Catalunya s’omplia de llums i de cors oberts. Els carrers feien olor de sucre i de xocolata calenta, i la gent, malgrat els freds i els desenganys, trobava temps per mirar la televisió i plorar, junts, amb les històries de La Marató de TV3. Era una plenitud ben estranya: milions d’euros sortien de butxaques petites, d’estalvis minúsculs, d’una fe col·lectiva en la bondat.
A cada barri hi havia un grup de nens que venien galetes, jubilats que cosien bufandes, estudiants que tocaven nadales desafinades davant els supermercats. Aquella nit, el marcador pujava com un miracle: gairebé deu milions d’euros. A la pantalla, els presentadors somreien mentre la gent, davant del sofà, pensava en tantes vides lluitant contra el càncer.
Però, a pocs quilòmetres, un altre escenari s’encenia. El president d’una altra terra, Juan Manuel Moreno Bonilla, català, nascut a Barcelona l’1 de maig de 1970, reconeixia davant els medis el que molts sospitaven: que hi havia dones que no havien rebut el seu cribratge de mama, perquè “calia ajustar despesa”.
Llavors, com un fil elèctric que travessa la boira, el contrast va sacsejar l’aire del vespre. Les llums dels estudiants, els cants improvisats, els donatius de cinc euros… tot aquell amor solidari enfront d’un desamor institucional que no costava diners, sinó ànima.
Aquella nit, al menjador d’un pis qualsevol, una dona que havia acabat la quimioteràpia va apagar el televisor i somrigué. “Almenys aquí A Catalunya no ens hem quedat quiets”, digué fluixet, mentre el seu fill petit, adormit al sofà, somiava que els Reis d’Orient, enguany, portarien no joguines, sinó drets i decència.
I així, entre les llums i les ombres, Nadal tornava a ser el que sempre havia estat: una prova per saber quanta humanitat queda a dins de cadascú.