DE VEGADES LA PAU, NO ÉS MÉS QUE POR

Hi havia una vegada —en un indret conegut per “El Regne”— una Constitució que lluïa com una estrella a la nit de Nadal. Els savis de palau l’havien escrita amb paraules tan meloses que semblaven mantellines de neu: tothom tindrà feina, tothom tindrà casa, tothom tindrà veu. Els campanars repicaven, i el poble va creure que començava una era nova.

Amb els anys però , les paraules van començar a desglaçar-se. Les cases promeses s’ompliren d’esquerdes, les feines es van fondre com figures de sucre dins un got d’aigua, i els pobres, cada cop més nombrosos reclamaven cada vegada amb més insistència l’acompliment d’all+o que recollia la Constitució.

Els gestors del Regne —que s’alternaven al tron com pastors que juguen a fer i desfer el pessebre— van seguir celebrant aniversaris solemnes de la Gran Carta, aixecant les copes entre discursos i fanalets.

En el món real, la neu es tornava cendra, la corrupció – en totes les seves formes – passava a formar part del moll de l’os de les administracions , i la repressió creixia en tots els àmbits,  particularment  contra les minories ètniques  i culturals,  i  les llengües petites que havien cantat nadales ancestrals eren silenciades pels tambors de la “unitat sagrada”.

Un infant preguntava a l’avi Ciset ,  què volia dir allò de “reino indivisible”. L’avi, amb una manta vella i el rostre curtit  pels anys i les lluites , li va respondre:

—Vol dir que si ho toques, explota com un aglà massa sec.

Com si fossin una premonició les paraules de l’avi Ciset,   un dia ,  sense cap avis previ, es va sentir un estrèpit profund, com si el Regne s’obrís per dins. Els palaus van tremolar, els retrats oficials es van esqueixar , i la veu dels qui mai no havien estat escoltats s’elevà com una onada.

Els nadals següents ja no hi van haver  aniversaris solemnes de la Gran Carta , ni discursos, ni teles amb àguiles,  els primers anys de la III República no van ser fàcils.

El sistema havia esgotat la paciència de la ciutadania , que farta i exhausta feia realitat la dita catalana de “ llençar el barret al foc “ ;  amb dolors, restriccions, mancances ,…,  plens però, d’esperança  els ciutadans començaven a construir una casa nova, amb murs de veritat i paraules que no s’esquerdaven.

Feu un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.