General

El  Nadal de 1956, la neu no va arribar al poble. Els avis deien que des que havien començat a arribar les màquines al camp —tractors, segadores, batedores— el cel s’havia tornat estrany, com si Déu hagués canviat els vents per un altre ordre.

En Josep tenia trenta anys i les mans tan fortes com corpreses. Fins feia poc conreava blat i criava porcs amb el seu pare, però la colla de pagesos s’havia quedat sense feina. La finca que servien l’havia comprat un amo nou, vingut de la ciutat, que preferia màquines a braços.

Aquell hivern, Josep i la Maria, amb dos fills petits, van pujar a un camió carregat de mobles desfets i van emprendre camí cap a l’Hospitalet de Llobregat.

El barri on van anar a parar era un garbuix de barraques entre fàbriques i descampats.

No hi havia clavegueres, ni llum, ni escola.  A la nit de Nadal la Maria va encendre una espelma i va improvisar un pessebre amb fang i pedretes del solar. Els nens van posar-hi un bou de plàstic trencat i una figureta verda que havia estat un soldadet.

—Aquí hi ha el Nen Jesús —va dir ella, somrient amb els ulls plens d’aigua.

Fora, el vent feia tremolar les planxes de llauna, dins la barraca però,  hi havia una escalfor humil. Josep mirava la seva família i pensava en la terra que havia deixat enrere, en les oliveres gebrades i les eines rovellades que potser ja mai no tornaria a tocar.

—Maria, saps què penso? —va dir, mentre el petit s’adormia a la seva falda—. Que aquest pessebre és com nosaltres: fet amb fang i esperança.

Van brindar amb un got de vi ranci i un tros de pa. A fora, la ciutat dormia, immensa i indiferent. En aquella barraca petita, encenien un Nadal que no sortia als sermons ni als aparadors, un Nadal que només entenien els que havien  deixat enrere un poble, una llengua i una vida sencera per començar de nou entre el soroll del metall i les ombres del fum.

Aquell any, el Nen Jesús també naixia  en un suburbi.

Un diumenge de novembre, d’aquells que semblen fets per posar a prova l’esperit, vam sortir abans que claregés. El fred mossegava les pedres i el vent escombrava els barrancs de la serra de l’Obac amb una tossuderia antiga. Érem pocs, però ben units —la Neska I el Jaume, la Bruna  i jo— i teníem un propòsit senzill: veure la roca encavalcada, aquell misteri de pedra que la gent del país anomena la Porta del Cel.

El camí, xop per les pluges, ens feia calcular cada passa. Un pas en fals podia convertir la caminada en desgràcia, però hi havia en l’aire una mena de confiança compartida, com si la muntanya mateixa ens volgués ajudar. L’aigua degotava encara dels arbres, i el sol, tímid, començava a lluitar contra la boira. A cada revolt, la vall s’obria amb lents contrastos de grisos i verds, i les runes dels castells antics semblaven parlar-nos amb la veu dels segles.

Quan arribàrem a la roca, el silenci fou tan intens que ningú no gosà dir res. Dues moles de pedra encaixades, suspeses en equilibri, com si una mà d’un altre món les hagués ordenades així. L’espai respirava una pau fonda, un record de temps primigenis. En aquell moment, el Jaume digué:

Els animistes  hi veien la porta del Cel, i no s’equivocaven.

I aleshores ho vaig comprendre. No era la roca el que obria el Cel, sinó l’esperit amb què l’home la mira. Quan ens aturem davant la bellesa, amb humilitat, s’entreveu un fil de llum que travessa l’ànima.

A sota nostre, la vall d’Horta s’estenia com un pessebre immens. Els camps, els boscos, les pedres, tot semblava formar part d’un mateix batec. Allí, damunt la muntanya, mentre el vent arremolinava el silenci, semblava que el Nadal ja hi havia arribat abans d’hora: no el dels llums artificials, sinó el del renaixement interior, el del respecte a la terra i a tot el que ens precedeix.

Quan marxàvem, mirant un darrer cop cap a la Porta del Cel, vaig pensar que potser el miracle de Nadal no és altre que això: descobrir, d’una vegada per totes, que cada pas sobre la terra és una pregària, i que cada racó del món pot ser, si hi mirem amb ulls nets, una entrada al Cel.

 

A la Confraria de Nuestra Señora del Lawfare feia dies que s’havia glaçat l’ambient. Els confrares, vestits amb togues negres i cares llargues, havien deixat de parlar de torrons i nadales, de la dermatosi nodular contagiosa, la grip aviar, la pesta porcina africana ,… El tema del Fiscal General i la sentència pendent ho omplia tot: passadissos, reunions i fins i tot les oracions.

A la sagristia del dret, el degà va aixecar la veu:

—Germans, la cosa s’ha internacionalitzat!

Els confrares feren el signe de la toga creuada, aquell antic ritual que servia per espantar relators i reporters.

—La relatora de Nacions Unides ens vol demanar si “ha quedat compromesa la independència judicial” —va afegir, amb veu trèmula.

Un silenci dens va caure sobre la sala. Només se sentia el cruixir dels papers segellats i el murmuri d’un vell ventilador d’expedients.

—A les Nacions Unides —va dir un confrare jove, amb mirada d’espant— no hi ha funcionaris corruptes ?.

—Santa impunitat! —exclamaren tots a una veu.

Els més devots proposaren fer una novena d’urgència amb esperit processal i algun auto motivat. D’altres, més pràctics, suggeriren enviar regals i targetes de Nadal als despatxos suïssos, a veure si la providència feia efecte.

A la nit, mentre les campanes tocaven a vespres, una llum suau va entrar per la finestra del vell edifici. Era la Consciencia, amb majúscula i ulls clars, que venia a recordar-los que el Nadal no era per buscar subterfugis, sinó per reparar el mal i dir la veritat.

Els confrares, aclaparats, van quedar muts. Potser, per primer cop, van entendre que ni la toga ni el càrrec els salvarien del que realment compta: el judici de la història.

I així, entre la por i el fred, algú va encendre una espelma petita. Era més fràgil que qualsevol sentència, però feia una llum neta, incorruptible.

I encara avui, diuen, crema a la vora del pessebre de la Confraria, com un recordatori que la justícia no ha de  ser fe d’advocats, sinó esperança dels innocents.

Hi havia una vegada —en un indret conegut per “El Regne”— una Constitució que lluïa com una estrella a la nit de Nadal. Els savis de palau l’havien escrita amb paraules tan meloses que semblaven mantellines de neu: tothom tindrà feina, tothom tindrà casa, tothom tindrà veu. Els campanars repicaven, i el poble va creure que començava una era nova.

Amb els anys però , les paraules van començar a desglaçar-se. Les cases promeses s’ompliren d’esquerdes, les feines es van fondre com figures de sucre dins un got d’aigua, i els pobres, cada cop més nombrosos reclamaven cada vegada amb més insistència l’acompliment d’all+o que recollia la Constitució.

Els gestors del Regne —que s’alternaven al tron com pastors que juguen a fer i desfer el pessebre— van seguir celebrant aniversaris solemnes de la Gran Carta, aixecant les copes entre discursos i fanalets.

En el món real, la neu es tornava cendra, la corrupció – en totes les seves formes – passava a formar part del moll de l’os de les administracions , i la repressió creixia en tots els àmbits,  particularment  contra les minories ètniques  i culturals,  i  les llengües petites que havien cantat nadales ancestrals eren silenciades pels tambors de la “unitat sagrada”.

Un infant preguntava a l’avi Ciset ,  què volia dir allò de “reino indivisible”. L’avi, amb una manta vella i el rostre curtit  pels anys i les lluites , li va respondre:

—Vol dir que si ho toques, explota com un aglà massa sec.

Com si fossin una premonició les paraules de l’avi Ciset,   un dia ,  sense cap avis previ, es va sentir un estrèpit profund, com si el Regne s’obrís per dins. Els palaus van tremolar, els retrats oficials es van esqueixar , i la veu dels qui mai no havien estat escoltats s’elevà com una onada.

Els nadals següents ja no hi van haver  aniversaris solemnes de la Gran Carta , ni discursos, ni teles amb àguiles,  els primers anys de la III República no van ser fàcils.

El sistema havia esgotat la paciència de la ciutadania , que farta i exhausta feia realitat la dita catalana de “ llençar el barret al foc “ ;  amb dolors, restriccions, mancances ,…,  plens però, d’esperança  els ciutadans començaven a construir una casa nova, amb murs de veritat i paraules que no s’esquerdaven.

L’any 2025 havia estat dur ;  les llargues sessions de quimioteràpia   que  provocaven,  fatiga, problemes intestinals  i limitacions diàries , i que ens  feien  valorar  el fet de superar cada sessió com una petita victòria.  En teníem  programada una pel dia 10 de desembre.

Malgrat això, i sobretot a instàncies de l’esposa, pujàvem a les golfes per baixar les figures antigues: el Nen Jesús somrient, la Mare de Déu serena,  Josep amatent  com sempre,  els Reis sense camells,  plens però , de misteri, l’àngel lluminós,  el pastor i les seves ovelles, la vaca i la mula fidels. La mestressa de casa, el puntal de la família ,  amb les seves hàbils  mans i l’excepcional  sentit dels colors i  les proporcions,  va confegir el pessebre que romandria  al menjador, el  millor racó de la casa.

Com sant Francesc d’Assis, fent la feina de forma quasi mecànica, no demanaven res;  des de menuts teníem coll avall que el Pare Celestial, sabia prou bé,  les necessitats del  cor i del cos.

Tots, tots, esperem sempre  un miracle;  i quin millor que  una salut renovada per estrenar-la sota l’arbre, recordant aquell refrany antic: «Qui no estrena res per Nadal, no res val».

Aquella nit,  quasi a les fosques, les figueres del pessebre van cobrar vida. La vaca va mussitar a la mula: «Avui, anem a portar una mica d’escalfor al cor d’aquesta casa». L’àngel va liderar la processó, movent el Nen Jesús cap al centre, i els Reis van col·locar estrelles de palla al voltant, simbolitzant curació i pau.​

Quan la família es va llevar , va trobar el pessebre transformat: una figura nova, invisible abans, representava una persona plena de salut, amb braços oberts com abraçant la vida. Les llàgrimes van caure, eren, obvi és explicitar-ho  de gratitud.

Aquell dia, els metges van trucar: els últims anàlisis mostraven una  millora inesperada,  no hi havia cap dubte,  el miracle s’havia dut a terme amb  el moviment de les figures.

La família va plorar,  va riure i es  van abraçar , estrenaven – i era moltíssim –  no només salut, sinó la fe renovada en els petits miracles del Nadal.

Diuen els mags del temps que cada segle els déus, cansats d’esperar el redreçament dels humans, tornen a provar fortuna entre ells. Aquell any, en ple hivern del Regne d’Espanya, la neu havia cobert els terrats d’hospitals buits i de centres socials tancats. Enmig d’aquella fredor, les antigues divinitats egípcies van sentir una crida.

Serket, la protectora de la vida i dels verins, es despertà en una línia d’alta tensió entre Albacete i l’Ebre. Suti, el ventós, bufà des de les costes andaluses, portant amb ell fragments de fum i papers de ministeri. I Anhur, el déu que caçava els esperits rebels, va tornar amb una mirada d’or vell.

Tots tres buscaven Anotop At, l’antic esperit del desgavell i de la malaltia, a qui els antics associaven amb les pestes del bestiar ,  la Dermatosis Nodular Contagiosa, la grip aviar,  la llengua blava, la pesta porcina africana,.., i la deixadesa infinita amb les persones a les que privava d’assistència mèdica, social, …..

L’havien vist renéixer en forma de funcionari diví amb despatx a Madrid, on decretava retallades mentre s’alçaven pessebres oficials i misses de Nadal en algunes  televisions autonòmiques .

Serket, compadida dels humans, intentà alliberar-los del seu jou. Amb un sol gest, féu florir escorpins de llum sobre els carrers, que picaven no els cossos sinó les consciències. Però Anotop At era astut. Es disfressava de notícia, de protocol sanitari, d’ajuda promesa i mai arribada. Cada cop que una mare plorava davant d’una porta tancada, ell guanyava poder.

Suti i Anhur decidiren actuar per Nadal, quan el món encara recordava, entre garlandes, paraules com solidaritat. Reuniren les divinitats antigues i els nous esperits de la Terra: metges sense bata, mestres sense escola, hostalers amb les mans buides. Entre tots, alçaren un foc a la plaça major de la ciutat invisible, un foc fet de desig i fúria.

Quan les campanes tocaren mitjanit, Serket s’alçà sobre el cel d’Espanya i va murmurar l’encanteri dels escorpins lluminosos. Aleshores, els verins van començar a perdre força. La llengua blava, la pest porcina africana, la grip aviar, …, desaparegueren  dels animals, i els humans, tot i febles, tornaren a respirar amb més coratge. Anotop At, furiós, va fugir cap a la mar,  amb la promesa/amenaça  de tornar quan el record del sofriment s’esvaís

Aquell Nadal, el Regne d’Espanya no havia estat salvat,  havia però,  tornat a creure encara que fos per una nit, que el món podia curar-se.

L’any 2025   tot a pensar que el Nadal arribarà  amb un fred intens, les  estrelles semblen apagades per la por, i la gent camina amb presses, mirant avall, com si les ombres haguessin tornat a ocupar els carrers

Els avis ho sabien: allò no era només hivern, era el retorn del Pretèrit. Un temps  de dolors , patiments i vexacions  del que el sistema havia intentat fer-ne oblidar  la memòria, ara però,  altres vegada, la  desraó  s’havia aixecat del seu son, vestia de nou els homes amb uniformes de ressentiment i les dones amb silenci. Les paraules “ordre” i “seguretat” s’escoltaven com cants litúrgics en les places, mentre la ràdio proclamava que tot anava millor… si no miraves massa de prop.

Presos republicans, a la presó de Porlier, coneguda per aquest nom ja que ocupava un edifici al carrer General Díaz Porlier, núm. 54 al Districte Salamanca de Madrid. Actualment l’edifici està ocupat pel Col·legi Calasanci. durant la missa del dia de Nadal de 1943.

El Pretèrit s’arrossegava fins a l’escola, on els mestres ja no podien parlar de segons què. Entrava als hospitals, on faltaven mans per guarir i cors per consolar. S’asseia al costat dels treballadors socials, i amb veu de gel i els dictava llistes d’exclusions. Fins va tornar a provar d’entrar a l’església,  i en aquesta ocasió sortosament,  llevat d’alguna excepció , la jerarquia no va voler signar una nova carta de recolzament  a  la revolta .

Més enllà de les despeses sumptuàries en llums supèrflues, la por anava guanyant espais, dia a dia.

Només  un miracle, com acostuma a succeir per Nadal, evitarà un nou enfrontament.

La nit del 23 de desembre havia caigut damunt Guimerà amb aquell silenci espès que només es dóna als pobles de pedra quan la boira del riu s’enfila pels carrers costeruts. A la pallissa de l’era d’una casa antiga, gairebé ensorrada, un home gran i el seu nét repicaven la paret per apuntalar el tros de teulada que amenaçava de caure

—Això s’aguanta de miracle —bramulava l’avi—. Aquesta casa és més vella que jo, i això ja és dir.

Cada cop d’escoda desfeia segles de pols, morter i secrets. De sobte, el noi va sentir un so diferent, més sec, com si hagués picat una pedra més dura, amagada.

—Avi, para, que aquí sona estrany.

Van netejar el racó amb cura, traient la runa amb les mans, i a poc a poc va aparèixer una forma apagada, gairebé esborrada pel temps. No era una pedra qualsevol: era un rostre dolç i seriós, unes mans que abraçaven un cos petit i estès als seus peus. Tenia la mirada baixa, com si vetllés algú adormit per sempre.

—La Mare de Déu… —va xiuxiuejar l’avi—. La Mare de Déu de la Paret Vella.

El nen el va mirar amb els ulls oberts com taronges.

—Ja la coneixies?

L’avi va seure a sobre d’un sac de gra foradat i va deixar l’escoda a terra.

—Quan jo era petit, els vells del poble en parlaven. Deien que, abans, aquesta imatge era al portal del nord, allà dalt, on ara només hi ha el tros de mur del cementiri vell, on aparquen els cotxes. Explicaven que era una clau de volta, o una dovella, d’aquell temps que Guimerà era vila fortificada i s’havia de tancar la nit per por de lladres i guerres.

Va fer una pausa, com buscant records molt fondes.

—Després van venir la guerra del Francès, les guerres carlines, i més tard els feixistes que s’alçaven comandats pel general  Franco contra el govern LEGÍTIM, DEMOCRÀTIC, i HONRAT de   la II  República. En aquells temps foscos, la gent tenia por: cremaven esglésies, trencaven imatges… Diuen que algú, amb quatre maons i pressa, va obrir la paret d’aquesta casa i hi va amagar la Mare de Déu, per salvar-la de la profanació. La van emparedar aquí, entre pedres anònimes.

El nen acariciava la pedra amb reverència.

—Aleshores… ha estat aquí sola tot aquest temps?

—Sola no, xiquet. Vetllant. Mira-la bé. No és una Mare de Déu qualsevol: és la Mare de Déu de la Bona Mort, o de la Paret Vella, com en dèiem aquí. Diuen que representa una mare, vetllant el difunt, que és com un nen. És la figura d’algú que acompanya fins al darrer sospir, perquè ningú marxi d’aquest món del tot abandonat.

Fora, el rellotge de l’església va tocar les nou. Les campanes feien tremolar el fred de la nit.

—Avi, la portarem a l’església?

—Ara ja no —va somriure ell—. Però la durem a la casa del Batlle, al Museu. Allà la podran cuidar, i tothom la podrà tornar a veure. Una peça així, diuen els entesos, només la podia haver fet un bon mestre escultor, potser del segle XIV. No és cap broma, això.

Van deixar la imatge tal com era, amb la pedra bruta i les nafrades del temps, i l’endemà al matí, mentre el poble encara feinejava amb els preparatius del  sopar , la van baixar amb una manta damunt una fusta, com si fos una criatura fràgil. Alguns veïns, en veure’ls passar, s’hi van afegir, encuriosits. A cada cantonada, algú preguntava, algú recordava una història vella, algú murmurava que potser els avis tenien raó. La notícia va córrer pels carrers com una flamarada.

Al Museu, a la Cort del Batlle, la van netejar amb delicadesa i la van deixar reposar en una sala petita, amb una llum suau. Va venir un historiador de Lleida, avesat a mirar pedres i imatges gòtiques, i es va quedar llargament en silenci al davant de la figura. Després va dir que era una peça extraordinària, una imatge gòtica de la Verge vetllant un difunt representat com un nen, una mena de làpida al peu d’un enterrament, obra, segurament, d’un mestre escultor de gran qualitat.

 

Però allò que tothom comentava no eren tant les paraules sàvies, sinó el moment en què la Mare de Déu havia volgut tornar a sortir a la llum.

Aquell mateix vespre, a  la missa del Gall es  va omplir l’església de Sant Esteve , la parroquial advocada a l’Assumpció de la Marededéu continua tancada i sense cap previsió  certa de reobertura.  Als  bancs, hi havia cares que feia anys que no trepitjaven el temple, criatures que preguntaven, iaies que recordaven. El mossèn, al final, va fer un esment breu a la vella imatge retrobada, i va dir que Nadal també era això: allò que estava amagat, oblidat o mig mort dins nostre, que troba una escletxa per tornar a néixer.

Acabada la celebració, molta gent va voler passar pel Museu per veure la figura. Tots hi trobaven alguna cosa diferent: alguns hi veien la tristesa d’una mare; d’altres, la pau en el rostre del nen; uns pocs, la memòria de les guerres i de les pors dels avantpassats; altres encara, simplement, una obra bella malmesa pel temps.

L’avi i el nét s’hi van acostar els últims, quan ja no quedava gaire gent. El nen es va acostar al vidre i es va fixar en el rostre esberlat però dolç de la Verge.

—Avi, per què l’han posada aquí i no al cementiri, si és de la Bona Mort?

L’home va sospirar, però somreia.

—Perquè la Bona Mort no és només pels morts, xiquet. També és pels vius que no sabem com acomiadar-nos, que tenim por de perdre els nostres, o de perdre la memòria del que som. Aquesta Mare de Déu va ser amagada per salvar-la de l’odi, i ara torna perquè recordem que hi ha coses que no s’haurien d’haver tapat mai amb parets.

El nen va assentir, sense acabar d’entendre-ho del tot, però intuint que aquella pedra vella guardava una veritat important. Mentre sortien del museu, l’avi va afegir, mig per ell mateix:

—Qui cerca, troba. I, com deia el pare Dordal quan ens feia francés al Col·legi  dels Escolapis a Sabadell : avec de la patience, on arrive à tout.

Pel carrer, la nit de Nadal s’omplia de flaires de sopa, de rialles i de llums a les finestres, malgrat la fredor intensa i la boira . A la sala tranquil·la del Museu, la Mare de Déu de la Bona Mort, dita també  Mare de Déu de la Paret Vella, reposava al seu nou lloc. Ja no estava emparedada ni oblidada; tornava a vetllar silenciosament un poble que, de tant en tant, també necessitava recordar d’on venia per saber cap on volia anar.

Aquella nit, a Guimerà,  malgrat el fred intens  i la boira, les pedres i les veus dels qui encara cercaven, el Nadal va tornar a ser una mica més antic i una mica més nou alhora.

La Generalitat de Barcelona, es va interessar per aquesta imatge singular,   com ho havia fet amb la làpida d’Ermomir, i és possible que desprès  d’anys  de tancament i amb una restauració respectuosa la imatge de  la Mare de Déu de la Bona Mort, o de la Paret Vella, esdevingui viatgera

 

Sí que és poc freqüent, sí, però ser ric i ser bona persona no són incompatibles.

L’Ernest ho havia demostrat sempre. Riquíssim com era, no mirava només per ell. Sempre havia ajudat amb generositat qualsevol que ho necessitava. Sostenia la vida del poble pagant alguns treballadors de la seva butxaca:

—Dos peons que s’encarregaven del bon estat de camins i sèquies.

—Un metge.

—Una mestra per les nenes i un mestre pels nens.

—Una esquadra de cinc gendarmes.

Tot allò feia que la vida al poble anés com una seda. Eren l’enveja de la comarca. Camins i sèquies sempre en bon estat, atenció mèdica permanent, uns nens i nenes que sabien llegir, escriure, portar comptes i tenien nocions de geografia, història i ciències naturals; el millor era la seguretat, en aquell temps de bandolers i de lladregots nòmades, ningú s’atrevia a assaltar el poble de l’Ernest, els gendarmes eren un cos molt ben informat i eren capaços de preveure qualsevol situació que pogués suposar perill.

Els mestres també s’ocupaven de la biblioteca, de la coral i del grup de teatre que representava els pastorets per Nadal i alguna obra còmica durant l’any; els peons i gendarmes feien de bombers i qualsevol obra de sapadors sempre que convenia; el metge s’ocupava de l’aigua i de qualsevol cosa que afectés la higiene i la salubritat del poble. Amb ells no hi havia cap problema: sempre que ens paguin, treballarem, solien dir.

Això va suposar un bé pel poble: van prosperar els comerciants i les cooperatives; sabien llegir els contractes, sabien portar els comptes, podrien aprendre fàcilment qualsevol cosa que els convingués; eren difícils d’enganyar. Tampoc havien de témer per la seguretat als seus magatzems, el cos de gendarmes era infal·lible.

La vida al poble va prosperar molt, la cultura, la bona salut, la seguretat i les bones vies de comunicació en van ser responsables.

Els perills que els gendarmes podien preveure eren els exteriors; de cap manera es podia pensar que a un vilatà li agafés un rampell i fes un disbarat.

Va desaparèixer un nen de dotze anys. El van trobar una setmana després al fons d’un pou, mort.

Tothom va fer les seves cabòries, era urgent trobar un culpable. Les males llengües es van girar contra l’Ernest. Ningú veia clar que sent tan ric preferís fer el bé al poble abans que quedar-s’ho tot per ell, com feien els altres rics. Se sabia que no estava casat, això era de domini públic; també se sabia que no anava de putes, això també era de domini públic, als pobles se sap tot.

Vam començar a pensar que l’Ernest n’havia de tenir alguna d’amagada; si no en volia saber res de les dones, per força li havien d’agradar els nois.

Cada cop es veia més clar que l’únic culpable possible havia de ser l’Ernest.

El milionari filantrop va aparèixer penjat pel coll a la branca d’una figuera. S’havia fet justícia.

La seva herència va anar a parar a mans d’un nebot; el primer que va fer va ser suprimir la dotació de peons, metge, mestres i gendarmes.

Camins i sèquies van tornar a la ruïna. Es van trobar sense atenció mèdica. L’analfabetisme va tornar a fer estralls. Bandolers i lladres van caure sobre el poble, que al temps de l’Ernest s’havia fet molt ric.

Els vilatans van notar com empitjoraven les seves condicions de vida, però, per damunt de tot, estaven contents i feliços, S’havia acabat l’anomalia de rics generosos, s’havia acabat l’anomalia d’un home que no volia saber res de les dones.

La seva vida havia empitjorat, sí, però la justícia i la normalitat estaven per damunt de tot. Tornaven a ser un poble normal, aquest era el màxim benefici.

Sr. Garcia