La vigília de Nadal, el vell Colomer remenava les estovalles tacades de vi i mirava el televisor amb la mirada més cansada que ferotge. Un altre cop, les notícies: crits, sirenes, policies que apallissaven emigrants en un descampat de Badalona. Va sospirar. Feia anys que no sentia cap nadala que no li sonés a mentida.
Va agafar el bastó, es cordà l’abric llarg i va sortir al carrer. La gent arrossegava bosses amb torrons i cava, però ell tenia una altra missió. A la seva col·lecció —ordenadíssima, dins vitrines il·luminades com santuaris petits— hi havia cascos militars, gorres de guàrdies civils, boines de mossos i fins algun tricorni descolorit. Però encara no tenia la gorra de la policia local de Badalona.
La nit era humida i la lluna mirava des de dalt amb un sarcasme vell com ell. Quan Colomer va arribar prop del port, va trobar el caos habitual: cotxes policials, llums blaves, crits que no calien traduir. I allà, enmig de tot, ell avançà tranquil, com qui va a missa. Ningú el va veure fins que va ser massa tard.
L’endemà, els informatius només van mencionar un “incident sense conseqüències greus” i un “vàndal desconegut” desaparegut a la foscor. Però al petit apartament del vell Colomer, dues gorres noves reposaven sobre la taula del menjador. Li va costar força estona netejar-les del fang , i eliminar l’olor salada del mar.
Va encendre una espelma davant la col·lecció, com si celebrés una mena de missa privada. “El millor policia —va murmurar— és el que ja no pot pegar ningú.” Després va beure un glop de vi dolç i somrigué. A fora, començava a nevar, i per uns minuts, Badalona semblava gairebé innocent