Farcells d’il·lusions esflorades,
que lleneguen agòniques
pel trespol de la cuina.
Mentre,
intentar fer el cor fort i sentir una veu,
que em diu:
– Res dura per sempre.
Ni lo suposadament bo, ni lo dolent.
A la nit fosca de l’ànima, no s’hi arriba per voluntat pròpia.
Alguns instants, penetra
com una urpada salvatge, que
et vol cruiar per dintre.
El coratge es fa estentis.
No sé quin monstre s’engoleix
l’esperança de ma vida.
Puc esser
plenament sincer i honest perquè escric amb el cor, i a cops amb el silenci.
Cadascú viu els seus propis temporals.
S’han de navegar, fora el victimisme, malgrat l’esforç per no ofegar-te, tingui traces de ser inhumà.
Nadal em porta més tristesa que alegria.
Hi ha massa enyorances i absències.
