Fa anys que no celebro el Nadal, perquè les circumstàncies porten també anys essent tristes, però darrerament ho són especialment. Són moments en els que ens agrada estar amb família, regalar i que ens regalin. Surts al carrer i tot està enllumenat, decorat, i les botigues estan plenes de gent amb ànsia per gastar. Sembla com si la felicitat es posés en oferta i tothom anés boig per comprar-la, no fos cas que s’esgotés o després s’hagués de pagar un preu massa car per aconseguir-la. A mi el Nadal que m’acull no m’acaba de fer el pes, perquè no es distingeix en gaire res de la resta del any, o de qualsevol altra temporada de vacances. El gat, el gos, la meva solitud i jo. Es molt diferent de quan era una nena i venien els reis d’orient que mai vaig aconseguir enxampar però que sempre deixaven regals embolicats amb papers de colors alegres i llampants. Ara no ve ningú ni em trobo cap sorpresa que m’esperi al matí quan desperto. Sempre em regalo jo les coses, I encara que també m’agrada, no hi ha l’element sorpresa. Després de tot, continuo pensant que és millor romandre sol que estar amb gent que no et convenç. No se que em passa, però cada vegada descarto més aviat als éssers humans, cada cop suporto menys a la gent. Potser se m’ha agrit més el caràcter o m’he tornat més sensible. Ja m’agradaria enamorar-me, però crec que n’he perdut la capacitat.
El Nadal que m’acull, ho fa amb el gat, el gos i amb la meva solitud.