La Paula volia desplaçar-se a la ciutat de Vic per veure a la seva germana Júlia. Aquell matí però, estava resultant ple d’obstacles. Va arribar el moment en què va pensar en desistir de fer el viatge. Serà millor anar-hi un altre dia, va dir en veu alta.
-Va, mare, anem-hi -li pregava el seu fill Oriol.
-Fill, sembla que avui no hi hàgim d’anar, ja hi anirem més endavant.
L’Oriol no sabia com fer-ho per convèncer la mare. Es va fer tan pesat, que, finalment, la Paula va cedir.
-Saps que, fill? Ho he decidit. Posem-nos en marxa.
-Visca, ja ho sabia jo!
Van anar a l’estació. Allà van comprar els bitllets, van agafar el tren cap a Vic, tal com tenien previst, i, on, ja els esperaria la Júlia. Van arribar, i ja hi era.
-Hola, Júlia. Ja som aquí. Sort de l’Oriol que m’ha empès!
-Va, celebrem-ho, anem a berenar a la granja que t’agrada tant, Oriol.
-Sí. Amb la de coses bones que tenen!
Mentrestant, pel camí, elles dues anaven xerrant, mirant aparadors; entretenint-se, i l’Oriol, una vegada acabada la seva paciència, les va afanyar.
-Vinga! Mare, tia, no badeu, que tinc gana.
-Ja venim, quina impaciència!
Els va passar l’estona en res, i quan, ja, la safata de croissants estava buida, i, s’havia format pòsit de xocolata a les tasses, un gran tro els va espantar.
– Júlia, millor que anéssim a l’estació abans que plogui més, tot i que, falta molta estona. Hi estarem més bé, que donant voltes pels carrers.
-Sí. Sí. Anem, que ja comença.
Quan van sortir de la granja, plovia a bots i barrals, i amb una ventada que feia impossible obrir els paraigües.
A l’entrada de l’estació, es van acomiadar de la Júlia. En entrar, van tenir una sorpresa.
-Mira, Oriol, aquí posa, que en un minut passa un tren cap a casa.
-Que bé, no haurem d’esperar-nos.
-El que trobo estrany, és que, aquest no figura en l’horari que jo tinc. Només hi veig el nostre. Anirem a preguntar-ho, per assegurar-nos.
Ho van preguntar, i sí, era cert. En uns segons passaria el comboi.
-Anem, anem, correm! Que sí, que és aquest, és directe, i para a casa.
En l’andana, l’Oriol, es va adonar que la noia que tenia al seu costat, patia dificultats de visió, i li va dir;
-Necessites ajuda? -va preguntar.;
-Em faries un favor, t’ho agrairia.
L’Oriol va ajudar la jove a pujar al tren. Més tard hi feien ell i la mare. En el vagó, la desconeguda va desaparèixer, i la Paula es volia asseure. El tren anava ple de gom a gom, i no volia estar a peu dret.
El noi va marxar pel seu compte a la recerca de seients buits. En uns minuts, de punta a punta del vagó, va fer senyals a la seva mare, perquè hi anés.
La Paula va acudir-hi. Va asseure’s al seu costat, llavors, tenia la intenció de trucar al Robert, va constatar però que el mòbil no li funcionava.
-Oriol, truca tu, al pare, per dir-li que arribarem abans.
L’Oriol va marcar. Renoi, semblava que els mòbils s’haguessin posat d’acord, aquest tampoc funcionava, i es van resignar.
I, ves per on, al seient davanter, d’esquena a ells, una persona es va girar, per dir-los:
-No podeu parlar, oi?
L’Aleix va quedar sorprès. Havia parlat poques paraules amb la noia, les suficients però, per reconèixer-la. Era la noia que havia ajudat abans a pujar al tren.
-Tornem a veure’ns –va dir l’Oriol.
-Us he sentit i he reconegut la teva veu. Vols que et deixi el meu mòbil? –va oferir la noia.
-Ens faries un gran favor -va contestar.
-El mateix que tu m’has fet a mi.
-No ha estat res.
La noia els va deixar el mòbil. Van poder parlar amb el Robert i, en acabar, li ho van retornar.
-Gràcies. Agafa el teu mòbil.
-No es mereixen. Som aquí per ajudar-nos -va respondre.
La noia se’ls va presentar. Era la Denise, treballava a Vic, venen números de la ONCE. I, van començar una entretinguda conversa. Faltava una parada, i la Paula va voler agrair a la noia seu gest.
-Denise, donam dos números per avui, si us plau.
-Em sap greu, per avui no me’n queden. Si vols, han de ser per divendres que ve. Va regirar la bossa, fins a trobar els dos números que li demanaven. Els hi va donar, i la Paula va pagar.
-Gràcies per tot, Denise. Nosaltres baixem aquí -li va dir.
-Gràcies a vosaltres, ha estat un plaer.
Van baixar, el Robert ja els esperava, i el primer, que va fer, va ser preguntar:
-Com us ha anat?
-Hem pogut agafar un tren més d’hora. Hem tingut sort, que una noia ens ha deixat el seu mòbil, que si no…
Van partir cap a casa. Els dies van anar passant, i quan va arribar el dia del sorteig, es va sorprendre dels seus propis pensaments. I, sí, deu ser que…, però, no…, és massa difícil…, a algú o altre, ha de tocar, no?… Ai… Ai… El meu cor, com em batega.
Quan van cantar el número no s’ho creien.
-El nostre, és el nostre. És el que ens va vendre la Denise.
-Si no arriba a ser…
-Mare, ja t’ho deia jo que havíem d’anar-hi…
Sí, però, si tu no haguessis fet el que vas fer…, i, sort d’agafar el seu tren.
El Robert els va interrompre.
-Vaig a comprar cava per celebrar-ho, voleu? -va preguntar.
-Porta unes pastetes també.
Va baixar al súper, i va tornar, pujant les escales de dos en dos. Estava impacient.
Reunits al voltant de la taula, amb els números a la vista, van aixecar les copes per fer un brindis.
-Per la Denise, la noia dels cecs de Vic.
En acabar, la Paula es va interessar, com era, que l’Oriol s’havia adonat del que passava.
-L’andana estava plena de gent. Jo veia que ella anava a les palpentes amb el seu bastó, que no trobava la porta del comboi, i em vaig decidir, això és tot!, va contestar el noi.
Aquest any, la festa del Nadal va ser sonada. La família exultant d’alegria, no parava d’elogiar la noble acció de l’Oriol.
El destí hi havia participat!
Rosa Ventura Cutrina