La neu queia damunt del país com una manta fina de silenci. A les places hi havia llums que no il·luminaven gaire , eren llums cansades, com els veïns que feia mesos que escoltaven las partits antidemocràtics demanar d’unes eleccions que ningú volia.
Els partits antidemocràtics , també dits “els del fred “ , pujaven als balcons i cridaven que la voluntat popular necessitava urnes, moltes urnes. A cada promesa, el vapor de la seva veu es convertia en gel; i a cada territori que governaven, la misèria hi creixia, com un arbre de Nadal fet de factures impagades, desatenció sanitària, social , corrupció ,….
Als pobles on el fred no manava, la gent havia començat a reconstruir sense esperar miracles. Petits tallers obrien portes, els joves tornaven amb idees i, a les llars més humils, el pessebre tenia un detall nou cada any. Eren signes febles, sí, però reals: guarnicions d’esperança contra la tempesta.
Dins una urna vella, feta servir en unes eleccions democràtiques, que van acabar MOLT malament. Lluïen espelmes que algú va deixar sota l’arbre de la plaça. “Així la gent veurà que no cal votar la por” , la llum de les espelmes va reflectir-se als vidres de les cases.
Aquella nit, el poble va recordar que la democràcia no viu del crit ni del recompte, sinó de la mà que encén una espelma perquè els altres puguin veure-hi una mica més clar.