Un succés esdevindria que canviaria la vida de la família del Carles i la d’uns simpàtics follets.
Als follets no se’ls va ocórrer altra cosa, que introduir-se dins del pati de la casa familiar. Havien escodrinyat un munt de llenya, i els va semblar que hi podien trobar recer.
-Amics, un tronc de llenya, encara que sigui seca, pot ser una bona casa per a nosaltres – els va dir el savi de la comunitat. En triarem un, que ens agradi per viure.
Els van examinar tots. Finalment, els va agradar una soca vella. Era ideal per a l’habitacle que volien. Contents van estrenar casa, tot i els dubtes que el savi tenia.
Va passar el temps. Un dia, el Carles va sortir fora de la casa amb la intenció d’agafar un tronc vell per a les festes. El va prendre, el va dur fins al menjador de la casa i va col·locar-ho on sempre. Quina manera de sacsar-nos, pensaven ells. Però, per fi se’ls havia acabat el viatge i les sacsades.
Això no obstant, no s’havien acabat aquí les sorpreses. La sospita del savi es confirmaria aviat. En adonar-se, que cada dia la família donava menjar i aigua al tronc, va ser quan ho va tenir clar.
-Ai. Ai, ja m’ho temia jo. És el tronc de fer cagar el tió per Nadal. Hem de marxar ràpidament d’aquí, o patirem greus conseqüències.
No obstant això, es va trobar amb la negativa dels follets.
-Amb aquesta manteta què ens escalfa tant, i a sobre, ens donen menjar i tot!!! No volem marxar d’aquí! No volem marxar d’aquí! -Protestaven.
-Vosaltres mateixos. Esteu avisats -va contestar.
S’hi van quedar i van continuar la seva vida. Va arribar el dia de fer cagar el tió. Els nens estaven a punt amb el bastó a la mà. Esperaven el senyal de l’avi per començar.
-Estomaqueu-lo ben fort, més fort! Per aquí, per allà, vinga… Els indicava.
Mentrestant, a l’interior del tronc, els follets estaven atònits.
-Què són aquestes patacades? Si continuen donant-nos, ens veurem obligats a emigrar. Haurem de ser forts i aguantar tant com puguem -va manifestar ferm el savi.
La canalla, en vistes que el Tió no cagava, cada vegada, li donaven més i més fort. L’últim va ser tan fort, que als follets, se’ls va esgotar la paciència.
-És l’última vegada que ens bastonegen. Aniré a inspeccionar el terreny -va dir el savi.
Més, en el precís moment que treia el cap, va haver d’esquivar una bastonada que li hagués donat completament de ple, i va entrar de nou.
-Marxarem d’aquí. Això no hi ha qui ho aguanti I, a més, perilla la nostra seguretat -va dir.
Molt atents per si de cas, vigilant per tots els costats, van sortir d’allà formant una llarga fila i amb el cap ben alt. Estaven orgullosos d’haver defensat la seva casa fins a l’últim moment. Aquesta vegada els donava igual que fossin vistos pels humans. Més, afortunadament, per a ells, ningú d’allà se’n va adonar.
Aquella cridanera fila de formigues, va servir a l’entremaliat Joel per a jugar. Va deixar-los per a perseguir-la.
Ells, vinga córrer. El Joel darrere escurçant distàncies. Els follets alleugerint el pas per no ser trepitjats per aquell petit diable. Ells que no es rendien.
-Heu de córrer més, si ens atrapa, estem perduts.
-Ho fem; però, les nostres forces comencen a decaure.
-Heu d’aguantar, no us heu de retre.
-Fins on vols que aguantem?
-Fins que el petit deixi de perseguir-nos.
-Ho sentim. No podem més. Ens plantem.
Els diminuts éssers es van plantar enllà. Encara bo, que ho van fer en un racó del menjador on no podien ser vistos. Estaven tan cansats, que formant una pinya, van quedar adormits, agafant un son tan profund que res ni ningú podria despertar-los.
En el menjador feia fred. El Carles va decidir encendre l’estufa de carbó. Va confondre el munt de follets per carbó i va llençar-los a l’estufa.
L’estufa s’anava escalfant. Els follets anaven despertant de la calor que notaven.
-Ai! Ui! Què està passant? Estem suant -exclamaven.
-On estem?, està molt fosc -es preguntava el follet savi.
En observar què estava passant i què passaria si no marxaven d’allà a corre-cuita, el savi va alertar-los.
-Hem de marxar d’aquí, si no, ens rostiran.
Van tenir sort. Acabat de dir, la porta de l’estufa es va obrir, i van veure la gran oportunitat per fugir.
-Tots a una. Vinga, saltem! –va apressar el savi.
Van saltar; però, per a més súmmum van anar a parar a sobre del Carles que estava ajupit, mirant què passava.
-Ecs! Què porqueria és això? -va exclamar.
Es va treure de damunt aquella cosa fastigosa. Va tornar a tancar la porta i va exclamar:
-Aquestes formigues, ficar-se dins l’estufa! No m’estranya que hagin saltat.
El savi, que l’havia escoltat, li va contestar enfadat:
-Tu sí que et fiques on no et toca! No sabies que vivíem aquí, tros d’ase? –
El Carles ni se’n va adonar. Entretant, comentava amb la Mercè, què havia succeït. Volia cremar el tronc; però, ella, el va convèncer per tornar a donar-li menjar i beure uns dies més.
Mentrestant, els follets es recuperaven del socarrim amb els ungüents del savi. I, els petitons, alhora, esporuguits, cridaven:
-No volem tornar al tronc! No volem tornar!…
-Ningú de nosaltres hi tornarà. Buscarem un altre tronc. Però, primer hem de deixar-ho com ho vam trobar.
Va arribar el dia escollit per fer cagar el tió de nou. Els nens, a punt.
-Escolteu, nens. El Tió potser no caga, perquè li heu de resar. Au, aneu a la vostra habitació i reseu una estona. Després ja podreu tornar.
Van fer-ho tal com volia l’avi. Quan els va cridar, van córrer allà. Van començar a colpejar-lo, amb més il·lusió que la primera vegada.
-Doneu-li més fort que mai! I, canteu-li la cançó perquè s’animi.
-Caga Tió, ametlles, avellanes i torró; caga tió, ametlles, avellanes i torró…
El Tió va començar a cagar, a cagar. Torrons, figues seques, llaminadures, el caganer de cada any, joguines… No parava.
-Ningú s’ho esperava i sorprenentment, la vella soca va pixar enllà
-S’ha pixat, s’ha pixat! -exclamava el menut.
-Haurà begut massa aigua… Està dient que, ell ha acabat i que, fins a l’any que ve -van dir els avis.
El Carles i la Mercè van estar la mar de feliços. Temien pel Tió i va resultar que, el Tió estava viu, més que mai.
I, per cert, que se n’haurà fet dels follets?
Rosa Ventura Cutrina