El Nadal de 1956, la neu no va arribar al poble. Els avis deien que des que havien començat a arribar les màquines al camp —tractors, segadores, batedores— el cel s’havia tornat estrany, com si Déu hagués canviat els vents per un altre ordre.
En Josep tenia trenta anys i les mans tan fortes com corpreses. Fins feia poc conreava blat i criava porcs amb el seu pare, però la colla de pagesos s’havia quedat sense feina. La finca que servien l’havia comprat un amo nou, vingut de la ciutat, que preferia màquines a braços.
Aquell hivern, Josep i la Maria, amb dos fills petits, van pujar a un camió carregat de mobles desfets i van emprendre camí cap a l’Hospitalet de Llobregat.
El barri on van anar a parar era un garbuix de barraques entre fàbriques i descampats.
No hi havia clavegueres, ni llum, ni escola. A la nit de Nadal la Maria va encendre una espelma i va improvisar un pessebre amb fang i pedretes del solar. Els nens van posar-hi un bou de plàstic trencat i una figureta verda que havia estat un soldadet.
—Aquí hi ha el Nen Jesús —va dir ella, somrient amb els ulls plens d’aigua.
Fora, el vent feia tremolar les planxes de llauna, dins la barraca però, hi havia una escalfor humil. Josep mirava la seva família i pensava en la terra que havia deixat enrere, en les oliveres gebrades i les eines rovellades que potser ja mai no tornaria a tocar.
—Maria, saps què penso? —va dir, mentre el petit s’adormia a la seva falda—. Que aquest pessebre és com nosaltres: fet amb fang i esperança.
Van brindar amb un got de vi ranci i un tros de pa. A fora, la ciutat dormia, immensa i indiferent. En aquella barraca petita, encenien un Nadal que no sortia als sermons ni als aparadors, un Nadal que només entenien els que havien deixat enrere un poble, una llengua i una vida sencera per començar de nou entre el soroll del metall i les ombres del fum.
Aquell any, el Nen Jesús també naixia en un suburbi.