Tornant de festa, ben entrada la matinada, se la troben: ben posada, amb el seu penjador i tot, exhibint-se des de la reixa d’una finestra. Algú l’ha deixada allà—una jaqueta de pell marró, gastada però encara portable—esperant que algú altre en pugui treure profit.
Els nois, amb un caminar zigzaguejant i els ulls brillants pels excessos de la nit, se la miren mentre s’hi acosten, mig de reüll, fent veure que no els interessa. Cap dels dos diu res. Passen de llarg, però de seguida s’aturen. Fan unes passes enrere, mirades a banda i banda per comprovar que estan sols i, només aleshores, s’hi atansen. Un d’ells l’agafa pel penjador i se l’acosta al pit per emprovar-se-la per sobre. Li va clarament petita. El seu company, que ja ho ha vist de lluny, li pren la jaqueta de les mans i se l’emprova, enfonent-se de les pretensions del seu company. Li queda com un guant, i tot cofoi se la deixa posada mentre segueixen el seu camí cap a casa.
Quan ja s’han acomiadat i és gairebé al portal de casa seva, amb ganes d’agafar el llit, el noi que porta la jaqueta comença a notar una cosa estranya. El braç se li adorm, i de cop la jaqueta li pesa com si l’haguessin carregat amb plom. Amb la mà dreta intenta tocar-se el braç esquerre, però esglaiat, s’adona que el braç ja no hi és. Pres del pànic, es mira el pit i veu com s’hi està obrint un forat, negre i profund, i sent com la jaqueta l’atrapa, com si l’aspirés des de dins. El forat s’eixampla i, en pocs segons, la peça cau a terra. El noi s’esvaeix.
Quan surt el sol, la jaqueta de pell marró torna a ser al mateix lloc: a la reixa d’una finestra, exhibint-se orgullosa des del seu penjador.