EL MIRACLE DE GAZA

Moshe Dayan,  havia nascut com David Bar, al kibutz, Sde Boker, al desert del Néguev, on havien anat els seus pares desprès de ser alliberats del camp de Treblinka on arribaven a darreries del mes de març de 1943, desprès d’haver format part del   Judenrat de Varsòvia, liderat per Marek Lichtenbaum, que malgrat haver col·laborat amb els alemanys, moria  el 23 de abril de 1943 a Varsòvia.

La crida feta pel govern de Benjamín Netanyahu, l’agafava amb quasi 30 anys, i com excel·lia en crueltat –  filmava  els assassinats d’infants, nadons i dones que duia a terme – va ascendir ràpidament fins a sotstinent.

Tenia grans esperances en que l’operació d’extermini  dels palestins a Gaza, li permetria fer carrera a l’exercit.

A darreries del mes de novembre de 2023 però,  mentre amb la seva unitat tirotejaven una escola de Nacions Unides, va sentir una veu, Moshe Dayan, Moshe Dayan , perquè em persegueixes ?.

La seva manca de formació acadèmica, havia estat la causa de que no es produís el seu ascens a la categoria d’oficial, i li preguntava a un dels homes de la seva unitat, que podien ser aquelles veus, i qui volien.

Ell no en sabia gaire res de la religió jueva, i per descomptat menys encara, de la cristiana, i  quan li explicaven que amb aquelles mateixes paraules Déu havia fet caure del cavall a Saule de Tars (més conegut com a Sant Pau), no va donar crèdit al que li deien, i va continuar, si això és possible, la seva tasca destructiva amb més insistència.

A les primeries de desembre a la seva unitat se li va encomanar la “ neteja” d’un dels camps de refugiats, i just abans de donar l’ordre de començar a disparar a sang freda, contra nadons, infants i dones, va caure sobtadament a terra, i va perdre la visió, els seus homes el recollien, i es retiraven del lloc – fora d’ell, ningú considerava moralment acceptable aquell genocidi -. Els metges no van trobar cap causa física que expliques primer la caiguda, i desprès la pèrdua de visió.

Moshe Dayan/ David Bar però, malgrat haver perdut la visió, va tenir una revelació, havia participat en un genocidi, que de totes, totes, calia aturar. El van enviar a un Hospital de Tel Aviv. Allà, va coincidir amb altres ” veterans” que com ell, teníem remordiments  de consciència.  I, sense ser-ne gaire conscient, va acabar expressant aquell malestar en una entrevista a la Televisió Belga.

La resposta “ oficial” va ser ràpida i contundent,  li donaven l’alta mèdica, el degradaven , l’expulsaven de l’exercit, i desfeien la seva unitat, els integrants de qual, s’integraven – separadament – en altres unitats militars. Això, curiosament va permetre expandir  aquell sentiment d’estar participant en un genocidi per arreu.

Com escrivíem suara; en la seva follia Benjamin Netanyahu,  ha sacrificat – i sacrificarà – tantes vides com calgui – menys la seva -, i  posa en risc, no tants sols als palestins de Gaza, sinó clarament a la Comunitat Internacional, que s’ha posicionat, a favor i en contra. Pocs dies abans de Nadal, Benjamín «Bibi» Netanyahu  (   Tel Aviv, 21 d’octubre de 1949  ) moria víctima d’unes estranyes “ febres “, i el nou govern intentava desenvolupar un pla per refer Gaza.

EL DESEMBRE CONGELAT

El desembre congelat
com cada any arriba
El cap de neu coronat
I amb la forca enfila

L’Hivernàs fa mala cara
De fet, mira de gairell
Ves a saber quina en pensa
Per cobrir el món de neu

La brufada és albirada
El vent la durà a la plana
Gebrarà la terra entera
Les cases seran tancades

Finestres i finestrons
Barrarem amb forrellats
Al voltant la llar de foc
Les hores irem passant

Fins que l’hivern es retiri
I l’Hivernàs se’n torni
Allà d’on ens ha arribat
Quedarem esporuguits

Ànima i cos ben glaçats

Carme Solé i Bas

ELS SAVIS D’ORIENT ESTAN ENCERCLATS A GAZA

Com cada any, i com recollia Mt,2,1 , s’encenia un estrella lluminosa que posava en marxa als tres savis d’Orient.

L’evangeli no parla de Reis, el mot s’introduïa subreptíciament, i no tants sols  en aquesta narració , sinó fins i tot en el Parenostre “ vingui a nosaltres el teu regne “,  amb això, LA CREACIÓ quedava reduïda a un reialme, i es relligava o s’intentava fer-ho, la reialesa amb la divinitat.

Melchor, Gaspar i Baltasar, havien de passar per terres on es lligaven els gossos amb llonganisses de carn de xai, i per terres on avui es considera mèrit l’assassinat de nadons, d’infants, de dones,…, la justificació de la revenja, no s’aguanta per enlloc, com recordava el Secretari de les Nacions Unides, que s’havia de mossegar la llengua per no recordar “ urbi et orbe”  els  Judenrat i la policia jueva, que havia col·laborat amb els nazis,  fet que en algun cas els va permetre salvar la vida, i quins descendents paradoxalment excel·lien en crueltat i sadisme.

Els tres savis “ immortals “  eren testimonis de tots els excessos de l’exercit d’Israel, i de la permissivitat de bona part dels mal dits governs democràtics.

Amb els seus minsos recursos feien el que podien – que era ben poc– per limitar els danys.

Els sàtrapes jueus, Netanyahu, Isaac Herzog,.., s’aplicaven a executar la “ solució final “ per als palestins.

Els dies, les setmanes, els mesos, anaven passant, i  Melchor, Gaspar i Baltasar, prenien la decisió DE NO CONTINUAR EL SEU VIATGE, i romandre al costat dels palestins.

Sabien però, que tant en els Països  mal dits democràtics, com en la resta, les empreses continuaven la producció de joguines, i que  persones i famílies , alguns a contracor – pocs – , acabarien “ celebrant”, el Nadal, i els Reis.

El món, ja ho cantava  Carlos Gardel (Tolosa de Llenguadoc, Tacuarembó i Argentina, d. 11 de desembre de 1890 – Medellín, 24 de juny de 1935) a Cambalache, estava instal·lat en el pragmatisme consumista.

Amics lectors, aquest any 2024, els Savis d’Orient,  estaran a Gaza i Cisjordània, tingueu clar doncs, que els que veieu pels carrer de les vostres ciutats, viles i pobles, son uns farsants.

 

LA NEVADA D’AQUELL NADAL

Mentre caminava amb el paraigües estès observava com queien els flocs de neu, hi havia un silenci absolut. Mai havia vist una neu tan espessa i en tanta quantitat. Mentre el blanc ho anava cobrint tot, començava a sentir un nus a l’estómac. El crepitar d’una branca trencada pel pes de la neu, em va alarmar; vaig sentir una fredor als peus. Vaig mirar me’ls i vaig veure que la neu m’arribava fins als canells i que se’m li marcaven les petjades. Al costat, un metre de neu s’assentava damunt el capó d’un Citroën CX vermell. Va ser quan vaig pensar en el meu vehicle i com m’ho faria per arribar a casa. Vaig caminar fins on hi havia el cotxe aparcat i em vaig adonar que estava cobert de neu. No el podria treure, començava a enfosquir i no es veia ningú enlloc, ni un municipal, ni un bomber, ni un vianant. Vaig caminar cap al carrer principal i vaig sentir el rugit d’un poderós motor, vaig veure com un gran tractor de color blau amb una pala llevaneus empenyia la neu de la calçada, però tot just passava per la principal travessera de la ciutat. Fins demà o uns dies després no arribaria al carrer, on tenia el cotxe. A casa no hi podia arribar a peu, perquè estava a sis quilòmetres. No tenia un altre remei que arribar a un hostal, llogar una habitació i trucar a casa per dir-los que no podria estar amb ells durant la Nit Bona. Vaig notar un gran pes a la mà; era el paraigües. El vaig tombar i la neu va caure amb un soroll sord damunt la capa de neu del terra.

Em vaig endinsar als carrers del centre de la ciutat per trobar un hostal. Vaig veure un cartell vertical que deia Hostal la Ricarda i mostrava dues estrelles. Vaig obrir la porta.

-Voldria una habitació per aquesta nit.

-No el podem servir, perquè ho tenim tot ple i a més no tenim gaire personal. La gent vol fer festa, sap -una senyora rossa galta vermella d’uns cinquanta anys amb un sobrepès considerable em mirava severa des de rere el taulell.

-Vaig sortir altre vegada al carrer per dirigir-me a un hotel. Hauria de pagar el que fos per trobar una habitació.

Vaig pujar les escales de l’Hotel Espinela, vaig empènyer la porta i l’estómac se’m va regirar la porta estava tancada.

Al final hauria de buscar allotjament en una casa privada, però la gent no es podia fiar de ningú. Havien estat tantes les famílies que havien obert la porta a un desconegut i havien sucumbit a l’estafa, el xantatge o el crim. El més lògic era anar a la comissaria de la policia i plantejar la situació. A última hora, em podien tancar en una cel·la.

Mentre baixava les escales de l’Hotel Espinela, vaig veure com les figures de dues persones que semblaven pidolaires passaven pel carrer. Eren un home alt i una dona coberta d’un vel que muntava un ase petit. No en vaig fer cas perquè quan neva i en aquella ciutat nevava cada deu anys es veien coses estranyes. Potser era que tenien un ase a casa o era que l’havien tret dels que passejaven mainada petita per les fires i les festes.


-Senyor no sap, on podem allotjar-nos? Em va dir aquell home alt amb barba de rostre sever, trets orientals i ulls humits.

-Jo també busco allotjament, però no en trobo. Pensava dirigir-me a la comissària de policia.

En aquell moment es va desplomar un dels llums d’estels de Nadal que hi havia al capdamunt del carrer. Quan els fils i les bombetes van entrar en contacte amb la neu, va haver-hi una explosió. Vaig veure con un fum negre s’elevava i es difuminava en la foscor.

-No sé què fer. Aquesta noia està de part i no sé, on dur-la.

-Potser serà millor que anem a un hospital. Em sembla que n’hi ha un prop d’aquí. -Tenia més clar on era l’hospital.

Em vaig posar a caminar davant de la parella i, de sobte, va parar de nevar. Vaig poder espolsar el paraigües i caminar davant de la parella. Ja era de nit i havia de trucar a casa. Ho vaig intentar, però no hi havia cobertura: la neu havia enfonsat les antenes de telefonia. Tot va quedar fosc, els de la companyia de la llum també tenien problemes.

Amb el mòbil vaig fer llum al camí i la parella em va seguir.

-Tenen mòbil? -Els vaig demanar per poder fer més llum.

-Miri al cel i segueixi l’estrella -Em va respondre la veu juvenil de la noia que anava al cim de l’ase. Vaig mirar-la i era una noia de rostre familiar i innocent. Tenia els ulls molt grossos amb unes nines negres molt brillants, un nas petit i una somriure que transmetia confiança. Era com si haguessis compartit amb ella àpats i jocs; era la noia amb qui jugaries amb tota confiança i sense cap malícia a perseguir; era la noia que sempre para l’orella i que no es cansa mai d’escoltar-te. Era la germana, la mare, la amiga i la xicota confident. En síntesi era la noia que et consola i que et guareix. Tanmateix era molt jove per estar ajuntada amb aquell home que també es veia un bonàs.

Vaig elevar la vista i vaig veure un poderós estel brillant.

-Segueix la seva llum. Home! -em va dir la noia com si em conegués des de la més tendre infantesa.

La llum de l’estel era tan poderosa que vaig poder apagar el mòbil i arribar fins a la porta de l’hospital. Vàrem entrar a la sala d’espera d’urgències, sense el burro que es va quedar a la zona d’ambulàncies. Em vaig posar a la cua i havien desaparegut, vaig sortir a fora i el burro no hi era. Vaig tornar a entrar i tampoc estaven entre la gent que esperava atenció. S’hi estava calent allí, almenys passaria la nit sense perill. De fet, potser hauria mort glaçat o ho hauria passat malament. Vaig agafar el moneder i vaig acostar-me a la màquina expenedora d’on vaig treure un llet i cafè.

-Vaig sortir a fora a veure si hi havia el burro i no hi era, vaig preguntar per sí hi havia algú a la sala de part i em van dir que no. Ho havia somniat? Vaig tornar a sortir a fora i vaig veure l’estel de Nadal poderós. Vaig preguntar a uns nois que estaven al costat de l’ambulància.

-Veieu l’estel de Nadal?

-Està tot tapat -em va contestar un noi prim i arrissat, mentre que un de baix i robust em mirava de la manera que es mira un boig.

Vaig optar per callar. L’endemà vaig poder arribar al cotxe, treure la neu de les rodes i del sostre; engegar el motor i tornar a casa. Les llevaneus havien treballat tota la nit. Vaig ser a temps de poder fer el dinar de Nadal. Menjats els turrons, em vaig dirigir al pessebre per resar en silenci una oració d’agraïment a la Mare de Deu.

Xavier Valeri Coromí

 

EL NADAL DE LA LLÚCIA

La Llúcia esta asseguda al banc escon a la bora del foc. Un foc no gaire gran, ella es una dona i li costa molt tallar amb la destral els tions que cremen al foc. En vida del seu home el Valentí, tot era diferent, mes ja fa un hivern que reposa al cementiri del poble. Una pulmonia doble el va vèncer.

Ara es una pobre vídua de nomes trenta cinc anys, que sembla per lo menys deu anys mes gran, no sabem si degut a la vestimenta negra que porta o per la cara trista i el seu cos com encongit. Dos nens de set i nou anys al seu càrrec i una vida de privacions i desenganys fan la resta.

Avui es el seu sant com també es el dia de la fira del poble. Santa Llúcia.

Ningú l’ha felicitat ni ella tampoc ho esperava. Ja no espera gaire res.

Potser tenir salut per pujar endavant els seus fills i para de contar. La nena al sortir de l’escola li va comentar ahir que les monges els havien dit que venien els Reis, ella li agradaria una nina encara que fos de cartró de les que anomenen “pepes” . El seu germà, somnia en pilotes, ella però, no te diners. Voldria que els seus fills tinguessin regals i no sap com fer-ho.

Ahir també la veïna del costat va anar a comprar a la botiga del poble i va veure que comprava una participació de la Loteria de Nadal i li va comentar si ella en volia. No va dir ella, potser dema. Ella ja sabia que portava justos els diners per comprar cigrons. No ha parat de pensar-hi.

Avui asseguda a la vora de la llar de foc sembla Hamlet, ella però, no sap qui es, ni tampoc sap qui era Shakespeare . Dubta entre fer o no fer. Si ven la conilla potser tindrà diners per comprar els joguets dels fills, o la participació de la Loteria. Tot li va tant malament que si toques seria com un somni. Alguna cosa dins seu li diu que te de vendre la conilla, els conillets ja son grans i mengen herba . Si compres els joguets ja els tindria per Reis. Que passarà si compra la Loteria?

La Llúcia amb mal al cor ven la conilla. Tot seguit va a la botiga i compra la participació de la Rifa de Nadal. Per la nit al llit buit al canto del seu home plora i pensa ho ha fet malament, es una mala mare i acarona el coixí buit. L’olora sols ella sap que no l’ha rentat perquè conservi la flaire del cap del marit mort i plora.


El dia vint-i-dos estava renta’n a la bassa .Ha tingut de picar amb la pala, el glaç era de dos centímetres .Te els dits adolorits i el fred li entra pel vestit que no es prou gruixut pel fred que fa. Sent la veïna que la crida Llúcia, Llúcia!!!, ens ha tocat, ens ha tocat la rifa!!!!.

Ella deixa els mitjons del nen i s’aixeca de la caixeta de rentar amb la pala a la ma. Li fa mal tot. Veu la Mundeta crida’n i rient i el cor li fa un salt. Que dius Mundeta ? .

Que ha tocat la grossa a cal Fuster, ens ha tocat. I que ens donaran pregunta esperançada la Llúcia. No ho se diu la Mundeta, mes el meu home diu que s’apropa a un milió de pessetes

.
La Llúcia riu i abraça l’amiga i veïna i pensa que alguna cosa comença a anar be. Segur es el seu marit mort.
Li va demanar per la nit abraçada al coixí, si havia fet be en vendre la conilla.

Per la nit un cop els nens dormen, abraçada al coixí, plora, mes aquest cop es d’alegria. Els seus fills no els faltarà el pa i per Reis tindran regals i quan es facin grans també podran estudiar si volen, com volia el seu pare.

Montserrat Vilaró Berenguer

 

EL JUDICI FINAL.

L’Yitzhak Mogilevsky, era un personatge peculiar, tenia casa a  Plockton, Escocia, malgrat que per la seva professió “oficial” , fotoperiodista de la Libre Belgique , passava fora  llargues temporades.

A banda de la fotografia, en la que excel·lia,  havia fet estudis de neurocirurgia a la Universitat de Beijing, obtenint un cum laude,  no em parlava mai però,  d’ aquesta “formació”

Rebia un bitllet d’avió per anar a España, per cobrir les manifestacions de l’extrema dreta –  que no havia aconseguit obtenir la majoria per formar govern –  i que intentava per qualsevol mitjà, impedir la formació de govern per part dels partits “ democràtics “.

Tenia però, una segona missió, castigar a un jutge misogin, que exercia una particular forma de lawfare  , , contra les víctimes de la violència de gènere, dissortadament moltes en un país, en el que encara es considerava normal allò de “la dona, amb la pota trencada i a la cuina”.

Assistia a un dels judicis del misogin, i advertia que el  Martell de  jutge estava ple d’osques, el procediment l’havia instat el Ministeri Fiscal, i la víctima no tenia advocat –  l’accés a la justícia  es restringia per als espanyols amb l’invent del  Indicador Público de Renta de Efectos Múltiples (IPREM), un peculiar  índex de de referència que es faria servir per donar,  o no,  ajudes i/o  subsidis a les classes baixes. La mesura la introduïa José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 4 de agosto de 1960) l’1 de juliol de 2004 en substitució del Salari Mínim Interprofessional (SMI), que s’havia emprat fins aleshores -, el tracte del jutge amb la víctima, era fred, tallant contínuament qualsevol intent d’explicació, fet que va provocar la protesta del ministeri Fiscal, i altrament permetia sense limitacions l’exposició de l’advocat del “ presumpte “  agressor,  quan va donar per acabat “ vist per a sentència “ el judici, va sortir junt amb el Lletrat, i se’l sentir dir “ las mujeres como las guitarras, tocadas y colgadas “, es sentien  rialles ,… ,   l’Yitzhak el seguia fins al seu despatx, on podia comprovar con afegia una osca més al Martell, la sentència declarava innocent al “ presumpte “  agressor , per manca de proves.

L’Yitzhak Mogilevsky, investigava els antecedents familiars del jutge, el seu avi, havia format part de les tropes franquistes que sota el comandament del “ carnicer del Pallars”   Antonio Sagardía Ramos, assolaven al maig de 1938, la comarca de Pallars Sobirá , on es recorda encara l’afusellament  de 67 persones , en bona part, dones, gent gran i criatures, que prèviament eren objecte de tota mena de vexacions.

El jutge es sorprenia de trobar-se dins de casa seva un subjecte al que no coneixia, i que li injectava un líquid al coll que li impedia enraonar, el sorprenia més encara, quan l’home li deia que avui seria per a ell el judici final, i li practicava un parell d’incisions a l’esquena que li feien perdre la mobilitat de les extremitats superiors i inferiors, i l’esfereïa el darrer comentari, a partir d’avui , i fins que t’arribi la mort , només  et serà possible  pensar  en allò  de “ las mujeres como las guitarras, tocadas y colgadas “.  Trobaven al jutge, al llit, viu i immòbil  al dia següent.

Li quedava molta feina al l’Yitzhak Mogilevsky, que feia unes magnifiques fotografies de feixistes cridant i fent la salutació  amb la mà alçada davant de la policia.

Començava però a preparar altres “ treballs”  la llista dels que feien, i havien fet lawfare , era molt llarga, i per alguns els torrons de Nadal, serien durs de pair.

 

 

NADAL ARRIBARÀ

Vivim un present estressant,  el genocidi d’Israel sobre Gaza, i la indiferència de les mal dites democràcies.

L’ànim de revenja  que mantenen curiosament els descendents dels que s’alçaven en armes contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República.

L’augment constant dels preus provocat en part pels conflictes bèl·lics, Ucraïna, Etiòpia, Iemen , Malí, Níger, Burkina Faso, Somàlia, Congo , Moçambic,… ,  i altrament per la cobdícia il·limitada dels mercaders capitalistes.

Afegim aquí les arribades de persones que fugen d’aquelles guerres, dels efectes devastadors de l’escalfament global, de la misèria , de … , i dels beneficis que tot això, ha comportat, comporta i comportarà mes en el futur als mercaders capitalistes, i als molts  corruptes que col·laboren en aquest tràfic.

Ja es veuen llums nadalenques pels carrers – el vent n’ha fet malbé algunes – ,  els comerços ja prepararen la seva cantarella, i a les fàbriques de torrons fan hores extraordinàries.

I, arribarà Nadal, i alguns amb el cor trencat – no gaires dissortadament – prepararan el Tió, l’arbre i les llumetes, i els àpats nadalencs, amb els fills,  els pares, els avis,…

I, es lliuraran regals, es desitjaran felicitat,.., cal fer-ho pels infants, pels avis, per,…

Recordeu algun Nadal, sense conflictes en algun lloc d’aquest món?

 

 

SORTINT DE LA TERRA

Bona tarda. Des del programa ”Sortint de la terra” saludem als nostres oients d’arreu del territori. Avui ens hem desplaçat fins l’Alt Camp. Volem compartir amb tots vosaltres un testimoniatge inèdit d’algú que ha tingut l’amabilitat de concedir una entrevista en exclusiva.

Esperem que us agradi i aprofitem per agrair-li haver rebut l’equip del nostre programa. Aquí teniu el seu testimoni i el contingut del que ens ha explicat en el decurs de la conversa:

“Pels que no esteu massa avesats en l’àmbit culinari us diré que soc una tija floral. Entre un nap i una ceba, mai millor dit. Per néixer es pot dir que entre una cosa i una altra necessito un parell d’anys de gestació. I mal m’està dir-ho, perquè no vull semblar esnob, però ara que finalment m’he decidit a compartir-ho, puc dir-vos que soc de les poques cebes tendres, per no dir l’única, a la qual fan créixer calçada. Ben calçada. Això explica que durant la meva creixença m’hagi acabat estilitzant com una top model sense engreixar-me més del compte. I és que tota jo soc una sílfide de ceba si se’m compara a d’altres varietats de la meva família.

Amb aquest tipet meu tan envejable comparat a les dolces o a les de Figueres!

Podríeu pensar que soc filla única de tan creguda que puc semblar-vos, però de fet, per ser-vos franca, puc dir-vos que no he crescut sola. Soc una germana de quadrigèmins. Si, si. Érem quatre creixent dins la foscor. Nodrint-nos dels mateixos minerals. Hidratant-nos amb l’aigua de rec i  comptant amb l’ajuda d’insectes que ens visitaven de tant en tant fent-nos pessigolles a la tija i a les arrels. Sovint hi havia unes papallones que voletejaven pel nostre hort i també orenetes i moixonets que escoltàvem prop nostre.

Des de l’inici de la nostra existència podem dir que hem estat plantats endreçadament, arrenglerats, gràcies a un amable pagès de Valls que ens conreava, calçant-nos sovint per assegurar-se que el nostre procés de creixement fos el correcte. De vegades la seva gossa, la Boira, ens tocava amb la cua que brandava a tota pastilla com un ventilador.

Sense voler treure-li cap mèrit al nostre pagès, que sabem que patia moltíssim, sobretot amb la sequera actual, us he de dir que qui ens va portar a aquest món, va ser l’Abdul. Va esdevenir, com si diguéssim, la nostra llevadora. I li estem molt agraïts. Podeu pensar que el part va ser un pèl abrupte, doncs podria haver utilitzat una forca a modus de fòrceps. Però no li va caldre ja que ens va arrencar amb les seves mans i només ens va haver de sacsejar un parell de cops per fer caure alguns terrossos de les arrels.  Ens va tallar les tiges i, degut a la humitat del terreny, que acabaven de regar, vàrem deixar-hi només algunes restes com a vestigis del nostre pas per aquell úter natural.

Els companys de l’Abdul, alguns també nascuts al Marroc com ell mateix i d’altres al Senegal, varen tenir-me una estoneta estirat sobre una caixa fins que ja varen decidir en quin manat em posaven. Em vaig sentir una mica atabalat amb tanta llum solar acostumat com estava a la foscor. Després, un cop comprovaren el meu aspecte força saludable, i el meu calibre òptim, em varen transportar amb d’altres nadons nascuts el mateix dia que jo, tots juntets. Per no separar-nos varen lligar-nos en un manat. Diria que érem vint-i-cinc.

Més tard varen posar-nos al magatzem afegint-hi al manat una etiqueta amb el nostre nom i la nostra denominació d´origen. En els pocs viatges que hem fet des d’aleshores sempre m’he sentit feliç perquè fem un bon equip. Puc dir que fem una bona colla amb els companys de manat. Tots junts fem pinya.  Es nota que som de Valls!

Fem bromes, juguem a endevinalles i fem servir dites populars que parlen de la nostra família: que si et clavaré un ceballot, que si allà on no hi ha un all, hi ha una ceba, que si a on entra la ceba no entra el doctor, a Valls, cebes, alls i molts treballs, la ceba crua fa alçar la cua…Aquesta sobretot és la que ens fa més riure!

Tanmateix, el que no sabíem en néixer era que la nostra esperança de vida, certament curta comparada amb la d’altres cebes, serviria per perpetuar un àpat que uneix persones de tot tipus, amics, companys de feina, famílies, i ho aconsegueix tant o més que el dia de Nadal.

També us he de confessar que ens han arribat rumors de que les persones que ens compren son especialment geloses pel que fa a la recepta de la salsa amb la que ens degusten. Hi ha una mena de lligueta, molt competitiva, dins la qual cadascú es pensa que la seva és la millor. Es critiquen si algú hi posa bitxo o no, si fa servir més o menys ametlla o avellana, etcètera.

Com en totes aquestes rucades dels humans sempre hi ha competitivitat. Tothom es pensa que és millor que el veí. No s’adonen que per nosaltres, que ens hem criat en un ambient de solidaritat, de cohesió i amb valors socials, quasi bé m’atreviria a dir que som una miqueta sindicalistes. Sempre defensem al grup del qual formem part i això d’entrar en batalletes culinàries ens sembla un pèl ridícul.

Però tornant al tema del qual parlàvem, vull dir-vos que aquesta salsa s’elabora artesanalment. Cadascú a la seva manera, seguint la recepta que més li agrada. Es fa bàsicament amb ametlles, avellanes, tomaques i alls escalivats amanits per un bon raig d’oli d’oliva verge, i també una miqueta de sal i pebre per donar-li un punt picant.

En sucar-nos dins d’aquesta meravella de salsa feta única i exclusivament en el nostre honor, ens sentim feliços en veure que tot i que ens socarrimen per fora cremant sarments i posant-nos en una graella, el nostre interior es manté dolç i tendre. I és que ningú pot negar que tenim un tarannà amb un punt sensual. Només cal veure que quan ens despullen per primer cop i ens admiren bocabadats alçant els seus caps per degustar-nos, experimenten un plaer dels més exquisits de casa nostra.

A nosaltres també ens agrada sentir-nos dalt de tot. Quan un cop sucats dins la salsa veiem les cares dels humans amb el braç estirat cap amunt, i podem observar com gaudeixen del nostre gust. Tenim una perspectiva única. Som, per un moment, com uns petits drons sobrevolant la taula parada amb porrons de vi del Penedès i amb teules de fang. Ens serveixen embolicats amb paper de diari, ben calentons. Embrutem perquè estem escalivats però trobo que som molt bons.

El que està clar és que som l’enveja de les altres cebes que, tot i ser tendres i apreciades, no han aconseguit el nostre glamour. I és que per assaborir-nos n’hi ha que fins i tot es muden amb guants. Les nostres cosines de Figueres sempre ens ho diuen. I és que certament, tot i ser dolces i tenir aquella pell tan lilosa i femenina no han aconseguit seduir als comensals ni esdevenir tot un ritual com nosaltres. Amb la nostra salsa fem una parella insuperable.

Cap ceba pot competir amb naltros.  Som els ceballots més originals i estaria bé que algú ens ho reconegués. Naltros sí que fem cohesió social!

Perdoneu que no m’hagi presentat fins ara però amb l’emoció de poder parlar de la meva vida concedint aquesta entrevista, m’he despistat un pèl.

Em dic Calçot Valls i soc de sexe no binari. Uns em veuen femenina perquè soc ceba i d’altres masculí perquè soc calçot.

Us agraeixo molt haver-me donat veu i permetre’m expressar el meu punt de vista aportant-vos el meu testimoniatge.

Gràcies per la vostra atenció i per convidar-me al vostre programa.

Ha estat un plaer.

Visca la terra i les calçotades!

Salut!”

 

Magda Garcia López

Podeu llegir més relats de la mateixa autora aquí:

https://relatsencatala.cat/autor/magda-garcia/1041880

BONS TEMPS I UN BON AMIC

El meu amic ha vingut a visitar-me, com fa moltes vegades. Amb el seu basto el seu abric i bufanda. Hem comenta que fa molt fred, malgrat som a darreries d’octubre i  l’hivern i el Nadal semblen lluny encara.

El meu amic te 94 anys complerts i te el cor jove i el pensament jove. Sols s’entristeix quan recorda la seva parella difunta ja fa uns anys

Als seus 94 anys complerts escriu llibres i vivències amb un ordinador d’última generació. Es meravella de com les paraules li flueixen i si s’equivoca amb un plis plas esta corregit. Els seus ullets brillen d’entusiasme i recorda la seva joventut amb la maquina convencional d´escriure també escrivia com ara era

Olivetti em diu . No vol morir perquè te tres llibres començats i els vol acabar

Com m’agraden les seves visites el seu entusiasme la seva saviesa dels anys i els seus consells. Ell com que ho sap , sovint el veig entrar per la porta amb un somriure.

Avui m’ha comentat que de jove va practicar l’esqui, llavors si que era verge em diu la muntanya. Puc veure’l tal com explica amb els esquis a l’esquena, prenen el tren a Barcelona. El puc veure’l dormint en un refugi de muntanya i toca’n la guitarra a la vora del foc jove i feliç, allà va conèixer la que seria la seva muller.

Eren temps bons aquells em diu,  i el jovent teníem alegria i esperança, no com ara que veig als meus fills i nets que sembla que sempre estiguin amargats. Teníem poc però teníem conformitat i esperança en el futur, encara que malauradament la guerra ens la va espatllar i va trencar vides i esperances.

Com sempre al cap d’una estona ha agafat el seu basto , s´ha cordat l´abric , s’ha acomiadat  i al arribar  a la porta amb un somriure m’ha dit:

Recorda , aquells si que eren bons temps, no ara que sembla que sempre us falti quelcom, i era així perquè nosaltres ho volíem, volíem la lluna quasi, i teníem fe i esperança, ara us manca quelcom que no se explicar….

Quan l’acomiadava  he pensat que el dia que faltin les seves visites a mi em faltarà també quelcom molt important, es part ja de la meva vida

Montserrat Vilaró Berenguer

COLOMINS

La Gertrudis i la Clareta eren dues ties solteres allò que se sol anomenar amb els anys conques. La Ricarda la germana petita és va casar i els va oferir el que per elles va ser el motiu de viure, un nebot. I els anys varen passar i el nebot va créixer, la germana va morir i al cap de sis mesos el cunyat en un accident de cotxe va perdre la vida.

No cal dir que les ties es volaren en el nebot. El noi ja tenia vint anys , a vegades però,  semblava de menús de setze, era bastant infantil.

I els anys varen anar venint un darrera l’altre altre com sol ser i el nebot va trobar xicota i després es va casar.

Les ties tenien diners i els van comprar un pis al poble i un altre a la platja per passar els caps de setmana. Tot era poc pel nen.

Les dones envellien dia a dia i el gamarús del nebot no sabia portar el negoci de polleria i perdia diners a mansalva.

Les ties pagaven el desori i la dona del nebot tenia un fill, que va esdevenir la nineta dels ulls de les dones. El nen era lletjot amb unes orelles tant grans com les del seu pare.

I van passar un parell d’anys i la dona del nebot es queixava que ja estava una mica tipa de no tenir diners.

Les ties amb bona fe és varen vendre la casa pairal i els diners van anar a parar al nebot i elles també pobretes , això , o una residència.

La dona del nebot li feien més nosa que servei, intuïa que encara tenien diners i les dones semblava  que tenien corda per estona.

A la polleria venien colomins i la dona del nebot va començar a rostir colomins a la cassola.

Les dones golafres menjaven a cor que vols, quan vivies soles i  juntes,  no passaven de unes bledes o un tomàquet amanit.

En aquella casa semblava talment que tots els dies era Nadal !

La Gertrudis es va engreixar molt i un dia va patir una feridura que la va portar a la tomba.

La Clareta per fer passar el disgust es feia brou de colomins i menjava galetes a tota hora. La dona que no sabia que tenia sucre, un bon dia de una pujada de sucre la varen tenir de portar al hospital. Allà li van trobar una diabetis severa i la van ingressar uns dies. La dona que repapiejava una mica un bon dia va caure del llit del hospital i li varen ocórrer tantes complicacions que al cap de quinze dies va lliurar l’ ànima a Déu, suposo, …., es a dir va morir.

El nebot i la neboda van trobar menys diners dels pensats, però diners.

Els del poble malpensats li deien al nebot. Com ho has fet per heretar tant aviat ???

Ell deia, ai pobre de mi, si les cuidàvem molt bé,  la dona cada dia els rostia colomins!!!.

Montserrat Vilaró Berenguer