CRIMS PER OMISSIÓ.

La Llogaia rellegia el text del  “Jurament hipocràtic” , mentre anava actualitzant la llista de finats en les llistes de “ desesperació” de la Seguretat Social:

 

«Juro complir, tan bé com sàpiga i amb el millor judici, aquesta promesa solemne:

 

Respectaré tots els avenços i guanys de la ciència que han assolit els metges que m’han precedit en el camí que ara començo, i també compartiré amb molt de gust els coneixements que tinc amb tots aquells que m’han de seguir.

 

Aplicaré, en benefici dels pacients, totes les mesures que siguin necessàries, evitant sempre caure en els paranys tant de tractar en excés com d’abstenir-me de tractar si puc evitar sofriments.

 

Recordaré sempre que hi ha una part d’art i una part de ciència en la medicina, i que la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament.

 

No m’avergonyiré mai de dir «no ho sé», ni tampoc evitaré demanar consell als meus col·legues, sempre que els seus coneixements i habilitats siguin necessaris en benefici del pacient.

 

Respectaré la privacitat dels meus pacients. Tindré cura especialment dels aspectes que fan referència a qüestions de vida o mort.

 

Si tinc l’oportunitat de salvar una vida, ho faré agraït. Si està dins de les meves facultats decidir si a una persona li ha arribat l’hora de morir, acceptaré aquesta enorme responsabilitat amb gran humilitat i ben conscient de la meva pròpia fragilitat. Per damunt de tot, no jugaré mai a ser Déu.

 

Recordaré sempre que no tractem símptomes, anàlisis ni gràfics de febre o tumors en creixement, sinó que tractem persones malaltes, la malaltia de les quals pot afectar l’estabilitat i l’economia d’una família. La meva responsabilitat inclou també aquests problemes, si vull tractar els malalts de manera adient.

 

Previndré la malaltia sempre que pugui, atès que la prevenció és preferible al tractament.

 

Recordaré sempre que sóc un membre més de la societat on visc, amb unes obligacions especials envers tots els éssers humans que la configuren, tant sans com malalts.

 

Si no trenco aquest jurament, que em sigui permès gaudir de la vida i de les moltes arts que la configuren, que sigui respectat mentre visqui i que sigui recordat amb estima quan ja no hi sigui.

 

Que sempre pugui actuar per tal de preservar les millors tradicions i costums d’aquesta professió, i que pugui experimentar el plaer de curar totes les persones que em demanin ajuda.»

 

Els retards escandalosos que estaven darrera de moltes de les morts evitables, no havien estat posats de manifest en les vagues dels metges, que això si, reivindicaven menys feina i més retribució econòmica.  Alguns dels seus companys/es  manifestaven que era responsabilitat dels polítics, i que ells eren  uns “ mandaos “ , l’expressiu li recordava als líders nazis en el procés de Nuremberg,  entre altre fites de la misèria humana.

 

El botxins tradicionalment  acostumaven a vestir robes fosques,  ara però, també les bates blanques executaven actes sinistres – sovint per omissió – amb idèntic resultat.

La Llogaia tenia obligacions familiars, deutes econòmics, i  no podia prescindir dels ingressos de la seva activitat professional, tenia clar que  qualsevol reivindicació on es poses de manifest que s’estaven vulnerant els drets dels pacients, portaria aparellada en el millor dels casos una sanció, o fins l’acomiadament, i callava, callava, callava ,…

 

No podia però, evitar les llàgrimes quan recordava casos com el de la noia de 15 anys, que moria desprès de superar la llista de “ desesperació” per veure a un especialista, i quan ja estava inclosa en la llista de “ desesperació” de proves diagnostiques .

 

Feia anys, almenys tres, que no parlava MAI de la seva feina, de la que ara no se’n sentia gens orgullosa.

 

Feu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.