La Gina tenia molta curiositat, el noi semblava bastant més madur i intel·ligent que els 13 candidats anteriors. El Carles, en canvi, estava molt nerviós. Arribava més d’una hora tard per culpa del trànsit, no havia estat gaire bona idea quedar a Plaça Catalunya en plena època nadalenca.
Els dos s’havien enviat la ubicació en directe per trobar-se més fàcilment entre la gentada que recorria els carrers del centre de Barcelona, bocabadada amb els aparadors o mirant al cel contemplant les irrisòries llums de Nadal. Les cares que figuraven als GPS cada vegada eren més properes fins que finalment van topar enriolats per la situació.
Hola. Candidat nº 14, encantat -atansant la mà dreta.
Ostres! És molt més maca i riallera en persona del que esperava. Mare meva, ara encara estic més nerviós. Espero que no se’m noti.
Candidata nº 9, un plaer -oferint la mà esquerra.
Sembla més seriós i “borde” que pel xat… o està nerviós o està enfadat… Si us plau, amb que sigui mig normal em conformo… dues hores i estarà liquidat.
Dos petons i caminar sense rumb. Ell, amant del control com era, volia saber on es dirigien. Ella ho intuïa i es va avançar.
Estem caminant sense rumb. M’agrada fluir.
Sí, sí, em sembla bé… – va respondre ell intentant camuflar la seva necessitat real.
El portaré cap a la Moritz, té pinta que li agradi la “gente guapa”, li encantarà. A més està com un cadellet “sí a tot”, espero que només sigui ara, com sigui el típic pesat que em besa els peus a la primera de canvi l’engego ràpid.
Dos matrimonis -va etzibar ell.
A tu et sembla normal demanar matrimoni a la primera cita, noi?
Reien tots dos mentre la cambrera els servia, còmplice, les dues copes de cervesa macerada amb raïm -que algú simpàtic de màrqueting havia decidit batejar com a “matrimoni”-, ja que es veia d’una hora lluny que es tractava d’una primera cita.
La conversa va esdevenir bastant fluïda i amb naturalitat, la Gina tenia moltes anècdotes de les cites anteriors i ell intentava desmarcar-se forçosament de la resta de candidats, no volia acabar rebutjat com tots els altres. La noia li agradava bastant.
Li agrado. Ho noto. Ja? Com ho poden saber tant ràpid? De les 13 primeres cites que porto, 11 ja sabien el primer dia que jo els agradava. Si us plau, noi, dissimula o m’atabalaré.
Ets molt maca, m’has sorprès.
Ja hi som. Espero que no es noti que el veig com un pesat més.
Ella va mig somriure i va fer un glop de cervesa. Ell va notar que potser havia sonat superficial i va voler adornar el primer comentari, sense ser conscient que potser espatllaria la situació.
I tens molt bona conversa també, he quedat amb altres noies que em feien una bateria de preguntes típiques i era tot molt avorrit.
Gràcies… -abaixant la mirada.
T’incomoda?
Doncs sí, una mica, tots dieu el mateix.
Carai la tia, com les deixa anar. Em veu com la resta de candidats. Crec que l’he cagat una mica, però sé que tinc encant i riu bastant. Diria que tinc possibilitats.
Sembla mono realment, té uns ullets grisos molt expressius i em fa riure bastant.
Al cap de dues hores ja es dirigien cap al metro. Malgrat la certa incomoditat de la Gina, els dos tenien la sensació que allargarien la trobada si no fos perquè a ella l’esperaven uns amics per sopar.
Mentre en Carles xerrava tot caminant, ella l’observava detingudament per determinar si li semblava un candidat morrejable o no, estava tant absorta en l’anàlisi que ni tan sols l’escoltava. També li mirava de cua d’ull el coll, per poder sentir si estaria disposada a mossegar-li, si es donés el cas… Dos factors, per ella, clau. De cop, pell de gallina a tot el cos i escalfor al baix ventre: la resposta sensorial acabava ser un sí rotund.
Dos petons ràpids i la Gina s’endinsava cap al metro. Aquella tarda no havia pogut ser, però per com la mirava ell mentre baixava les escales, sabia que a la propera trobada passarien dues coses…