L’ hivern semblava no voler arribar mai. Els dies passaven com fulls mullats, enganxats a la finestra del temps. Per distraure’m del tedi del poble, vaig decidir visitar aquella casa misteriosa de les afores, la del vell Colomer, un home del que ningú en sabia res , excepte que no pagava mai els impostos, i que enviava postals als Mossos cada Nadal.
La casa gruixuda, mig coberta de molsa, tenia un aire de cementiri d’objectes. Només d’entrar, en una gran sala , lluïen un allau de gorres, barrets, tricornios i quepis. N’hi havia de París, Berlín, Lima, Texas, Moscou. Cada peça lluïa com un trofeu penjat amb orgull de caçador
Per damunt de tot, sobre la llinda d’una porta, s’hi llegien en lletres majúscules uns versos de Neruda:
Cómo andarás, cómo anduviste?
Social, gregario o taciturno?
Vas a caminar adelante
de los que nacieron contigo?
O con un trabuco en la mano
vas a amenazar sus riñones?
Em vaig quedar glaçat. Aquell fragment semblava un crit d’advertència, una mena de confessió poètica.
Tots són comprats?— vaig preguntar amb el to distret dels qui pretenen semblar valents.
El vell Colomer, amb una calma que només donen els hiverns llargs i la bogeria domada, em va mirar. Els seus ulls tenien el color de la neu abans de la tempesta.
No, amic meu… —va contestar xiuxiuejant—. Aquí no es compra res. Jo col·lecciono la desaparició.
Un vent fred va fer ballar totes les gorres, com si aplaudissin un ritual invisible. Em vaig excusar amb una urgència sobrevinguda per acomiadar-me d’en Colomer i marxar d’aquella casa plena de trofeus que xiuxiuejaven poemes a la foscor.
Encara avui, quan camino de nit, tinc la sensació que algú em mira des del marge de la carretera. Potser no és en Colomer, potser és Neruda, preguntant-me si vaig endavant o… amb un trabuc a la mà.