A la cafeteria on anava per desconnectar darrera d’una tisana. Hi havia una parella d’avis que venien cada dia. Ella no sabia… no sabia on estava, ni qui era. Ell mentre li recordava que havien sigut, sentit, fet, –, l’ajudava a seure. Ell demanava sempre, dos gots de llet calents i dos croissants. Ell pacientment li sucava el croissant en la llet i li posava a la boca. El croissant no entrava i el líquid li queia de la boca. Amb un tovalló ell li eixugava el fluid derramat. Hi ho tornava a intentar fins que ho aconseguia. Al final de la tarda ell l’ajudava a aixecar-se i a petits passos s’allunyaven els dos.
Un dia no van venir. Mai més van tornar. Li vaig preguntar a la dependenta si sabia que els havia passat. Em va respondre, ella va fer el viatge per sempre. Ell va entrar en una residència. Allà espera el moment de tornar-se a reunir. Dues llàgrimes volien sortir dels meus ulls i el meu orgull els hi negava el pas. Però… – que carai? que caiguin! – Mentre el líquid d’emoció queia, pensava – quina força més meravellosa és la força de l’amor
Cita de Svileta de Tessàlia: la força que mou el món no és visible a l’ull humà… es diu amor.