Hi havia una vegada —en un indret conegut per “El Regne”— una Constitució que lluïa com una estrella a la nit de Nadal. Els savis de palau l’havien escrita amb paraules tan meloses que semblaven mantellines de neu: tothom tindrà feina, tothom tindrà casa, tothom tindrà veu. Els campanars repicaven, i el poble va creure que començava una era nova.
Amb els anys però , les paraules van començar a desglaçar-se. Les cases promeses s’ompliren d’esquerdes, les feines es van fondre com figures de sucre dins un got d’aigua, i els pobres, cada cop més nombrosos reclamaven cada vegada amb més insistència l’acompliment d’all+o que recollia la Constitució.
Els gestors del Regne —que s’alternaven al tron com pastors que juguen a fer i desfer el pessebre— van seguir celebrant aniversaris solemnes de la Gran Carta, aixecant les copes entre discursos i fanalets.
En el món real, la neu es tornava cendra, la corrupció – en totes les seves formes – passava a formar part del moll de l’os de les administracions , i la repressió creixia en tots els àmbits, particularment contra les minories ètniques i culturals, i les llengües petites que havien cantat nadales ancestrals eren silenciades pels tambors de la “unitat sagrada”.
Un infant preguntava a l’avi Ciset , què volia dir allò de “reino indivisible”. L’avi, amb una manta vella i el rostre curtit pels anys i les lluites , li va respondre:
—Vol dir que si ho toques, explota com un aglà massa sec.
Com si fossin una premonició les paraules de l’avi Ciset, un dia , sense cap avis previ, es va sentir un estrèpit profund, com si el Regne s’obrís per dins. Els palaus van tremolar, els retrats oficials es van esqueixar , i la veu dels qui mai no havien estat escoltats s’elevà com una onada.
Els nadals següents ja no hi van haver aniversaris solemnes de la Gran Carta , ni discursos, ni teles amb àguiles, els primers anys de la III República no van ser fàcils.
El sistema havia esgotat la paciència de la ciutadania , que farta i exhausta feia realitat la dita catalana de “ llençar el barret al foc “ ; amb dolors, restriccions, mancances ,…, plens però, d’esperança els ciutadans començaven a construir una casa nova, amb murs de veritat i paraules que no s’esquerdaven.
