La calor va ser el primer indici de que alguna cosa no anava bé.
Previsor com cada any, sota la pintoresca samarra duia una camiseta de franel·la de màniga llarga, que el feia més rabassut però el protegia del fred hivernal. Aquella nit, però, de sota la barretina li regalimaven gotes de suor galtes avall, i amb gust s’hauria desempallegat de la incòmode disfressa.
La representació havia de començar i, aferrat al bastó i esbossant l’obligat somriure afable, va ocupar la seva posició al costat de l’establia, on tot esperant als reis mags s’estaven Josep, Maria i el nen. Feien tots tres mala cara: se’ls veia tensos, garratibats, i el nen, inquiet per naturalesa, jeia inusualment tranquil al bressol. També els dos bens que pasturaven a prop romanien estranyament estàtics, davant d’uns brins d’herba d’un verd esmorteït i fossilitzats com els excrements del caganer. En realitat –ara començava a fixar-s’hi– també el paisatge presentava una excepcional aparença artificiosa i el decorat, que pretenia aprofitar alguns elements de l’entorn natural –l’aportació innovadora d’un jove i ambiciós escenògraf–, es revelava rudimentari, impostat: l’aigua del riu, ¿no era com làmines de paper de plata maldestrament enganxades?; i les muntanyes nevades del fons, ¿no semblaven de guix o de cartró pedra?; els estels –sí, ara ho veia clar!– eren desafortunades imitacions fetes amb paper daurat que penjaven d’un fil, i tot el terra –com no se n’havia adonat abans!– era cobert de diminuts trossos de suro que aspiraven a representar camins de sorra i fang. I mirant més enllà, a l’horitzó, va divisar un avet immens recarregat de guarniments nadalencs, una taula colossal parada per una dotzena de comensals –que devien ser gegants!–, un televisor de la mida d’una pantalla de cinema –encadenava anuncis festius de perfums, torrons i joguines–, i una llar de foc d’unes dimensions inimaginables on crepitava una foguera que explicava la insòlita calor que feia.
Tot tenia un aire vagament familiar, la representació d’una estampa coneguda, però el sorprenia el silenci, la quietud. Ell mateix sentia com el guanyava una agradable paràlisi, un dolç formigueig que immobilitzava el seu somriure cordial, les galtes enceses, una mà sobre el sarró i l’altra sostenint el porró de vi en l’aire.
Tampoc era un destí tan desagradable, va pensar. Es considerava una persona de bon conformar: ben mirat, la seva nova condició l’eximia d’haver-se de preocupar de guanyar-se la vida i de tantes altres obligacions. El més difícil era resignar-se a passar la resta de l’any ficat en una capsa de sabates.
Jordi Masó Rahola