La Llúcia esta asseguda al banc escon a la bora del foc. Un foc no gaire gran, ella es una dona i li costa molt tallar amb la destral els tions que cremen al foc. En vida del seu home el Valentí, tot era diferent, mes ja fa un hivern que reposa al cementiri del poble. Una pulmonia doble el va vèncer.
Ara es una pobre vídua de nomes trenta cinc anys, que sembla per lo menys deu anys mes gran, no sabem si degut a la vestimenta negra que porta o per la cara trista i el seu cos com encongit. Dos nens de set i nou anys al seu càrrec i una vida de privacions i desenganys fan la resta.
Avui es el seu sant com també es el dia de la fira del poble. Santa Llúcia.
Ningú l’ha felicitat ni ella tampoc ho esperava. Ja no espera gaire res.
Potser tenir salut per pujar endavant els seus fills i para de contar. La nena al sortir de l’escola li va comentar ahir que les monges els havien dit que venien els Reis, ella li agradaria una nina encara que fos de cartró de les que anomenen “pepes” . El seu germà, somnia en pilotes, ella però, no te diners. Voldria que els seus fills tinguessin regals i no sap com fer-ho.
Ahir també la veïna del costat va anar a comprar a la botiga del poble i va veure que comprava una participació de la Loteria de Nadal i li va comentar si ella en volia. No va dir ella, potser dema. Ella ja sabia que portava justos els diners per comprar cigrons. No ha parat de pensar-hi.
Avui asseguda a la vora de la llar de foc sembla Hamlet, ella però, no sap qui es, ni tampoc sap qui era Shakespeare . Dubta entre fer o no fer. Si ven la conilla potser tindrà diners per comprar els joguets dels fills, o la participació de la Loteria. Tot li va tant malament que si toques seria com un somni. Alguna cosa dins seu li diu que te de vendre la conilla, els conillets ja son grans i mengen herba . Si compres els joguets ja els tindria per Reis. Que passarà si compra la Loteria?
La Llúcia amb mal al cor ven la conilla. Tot seguit va a la botiga i compra la participació de la Rifa de Nadal. Per la nit al llit buit al canto del seu home plora i pensa ho ha fet malament, es una mala mare i acarona el coixí buit. L’olora sols ella sap que no l’ha rentat perquè conservi la flaire del cap del marit mort i plora.
El dia vint-i-dos estava renta’n a la bassa .Ha tingut de picar amb la pala, el glaç era de dos centímetres .Te els dits adolorits i el fred li entra pel vestit que no es prou gruixut pel fred que fa. Sent la veïna que la crida Llúcia, Llúcia!!!, ens ha tocat, ens ha tocat la rifa!!!!.
Ella deixa els mitjons del nen i s’aixeca de la caixeta de rentar amb la pala a la ma. Li fa mal tot. Veu la Mundeta crida’n i rient i el cor li fa un salt. Que dius Mundeta ? .
Que ha tocat la grossa a cal Fuster, ens ha tocat. I que ens donaran pregunta esperançada la Llúcia. No ho se diu la Mundeta, mes el meu home diu que s’apropa a un milió de pessetes
.
La Llúcia riu i abraça l’amiga i veïna i pensa que alguna cosa comença a anar be. Segur es el seu marit mort.
Li va demanar per la nit abraçada al coixí, si havia fet be en vendre la conilla.
Per la nit un cop els nens dormen, abraçada al coixí, plora, mes aquest cop es d’alegria. Els seus fills no els faltarà el pa i per Reis tindran regals i quan es facin grans també podran estudiar si volen, com volia el seu pare.
Montserrat Vilaró Berenguer