Elena amb llàgrimes que li vesen dels ulls, arranca els guarniments del arbre de Nadal. Les llàgrimes les troba fredes a les galtes i amb el dors de la ma les eixuga. Ja sap que els guarniments no tenen cap culpa, més ella amb aquest gest reivindica que aquest any les festes seran d´ avui en endavant molt diferents. Per ella tots els dies seran iguals per un temps llarg.
Ahir encara il•lusionada guarnia amb llums l’arbre i la casa. Avui la casa es freda i trista. Una sola trucada va fer que tot canvies a la seva vida.
Va sentir la veu del Albert per el telèfon. M´ ho he pensat molt be abans de trucar-te, ja que sé que tindràs un gran disgust Elena, però no vindre per Nadal, em quedaré a Munic amb els pares , no els puc abandonar per aquestes festes , oi que ho entens Elena?
La Elena prou que ho va entendre, ella pensava que l’estimava i que per una vegada ni que fos una vegada en els deu anys que porten de relació tal com li havia promès vindria a casa seva. La Elena te quaranta cinc anys i ja no pot esperar més, està tipa d’excuses de mal pagador, de que no hagi pogut conèixer mai els pares del Albert, ell sempre diu que no entendrien que tingués una relació a Catalunya, que la seva feina de Comandant d’aviació es molt estressant i que sols es poden veure de tant en tant. Màxim vuit dies seguits per vacances. La Elena esta tipa, farta de tant esperar .
Doncs mira li va dir, si no vens no cal que vinguis mai més. S’ha acabat , no et vull veure més. La porta per sempre més estarà tancada per tu, les teves pertinences ja te les enviaré a Alemanya o allà on vulguis, però s’ha acabat.
L’Albert amb veu forta i a crits li va dir. Això es precisament el que et volia dir jo, i no sabia com fer-ho , no tornaré pas més i les meves coses llança-les, no les vull ! . Fa temps que no rutllava res es molt difícil estimar a distancia.
A distancia va cridar l´ Elena! si ets tu que no vols venir!, jo t’he esperat sempre, i va esclatar en grans plors. Quasi no va sentir cap de les excuses i més excuses que sortien de la boca del home que havia esperat i estimat deu anys, que creia conèixer, i que va constatar en aquell moment que no l’havia conegut mai, ni ell l´ havia estimat en cap moment. Havia sigut un passatemps de deu anys. Sols plorava i sols va sentir les ultimes paraules. Elena que et vagi molt bé la teva vida d´ avui en endavant.
Per això avui sense tenir cap culpa, treu els guarniments de Nadal, per ella no te sentit. I les coses del Albert, estan totes en sacs molt a punt per portar a un contenidor de roba de segona ma.
Sap que no hi ha perdó, ni retorn possible.
Montserrat Vilaró Berenguer.