Trenta-cinc bosses de catànies. Eren suficients? N’hi hauria prou? En Pere creia que era massa i de sobres. Però jo no les tenia totes amb mi, depenia de com respondria la gent, si els pares portaven els seus fills, si hi col·laboraven. L’Enca havia fet la seva feina com a tècnica de Joventut, la Berta com a tècnica de Cultura i en Lluís a l’àrea de Benestar Social. Però res garantia l’èxit de l’empresa. Jo ho sabia i en Pere ho sabia millor que jo dins l’àrea d’Economia, però qui realment se la jugava era jo com a alcalde. La meva obligació, però, era dissimular l’angoixa i la incertesa, fer palès el meu convenciment en el projecte, tirar endavant la iniciativa fins a les últimes, avui, dia de Nadal, i que la sort del govern local, o sigui principalment la meva, i el compromís dels nostres ciutadans anessin aparellats.
La Pilar venia tota mena de dolços i llaminadures en la seva botiga cèntrica. “El Paladar Ensucrat”, era el nom del local. Hi podies trobar de tot i més: bombons, caramels, xocolates, coques, txutxes, confits, bunyols, flaons, pastes, pastissos, brioixeria, galetes, fruites seques, formatges, tartes franceses com creps i soufflés, púdings, postres gelades i sorbets. Però entre tota la varietat jo vaig optar per la catània, un dolç el·laborat amb ametlles torrades i caramel·litzades, cobert amb avellana i llet i pasta d’ametlla i després recobert de nou de pols de xocolata i sucre refinat. La Pilar em va recordar el sentit especial que tenia aquest dolç en la meva vida i en Pere somreia amb l’explicació:
––La meva mare et va regalar una bossa de catànies quan eres us vailet. M’ha contat milers de vegades la història d’un nen despert, el nostre futur alcalde, que un dia es va presentar amb un pal a la botiga i no duia ni un ral a les butxaques. Era un nen molt pobre, brut, amb pantalons curts i una camisa de quadros que quan era neta devia ser grisa tirant a lila; i portava una boina de color marró fosc que li tapava els ulls de tant abaixada. El nen va demanar caramels però aclarí que estava més pelat que el cul d’una mona, paraules que van fer molt riure a la senyora Margarita. Però amb aquest pal, advertí el vailet, faré màgia.
––Ah, si? Quina mena de màgia fa el teu pal ––es va admirar la senyora Margarita.
––Deixeu-me tocar qualsevol recipient, senyora Margarita, i us diré el nombre exacte d’unitats del seu contingut. A l’escola trec bones notes en mates.
Intrigada per la proposta, la senyora Margarita agafà un cistell, el de les catànies, i li va dir que podia tocar-lo amb el seu pal. Si n’encertava el número exacte de catànies que hi contenia, li’n regalaria una bossa plena com a premi i cortesia d’aquell ja llunyà Nadal del cinquanta-sis. Tal dit tal fet, tres-cents vint-i-set va ser la quantitat exacte que va citar el minyó. I des d’aquell dia i fins que la senyora Margarita va retirar-se del negoci, el petit Ivan va ser el centre d’atenció d’uns clients que omplien la botiga atrets per la notable virtut del futur alcalde.
En Pere i l’Ivan van desitjar bon Nadal a la Pilar i van seguir el seu curs fins la Plaça Major. Els carrers estaven abarrotats de gent que anava d’ací d’allà amb les compres de Nadal. L’alcalde no negava la salutació a ningú, fins i tot a alguns disconformes amb la seva política municipal que giraven la cara en una altra direcció quan el veien passar. Ja ho tenia assumit, però li havia costat anys acceptar les reserves dels enemics polítics. Molta gent es passava el dia criticant-lo i no es ficaven en la seva pell, en el seu servei a la comunitat. Era fàcil jutjar sense implicar-s’hi en si tal o qual gestió era bona o dolenta, o escoltar aquells tòpics recurrents que deien que els polítics només es ficaven en política per les ànsies de poder i per embutxacar-se un bon sou.
L’Ivan tenia l’oïda fina, podia escoltar converses a llarga distància per bé que sovint, per discreció, es feia el dissimulat. Però li agradava la rutina de la seva gent, els afers de cada dia, les converses que giraven, com escoltava d’alguns veïns, sobre les carxofes que havia bullit la Maria, ho explicava a la Ramona, i després les havia amanit amb una vinagreta que la filla gran assegurava que eren tan bones com sempre; en Dídac no acabava de trobar la manera d’arreglar bé la bateria del cotxe, cada dues setmanes li portava problemes i el seu cosí Bernat recordava el vell Citroën que també li donava maldecaps, al final el BMW, més bé de preu que el Nissan, va ser millor compra; la Tània renyava la seva germana petita, la Laia, perquè sempre li agafava les gomes del cabell, això sí, les de colors, ni les negres ni les blanques, home, ja està bé!; en Benet aconsellava al seu amic Joan Lluís que a la Botifarra s’hi jugava amb més punyeteria, i en Joan Lluís s’agitava nerviós perquè és que, mira, jo em penso, i t’ho dic ben clar, que en Marcel Casamitjana fa trampes, es coneix les cartes, les doblega una mica o jo què sé com s’ho fa; la Mara parlava a la Josefa i la Daniela del congrés d’assistència a les persones jubilades sense recursos, vas veure quina cara feia en Gironí Llorca? S’avorria, el beneit, i va tenir la barra de fer una dissertació d’hora i mitja que l’ultima mitja hora fins i tot ell s’avorria a si mateix. I entre aquests veïns i altre gent que passava, l’Ivan va comptar en un carrer vint-i-nou persones. No, vint-i-vuit. Un home entrava en una pastisseria. No, trenta, dues noies en sortien. I en aquest joc de comptar de la infantesa s’entretenia l’alcalde quan en Pere li advertí que dos coneguts s’aproximaven a ells:
––Bon Nadal, alcalde Garriga. Cap a la plaça?
Era la Sílvia, infermera de l’ambulatori.
––Bon Nadal, Sílvia, hi anem de dret. S’ha recuperat el teu home de l’operació al turmell.
––Aviat deixarà les crosses. Espero que hi pensi, d’anar a la plaça. Bé m’ho ha recordat aquest matí, que s’hi volia deixar caure amb una capsa de videojocs per a la Play. Ja saps que aquests dies va molt atrafegat a la botiga, però ja li he dit que ha d’acompanyar l’Albert, a veure qui rebrà el seu poema.
Allò era el que veritablement amoïnava l’alcalde. L’Ivan Garriga temia, per sobre de tot, no aquells que criticaven i s’oposaven a la seva política, sinó la no implicació d’aquells que podien creure en el seu projecte, com ara la família de la Sílvia, que no eren votants del seu partit però sí acudien amb assiduïtat als actes que es programaven des de l’Ajuntament. Temia que només hi acudissin quatre gats a la plaça. Tota aquella gent que veia pels carrers, coneguts i desconeguts, els que el saludaven i els que no, inclosos els que l’evitaven, sabien que s’hi faria en breus minuts? La Sílvia duia arracades, i exactament, en el carrer on s’havien aturat, sis més en duien, set, vuit, nou, set de nou, dues ja havien trencat cap a un altre carrer; també duia mocador al coll, com dues dones més, i una nena; pantalons, dotze dones, vint-i-tres homes; sabates sense tacó, totes les dones, curiós, un dia com Nadal hauria comptat més dones amb tacons, no devia ser moda de la temporada, per tant, en total, vint. Aquella gent anava amb bosses de compra, regals de Nadal s’intuïa per la seva expressió, però quants pensaven participar d’un gest solidari?
––Portem bosses de catànies per la mainada que vingui a la plaça i llegeixi en públic un poema. Òbviament també per als que no llegeixin ––va dir en Pere ensenyant a la Sílvia les bosses que carregava.
––Trenta-cinc bosses. Són poques? Són moltes? ––demanava l’alcalde la opinió a la Sílvia.
––Vós sou l’alcalde. És prou coneguda la vostra virtut en el càlcul, i aneu ben acompanyat d’un economista. Sé que et preocupa l’assistència de la gent, Ivan, he sentit a dir de gent que hi va a la plaça, a veure!
––Si són poques bosses, direm els nens que comparteixin les catànies amb els amics.
––Bona pensada, sentencià l’alcalde. En política la quantitat dels recursos és relativa, però la gestió dels mateixos recursos és capital.
––Si haguessis dit aquesta frase en campanya potser hauria meditat el meu vot i us hagués votat ––bromejà la Sílvia i es va acomiadar d’ells.
L’alcalde i el regidor d’Economia van arribar a la plaça. L’Ivan estava satisfet amb el resultat de l’estructura que es veia des de l’extrem oposat de la Plaça Major: un tió de fusta de grans dimensions, a ull, al seu ull clínic, quatre metres i trenta-tres centímetres de llargada per un i mig exacte de diàmetre, xifres que no diria mai que sabia en veu alta per no donar una imatge de sobrat. Una proesa de treball encarregat al personal de l’escola taller del poble amb un capital invertit modest, però tirat per la borda si la cosa no anava com havia d’anar. Hi havia uns pocs curiosos davant l’estructura, però era poca gent, i ningú duia res més que les mans ficades a la butxaca per protegir-les del fred. La canalla jugava ignorant la presència del tió que el personal estava acabant de decorar. Els músics preparaven els seus equips i l’escenari, els còmics s’estaven pintant per atreure la canalla, els tècnics de manteniment anaven feinejant d’un lloc a l’altre; i així tot l’equip treballava en la línia que ell i el grup municipal havien previst i calculat. Però se li plantejava el dubte de les trenta-cinc bosses amb les cent tretze, cent dotze, cent quinze persones que transitaven per l’àrea delimitada per la Plaça Major. Hi participarien poques o moltes?
L’Enca, en Lluís i la Berta els esperaven al peu del tió. En Pere estava exultant amb el resultat, l’alcalde era més prudent. Però l’Enca, empesa pels ànims d’en Pere, proposà a l’Ivan que obrís la porta davantera del tió, la que feia de cap: una cara somrient amb dos ulls grossos dibuixats, com de manga, un nas que era un fardell de llana rosa, dues galtes pintades de vermelló, la boca era un somriure de traç negre i per barretina duia un gran mitjó blanc. Així que va obrir la cara del tió, l’alcalde va caçar al vol un grapat de cartes. El tió n’estava ple, d’un extrem a l’altre.
––Són poemes, Ivan ––explicà la Berta––. Cada minyó del nostre poble n’ha fet uns quants. Són poemes solidaris, de pau, com vàrem acordar a la junta. L’Enca ha fet una bona feina (l’Enca va somriure) i la participació dels nens ha sigut exemplar. Falta que els seus pares s’hi sumin.
Allò era el que atabalava l’alcalde, que els pares no s’hi sumessin. Per més inri, van aparèixer a la plaça en Gilbert Masnou i la seva colla.
––Vénen amb ganes de brega ––sentencià en Pere––. Es podien quedar a casa aquests quatre. A veure quin una en porten de cap.
––Seguiu treballant ––ordenà l’alcalde a tot el seu equip. S’havien aturat per assistir a l’encontre amb la colla de partidaris d’en Masnou, una gent que feia de la baralla el seu lema polític. Tot el que votava a favor l’equip de govern, ells ho votaven en contra; tot el que era en contra, ells a favor, no perquè es creguessin amb una raó diferent, sinó perquè era la seva manera de cridar l’atenció i de fer destacar el seu pensament extremista, radical en el pitjor sentit del terme i intolerant amb la pluralitat. No treballaven per al poble, sinó contra l’alcalde, per l’anhel de poder, i amb un discurs d’ultradreta. Van deixar davant l’alcalde i en Pere vuit cabassos plens de carbó, i no precisament de sucre.
––Els nens, quan s’han portat malament, els reis els porten carbó ––va dir en Masnou per fer riure la seva colla. I reien amb una falsedat que emprenyava en Pere, però l’alcalde no deixà que es posés davant seu, volia parlar ell:
––Aleshores espereu el dia 6 de gener, que és quan vénen els reis, i torneu a portar aquest carbó ––va dir l’alcalde, i ara els que reien eren els del seu equip. En Masnou era pel cap baix un pam més alt que l’Ivan, tot i que també un tros més prim. Els cabells engominats, grisos, sempre se’ls pentinava endarrere, així com l’alcalde els duia amb clenxa. L’alcalde amb abric marró i bufanda negra, i l’altre amb gavardina negra i pantalons de pana blaus. En Pere ja estava acostumat a aquells duels, però amb tot no es va estar d’intervenir:
––Masnou, fins i tot un dia tan maco com avui, Nadal, no us estimeu més participar d’un acte solidari com el del tió?
––Solidari? ––es va burlar––. Repartiu el vostre sou entre els necessitats del poble i donareu una veritable imatge de solidaris.
––Comença donant-ne exemple ––es defensà l’economista––. Tal diràs, tal faràs! El que guanyes com a regidor per què no ho reparteixes entre els que passen misèria, i n’hi ha que et voten? Nosaltres no discriminem ningú als menjadors socials i no tots els que atenem, contra el que puguis pensar, són immigrants. Però vosaltres preferiu el vot de l’odi, oi?
––Mossega’t la llengua, llepaculs, o t’hauré de fer una cara nova! ––va dir en Masnou acostant-se amenaçadorament a en Pere amb els seus tres guardaespatlles. La gent s’anava acostant al tió per veure com acabaria aquell enfrontament, adults i canalla. Però potser no era només per xafardeig i morbositat, pensà l’Ivan, en veient que la majoria de famílies anaven deixant caixes i cabassos al voltant d’en Masnou i la seva colla i, almenys a primer cop d’ull, no eren de carbó. Ja eren força famílies les que s’hi van aplegar i somreien i saludaven l’alcalde per bé que es miraven amb desconfiança el líder local de l’ultradreta i els seus acòlits. Com podia treure-se’ls de sobre l’alcalde? No hi havia cap manera de que els deixessin tranquils? La gent ja hi estava acostumada als numerets d’en Masnou, però el dia de Nadal, home, s’ho podien estalviar.
––El tió solidari és un fracàs, Garriga ––va dir––. Com tota la teva política. Reien els seus companys. Compta els assistents. Entre canalla i gent gran no deuen haver-hi més d’una trentena.
Tenia raó, en Masnou, i això feria l’Ivan. Per arribar a la trentena d’assistents s’havien de comptar aquells quatre desgraciats, però així i tot manà encetar els actes i va ser amb naturalitat que en Masnou i els seus es van anar diluint entre el públic. Els còmics atreien la canalla i els seus pares, els músics animaven el jovent, els tècnics vigilaven que tot rutllés com havia rutllar i els regidors del govern i l’alcalde parlaven amb un ciutadà o altre. Va arribar l’hora dels parlaments. Per sort, els xiulets d’en Masnou i companyia no se sentien per sobre del volum dels micròfons. La Plaça Major es va anar omplint de moltes famílies que anaven molt carregades de lots amb diferents productes. Allò va donar una alegria immensa a l’alcalde, era un degoteig constant de gent que omplia la plaça, entre ells l’home de la Sílvia i el seu fill Albert; cada minut que passava unes quantes famílies més: quaranta, cinquanta, seixanta… I el compte no s’aturava. El nombre de gent que s’acumulava era proporcional al malestar que sentia en Masnou, visiblement enfurismat; d’altra banda, li era propi estar-ho. Els còmic van repartir les bosses de catànies entre la canalla i com l’alcalde havia temut, van resultar ser poques, però s’ho van manegar de manera que tota criatura tastés si més no unes quantes.
L’Enca agraí a diversos col·laboradors la seva participació en el tió solidari i a tots els nens i nenes del poble per haver escrit poemes de pau i solidaritat. Els còmics pujaven algunes bosses plenes de cartes tretes del cul del tió, cosa que va fer molt riure a la mainada, i alguns nens van pujar a l’escenari per llegir poemes a l’atzar, de companys seus. Fins i tot va coincidir que una nena va llegir un poema propi, i va dir unes paraules molt boniques que arrencà aplaudiments de totes bandes:
––Per Nadal hem d’ajudar els nens pobres i els seus pares i germans perquè els ajudin amb menjar i roba. Jo els dedico aquest poema perquè tinguin alegria i juguin tot el sant dia!
La Berta i en Lluís van explicar al públic que els tècnics anirien repartint poemes a canvi dels lots solidaris i així es va anar fent durant tota la tarda. El tió solidari va ser tot un èxit. La Plaça Major era plena de gom a gom i en Masnou i els seus acòlits es mossegaven la llengua vist, objectivament, l’èxit del projecte. Però va veure una oportunitat de protagonisme quan l’alcalde va fer la cloenda de l’acte en persona. Va pujar a l’escenari mentre ell parlava:
––Veïns i veïnes ––deia l’Ivan–– és emocionant comprovar la gran participació que hi ha hagut al tió solidari. El meu agraïment de cor és per a tothom que hi ha participat, especialment a les famílies que esperen rebre els productes que bonament els feu arribar sense ànim de lucre, perquè tinguin un Nadal com Déu mana. Gràcies a totes i a tots, i que el tió us sigui tan benvolent a vosaltres com ho serà per aquestes famílies que pateixen en silenci però a les quals, gràcies a vosaltres, aquest Nadal somriuran una mica.
Va haver-hi grans aplaudiment que en Masnou tallà de cop prenent-li el micròfon de les mans:
––Com us podeu creure aquest tros d’ase? Tot el que ell fa és amb ànim de lucre, si no és així, que en doni mostres amb dades objectives.
Silenci general. L’alcalde li va donar les dades que demanava:
––Vols dades, Masnou? Quants carbons diries que hi ha exactament en els cabassos que has portat?
––M’estàs vacil·lant ––protestà l’ultradretà.
––I ara! Si comptes exactament el nombre de persones que ens escolten a la plaça i somriuen perquè han contribuït a donar sentit autèntic al Nadal, en fan ni més ni menys que quatre-centes noranta-set, que és exactament el nombre de carbons que hi ha repartits als vuit cabassos.
Fos veritat o fos mentida la dada, els ciutadans van aplaudir l’alcalde amb entusiasme i en Masnou es va retirar humiliat. Començà de comptar els carbons amb els seus tres ajudants però la tasca era feixuga i la gent se’n reia, de manera que ho van deixar estar. Llavors en Pere va pujar a l’escenari i apagà el micròfon per demanar a l’alcalde:
––Tot el poble sap el teu do amb el càlcul ràpid a ull, però els has donat una dada certa?
L’alcalde va riure i va respondre:
––Pots posar la mà al foc que hi ha exactament quatre-centes noranta-set peces de carbó als cabassos. Ara que, de gent, amb els que arriben i marxen de la plaça, no en sé el nombre exacte, però mira quina gentada. N’hi deu haver més del doble de la xifra que he dit, Pere! I tots participen del tió solidari, és a dir que aquest Nadal no hi haurà cap família del poble a la qual el tió no li cagui torró.
Pau Terri