El vent baixava del Canigó amb una estranya claredat, havia nevat intensament i semblava que cada floc de neu portés escrita una paraula de llibertat antiga. A les planes de Vic i als carrers de Reus, la gent es mirava sorpresa, perquè les campanes tocaven soles —no per mà d’home—, i deien que era el Nadal del reconeixement, el dia en què Catalunya havia estat mirada cara a cara pel món.
Els diaris d’arreu parlaven d’un miracle administratiu, però en realitat havia estat una nit de pastors i estrelles. Ningú no sabia com havia començat. Potser va ser quan la Verge de Montserrat va tornar a obrir els ulls de pedra, o quan la parla dels avis, adormida pels anys, va ressonar de cop en boca dels infants. Una veu de poble vell es feia música nova.
A Barcelona, davant del Palau de la Generalitat, un vell —el mateix que molts anomenaven Svileta, perquè ningú sabia d’on venia— va encendre un fanal d’oli d’oliva verge, i va dir:
“Vet aquí la llum que no és imposada, sinó compartida.”
I la gent va entendre que aquell país no naixia de cap decret, sinó d’una espera complerta.
Els reis —els de debò, aquells que encara viatgen amb camell pels somnis dels infants— van lliurar tres cofres: el primer, farcit de llengua antiga; el segon, de dignitat pagesa; el tercer, de memòria i amor. Els van deixar sobre la plaça, sense soldats, ni ornaments, ni discursos. I tothom va veure que l’ofrena era per a tothom.
Quan el sol de Sant Esteve es va aixecar, els homes i les dones van notar alguna cosa a l’aire: les fronteres ja no pesaven. No era independència ni dependència, ni llei ni traspàs: era simplement reconeixement. Catalunya era vista, com un rostre que torna a aparèixer després de segles d’ombra.
I Svileta, assegut al marge del camí de Montserrat, va escriure a la neu:
“Cap país és lliure si no sap somiar el Nadal dins seu.”