Tothom corre per l’escenari, en un racó un és treu els pantalons ( en l’improvisat escenari no hi ha camerinos) per posar-se els calçons per disfressar-se del personatge a representar. Els àngels sense ales corren pel passadís vestint-se de blanc. Damunt la cadira prop del penja-robes quedaven les robes de diari, unes penjades i les altres mig penjades, les altres purament llançades damunt d’una cadira. El penja-robes atapeït al màxim amb la roba de les disfresses. N’hi ha un repenja’t a la taula posant-se les sabates.
Passa la directora amb un somriure als llavis però fuetejant amb les preses a tot l’elenc.
– Escolta – pregunta l’indecís de torn- com començava jo després o abans de…
– Noi, com sempre, que no te’n recordes anaves…
– A sí, després de la música i sortia de la dreta.
– Noooo, després de la música però sorties darrere de l’últim àngel per l’esquerra.
– Ah, jo em pensava…
– Bé, ja tu diré quan hagis de sortir.
– Tu, Pere, com està l’escenari, Nooo. Així no, les bales de palla enmig i la Verge Maria asseguda a sobre.
– Diu la Maria que no vol assentar-se que se li enganxen les mitges.
– Quina Maria si no hi ha cap Maria. Ahhhh. Vol dir l’Esther la que fa de Verge.
– Clar, la Maria…
– Va deixeu-m’ho estar. Digues-li que va vestida amb faldilla llarga. Ostres, com estic avui, amb la túnica, vull dir, i no farà malbé les mitges.
– I la música…
– La portava el Pere, més s’ha oblidat el pen- drive a casa i ha tornat a buscar-lo.
– Només faltava això ara ens tindre’m d’esperar.
– No ve ara mateix.
– Ja sóc aquí!!!
– Ja tenim el Tarradellas altre cop. Ahhh. Ets tú que portes això de la música.
– Sí, però el nen hi ha gravat davant els Simpsons. Ho esborraré en un moment.
– Directora – pregunta un altre actor aficionat a les noves tecnologies- que et sembla si poso un altaveu més gran.
– No ho farem sense altaveus. Ja hi van quedar-hi.
– Però jo pensava.
– Prou sense altaveu.- Contesta autoritàriament la directora.
– Què quedo bé?- Pregunta esperant una resposta afalagadora la Verge.
– A veure, si molt bé, i el nen.
– El portava la Palmira.
– Palmiraaa. El nen on és?
– Vatua l’olla! Me l’he deixat a casa damunt del llit amb la roba de la disfressa i me n’he oblidat.
– Ai, Senyor. Demà no l’oblidis.
– Noia, agafa una bufanda i fes veure que és el nen.
Llavors passa un altre actor amb la camisa mal cordada i un paper a la mà llegint-lo amb veu alta. De actrius/actors amb papers a la mà n’hi ha un munt. La directora, ulls de garsa per vigilar-lo tot, pregunta:
– Que encara no sabeu que teniu que dir- mentre arreplega al mal vestit i li posa bé la camisa.
Tots a cor responen:
– Si però ho repassàvem una mica.
– Manoi, que malament aneu de la memòria.
– Endavant a assajar i que surti el que Déu volguí.- I fent un picament de mans dona començament a l’assaig general.
Un s’entrebanca, l’altre ha de repetir, un aplaudiment per qui ho ha fet bé. Aquell ha sortit per la dreta i és per l’esquerra. Un altre no se’n recorda gens de que ha de dir. Ei, aquells pantalons no lliguen, són negres i han de ser blancs. Els pastors s’han deixat la bota, la verge s’ha quedat ronca.
Però endavant. Darreres reflexions de la directora:
– Demà a les quatre per vestir-se i actuar. Repasseu una mica el vostre paper. I preneu til·la. No us deixeu-ho el nino.
L’endemà s’obre el teló i una mica més tard els aplaudiments dels espectadors, un sospir general d’alleujament recorre l’escenari a l’abaixar-se el teló i un somriure beatífic i descansat demostra la satisfacció dels improvisats actrius i actors.
Després una que altra crítica s’escoltarà, no tot és or en la vinya del Senyor, també hi ha una mica de zitzània en aquest món.
Miquel Pujol Mur