Feia un desembre de fred intens, d’aquells que esgarrapen la pell i fan gemegar les muntanyes. A la vall de Freixans, una petita comunitat de pagesos i pastors resistia com podia els últims dies abans de Nadal. La neu ho cobria tot: els prats, els teulats de pissarra, els camins, i fins i tot les paraules, que sortien de la boca com baf esquerdat.
Els Bassols eren la família més humil del poble. El pare, Miquel, treballava la poca terra que quedava lliure del gebre; la mare, Roser, filava llana per als veïns; i els fills, l’Arnau i la Bet, ajudaven a guardar el ramat del vell Jaume, un pastor que ja gairebé no podia aixecar-se sense el bastó.
Una tarda, davant del foc minvant de la llar, la Roser sospirà:
—Ja no queda llenya, Miquel. Ni tan sols per arribar a la nit de Nadal.
—Demà aniré al bosc de Salanca —va respondre ell, seriós—. Però és lluny, i amb la neu així… potser m’hi quedaré atrapat.
—Aleshores, què farem si no tornes?
El vent xiulava entre les esquerdes de la casa, i només l’escampall de cendra brillava com una constel·lació minúscula.
L’endemà, el Miquel va marxar abans que claregés. El camí cap al bosc estava colgat. El fred li trencava les mans, i cada pas era una lluita. A mig camí, un llop famolenc el va sorprendre entre els arbres. Miquel va llançar-li un tros de pa dur —l’últim que portava—, i l’animal, com si entengués la bondat del gest, se’n va anar sense fer-li mal.
Quan el sol ja declinava, Miquel va arribar a una clariana. Allà, sota una roca coberta de molsa, hi havia una figura menuda: una nena vestida amb parracs, tremolant.
—Què hi fas aquí tota sola, criatura?
—He perdut el meu ramat —va dir ella en veu baixa—. Tots els anyells han fugit amb la tempesta.
Miquel, compadit, li va oferir el seu abric i una mica d’aigua.
—Tornem al poble. Allà t’escalfarem.
—No puc —va respondre ella—. He d’esperar que torni la llum de Nadal, i llavors tots els meus anyells sabran el camí.
Intrigat, Miquel volia preguntar més, sobtadament però, un allau es va desfer a la muntanya. En un instant, roques i neu van sepultar la clariana. Quan es va aclarir, la nena havia desaparegut, com si mai no hi hagués estat.
Aquella nit, el poble patia. El vent havia apagat totes les llànties de les cases. La gent tenia por d’un mal presagi; fins i tot el rector, mossèn Puig, romania tancat a l’abadia davant d’un foc escarransit.
—És un Nadal maleït —va dir el vell Jaume al voltant de la taula, mentre la Roser i els nens compartien un bol d’aigua calenta amb farinetes—. No hi haurà missa, si no arriba llenya ni oli.
—El Miquel no tarda tant mai… —va murmurar la Roser, amb els ulls plens de llàgrimes .
De sobte, algú va picar a la porta. Era una nena desconeguda, vestida amb un mantell blanc com la neu, i sostenia un petit feix de branquillons secs.
—La neu m’ha portat fins aquí —va dir ella.
—Vine, filla, t’escalfaràs una mica —va respondre la Roser, tot i no conèixer-la.
La nena va posar els branquillons a la llar. En encendre’ls, un foc lluminós i suau va omplir tota la casa. No cremava com els altres focs: feia olor de llorer i mel. Al cap d’uns minuts, els veïns van començar a notar una escalfor estranya, com una brisa primaveral que sortia per la xemeneia dels Bassols.
—El vostre Miquel és viu —va dir la nena amb veu clara—. Dorm sota el mantell del cel, envoltat de llum. Demà el veure arribar pel camí, amb els braços plens de llenya i el cor més calent que mai.
Quan la Roser es va girar per respondre, la nena ja no hi era. el foc però, continuava cremant, sense consumir-se.
L’endemà, just quan les campanes de Freixans tocaven a l’Àngelus de Nadal, Miquel va aparèixer des del camí del bosc. Portava un gran feix de fusta seca sobre les espatlles i un grapat d’anyells que el seguien.
—Mare de Déu! —va cridar el vell Jaume—. Si aquests anyells són els teus, on els has trobat?
—No ho sé pas —va respondre Miquel—. M’han seguit des del bosc, on ahir una nena va desaparèixer sota la neu. Quan m’he despertat, tot brillava com si el sol hagués baixat a la terra.
Des d’aquell Nadal, la gent de Freixans diu que cada any, quan el fred és més dur, un foc càlid brolla a la casa dels Bassols sense que ningú hi posi llenya. Diuen que és el Miracle del foc de Nadal, i que la nena misteriosa no era altra que l’àngel pastor que vetlla pels pobres de la vall.