De tant en tant fèiem alguna escala per descansar i comprar vitualles. En cada escala practicàvem el comerç just i sostenible. Si no volien negociar, ho saquejàvem tot i en paus.
Les estades eren més curtes o més llargues segons com fossin d’afectuoses les dones. Si es mostraven esquerpes, plegàvem ben aviat. El general ens havia deixat ben clara una ordre: a les dones, tot el que elles vulguin, però si enxampem algun violador, el passarem pels trabucs i li farem un judici, exactament en aquest ordre. El general era un decidit adversari de la violació, potser per això sovint parlava de sa mare i mai de son pare.
La Mònica estava molt ben acomodada a la nau principal, però ja vèiem que tenia la panxa molt grossa i el part era imminent.
Si els nostres coneixements de navegació eren limitats, els nostres coneixements d’obstetrícia fregaven la ignorància més rabiosa.
Vam enviar patrulles navals fins que van trobar una ciutat decidida a acollir-nos i fer-se càrrec de la Mònica.
Vam desembarcar a una ciutat presidida per un gran temple. A una de les seves habitacions hi van acomodar la Mònica, sempre acompanyada per una colla de llevadores. Els polissons feien d’intèrprets.
El poeta calabrès va examinar el temple i pel que va veure en escultures, relleus i pintures, ens va dir que aquell era un temple dedicat a una deessa equivalent a la Diana caçadora dels romans o l’Àrtemis dels grecs. Una deessa de les muntanyes, caçadora amb arc, fletxes i gossos; verge, cruel i salvatge, però també protectora de les dones i especialment dels parts.
Ens vam quedar a la ciutat esperant el naixement, tot i que les dones es mostraven especialment esquerpes i no en volien saber res de nosaltreS
Al cap de pocs dies va arribar el moment i la Mònica va tenir una nena. Li va posar “Sofia”. Les llevadores li van recomanar uns dies de repòs.
Un d’aquests dies van venir tres bruixes de les muntanyes orientals; venien a visitar la mare i la filla. Els van portar or, encens i faves estofades. Les faves se les va menjar la Mònica, l’or el va guardar el furrier major i l’encens el vam fer servir per fumigar els dormitoris dels suïssos,més semblants a una soll que a res; aquelles bèsties no es rentaven mai mentre que els sicilians tots els mesos sens falta ens rentàvem i ens canviàvem els calçotets.
Les bruixes van fer profecies sobre el futur de la petita Sofia. La van saludar com una reencarnació de la deessa Diana i que com ella seria una caçadora de les muntanyes, gens donada als contactes socials, verge i, com la mateixa natura a la qual representaria, seria indòmita, cruel i salvatge.
Tots vam pensar que eren unes sonades que no sabien què fer per cridar l’atenció. Allò ja semblava un Nadal pagà. Per acabar de donar el toc poètic, un suís es va posar a cagar darrere d’una mata. Se’n van anar i no hi vam pensar més.
Quan la Mònica es va refer, els adoradors de Diana van voler fer una festa per celebrar el naixement de la nova deessa.
Primer van fer una processó amb tots els músics, ballarins, sacerdots, soldats, tot amb la màxima pompa. Al mig de la processó hi anaven la mare i la filla damunt de la carrossa més rica disponible. Els devots no paraven de cridar visques a la deessa i a sa mare. Nosaltres ens ho miràvem com qui sent ploure.
Després de la processó venia la part principal de la festa, un joc en què amollaven un ramat de cabres, les empaitaven i qui les podia matar se les quedava.
Una única regla: només se les podia tocar amb una part del cos, les dents. Senzillament, la cosa consistia a matar cabres a mossegades. Els indígenes van ser els més destres, com és lògic, però els suïssos no van fer mal paper.
La cosa no era una simple salvatjada. Ens van explicar que la festa era en honor de la deessa i que els homes que hi participaven ho feien per sentir-se identificats amb els gossos que sempre l’acompanyaven a la cacera. Es deien a ells mateixos “els gossos de Diana” i aquest era l’únic sentit que tota aquella cerimònia tenia.
No deixava de ser una salvatjada, però era una salvatjada mística i això ho arreglava una mica.
Després d’allò nosaltres vam voler intervenir a la festa fent l’única cosa divertida que sabien fer: empaitar calabresos i tirar-los a l’aigua.
Vam veure amb sorpresa com totes les dones es treien la roba i es tiraven a l’aigua per iniciativa pròpia.
Ens van explicar que allò tenia també un profund sentit místic, les dones se sentien identificades amb les nimfes aquàtiques que eren les fidels companyes de la deessa, de manera que tot el que no feien en eixut no tenien cap mania de fer-ho en remull. En aquella ciutat absolutament tot havia de tenir un sentit místic, es veu.
Els suïssos van protestar i van dir que ja ho haguessin pogut explicar abans. Els van respondre que s’ensumava d’una hora lluny que ells gaire partidaris de l’aigua no ho eren i que de cap manera els indígenes volien interferir en els nostres costums i tradicions.
L’endemà no hi havia sèquia, canal, bassa, safareig, cisterna, aljub, codolla, toll, reguerol on no hi hagués un suís, normalment molt ben acompanyat. Tots hi vam sortir guanyant, els suïssos per fi es van rentar i per fi van deixar de grunyir.
Quan l’estada va ser excessiva vam fer pujar els suïssos als vaixells a punta de pistola i vam partir.
Tots els indígenes ens van dir que havien gaudit molt de la nostra companyia, que estaven molt contents pel naixement de la deessa, que havia sigut la festa més bonica que havien fet mai i que a veure si tornàvem alguna vegada.