El desembre de 2025 , Badalona feia olor de mar i de fum. El vent del Maresme arrossegava papers, cartrons i promeses trencades. A la plaça Vella, el pessebre municipal lluïa com cada any: figures noves, llums LED i un rètol que deia “Acollim l’esperança”.
A dues cantonades d’allí, a tocar dels murs freds d’un antic magatzem abandonat, que els havia donat aixopluc fins aquell matí, més de quatre-centes persones dormien dins sacs de dormir, embolicades amb mantes trobades a contenidors. Ningú no els havia posat figures al pessebre; ells eren l’escena que ningú volia mirar.
L’alcalde ho havia dit clar, davant les càmeres, amb l’aire autèntic d’un home que creu fer el correcte:
—Hem de ser justos. Hi ha gent legal, amb papers, que espera un sostre. No podem pas donar casa als que viuen de forma il·legal
I així va ser. Els il·legals, alguns amb papers i empadronats a Badalona, van esdevenir invisibles, van quedar fora. Els “legals” —com si la legalitat fos un tresor o una condemna— van entrar en una altra llista. Dues mil ànimes pensant que la seva casa els l’ha donarien algun dia, talment com els infants esperen dels Reis d’Orient. Els Reis però, , aquell any- com succeiria en es anys propers – , s’havien perdut entre expedients i excuses pressupostàries.
Un nen, fill d’un dels desnonats, mirava les llums des del racó on dormien. La seva mare li deia:
—Tanca els ulls, que avui neix Jesús, fill. I ell també va dormir al carrer, saps?
El nen va somriure sense dir res. Potser sí, potser el Nadal era exactament això: un infant sense sostre, una promesa en fred, una esperança que només sobreviu si la somies prou fort.
Aquella nit, el vent del mar va bufar més fort que mai. I alguns van dir que les llums del pessebre es van apagar durant uns segons.
Potser, només potser, el Nen de la cabana va sortir una estona per fer companyia als qui dormien a la intempèrie.