Tothom deia que l’Elvis no semblava el mateix; cada tarda es cordava la caçadora fins dalt, es clenxinava amb força brillantina, es ruixava amb colònia Varon Dandy i feia espetegar la moto fins a la plaça de Sant Jaume.
Com més s’apropava Nadal, més cua hi havia per veure el pessebre vivent. L’Antonio, de malnom Elvis o Reidelrock, com li deien al barri, esperava torn amb paciència malgrat les ganes de foragitar les criatures emprenyadores que volien tocar les ovelles, tant sí com no.
Les mares, amb el sisè sentit que les caracteritza, feien apartar els nens. Això que no havien vist la navalla de papallona que el noi portava a la butxaca.
Quan arribava davant l’establia es quedava palplantat com un ninot fins que la Mari, la seva cosina segona, vestida com una mare de Déu i amb un nino a la falda, somreia i li feia una tímida salutació amb la mà.
El tercer dia, encoratjar pel gest, es decidí: assenyalant-se el rellotge i fent anar l’índex com un tirabuixó li demanà a quina hora plegava. Ella, exagerant el moviment dels llavis, respongué que a les vuit.
Li quedava poc temps per trobar un regal. Va córrer a engegar la moto i donà gas a fons perquè, en un aparador del carrer Pelai, havia vist un ós de peluix gros i maco. La persiana ja estava mig abaixada, però, dins la botiga, la dependenta, amb cara d’avorriment, provava de fer anar una joguina espatllada. Quan l’Elvis s’apropà al taulell, la dona va fer que no amb el cap i amb un taxatiu moviment de la mà, li va fer saber que estava tancat.
La churí llambrejà a la llum dels fluorescents. La botiguera va aixecar el mico dels platerets que arreglava com si la pogués defensar i va fer un esgarip agut quan la fulla de pam li va obrir el ventre. Al cap de pocs segons, una Guzzi, muntada per un calé amb un ós gegantí ben abraçat, volava cap al barri gòtic.