I
Cau la nit sobre les teulades, calmosament,
mentre els carrers descansen.
Les llars s’encenen
i les finestres parpellegen en despertar-se.
A la ciutat, s’escampen les guspires
com un màgic plugim de purpurina.
II
Al caliu de les estances,
els arbres de Nadal revifen
i aquest misteri de la renaixença
se’ns presenta de nou, en silenci.
Els infants obren les parpelles ,
de bat a bat,
com fan davant els miratges,
mentre els llumets esdevenen sospirs de colors.
III
I de sobte, cada arbre es transforma en tendre homenatge
d’on pengen records i carícies,
enyorances i alegries…
Tots, a l’abast dels estels.
IV
I quan la nit tanca els ulls,
els infants, esgotats d’emoció,
obren la porta dels somnis.
I allà, on també és Nadal,
dormen en una establia,
bressolats amb la innocència,
mentre esperen els regals.
I la màgia, que mai descansa,
viatja fins el firmament.
Allà on el Vell Estel
va escriure, amb foc, l’inici de la Llegenda.
V ( Epíleg )
I al matí , quan s’acomiadin els somnis
i ens trobem de nou aquest món de cara,
amb les seves mancances
i els seus misteris,
entomem cada dia com si fos l’últim,
com un gran present, agraïts.
No oblidem mai quin és el més preuat dels regals…
JOAN ABELLANEDA FERNANDEZ