Mentre caminava amb el paraigües estès observava com queien els flocs de neu, hi havia un silenci absolut. Mai havia vist una neu tan espessa i en tanta quantitat. Mentre el blanc ho anava cobrint tot, començava a sentir un nus a l’estómac. El crepitar d’una branca trencada pel pes de la neu, em va alarmar; vaig sentir una fredor als peus. Vaig mirar me’ls i vaig veure que la neu m’arribava fins als canells i que se’m li marcaven les petjades. Al costat, un metre de neu s’assentava damunt el capó d’un Citroën CX vermell. Va ser quan vaig pensar en el meu vehicle i com m’ho faria per arribar a casa. Vaig caminar fins on hi havia el cotxe aparcat i em vaig adonar que estava cobert de neu. No el podria treure, començava a enfosquir i no es veia ningú enlloc, ni un municipal, ni un bomber, ni un vianant. Vaig caminar cap al carrer principal i vaig sentir el rugit d’un poderós motor, vaig veure com un gran tractor de color blau amb una pala llevaneus empenyia la neu de la calçada, però tot just passava per la principal travessera de la ciutat. Fins demà o uns dies després no arribaria al carrer, on tenia el cotxe. A casa no hi podia arribar a peu, perquè estava a sis quilòmetres. No tenia un altre remei que arribar a un hostal, llogar una habitació i trucar a casa per dir-los que no podria estar amb ells durant la Nit Bona. Vaig notar un gran pes a la mà; era el paraigües. El vaig tombar i la neu va caure amb un soroll sord damunt la capa de neu del terra.
Em vaig endinsar als carrers del centre de la ciutat per trobar un hostal. Vaig veure un cartell vertical que deia Hostal la Ricarda i mostrava dues estrelles. Vaig obrir la porta.
-Voldria una habitació per aquesta nit.
-No el podem servir, perquè ho tenim tot ple i a més no tenim gaire personal. La gent vol fer festa, sap -una senyora rossa galta vermella d’uns cinquanta anys amb un sobrepès considerable em mirava severa des de rere el taulell.
-Vaig sortir altre vegada al carrer per dirigir-me a un hotel. Hauria de pagar el que fos per trobar una habitació.
Vaig pujar les escales de l’Hotel Espinela, vaig empènyer la porta i l’estómac se’m va regirar la porta estava tancada.
Al final hauria de buscar allotjament en una casa privada, però la gent no es podia fiar de ningú. Havien estat tantes les famílies que havien obert la porta a un desconegut i havien sucumbit a l’estafa, el xantatge o el crim. El més lògic era anar a la comissaria de la policia i plantejar la situació. A última hora, em podien tancar en una cel·la.
Mentre baixava les escales de l’Hotel Espinela, vaig veure com les figures de dues persones que semblaven pidolaires passaven pel carrer. Eren un home alt i una dona coberta d’un vel que muntava un ase petit. No en vaig fer cas perquè quan neva i en aquella ciutat nevava cada deu anys es veien coses estranyes. Potser era que tenien un ase a casa o era que l’havien tret dels que passejaven mainada petita per les fires i les festes.
-Senyor no sap, on podem allotjar-nos? Em va dir aquell home alt amb barba de rostre sever, trets orientals i ulls humits.
-Jo també busco allotjament, però no en trobo. Pensava dirigir-me a la comissària de policia.
En aquell moment es va desplomar un dels llums d’estels de Nadal que hi havia al capdamunt del carrer. Quan els fils i les bombetes van entrar en contacte amb la neu, va haver-hi una explosió. Vaig veure con un fum negre s’elevava i es difuminava en la foscor.
-No sé què fer. Aquesta noia està de part i no sé, on dur-la.
-Potser serà millor que anem a un hospital. Em sembla que n’hi ha un prop d’aquí. -Tenia més clar on era l’hospital.
Em vaig posar a caminar davant de la parella i, de sobte, va parar de nevar. Vaig poder espolsar el paraigües i caminar davant de la parella. Ja era de nit i havia de trucar a casa. Ho vaig intentar, però no hi havia cobertura: la neu havia enfonsat les antenes de telefonia. Tot va quedar fosc, els de la companyia de la llum també tenien problemes.
Amb el mòbil vaig fer llum al camí i la parella em va seguir.
-Tenen mòbil? -Els vaig demanar per poder fer més llum.
-Miri al cel i segueixi l’estrella -Em va respondre la veu juvenil de la noia que anava al cim de l’ase. Vaig mirar-la i era una noia de rostre familiar i innocent. Tenia els ulls molt grossos amb unes nines negres molt brillants, un nas petit i una somriure que transmetia confiança. Era com si haguessis compartit amb ella àpats i jocs; era la noia amb qui jugaries amb tota confiança i sense cap malícia a perseguir; era la noia que sempre para l’orella i que no es cansa mai d’escoltar-te. Era la germana, la mare, la amiga i la xicota confident. En síntesi era la noia que et consola i que et guareix. Tanmateix era molt jove per estar ajuntada amb aquell home que també es veia un bonàs.
Vaig elevar la vista i vaig veure un poderós estel brillant.
-Segueix la seva llum. Home! -em va dir la noia com si em conegués des de la més tendre infantesa.
La llum de l’estel era tan poderosa que vaig poder apagar el mòbil i arribar fins a la porta de l’hospital. Vàrem entrar a la sala d’espera d’urgències, sense el burro que es va quedar a la zona d’ambulàncies. Em vaig posar a la cua i havien desaparegut, vaig sortir a fora i el burro no hi era. Vaig tornar a entrar i tampoc estaven entre la gent que esperava atenció. S’hi estava calent allí, almenys passaria la nit sense perill. De fet, potser hauria mort glaçat o ho hauria passat malament. Vaig agafar el moneder i vaig acostar-me a la màquina expenedora d’on vaig treure un llet i cafè.
-Vaig sortir a fora a veure si hi havia el burro i no hi era, vaig preguntar per sí hi havia algú a la sala de part i em van dir que no. Ho havia somniat? Vaig tornar a sortir a fora i vaig veure l’estel de Nadal poderós. Vaig preguntar a uns nois que estaven al costat de l’ambulància.
-Veieu l’estel de Nadal?
-Està tot tapat -em va contestar un noi prim i arrissat, mentre que un de baix i robust em mirava de la manera que es mira un boig.
Vaig optar per callar. L’endemà vaig poder arribar al cotxe, treure la neu de les rodes i del sostre; engegar el motor i tornar a casa. Les llevaneus havien treballat tota la nit. Vaig ser a temps de poder fer el dinar de Nadal. Menjats els turrons, em vaig dirigir al pessebre per resar en silenci una oració d’agraïment a la Mare de Deu.
Xavier Valeri Coromí