El Xinxol era un follet petit i entremaliat. Vivia en una balma al bosc i quan el fred es feia mes viu, sense que ho veies ningú, s´ amagava ben amagat les llargues nits d ´hivern a les golfes de una masia. Allà en un racó entre un perol d’aram i una vella caixa de núvia que ningú sabia d ´on havia sortit hi tenia el seu niu, un jersei vell del amo que ningú el trobava a faltar i per coixí una barretina de llana que havia sigut de algun besavi i per llençol un mocador de llana una mica arnat que algú havia abandonat. Allà estava calentó i no l’afectaven les nevades ni les gebrades.
Per la nit buscava per la cuina alguna menja i ja estava satisfet. El Xinxol malgrat els deus dos-cents anys tenia moltes ganes de jugar.
Si arreplegava el gat li tibava la cua fins fer-li fer molts marrameus. Al gos solia espantar-lo cridant ben fort, com si fos un llop. A les gallines els hi prenia els seus ous . I a la guineu que algunes vegades sovintejava la casa l´ espantava fent un soroll fort, com un tret. A les vaques se’ls bevia la seva llet. I al cavall li feia pessigolles a les orelles.
I si als animals els molestava a les persones també. A l´avia Pilar li amagava les agulles de fer mitja. A la jove li trencava algun plat, perquè la sogra es queixes de que era un desastre. Al Joan li amagava la pipa de fumar i el tabac i als nens li agradava de remenar les seves motxilles i algunes vegades fer desaparèixer algun treball de l’escola.
Ell quan feia alguna trapelleria reia i es posava content. Vaja no tenia cura, era així, trapella…
Un dia una nena, la més petita de la família, a la que li amagava la nina es va posar malalta. El follet anava a agafar un os de peluix que tenia a les mans quan la nena el va mirar i el va veure.
El follet es va espantar molt al veure els crits que va fer la menuda, això, i la prompta vinguda de la mare de la petita, que va creure que el que li deia de un homenet petit amb barretina era producte de la febre .
En aquell moment va entrar el metge i el petit follet que s’havia ficat sota el llit ben amagat va sentir tota la conversa. El metge semblava preocupat de que les medecines no li fessin efecte a la petita, va dir a la mare que ja no sabia que fer més per guarir-la , que potser millor la portessin al hospital proper si no millorava en vuit hores,i que tornaria l’endemà
Al sortir la mare i el metge el follet s’escapoli cap a les golfes, el follet no era dolent i amb els seus llargs anys havia vist moltes coses. A poc a poc va tornar a l’habitació de la petita i al veure que dormia va agafar el prospecta de la medicina, llavors ell va recordar que en un cas similar un nen s’havia guarit amb una medicina que preparava un follet amic que era botànic .
Corre’ns va marxar a trobar l’amic i li va explicar el cas. El follet botànic va llegir la composició i va dir que hi faltava una herba molt especial que creixia al bosc. Li va donar un preparat, perquè canvies en un descuit dels pares el preparat de la tauleta de nit, i que el tingues informat, no fos cas que tinguessin de demanar ajuda al rei dels follets, que era el més savi.
El Xinxol ho va fer el més aviat possible. Quan li va tocar la medecina la mare la va donar a la nena i al cap de unes hores li va baixar la febre. El follet que estava al cas es va posar molt content, al mati quan va venir el metge va sospirar alleujat i va dir, que la nena estava molt millor i que per fi ja els podia dir que es posaria bona, que tot quedava en un ensurt, aviat podrà córrer i tornar a jugar. Les medicines al final feien efecte.
En Xinxol va anar corre’ns a donar la bona nova al follet botànic que també es va alegrar molt.
En Xinxol estava molt joiós de que la nena es guarís i quasi li van passar les ganes de fer trapelleries.
Però un follet es un follet, i el dia de Reis en veure tantes joguines pels nens, no va poder estar de agafar un llibre que anava destinat a un dels menuts, junt a una caixa on explicava com fer trucs de màgia, ho havia demanat als Reis i com era bon xicotet li havien portat. Els pares es refermaven també en que l’havien vist.
Els pares i el nen van buscar i buscar, mai però, el van trobar.
Ara en Xinxol esta tant entretingut amb els seus trucs i llegint que s´ ha oblidat de fer trapelleries, fa trucs de màgia pels ratolins del bosc, que el miren embadalits.
De cop i volta la casa es va tornar més tranquil, la nena jurava que havia vist un homenet amb una barretina vermella, quan estava malaltona varies vegades.
Els pares i els germans no la creien, sols l’avia va dir. Doncs perquè no ?. Jo de petita també en vaig veure un, potser es el mateix.
Montserrat Vilaró Berenguer