova ha nascut de debò. També elles, ara sí, han entès el Nadal… Tothom ha estat d’acord que el nadó es quedarà a casa. L’àvia ha proposat que es digui Jesús, com Nostre Senyor, però ell ho té ben clar: el seu nom ha de ser Pau, com el símbol veritable de l’esperit de les festes.

Montserrat Marcer, Nadal 2009

­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­_________________________

Començaven a caure els primers flocs de neu quan en Demetri tornava cap a casa, tot sol, amb

el pensament distret i els llibres sota el braç.

– Ja hem acabat l’escola !!  Han arribat les vacances de Nadal !

Estava segur que, aquest any, el Reis li portarien el regal que tant havia demanat.

– La mare estarà molt contenta amb les notes. Quan el pare arribi de la feina

espero que això el faci feliç, doncs treballa molt per a tots nosaltres.

No se’n havia adonat que, rere ell, hi havien uns companys de classe que l’estaven

escoltant, mentre deixava anar els seus pensaments en veu alta.

– ¡ Aaapa, ximplet !! Que fas parlant tot sol enmig del carrer ? T’has tornat boig, noi ?

Un munt de rialles cruels varen ressonar però, en Demetri, sense fer-hi cap cas va continuar

el seu camí.

Al cap de poc, arribava  a casa i, corrent cap dins, se’n va anar a fer una abraçada a la

mare.

La mare del Demetri feia molt temps que estava al llit malalta i ell ajudava a casa en tot

allò que podia, encara que era molt petit i, de vegades, no arribava a la prestatgeria més

alta.

– Hola, mare!! Ja soc aquí. Com et trobes ? Et fa mal, alguna cosa ? En què et puc ajudar ?

– Hola, fill. Estic bé, no et preocupis. Com ha anat a l’escola ? Portes les notes ?

– Sí, aquí les tens, crec que t’agradaran.

Lentament, la seva mare va obrir el sobre, doncs els dolors que patia eren molt forts i

gairebé no podia fer res.

– Què et semblen, mare ? Ho he aprovat tot. Que penses que dirà el pare ?

– El pare somriurà i després et farà un petó, com sempre. Ell arriba molt cansat , però ens

estima molt a tots dos, ja ho saps.

– És veritat – va dir, una mica trist. Treballa massa hores. Però, aviat el podré ajudar i

així no vindrà tan tard a casa.

En Demetri tenia vuit anys, però era més gran que no pas algun nens de la seva classe. A

casa seva les coses eren molt diferents.

– Mare, me’n vaig a comprar el pa, abans no tanquin, i em prepararé el berenar.

– Molt bé, fill. No tardis i ves amb compte.

– No pateixis, mare. Així ho faré.

Cada vegada nevava amb més força així que , en sortir al carrer, en Demetri es va tapar molt

bé el coll amb la bufanda que la mare li havia fet, amb la llana d’un jersei vell.

– ¡ Vaja ! Com neva ! – va dir, tremolant de fred. Val més que m’espavili.

Es va posar a córrer, carrer avall, per poder comprar el pa a pressa i així tornaria, al cap

d’un moment, al costat de la mare.

Tan aviat va haver compra’t el pa, es va acomiadar de la fornera amb un somriure i va

enfilar el camí de tornada.

– On vas babau, amb aquesta barra de pa ? Que no veus que et quedarà gelada ?

El Demetri, tot sorprès, es va girar cercant qui li havia dit aquelles paraules. Però abans

d’esbrinar de qui era aquella veu, va sentir les mateixes rialles d’abans, quan tornava cap

a casa.

Va ser aleshores quan va veure que eren els mateixos companys de l’escola.

– Hola, nois ! On aneu ?- els va preguntar. Jo me’n vaig a casa.

– Perquè te’n hi vas ? Que no vas a jugar ? – li van dir, estem en vacances.

Quan els va explicar que ell no podia jugar, perquè la mare estava malalta i l’havia

d’ajudar, es van riure d’  ell i van marxar deixant-lo sol, sota un balcó, davant la plaça.

– Adéeeuuuuuu….. babau !! Ens anem a jugar amb els vídeo jocs – li van dir, xisclant,

altre cop, amb les rialles.

Ja mancaven pocs dies pel Nadal i la mare d’en Demetri, la Laura, continuava al llit

malalta. Tothom ajudava a la seva família però, no n’hi havia prou. El pare, el Xavier,

sempre estava treballant per portar els pocs diners que entraven a casa i,  per això, sempre

estava molt cansat.

– Amb tu amb va tocar la loteria, fill. La millor de la meva vida.

– Per què sempre em dius això, mare ? – li va preguntar, Demetri.

– Doncs perquè el dia del teu sant, és el dia del sorteig de la loteria i tu ets el premi

més gran que jo mai pugui tenir.

Els dies passaven i el Xavier, aquell dia,  estava molt atabalat anant amunt i avall de la

casa, doncs el metge estava visitant  la Laura perquè no s’havia trobat gaire bé en el sopar

de la vigília. Un sopar escàs, però ple d’ esperances.

L’endemà seria Nadal.

El dia clarejava amb molt fred i la neu queia copiosament. En Demetri va sortir, fora, al

pati i va veure com molts nens jugaven amb els regals que s’havien trobat sota l’arbre. Ell

no hi tenia res perquè tampoc aquest any el seu pare havia pogut portar un arbre a casa, ni

tan sols gaires garlandes per adornar la casa.

Però tanmateix no li importava, esperaria  escriure la carta als Reis.

De sobte, Demetri, va sentir un lladruc entristit i enyorat darrera la casa. Se’n hi va anar

corrents, amb el cor bategant.

Els lladrucs provenien de l’altre banda de la tanca, sota uns matolls coberts de neu.

Poc a poc i amb molta cura va treure la neu i, quan va apartar la brossa, la seva sorpresa

va ser molt gran: allí hi havia un gosset arraulit i tremolós amb la mirada esgarrifada.

Aquells ulls de mel  es clavarien, per sempre, a la seva memòria.

Els crits d’en Demetri van espantar molt als seus pares, doncs mai l’havien vist tan

foragitat.

– Pare, mare,veniu i veieu el que m’he trobat darrere casa !!!- cridava, esglaiat.

– Què et passa, Demetri ? Que t’has trobat, fill ? – li va preguntar, preocupat, el seu

pare.

– No passa res pare, va dir Demetri. Però, quan va entrar a casa, de dins  l’abric en va

treure un petit gosset tremolós.

– Mira pare l’han abandonat, va dir. Segur que té molta gana i està mort de fred.  Ens el

podem quedar, oi ? Diguem que sí.

El Xavier va mirar al seu fill, i va veure la il·lusió als seus ulls . Feia molt temps que

no el veia tan feliç, com en aquell moment. També sabia que no tenien gaire diners per poder

alimentar una boca més però, no va sé capaç de negar-li aquella felicitat. El Demetri s’ho

mereixia.

– Està bé, fill – li va dir. Te’l pots quedar, sempre i quan t’encarreguis de cuidar-lo i

passejar-lo, sense descuidar els teus deures.

– Visca !! – va cridar d’alegria, Demetri. Ja som un més a casa.

– Ja has pensat quin nom li posaràs ? – li va dir, la seva mare.

Tots tres es van quedar mirant aquell gosset indefens i espantat que els havia escollit a

ells com a la seva família. El seu pel era tot negre i brillant com la nit, i a la panxeta

hi tenia una ratlla blanca com la neu.

– Ja està !!! – va esclatar, Demetri. Com que l’he trobat sota la neu i avui és Nadal, li

posaré el nom de : Floquet. Així sempre recordarem el dia que va arribar a casa.

– Doncs ja està decidit !! – va dir, la mare. Ja tenim el Floquet.

Després de banyar-lo i donar-li menjar, en Demetri va decidir d’anar a fer la primera

passejada amb el seu gosset. Va sortir, tot cofoi, de casa seva disposat a  fer un tomb pel

veïnat i ensenyar a tothom el company de jocs que havia arribat a casa.

Tal dit, tal fet. Es va ben abrigar, doncs la neu continuava caient, i va sortir al carrer a

fer una volteta amb el Floquet.

Quan feia una estona que passejava, va sentir xivarri de nens jugant a la plaça i s’hi va

apropar.

– Hola, noi !! És teu aquest gos ? – li van preguntar, uns xicotets que jugaven a pilota.

– Sí, va respondre Demetri. Avui a arribat a casa.

– Vaja regal !! Un gos pollós, ple de puces.

– El Floquet no és un regal, ni té puces-  els hi va dir. El meu gosset és un més de casa i

no pas una joguina per arraconar.

– Au va, no ens molestis !! Ja pots marxar cap a casa teva, amb aquest gos pollós. Nosaltres

ens anem a jugar amb la consola i amb l’ordinador nou i després farem una volta amb

bicicleta. Això, sí, són regals ! I no com tu, mocós !

El Floquet és va quedar mirant a Demetri, amb els seus ulls de mel, com si entengués

aquelles paraules, tan feridores, que van encongir el cor del seu millor amic.

En Demetri no va explicar, als seus pares, el que aquells nois li havien dit. No volia posar

trista a la seva mare. Ell estava molt feliç amb el seu gosset i no volia que res entorpís

la felicitat de casa seva.

Mancava molt poc pel dia de Reis i els pares d’en Demetri, el Xavier i la Laura, estaven

molt emocionats. Volien que aquell dia fos molt especial per a ell. El Xavier, havia demanat

que aquell any, els Reis, no passessin de llarg de casa seva. Per això, s’havia esforçat

molt a la feina perquè estiguessin contents.

– Per cert, ja has fet la carta als Reis, fill ? Li va preguntar, el seu pare.

– Sí, pare. Avui, mateix, l’acabo de fer.

– I, què has demanat ?  – li va preguntar, la seva mare.

– Espero que els Reis em portin el que he demanat doncs, només vull una sola cosa – els hi

va dir, molt seriós.

Aquella nit, en Demetri, se’n va anar a dormir molt aviat. El Floquet es va arronsar als

seus peus, i tots dos és van adormir plegats.

– Per fi !! El dia de Reis ha arribat !!! – cridava, Demetri, escales avall.

El gosset Floquet bordava i saltava d’un cantó a l’altre de la casa. Ja no nevava i el dia

era molt assolellat.

En Demetri va baixar corrents cap al menjador i no va veure cap paquet però, això no era el

que més l’importava. Se’n va anar cap a la cuina, i va trobar la seva mare taral·lejant una

cançó, mentre preparava l’esmorzar.

– Bon dia, fill. Ja t’has despertat ? Avui, de bon matí, ha vingut el metge a casa, i m’ha

dit que gairebé estic curada.

En aquell moment el Xavier va entrar a la cuina, i li va explicar a Demetri que estaven molt

contents per aquella noticia.

Tots tres és van fondre en una forta abraçada.

– Bé Demetri, que no mires si t’han portat alguna cosa, els Reis ? – li va dir, el Xavier.

De vegades, el Reis deixen les coses fora de casa.

Tot encuriosit, en Demetri, va sortir fora, al pati de la casa. Al fons, en un costat, hi va

veure un paquet molt gran, embolicat amb un paper molt lluent de color vermell i plata.

– Va, noi !! Sembla que això és per a tu – li van dir, els seus pares.

Damunt el paquet hi havia escrit el nom de: DEMETRI, amb lletres molt grans, i amb el cor

bategant més que mai, va esparracar el paper.

– Una bicicleta !!! Una bicicleta  !!! Els Reis m’han portat una bicicleta, pares !!!

– Què ? T’agrada, Demetri ? Li van preguntar, els seus pares, plens de felicitat.

– M’agrada molt. Ara podré anar amb bicicleta a l’escola i fer una volteta amb el Floquet,

quan acabi els deures.

El poble on vivia en Demetri,  molts nens anaven amb bicicleta a l’escola perquè no hi

havia gaire cotxes.

– Però, jo només vaig demanar un regal i m’han portat dos. Potser va ser per les notes, va

dir.

– Per què ho dius això, fill ? Nosaltres només en veiem un, de regal.

– No, pares. En tinc dos, i el millor no és la bicicleta.

Tot dient això, en Demetri, va pujar al damunt de la seva nova bicicleta i se’n va anar a

fer la seva primera volta, amb el Floquet al darrera.

– Ara vinc, pares. Me’n vaig a fer una volteta.

El Xavier i la Laura van entrar a casa, i es van asseure davant la llar. Feia un dia clar

però bastant fred.

Al cap d’una estona, la Laura va començar a parar la taula pel dinar. En treure les coses

que hi havia al damunt, hi va trobar la carta que el seu fill havia escrit als Reis.

La carta no estava tancada del tot i, com que el Demetri els havia dit que ell només havia

demanat un regal,  va sentir la curiositat de saber quin era el regal que el seu fill havia

demanat.

Els ulls del Xavier i la Laura es van omplir amb llàgrimes d’amor i de joia, quan van llegir

:

Estimats Reis:

Vull que em porteu :    “ SALUT PER LA MARE “

==============================================

MARIA CONSOL FORS I VILASECA  ( Desembre 2009 )

 

Trenta-cinc bosses de catànies. Eren suficients? N’hi hauria prou? En Pere creia que era massa i de sobres. Però jo no les tenia totes amb mi, depenia de com respondria la gent, si els pares portaven els seus fills, si hi col·laboraven. L’Enca havia fet la seva feina com a tècnica de Joventut, la Berta com a tècnica de Cultura i en Lluís a l’àrea de Benestar Social. Però res garantia l’èxit de l’empresa. Jo ho sabia i en Pere ho sabia millor que jo dins l’àrea d’Economia, però qui realment se la jugava era jo com a alcalde. La meva obligació, però, era dissimular l’angoixa i la incertesa, fer palès el meu convenciment en el projecte, tirar endavant la iniciativa fins a les últimes, avui, dia de Nadal, i que la sort del govern local, o sigui principalment la meva, i el compromís dels nostres ciutadans anessin aparellats.

La Pilar venia tota mena de dolços i llaminadures en la seva botiga cèntrica. “El Paladar Ensucrat”, era el nom del local. Hi podies trobar de tot i més: bombons, caramels, xocolates, coques, txutxes, confits, bunyols, flaons, pastes, pastissos, brioixeria, galetes, fruites seques, formatges, tartes franceses com creps i soufflés, púdings, postres gelades i sorbets. Però entre tota la varietat jo vaig optar per la catània, un dolç el·laborat amb ametlles torrades i caramel·litzades, cobert amb avellana i llet i pasta d’ametlla i després recobert de nou de pols de xocolata i sucre refinat. La Pilar em va recordar el sentit especial que tenia aquest dolç en la meva vida i en Pere somreia amb l’explicació:

––La meva mare et va regalar una bossa de catànies quan eres us vailet. M’ha contat milers de vegades la història d’un nen despert, el nostre futur alcalde, que un dia es va presentar amb un pal a la botiga i no duia ni un ral a les butxaques. Era un nen molt pobre, brut, amb pantalons curts i una camisa de quadros que quan era neta devia ser grisa tirant a lila; i portava una boina de color marró fosc que li tapava els ulls de tant abaixada. El nen va demanar caramels però aclarí que estava més pelat que el cul d’una mona, paraules que van fer molt riure a la senyora Margarita. Però amb aquest pal, advertí el vailet, faré màgia.

––Ah, si? Quina mena de màgia fa el teu pal ––es va admirar la senyora Margarita.

––Deixeu-me tocar qualsevol recipient, senyora Margarita, i us diré el nombre exacte d’unitats del seu contingut. A l’escola trec bones notes en mates.

Intrigada per la proposta, la senyora Margarita agafà un cistell, el de les catànies, i li va dir que podia tocar-lo amb el seu pal. Si n’encertava el número exacte de catànies que hi contenia, li’n regalaria una bossa plena com a premi i cortesia d’aquell ja llunyà Nadal del cinquanta-sis. Tal dit tal fet, tres-cents vint-i-set va ser la quantitat exacte que va citar el minyó. I des d’aquell dia i fins que la senyora Margarita va retirar-se del negoci, el petit Ivan va ser el centre d’atenció d’uns clients que omplien la botiga atrets per la notable virtut del futur alcalde.

En Pere i l’Ivan van desitjar bon Nadal a la Pilar i van seguir el seu curs fins la Plaça Major. Els carrers estaven abarrotats de gent que anava d’ací d’allà amb les compres de Nadal. L’alcalde no negava la salutació a ningú, fins i tot a alguns disconformes amb la seva política municipal que giraven la cara en una altra direcció quan el veien passar. Ja ho tenia assumit, però li havia costat anys acceptar les reserves dels enemics polítics. Molta gent es passava el dia criticant-lo i no es ficaven en la seva pell, en el seu servei a la comunitat. Era fàcil jutjar sense implicar-s’hi en si tal o qual gestió era bona o dolenta, o escoltar aquells tòpics recurrents que deien que els polítics només es ficaven en política per les ànsies de poder i per embutxacar-se un bon sou.

L’Ivan tenia l’oïda fina, podia escoltar converses a llarga distància per bé que sovint, per discreció, es feia el dissimulat. Però li agradava la rutina de la seva gent, els afers de cada dia, les converses que giraven, com escoltava d’alguns veïns, sobre les carxofes que havia bullit la Maria, ho explicava a la Ramona, i després les havia amanit amb una vinagreta que la filla gran assegurava que eren tan bones com sempre; en Dídac no acabava de trobar la manera d’arreglar bé la bateria del cotxe, cada dues setmanes li portava problemes i el seu cosí Bernat recordava el vell Citroën que també li donava maldecaps, al final el BMW, més bé de preu que el Nissan, va ser millor compra; la Tània renyava la seva germana petita, la Laia, perquè sempre li agafava les gomes del cabell, això sí, les de colors, ni les negres ni les blanques, home, ja està bé!; en Benet aconsellava al seu amic Joan Lluís que a la Botifarra s’hi jugava amb més punyeteria, i en Joan Lluís s’agitava nerviós perquè és que, mira, jo em penso, i t’ho dic ben clar, que en Marcel Casamitjana fa trampes, es coneix les cartes, les doblega una mica o jo què sé com s’ho fa; la Mara parlava a la Josefa i la Daniela del congrés d’assistència a les persones jubilades sense recursos, vas veure quina cara feia en Gironí Llorca? S’avorria, el beneit, i va tenir la barra de fer una dissertació d’hora i mitja que l’ultima mitja hora fins i tot ell s’avorria a si mateix. I entre aquests veïns i altre gent que passava, l’Ivan va comptar en un carrer vint-i-nou persones. No, vint-i-vuit. Un home entrava en una pastisseria. No, trenta, dues noies en sortien. I en aquest joc de comptar de la infantesa s’entretenia l’alcalde quan en Pere li advertí que dos coneguts s’aproximaven a ells:

––Bon Nadal, alcalde Garriga. Cap a la plaça?

Era la Sílvia, infermera de l’ambulatori.

––Bon Nadal, Sílvia, hi anem de dret. S’ha recuperat el teu home de l’operació al turmell.

––Aviat deixarà les crosses. Espero que hi pensi, d’anar a la plaça. Bé m’ho ha recordat aquest matí, que s’hi volia deixar caure amb una capsa de videojocs per a la Play. Ja saps que aquests dies va molt atrafegat a la botiga, però ja li he dit que ha d’acompanyar l’Albert, a veure qui rebrà el seu poema.

Allò era el que veritablement amoïnava l’alcalde. L’Ivan Garriga temia, per sobre de tot, no aquells que criticaven i s’oposaven a la seva política, sinó la no implicació d’aquells que podien creure en el seu projecte, com ara la família de la Sílvia, que no eren votants del seu partit però sí acudien amb assiduïtat als actes que es programaven des de l’Ajuntament. Temia que només hi acudissin quatre gats a la plaça. Tota aquella gent que veia pels carrers, coneguts i desconeguts, els que el saludaven i els que no, inclosos els que l’evitaven, sabien que s’hi faria en breus minuts? La Sílvia duia arracades, i exactament, en el carrer on s’havien aturat, sis més en duien, set, vuit, nou, set de nou, dues ja havien trencat cap a un altre carrer; també duia mocador al coll, com dues dones més, i una nena; pantalons, dotze dones, vint-i-tres homes; sabates sense tacó, totes les dones, curiós, un dia com Nadal hauria comptat més dones amb tacons, no devia ser moda de la temporada, per tant, en total, vint. Aquella gent anava amb bosses de compra, regals de Nadal s’intuïa per la seva expressió, però quants pensaven participar d’un gest solidari?

––Portem bosses de catànies per la mainada que vingui a la plaça i llegeixi en públic un poema. Òbviament també per als que no llegeixin ––va dir en Pere ensenyant a la Sílvia les bosses que carregava.

––Trenta-cinc bosses. Són poques? Són moltes? ––demanava l’alcalde la opinió a la Sílvia.

––Vós sou l’alcalde. És prou coneguda la vostra virtut en el càlcul, i aneu ben acompanyat d’un economista. Sé que et preocupa l’assistència de la gent, Ivan, he sentit a dir de gent que hi va a la plaça, a veure!

––Si són poques bosses, direm els nens que comparteixin les catànies amb els amics.

––Bona pensada, sentencià l’alcalde. En política la quantitat dels recursos és relativa, però la gestió dels mateixos recursos és capital.

––Si haguessis dit aquesta frase en campanya potser hauria meditat el meu vot i us hagués votat ––bromejà la Sílvia i es va acomiadar d’ells.

L’alcalde i el regidor d’Economia van arribar a la plaça. L’Ivan estava satisfet amb el resultat de l’estructura que es veia des de l’extrem oposat de la Plaça Major: un tió de fusta de grans dimensions, a ull, al seu ull clínic, quatre metres i trenta-tres centímetres de llargada per un i mig exacte de diàmetre, xifres que no diria mai que sabia en veu alta per no donar una imatge de sobrat. Una proesa de treball encarregat al personal de l’escola taller del poble amb un capital invertit modest, però tirat per la borda si la cosa no anava com havia d’anar. Hi havia uns pocs curiosos davant l’estructura, però era poca gent, i ningú duia res més que les mans ficades a la butxaca per protegir-les del fred. La canalla jugava ignorant la presència del tió que el personal estava acabant de decorar. Els músics preparaven els seus equips i l’escenari, els còmics s’estaven pintant per atreure la canalla, els tècnics de manteniment anaven feinejant d’un lloc a l’altre; i així tot l’equip treballava en la línia que ell i el grup municipal havien previst i calculat. Però se li plantejava el dubte de les trenta-cinc bosses amb les cent tretze, cent dotze, cent quinze persones que transitaven per l’àrea delimitada per la Plaça Major. Hi participarien poques o moltes?

L’Enca, en Lluís i la Berta els esperaven al peu del tió. En Pere estava exultant amb el resultat, l’alcalde era més prudent. Però l’Enca, empesa pels ànims d’en Pere, proposà a l’Ivan que obrís la porta davantera del tió, la que feia de cap: una cara somrient amb dos ulls grossos dibuixats, com de manga, un nas que era un fardell de llana rosa, dues galtes pintades de vermelló, la boca era un somriure de traç negre i per barretina duia un gran mitjó blanc. Així que va obrir la cara del tió, l’alcalde va caçar al vol un grapat de cartes. El tió n’estava ple, d’un extrem a l’altre.

––Són poemes, Ivan ––explicà la Berta––. Cada minyó del nostre poble n’ha fet uns quants. Són poemes solidaris, de pau, com vàrem acordar a la junta. L’Enca ha fet una bona feina (l’Enca va somriure) i la participació dels nens ha sigut exemplar. Falta que els seus pares s’hi sumin.

Allò era el que atabalava l’alcalde, que els pares no s’hi sumessin. Per més inri, van aparèixer a la plaça en Gilbert Masnou i la seva colla.

––Vénen amb ganes de brega ––sentencià en Pere––. Es podien quedar a casa aquests quatre. A veure quin una en porten de cap.

––Seguiu treballant ––ordenà l’alcalde a tot el seu equip. S’havien aturat per assistir a l’encontre amb la colla de partidaris d’en Masnou, una gent que feia de la baralla el seu lema polític. Tot el que votava a favor l’equip de govern, ells ho votaven en contra; tot el que era en contra, ells a favor, no perquè es creguessin amb una raó diferent, sinó perquè era la seva manera de cridar l’atenció i de fer destacar el seu pensament extremista, radical en el pitjor sentit del terme i intolerant amb la pluralitat. No treballaven per al poble, sinó contra l’alcalde, per l’anhel de poder, i amb un discurs d’ultradreta. Van deixar davant l’alcalde i en Pere vuit cabassos plens de carbó, i no precisament de sucre.

––Els nens, quan s’han portat malament, els reis els porten carbó ––va dir en Masnou per fer riure la seva colla. I reien amb una falsedat que emprenyava en Pere, però l’alcalde no deixà que es posés davant seu, volia parlar ell:

––Aleshores espereu el dia 6 de gener, que és quan vénen els reis, i torneu a portar aquest carbó ––va dir l’alcalde, i ara els que reien eren els del seu equip. En Masnou era pel cap baix un pam més alt que l’Ivan, tot i que també un tros més prim. Els cabells engominats, grisos, sempre se’ls pentinava endarrere, així com l’alcalde els duia amb clenxa. L’alcalde amb abric marró i bufanda negra, i l’altre amb gavardina negra i pantalons de pana blaus. En Pere ja estava acostumat a aquells duels, però amb tot no es va estar d’intervenir:

––Masnou, fins i tot un dia tan maco com avui, Nadal, no us estimeu més participar d’un acte solidari com el del tió?

––Solidari? ––es va burlar––. Repartiu el vostre sou entre els necessitats del poble i donareu una veritable imatge de solidaris.

––Comença donant-ne exemple ––es defensà l’economista––. Tal diràs, tal faràs! El que guanyes com a regidor per què no ho reparteixes entre els que passen misèria, i n’hi ha que et voten? Nosaltres no discriminem ningú als menjadors socials i no tots els que atenem, contra el que puguis pensar, són immigrants. Però vosaltres preferiu el vot de l’odi, oi?

––Mossega’t la llengua, llepaculs, o t’hauré de fer una cara nova! ––va dir en Masnou acostant-se amenaçadorament a en Pere amb els seus tres guardaespatlles. La gent s’anava acostant al tió per veure com acabaria aquell enfrontament, adults i canalla. Però potser no era només per xafardeig i morbositat, pensà l’Ivan, en veient que la majoria de famílies anaven deixant caixes i cabassos al voltant d’en Masnou i la seva colla i, almenys a primer cop d’ull, no eren de carbó. Ja eren força famílies les que s’hi van aplegar i somreien i saludaven l’alcalde per bé que es miraven amb desconfiança el líder local de l’ultradreta i els seus acòlits. Com podia treure-se’ls de sobre l’alcalde? No hi havia cap manera de que els deixessin tranquils? La gent ja hi estava acostumada als numerets d’en Masnou, però el dia de Nadal, home, s’ho podien estalviar.

––El tió solidari és un fracàs, Garriga ––va dir––. Com tota la teva política. Reien els seus companys. Compta els assistents. Entre canalla i gent gran no deuen haver-hi més d’una trentena.

Tenia raó, en Masnou, i això feria l’Ivan. Per arribar a la trentena d’assistents s’havien de comptar aquells quatre desgraciats, però així i tot manà encetar els actes i va ser amb naturalitat que en Masnou i els seus es van anar diluint entre el públic. Els còmics atreien la canalla i els seus pares, els músics animaven el jovent, els tècnics vigilaven que tot rutllés com havia rutllar i els regidors del govern i l’alcalde parlaven amb un ciutadà o altre. Va arribar l’hora dels parlaments. Per sort, els xiulets d’en Masnou i companyia no se sentien per sobre del volum dels micròfons. La Plaça Major es va anar omplint de moltes famílies que anaven molt carregades de lots amb diferents productes. Allò va donar una alegria immensa a l’alcalde, era un degoteig constant de gent que omplia la plaça, entre ells l’home de la Sílvia i el seu fill Albert; cada minut que passava unes quantes famílies més: quaranta, cinquanta, seixanta… I el compte no s’aturava. El nombre de gent que s’acumulava era proporcional al malestar que sentia en Masnou, visiblement enfurismat; d’altra banda, li era propi estar-ho. Els còmic van repartir les bosses de catànies entre la canalla i com l’alcalde havia temut, van resultar ser poques, però s’ho van manegar de manera que tota criatura tastés si més no unes quantes.

L’Enca agraí a diversos col·laboradors la seva participació en el tió solidari i a tots els nens i nenes del poble per haver escrit poemes de pau i solidaritat. Els còmics pujaven algunes bosses plenes de cartes tretes del cul del tió, cosa que va fer molt riure a la mainada, i alguns nens van pujar a l’escenari per llegir poemes a l’atzar, de companys seus. Fins i tot va coincidir que una nena va llegir un poema propi, i va dir unes paraules molt boniques que arrencà aplaudiments de totes bandes:

––Per Nadal hem d’ajudar els nens pobres i els seus pares i germans perquè els ajudin amb menjar i roba. Jo els dedico aquest poema perquè tinguin alegria i juguin tot el sant dia!

La Berta i en Lluís van explicar al públic que els tècnics anirien repartint poemes a canvi dels lots solidaris i així es va anar fent durant tota la tarda. El tió solidari va ser tot un èxit. La Plaça Major era plena de gom a gom i en Masnou i els seus acòlits es mossegaven la llengua vist, objectivament, l’èxit del projecte. Però va veure una oportunitat de protagonisme quan l’alcalde va fer la cloenda de l’acte en persona. Va pujar a l’escenari mentre ell parlava:

––Veïns i veïnes ––deia l’Ivan–– és emocionant comprovar la gran participació que hi ha hagut al tió solidari. El meu agraïment de cor és per a tothom que hi ha participat, especialment a les famílies que esperen rebre els productes que bonament els feu arribar sense ànim de lucre, perquè tinguin un Nadal com Déu mana. Gràcies a totes i a tots, i que el tió us sigui tan benvolent a vosaltres com ho serà per aquestes famílies que pateixen en silenci però a les quals, gràcies a vosaltres, aquest Nadal somriuran una mica.

Va haver-hi grans aplaudiment que en Masnou tallà de cop prenent-li el micròfon de les mans:

––Com us podeu creure aquest tros d’ase? Tot el que ell fa és amb ànim de lucre, si no és així, que en doni mostres amb dades objectives.

Silenci general. L’alcalde li va donar les dades que demanava:

––Vols dades, Masnou? Quants carbons diries que hi ha exactament en els cabassos que has portat?

––M’estàs vacil·lant ––protestà l’ultradretà.

––I ara! Si comptes exactament el nombre de persones que ens escolten a la plaça i somriuen perquè han contribuït a donar sentit autèntic al Nadal, en fan ni més ni menys que quatre-centes noranta-set, que és exactament el nombre de carbons que hi ha repartits als vuit cabassos.

Fos veritat o fos mentida la dada, els ciutadans van aplaudir l’alcalde amb entusiasme i en Masnou es va retirar humiliat. Començà de comptar els carbons amb els seus tres ajudants però la tasca era feixuga i la gent se’n reia, de manera que ho van deixar estar. Llavors en Pere va pujar a l’escenari i apagà el micròfon per demanar a l’alcalde:

––Tot el poble sap el teu do amb el càlcul ràpid a ull, però els has donat una dada certa?

L’alcalde va riure i va respondre:

––Pots posar la mà al foc que hi ha exactament quatre-centes noranta-set peces de carbó als cabassos. Ara que, de gent, amb els que arriben i marxen de la plaça, no en sé el nombre exacte, però mira quina gentada. N’hi deu haver més del doble de la xifra que he dit, Pere! I tots participen del tió solidari, és a dir que aquest Nadal no hi haurà cap família del poble a la qual el tió no li cagui torró.

Pau Terri

Paper blau pintat d’estels d’argent , el cel

Sacs de xarpellera enfarinats, les muntanyes,

trossos de romer i boix d’olor amarg , el bosc.

branquillons d’olivera plantats al pla, arbres,

papers d’alumini ajuntats , la bassa i el riu.

Tros de suro aspre, recargolat, la cova

l’àngel d’una sola ala penjat,  l’Anunciata.

A la vora del  foc  canten pastors sense cames

i ballen corrandes, expressant el  goig tan gran.

Ovelles amb potes de fil d’aram mengen herba de paper,

gallines i conills de fang,  fan gambirols saltant i  jugant.

La mula mira al bou, el bou  a la mula.

La mula cluca un ull i riu, el bou dissimula.

Els estels de plata parpadejen

els peixos llueixen les escates brillants.

El vent de la muntanya mou els arbres,

i baixa l’olor del boix i del romer ,  fins la vall.

Un espectacle bucòlic, tendre:

La verge somriu dolça

Sant Josep preocupat,

i el nen que fa el nen?

menja figues en paella

que l’avia li ha portat .

“Venite adoremus Dominum”

Veniu adoreu al Senyor.

Nadal  2009

Josep Lleixà Fernández

El Pare Noel s’ha vestitamb robes de filigrana;ve de lluny i riu joliuamb la il·lusió a la mirada.

El seu ós, tan blanc com neu,ple de bondat a la cara,li ha ofert el seu llom calentper travessar tot Finlàndia.

Han caminat les geleresamb fanalet i campanadeixant petjades de porpradamunt la catifa blanca.

L’ós és un ésser manyacque per la neu s’enjogassa;el Pare Noel, feliç,balla i canta una corranda.

Els ulls de tots dos són blauscom les estrelles llunyanesque els veien passar de niti dalt del cel observaven.

El bon ós olora l’airei sent del món la fragància;de lluny ara ja s’albirenxemeneies i teulades.

Home de boscos polits,el Pare Noel llenyataireve a parlar de pau als poblesi de joia a totes bandes.

Davall el seu gran bonetdesa els noms de la canalla:els duu xocolata amb gerds,bescuits de mel i cor d’arbre.

I traient-se el guant de pellque pels jorns de festa guardaallarga la mà i, content,a tot nen fa una moixaina.

Balla alegre el seu fanalcom si fos una crisàlide;la campaneta d’or dringaamb so de pluja encantada.

El Pare Noel somriuenmig la terra nevada;de la seva barba penjal’estrella de l’esperança.

Carme Cabús

L’ordinador ha començat a escriure totalment descontrolat.Tenim una bona història l’ordinador i jo. Per tant, a vegades, agafo uns rampells, i jo el deixo i desprès llegeixo, o encetem la xerrada.– Què passa ?- Aquest cop tinc una causa ben definida.- I altres vegades no ?- No em distreguis, amic Joan, estic molt emprenyat !- T’escolto.- M’emprenya tornar a escoltar, un cop més, frases com “s’acosta Nadal, ja m’agradaria avés passat”, o “quin enrenou, no hi ha qui aguanti”, o “feinada per res”, o “els carrers i botigues amb llumetes per obligar-te a gastar…gastar el que no tens”…- Un mal recull.- Per què dius un mal recull ?- Em molesta la negativitat del teu recull.- No ho dic jo…. sols ho recullo i comparteixo.- No accepto aquest compartir.- Vaja… això no és diàleg.- És sinceritat i confiança. I un recull parcialment selectiu.- Què vols dir ?- Vull dir, que també puc fer un recull d’altre gent que espera amb il•il•lusió aquestes Festes.- Minoria !- Potser…. però a vegades les transformacions venen de les minories.- Nadal és tot un empostissat (“tinglado”) deshumanitzat.- També una TROBADA d’AMOR.- Ja ha sortit la vena romàntica !- La tinc, la sento i l’assaboreixo. Cert que cal fer-se, cada any, un replantejament d’aquestes diades en positiu. No estripant a tort i a dret.- Joan, el predicador !- O comunicador. Reconec que cada Nadal per mi és una oportunitat creativa per mantenir el valor de la trobada i inverteixo temps i ganes a poder fer-ho realitat.- Valor ?- Quan escrivia “felicitacions en paper”, uns dies abans de Nadal, a la gent amiga, familiars…. un dels texts que em sortia espontàniament era: “tant de bo cada dia de l’any sigui Nadal”… i de forma semblant també ho rebia. Ara, potser cal fer un text adaptat… “cada dia és Nadal, i el Nadal és el dia quotidià d’estimar i tolerar”.L’ordinador va fer silenci, i em sembla que no s’havia penjat. Jo també vaig connectar, tot fent silenci.Joan González

En Josep Nujal entrà a Olot per la part de llevant, pel convent del Carme i el carrer Major amb el seu Ford T, matricula B 51235. Havia escollit aquell primer de maig perquè les manifestacions i la crispació que es respirava a Barcelona no eren del seu gust.

En Josep era un viatjant de comerç que necessitava tota la setmana per visitar les botigues d’Olot, de Sant Joan, de Castellfollit, de Sant Esteve d’en Bas, Besalú… Tenia molta feina a ensenyar els productes d’ornamentació nadalenca que descansaven dins les grosses maletes del seu flamant automòbil.

Ensenyava el gènere a la primavera per poder servir-lo per la tardor i donar temps als comerciants a preparar els aparadors de les Festes de Nadal. El seu pas pel carrer Major fou tranquil: els estols de mainada ja no seguien els cotxes: ja no eren novetat.

Tanmateix una cosa inaudita li cridà l’atenció. Un grup de noies de nova volada assegudes a l’acera es descordaven les espardenyes les embolicaven amb un paper de diari i les posaven dins la bossa de mà. Tot seguit treien un paquet de la bossa, el desfeien i en sortien unes sabates de colors vius que es calçaven.

En Josep buscà una explicació al fet però no la trobà, fins que la mestressa de la fonda li explicà que eren les noies de Sant Joan les Fonts, la Canya, la Vall de Bianya i de Castellfollit de la Roca que acudien a veure la primera sessió de cinema sonor que tenia lloc a Olot, en concret al Teatre Principal, llavors explotat pel senyor Pujolar.

La mestressa li precisà que les noies caminaven a peu amb espardenyes per fer més camí i en arribar a la ciutat se les canviaven per sabates. D’aquesta manera podien lluir més i no gastaven tant el calçat. El viatjant ja havia vist a Barcelona El cantante de jazz i li havia agradat el cinema sonor, per la qual cosa decidí anar a la sessió del Teatre Principal i ser testimoni de l’estrena del cinema sonor a Olot

En Miquel Passalaigua era molt jove: només tenia 10 anys però havia estalviat un duro de plata, suficient per pagar l’entrada a les seves dues germanes i alguna noia més. En Miquel com que havia tingut una pleura i no podia córrer venia gasoses mentre els seus companys corrien rera la pilota .

La idea del negoci havia sorgit del capellà per no frustrar el noi i donar-li un incentiu. Ara, en Miquel era el noi més considerat per una colla de noies de quinze i setze anys, vestides a la darrera moda, amb els cabells estirats, els vestits caiguts i els ulls febrosos d’il.lusió. Fins alguna portava un barret rodó d’ala petita de colors vius i amb cinta fosca. En Miquel feia cua enmig d’elles; quasi tapat perquè li passaven un o dos pams d’alçada.

En Josep es ficà a la cua. Girà el cap envers uns cartells publicitaris. Llegí que viatges Marsans oferia un gran creuer pel Mediterrani i Terra Santa i que Casa Massias oferia les darreres novetats en teixits.

De seguida, però es fixà en una d’aquelles noies de la cua. Una noia prima de rostre rodó que portava el cabell negre, quasi blau; com si un tros de nit d’estiu li cobrís el cap. El seu cos senzill estava ficat dins un vestit color de rosa que arribava fins a sota genoll. Les mitges blanques feien un conjunt perfecte amb el vestit i les sabates vermelles.

La tela blanca s’obrí i el raig de llum polsosa que passava per damunt dels caps clava a la pantalla els anuncis de xampany Canals Nubiola, de les eines de la Ferreteria Agustí , de les novetats de can Nyera, del xarop Puig i del receptor de ràdio Philips que oferia l’Esteve Molas del carrer Clivillers.

Tanmateix els anuncis no van fer callar al públic, que esclatà en una ovació quan sentí les primeres paraules del film Del mismo barro Després es feu el silenci i les imatges i veus de la pantalla esdevingueren el centre vital de tots els cors.

En Baixar les escales del Teatre Principal, la noia del vestit color de rosa relliscà, perquè no estava acostumada a les sabates, i caigué sobre en Josep.-Heu pres mal ? – digué el jove viatjant de cabell ondulat negre i ulls de cristall de Florència. Mentre aguantava la noia.-Perdoni –contestà la jove que estava ben trasbalsada, mentre les seves companyes reienA la sortida en Josep insistí en acompanyar la jove que es deia Maria Anna i es deixà; acompanyar. Era quasi de nit i sobre el Firal d’Olot lluïa el primer estel de la nit i tot el verd del mar en els ulls de la noia.-A què et dediques –preguntà la jove.-Sóc venedor d’estels –contestà en Josep, qui especificà la seva feina de venedor de llums i estels de Nadal, com els que llueixen les botigues del carrer de Sant Rafel. La noia quedà una mica decebuda d’haver conegut un viatjant; un passavolant i li digué que si volia tornar a veure-la hauria de pujar sovint a Olot.

La Maria Anna a pesar que la temptació li entrava en el cos per les seves mans blanques i esquitxava de passió el carmí dels seus llavis no volia caure en el fang que venia de lluny, com cantava Gardel en el film. El seu germà cridà:-Maria Anna !La noia s’assegué a l’acera es tragué les espardenyes de la bossa de mà i segui les seves amigues a fer camí amb una cançó i un llum. En Josep marxà amb les mans a la butxaca Firal avall. Mentre caminava cantava el tango de moda Criollita decí que sí; criollita decí que sí que ya no alumbra el lucero, porque tus ojos que quiero/ya no brillan para mí. En passar per la plaça d’en Mora donà un cop al Ford T i entrà a la fonda.

Xavier Valeri

Aquesta historia comença per a tu amic lector, a la sortida de la missa del Gall, l’any 2003 a Guimerà; comença a nevar i les primeres volves posen ales als peus a tothom; L’Antonio i la Mª Mercè s’acomiaden de la concurrència i marxen cap a casa de la Mª Mercè, a la porta de la casa l’Antonio li desitja bona nit a la Mª Mercè, s’aixeca el coll de l’abric i es disposa a baixar fins a l’Hostal Sant Jordi tot just a l’altre costat del llit del riu Corb, tot fent la ziga-zaga pels carrers, per estalviar-se algun ensurt en forma de relliscada en la baixada per les diferents escales que porten fins a la carretera. La Mª Mercè però en aquesta ocasió no està disposada a que una vegada més la felicitat que està a tocar de la mà s’allunyi, i convida a l’Antonio a entrar a casa seva, formalment amb l’excusa del mal temps que es presenta, i un cop dins la casa, amb l’admissió d’ambdós de que s’estimen i desitgen passar junts aquesta nit, i les nits que el bon Déu tingui a be de regalar-los. No farem descripcions més agosarades perquè estem, recorda-ho amic lector, en un conte de Nadal. Per la Mª Mercè i el l’Antonio, la historia havia començat l’any 1952 quan es varen conèixer com a canalla; l’una filla d’una de les millors cases de Guimerà i l’altre fill d’un republicà que sempre va treballar per als altres. Aquesta circumstància no va pesar gens en l’ànim dels dos menuts que varen desenvolupar una mútua estimació, que no feia minvar  ni l’absència en el període escolar de la Mercè, interna a l’escola SANT JOSEP de Tàrrega, mentre l’Antonio aprenia les primeres lletres amb el mestre JOSEP CUNI a l’escola de Guimerà que es trobava al carrer de l’Estudi. Només els caps de setmana i les vacances coincidien tots dos, i sempre en aquells anys en companya de més amics, però així i tot es feia evident per a tothom que l’Antonio i la  Mª Mercè n’estaven l’un molt de l’altre. Els anys s’anaven escolant, 1954, 55,56, 57, 58, l’Antonio va començar a treballar amb un dels dos ferrers del poble que aleshores exercien també tasques de mecànic dels primers vehicles a motor que circulaven per la vall, un d’ells un FORD 10  propietat del pare de la Mª Mercè; l’Antonio va resultar tenir facilitat per les coses mecàniques i en poc temps, ja era ell qui s’encarregava de les petites reparacions que precisaven aquells primers cotxes i camions. L’aigua del riu Corb deixava de baixar amb semblant intensitat amb la que l’Antonio dominava l’ofici de mecànic i sentia créixer en el seu cor l’amor per la Mª Mercè. Finalment el riu va deixar de portar aigua, això no va fer sinó incrementar l’èxode de veïns de la Vila cap a les ciutats industrials, Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat i tot el Baix Llobregat, eren destinacions tant o més freqüents que Barcelona, els padrons municipals dels anys 1950 recollien que Guimerà tenia encara 1126 habitants, mentre que els de l’any 1960 en recullen ja només 922, que serien 660 els anys 1970 , aquestes dades ens deixen ben palesa aquesta situació de despoblament i d’abandó. L’Antonio hauria d’anar ben aviat a fer el servei militar, i va decidir que s’havien de comprometre oficialment abans de marxar, amb aquesta intenció va demanar de parlar amb el Sr. Cisco, pare de la Mª Mercè,  i un dels veïns més rics del poble, comerciant d’oli i vi, propietari d’un molí, i distribuïdor per la zona del Corb, dels primers adobs agrícoles, els famosos Nitrats de Xile. La conversa va ser breu i tensa, l’Antonio li va fer saber que s’estimava a la seva filla, i en Cisco, li va fer palès que la Mª Mercè no seria  mai per ell; que ja estava pensat qui seria el gendre de la casa, i que certament havia d’entendre que n’hi havien de millors a Guimerà que un aprenent de ferrer, encara que molt enginyós, descendent d’una família clarament desafecta al regim, i que aquesta relació només podria portar a mig termini, dolor i ruïna per aquella família.  La Mª Mercè es va quedar plorant a casa, mentre que l’Antonio tornava poble avall també amb els ulls plens de llàgrimes; va estar una bona estona passejant per llit quasi sec del riu per asserenar-se i va començar a prendre cos en el seu cervell, la idea de marxar, no ja del poble, sinó del país ! El dilluns següent un dels camioners que s’aturaven freqüentment a revisar el camió al ferrer que treballava l’Antonio, li va dir que potser no es tornarien a veure més, i en preguntar-li la raó li va dir, que marxava a Austràlia, que allí necessitaven tota mena de treballadors, i que de ben segur que amb el seu coneixement de l’ofici de ferrer-mecànic, també el voldrien a ell; l’ Antonio li va fer explicar on calia anar a assabentar-se, i al mati següent feia camí fins a Lleida, on li van dir que en atenció a la urgència de la comanda d’Australià, fins i tot el dispensarien del servei militar obligatori –en realitat el regim  passava un dels pitjors moments, i només la tramesa de les remeses dels emigrants aconseguia equilibrar un comptes públics, curulls de corrupció i malversació –. A casa de l’ Antonio no va agradar gens la decisió de que marxes del país, tot i que el Cosme, el pare,  entenia que fer el servei militar, fora per a ell, renunciar a viure els millors anys de la seva vida, i amb els antecedents de la família, potser fins i tot, un veritable infern, la mare l’Assumpta plorava desconsoladament perquè intuïa que no tornaria a veure mai més, al seu fill estimat. La Mª Mercè, li va dir – amb l’inconsciència de la joventut – que podien escapar-se, que no els trobarien mai , que …. tot un seguit de plans esbojarrats que l’Antonio li anava traient del cap, amb la promesa de tornar quan tingues mitjans de fortuna. Es van dir adéu tendrament pels voltants del molí del marquès. Trobem ja l’Antonio a Melbourne , la Capital de l’ Estat de Victoria i segona ciutat d’Austràlia, ben aviat comença a fer-se entendre en angles, i treballa a la Ford; en poc temps es un dels encarregats principals, i en un parell d’anys obre el primer taller de reparacions, Guimerà, que serà anys a venir, una petita cadena, que no creixerà més perquè l’Antonio vol controlar-ho tot personalment, i aquesta forma de portar una empresa permet un limitat creixement. Els diners comencen a arribar a casa del Cosme i l’Assumpta, com arriben les noticies de que l’economia del Cisco davalla a Melbourne, però l’oferta de casament novament renovada, torna a ser negada, si cap encara de manera més agra, i finalment arriba la fatal noticia de que la Mª Mercè ha estat obligada a casar-se, amb l’ Eduard, ell fill d’un altra de les famílies “bones” de Guimerà, malgrat que també per a ells, comença la davallada econòmica. El Cosme i l’Assumpta van i venen d’Austràlia, i li expliquen a l’Antonio, la infelicitat en que manifestament es desenvolupa el matrimoni de la Mª Mercè, amb l’afegit de la desfeta econòmica de la família, que obliga a  l’Eduard a treballar a la recepció del Balneari de Vallfogona de Riucorb; amb el temps acaben convencent a l’Antonio que també ell s’ha de casar , i així el veiem entrar l’any 1970 a l’Ajuntament de Melbourne, on contrau matrimoni amb la Jackie, una noia de cabells rossos i esplèndida bellesa, filla del concessionari de la Benz a l’estat de Victoria, del matrimoni en naixeran el Cosme, l’Antonio i la Mª Merce; anys a venir el Cosme de ben segur influenciat per les històries del seu avi, tocarà l’himne de Riego, l’himne de la República Espanyola, en l’inauguració de la copa Davis. Ja tenia raó el  Cisco, aquella família eren uns desafectes al regim !!!! Els anys passen volant,  el Cosme i l’Assumpta descansen al cementiri de Melbourne, l’Antonio està divorciat de la Jackie, malgrat mantenir una magnifica relació personal amb ella, i amb tots els fills; però passats els 60 anys, pensa que ja es arribada l’hora de tornar a veure, ni que sigui per darrera vegada el lloc on va néixer, l’excusa serà el trasllat de les restes dels pares, que rebran l’homenatge inesperat en la seva partida de l’execució de l’himne de Riego, en un acte públic i trames arreu del món, només la gent de la família pot entendre el gest heroic del primer trompeta de l’orquestra de Melbourne , que posa així en risc una brillantisima carrera professional. Amb llàgrimes als ulls, l’Antonio puja a l’avio que el tornarà fins a la seva infantesa, sense fer gaire cas, als avisos de la gent de l’emigració de que la situació política està molt complicada, que el feixisme ha tornat amb força, i fins i tot que en alguns llocs s’han tornat a dur a termes els “paseos” de demòcrates i desafectes. A primers de desembre de 2003, el Corb porta un bon cabal d’aigua, l’Antonio atura el seu cotxe davant de l’Hostal Sant Jordi, i contempla Guimerà; el pas del temps ha tingut respecte de la població un efecte terapèutic; tot plegat te un molt bon aspecte, però deseguida tens la percepció de trobar-te davant d’un aparador, al darrere no hi ha  vida, el poble pràcticament no te quitxalla, ni parelles en edat fèrtil, només gent madura, la majoria de la seva edat i fins i tot més grans ; lloga una habitació amb vistes al riu, i desprès va fer una caminada pel poble, visita de primer la seva antiga casa, ara en un estat excel·lent i ben cuidada per la Martina que s’encarrega del seu manteniment des de fa anys, i que no ha estat avisada de que ell vindria; puja no sense cansament fins a la part alta, passant per davant de casa de la Mª Mercè, que n’haurà estat d’ella ?, arriba fins a l’església, i veu que hi ha un horari de visita de les 10,00 a les 13,00, son només les 9,00, puja fins al peu de la torre, i des d’allí contempla la vall, aquella es la imatge que la seva retina, li ha anat tornant nit rera nit, des que va decidir marxar de Guimerà ! Torna a refer el camí i en passar per davant de casa de la Mª Mercè, sent soroll, qui hi viurà ara en aquella casa ?, ho preguntarà discretament a l’hostal; mentre esmorza un pa amb tomàquet amb botifarra negra i pinyons, de forma distreta pregunta a la cambrera, la Mª Mercè, la filla d’en Cisco, on viu ara ?, la cambrera li explica que en quedar-se vídua, i com no van tenir fills, va tornar a viure a casa seva. La cambrera no entén el perquè dels 50 € de propina en un esmorzar que només en valia 10 € !! Cap al migdia l’Antonio es presenta a casa de la Mª Mercè, i en veuren’s es produeix en ambdós una sensació com de pèrdua de l’equilibri, la sensació que només viuen de forma corrent, els qui encara fumen , amb el primer cigarret del mati; passat aquest primer moment, l’un i l’altre s’expliquen les seves vides, la Mª Mercè ha estat infeliç fins a la mort de l’Eduard,  – fins i tot en el terreny íntim, com li explicaria més endavant, perquè mai va arribat als nivells de tendresa, que va viure en el seu acomiadament pels voltants del molí del marquès -, l’Antonio li explica fil per randa, tota la seva vida, fins l’homenatge de l’avi Cosme, que fa enriolar a la Mª Mercè, i la finalitat del viatge, tornar a la Vall del corb, les despulles dels pares – en aquell moment , l’Antonio podria afegir una finalitat més, però es troba a Guimerà, i recorda que aquí les coses no es feien tant depressa com a Melbourne – , la Mª Mercè s’ofereix a acompanyar-lo al cementiri, i l’Antonio ho accepta, tot i matisant que les cendres que porta, no te intenció de posar-les en un columbari, sinó deixar-les volar lliurement per la Vall del corb, per tal de que es fonguin amb aquesta terra i pugui sentir que ha tornat als pares al seu lloc. La Mª Mercè no ho entén, però ho accepta, i així un mati, tot seguint el camí del molí del marquès, i una mica allunyats ja del poble, l’Antonio llença en direcció al corb, primer les cendres de l’Assumpta i desprès les del Cosme, tot i xiulant alegrement l’himne de Riego. La resta amics lectors es ja tot pla i costa avall, el mes de desembre de 2003, va ser per l’Antonio i la Mª Mercè, un període de prometatge, i tots dos van decidir de casar-se el 22 de maig,  amb l’esperança de que en coincidir amb el casament del Príncep Borbó, tot plegat passaria més desapercebut, quedava només convèncer a Mossèn Joan Llort i Badia, Rector de l’Espluga, els Omells de n’Gaia i el Omellons,  fill predilecte de Guimerà i amic sobretot de la Mª Mercè, encara que recordava a l’Antonio de la infantesa perquè s’aveïnis a celebrar la cerimònia de casament. Pensem amics lectors, que no hi haurà cap problema, oi ? Ah ! el domicili de la parella, està a la casa renovada del republicà desafecte, no hi ha tampoc, cap problema, oi ? ANTONIO MORA VERGÉS Castellar del Vallès ( 8/12/2003)