La nit del 24 de desembre, al gran saló del Palau de les Decisions —un edifici sense finestres, però amb moltes portes giratòries— hi havia festa grossa. Els Partits Units per l’Ordre i la Riquesa (PUOR) celebraven el seu tradicional sopar de Nadal.
Hi havia exministres, presidents i alts càrrec autonòmics, assessors, nobles honorífics, i uns quants consellers que encara no sabien si continuaven al càrrec o ja havien estat imputats. Al fons, un arbre decorat amb sobres marrons en comptes de boles lluents, i una estrella feta amb el logotip d’un banc amiga il·luminava l’ambient.
Quan van acabar els torrons, el Secretari General —un home d’ampli somriure i memòria selectiva— s’alçà amb la copa de cava a la mà:
—Companys, un any més podem estar orgullosos. Diria que hem batut rècords d’eficiència! Els morts per la DANA, els dels incendis, les víctimes per manca de cribratges… tot això és gestió!
Els aplaudiments foren entusiastes. Algú afegí, entre riures:
—Però, Secretari, res d’això no supera els 7291 morts de Madrid! Aquells sí que foren dies gloriosos.
Un silenci d’orgull va envair la sala. Un dels veterans, que encara conservava certa consciència remoguda pel vi, murmurà:
—Bé, hi ha qui diu que les retallades en sanitat i serveis socials han deixat més víctimes… trenta mil, potser tres-cents mil. Però qui compta, avui dia?
Un murmuri va recórrer la taula. El Secretari va alçar de nou la copa:
—No discutim sobre xifres! El que importa és mantenir el model. Els diners públics, ben invertits —en braus, en fundacions amigues, en campanyes culturals d’adhesió—, .., i la nostra proverbial “eficiència pressupostària”. En aquell moment, com dictava la tradició, proclamà solemnement:
—Brindem, amics meus! Que l’Any Nou ens permeti incrementar el nombre de morts evitables!
Les copes s’aixecaren, els flaixos dels mòbils il·luminaren el saló, i el cava caigué com neu daurada sobre les corbates.
A fora, al carrer buit i fred, un home buscava un aixopluc entre els llums apagats. Va mirar cap al palau, va sentir un brunzit llunyà de rialles i brindis, i digué per dins:
—Potser un dia, també brindarem nosaltres. Però per viure.
I el vent, amb olor de gebre i esperança, li respongué en silenci.
Amén !!!!